*22-10-2022. Educació invertirà 200 milions d’euros (més) a digitalitzar les escoles. 02-06-2023. Suècia frena el seu pla de digitalització de les aules.
Alguns sectors de la nostra societat tenen una relació singular amb els llibres.
El mercat del Born, on s’havia de bastir la Biblioteca «provincial» de Barcelona. [Foto: Ad Meskens / Wikimedia Commons.]
Al cap de dues dècades d’indefinició amb el destí del Born, i quasi a punt de ser enderrocat, per pressions veïnals s’havia optat per construir-hi la Biblioteca «Provincial», fins que van aparèixer les restes de la ciutat medieval i moderna i es va decidir conservar-les, malgrat l’oposició del moviment veïnal, que persistia en la biblioteca. Preferien perdre un testimoni de la història de la ciutat i del país sencer en nom de la cultura i de l’amor al llibre. No és un cas aïllat. Un barri sense biblioteca és com un cul de món. S’entén, la biblioteca, a més de llibres, diaris, revistes, música connexions…, és un espai d’estudi per a escolars i universitaris, un lloc de lleure i relació i un refugi climàtic per a tothom. A més, tenim molt assumit que la cultura ha de ser gratuïta, per a tothom. Li hagués pogut tocar a l’habitatge, o al transport públic, o a les patates, però ves per on li ha tocat a la cultura de fer aquest paper en la nostra societat.
Així s’entén que, malgrat aquest amor passional pel llibre i per la cultura, cada començament de curs, amb les butxaques escurades per les vacances (qui en pot fer) la compra dels llibres i del material escolar es converteix en un drama d’unes dimensions colossals en el qual s’apunta tothom, AMPA i mitjans de comunicació i un bon sector de mestres.
Quan arriba la «rentrée» hi ha dos operadors que són assenyalats amb el dit acusador: els editors i, sobretot, els llibreters, tots ells una colla de fariseus que s’enriqueixen amb una cosa tant sagrada com és la cultura (gratuïta). Tot i això i per molt que m’hi escarrasso, no aconsegueixo trobar cap llibreter, independent, que s’hagi fet ric amb l’ofici.
Efectivament, els llibres de text són cars, de fet costen com a mínim un 20% més del que haurien de costar, que és el tant per cent que els grans grups editors dels grans mitjans de comunicació estatals van decidir destinar a subornar les AMPA, direccions i mestres, per fer-se la competència i com que no tenen el preu fix, com la resta de llibres, el venedor final posa el preu que li dóna la gana. La resta d’editorials, menys poderoses, on cal comptar-hi les catalanes, van sobreviure, malgrat no poder assumir en molts casos aquestes exigències, gràcies a la consciència de molts mestres que preferien poder escollir entre opcions pedagògiques més variades i més avançades, i sobretot en les línies educatives en català.
Els diners dels suborns se suposa que anaven destinats a labors de suplència de les obligacions de la Conselleria, que feia la vista grossa saltant-se les lleis i carregant-se més de 400 llibreries del país en molts pocs anys, afeblint així el teixit més dens d’accés a la cultura (pagant) de tota la península Ibèrica i part de l’estranger. I no us penseu pas que el destí dels diners sempre era tan noble.
Les AMPA se les van empescar totes per evitar la despesa en libres de text, molts mestres també. Bancs de llibres, llibres reciclats, apunts… Ja sé que és impopular blasmar contra els llibres reciclats, però sóc dels que defenso que un llibre de text, després d’haver passat un curs, ha de quedar com un escombra, marcat, guixat, subratllat, tacat, fet servir, perquè aquesta és la funció dels llibres de text, de quasi tots. En canvi s’educa els nens a tractar el llibre com un objecte suntuari, sobrer, de mira’m i no em toquis. Quan a l’institut dels meus fills esborrava i classificava llibres durant quinze dies de setembre per la revenda del curs entrant, la majoria que els venien a buscar de segona mà eren els fills o pares de professions liberals, dels que se’ls haurien pogut comprar nous tranquil·lament. Si que hi havia unes quantes famílies a qui els anava molt bé. La majoria, però, volia que els seus fills estrenessin llibres i els anaven a comprar a la llibreria. Què ens havíem cregut de tractar-los de pobres!
Recordo uns quants pares/mares de l’AMPA que els confortava més fotre el llibreter que ajudar les famílies.
En aquest país, un barri sense biblioteca és com un xalet sense piscina, fa pobre.
Un nen sense llibres de text, fa progre.
El novembre del 2006 l’Ernest Maragall, aturat a l’estació dels socialistes, aterra a la Conselleria, cofoi, amb la nova LEC sota l’aixella, una autèntica eina d’autogovern, segons diu ell. L’Ernest Maragall és un polític de llarg recorregut, és com un mercaderies: militant del FOC, fundador de Convergència, del PSC-Congrés, del PSC, de Nova Esquerra Catalana, Moviment per Catalunya, Moviment d’Esquerres i finalment militant d’ERC i quasi quasi batlle de Barcelona. Un mercaderies que para a totes les estacions. Va anar a col·legi al Virtèlia i va ser escolta de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Per a la resta deu ser economista i informàtic autodidacta, perquè a la seva biografia no apareix cap universitat ni escola superior.
L’entrada del patrici Ernest Maragall a la Conselleria va ser catastròfica.
Durant la campanya l’Ernest havia fet una promesa demagoga i suïcida: «Els llibres de text seran gratuïts«. És clar que quan va veure els números es veu que es va posar primer vermell i després blanc, però la promesa estava feta, i aquesta va decidir complir-la.
Quan va convocar al sector, editors i llibreters, va ser per dir-nos que pensava crear una plataforma digital (Atria Educat 1×1) que cada estudiant tindria un ordinador i cada escola pantalles, i xarxa i de tot i que com ho havien de fer per tenir els llibres de text digitalitzats a la plataforma. Aleshores va ser el sector que es va posar primer vermell i després blanc.
Aquesta primera embranzida la van desinflar els serveis jurídics de la Conselleria. El conseller no sabia què eren els drets d’autor, ni la propietat intel·lectual, ni el pes econòmic i social del sector. La solució raonable, al meu parer, i que es va proposar, era semblant a la que s’havia adoptat a la indústria farmacèutica amb els medicament genèrics. El llibre de text era car, d’una banda, perquè l’estat, curt de mires (o no), l’havia alliberat del preu fix i, de l’altra, perquè els llibres necessitaven recórrer a les il·lustracions, de les que calia pagar drets d’imatge i l’obligada qualitat dels pesants papers cuixé per a suportar-les dignament. Si les escoles disposaven de mitjans tecnològics la xarxa ja donava sobradament cobertura a tota mena d’informació complementària i d’imatge, es podia editar un llibre de text «genèric», amb un preu molt més baix i subvencionable del tot o en part per l’administració i permetent que la indústria editorial continués treballant en els continguts, que era la seva expertesa i la seva vocació i combinar, amb intel·ligència, els recursos digitals amb els avantatges del paper. Val la pena llegir aquesta enquesta.
Aquells dies no només es va intentar salvar un sector clau de l’estructura d’estat, també el llibre com a pal de paller i element imprescindible per a l’ensenyament i l’aprenentatge.
La resolució final de la Conselleria va ser que els docents crearan el material i les eines amb què treballaran amb els seus alumnes. Generar els continguts per a la plataforma des de les escoles, un col·lectiu mal format i cada cop més pressionat per qüestions que són alienes al propi procés d’ensenyament, és per arrencar a córrer. Però així va ser, l’empresa Aventia i la Cooperativa Abacus van ser escollits a dit per gestionar el projecte, deixant de banda els editors i els llibreters (a qui li sorprèn?). Ara hi ha escoles amb bancs de llibres, amb llibres socialitzats, recuperats, amb apunts, alumnes amb ordinador, d’altres sense, mestres que saben informàtica, d’altres que no saben ni llegir, escoles connectades a la xarxa, d’altres en procés…
Una diversitat pedagògica i unes línies editorials pròpies excel·lents han anat a fer punyetes per sempre més.
L’informe PIRLS diu que la majoria de nens catalans de 4rt de primària no entenen el que llegeixen, i els suecs, pioners en la informatització de les aules, rectifiquen i tornen al llibre de text.
Al Departament d’Educació es fan el suec i continuen invertint en un projecte fracassat destinat al desastre.
Dimecres passat tornava de Girona cap a casa mentre a la ràdio sonava el programa de l’última hora d’El Matí de Catalunya Ràdio i en Joel Diaz, comunicador i humorista català, va fer el següent comentari: «Com pot ser que com a societat, amb tot l’avançats que estem tecnològicament, no haguem aconseguit fer que plogui? Per què seguim depenent d’una cosa tan, tan, tan…, cutre com que plogui?». Aquí la paraula cutre em va fer saltar les alarmes. Entenc que és un programa d’humor i que te aquestes característiques, però com podem dir que dependre dels ecosistemes, dependre de que plogui, és una cosa cutre? En aquesta frase, curta però contundent, s’hi exposen les idees del positivisme tecnocràtic en què ha caigut la nostra societat. L’enteniment que la tecnologia ens salvarà de la catàstrofe i que som éssers independents que no necessitem dels altres éssers vius i ecosistemes per a viure neguen els dos postulats claus de l’ecofeminisme, com son l’ecodependència i la interdependència.
Seguit d’aquest comentari, va cantar la cançó «Have you ever seen the rain?», dels Creedence Clearwater Revival, adaptant-ne la lletra, i feia així: «Fa molt temps que no plou prou, ja no queda aigua al pou, oh no, tenim Sau al 8% / Fem misses i processons, que vinguin xamans molt bons, oh no, ha de caure aigua del cel / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern / Ramaders i agricultors, monitors de natació, tothom, esperant a veure què fa el cel /Tanta tecnificació (per què?), ciència i globalització, però no, no podem fer ploure gens / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern». Aquí també apareix aquesta negació, sumant-hi les idees de modernitat i progrés que alimenten la fal·lera per la tecnologia i la ciència com a eines úniques per a solucionar les situacions d’emergència i crisi en les quals estem immersos…, i tot i fet en clau d’humor. Em fa reflexionar sobre les bases dels nostre imaginari col·lectiu i em pregunto: què més ha de passar per a començar a entendre que aquest no és el camí per a poder-nos transformar i continuar habitant la Terra?
El mateix dimecres, ja a casa, mentre dinava vaig obrir la tele i vaig posar el «Telenotícies» de Tv3. La primera notícia parlava de les eleccions, la segona dels incendis forestals i Raquel Sans explicava en el titular: «Els incendis a tota la conca mediterrània no donen treva. L’onada de focs forestals presenta en les últimes hores dos nous fronts: Portugal i Síria. A la resta de llocs afectats ja hi han mort 41 persones. Milers d’hectàrees de boscos s’han cremat i també molts habitatges han quedat destruïts». La notícia sobre els incendis continuava així: «La situació dels incendis forestals a tota la riba de la Mediterrània continua sent molt greu. És una zona especialment vulnerable i castigada als estius pels focs i als focus ja actius des de fa diversos dies n’hem d’afegir de nous, un d’ells a l’oest, fora de la conca mediterrània estrictament, que porta al centre de Portugal, a la zona de Cascais, i un altre a la costa sud de Croàcia. A la riba oriental, han començat incendis a la regió de Latakia, a Síria, i també a Turquia. Això mentre els bombers continuen lluitant contra el foc al sud d’Itàlia, Grècia, Tunísia i Algèria» […] «De Portugal a la península Ibèrica fins als antípodes mediterranis, el foc ja ha fet tota la volta a la conca. Ahir començaven els incendis a la regió costanera de Latakia, l’única intocada en 12 anys de guerra al país i feu del president sirià al-Àssad. La meteorologia no discrimina, tot al contrari: a Algèria les flames s’han acarnissat especialment a la Cabilia, la zona que encara s’està recuperant del seu propi conflicte fa 30 anys. Noves ferides, sobre antigues cicatrius. La Cabilia ha tornat a pagar el preu més gran d’Algèria i de tot el Mediterrani: 34 morts a tota la riba els últims dies. Més tranquils davant les flames i amb menys a perdre-hi les desenes de milers de turistes atrapats a les illes gregues i a Sicília. Aquí al santuari de Tindari quedava resguardat de l’aigua i del penya-segat que el sosté. A Palerm, la capital, tres ancians han mort atrapats a casa seva. S’havien evacuat prop de 2.000 persones. La carretera costanera semblava un viatge imaginari a l’infern. I és que les flames ahir van arribar als barris exteriors de la capital, a les portes de les cases. Corfú, al mar Jònic, destí viatger de primer ordre a Grècia. Més de 20.000 turistes han estat igualment evacuats de les diverses illes gregues en flames. Molt especialment, de Rodes, a la mar Egea. De lluny la més danyada. Els incendis forestals son endèmics en la canícula mediterrània, però l’augment de les temperatures per la crisi climàtica hi afegeix gasolina, i mai més ben dit, a les flames.» Les imatges i els testimonis de les persones afectades pels incendis em van fer caure unes llàgrimes galtes avall…, el patiment de les persones, els cossos de bombers que no donen a l’abast, la inacció dels governs i la manca de voluntat per a una gestió forestal adequada em generaven una mescla de sentiments: ràbia, por, tristesa, enuig…
El Projecte Boscos de Muntanya
El que havia sentit a la ràdio i aquesta notícia m’havien desfet el dia… A més a més, perquè fa dues setmanes vaig anar de voluntària al Projecte Boscos de Muntanya. Són una entitat sense ànim de lucre que treballen per a la conservació i la millora dels boscos i paisatges de muntanya al Pirineu català. Forma part de la Fundació Bergwaldprojekt, nascuda a Suïssa el 1987, que avui dia és present a 4 països: Suïssa, Àustria, Alemanya i Catalunya. El 2007 Bergwaldprojekt va arribar al Pirineu català per a donar resposta als reptes que es presenten als boscos de muntanya catalans, tot adaptant a la nostra realitat el model de Bergwaldprojekt suís. Des de llavors, han treballat de forma ininterrompuda apropant les persones al bosc i difonent els valors i els beneficis que ens proporcionen els boscos i els paisatges de muntanya.
Fa ja uns anys que vaig sentir a parlar d’aquesta iniciativa a través d’amigues i familiars que hi havien participat i enguany vaig decidir fer el pas de col·laborar-hi com a voluntària. Tenia la necessitat, després d’haver estat uns mesos vivint al Pirineu, d’estar dins del bosc, d’entendre’l més com a ecosistema i poder aportar part del meu temps en la seva millora i gestió.
La guerra d’Espanya a les Pedres d’Auló
Vam estar una setmana al massís de l’Orri, prop de Roní (Pallars Sobirà) fent recuperació de pastures a les Pedres d’Auló, un important punt del front del Pallars (abril 1938-gener 1939), durant la guerra d’Espanya. Aquesta posició feixista protegia la carretera des de Sort cap al port de la Bonaigua i la Vall d’Aran, totes elles en mans dels colpistes. Al contrari que en moltes altres posicions del Pallars, aquesta fou escenari de violents combats, i durant uns dies, d’un rellevant avenç republicà. Concretament, entre el 22 i 30 de maig de 1938. Els combats s’allargaren una setmana fins que el front s’estabilitzà. Durant l’ofensiva republicana del mes de maig de 1938 aquest sector va ser un dels més actius i de combats més cruents. La 19a Brigada Mixta republicana va atacar, el 22 de maig del 1938, la petita guarnició de les tropes franquistes que estava situada a la zona de les Pedres d’Auló i van aconseguir ocupar algunes posicions de l’indret. Un cop ocupades les noves posicions els republicans no van persistir en l’ofensiva i el contraatac franquista no va trigar a arribar. L’endemà, els franquistes havien recuperat algunes de les posicions. A partir d’aquell moment, a les Pedres d’Auló va començar una tossuda batalla per a reconquerir i defensar les posicions. La dificultat del terreny i la proximitat dels combatents va convertir la batalla en especialment cruenta. Al cap dels dies, després de nombrosos atacs i contraatacs, i de nombroses víctimes, el 31 de maig de 1938 van quedar definitivament establertes les noves línies de front, amb molt poques variacions de com estaven amb anterioritat.
Tota aquesta història ens envoltava quan érem treballant a bosc, des de les trinxeres que encara eren molt visibles fins a trobar-hi cascs i bombes que havien romàs allà com a memòria física d’aquell moment. El Parc Natural de l’Alt Pirineu i Aran també ha fet molta feina en la recuperació de la memòria històrica i si camineu per aquests indrets podeu trobar-hi rutes amb senyalitzacions d’on havien caigut bombes, punts de tir senyalitzats i plafons amb explicacions. A més a més, el Projecte Boscos de Muntanya també col·labora amb el Parc per a fer una bona gestió dels boscos.
L’abandó del sistema agrosilvopastoral i el canvi climàtic
I per què és important que és gestionin els boscos? Com ens expliquen la Mireia Banqué i l’Eduard Pla, ecòlegs del CREAF, en l’últim número de La Directa, «som un país de boscos, però molt vulnerables degut als canvis socioeconòmics i al canvi climàtic. Ens proveeixen de béns i serveis imprescindibles, però necessitem refer la seva relació amb la societat. La gestió forestal ha de ser una eina per dotar-los de robustesa davant del canvi global».
El paisatge de muntanya a casa nostra ha canviat dràsticament en pocs anys. Segons les dades dels Inventaris Forestals Nacionals, des dels anys setanta ençà, la superfície forestal arbrada a Catalunya s’ha incrementat un 36% fins a gairebé 1,6 milions d’hectàrees (prop d’un 50% del territori) degut a uns canvis en els sectors productius i en la manera de relacionar-nos amb les muntanyes i el bosc. Hem passat en unes dècades d’un model de sobreexplotació dels recursos naturals associats a les activitats agrosilvopastorals a un model d’escassa explotació d’alguns d’aquests recursos, o fins i tot, a l’absència de model. Aquest canvi tan abrupte és el context on se sobreposa un altre canvi accelerat: el canvi climàtic. Aquesta combinació fa que els boscos a Catalunya actualment siguin ecosistemes molt vulnerables. És important entendre que no hi ha un model de gestió màgica ni una gestió que es pugui aplicar a tots els boscos per igual. I, també, és molt important que la societat en sigui conscient i en prengui part. Aquí doncs entra en joc el paper del Projecte Boscos de Muntanya, que persegueix fer difusió del missatge a través de l’acció.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
La feina a bosc
El dilluns 10 de juliol vam arribar a Rialp i ens van venir a buscar els caps de colla i el coordinador de la setmana. Vam pujar totes juntes amb els cotxes fins a les pistes d’esquí de Port-Ainé i vam anar fins al campament on seríem tota aquella setmana. Vam anar a plantar tendes i després vam fer una petita dinàmica de presentació on ens van explicar la missió del projecte i una mica les activitats que faríem durant aquella setmana. L’endemà ja vam començar feina a bosc.
Ens vam llevar a les 6:30 del matí, vam fer un petit esmorzar per tenir energia per anar fins a bosc i a quarts de 8 ja érem a Pedres d’Auló a punt per a començar la feina. El primer dia va ser sobretot per a familiaritzar-nos amb les eines, totes manuals, i entendre que és el que faríem aquells 4 dies de feina. La pedagogia de treball del projecte i les diverses sensibilitats dels caps de colla van fer que la feina al bosc fos meravellosa. Em sentia aprenent contínuament, en un intercanvi de coneixements entre el bosc, els caps de colla i nosaltres. Tot i haver-hi gent que, per la seva feina, podien saber-ne més, trobo que van trobar el perfecte equilibri per a fer-nos sentir còmodes a totes les participants.
Treballàvem tot el dia a bosc, fent un segon esmorzar i dinant allà, i cap a quarts de cinc ja tornàvem cap al campament. Dutxes, descans, sopar i a dormir. Els àpats anaven a càrrec de la Montserrat, coordinadora del projecte també, i cuinera excel·lent. Sense ella la feina a bosc hagués estat molt més dura. La manera de cuinar i d’entendre l’alimentació es transformaven en uns plats boníssims que ens donaven tota l’energia per a continuar. A més a més, una de les línies del projecte és també recolzar les productores locals i la majoria dels aliments eren de Km0 i agroecològics.
Dimarts a la tarda van venir en Marc Garriga, director del Parc Natural, i en Xavi Ródenas, enginyer forestal que col·labora amb el Parc, a explicar-nos la feina que es fa des del Parc. Vam estar parlant de la recuperació d’ecosistemes, de l’equilibri que ha de trobar un Parc Natural entre la preservació dels espais naturals i fer-ne un ús per als humans, de la gestió comunal de les muntanyes, entre d’altres. Va ser una sessió molt rica i després es van quedar a sopar amb nosaltres. Els següents dies es van desenvolupar amb el mateix horari i sorprenentment els dos últims dies ja podíem prendre les nostres pròpies decisions amb argumentació. Podíem dir, amb prou criteri, per què volíem tallar un arbre o no un altre, i els motius.
Dissabte vam fer una excursió fins al pic de l’Orri (2.436 m), dalt de tot de les pistes de Port Ainé, on ens van explicar que aquella zona havia estat un camp de concentració durant la guerra. Des de dalt de tot hi ha unes vistes 360 graus de totes les muntanyes que l’envolten que és realment impressionant. Sents aquella sensació de petitesa immensa que et connecta directament al sentiment d’humanitat. Muntanya, bosc i història. Què més podíem demanar?
La veritat és que ha estat una experiència d’allò més enriquidora. També, la connexió amb tot el grup ha estat un aspecte clau. Érem perfils de gent molt diferent però ens unia a tots aquesta passió pel bosc i per a conèixer més. Així que, a banda de tota l’experiència a bosc i l’aprenentatge i l’empoderament amb les eines, també m’enduc uns companys meravellosos!
Els cants d’arrel dels Països Catalans, Occitània i l’Alguer conformen la performance musical Entre cor i branca. Cants del pou, de l’artista multidisciplinari osonenc Toni Casassas, de què ja hem parlat en més d’una ocasió. Per primera vegada a les comarques gironines, actuarà aquest dissabte, 1r de juliol, al monestir de Sant Esteve de Banyoles, en el marc del festival [a]phonica, a les vuit i a les deu del vespre. [Vegeu-ne la programació.]
En una proposta austera, la veu i el cant entronquen amb altres veus i cants d’arrel d’arreu, especialment associats amb els melismes arabescos i els harmònics sards o mongols.
En el recolliment de la capella de sant Martirià, A l’església del monestir de Sant Esteve, l’artista oferirà una proposta d’il·luminació subtil, però de gran intensitat sonora.
Situat en un precís clarobscur, Casassas desplegarà tota una xarxa sonora capaç de cobrir i atrapar els oients, tan sols amb la seva veu.
[Llegiu, també, aquests versos de Toni Casassas: «Entre cor i branca» o vegeu Un can antic, amb una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs d’Els Segadors.]
A les darreries de maig vaig decidir viatjar cap a la Terra Alta, la comarca del Matarranya —que conec prou bé, ja que de ben menut hi estiuejava (mon pare, Enric Borràs Cubells, era de Gandesa— i la dels Ports, al nord del País Valencià, on pràcticament hi havia estat solament de passada.
L’amic d’infantesa i adolescència, el gandesà Paulí Fontova Solé, em va acollir a Calaceit, el primer poble de la Franja de Ponent, a la comarca del Matarranya, que et trobes venint de Gandesa, just després de Caseres (Terra Alta), per la N-420 camí d’Alcanyís (Baix Aragó) i em va fer de guia per alguns dels pobles de la comarca dels Ports que vam visitar.
En Paulí viu en aquesta població, administrativament aragonesa, des de fa un munt d’anys, de fet des que es va casar amb l’enyorada i estimada Victòria, una calaceitana ferrenya i autèntica que, malauradament va morir ara fa dos anys. És un home fet a si mateix, que ha treballat arreu amb eficiència i tossuderia, sigui de ben jove de cambrer o, més tard, de paleta i de pagès, tasca, aquesta darrera, que encara exerceix quan pot si la salut l’acompanya. Ha estat regidor d’ERC i un dels artífexs de la defensa de la llengua i de la cultura catalanes en aquest municipi ponentí i arreu de la comarca.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Amb ell, vam viatjar de Calaceit a Morella, passant pel santuari de la Mare de Déu de la Font, a Pena-roja (poble natal de l’escriptor i investigador Desideri Lombarte); Herbers, on vam visitar la casa-palau del baró d’Herbers (s. XIV); Morella, la capital dels Ports, és un municipi d’arrels molt antigues, emmurallat, que celebra la famosa festa del Sexenni, que se celebra cada sis anys a l’agost, en honor de la marededéu de Vallivana. Durant el Sexenni, cada dia un gremi (torners, teixidors, llauradors, arts i oficis, peregrins, gitanetes) fan la seaa dansa [la pròxima serà a l’agost de l’any 2024, amb l’Anunci un any abans, l’agost d’aquest 2023]; Forcall, al mig geogràfic de la comarca, poble on poder admirar una gran i antiga puixança; Sorita, amb el sorprenent santuari de la Mare de Déu de la Balma, un edifici religiós enclavat en la roca, d’estil renaixentista, construït entre els segles XVI i XVII; Vall-de-roures (ja de tornada), capital de la comarca del Matarranya, amb l’imperdible pont i portal de sant Roc i tot el nucli antic; i, finalment, Queretes (Cretes), per bé que un darrer dia vam poder anar fins a Orta de Sant Joan a dinar i fer-la petar amb un amic comú: l’escriptor Xavier Garcia Pujades, fincat en aquesta picassiana vila des de fa uns quants anys, amb qui vam recordar moltes de les batalletes que van marcar l’ecologia política catalana des de mitjan anys setanta fins ben bé fa quatre dies.
Un viatge, que vaig acabar, de tornada, a Gandesa, on vaig trobar-me amb una estimada amiga de jovenesa, Joëlle Casals, que amb l’amic Pepo Pedrola (fa anys malauradament traspassat) i jo passàvem els estius de garbinada i cerç. Quanta enyorança!
Un moment del plenari del congrés a Madrid. [Foto: @_GHECO_.][Un report de Maria Borràs.]
Els dies 22, 23 i 24 de maig vaig estar a Madrid al primer Congrés internacional d’humanitats ecològiques: pensament, art i educació davant de les crisis i per a les transicions ecosocials. I us preguntareu: què és això de les humanitats ecològiques?
Com ens expliquen els organitzadors del congrés, del Grupo de Investigación de Humanidades Ecológicas (GHECO – link), la gravetat de la crisi socioecològica és tan gran —i la insuficiència de les respostes que proporcionen les societats industrials resulta tan manifesta— que cal anar més enllà de les propostes formulades des de les humanitats ambientals, tot i reconèixer la gran feina feta i els passos que han donat per començar a obrir camí. Estem davant d’una situació d’emergència socioecològica (no només d’emergència climàtica) i les perspectives de col·lapse civilitzatori son imminents; per això ens hem de prendre seriosament aquesta situació, sense caure en el pessimisme ni llençar la tovallola: encara que la possibilitat d’un decreixement igualitari, conscient i ràpid, resulta remota degut a les relacions de poder i les inèrcies sistèmiques existents, només aquesta via permetria esquivar un horitzó catastròfic. Així doncs, la idea del congrés era crear aquest espai conjunt per a fer-nos càrrec de les realitats que estem vivint i buscar camins concrets per a un humanisme biosfèric que contribueixi a establir les bases d’una civilització regenerativa i veritablement sostenible.
El primer dia van obrir el congrés les persones organitzadores en la primera taula titulada La senda de las humanidades ecológicas amb la presència de Jorge Riechmann, Carmen Madorrán, directora del GHECO, Carolina Yacaman, María Paula Santiago i José Luis Albelda. Des de The Limits to Growth (1972) fins als límits planetaris (2009) l’anàlisi científic és clar: el desenvolupament com a creixement ens condueix cap a la insostenibilitat del planeta, casa nostra. L’extralimitació ecològica (passar-nos el límits planetaris) trencarà amb les condicions bàsiques de vida. No hi ha evidència científica que ens aclareixi que hi hagi una possibilitat de desacoblar la producció i el consum material dels impactes ambientals a curt termini i en un temps sostenible. El creixement verd ens ofereix solucions miops per a sostenir l’estatus de les elits econòmiques i converteix la crisi climàtica en un problema merament tècnic. És aquesta narrativa la que porta a la inacció política, tant des de les administracions com de la societat.
L’emergència climàtica no és la única crisi que estem vivint. Hem traspassat 6 del 9 límits planetaris:
la pèrdua de biodiversitat,
l’acidificació dels oceans,
el cicle del nitrogen,
el cicle del potassi,
el cicle de l’aigua, i, també,
la desforestació i canvis en els usos del sòl.
També hem de parlar d’altres crisis: la crisi migratòria, la inseguretat alimentària, la vulneració dels drets humans.
Estem, per tant, davant d’una crisi de dimensió civilitzatòria, polièdrica, amb múltiples arestes, asimètrica però sobretot estructural. El colonialisme roman als pilars fundacionals d’Europa. Les relacions comercials internacionals se sustenten en l’extractivisme. Molts dels recursos del Sud global podrien servir per a millorar la qualitat de vida de les comunitats locals, però el neocolonialisme continua acaparant-ne les terres i mercantilitzant-ne la naturalesa. Es manté la iniquitat i es debiliten els esforços de les comunitats en favor de la seva autosuficiència i autonomia. Els països del Sud global necessiten la llibertat per a millorar el seu benestar i avançar per a fer polítiques de conservació de la naturalesa. Això suposa establir lleis que evitin l’acaparament de terres i deixar de pagar deutes externs que son impagables.
Davant d’aquest context, aquest congrés penso que va ser un gest de renovació i re-politització de l’acadèmia, en el que allò polític significa la lluita i la defensa de l’ecologia i de la justícia social. No tenim temps a perdre, estem davant d’una urgència que requereix actuar ja. Per a Europa, canviar el model de producció i consum serà difícil. Més del 50% de la població viu en ciutats que depenen materialment i energèticament de territoris llunyans, però les investigacions són prou clares: hem de reduir la producció i el consum dels països amb rendes altes, hem de redistribuir la riquesa democràticament i hem de lliurar els territoris del sud de l’espoli dels seus recursos. Sabem que és insostenible el mode de vida occidental com a constructe homogeneïtzador d’una única manera de viure. Com va comentar Carolina Yacamán en la seva ponència: «El que tenim en joc és un profund procés de desmercantilització i descolonització intel·lectual, emocional, ètica i espiritual. No hi ha un sol camí, n’hi ha molts per recórrer. Com també ha d’haver-hi cabuda per una multiplicitat de mons possibles. Per això, la reivindicació d’un pluriunivers decreixentista, que respecti la diversitat de visions i epistemologies, que ens mostri camins alternatius per a la transició cap a societats que viuen en comú de manera austera i amb menys dependència d’allò material».
Un mon pluriversal i decreixentista no podrà ser, doncs, patriarcal, racista i antropocèntric. No es tracta de construir un projecte econòmic, ni tan sols una altra economia, sinó un projecte social que implica escapar de l’economia com a realitat única, i com a discurs imperialista i colonialista, com ens diuen Demaria y Latouche [Demaria, F., & Latouche, S. (2019). Degrowth. Pluriverse: A post-development dictionary, 148-51]. Com a conseqüència, les alternatives decreixentistes no seran iguals per als Wayuu a Colombia, per als comuners de Castella o per als Maputxes de Xile. Aquestes alternatives hauran d’estar necessàriament arrelades als territoris, amb històries, cultures i sistemes ecològics propis. Algunes persones poden pensar que és utòpic, però les cosmovisions i pràctiques participatives de democràcia directa no basades en el creixement, com el de les comunitats indígenes, els comunals rurals i urbans, de l’agroecologia, del moviment feminista i ecologista, ja ens donen idees i esperances per a facilitar aquesta transformació post-capitalista. No es tracta d’inventar res de nou, sinó de recolzar —a través de les investigacions— altres maneres de fer que han estat històricament invisibilitzades, compromeses amb les cures i que obren la porta a la creativitat i a la cooperació entre els humans i les vides no-humanes.
Necessitem avançar cap a una transformació més sistèmica per a la nostra generació, i ho hem de fer ja, no d’aquí 10 generacions. Es tracta, doncs, de donar veu a la diversitat, conscients que la crisis no és conjuntural, ni gestionable dins dels marcs institucionals vigents. Això implica desenvolupar una matriu d’alternatives a diferents escales, tot integrant per exemple les ensenyances dels comuns, que promouen totes les formes de cooperació no jeràrquica, enlloc de maximitzar la utilitat individual i l’encerclament dels recursos. Un exemple podria ser la incorporació de plantejaments com el del buen-vivir, que desplaça la centralitat dels humans com a únics subjectes polítics, el que implica obertures ètiques per al reconeixement institucional dels drets de la natura. Però, res d’això serà significatiu per si sol. La transició requereix una mirada col·lectiva, una profunda presa de consciència cultural, acompanyada de sinèrgies entre els moviments socials emancipatoris. Cal combinar solucions orientades a enfortir la justícia social i ecològica i integrar principis com la suficiència en comptes de l’eficiència, la regeneració en comptes de l’extracció, la distribució en comptes de l’acumulació, els comuns per davant dels béns privats i les cures per davant del control.
Després de la primera taula de presentació del congrés va ser el torn de Yayo Herrero, que amb el títol Miradas ecofeministas para surfear una primavera triste, va fer la conferència plenària inaugural. Primer, va explicar què volia dir amb el títol que havia posat, amb aquest «triste», que es referia a un triple adjectiu. Per una banda, quan li van demanar si podia fer aquesta xerrada, ella estava a casa seva, a la Vall de Cabuérniga (Cantàbria), i aquell dia la vall estava en flames. Hi havia un silenci molt estrany ja que no se sentia res del que normalment se sent a la vall: ni ocells, ni vaques, ni màquines del camp…, l’únic so era l’helicòpter que anava i tornava portant aigua. A més a més, estava trista perquè estem en un moment de sequera realment molt preocupant. Allà, i com en molts d’altres indrets, no ha plogut gairebé res des de l’octubre i passejant pel poble es va trobar una padrina al balcó que li va dir: «Es que no reconec aquest lloc, estic desorientada. Aquest és un lloc estrany i estic espantada«. Veure aquella veïna, que ha viscut tota la vida en un lloc que ara no pot reconèixer li va fer saltar totes les alarmes. I a més a més, i connectant directament amb el seu cos i amb els cossos que érem presents a la sala, ens va explicar que està en ple procés de menopausa, un moment en què el cos físic comença a entrar en una fase de declivi, però amb la sensació encara d’estar ancorada en un cos que és jove. Totes aquestes coses la feien sentir trista i per això quan Jorge Riechmann (un dels organitzadors del congrés) li va preguntar pel títol de la ponència, ella li va respondre a partir de la seva manera de poder entendre el món, a partir d’aquestes mirades ecofeministes, i intentant posar èmfasi amb la potencialitat d’aquestes visions per a surfejar aquestes emocions que cada vegada seran més freqüents a la nostra vida, perquè ens costarà reconèixer-nos en espais i territoris que un dia havíem conegut.
La plenària va ser especialment inspiradora, posant el cos com a primer territori a reclamar i amb l’accent en com les mirades ecofeministes ens vénen a recordar que som encarnats en cossos vulnerables que tenen necessitats i que per tant som interdependents —entre nosaltres— i ecodependents —del nostre entorn. També, va fer referència a com la construcció històrica d’aquest subjecte, escorxat de la seva corporalitat i exiliat del seu territori, ha evolucionat en la història d’Occident en el subjecte universal a partir del qual explicar el món. O com diu l’Amaia Pérez Orozco [«Amenaza tormenta: la crisis de los cuidados y la reorganización del sistema económico», Revista de economía crítica, (5), 8-37, 2006], que cita a Maria José Capellín, el subjecte BBVA (per les sigles en castellà: Blanco, Burgés, Varón, Adulto) i al qual podríem afegir-li heterosexual i urbà. Aquest subjecte autònom (fal·laç) que entra, dins del que anomena Almudena Herrando [La fantasía de la individualidad: sobre la construcción sociohistórica del sujeto moderno (Vol. 3081), Katz Editores,2012], en la fantasia de la individualitat; una individualitat alimentada durant la Il·lustració i que en la modernitat triomfant es transforma en la idea de progrés, que es concep des d’una falsa triple emancipació: la possibilitat de poder viure emancipat de la naturalesa i dels seus límits, la possibilitat que el subjecte polític pugui viure emancipat del seu propi cos i no cuidant-lo (sinó que siguin altres persones —dones—, que el cuidin), i fins i tot emancipat de la resta de persones i de l’entorn, de les nostres obligacions i corresponsabilitats cap a ella. Per a la Yayo aquesta triple fal·làcia és l’essència del patriarcat. I aquest concepte/idea d’«individu universal« és el que performa el privilegi en un sistema capitalista i cisheteropatriarcal en què vivim. En definir-se com a autònom fa de la vulnerabilitat una debilitat i no un tret que hauríem de celebrar perquè posa al centre les cures entre nosaltres i cap als altres (humans i no humans). A més a més, durant la seva ponència també ens va recordar que el conflicte capital-treball, abordat per multitud d’intel·lectuals, hauria de fer un gir, des de les mirades ecofeministes, cap al conflicte capital-vida. Per desenvolupar-ho una mica més, en la plenària ens va explicar que Mary Mellor [«Women, nature, and the social construction of ‘economic man’», Ecological Economics, 20(2), 129-140,1997] i Ariel Salleh [«Deeper than deep ecology: The eco-feminist connection», Environmental ethics, 6(4), 339-345,1984], dues ecofeministes que vénen de les mirades marxistes sobre els ecosocialismes, fan també una important aportació a l’hora de rellegir la pròpia noció de classe i a l’hora de parlar des de la justícia.
Reprenent, E. P. Thompson, en el seu llibre La formació de la classe obrera, al final del llibre hi ha una reflexió extremament interessant sobre la noció de classe, on explica que aquesta noció és, també, dinàmica i històrica i que, en qualssevol cas, és una noció radicalment associada a la forma de produir, als criteris de producció i als factors de producció. En un context dels pensadors coetanis a Marx, la noció de classe ha estat situada fonamentalment en la contradicció o la tensió entre capital i treball, entenent com a treball el treball assalariat, la feina. Quan ens n’adonem i pensem que per a produir vida, la pre-condició és que es produeixi vida a la naturalesa, i que a partir del treball humà, perquè aquesta també és una feina, es regeneri quotidianament i generacional la vida humana, resulta que tenim la capacitat d’ampliar enormement el concepte de producció –i, per tant, el de classe. És a dir, la producció capitalista té com a pre-condició la producció de vida, que no es fa amb lògica capitalista, que no es pot pagar des de la seva estratègia i que pagar-la invalidaria bàsicament la pròpia possibilitat de producció capitalista. Per això diem que el criteri de producció capitalista en el marc de translimitació que vivim actualment és, també, estructuralment ecocida, patriarcal, racista i colonial.
Aquestes pensadores, Salleh i Mellor, a partir de la re-significació de la idea de classe, ens fan arribar al que des de l’economia feminista pensadores com, per exemple, Amaia Perez Orozco o Astrid Agenjo, han treballat sobre l’oposició entre el capital i la vida. No hi ha només una oposició entre el capital i el treball, entenent-lo com a feina, sinó que en realitat el que es produeix és una oposició entre aquesta voluntat i aquesta rebel·lió contra els límits, aquesta bulímia del creixement capitalista, i la possibilitat de sostenir tota la vida en aquest sistema. Des del punt de vista de la Yayo, aquí hi ha tota una possibilitat de re-configurar el concepte de classe, perquè si incorporem dins del concepte de classe tot allò que influeix en les relacions de producció, sense cap dubte son molts altres subjectes humans els que poden tenir consciència de classe, començant per tenir experiència de classe. Bé, podria continuar explicant tota la ponència de la Yayo Herrero, però llavors se’m faria un article massa llarg.
Maria Borràs durant la seva intervenció al congrés. [Foto: @irribat.]
I potser us esteu preguntant: què hi feies tu en aquest congrés? Doncs jo vaig anar en representació de l’equip organitzatiu del TerraTecaTraca (del qual en vaig fer un article que el podeu trobar aquí, o mirar el web a: terratecatraca.cat). La taula en la qual vaig presentar el projecte es titulava Arte y Narrativas Audiovisuales, en què també hi eren la Neus Crous Costa, companya de la Universitat de Girona; en José María Parreño, poeta, professor, gestor cultural i crític d’art; i les companyes Violeta Cabello, Matilde Jiménez García i Estefanía Sánchez-Guerrero, que van venir a explicar el procés de la ILP del Mar Menor i com l’art havia estat un llenguatge per a difondre-la i crear consciència ciutadana.
Quan vam acabar totes d’exposar les nostres aportacions es va obrir el torn de preguntes. Primer van fer una pregunta a la meva companya Neus, sobre el que ella havia exposat de la «recuperació de la naturalesa en el “temps lliure”» i després em va tocar el torn a mi. De fet la meva no va ser una pregunta, directament, sinó un atac frontal a la meva persona (i per conseqüent a les companyes amb les quals havíem fet el projecte). Em van titllar de no poder ser ecofeminista si durant el projecte havíem matat peixos i cabres per al gaudi dels nostres sentits, i que com podia defensar aquesta perspectiva profundament androcèntrica, citant-me, mentrestant, tot d’autores antiespecistes. En aquest precís instant, des del dit petit del peu i fins a l’últim cabell del cap, la meva temperatura corporal va augmentar aproximadament uns 3 o 4 graus. Em sentia bullint per dins. Com podia ser que des de la situació de poder d’una catedràtica en ètica animal, amb molta més experiència que jo i des d’aquella posició de privilegi, se m’acusés directament de no poder ser ecofeminista? Però vaig respirar profundament, vaig esperar que la meva companya respongués a la pregunta que li havien fet i després vaig respondre jo, havent pogut calmar-me i ordenar les meves idees.
Aquest tema/tensió no és nou. El conflicte entre antiespecistes i ecofeministes —que defensen la ramaderia extensiva, la pesca a petita escala, l’agroecologia en general— fa molt temps que està latent (podeu veure aquest vídeo-debat de fa un any i mig) i a mi, en la meva curta trajectòria vital, em va venir al cap un exemple concret al que podia fer referència i des del qual donar veu a les companyes de Ramaderes de Catalunya, que l’any 2019 es van sentir també, com m’estava sentint jo (salvant molt les distàncies) en aquell moment, excloses del moviment feminista arrel del manifest que es va fer des de l’espai urbà de preparació del 8M de Ca La Dona on literalment deia: «Les feministes, no podem tancar els ulls davant l’explotació, la tortura i la discriminació que pateixin els animals no humans, no podem continuar utilitzant i perpetuant el nostre privilegi d’espècie per sobre dels drets i llibertats dels altres éssers. Una lluita feminista que vol erradicar els sistemes d’opressió, discriminació i les violències cap a tots els cossos, ha d’incorporar l’antiespecisme als nostres activismes» (vegeu el manifest aquí). [Per a més referències i la resposta que van fer les Ramaderes de Catalunya, convidant al diàleg, vegeu aquí.] Nosaltres, des de l’assemblea de feministes de Gràcia, des del grup de treball d’ecofeminismeS (i poso la S en majúscula per si no entenem que dins dels feminismes hi ha d’haver diversitat és que no hem entès de què va el feminisme), vam decidir que era important donar veu al col·lectiu de Ramaderes per a intentar teixir ponts entre els feminismes urbans i els rurals, i aterrar les realitats del nostre territori des de les vivències i experiències conjuntes (podeu veure l’entrevista que els vam fer aquí). Nosaltres creiem necessari que els feminismes, des de tots els llocs que puguem habitar, han de ser capaços de crear espais de reflexió i debat sense que ens haguem d’atacar les unes a les altres per a caminar cap a una societat més justa socialment i ambientalment.
Tornant, però, a la sala del congrés, i després d’haver fet unes 5 respiracions profundes, vaig aconseguir articular algunes idees com que: (1) la perspectiva era androcèntrica perquè el projecte s’havia emmarcat dins de «Barcelona Capital de l’Alimentació Sostenible» i, precisament, el que venia a fer el TerraTecaTraca era portar les veus de les persones que continuen produint aliments de qualitat en un món rural des de la perspectiva de l’agroecologia i la sobirania alimentària a una ciutat que no produeix ni el 15% de fruites i verdures que consumeix [Estratègia d’Alimentació Saludable i Sostenible Barcelona 2030, Comissionat d’Economia Social, Desenvolupament Local i Política Alimentària de l’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, 2022]; (2) que no entenia com podia fer referència només de les ecofeministes animalistes, quan els ecofeminismes són diversos i veuen de moltes cosmovisions i perspectives: des de Vandana Shiva i Maria Mies (qui recentment ens ha deixat), Wangari Maathai, fins a Berta Cáceres, Lolita Chávez Ixcaquic o Yayo Herrero —per anomenar-ne algunes; i, (3), que defensar la ramaderia extensiva, la pesca a petita escala o la cria d’abelles no em feia menys ecofeminista que ella, que jo apostava per reivindicar un món rural viu i productiu i les persones que tot i la sistemàtica expulsió continuen resistint dia a dia l’embat de la producció agroindustrial i els seus impactes.
Em vaig quedar tranquil·la després de respondre, i tot i que em sentia trista per no comprendre com podia estar passant aquella situació d’abús de poder i de violència en un congrés com aquell, que em semblava preciós i ple de sensibilitat. Després vaig sentir l’escalf i l’amor de les companyes que, com jo, compartien la meva posició i el que havia exposat. A més a més m’agradaria afegir, com defensem des de l’Assemblea de Feministes de Gràcia, que penso que aquests debats s’han de tenir, i tothom s’ha de poder crear els seus propis arguments i decidir que vol per a la seva vida, però sempre des d’una posició de respecte i tolerància, perquè sinó estem reproduint allò contra el que estem volent lluitar.
Us podria seguir explicant el congrés, però posar tot això en paraules ja m’ha costat prou i m’he quedat exhausta. En un següent article en podem continuar parlant!
