[Text i fotografies d’Octavi Ponce.]
Les pluges del mes de maig ens han deixat uns boscos plens de vida. Aquestes són algunes de les instantànies que ho demostren.
[CÀMERA AL BOSC] La serp d’Esculapi
La serp d’Esculapi (Zamenis longissimus), és una espècie de serp de la família dels colúbrids, freqüent a Europa, incloent-hi Catalunya.
És una espècie semiarborícola, capaç de trepar pels arbres amb facilitat, tot i que no és estrany veure-la, també, en moviment i prenent el sol a terra, com es pot veure a la filmació.
La serp d’Esculapi està relacionada amb Asclepi, de la mitologia grega, que és l’Esculapi de la mitologia romana, i amb la història de la medicina. És la serp que es troba enroscada al bastó d’Esculapi i a la copa d’Higiea (personificació de la salut), símbols de la medicina.
[VIDEOALBUM] Un tomb pel Ripollès: camí de Ribesaltes i Fontfreda
[Vídeo i fotos de Ramon Comella.]
El 22 de juliol d’enguany na Victòria, na Montserrat, en Toni, en Nan i en Ramon van fer un tomb pel Ripollès camí de Ribesaltes i Fontfreda.
L’art de Lluís Badosa. Maig de 2023
[Obres de Lluís Badosa.]
[CÀMERA AL BOSC] Papallones
Aquest insecte lepidòpter, tan car i escàs de veure darrerament, per causa de la terrible pèrdua de biodiversitat que s’infringeix contra la natura, encara es deixa veure a muntanya.
Boscos i aigua a la mediterrània
[Un report de Gabriel Borràs.]
Què és un bosc? Un bosc és una formació vegetal dominada per espècies arbòries, amb presència d’arbusts, matolls, herbes, molses, fongs, líquens… Des del punt de vista de l’ecologia, els boscos són uns ecosistemes complexos i rics que cobreixen grans àrees de la terra i funcionen com a hàbitat d’animals, i constitueixen un dels àmbits més importants de la biodiversitat de la Terra.
Què fa un bosc?
Els boscos fan la fotosíntesi com qualsevol altre vegetal: gràcies a l’energia solar, l’aigua i els nutrients, absorbeixen diòxid de carboni (sí, el famós CO2, un dels gasos causants de l’escalfament de l’atmosfera) i produeixen oxigen i matèria orgànica.
Però també són reservoris de biodiversitat i forneixen la societat de molts béns i serveis, el que hom anomena serveis ecosistèmics: regulen el clima i el cicle de l’aigua, conserven el sòl, produeixen fusta i aliments, controlen l’erosió, proporcionen principis actius per a medicaments, són espais de lleure, cultura, salut i turisme, etc.
Quina relació hi tenim?
Històricament, els boscos han estat aprofitats per la societat. Massa sovint, però, la sobreexplotació per a construcció, fusta, carbó i llenya i, més recentment, la substitució per conreus a gran escala, ha fet que milions d’hectàrees de bosc hagin desaparegut (deforestació).
Això és així arreu del planeta? No, si més no, no ho és a Catalunya: d’ençà meitat del segle XX, coincidint amb la substitució de la llenya per combustibles fòssils i l’èxode rural cap a les ciutats, s’inicià un procés d’abandonament dels conreus i les pastures que, per un fenomen natural d’evolució ecològica, han esdevingut boscos (aforestació).
Avui, més del 40% de la superfície de Catalunya són boscos, i el 64% és forestal (sumatori de la superfície de boscos, matollars, herbassars i pastures). Tenim més boscos que Suïssa, i en una part molt significativa dels boscos catalans no s’hi fa cap mena de gestió perquè els costos de gestionar-los són superiors als ingressos obtinguts d’aquesta gestió.
Què està passant a bosc?
Aquesta gran expansió forestal de la segona meitat del segle passat ha contribuït al segrest de diòxid de carboni atmosfèric, que ha quedat emmagatzemat en forma de carboni als arbres i als sòls forestals. Avui, però, el paper dels boscos en la mitigació del canvi climàtic (reducció dels gasos amb efecte d’hivernacle) i en l’adaptació als impactes del canvi climàtic (reducció de la nostra vulnerabilitat) és en risc.
En un període de 25 anys (1990-2015), el ritme de segrest/absorció de CO2 per part dels boscos ha disminuït en un 17%; la biomassa forestal a Catalunya ha augmentat un 73% i els boscos són un 24% més densos ara que a l’any 1990.
Aquests canvis en l’estructura del bosc, sumats als impactes del canvi climàtic (increment de la temperatura i dels episodis de sequera), han perjudicat la salut dels boscos: augment del risc de grans incendis forestals, de plagues i mortalitat per sequera, i disminució de la provisió de serveis ecosistèmics bàsics com l’aigua, amb una reducció de fins al 30% del cabal d’alguns rius. En els boscos mediterranis, majoritaris al nostre país, per cada gram de carboni absorbit és necessari transpirar 500 grams d’aigua. Això fa que una gran part de la pluja no arribi a rius i aqüífers: aproximadament el 80% de la pluja és interceptada i evapo-transpirada pel bosc (aigua verda), mentre que només el 20% de pluja restant es tradueix en escolament, en aigua que va cap als rius i aqüífers (aigua blava).
Atès que cada vegada hi ha més biomassa forestal sense gestionar, els boscos són més densos i la temperatura de l’atmosfera cada vegada s’escalfa més, la proporció d’aigua evapo-transpirada pel bosc és més elevada i això es tradueix en menys aigua blava que va cap als rius i aqüífers.
Què caldria fer?
Caldria tornar a intervenir a bosc però amb els coneixements i les tecnologies del segle XXI. No fer-ho, tal i com ha succeït en els darrers decennis, condemna el bosc a una ferotge competència entre els arbres pels pocs recursos disponibles, sobretot l’aigua, a una elevada vulnerabilitat a les pertorbacions, i a una pèrdua de provisió de serveis ecosistèmics, com ha estat assenyalat.
A excepció dels boscos que per la seva estructura i història són considerats boscos madurs, amb un òptim grau de conservació de la biodiversitat i que requereixen d’una nul·la o mínima intervenció, la majoria dels boscos catalans, en canvi, necessiten diferents graus d’intervenció per tal de revertir la pèrdua progressiva dels serveis ecosistèmics, adaptar-los als impactes del canvi climàtic, i afavorir la seva evolució tot i reduint la competència.
En aquest escenari, allò que hom ha convingut en anomenar la gestió forestal multifuncional, esdevé una eina clau a l’hora de contribuir en la millora dels serveis ecosistèmics i a l’adaptació dels nostres boscos a l’escalfament global.
Més enllà de l’obtenció de productes com la fusta i el suro, en molts casos gestionar un bosc és necessari per a la prevenció d’incendis catastròfics o per augmentar la resistència de les masses forestals a períodes de sequera més llargs i pertorbacions més freqüents, o perquè se’n puguin refer abans i, per tant, adaptar-s’hi millor.
[ÀLBUM DE FOTOS] Art al carrer a Estocolm
Durant les darreries de març vam viatjar a Estocolm (Stockholm). Feia anys que no anàvem enlloc fora dels països catalans i amb l’excusa de celebrar l’aniversari d’una de les nostres filles, que ha residit a Suècia aquest mes pels estudis del seu doctorat, hi vam anar amb avió. La primera intenció era poder-ho fer amb tren, però era tan complicat, infinitament més car i massa llarg (pel cap baix dos dies de trajecte).
Estocolm (amb gairebé un milió d’habitants [2,5 al conjunt del comtat]) va ser fundada el 1252 sobre la petita illa de Gamla Stan (ciutat vella), situada entre el llac Mälaren i la mar Bàltica. Al llarg dels segles s’ha desenvolupat cap al nord —on es troben Norrmalm i Östermalm—, i al sud —cap a Södermalm. En total, s’estira sobre 14 illes, amb l’aigua omnipresent. La ciutat compta amb 53 ponts que permeten circular entre els diferents barris i potser per això li’n diuen «la Venècia del nord», per bé que s’hi assembla tant com un ou a una castanya.
De la ciutat ens van sorprendre diverses coses, com per exemple el magnífic sistema de transport públic, tant dels ferrorcarrils, autobusos, trams i ferris, a banda de la grossa quantitat de gent que va amb bicicleta per multitud de carrils bici, sense fer-se nosa amb altres sistemes de mobilitat rodada; també, el preu, tot i ser (en comparació amb nosaltres, un ciutat cara: un cafè hi costa uns 3 euros): una tarja per a tres dies amb què agafar qualsevol dels transports tothora costa uns 20 euros; igualment, ens va copsar la dificultat de comunicació i interrelació dels suecs entre ells i amb els altres –i no pas per una qüestió de llengua—, per bé que els entesos diuen que a l’estiu els canvia el caràcter i es mostren més oberts i alegres…, però el que més ens va sorprendre de la ciutat és la quantitat d’obres d’art presents al carrer i també al metro. Per això gosem presentar-vos aquest àlbum de fotos, en què fins i tot hi podreu veure l’escultura del català Jaume Plensa Cleo in Barcelona, al barri d’Östermalm.
Escultures al carrer
A qualsevol placeta, cantonada, portal o edifici s’hi troben diverses escultures, tant commemoratives de fets històrics, de personatges il·lustres o pensades per als infants, que són educats i molt ben tractats a la ciutat.
Art al metro
També a l’extensa xarxa del metro, que s’endinsa profundament sota terra, amb escales mecàniques llarguíssimes i petits telefèrics per a baixar a les estacions (que faciliten l’ús per a infants i persones discapacitades) ens van agradar força les obres fetes a les voltes i pedres de l’estació Tensta.
El barri de Tensta es va construir entre 1966 i 1972 per acollir un Estocolm que creixia i que necessitava més habitatges residencials. Tot i que des del principi va formar part dels plànols de l’edifici, l’estació de metro de Tensta no va estar enllestida fins l’any 1975.
L’artista Helga Henschen, juntament amb Arne Sedell i el seu germà Lars, van passar més d’un any decorant l’andana de l’estació amb una acolorida exhibició d’escultures d’animals i fulles estilitzades contra una paret blanca brillant. Com que Tensta sempre ha tingut una majoria de residents que van emigrar a Suècia, els artistes volien que l’estació se sentis acollidora, independentment d’on estiguessin les arrels de cadascú.
Les diferents peces tenen noms com «Una rosa per als immigrants», «Solidaritat», «Parentiu». amb tot de paraules escrites al voltant de l’estació que volen ser una celebració de totes les persones de diferents cultures que viuen a Tensta.
L’escultura «Vine com tu ets» i la democràcia sueca
Un comentari, i galeria, a part mereix el conjunt escultòric Vine com tu ets, un monument contemporani en què l’artista Astrid Göransson esculpeix les cinc primeres dones diputades al Parlament suec i les connecta amb les que vindran després. Situat a la plaça Riksplan d’Estocolm, el projecte és una col·laboració entre el Parlament suec i l’Agència d’Art Públic de Suècia.
Vine com tu ets! consta de tres parts: el camí de llambordes de mosaic que s’estén des de la plaça Riksplan fins a les escales de l’edifici del Parlament suec; l’escultura de bronze patinat que retrata les cinc primeres dones del Parlament suec (Kerstin Hesselgren, Elisabeth Tamm, Nelly Thüring, Bertha Wellin i Agda Östlund), les cinc pioneres que són portades per dues dones joves actuals per a demostrar que la lluita per la democràcia i la igualtat continua avui i en el futur. El treball connecta els pioners amb les generacions futures; i, el llibre Rundor (Turns) és una col·laboració amb els netejadors, guàrdies de seguretat i altres empleats del Parlament suec. En dibuixos descriuen els seus torns de feina diaris. El llibre mostra com el treball d’aquestes persones crea les condicions per a la tasca dels diputats i per a la democràcia.
[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant VI
[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]
…
La pluja té una seriositat monòtona, sense rigidesa. L’aigua cau donant-se to, reposadament, amb el gest del poderós que sap que atorga mercès… La mercè de fer reviure, de fer sorgir la vida que està oculta en la terra.
Els homes també la senten. Senten l’atracció de l’aigua i senten l’atracció de la pell… Les mans, els llavis, desvetllen emocions que estaven oblidades sota la pols. Els efluvis del mirar són com la rosada… Però, quan cau la pluja, quan els ulls et miren fit a fit, la pols desapareix sota l’empenta de l’aigua. I despulla fulles, despulla l’home i el fa quedar nu; ell i el desig.
Plou. Vaig sentint caure l’aigua, greu i monòtona. Les fulles fan canal. Les flors són gàrgoles que amb les boques molt obertes van escopint glopades. Les branques pretenen fer un sostre als ocells. Els homes s’emboiren, s’embriaguen de follies i de somnis, se senten fecunds… Les nuvolades imposen el seu color gris. En certs moments sembla que la pluja minvi, però no és cert. La falda del Montseny és un devessall. Entre els seus plecs, hi arreplega l’aigua; la canalitza, la guarda tota per a mi i va llançant-la avall a tomballons… «Gurri, fill meu, te!», em crida. Però la seva veu resta apagada pel brogit de la pluja, que continua caient, xopant la terra.
…
Golades de fum surten de les piles funeràries i pugen cel amunt. Gris sobre gris. Segles i segles de fum, de núvols, de boira baixa que tanca els esperits, que aïlla els homes. Gairebé cada matinada, la Plana està coberta de boira, la broma… Són gases, són cintes, són benes blanques… És una mortalla que cau sobre la terra, que pesa en l’esperit dels homes. La mort està amagada entre la boira, entre el fum. Polsim etern d’una pluja lenta. Polsim etern de sacrificis inacabats…
La boira baixa s’apilota sobre les meves aigües enterbolides. La meva aigua és bruta. Sento com vaig augmentant el cabal, vaig creixent…, i jo voldria detenir-me, voldria purificar… Si almenys les meves aigües fossin un bàlsam per rentar ferides, per guarir les nafres! Si fos una aigua miraculosa que enganxés membres esguerrats o pogués sadollar esperits inquiets! No, no puc fer res; sóc impotent, la meva aigua és bruta. Només la tempesta pot purificar-me!