[Obra pictòrica de Lluís Badosa.]
L’art de Lluís Badosa. Juliol de 2024
[VERSOS] Marinera
[Poesia i foto de Gabriel Salvans.]
Passaran les barques vora la sorra
de la platja plena de cossos nus,
mirant els núvols, no fos cas que els prenguin
un raig de sol. Estirats a la sorra
tancaran els ulls al pas de la festa,
sense veure les flors, ni escoltar
les cançons marineres, ni l’olor
de la ginesta quan caigui la tarda.
Des de muntanya pensaré en el mar,
en el cant de les ones rialleres
acaronant-me el pas dels peus descalços.
La Rosa del Port quan surti a la mar
sabrà de les vegades que hem cantat
com suren a la cala petons de dos en dos.
[AUDIOTEXT] Del llibre «Som mentida» [VII]
[Veu d’Albert Freixer.]
Albert Freixer continua recitant fragments del llibre Som mentida de Nan Orriols.
[Encreuats] La tercera via
[Un conte de Jordi Remolins.]
La línia blanca i contínua era tan llarga que semblava la mitjana d’una carretera infinita del desert. En realitat estava traçada en diagonal sobre la taula del menjador de Judes. L’havia dibuixat pausadament, buidant tres bossetes amb un gram de cocaïna cadascuna d’elles. Li feia gràcia saber quin efecte faria una megaclenxa en la seva màxima extensió. Realment feia goig de veure, però ni tan sols en el més extravagant dels seus somnis se li hauria acudit esnifar tanta quantitat de coca i derivats d’una sola tirada.
Per això quan va sonar l’intèrfon i des del carrer va contestar la seva xicota, amb qui feia quatre mesos que vivien junts, tot van ser presses. Li acabava de demanar que baixés a ajudar-la a pujar les bosses d’una compra al Condis del barri que s’havia accelerat molt més del que esperava.
«Ara baixo», li va contestar mentre mentalment avaluava les opcions que tenia. La primera era deixar que la xicota l’enganxés amb aquella quantitat de merda en el seu poder i la relació se n’anés a prendre pel cul. La segona, recollir maldestrament tota la ratlla, perdent-ne més de la meitat en l’operació, netejant ràpidament la superfície de la taula i fent emprenyar igualment a la seva parella pel retard. En aquest cas, el material que havia d’animar la trobada d’exalumnes d’EGB dels Salesians que es faria aquella mateixa nit, també se n’aniria parcialment a prendre pel cul.
Veient-se a si mateix entre l’espasa i la paret, va reaccionar amb rapidesa i va triar la tercera via: la nasal. Va agafar impuls i va recórrer el metre i mig de fusta introduint-se la granulosa substància adulterada amb fàrmacs de ves a saber quina procedència dins de l’organisme. Tres grams viatjant a una velocitat de vertigen cap al seu estómac, amb pas previ per una circumval·lació que passava molt a la vora de la part inferior del cervell, i emprenent el descens esòfag avall. La gran quantitat de droga gairebé li va obturar una nàpia afortunadament prou desenvolupada.
El porter automàtic del carrer Progrés va sonar per segona vegada. Per sort, viure en un quart pis dissuadia a la xicota d’intentar l’ascens en solitari. Va córrer a repassar amb el dors de la mà les restes de colombiana que havien quedat sobre la taula, i va sortir esperitadament a l’escala.
«Què polles feies?», va demanar-li ella amb un gest de menyspreu tan sols veure’l aparèixer atropelladament al replà d’entrada. Amb una energia desbordant, Judes va agafar el noranta per cent de la compra i va pujar els graons de tres en tres com no ho hauria fet cap corredor de les putes ultra-trails dels collons que s’estaven posant misteriosament de moda.
Mentre ella acabava d’arribar al pis, ell ja tenia pràcticament endreçats tots els articles al seu lloc. Habitualment, no participava mai de les tasques de la llar. Per això a la noia se li va fer estrany tanta activitat. En tot cas tampoc no era del tot normal que a mitja tarda li arremangués la faldilla i li introduís el dit polze pel cul, mentre amb els altres furgava dins d’aquell conyet trapella que tot just aquell matí s’havia depilat. Va descordar-li els botons del lleuger vestit estiuenc i va envestir-la per darrere, més que res per a evitar que veiés les convulsions facials que patia producte de la droga que ja feia el seu efecte. Es va escórrer cinc vegades en vuit minuts. Si les seves pilotes no s’espavilaven a fabricar esperma, el pròxim orgasme seria simplement una escopinada de líquid transparent.
La noia no recordava haver-s’ho passat tan bé des del dia que va participar en una orgia col·lectiva en un xalet de Sant Antoni de Calonge, propietat dels pares d’una amiga. Aquell dia eren tres ties per dotze homes. Ara també va arribar a un parell d’orgasmes abans de quedar plàcidament adormida. Judes continuava empenyent dins seu quan ella ja roncava, donant per bona la teoria de l’efecte afrodisíac de la coca.
Aprofitant el son de la noia i que la seva hiperactivitat no semblava que hagués d’aturar-se a curt termini, va retirar el lubricat membre de l’interior dels llavis vaginals. Va baixar els graons de sis en sis fins al carrer.
Entre casa seva i el carrer Sant Pere va entrar a tots els bars que va trobar. En cadascun d’ells s’hi va prendre un combinat de redbull amb vodka. L’estat etílic no rebaixava els efectes de la clenxota, però afavoria la socialització amb la resta de ripollesos que aquell dissabte aprofitaven també per desinhibir-se amb l’alcohol. Gràcies a tot plegat va refer ponts de diàleg amb un parell d’imbècils amb qui feia anys que no es parlava.
«Et convidaria a una ratllota, però suposo que no tens cap intenció de llepar-me l’orifici nasal», li va dir a un d’ells. I després de tant temps de silencis, van reprendre de nou la seva profunda enemistat, no sense abans haver-se arribat fugaçment a la cara a l’exterior de l’edifici modernista del barco.
El mòbil va sonar-li a quarts de vuit del vespre. Era un dels excompanys de classe que havia aportat trenta euros per adquirir la coca. Merda. Volia saber si l’havia pogut comprar.
«I tant, malparit. No pateixis la tinc amb mi.» Quan van acabar de xerrar, va penjar i es va afanyar a trucar al camell que li havia proporcionat el material. El dissabte era el dia de major activitat en el sector dels estupefaents. Clar que li’n podia vendre tres grams més. Fins i tot quatre. Evidentment que no els hi podia fiar. Aquell era el manament ineludible en la secta dels venedors de materials il·legals, juntament amb l’absència de full de reclamacions si el contingut no era prou satisfactori.
Van quedar de veure’s al cap de deu minuts al carrer dels Ases. Abans havia de treure calés amb la targeta de crèdit de la Caixa, la mateixa que tenia una utilitat màgica a l’hora d’aixxafar i alinear les clenxes que havia pagat. Mentre operava en el caixer, una dona també feia operacions al del costat, amb un nano agafant-li la mà. El sagal mirava impressionat com la descontrolada mandíbula de Judes es disparava cap a milers de direccions inversemblants, tornava a origen i iniciava de nou el procés, ignorant que per més que ho intentés la carn de la galta no la deixaria desplaçar fora del seu recinte facial. Va treure els darrers dos-cents euros que tenia al compte corrent, i va fer un gest d’anar a prendre pel cul al nen xafarder, tot sortint al carrer.
Amb els tres grams de nou a la butxaca, va entrar a un parell de bars per fer temps i esperar l’hora del sopar nostàlgic. Havien quedat a la plaça de l’Ajuntament a les nou. Entre cubata i cubata va encetar un parell de paperines, i va constatar que eren d’una qualitat lleugerament inferior a les primeres. A mesura que avançava el dissabte el producte es devaluava de forma inversament proporcional al seu preu. En tot cas va esnifar-ne cinc clenxotes més, va trucar a la promesa que tot just acabava de despertar-se de la migdiada postfollada per dir-li que no passaria per casa abans del sopar, i va pujar al reformat banc-fanal de la plaça Sant Eudald on va ballar una mena de coreografia del «Thriller», on l’única semblança amb el videoclip de Michael Jackson fou agafar-se les pilotes reiteradament davant de l’atònita mirada dels vilatans que a aquella hora passaven pel centre de Ripoll.
Quan els antics companys van veure’l arribar totalment marejat, van celebrar-ho com si fossin ells mateixos els que ja haguessin esnifat les ratlles. Dels trenta nois que havien acabat l’EGB només havien pogut anar-hi la meitat. D’aquests, la majoria eren respectables pares de família disposats a oblidar que tenien dona o exdona i fills o filles o amants, i un negoci o una posició social o càrrecs públics o simplement una feina remunerada. Vaja, que no només no els feia res compartir amb Judes unes quantes esnifades, sinó que esperaven amb ganes que així fos.
Per això quan tota aquella colla d’homes nascuts el 1970 van descobrir que dels tres grams acordats només en quedava un, els crits de protesta van augmentar el nivell decibèlic d’un dels darrers vespres de juliol al Prepirineu gironí.
Judes es va veure obligat a tornar a baixar el carrer Sant Pere, marcant el número del seu venedor al mòbil. Necessitava més droga. Tres grams més com a mínim. I per a més inri no li quedava ni un puto euro, però els aconseguiria durant la nit. A la una podien trobar-se al passeig marítim. Haurien acabat de sopar i el pagaria després de recollir els calés entre els seus amics de generació. Li jurava pel més sagrat.
El camell feia metre noranta d’alt, un metre d’ample, i tenia una quarta part de les neurones i la paciència que serien desitjables en un humà d’aquella complexió. Quan la una de la nit sonava per partida doble al rellotge de l’Ajuntament, ja estava aparcat al costat dels pudents contenidors de la confluència entre el carrer del Prat amb el carrer Pirineus, la carretera de Ribes i el passeig de la Farga Catalana.
En canvi, a aquella hora Judes tot just s’amorrava per enèsima vegada a la ceràmica dels lavabos d’un restaurant de la vila, introduint-se per via nasal les restes de la coca que encara devia. L’acompanyaven cinc amics de la infància, als quals s’acabaven de sumar dos companys difunts de promoció, els Quílmez. La nit prometia ser llarga, però no tant com la ressaca.
Per això quan en sortir de l’establiment on havien sopat algú va proposar de rematar la festa als bars del centre, l’alternativa d’anar de putes va imposar-se amb relativa facilitat. Només quatre exalumnes van argumentar excuses relacionades amb activitats dominicals familiars per abandonar la colla. La resta van pujar als vehicles per visitar les instal·lacions del prostíbul osonenc més proper, via C17.
Al puticlub van perpetuar les converses nostàlgiques, combinades amb les aproximacions eròtiques de dones de diferents nacionalitats. Portaven vestits curts, mitges de reixeta, lligacames, tangues de dimensions impossibles, escots que s’esforçaven per promocionar les mides dels respectius pits, mugrons que lluitaven per mostrar el seu perímetre per sobre dels sostens… La carn es posava de manifest amb tanta insistència que només un parell de valents van aconseguir declinar les invitacions per fornicar a les habitacions del suposat hotel. En la intimitat de les cambres les promeses libidinoses perdien per art de màgia la seva intensitat. Amb prou feines tres dels companys van aconseguir arribar a l’orgasme, superant el contrapunt d’alcoholèmia, estupefacció i les poques ganes que les meuques exhibien a l’hora de cardar.
Judes no només es va escórrer, sinó que va fer-ho diverses vegades. Va omplir la boca de la prostituta de lleterades incontinents, provocant que hagués de marxar reiteradament cap al lavabo per vomitar. Quan la noia va intentar explicar-li que els setanta euros només li donaven dret a mitja hora d’habitació, ell va tornar-li a introduir la pixa a un esòfag que aviat va vessar d’esperma. Abans de marxar va preparar-se una darrera clenxa sobre la tauleta de nit, i va introduir-se-la a una nàpia que després de les nombroses aspiracions ja doblava les seves generoses dimensions.
Tanta activitat va provocar que fos l’últim de sortir de l’establiment. Tots els seus excompanys ja n’havien sortit. A l’aparcament només hi quedava un vehicle, i no era el de cap client. El camell a qui li devia quaranta euros, havia pogut assabentar-se del destí geogràfic del sopar d’EGB. L’estava esperant amb una navalla a la butxaca posterior dels ridículs pantalons pirata de color crema que vestia. Quan va veure’l baixar l’escala del prostíbul, va acostar-se-li amb actitud poc amistosa. A mesura que avançava, Judes s’elevava pas a pas. Quan van arribar a coincidir linealment, l’alçada per on levitava ja era de tres metres. Ni tan sols el salt de l’impressionat venedor de drogues per ferir-li una cama amb l’esmolada arma va ser suficient per aconseguir el seu objectiu.
Judes gravitava sobre el cap del comerciant il·legal burlat, mentre els Quílmez se l’estaven pelant a pocs metres del riu Ter rememorant els claus que acabaven de protagonitzar a l’interior del local. La puta que havia patit les envestides orals de Judes va mirar fugaçment per la finestra del lavabo quan es rentava les dents, i va semblar-li veure al seu darrer client volant en direcció nord. Afortunadament, aquella nit va tenir malsons molt més agradables.
Alguns ripollesos afirmen que les nits de lluna decreixent hi ha un perfil de forma humana amb un nas immens intentant esnifar la superfície lunar. La parella de Judes va denunciar la seva desaparició a la policia, però tipa d’esperar-lo que torni, ara practica el sexe anal amb un aficionat a l’astronomia. Els sopars d’EGB per als alumnes dels Salesians de 1970 hauran d’esperar-se fins al 2044, en cas que quedin supervivents.
[VERSOS] Vermell x4
Poema de Gabriel Salvans.]
Han posat a l’esquela que t’has mort
als vuitanta-quatre anys i hem vingut
a rememorar arpegis dels teus blaus,
a desvetllar la son de les paraules
i vetllar el son de tants somnis
embolcallats de somriures, d’argila
de caganers arraulits fitant l’hora
malva. Sota unes branques de pi malden
perquè s’escolti la veu que fuma
els ulls de brot en brot, de pinzellada
a pinzellada on ha quedat tota
la incertesa de viure, esculpida
com una raó a dins de les sandàlies.
[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XIII. El feixisme comença a tacar de sang els carrers de Barcelona
Els batallons del Quarter del Bruc seguien baixant per l’Eixample. Un cop a la Gran Via, el comandant del primer batalló, Pere Mercader, irritat per la inesperada presència massiva de ciutadans a aquestes hores, que anaven seguint els seus moviments, ordenà a un dels seus soldats:
—Sargento! ¡Cójame a un civil cualquiera de estos que andan merodeando por aquí con actitud sospechosa!
—¿Esté o no esté armado, mi comandante?
—Si, no hace falta, cualquiera.
—Si, mi capitán.
Poc després tornava amb un home que es resistia a ser detingut, mentre dos soldats l’agafaven pels braços, i un tercer l’apuntava amb un fusell.
—Però jo no he fet res, cabrons! Només passejava, no tinc cap arma. Que coi voleu, malparits?
—¡Cállese! Póngale unas esposas y que venga con nosotros.
—Però què collons? —seguia cridant indignat el pobre home.
—¡Que se calle! —insistí Mercader de males maneres, mentre un dels soldats li donà un cop de culata a l’estómac que el feu plegar-se.
El batalló seguí endavant, flanquejat per més i més civils que s’anaven afegint.
—Va a ver esta gente contra quien está luchando. Tráigame al civil.
El van situar davant del capità, que amb tota la sang freda tragué un revòlver de la seva funda, apuntà al cap del pobre infeliç i, sense immutar-se pels seus crits de clemència, d’un tret mortal al cap el deixà estès a l’empedrat, enmig d’un bany de sang.
Des dels balcons i al carrer se sentiren crits d’espant i insults a Mercader.
—Fill de puta! Feixista! Covard!
—Quin malparit! Ha matat un ciutadà desarmat!
—Ahora sabrán de qué se trata —seguí ell tranquil·lament—. No hemos venido a dar un paseo. Que se vayan a sus casas, ¡coño!
Aquesta terrible escena deixà atònits també alguns dels oficials que no tenien clar encara quin era l’objectiu real de la marxa militar sobre Barcelona. Ara ja no quedava dubte. Un dels capitans que observà l’escena, Oller, posà cara de circumstàncies, però callà. Però un altre, el capità Llorach, indignat, decidí aturar-se i deixar d’obeir Mercader, a qui s’encarà, cridant-li:
—Pero ¿qué es esto? ¿Entonces no estamos aquí para imponer la legalidad sino para saltárnosla?
—¿Quiere ser usted el siguiente?
—¡Me niego a avanzar! Mis hombres no están aquí para ayudarles a implantar un régimen fascista, sino para defender la República. Como mucho para sustituir el gobierno, ¡no el régimen! Lo que supone que éste es un ejército constitucional que debe cumplir la ley. ¡Lo que usted acaba de hacer es un crimen, una ilegalidad a todas luces! ¡No es en absoluto ni legal, ni decente! ¿Cuál es su propósito?
—¿No le ha quedado también claro a usted a estas alturas?
—¡Pues me niego a seguir!
Ara fou el capità López Belda, que estava al costat de Mercader, qui desenfundà el revòlver i, apuntant-lo al cap, li tornà a preguntar:
—¿Está usted seguro? ¿Quiere ser la siguiente baja? Habrá muchas en el día de hoy, será una más.
Llorach dubtà uns segons, l’argument era contundent.
—O sigue avanzando —seguí el capità, pistola en mà—, o le mato aquí mismo, ¡caporal Llorach!
Aquest acabà responent lacònicament, reconeixent-se vençut:
— Si mi capitán, a sus órdenes.
La tropa continuà, però entre els soldats i oficials de menor rang començà a recórrer una sensació d’estranyesa i confusió. Un sergent anomenat Mogallón començà a sospitar també que no estaven al carrer per reprimir cap revolta, sinó que eren ells els que sortien en qualitat de revoltats. L’actitud dels oficials, el que acabava de passar amb el malaurat civil, amb el caporal Llorach o la presència de paisans falangistes eren símptomes molt alarmants. Mogallón, confiant en el suboficial Escandell, a qui creia fidel a la República per ser català, li digué:
—¿Vostè creu realment que som aquí per reprimir una revolta popular o que, al contrari, som nosaltres els sublevats?
Escandell el mirà de reüll, i li digué:
—Qui sap, potser té raó.
I deixant discretament de caminar al seu costat, s’apropà d’amagat al temible capità Mercader per delatar les sospites de Mogallón. Mentre ho feia, una mula carregada amb munició relliscà i caigué a terra a l’alçada del carrer Aragó. Els mulaters estaven intentant posar-la dreta, i el sergent Mogallón s’hi apropà per ajudar-los. Quan estava ajupit i agafat al bast del mul, el capità, fredament, covardament, el disparà per l’esquena, fent-lo caure greument ferit al terra.
—¡Que nadie se acerque a auxiliarle, o correrá la misma suerte!
El malaurat sergent quedà estès de boca terrosa, sense que ningú s’atrevís a apropar-s’hi, donant-lo per mort. Però un cop la tropa seguí endavant deixant el seu cos al terra, les ambulàncies, que corrien amunt i avall sense parar recollint ferits i morts sense importar el bàndol, el conduí, greument ferit, però encara viu, a l’hospital militar.
Després d’aquestes greus insubordinacions, les més importants fins ara amb les tropes ja als carrers, i la dura resposta dels alts comandaments, les columnes van continuar per Gran Via, fins a dividir-se uns carrers més enllà. Unes van agafar la Ronda Sant Pau, fins que, en arribar a l’alçada del Mercat de Sant Antoni van rebre un atac contundent de les forces republicanes i els anarquistes, que volien impedir que reforcessin les tropes que lluitaven al Paral·lel, obligant-los a parar i passar a la defensiva. Es van refugiar al Convent dels Escolapis, on no trigarien a rendir-se una hora més tard, després d’una tenaç resistència.
L’altre batalló, la Companyia d’Infanteria, sota les ordres de López Belda, seguí cap a Capitania, baixant per Urgell fins al Paral·lel, sortejant diversos obstacles. Primer s’hagué d’enfrontar a trets contra la reserva de carrabiners del Portal de la Pau i després amb grups d’obrers que ja assetjaven Drassanes. Però com que van passar poc abans de que els obrers construïssin la barricada de la Bretxa de Sant Pau al Paral·lel, van poder arribar fins a Drassanes i finament a Capitania amb un petit nombre d’efectius. Aquest seria un dels pocs batallons facciosos que assoliria el seu objectiu.
Un cop allà, lluny de complir amb l’ordre que havia rebut del general Llano de reforçar l’edifici per defensar-lo tant del poble com dels sublevats, es disposà a fer tot el contrari: detenir-lo o sotmetre’l a la junta facciosa, i reforçar la tropa sublevada dins l’edifici per garantir el seu control.
Un cop dintre, havent passat pel costat de la guàrdia sense problemes, començà una forta discussió i un forceig amb Llano, que es mantingué ferm en seguir lleial a la República. Finalment ho aconseguí i, tot i que se’l desarmà, va permetre que Capitania, una peça clau en l’engranatge colpista, seguís, si més no formalment i per unes hores més, en mans de la legalitat republicana.
Mentrestant, el gruix dels batallons sortits del Bruc, comandats per López Amor, arribava a Plaça Universitat, on ja l’esperaven efectius del regiment de cavalleria Montesa nº 4, i on estava a punt de començar una dura batalla.
Capítols publicats
L’art de lluís Badosa. Juny de 2024
[Il·lustracions de Lluís Badosa.]
Encreuats. Qui perd l’últim, perd més tard
[Un conte de Jordi Remolins.]
Grolsch la va tornar a mirar. Mig ruboritzada ella va somriure-li amb timidesa. La mica de sobrepès que delatava l’amplada dels seus pantalons no li importava en absolut. El que realment l’atreia eren aquells llavis sensuals que demanaven a crits que els llepessin, que els morregessin, que els proporcionessin una cigala per succionar-la fins a deixar-la sense una sola gota de semen, i ella sense gens ni mica de saliva.
Quan la noia es va aixecar per anar fins al lavabo, Grolsch la va seguir a distància. Els sopars d’empresa eren l’origen del nombre més gran d’infidelitats de tot l’any, i ell no pensava deixar passar l’oportunitat de pecar. Clar que la seva condició de pare separat el situava uns quants metres fora del grup d’infidels en potència. Però aquesta era una altra història. Just quan estava a punt d’obrir la maneta de la porta de les senyores, un jove el va avançar per la dreta. A través del mirall va tenir temps de veure com s’abraonava damunt de la noia amb sobrepès i li introduïa la llengua fins a mig esòfag. A mesura que la porta es tancava, va assajar mig somriure ressentit i va tornar cap a la taula. Puta mala sort.
No havia estat mai un home de sort. No en va tenir al col·legi, ni a la mili, ni a la feina, ni en la vida en parella, ni en res en absolut de la seva existència. Cardar un clau ocasionalment tampoc no creia que fos demanar massa. A estudi mai havia tingut aptituds per aprovar. Al servei militar no va passar de soldat ras. El matrimoni va ser un fracàs fins i tot abans de complir amb el tràmit de l’altar. Ni tan sols els regals dels convidats van ser prou elevats per a poder costejar el puto àpat. Llavors va arribar el seu fill, quan la vida en parella ja naufragava per totes bandes. Si com a mínim el robatori a l’establiment on treballava hagués sortit bé. Però ni això.
El cop hauria d’haver estat perfecte. Cada dimecres rebien una gran quantitat d’electrodomèstics. Era la setmana prèvia a Nadal i com sempre les vendes s’havien disparat. El repartidor que els portava la comanda es quedava a dinar a Can Villaura. Grolsch i el seu soci només havien de rebentar la porta del camió, fer-li el pont i portar-lo fins a la casa de la Talaia. Allà hi tenien una furgoneta, que després de buidar la caixa del camió, no generaria cap sospita.
La putada va ser assabentar-se just unes hores abans del cop que el seu company de robatori i la dona l’havien enganyat d’amagat. Va voler-ho deixar córrer, però just quan van aparcar al descampat de la Talaia, se li van creuar els cables i va començar a colpejar-lo amb el martell que havia de servir per forçar el pany de la caixa del camió. El conductor d’un tractor que va veure l’escena de lluny va trucar als mossos. Quan van arribar-hi al cap de vint minuts —després d’haver-se confós per la carretera del Remei un parell de vegades— el soci encara estava estirat a terra mig inconscient. A ell el van arreplegar a l’escala de casa, mentre intentava trobar la dona per escanyar-la, que s’havia amagat molt hàbilment al pis d’una veïna.
Entre altres càrrecs li van encolomar l’intent de dos assassinats, robatori i conduir un camió sense tenir-ne el carnet. A més, l’advocat defensor que va tocar-li era alcohòlic i toxicòman. Deien que era el millor de la seva promoció, sempre que tingués un bon dia. L’anterior al judici havia estat al Nederland fins a altes hores de la matinada. Si s’hagués esforçat ni que fos una mica, no li hauria caigut ni la meitat dels deu anys de reclusió. Va sortir-ne al cap de quatre, per bona conducta.
L’endemà del sopar d’empresa, al Cafè de la plaça de Ribes es va mirar fixament l’Alba Feixas, que esperava una resposta. Li havia demanat què volia prendre, i ell estava pensant encara en la seva dissort.
— Que no tinc tot el puto dia, carcamal —va etzibar-li la bonhomiosa propietària del local, mentre en Jesús li llençava una mirada recriminatòria que no va fer cap altre efecte que dibuixar un somriure cínic al rostre de la seva dona.
Grolsch va demanar una copa de cava. Se la va beure d’un glop, va pagar i va llegir-se el cartell de presentació de Foc Creuat que es faria aquell mateix diumenge, sense acabar d’entendre ben bé de què collons anava tot plegat.
El dia de la nit de Nadal va anar a casa d’una amiga del seu fill, que hi havia estat jugant tota la tarda. La mare de la nena també estava separada i era excepcionalment atractiva. De fet, ell mateix s’ho havia fet venir bé perquè el nano —que era gairebé reprimit de tant tímid— es fes amic de la filla d’aquella preciositat. Es portaven tres anys de diferència —el nen era més gran— i qualsevol hauria vist que era una relació contra natura. Però Grolsch va insistir que havien de quedar, argumentant que anaven al mateix curs a l’acadèmia d’anglès, on encara no havien après les putes aplicacions del to be dels collons.
Quan va arribar a la casa unifamiliar del barri de Castelladral, la mare de la nena acabava de dutxar-se. Anava amb un batí, que ell va considerar com una invitació a la fornicació desenfrenada. Per això quan li va demanar si volia prendre res, va seguir-la fins a la cuina, i mentre obria la nevera per treure’n una cervesa, ell va abaixar-se la cremallera per extreure’n una erecció de cavall. Va obrir-li la bata, i va amorrar-la contra les lleixes del frigorífic, entre iogurts, enciams, tomàquets, llaunes de redbull, cocacoles, ampolles de vi blanc, cogombres i un deliciós pastís elaborat per en Josep Selva.
Una ombra enorme va materialitzar-se damunt seu mentre encara buscava l’escletxa del sexe femení. Era una amiga de la mare de la companya del seu fill, que treballava com a picapedrera, i que després de sentir el primer crit d’alarma va acostar-se ràpidament a la cuina. La primera hòstia el va sorprendre. La segona el va immobilitzar. La tercera li va trencar una cella contra el compartiment dels ous. La quarta va impactar als seus propis testicles, que es van esmicolar en cent fragments. Quan la senyora va acabar d’estomacar-lo, Grolsch jeia a terra amb els dos menors intentant arrencar-li els globus oculars. El seu fill va estar a punt d’aconseguir-ho, però afortunadament va arribar una patrulla dels mossos que passejava ociosa pel barri just al moment que van rebre l’avís de la comissaria.
La segona condemna va ser molt més dura que la primera. El seu company de cel·la afirma que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades, però que ni tan sols és prou espavilat a l’hora de fer la soga. En lloc d’escanyar-se només aconsegueix cardar-se unes patacades de proporció contra el terra de la minúscula cambra. A les nits es desperta amb una suor freda, espasmes i contraccions. Als seus somnis hi apareixen policies apallissant-lo amb la porta de la nevera, llavis molsuts segellats amb cola d’impacte i en Nan Orriols escrivint Serpents sobre el món i qui el fa cada dia pitjor.