[ENCREUATS] L’entrada de l’infern

Manuel Solà, Grafit. Tècnica mixta sobre paper 25 x 35 cm

[Un conte de Jordi Remolins.]

Tota la puta vida anant cada diumenge a missa de dotze al monestir de Ripoll, no havia servit perquè el dimoni els deixés tranquils. Eren una família més que correcta. No tenien deutes, votaven el Partit Popular i sempre col·laboraven amb el Banc dels Aliments. Per això, quan van descobrir que la seva única filla estava posseïda, totes les alarmes es van encendre simultàniament.

La mare plorava a cor què vols mentre feia mitja. El pare es fotia dobles racions de quina San Clemente i es colpejava el cap amb el vas de vidre fins que li sagnaven les temples. L’avi se’ls mirava esmaperdut, tement per l’estabilitat del matrimoni de la seva filla i, de retruc, per la salut de tota la família.

Mentrestant a la seva cambra, la noia es masturbava per sisena vegada consecutiva amb un cogombre XXL, gemegant com si realment fos Satanàs qui la penetrés. Des que havia descobert els plaers de l’onanisme —després d’haver vist una pel·lícula de pornografia lèsbica a casa d’una amiga— que s’havia avorrit de les xarxes socials, de les sèries d’Antena 3, i fins i tot es negava a tornar a trepitjar l’església per complir amb els seus deures litúrgics.

Feia una setmana que portava la família de mal borràs. Va ser en unes classes pràctiques d’internet al centre de dia on l’avi va descobrir l’adreça d’un exorcista italià. No va dubtar ni un moment a enviar-li un correu electrònic, sol·licitant-li els seus serveis.

Fins i tot quan vestia d’esport, Peroni era elegant. Feia tot just una setmana que va rebre la desesperada demanda des de Ripoll. Va mirar-se la platja d’Òstia des de l’apartament, amb el sol declinant sobre la tranquil·la aigua del Mediterrani i va pensar que no estaria malament passar una temporada a Catalunya. L’endemà va anar a visitar un amic que acabava de deixar els estudis al Vaticà i li va manllevar els hàbits. Més o menys feien la mateixa estatura i complexió física. Ryanair va vendre-li un bitllet fins a l’aeroport de Girona, i aquella mateixa tarda va emprendre el vol, aprofitant que la discoteca on treballava no tornaria a obrir fins a finals d’abril. Tot just eren a mitjans de febrer.

Fou així com va descobrir que Ripoll era ben bé al cul del món. Va arribar-hi amb un taxi, que va portar-li per l’eix Transversal. Quan el taxista va haver d’aturar-se al semàfor vermell, davant de l’Abat Oliba, Peroni va sortir-ne esperitadament amb la bossa de mà i es va perdre pels carrers del barri de la carretera de Barcelona. Al Concepció Ducloux va trobar una porta de garatge oberta, i s’hi va camuflar durant un parell d’hores.

El taxista no havia sigut prou hàbil per reaccionar, incapaç de deixar el cotxe mal aparcat i perseguir-lo. Va maleir l’italià, la mare que l’havia parit i, després de donar unes quantes voltes infructuoses pel poble, va tornar cap a Girona, rememorant els fracassos de la seva joventut a les discoteques de Platja d’Aro, mentre legions d’italians es morrejaven amb les noies més guapes del país.

Ja era fosc quan Peroni va aturar-se a la plaça Vila de Prades, on José Montero i José Luis Garcia comentaven alegrament anècdotes del seu passat. Va demanar-los com arribar a la plaça Gran. Li van indicar en un italià macarrònic que amb prou feines l’home devia mig entendre. En tot cas va emprendre la direcció correcta. Mentre s’allunyava, els dos homes van descollonar-se mirant l’alçacoll de l’italià, comentant que devia tractar-se d’un exorcista.

Al pis de la jove posseïda van rebre’l com qui rep un regal del cel. Fins i tot la noia, que hores abans estava d’allò més apàtica, va somriure en veure aquell home a qui l’hàbit li esqueia d’allò més. Va llençar una llambregada a l’entrecuix oprimit pels pantalons grisos de tergal, deduint que podrien ser molt bons amics. La família no li havia explicat el perquè d’aquella visita, però li van prometre que l’endemà no calia que anés a treballar al supermercat de Torelló on feia tres anys que la tenien contractada. Havien demanat permís a l’encarregat i aquest els el va concedir.

Després de sopar van acompanyar Peroni a una habitació just al costat de la cambra de la noia. A les onze en punt va ser testimoni d’un sorollós orgasme. Fou el primer dels cinc que la filla tindria aquella nit.

L’endemà a les nou del matí, havent esmorzat i dutxat, Peroni va reunir-se amb els seus clients. Van asseure’s a la taula del menjador. Va intentar fer el seu italià tan entenedor com fos possible. L’havien de deixar sol amb la noia. Ell intentaria treure-li el dimoni del cos, però no havien de fer cas dels crits que sentissin. Tots van estar-hi d’acord. La mare se’n va anar fins a la cuina, va obrir un paquet de puros que tenia al calaix de les estovalles netes i va fer un petó a la fotografia del general Franco que hi guardava. Va fer-ho per demanar-li sort en aquell mal tràngol.

La noia encara dormia plàcidament quan el presumpte pare Peroni va acaronar-la suaument. Va obrir els ulls i li va somriure. Ell li va retornar el gest. Va agafar la creu que penjava del seu coll i li va posar sobre el front. La jove va tornar a somriure. Peroni, també. Va resar el parenostre en italià, ben alt perquè ho sentissin des de fora, mentre ella li feia lloc al llit, dins dels llençols. Eren calents, però no tant com aquell bé de déu de mossa que ja li havia descordat la camisa, pantalons i sabates, i encara no li havia tret del tot els calçotets que ja li menjava una polla endurida per la sang que hi circulava.

Va ser una sessió de sexe complet: seixanta-nous, francesos, grecs i sobretot molts italians. Els set orgasmes per cap van obrir-los la gana. A l’hora de dinar van menjar com si no ho haguessin fet mai. A la tarda, després d’una merescuda migdiada, van continuar amb l’exorcisme.

Tot i que els gemecs de la noia no només no s’havien aturat sinó que anaven en augment, els pares estaven satisfets amb les paraules de suposada millora que els va anunciar Peroni. Van avançar-li els cinc mil euros que costarien els seus serveis. Això sí, va garantir-los que no seria fàcil, i que hauria d’estar-se com a mínim una setmana a casa seva. A l’Institut van aconseguir que el metge de capçalera fes la baixa de la noia sense visitar-la. Hi havien de clavar la banya fins a alliberar-se de Satanàs.

L’avi, que havia estat qui més aviat havia apostat per Peroni, també va ser el primer a malfiar-se’n. Passaven els dies i no aconseguien treure el puto dimoni del cos de la neta. Cada jornada es repetien els gemecs i ara ni tan sols se sentien oracions. Només crits de plaer, compartits també per Peroni, que ja s’havia instal·lat a jornada completa a l’habitació de la noia. Només en sortia pels àpats, sense alçacolls, i unes bosses sota els ulls que delataven allò que realment passava a l’interior.

Per això, diumenge a l’hora del vermut, just quan els brams procedents de l’enèsima penetració anal de la setmana eixordaven fins i tot els vianants que passejaven per la plaça Gran, el patriarca de la família va obrir la calaixera dels coberts, va treure’n les tisores de tallar el pollastre i va entrar a la cambra del pecat. Efectivament, tal com sospitava, va trobar Peroni enfilat sobre la neta, percudint-la frenèticament amb la seva encertadíssima eina. Foll de ràbia i dolor, l’avi va acostar-s’hi en silenci per darrere, va engrapar-li un testicle i va seccionar-li netament amb un cop de tisores. Els crits van deixar de ser de plaer per convertir-se en dolor extrem. La sang ja estava deixant un bassal sobre els llençols quan una altra tisorada va desprendre també l’altre ou de l’escrot que fins aleshores l’aguantava. La noia, excitada per l’escena de sexe extrem, va treure’s el membre ja flàccid de Peroni del cul, i va substituir-lo pel cogombre que guardava sobre la tauleta.

L’italià va sortir corrent de l’habitació, tement que el vell li tallés també la cigala que ara penjava lamentablement entre les cames. Va malvestir-se tot baixant les escales i va sortir al carrer, tallant tan bonament com podia l’hemorràgia amb un tovalló que va manllevar de la taula parada. A sota les voltes va caure d’esma a terra, desmaiat. Uns sanitaris de la Creu Roja van recollir-lo deu minuts més tard, alertats per un tafaner de cabells blancs que matava l’aranya des d’un balcó proper.

Tres malalts que s’esperaven des de feia hores al servei d’urgències de l’Hospital de Campdevànol van veure com Peroni els avançava. No van poder evitar uns quants renecs en veure que el tedi d’aquella sala blanca amb sanitaris obrint i tancant portes com en un autèntic vodevil mèdic es perllongaria encara més. A la sala d’operacions van obstruir els conductes amputats. La masculinitat del fals exorcista s’havia extingit, però com a mínim podria explicar amb un fil de veu als seus fills, adoptats, això sí, la marató sexual que havia protagonitzat abans de perdre la central d’espermatozoides.

Com que amb les presses s’havia deixat la bossa de mà a casa dels seus clients, i no tenia pas pensat de tornar-hi, va donar per perduts també els cinc mil euros. Des del mateix centre hospitalari on va estar-se tres dies en observació va contactar amb l’ambaixada italiana a Barcelona. Els va explicar la situació molt per sobre, demanant-los ajuda. Li van enviar un taxista amb una documentació provisional per substituir la que teòricament havia extraviat i un bitllet d’avió per tornar cap a Roma.

Des de la terrassa del cafè de la terminal de l’aeroport de Girona tres motoristes ripollesos que cada dissabte al matí mataven l’aranya cremant benzina amunt i avall per les carreteres del país van observar com baixava capcot del taxi i es dirigia directament al lavabo. Van aixecar-se i el van seguir. Dins d’un dels compartiments individuals, l’italià revisava la zona on li havien cosit diversos punts que més tard ja traurien al seu país. El motorista de barba blanca que semblava liderar el grup va fer saltar el baldet de la porta d’una puntada de peu. Peroni, amb els pantalons abaixats, va ser una víctima fàcil per al motociclista. Va omplir-li el cul de lleterades en una ràpida penetració i va deixar pas a la resta de companys. El darrer d’ells va tenir mitja arcada de fàstic quan el seu membre va entrar en contacte amb el semen i la femta que formaven un conglomerat de substàncies anals en plena liquació, però en iniciar el moviment copulatori va escalfar-se de seguida i es va escórrer a una velocitat similar a la resta.

Dins de l’avió, Peroni va intentar viatjar dret perquè l’anus li cremava com si l’haguessin fet servir de cendrer. L’hostessa li va pregar diverses vegades que s’assegués, i com que no va aconseguir-ho l’aparell va aterrar d’emergència a l’illa de Mallorca, on va ser-ne expulsat. La intenció de l’home era agafar un altre avió tan bon punt com se li calmessin els fogots anals i com la família li fes arribar una transferència per pagar-se el bitllet de retorn a casa, a condició que cap Àngel de l’Infern dels pebrots no s’obsessionés a rebentar-li el cul de nou.

 

[ART] Gabinet enciclopèdic, de Quim Domene

[Redacció.]

Aquest dissabte, 5 d’octubre, a migdia (12:00 h), s’inaugura l’exposició «Gabinet enciclopèdic», de Quim Domene (Olot, 1948).

Habitualment, l’artista Quim Domene estructura les seves obres en sèries temàtiques, és a dir, utilitza el mateix format, suport i tècniques a partir d’una temàtica conceptual que les unifica. Les sèries, habitualment, també volen establir un diàleg en el lloc on seran exposades.
Per aquesta exposició a l’Espai Art60, cada obra a perdut el seu conjunt seriat al qual pertany. Unitàriament, cada obra forma part de grups que no li són propis, com una mena de mestissatge artístic, encara que també es presenten per famílies agrupades.
El caos està ordenat com un gran fris visual, a la manera dels gabinets de curiositats o de les cambres de les meravelles. Es tracta d’una col·lecció enciclopèdica de treballs de l’autor, que formen part del seu univers visual i l’acompanyen en el seu Espai de treball.
Els gabinets de curiositats es van començar a popularitzar entre classes benestants els segles XVI i XVII. Eren col·leccions d’objectes de tota mena -especialment els més rars i exquisits-, però també objectes artístics, amb la voluntat d’intentar classificar o encapsular les novetats que s’anaven descobrint.

La disposició de tot el conjunt, també recorda la construcció d’un cadàver exquisit, joc poètic i visual que utilitzaven els surrealistes per estirar el fil d’una primera imatge, però aquí respon més a un resultat visual que no pas semàntic.

Quim Domene i Berga

Artista visual. Es va iniciar com a dissenyador gràfic, però ràpidament el seu treball va derivar cap a la pintura i altres disciplines artístiques. Actualment practica diferents disciplines, especialment la pintura combinada amb altres tècniques, però també la fotografia, la reprografia, les instal·lacions i l’escultura, aquesta última sobretot en la realització d’obra pública. Les seves obres s’estructuren en sèries temàtiques i estilístiques. Des de l’any 2005 ha treballat de manera intermitent en la sèrie Cartes a Kurt Schwitters.

A partir de 1968 comença a exposar amb diversos col·lectius: Grup d’Ara, Assemblea d’Artistes de la Garrotxa i Olot temps de ruptura.

L’any 1974 comença a exposar individualment en diferents ciutats de Catalunya i Espanya: Olot, Figueres, Banyoles, Blanes, Palafrugell, Tossa de Mar, Begur, Sant Feliu de Guíxols, Girona, Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Vic, Granollers, Reus, Elx, Palma de Mallorca… A partir de 1980 i fins a l’actualitat realitza exposicions individuals en diferents ciutats d’Europa: Hannover, Kassel, Sttutgart, Düsseldorf, Friedberg, Köln, Bonn, Kamen, Möln, Wunstorf, Eckernförde… (Alemanya); Stockholm (Suècia); Zürich, Bern, Zug, Wil (Suïssa); Wien (Àustria); Bordeaux, Grignan, Toulouse, Nîmes, Céret i Montpellier (França); Odense i Copenhagen (Dinamarca).

Té publicades diverses monografies personals de la seva obra amb textos de Francesc Miralles, Eulàlia Janer, Joan Barril, Lluís Monreal, Carme Ortiz, Josep Maria Fonolleras, Miquel Martí i Pol, Glòria Bosch, Jaume Fàbrega, Jordi Pujiula, David Santaeulària, Eudald Camps, J. N. Santaeulàlia, Maria Domene, Xavier Antich, Pilar Parcerisas…

El 1991 exposa individualment a New York (EUA) i des de 1998 al Japó: Kobe, Osaka, Tokyo, Kyoto, Okayama i Ashiya. Té publicades diverses monografies personals de la seva obra amb textos de Francesc Miralles, Eulàlia Janer, Joan Barril, Lluís Monreal, Carme Ortiz, Josep Maria Fonolleras, Miquel Martí i Pol, Glòria Bosch, Jaume Fàbrega, Jordi Pujiula, David Santaeulària, Eudald Camps, J. N. Santaeulàlia, Maria Domene, Xavier Antich, Pilar Parcerisas…

Ha participat en diferents edicions de les fires ARCO i ESTAMPA a Madrid i a les fires internacionals de Barcelona i València; Hannover i Kassel (Alemanya); Montreal (Canadà); Buenos Aires (Argentina); Osaka (Japó); Montpellier (França) i Copenhaguen (Dinamarca).

Ha realitzat intervencions artístiques en espais urbans d’Olot, Girona, les Preses, Riudellots de la Selva, Calella de Palafrugell, Palafrugell, Cassà de la Selva, Figueres, Begur, Tordera, Céret (França)… per a un hotel de Praha (República Txeca) i escenografia per al National Theatre de London (U.K.).

Vegeu-ne algunes obres.

[LLIBRES] Poemes, epopeia i odes de lo somni i la mar, de Nan Orriols

 

Cliqueu damunt la imatge per descarregar-vos el llibre.

[Notes de Xavier Borràs.]

Just surt del forn aquest nou llibre de Nan Orriols, Poemes, epopeia i odes de lo somni i la mar, editat per Cal Siller i amb disseny i maquetació de Toni Casassas. Aquest nou llibre de l’autor, entre d’altres, de Dibuixos, Indi, Estim o Som mentida és basa en textos i il·lustracions de l’autor d’un eclectisme quasi poètic, basat en experiències, històries i somnis, amics, coneguts i saludats, a més de totes les cuques, bèsties i bestioles que acompanyen Orriols en les seves aventures.

«Aneu a un racó amagat i llegiu tranquil·lament el llibre —ens diu la prologuista Martina de Montgrony—, sense presses, sense música, i tot d’una veureu que el temps s’atura i que els personatges que no sabeu qui són apareixen al vostre costat, i hi mantindreu llargues converses de dies i dies i fins i tot d’anys. Això és el llibre. Finalment, coneixereu Akhenaton, el faraó que va explicar que l’únic déu era el sol. Evidetnment, el van acusar d’heretge i els sacerdots el van assassinar. Só, com passa avui, any 2024.»

A banda l’esotèric pròleg, el llibre es divideix en una quinzena de capítols agrupats en tres apartats, fins a un total de 110 pàgines.

«He escrit el llibre amb Dalí, Picasso, Ruyra i molts d’altres, i també acompanyat d’amics, quitxalla de totes les edats i sargantanes. El cert és que tot ha estat un somni que m’agradaria allargar encara un xic més…»

Aquest nou lliurament de Nan Orriols es presentarà, en primícia, a la 5a Trobada d’Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres a Perafita aquest 20 d’octubre a migdia, i, posteriorment, més formalment, a la galeria Espai Art60, de Sant Joan de les Abadesses, el dijous 24 d’octubre a les 19:30 h (carrer Mestre Andreu, 7).

Podreu llegir i admirar aquest nou llibre de Nan Orriols si us el descarregueu en pdf, de franc, des d’aquest vincle.

5a Trobada d’Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres a Perafita

[Redacció.]

Un altre any, novament —i ja en van cinc!—, aquest 2024 els escriptors, Il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres es trobaran al Parc de la Font Nova per a celebrar aquesta festa literària tan particular. Serà el diumenge, 20 d’octubre, en una matinal de les nou del matí a la una del migdia.

Les dues primeres hores serviran per a preparar les parades de llibres de vell i del autors participants que vulguin portar-hi la seva obra. Llavors, serà temps per parlar, veure, compartir i fins i tot esmorzar.

A les 11, i fins a la 1, temps per a recitar, contar i presentar. Entre d’altres activitats, es presentarà, en primícia, el nou llibre de Nan Orriols Poemes, epopeia i odes de lo somni i la mar.

A quarts de dues es despararà i es clourà la trobada fins l’any vinent.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XV. Cinc d’Oros

[Una novel·la de Dídac Costa.]

Al Cinc d’Oros, cap on anaven en Llibert i l’Aurora, hi hauria un dels primers combats intensos. Aquesta cruïlla, situada a la confluència de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, rebia aquest nom perquè fins als anys vint hi havia hagut cinc rotondes que, vistes des del cel, s’assemblaven a aquesta carta de la baralla espanyola. Allà no seran els anarquistes els primers protagonistes de la defensa, sinó els Guàrdies d’Assalt.

Pel carrer Còrsega s’apropava el Regiment de Cavalleria de Santiago nº3, que acabava de sortir del quarter de Travessera de Gràcia. El seu coronel Francisco Lacasa s’havia revoltat amb tota l’oficialitat de la caserna a les 10 de la nit del 18, i tenia la missió d’ocupar i controlar el Cinc d’Oros i baixar per Passeig de Gràcia fins a plaça Urquinaona.

Havien estat dels més matiners, sortint a les 4.30. Lacasa anava amb tot el seu estat major, formant tres esquadrons de cavalleria que marxaven a peu amb 50 soldats per esquadró i un grup de dues metralladores agregat a cadascun, que carregaven en vehicles. Se li van unir voluntàriament altres elements militars com un capità d’equitació fins arribar a sumar 200 efectius.

I a això se li va afegir un esquadró molt nombrós de la Guàrdia Civil a les ordres del comandant Recàs. Aquest seria l’únic grup de guàrdia civils que s’afegiria plenament al cop, contradient el què a aquesta hora escoltàvem a la ràdio, on se´ns deia que estaven al costat del poble.

Havien passat pel Passeig Sant Joan, on no havien aconseguit dur a terme la seva primera missió de dominar-lo des d’Arc del Triomf fins a l’Estació del Nord, ja que grups d’anarquistes de Sant Martí i de Gràcia els havien assetjat sense parar, disparant-los durant tot el seu trajecte. Davant d’aquesta inesperada hostilitat, es van concentrar en el seu objectiu principal: l’Avinguda de la República, coneguda per tots com la Diagonal. I malgrat la hostilitat rebuda, seguien marxant confiats i a pit descobert, pràcticament sense prendre cap precaució.

Però en arribar al Cinc d’Oros pel carrer Còrsega, es van topar amb un altre entrebanc imprevist: un dels nou destacaments de la Guàrdia d’Assalt i de Seguretat de la Generalitat, que hi tenia un esquadró de cavalleria i una secció de metralladores emplaçades a la Diagonal.

En veure arribar els feixistes, van començar a disparar-los per sorpresa, escombrant de cop la primera línia d’atacants, causant moltes baixes entre els soldats i oficials. Aquest primer esquadró, comandat per Ortega Costa va rebre l’escomesa de ple, caient mort l’alferes Hurtado i el comandant Rebolledo, i resultant ferits els tinents Puig de Càrcer i Arianes. Entre els soldats també hi hagué moltes baixes.

Tot i així, la tropa, amb els 150 homes restants, va aconseguir emplaçar tres metralladores al final del Passeig de Gràcia, iniciant-se un ferotge combat. Ajaguts al peu d’una metralladora, dos oficials comentaven la situació:

— Joder, ahora ya no son sólo los anarquistas, ¡los guardias de asalto y de seguridad también nos plantan cara!

— Bueno, Capitán, pues ahora ya lo sabemos. Creíamos que contábamos con ellos, pero no sólo no se abstienen, sino que los tenemos enfrente disparándonos. Esto nos complica bastante los objetivos…

— Bueno, pues a por todas, a disparar hasta que no quede nadie en pie, ¡que sirva de ejemplo para los que vengan detrás!

— Sí mi Capitán.

— Soldados, ¡a disparar a mansalva!

Els trets van començar a sortir de la metralladora sense pietat i amb total discreció, disparant ràfegues que segaven vides de molts homes i cavalls, que quedaven estesos al carrer. Dos soldats que disparaven una de les tres metralladores, van aturar-se uns segons, mirant-se sorpresos.

— ¡Coño! Pero eso no son anarquistas. ¡Eso son Guardias de Asalto! ¿No estamos aquí para frenar una revolución anarquista? ¿Cómo es que nos enfrentamos también a guardias de asalto? Es imposible que estén haciendo un golpe con los anarquistas contra sus propios mandos de la Generalitat, ¿no?

— Si, es muy raro. Si fuera la Generalitat, sería como en Octubre del 34… Pero ahora en Madrid están las izquierdas… No entiendo nada, la verdad…

Veient que la metralladora s’havia aturat, se’ls apropà un oficial.

— ¿Qué ocurre, soldados? ¿Quién les ha dicho que dejen de disparar?

— ¡Nadie mi Teniente!

— Bueno, pensábamos, mi teniente — s’atreví a dir l’altre soldat— ¿que cómo es que tenemos enfrente a guardias de asalto y no sólo a obreros?

— ¿Quieren ser sometidos a la justicia militar por desobediencia?

— ¡No, mi Teniente!

— ¡Pues sigan disparando y ya hablaremos de política después!

— Si, mi Teniente.

Es miraren l’un a l’altre resignats i van seguir disparant sense entendre ben bé a qui estaven matant i per què. Al cap i a la fi, no els pagaven per pensar, sinó per prémer el gallet i obeir.

Les forces republicanes van obrir foc sobre els soldats des dels dos costats de la Diagonal protegint-se darrere els arbres, des de les teulades de les cases i les cantonades, disparant sense parar sobre el gruix de la tropa situada al centre de l’àmplia calçada. Els militars tenien una posició de clar desavantatge, desprotegida i sense poder-se moure. Això permeté als guàrdies de seguretat aconseguir millors posicions, deixant estesos a terra, això sí, molts companys morts i ferits i una quinzena de cavalls morts. La metralladora segava vides com una dalla, sense contemplacions.

Aquesta alta mortaldat seria el primer gran entrebanc de les forces republicanes. En Llibert i l’Aurora s’ho miraven, junt amb un nombrós grup d’anarquistes, des d’una cantonada a Major de Gràcia, on estaven protegits de les ràfegues dels dos bàndols. No prenien encara cap iniciativa. Primer volien saber què passaria en aquella primera topada entre les forces republicanes i les colpidtes.

Però en veure els gestos heroics dels guardes, el seu coratge i determinació antifeixista, i les moltes baixes sofertes, els quedà clar que realment tenien les forces de la Generalitat al costat. Sentint-los com germans d’armes, van deixar de banda la desconfiança i van transformar aquella inicial derrota en un ariet letal contra els revoltats.

I així fou com de sobte van començar a arribar de tot arreu molts treballadors per redoblar l’atac amb tot el que tenien a mà, a l’ajut dels guardes d’assalt, fonent-se amb ells en un sol cos armat. Sense cap mena de disciplina militar convencional, però amb la força antifeixista afegida que aportaven. Els guàrdies van rebre amb alegria, com no podia ser d’altra manera, aquella salvació in extremis, i acceptaren lluitar colze a colze amb els anarquistes, als que fins feia poc havien perseguit en revoltes, vagues i manifestacions.

Aquí en Llibert i l’Aurora veurien una nova emotiva escena de confraternització entre les forces republicanes i les anarquistes, que feia que la República acabés de fer-se miques, com temien les seves autoritats. No només per la banda dels colpistes, que havien dividit, i per tant, inutilitzat l’exèrcit, i amb ell, el recurs últim que funda tot estat. Sinó també perquè a l’altre extrem, les forces d’ordre es fonien amb les del poble i els anarquistes. I per acabar-ho d’adobar, aquesta fusió no es produïa per cap ordre o concessió emanada des del poder polític republicà, sinó per la desobediència i el trencament de la disciplina de les pròpies tropes al carrer, que actuaven pel seu compte. Igual que havia passat poc abans a la Plaça de la República davant la mirada atònita de les autoritats que, mica a mica anaven deixant de ser-ho i de gaudir de cap poder efectiu.

Units ja als guàrdies d’assalt, els anarquistes van començar a disparar des de les teulades, els portals i darrere els arbres, sense que triguessin a aparèixer també aquí noves barricades, mentre els guàrdies d’assalt i de seguretat mantenien les descàrregues contra la tropa, que començava a veure’s acorralada. Barrejats amb els treballadors, tampoc seguien cap tàctica militar, sinó l’instint defensiu de la lluita, contra-atacant en un sol cos, i animant-se mútuament. No atacaven de front, sinó per un costat i l’altre, des d’una cantonada, una teulada o una finestra, fins a desmoralitzar l’enemic, que no tenia al davant un front convencional sinó un núvol de bales que els queien de totes bandes.

Com havien previst els anarquistes, aquests milers de projectils des de desenes de posicions diferents serien més letals i efectives que una gran metralladora o un canó. Esdevenint un gran símbol de la proposta política contrària d’uns i altres. A una banda grans canons, gairebé imperials, colonials, poc eficients contra les multituds. I a l’altra, un eixam de trets de milers de treballadors confederats.

Els revoltats començaven a perdre posicions a la cruïlla, quedant atrapats i mal protegits. Les tàctiques guerrilleres els enfurismaven, perquè els obligaven a gastar moltes municions inútilment.

La lluita seguí dues hores més, fins a les 8, quan el coronel del regiment, Lacasa, veient la gravetat de la situació i la pèrdua incessant d’efectius i posicions, entenent que era impossible avançar per complir les missions encomanades, va començar a analitzar les opcions de retirada per salvar la vida. Un tinent se li apropà per dir-li:

— Capitán, a pocas manzanas está el convento de las Carmelitas, donde podríamos refugiarnos. Los padres del convento están con España y nos acogerán. Ya hablamos con ellos ayer y nos dieron permiso para entrar. Y ya nos están ayudando disparando desde la azotea. Allá nos acogerán y nos podremos defender.

— ¿Esta seguro? ¿Y cómo piensa salir después? Aún si logramos llegar hasta allá, estaremos atrapados…

— Si, Capitán, pero si nos quedamos aquí ya no quedará nadie en pie… Y confiemos en que nuestros hombres en los demás puntos de la ciudad tengan mejor suerte y puedan venir a rescatarnos. Tenemos enfrente a los guardias de asalto, que no nos perdonan las bajas que les hemos causado, y al pueblo enfurecido que se ha puesto de su lado y que tampoco las perdona… Han visto que no estamos de broma, y se han puesto a darlo todo, desde mil rincones imposibles de neutralizar…

— De acuerdo, ordene la retirada hacia el convento, y envíe antes a alguien para que nos abra la puerta al llegar, vigilando que no se nos cuele ningún civil, ¡que son como moscas! Reforcemos la plaza para garantizar la retirada y vayamos por calle Llúria con el resto de la tropa hasta el convento, dejando posiciones a medida que nos retiramos, en las esquinas de Córcega, Clarís, Diagonal, Torrent de l’Olla y Llúria — digué assenyalant aquests carrers.

— ¡Entendido! Esperemos que el convento no se convierta en nuestra cárcel ni en la tumba de nuestro regimiento. Ya es doloroso no haber podido cubrir ningún objetivo… ¡Retirada, soldados!

Quan ja es començaven a moure, un grup de guàrdies d’assalt que havia aconseguit entrar als carrers laterals els atacà per un costat, aconseguint arribar a pocs metres d’on estava emplaçada la metralladora. Els primers a caure van ser els oficials. D’entre els soldats, als que estaven armats i apuntant, també se’ls disparà. Però un centenar dels efectius del regiment aconseguí escapar cap al convent.

Els anarquistes i els guàrdies d’assalt, en veure que els militars es retiraven, lluny de deixar-los marxar tranquils, van seguir assetjant-los a cadascuna de les posicions que intentaven situar, emplaçant-hi metralladores, fins anar-les reduint una rere l’altre. Els soldats que no van caure morts ni van poder arribar al convent, van ser detinguts pels guàrdies d’assalt.

Un cop allà començaria un llarg setge. Amb l’ajuda activa dels frares Carmelites, els militars es van fer inexpugnables amb les metralladores instal·lades als baixos i al terrat.

S’envià un primer destacament de la guàrdia civil per combatre’ls. Però aquest va canviar de bàndol i s’afegí a la resistència dels militars, malgrat el posicionament lleial del cap del cos, Aranguren. En aquests primers escenaris de lluita, tant al Cinc d’Oros com al convent, la Guàrdia Civil s’estava posicionant activament en favor dels revoltats.

A poca distància, a la confluència de Balmes amb Diagonal, poc després de l’inici de l’enfrontament al Cinc d’Oros, quatre camions procedents del Parc d’Artilleria de Sant Andreu, que transportaven una cinquantena d’artillers cap a Plaça Catalunya van ser emboscats, i arrestats o aniquilats per les descàrregues de fuselleria d’obrers i guàrdies d’assalt. Les armes i els canons van ser presos pels comitès de defensa, que començava a ampliar l’arsenal confederal.

Un cop al convent, l’acció letal dels revoltats quedava molt limitada, consistint només en una defensa numantina del seu petit bastió i la pròpia vida al mig d’una ciutat hostil. La situació quedava sota control en aquest punt per a les forces republicanes i anarquistes.

Eren gairebé les 9 del matí, i s’acabava de produir el primer triomf significatiu al bàndol popular, on fou mort, ferit o detingut tot el regiment militar, tret de la cinquantena que aconseguiria arribar al convent.

En Llibert i l’Aurora, que no havien pres gaire part al combat, que també era el primer que havien viscut mai, un cop van veure que aquí la situació estava controlada van pujar a un camió descobert que els portaria fins a Plaça Espanya, on començava un altre ferotge enfrontament.

 

[Encreuats] Sexe descreuat

[Un conte de Jordi Remolins.]

L’escurçó va mirar a banda i banda de la carretera tot constatant que no s’acostava cap humà fill de puta amb els seus vehicles d’acer i plàstic disposat a adherir-lo a l’asfalt per a tota l’eternitat. Va fer un llengot a una mosca despistada que en aquell moment passava per davant seu i, mentre degustava el regust de la femta sobre la qual havia estat parasitant l’insecte, va iniciar la trajectòria rectilínia en direcció al camp llaurat de la Barricona.

Quan encara no havia arribat a la mitjana groga i discontínua de la carretera, va veure com un Ritmo blanc descolorit es dirigia cap a ell en direcció sud. Va aixecar el tronc i va contemplar uns fars aproximant-se a cent trenta quilòmetres per hora, mentre a l’altra banda del parabrisa un home d’uns quaranta anys aclucava els ulls just a temps de no atropellar-la i dirigir el cotxe cap al camp de blat on va aterrar amb un terrabastall monstruós.

L’animal de forma hominoide va sobreviure miraculosament a la topada tot i no portar el cinturó de seguretat dins del Seat que li havia deixat el seu cunyat. Feia quatre setmanes que l’havia estrenat i a ell no se li va acudir res més que anar-lo a provar fins a la barra americana de l’estació de Sant Joan de les Abadesses. Allà va beure, va cavalcar mitja hora sobre una meuca, va parlar sorollosament sobre futbol i dones amb alguns coneguts de la baronal vila, i va sortir-ne de quatre grapes a la recerca d’un cotxe que ni tan sols recordava on havia aparcat. Les ínfimes possibilitats de conduir-lo fins a Ripoll sense prendre mal van acabar-se alhora que emprenia una dormida de quatre segons i mig, just el temps que va necessitar per ser efímerament conscient que acabava de donar tres voltes de campana, abans de perdre el coneixement.

El primer cotxe que va adonar-se de l’accident va passar al cap de tres hores. Era un treballador que pujava a la Fibran i que gràcies al major nombre d’hores de claror dels mesos d’estiu va veure que un objecte encara no identificat estava de potes enlaire a uns metres de l’asfalt. Va aturar l’R8 a un voral de la carretera i va córrer fins al vehicle per constatar que Quílmez encara respirava. De fet, mig dormia la mona, mig descansava producte d’un traumatisme cranioencefàlic que a partir d’aleshores no li va pas agreujar la manca d’unes aptituds intel·lectuals que sempre havia exhibit. Una ambulància va portar-lo a l’hospital de Campdevànol al cap de tres quarts d’hora, on durant setmanes va rebre les visites d’amics cridaners i familiars escandalosos, entre els quals el cunyat que ja havia comprat un vehicle de segona mà, conscient que passarien alguns anys abans no en pogués adquirir un altre de nou.

La dona de Quílmez sabia que l’estava enganyant durant tot l’embaràs del seu primogènit. De fet, ella també es fotia al llit amb qualsevol home que li vingués de gust. Segurament el nano no era fill d’ell, o sigui que tampoc li podia recriminar gran cosa. Eren més o menys feliços fent cadascú la seva, vivien junts, follaven gairebé cada dia, i a sobre ara compartirien la paternitat d’un nou individu que hauria pogut ser avortat en nombroses ocasions, encara que per diferents raons va acabar sent gestat amb tota la normalitat que aquella família excèntrica podia permetre’s.

En tot cas, el problema dels Quílmez mai van no ser les infidelitats. Ho era més aviat el Tetris desestructurat que conformava els respectius cervells del matrimoni. Si Sigmund Freud hagués pogut tractar-los, les seves teories se n’haurien anat a prendre pel cul per la via directa.

Quan la van ingressar perquè acabava de trencar aigües, el seu marit encara no havia estat donat d’alta. No la van poder instal·lar a la mateixa habitació, tot i que aviat les infermeres es van adonar que allò havia estat un error. Ara els passadissos del centre hospitalari s’havien convertit en un carnaval de personatges maleducats que no respectaven els cartells de silenci, escopien a les parets i xiulaven melodies de Tino Casal i Chiquetete sense injectar-hi cap mena d’harmonia, mentre anaven d’una cambra a una altra per visitar al matrimoni. La gota que va acabar amb la paciència del director del centre va ser el dia de juny que la televisió retransmetia un Itàlia-Brasil des del camp de Sarrià corresponent al mundial de futbol. Els crits de celebració que cada gol va generar entre les amistats dels Quílmez, i que van acabar amb un espetec de mastegots entre partidaris d’una selecció i l’altra, va provocar que a partir d’aquell dia i fins que van donar d’alta als dos membres del matrimoni, l’hospital disposés de servei de guàrdia jurat per evitar convertir-se en la rèplica d’una taverna o un prostíbul de carretera.

Aquell va ser el primer fill de la família Quílmez. Després vindria una nena que va ser menystinguda des del mateix moment de la concepció, i un segon nano a imatge i semblança del seu progenitor. Cada un d’ells tenia un any més que l’altre.

La rutina de la família al minúscul pis de la carretera de Ribes on vivien es reduïa a hores i hores de televisió, àpats tan desequilibrats com els seus mateixos receptors, i una vida social limitada a espècimens amb la mateixa capacitat de raciocini que un protozou. Això sí, seguien copulant dins i fora del matrimoni, aprofitant que ella mostrava les cuixes cel·lulítiques mentre fregava les escales ben agenollada i escamarlada. El veí de l’últim pis aprofitava aleshores per envestir-la per darrere fins a remullar-li el plec on pretenia infructuosament encastar la pixa. O bé quan ell entrava als lavabos públics soterrats que hi havia davant de Cala Paula acompanyat per una sòrdida meuca amb el cony escardalenc, a qui premiava amb una moneda de vint-i-cinc pessetes després d’haver-la posseïda, ignorant el dolor d’ossos que arrossegava d’ençà de la descomunal sortida de carretera.

L’època de Nadal era sempre la més similar a la d’una família convencional, mentre els nanos van ser petits. Els pares compraven quatre regals per tenir-los contents i entretinguts, que els cagava el tió. Nines per a la nena i pistoles i cotxets de joguina per als nens. Una miniatura imitació de Guisval d’un Seat Ritmo de color blanc amb la qual els nanos reproduïen l’hòstia que es va cardar el seu pare abans que ells naixessin, era l’estrella d’un parc automobilístic que més d’una vegada havia fet relliscar a la senyora Quílmez quan oblidaven de recollir-la després d’haver-hi jugat. El dia que l’oncle va ser testimoni de la rèplica del sinistre que va acabar amb la seva antiga joia motoritzada, va ser el darrer que el van veure. Fastiguejat de l’estupidesa familiar va gastar-se tots els estalvis per a comprar un bitllet d’avió que el va portar a la ciutat de Los Angeles, on encara ara treballa com a cuiner d’un restaurant de cuina espanyola especialitzat en xili, pizzes i kebabs. Mai més no ha enviat una carta o ha fet una trucada a una família a qui sempre més s’ha penedit d’haver conegut.

La pau nadalenca es va trencar l’any que per primera vegada van deixar tastar el xampany al seu fill gran. Tot just tenia nou anys quan va enganxar una merda de proporcions gràcies a una ampolla de Rondel Oro. Era la nit del vint-i-quatre de desembre. El pare Quílmez va arribar encara amb l’olor de la prostituta amb qui havia estat cardant a un llit del primer pis d’un conegut establiment d’Orís, i va sentir els crits de la seva filla a la petita habitació dels nanos. Va afanyar-se a despertar a la dona i tots dos van anar a espiar-los. Quan van mig obrir la porta, van veure com els dos petits salvatges utilitzaven el cony de la nena com a aparcament per tots i cadascun dels cotxes de joguina que els havien regalat durant els darrers anys. Mentre el petit l’aguantava, l’altre estacionava el petit vehicle i el tornava a treure entre els plors de desesperació de la germana, i els gemecs de joia del seu còmplice.

Quílmez i la seva dona van excitar-se tant, que no van ni esperar a entrar a l’habitació per consumar un coit ràpid al sofà. Els brams animals que proferien van provocar que els dos fills abandonessin durant uns minuts la violació automobilística, per ser testimonis de la procreació del quart fill de la nissaga. Afortunadament per al gènere humà, aquell part es va malmetre després que la senyora Quílmez consumés una follada animal amb el veí, a les mateixes escales de l’edifici. Un graó va ser el responsable que el fetus patís una malformació a les cervicals que el ginecòleg va detectar un parell de mesos abans d’un naixement que mai no es va produir.

La filla dels Quílmez va ser l’ovella negra de la família des d’aquell mateix dia. La seva capacitat intel·lectual era similar a la de la resta de membres, però com a mínim tenia una capacitat de sacrifici i un amor propi que la van convèncer de no continuar vivint amb aquells sonats. L’any que en va complir dotze, va conèixer un noi de divuit que havia fet parada amb les atraccions de la festa major per Sant Eudald. Va marxar amb la família de l’adolescent, treballant amb ells, i posant-se curiosament malalta cada any coincidint amb la segona setmana de maig.

La seva mare va trobar-la a faltar durant un parell de dies. El pare mai no va preguntar per la seva absència i els seus germans van trobar altres nenes amb qui jugar amb cotxes de miniatura.

Els vehicles van portar sempre mala sort als Quílmez. Molt abans que els dos nanos es compressin un Renault Fuego, el seu pare va adquirir una Gimson de cinquanta centímetres cúbics, amb un tub d’escapament rudimentari, però recobert amb un embellidor cromat que era la sensació dels dos germans. Reiteradament, hi passaven els dits per entremig, escaldant-se’ls amb cremades de tercer grau malgrat les experiències prèvies.

El seu progenitor va comprar el ciclomotor per poder anar de putes, encara que la tele ja començava a emetre anuncis advertint del perill de barrejar alcohol i benzina. Els clients de la discoteca Bananito de Sant Joan estaven farts de treure-li la pipeta de la bugia per divertir-se quan el trobaven aparcat davant de la barra americana.

Un dia l’home va sortir totalment embogit del prostíbul perquè un altre client l’havia advertit que li estaven boicotejant de nou la moto. Efectivament, va constatar que un parell de nois li excitaven el carburador per tal de negar-li l’engendro. Va abraonar-se sobre els postadolescents amb el vas de cubata que acabava de trencar contra la paret de l’establiment comarcal de sexe. L’un es va escapar cames ajudeu-me en direcció al futur alberg de la Ruta del Ferro. L’altre va rebre un parell de talls amb el cantell de vidre del vas. El whisky Dyc que contenia va servir alhora per ajudar a cicatritzar instantàniament les ferides. Quílmez va tornar a arremetre, però aquesta vegada va caure a terra i es va clavar l’arma cristal·lina en una cuixa.

Emprenyat com una mona va tornar a entrar al puticlub. Va contractar els serveis d’una dona d’una determinada edat, amb qui va allitar-se. Tot i que va intentar aixecar-li l’eina amb una mamada inconsistent, només va aconseguir que quedés adormit a l’habitació. Abans de tancar el local la senyoreta va haver de fornicar amb un parell de clients més fent equilibris en una butaca, perquè el llit estava ocupat per Quílmez.

Quan va despertar-se ja clarejava a Sant Joan de les Abadesses. La cuixa ja havia deixat de sagnar-li feia hores, però li feia un mal de mil dimonis. Va sortir a la carretera d’Ogassa i va pujar a la moto. Instintivament, va tornar a col·locar la pipa sobre la bugia, va excitar el carburador i davant les constants negatives a engegar-se va aprofitar la pronunciada baixada per engegar la Gimson. Quan ja arribava al trencant de la carretera de Ripoll va oblidar-se de fer l’estop i va ser víctima de Jordi Caballeria que amb una Yamaha XJ1100 amb el far rodó, va envestir-lo perquè no va evitar la nova presència sobre l’asfalt. L’hòstia que es va cardar amb el cap contra la vorera no va ser suficient per recuperar una sensatesa que mai no havia tingut. Caballeria va demanar-li perdó tot i no tenir-ne cap culpa, però l’australopitec va pujar de nou al ciclomotor emetent monosíl·labs inintel·ligibles, va engegar-lo aquesta vegada a la primera, i va arrencar en direcció sud.

Un cop va sobrepassar les instal·lacions de l’AE Ripollès, Quílmez va quedar profundament adormit sobre la Gimson i, reiterant allò que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, va traçar una trajectòria rectilínia a la corba que condueix a Ribamala. Ell i la moto van enfonsar-se al riu Ter. L’home va continuar roncant fins que l’aigua va obstruir totalment les seves constants vitals. La màquina va deixar de roncar en el mateix moment d’enfonsar-se.

Un autocaravanista que estava pixant prop del riu va adonar-se del pneumàtic amb tacs de 2 i 3/4 17 de darrere de la moto. Un parell d’hores més tard una grua va extreure la ferralla del riu. La sorpresa de l’operari va ser contemplar el cos humà que estava abraçat a la Gimson. La pèrdua va ser ostensible per a les meuques de la comarca.

El forense que va practicar-li l’autòpsia per poc s’emborratxa amb el contingut etílic de baixa qualitat que destil·lava aquell cos. Tres dies després del decés, els serveis funeraris van portar el seu cos al monestir de Santa Maria. La dona i els fills van equivocar-se de recinte i van anar a Sant Josep Obrer per acomiadar-lo. Quan es van adonar de l’error, el seguici fúnebre ja enfilava el carrer Doctor Raguer en direcció al cementiri.

Quílmez va deixar una vídua, dos fills imbècils adolescents i una filla que fins que no ha llegit aquest conte de Sexe Creuat no ha descobert que era òrfena de pare. Moltes converses de bar a Ripoll mantindran viu el record d’aquell exemplar d’homo ripollensis com a mínim fins al 2056. Els fets dels seus fills tardaran bastant més a oblidar-se.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XIV. L’aviació

[Una novel·la de Dídac Costa.]

L’aviació era un element determinant per la batalla que començava avui, tant per defensar la ciutat, com per dominar-la, el que la convertia en un altre dels punts més cobejats pels dos bàndols. Estava separada en dues bases situades a dos indrets diferents que conformaven la força aèria de l’exèrcit espanyol a Catalunya. A una i l’altra es vivia una situació del tot oposada.

Una era l’anomenada Aviació Militar, al parc d’aviació del Prat, a pocs quilòmetres del centre de la ciutat, sortint per la plaça Espanya. L’altra, l’Aeronàutica Naval, era la força aèria i naval, és a dir, els hidroavions, i es trobava al vell edifici de l’Escola Nàutica de Pla de Palau i a uns tallers dels molls.

Aquí és on havia d’amarar d’aquí poc amb un hidroavió italià el general Goded per dirigir la revolta a Catalunya. Una missió en què els colpistes no hi preveien gaires dificultats perquè pràcticament tota l’oficialitat de l’Aeronàutica estava compromesa amb l’aixecament, començant pels seus caps, els capitans de corbeta Antonio Nuñez i Juan Díaz. Però en canvi, les classes subalternes, la tropa i tot el personal de l’oficialitat auxiliar: maquinistes, mecànics, electricistes, torpediners, tècnics aeronàutic-navals, radiotelegrafistes i tota la seva oficialitat eren majoritàriament fidels a la República. Tot i que molts ja havien estat neutralitzats pels conspiradors que, igual que a les altres casernes, mantenien una aparença republicana.

La nit del 18, els insurrectes van fortificar els accessos de l’Aeronàutica per defensar-la d’un possible atac, establint posicions defensives amb metralladores, vagons i sacs de sorra. Tenien la situació controlada, però no donaven més importància militar a aquesta base que la de garantir l’arribada de Goded.

El cap de l’Aviació del Prat era el tinent coronel Felip Díaz Sandino, aviador antifeixista de Caldes d’Estrac.

Al Prat, en canvi, la situació era del tot diferent. La principal diferència consistia en qui dirigia aquesta base. I afortunadament per a anarquistes i republicans, el cap de l’Aviació del Prat era el tinent coronel Felip Díaz Sandino, aviador antifeixista de Caldes d’Estrac, fidel a la República. L’any 34 ja havia estat un dels protagonistes dels fets d’octubre quan es negà a bombardejar el Palau de la Generalitat com se li havia ordenat, el que motivà la seva detenció al castell de Montjuïc, junt amb els altres 30.000 represaliats d’aquells fets.

En sortir de la presó amb l’amnistia del Front Popular, tornà al lloc que ocupava i començà a destituir els comandaments dretans de la base i a fer una política de captació de militars republicans. A més, al Prat no només eren lleials els oficials, sinó també tot el personal subaltern, el que li permeté controlar-la sense dificultats, posant-se d’immediat a les ordres de la Generalitat i de l’estratègia de contraatac anarquista.

La majoria dels oficials seguirien les ordres i l’exemple de Sandino, com el capità d’aviació Vicenç Vallés, que havia fundat l’any 34 l’acadèmia de vol Progrés, tenint com a alumnes a una de les pioneres de l’aviació espanyola, Dolors Vives. Només una minoria seguia les consignes del comandant Botana, que obeïa els colpistes. Però ja havia estat donat de baixa per les seves activitats conspiratives, el que deixà sense iniciativa als revoltats al principal camp d’aviació. La nit anterior, Sandino també ordenà la detenció de dos capitans més amb simpaties feixistes, Pardo i Calderón. Però en anar-los a buscar van veure que acabaven d’agafar un avió cap a Pamplona, la capital dels insurrectes a aquella hora.

Hi havia una altra circumstància molt particular, també per a gran sort de republicans i anarquistes: Sandino tenia moltes simpaties amb el grup faïsta Nosotros, dels quals admirava la determinació antifeixista i els objectius de justícia social. Tot i no ser anarquista, mantenia vincles estrets amb membres de la FAI i la CNT des de feia anys i era bon amic d’alguns d’ells, com Garcia Oliver. El que va permetre establir una bona col·laboració entre l’aeroport i els comitès de defensa locals del Prat, que ja havia donat fruits amb uns valuosos vols d’estudi i reconeixement sobre la ciutat amb membres del grup Nosotros i avions pilotats pels oficials Ponce de León i Meana.

Una pancarta al Prat de Llobregat.

Al matí del 19, Sandino comandava l’aviació militar, i, a diferència d’altres militars lleials, ell sí que disposava d’un control absolut de la base. Per tal de protegir-la d’un possible d’atac dels sublevats, va rebre l’ajut d’un grup de carabiners i de militants de la CNT que des de la nit del dissabte van posar-se voluntàriament a la seva disposició. No era difícil trobar anarquistes amb ganes de guerrejar al Baix Llobregat, ja que aquest havia estat sempre un dels bastions més actius i combatius de l’anarcosindicalisme català.

A més de fortificar el camp d’aviació, també va emplaçar metralladores i punts de vigilància a llocs estratègics del poble del Prat. I en conèixer l’inici del cop, Sandino trucà al seu alcalde, Jaume Clausell, per dir-li:

— Comuniqui a tots els homes del Prat que estiguin disposats a empunyar els armes per defensar la República, que vinguin d’immediat a l’aeròdrom, on els entregaré fusells i quedaran sota les meves ordres, en les mateixes condicions que la resta de soldats de l’aviació. —Sense ser-ne del tot conscient, donava inici així, de fet, a les milícies armades que combatrien el feixisme en una unió gairebé inèdita entre l’exèrcit republicà i civils de partits d’esquerres i sindicats.

El propi Goded també el trucà per advertir-lo que, si no feia costat als colpistes, seria afusellat. Però ell feu cas omís i es mantingué ferm en aquest punt decisiu, el que faria que no trigués a rebre responsabilitats al govern i que fins i tot es veiessin al Prat pancartes per homenatjar el seu coratge i determinació.

Per als anarquistes, l’acció més important que havien de fer els avions era bombardejar el quarter de Sant Andreu, que ja estava rodejat de centenars de militants, com havien ordenat els comitès de defensa dels barris propers. Sandino havia de destruir les portes per permetre l’entrada dels anarquistes per apoderar-se dels 30 mil fusells que guardava. Però per algun motiu, aquesta acció, que havia de ser de les primeres i més decisives, estava trigant més del compte. Probablement perquè Sandino hauria de fer-ho d’amagat de la Generalitat, ja que les seves bombes serien la clau perquè el poble accedís al major arsenal del país. I a Palau seguien negant-se a armar el poble.

A les 7 del matí, després d’uns últims vols de reconeixement sobre la ciutat, s’havien d’enlairar els primers avions de combat. El seu primer destí seria la caserna dels Docks cap a on anàvem nosaltres, que estava molt a prop per l’aire, resseguint la línia recta del litoral. Després seguirien assetjant altres casernes i batallons, alhora que també hi llençarien octavetes per dir als soldats que no obeïssin les ordres dels oficials, i que estaven llicenciats de les seves obligacions pel govern republicà.

A l’hangar principal, al costat de dues avionetes, una armada, l’altra per fer vols de reconeixement i llençar els fulletons, hi havia un grup de pilots i oficials, junt amb Sandino, que també en pilotaria una.

—Teniu els papers? En Joan ja està llest —digué un d’ells, dirigint-se als altres.

—Si, ara els porta el capità Vallès.

—Val, quarters del Bruc, els Docks, Sant Andreu…? Bombardegem Sant Andreu també, tinent coronel? —preguntà un d’ells a Sandino, mirant-lo, mentre assenyalava la caserna en un mapa estès sobre una taula.

—No encara no. No li faria cap gracia al president, i ens podrien intentar fer fora d’aquí. Comencem pels altres quarters i els militars que ja estiguin marxant pels carrers. A Sant Andreu de moment només octavetes pels soldats, i per observar els moviments de les tropes, entesos? —respongué mentre dibuixava el recorregut al mapa amb un llapis.

—D’acord.

—Voleu per sobre dels llocs on també hi veieu combats, com la plaça Espanya i el Paral·lel, que és cap a on van els militars que surten ara, i n’informarem al president en tot detall.

—Entesos.

Van agafar entre dos pilots un grapat de piles de paper embolicades amb cintes d’espart que havia portat en capità Vallès, i els dugueren cap a l’avió que els llençaria.

—Val, en Josep també està preparat! Bombes i metralladores a punt. Tot en ordre per enlairar-nos, tinent coronel?

—Si, endavant. No podem fallar. Sobretot, no llencem cap morter sobre els nostres ni sobre l’armament! Si no ho tenim clar, no disparem! No volem causar cap baixa dels nostres!

—Entesos.

Els tres avions van sortir de l’hangar cap a l’esplanada central de l’aeròdrom on hi havia la pista principal, vorejada a una banda pel mar i a l’altra per aiguamolls i prats de conreu, i s’enlairaren tots tres en direcció als quarters. Uns per deixar-hi anar pamflets per convèncer els soldats de desertar, l’altre per llençar-hi bombes i bales metralladores. Dues maneres complementàries de convèncer els feixistes de deixar-ho de ser.

Josep Maria Espanya, aleshores conseller de Governació.

A la Comissaria de Via Laietana, el conseller de governació Josep Maria Espanya, també amb un cognom curiós en aquestes circumstàncies, com Companys, que semblava ser una ironia del destí, penjà el telèfon i li comunicà al president:

—L’aviació militar acaba d’enlairar-se del Prat en direcció als Docks. El seu primer objectiu serà atacar les bateries del regiment d’artilleria de muntanya que acaba de sortir de la caserna.

Espanya, d’origen aranès, propietari rural i advocat, seria el responsable polític d’aquesta gesta de l’aviació. Un dels èxits que el convertiria, junt amb el diàleg permanent que mantenia amb la Guàrdia Civil per garantir el seu suport a la República, en un dels personatges clau que avui salvaria Barcelona de caure en mans del feixisme.

Els avions van sobrevolar els pocs quilòmetres que els separaven dels Docks, resseguint la costa mentre el sol despuntava a l’horitzó. Al cap de poc ja rodejaven Montjuïc, i uns segons després ja sobrevolaven la zona de combat. A sota estàvem nosaltres amb la resta de combatents.

—Mira quin goig fan els nostres! Quines barricades, mare meva! —digué Sandino entusiasmat.

—Alcen els punys! Ho tenim fàcil, són lluny dels militars. Mira’ls, allà estan els facciosos. Tot a punt?

—Sí, tot en ordre.

—Ara!

L’avió reduí alçada per no errar el tret, i quan eren a sobre dels primers soldats deixaren caure una bomba sobre el gruix de la tropa, mentre disparaven amb la metralladora, passant tot al llarg de la columna, que no s’esperava un atac així, enxampant-los desprevinguts i sense poder contraatacar. Això donà molt marge de maniobra als aviadors, que no deixaren passar l’oportunitat per fer una veritable carnisseria. Dues dotzenes de militars i civils feixistes caigueren abatuts, molt d’ells probablement morts. Els aviadors no podien amagar el somriure que els causà un blanc tan fàcil i encertat, i les cares de desconcert i terror de la tropa.