Què és un bosc? Un bosc és una formació vegetal dominada per espècies arbòries, amb presència d’arbusts, matolls, herbes, molses, fongs, líquens… Des del punt de vista de l’ecologia, els boscos són uns ecosistemes complexos i rics que cobreixen grans àrees de la terra i funcionen com a hàbitat d’animals, i constitueixen un dels àmbits més importants de la biodiversitat de la Terra.
Què fa un bosc?
Els boscos fan la fotosíntesi com qualsevol altre vegetal: gràcies a l’energia solar, l’aigua i els nutrients, absorbeixen diòxid de carboni (sí, el famós CO2, un dels gasos causants de l’escalfament de l’atmosfera) i produeixen oxigen i matèria orgànica.
Però també són reservoris de biodiversitat i forneixen la societat de molts béns i serveis, el que hom anomena serveis ecosistèmics: regulen el clima i el cicle de l’aigua, conserven el sòl, produeixen fusta i aliments, controlen l’erosió, proporcionen principis actius per a medicaments, són espais de lleure, cultura, salut i turisme, etc.
Quina relació hi tenim?
Històricament, els boscos han estat aprofitats per la societat. Massa sovint, però, la sobreexplotació per a construcció, fusta, carbó i llenya i, més recentment, la substitució per conreus a gran escala, ha fet que milions d’hectàrees de bosc hagin desaparegut (deforestació).
Això és així arreu del planeta? No, si més no, no ho és a Catalunya: d’ençà meitat del segle XX, coincidint amb la substitució de la llenya per combustibles fòssils i l’èxode rural cap a les ciutats, s’inicià un procés d’abandonament dels conreus i les pastures que, per un fenomen natural d’evolució ecològica, han esdevingut boscos (aforestació).
Avui, més del 40% de la superfície de Catalunya són boscos, i el 64% és forestal (sumatori de la superfície de boscos, matollars, herbassars i pastures). Tenim més boscos que Suïssa, i en una part molt significativa dels boscos catalans no s’hi fa cap mena de gestió perquè els costos de gestionar-los són superiors als ingressos obtinguts d’aquesta gestió.
Què està passant a bosc?
Aquesta gran expansió forestal de la segona meitat del segle passat ha contribuït al segrest de diòxid de carboni atmosfèric, que ha quedat emmagatzemat en forma de carboni als arbres i als sòls forestals. Avui, però, el paper dels boscos en la mitigació del canvi climàtic (reducció dels gasos amb efecte d’hivernacle) i en l’adaptació als impactes del canvi climàtic (reducció de la nostra vulnerabilitat) és en risc.
En un període de 25 anys (1990-2015), el ritme de segrest/absorció de CO2 per part dels boscos ha disminuït en un 17%; la biomassa forestal a Catalunya ha augmentat un 73% i els boscos són un 24% més densos ara que a l’any 1990.
Aquests canvis en l’estructura del bosc, sumats als impactes del canvi climàtic (increment de la temperatura i dels episodis de sequera), han perjudicat la salut dels boscos: augment del risc de grans incendis forestals, de plagues i mortalitat per sequera, i disminució de la provisió de serveis ecosistèmics bàsics com l’aigua, amb una reducció de fins al 30% del cabal d’alguns rius. En els boscos mediterranis, majoritaris al nostre país, per cada gram de carboni absorbit és necessari transpirar 500 grams d’aigua. Això fa que una gran part de la pluja no arribi a rius i aqüífers: aproximadament el 80% de la pluja és interceptada i evapo-transpirada pel bosc (aigua verda), mentre que només el 20% de pluja restant es tradueix en escolament, en aigua que va cap als rius i aqüífers (aigua blava).
Atès que cada vegada hi ha més biomassa forestal sense gestionar, els boscos són més densos i la temperatura de l’atmosfera cada vegada s’escalfa més, la proporció d’aigua evapo-transpirada pel bosc és més elevada i això es tradueix en menys aigua blava que va cap als rius i aqüífers.
Aforestació, guany de masses boscoses (Ribes de Freser, inicis segle XX i estiu 2018). [Font: ACA.]
Què caldria fer?
Caldria tornar a intervenir a bosc però amb els coneixements i les tecnologies del segle XXI. No fer-ho, tal i com ha succeït en els darrers decennis, condemna el bosc a una ferotge competència entre els arbres pels pocs recursos disponibles, sobretot l’aigua, a una elevada vulnerabilitat a les pertorbacions, i a una pèrdua de provisió de serveis ecosistèmics, com ha estat assenyalat.
A excepció dels boscos que per la seva estructura i història són considerats boscos madurs, amb un òptim grau de conservació de la biodiversitat i que requereixen d’una nul·la o mínima intervenció, la majoria dels boscos catalans, en canvi, necessiten diferents graus d’intervenció per tal de revertir la pèrdua progressiva dels serveis ecosistèmics, adaptar-los als impactes del canvi climàtic, i afavorir la seva evolució tot i reduint la competència.
En aquest escenari, allò que hom ha convingut en anomenar la gestió forestal multifuncional, esdevé una eina clau a l’hora de contribuir en la millora dels serveis ecosistèmics i a l’adaptació dels nostres boscos a l’escalfament global.
Més enllà de l’obtenció de productes com la fusta i el suro, en molts casos gestionar un bosc és necessari per a la prevenció d’incendis catastròfics o per augmentar la resistència de les masses forestals a períodes de sequera més llargs i pertorbacions més freqüents, o perquè se’n puguin refer abans i, per tant, adaptar-s’hi millor.
Resposta als tractaments d’aclarida en masses de pi blanc regenerades post incendi: els troncs dels tres pins van néixer després de l’incendi del 1986 al Bruc, massís de Montserrat. Tenen, per tant, la mateixa edat (any amunt, any avall). [Font: Life Montserrat.] El tronc amb diàmetre més gran va néixer al marge d’un conreu, sol, sense competència. El mitjà i el petit en masses molt denses, de fins a 60.000 arbres/ha. El més petit pertany a una massa de pi blanc on mai no s’hi ha fet cap intervenció. El de diàmetre mitjà és d’un bosc restaurat amb aclarides, l’any 2005, per tal de reduir la densitat final a 1.000 arbres/ha.
Una de les típiques imatges d’Estocolm, a l’illa de Gamla Stand, on es va fundar la ciutat. [Foto: Xavier Borràs.][Report de Xavier Borràs. Fotos de Montserrat Escayola i Xavier Borràs.]
Durant les darreries de març vam viatjar a Estocolm (Stockholm). Feia anys que no anàvem enlloc fora dels països catalans i amb l’excusa de celebrar l’aniversari d’una de les nostres filles, que ha residit a Suècia aquest mes pels estudis del seu doctorat, hi vam anar amb avió. La primera intenció era poder-ho fer amb tren, però era tan complicat, infinitament més car i massa llarg (pel cap baix dos dies de trajecte).
Estocolm (amb gairebé un milió d’habitants [2,5 al conjunt del comtat]) va ser fundada el 1252 sobre la petita illa de Gamla Stan (ciutat vella), situada entre el llac Mälaren i la mar Bàltica. Al llarg dels segles s’ha desenvolupat cap al nord —on es troben Norrmalm i Östermalm—, i al sud —cap a Södermalm. En total, s’estira sobre 14 illes, amb l’aigua omnipresent. La ciutat compta amb 53 ponts que permeten circular entre els diferents barris i potser per això li’n diuen «la Venècia del nord», per bé que s’hi assembla tant com un ou a una castanya.
De la ciutat ens van sorprendre diverses coses, com per exemple el magnífic sistema de transport públic, tant dels ferrorcarrils, autobusos, trams i ferris, a banda de la grossa quantitat de gent que va amb bicicleta per multitud de carrils bici, sense fer-se nosa amb altres sistemes de mobilitat rodada; també, el preu, tot i ser (en comparació amb nosaltres, un ciutat cara: un cafè hi costa uns 3 euros): una tarja per a tres dies amb què agafar qualsevol dels transports tothora costa uns 20 euros; igualment, ens va copsar la dificultat de comunicació i interrelació dels suecs entre ells i amb els altres –i no pas per una qüestió de llengua—, per bé que els entesos diuen que a l’estiu els canvia el caràcter i es mostren més oberts i alegres…, però el que més ens va sorprendre de la ciutat és la quantitat d’obres d’art presents al carrer i també al metro. Per això gosem presentar-vos aquest àlbum de fotos, en què fins i tot hi podreu veure l’escultura del català Jaume Plensa Cleo in Barcelona, al barri d’Östermalm.
Escultures al carrer
A qualsevol placeta, cantonada, portal o edifici s’hi troben diverses escultures, tant commemoratives de fets històrics, de personatges il·lustres o pensades per als infants, que són educats i molt ben tractats a la ciutat.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Art al metro
També a l’extensa xarxa del metro, que s’endinsa profundament sota terra, amb escales mecàniques llarguíssimes i petits telefèrics per a baixar a les estacions (que faciliten l’ús per a infants i persones discapacitades) ens van agradar força les obres fetes a les voltes i pedres de l’estació Tensta.
El barri de Tensta es va construir entre 1966 i 1972 per acollir un Estocolm que creixia i que necessitava més habitatges residencials. Tot i que des del principi va formar part dels plànols de l’edifici, l’estació de metro de Tensta no va estar enllestida fins l’any 1975.
L’artista Helga Henschen, juntament amb Arne Sedell i el seu germà Lars, van passar més d’un any decorant l’andana de l’estació amb una acolorida exhibició d’escultures d’animals i fulles estilitzades contra una paret blanca brillant. Com que Tensta sempre ha tingut una majoria de residents que van emigrar a Suècia, els artistes volien que l’estació se sentis acollidora, independentment d’on estiguessin les arrels de cadascú.
Les diferents peces tenen noms com «Una rosa per als immigrants», «Solidaritat», «Parentiu». amb tot de paraules escrites al voltant de l’estació que volen ser una celebració de totes les persones de diferents cultures que viuen a Tensta.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
L’escultura «Vine com tu ets» i la democràcia sueca
Un comentari, i galeria, a part mereix el conjunt escultòric Vine com tu ets, un monument contemporani en què l’artista Astrid Göransson esculpeix les cinc primeres dones diputades al Parlament suec i les connecta amb les que vindran després. Situat a la plaça Riksplan d’Estocolm, el projecte és una col·laboració entre el Parlament suec i l’Agència d’Art Públic de Suècia.
Vine com tu ets! consta de tres parts: el camí de llambordes de mosaic que s’estén des de la plaça Riksplan fins a les escales de l’edifici del Parlament suec; l’escultura de bronze patinat que retrata les cinc primeres dones del Parlament suec (Kerstin Hesselgren, Elisabeth Tamm, Nelly Thüring, Bertha Wellin i Agda Östlund), les cinc pioneres que són portades per dues dones joves actuals per a demostrar que la lluita per la democràcia i la igualtat continua avui i en el futur. El treball connecta els pioners amb les generacions futures; i, el llibre Rundor (Turns) és una col·laboració amb els netejadors, guàrdies de seguretat i altres empleats del Parlament suec. En dibuixos descriuen els seus torns de feina diaris. El llibre mostra com el treball d’aquestes persones crea les condicions per a la tasca dels diputats i per a la democràcia.
La pluja té una seriositat monòtona, sense rigidesa. L’aigua cau donant-se to, reposadament, amb el gest del poderós que sap que atorga mercès… La mercè de fer reviure, de fer sorgir la vida que està oculta en la terra.
Els homes també la senten. Senten l’atracció de l’aigua i senten l’atracció de la pell… Les mans, els llavis, desvetllen emocions que estaven oblidades sota la pols. Els efluvis del mirar són com la rosada… Però, quan cau la pluja, quan els ulls et miren fit a fit, la pols desapareix sota l’empenta de l’aigua. I despulla fulles, despulla l’home i el fa quedar nu; ell i el desig.
Plou. Vaig sentint caure l’aigua, greu i monòtona. Les fulles fan canal. Les flors són gàrgoles que amb les boques molt obertes van escopint glopades. Les branques pretenen fer un sostre als ocells. Els homes s’emboiren, s’embriaguen de follies i de somnis, se senten fecunds… Les nuvolades imposen el seu color gris. En certs moments sembla que la pluja minvi, però no és cert. La falda del Montseny és un devessall. Entre els seus plecs, hi arreplega l’aigua; la canalitza, la guarda tota per a mi i va llançant-la avall a tomballons… «Gurri, fill meu, te!», em crida. Però la seva veu resta apagada pel brogit de la pluja, que continua caient, xopant la terra.
…
Golades de fum surten de les piles funeràries i pugen cel amunt. Gris sobre gris. Segles i segles de fum, de núvols, de boira baixa que tanca els esperits, que aïlla els homes. Gairebé cada matinada, la Plana està coberta de boira, la broma… Són gases, són cintes, són benes blanques… És una mortalla que cau sobre la terra, que pesa en l’esperit dels homes. La mort està amagada entre la boira, entre el fum. Polsim etern d’una pluja lenta. Polsim etern de sacrificis inacabats…
La boira baixa s’apilota sobre les meves aigües enterbolides. La meva aigua és bruta. Sento com vaig augmentant el cabal, vaig creixent…, i jo voldria detenir-me, voldria purificar… Si almenys les meves aigües fossin un bàlsam per rentar ferides, per guarir les nafres! Si fos una aigua miraculosa que enganxés membres esguerrats o pogués sadollar esperits inquiets! No, no puc fer res; sóc impotent, la meva aigua és bruta. Només la tempesta pot purificar-me!
En aquesta ocasió no us oferim cap vídeo dels animalons i bestioles que corren per les nostres muntanyes, sinó un de breu, però contundent, de la minsa cua del pantà de Susqueda, aigua de la qual depenem éssers humans, animals i vegetals, i que, com es pot observar, és d’una migradesa esparverant.
Després de dos anys de sequera i sense perspectives de pluges continuades a curt termini, ¿a què espera el Govern autonòmic (conques internes) i l’Estat (conca de l’Ebre) a accelerar mesures mentre ha fet l’orni quan les elèctriques desembassaven aquest i altres pantans per a engrossir els seus guanys milionaris just quan el preu de l’electricitat es posava pels núvols?
El curtmetratge documental Què diuen els ocells. Jacint Verdaguer i els ocells del Ter a Manlleu és un projecte del Museu del Ter i la Casa Museu Verdaguer. Posa en relació els ocells de la riba del Ter en el seu pas per Manlleu amb l’obra de Jacint Verdaguer al voltant dels ocells, des de poesies emblemàtiques fins a les proses que recullen la saviesa popular.
Amb l’enregistrament en imatge i sons de més de trenta espècies d’ocells, el documental pretén divulgar l’obra de Jacint Verdaguer en la seva vessant de folklorista i vincular-la a la gran afició a l’ornitologia a casa nostra. El resultat posa de relleu la vigència dels textos, la riquesa de la parla i el valor del coneixement col·lectiu per a preservació del patrimoni tant cultural i com natural.
La col·laboració entre els museus de Manlleu i de Folgueroles, entronca amb els treballs previs d’ambdós. Així, Gasull i Naudín han près com a punt de partida documental el llibre Què diuen els ocells. Proses i poesies de Jacint Verdaguer (La Damunt; col·lecció FJV, 2003), així com els treballs del Museu del Ter en la valorització de la riquesa ornitològica del Passeig del Ter de Manlleu, entre ells l’exposició «Ocellots del Ter. Els ocells del Ter de Manlleu. D’instagam al museu» (2021). Consulteu aquí la publicació en línia sobre l’exposició.
Què diuen el ocells? ha comptat amb el suport de la Diputació de Barcelona i de la Direcció General de Cultura Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per a la seva producció.
La producció ha estat realitzada pel cineasta Albert Naudín i guió de l’escriptor Bernat Gasull, amb la participació de Lluís Soler, Júlia Danés, Santi Pocino i Marta Esmarats.
El salt de la Minyona és un petit mirador situat en un altiplà de les Guilleries, encavallat entre dos penya-segats. Les aigües van erosionar fortament els estrats solubles dels cingles dels Munts de Vilanova de Sau, i el resultat fou la formació d’una llenca vertical i estreta de roca conglomerada d’un centenar de metres, que puja des de la base de la cinglera fins al mateix planell, formant una estructura geològica singular.
En aquesta pedalada, feta l’octubre de 2020, hi van participar na Victòria, en Nan, en <Toni i en Ramon.
«L’home es mesura quan es troba amb l’obstacle.»
Antoine de Saint Exupéry.
Els ritus són les accions simbòliques que creen comunitat i sentiment de pertinença i permeten conèixer i reconèixer-nos entre els nostres convivents.
El confinament imposat per la pandèmia va restringir les llibertats personals i els drets humans fins a extrems insospitats poques setmanes abans. El sacrifici de la privacitat i l’explotació de dades es van acceptar en nom de la seguretat sense cap garantia de reversibilitat.
Els rituals de comunicació, val a dir, la compareixença als mitjans del ministre de Sanitat, del president del govern o dels seus portaveus va fer un altre gir inesperat en aparèixer de bracet dels militars. Això no havia passat mai al llarg de la transició, que jo recordi, i a més vam ser l’únic país d’Europa a escenificar d’una manera tan impúdica i descarada que el que més importava i preocupava al govern era la preservació del règim, per sobre de la salut dels ciutadans i del reforç tan necessari d’una sanitat que al llarg dels darrers anys s’havia anat destruint. La por estava tant fonamentada per la desconfiança en el govern com pel risc sanitari real.
Durant els mesos de captiveri forçós, quan l’únic estímul per a alguns era la transgressió, vam abandonar els rituals més quotidians i desapercebuts, els de pacificació o d’aproximació a l’altre, els que la humanitat, que s’ha passat milers d’anys massacrant-se, havia anat elaborant per tal de manifestar la no agressivitat, l’amistat, la complicitat, la pertinença al mateix grup: donar-se la mà, saludar amb la mà oberta (desarmada), abraçar, besar, treure’s el barret (en senyal de respecte), inclinar-se (que en algunes cultures significa oferir el cor), oferir el pas, o el seient…, tot això va desaparèixer d’un dia per l’altre.
La comunitat va desaparèixer i es va instal·lar amb una facilitat inesperada la desconfiança, l’egoisme i la denúncia del presumpte, o no, transgressor.
La sardana és un dels grans ritus simbòlics comunitaris dels catalans. [Foto: Xavier Borràs.]
Els grans ritus simbòlics que fins el moment creaven comunitat i cohesió de grup, on participaven i es compartien els sentiments; per exemple els ritus de tancament com els funeraris, el dol compartit; o els d’iniciació, el goig compartit d’un casament, un aniversari, una festa, aixecar un castell o ballar sardanes, o els que marquen el compàs del temps i ens aferren a les rutines i als cicles, com celebrar Nadal o Sant Jordi, o els propis dels creients, van ser anihilats i/o substituïts per la comunicació digital, que comunica però no crea comunitat.
L’únic sentiment col·lectiu visible va ser el teatre cínic d’aplaudir els sanitaris que fins al moment ni havien existit —i ja tornen a no existir.
Els sentiments col·lectius i compartits en els ritus consoliden la comunitat. La seva desaparició atomitza la societat i si desapareixen els sentiments comunitaris, la seva gestió es complica. L’individu aïllat és víctima de les seves passions transitòries i dels seus estats d’ànim.
Quan desapareix el soroll de la caixa de ressonància de la comunitat, l’individu queda aïllat, sense empatia, i a mercè del neoliberalisme que ens vol aïllats, individualitzats, narcisistes i desorientats. Per ells els ritus són un destorb obsolet i prescindible.
En l’imaginari social s’estableix la preocupació que no es podrà tornar al context anterior a la pandèmia i que la humanitat, de tot allò, en traurà una lliçó que propiciarà un canvi profund que ens farà millors, més solidaris, més respectuosos amb els nostres semblants i sobretot amb la natura, tan oblidada i menystinguda, ara que tant la trobem a faltar.
Res més lluny de tot això: el que en resulta és una societat esporuguida, desconfiada, amb les desigualtats augmentades, camp adobat pel populisme i la demagògia que obre les portes a l’establiment del feixisme en la majoria de parlaments i de governs autoritaris i corruptes.
La pandèmia sanitària està sent substituïda per una altra, jo la percebo com la «mala educació» i està transformant la vida social: l’individualisme egòlatra, o narcisista i psicòpata. La necessitat d’èxit, de notorietat, els tatuatges súper exclusius, l’exhibicionisme, l’aplaudiment dels seguidors, l’abús, la manipulació, la violència verbal a les xarxes i la violència real, l’obsessió per les selfies (autofotos) i la pròpia imatge, les fakes (notícies falses), el desinterès social i/o desinterès humà…
La pandèmia ha obert la porta a una premsa psicòpata que té el poder de controlar mitjançant la manipulació, la viralitat de la por i de l’alarma social. [Narcisisme antisocial.]
La cultura dels ritus que creaven comunitat ha estat suplantada per la cultura del jo, la manca d’empatia envers els altres i les virtuts cíviques. Així es percep una creixent «mala educació» en les formes, en el tracte amb el proïsme i el respecte a la natura. La destrucció de la comunitat i, a la llarga, de nosaltres mateixos.
Quan diem que el terrible terratrèmol que ha patit el Kurdistan ha passat a Turquia i Síria, estem cometent una altra injustícia sobre aquesta soferta nació sense estat, la més nombrosa del mon, amb 35 milions d’habitants, i, de ben segur, una de les que més ha patit al llarg de la història i encara avui.
Perquè, si bé un terratrèmol com aquest és tràgic passi on passi, ho és encara més quan s’acarnissa sobre un poble tan malaurat, que pateix encara la repressió de règims tirànics als quatre estats on es troba. A Turquia, la minoria kurda, un terç dels turcs, és maltractada i menystinguda pel llarguíssim govern del nacionalitarista Erdogan; a Iran, la salvatge repressió recent arrel de l’assassinat de Masha Amini recau principalment sobre la població kurda; a l’Iraq, el tirà Saddam Hussein hi va gasejar pobles sencers; i, al nord de Síria, Rojava, on des de la primavera àrab, el 2011, es va iniciar una revolució única al món, està immersa en una guerra civil amb tres fronts simultanis: l’estat sirià, Turquia i estat islàmic.
Rojava, tot i silenciada pels nostres mitjans, és encara i malgrat tot una proposta esperançadora: feminista, ecologista, integradora en ètnies i religions, que allà on ha recuperat terreny al terror islamista hi ha creat una societat lliure, pacífica i d’iguals. Podem dir que avui és l’únic indret veritablement d’esquerres al planeta, malgrat ser on és i en plena guerra; l’únic racó al món que va més enllà del capitalisme i del comunisme autoritari.
Una revolució exemplar
Aquesta revolució que se’ns amaga, està protagonitzada per dones que no havien agafat mai un fusell, i que ho van fer, en molts casos, després de veure com tota la seva família era assassinada davant seu. En la coneguda relació malaltissa dels jihadistes amb la dona, que, com a recompensa de maltractar-la a la Terra seran rebuts al cel per nimfes verges d’aspecte noruec, són també les dones les que més terroritzen als terroristes islàmics, perquè si son elles les que els maten, no van a aquest fals cel.
A Rojava s’estableix una plena paritat home-dona i per origen ètnic i religiós a milícies, ajuntaments o escoles, en un model de vida pacífic en la diversitat (kurds, àrabs, armenis, assiri-siríacs, turcmans i circassians), que tant costa de veure a Orient Mitjà. On la religió, que se suposa ens dóna regles divines per aprendre a conviure, fa que portin segles enfangats en guerres interminables. Guerrilleres que, a més de lluitar alhora en tants fronts terribles, ho fan amb una completa desigualtat d’armes, sobretot des del dia que Trump retirà la protecció que oferien les seves tropes, facilitant que l’endemà mateix Erdogan comencés a bombardejar i saquejar les ciutats. Desprotegint també tota la humanitat del rebrot d’ISIS, que Erdogan utilitza per ajudar-se en el seu genocidi etno-polític, que passa desapercebut i rep poc més que alguna declaració en contra.
Una revolució que, si no patíssim l’amnèsia desitjada per Franco i els comunistes, ens resultaria familiar a l’instant. Doncs és idèntica, salvant la distància cultural i temporal, a la nostra, la Comunista Llibertària catalana del 1936, també silenciada. En tots dos casos és anarquista, comença un 19 de Juliol, la fa una nació sense estat, i és antiestatista, postcapitalista, comunitària, assembleària, feminista i feta enmig d’una guerra civil.
També és idèntic el que té al davant: estats autoritaris amb un nacionalisme ètnic, i el feixisme religiós d’ISIS, on l’únic canvi és cridar Al·là akbar enlloc de Cristo Rey. Però on tota la resta, fins i tot el vel negre que s’imposa a la dona, és idèntic. I per suposat l’evident contradicció de matar salvatgement en nom de Deu, que no és més que fanatisme religiós d’ultradreta, nacionalista i psicopàtic. Tot el contrari del que fa Rojava, que és una proposta d’humanitat, oberta i integradora, creant una societat lliure i d’iguals en alliberar pobles, tal com passava aquí a l’Aragó el 1936, i on avui la majoria de població ja no és kurda sinó àrab.
La manera com la humanitat va agrair aquest encomiable esforç sobrehumà, ha estat l’abandó. Un abandó que ara, amb el terratrèmol, ja no pot seguir, i que es deu a que Rojava és massa avançada, massa sincera, perquè, a diferència de les revolucions comunistes i estatistes, no lluiten per substituir una elit per una altra, sinó que vol eradicar-les per fer un nou model de societat sense jerarquies, centres ni nous estats autoritaris. Rojava té una autonomia que no pretén esdevenir un estat ni tampoc ser una autonomia de Síria com ho és ara en l’ordre internacional i intern. Estan teixint una confederació democràtica, que no troba encaix al tauler global. A la mal anomenada real politik, és a dir, la llei del més fort, que avui suposa acatar els desitjos de Putin, un exemple tan subversiu no es pot permetre; és inadmissible en un mon on reneix el nacionalisme d’estati la dreta i ultradreta, sense ni tan sols tenir al davant una esquerra com la que si tenien al SXX.
Reconstrucció amb el model de Rojava
Tot plegat només ens deixa un esperança: que el terratrèmol i la necessària ajuda humanitària que exigeix, que afortunadament sí concedeix la humanitat quan hi ha catàstrofes així, pugui servir per portar pau a la regió amb, si més no, una treva a tanta guerra, i a rebre el reconeixement del sofert poble kurd i Rojava, sigui quin sigui el format en que decideixi autodefinir-se i auto-governar-se.
Raons per a això no en falten; a més dels motius històrics, en trobem ara en el retard i ineficiència de la resposta al terratrèmol dels estats turc i sirià. Fins i tot les ajudes internacionals topen amb barreres polítiques i bèl·liques, que per sort també sembla que es comencen a moure. A un costat, el turc, és un territori majoritàriament kurd, on Erdogan no fa gaire va substituir alcaldes kurds elegits per altres del seu partit; a l’altra, la guerra compta amb l’ajut del gran tirà Putin, que acudí al rescat del tirà Al-Assad.
A una de les ciutats més afectades, Afrin, la periodista kurdo-catalana Amina Hussein ens recorda que ja hi vivien pocs kurds, doncs Turquia va fer-hi el 2018 un sagnant genocidi i substitució de la població, on sirians d’altres parts del país van ocupar les seves cases. En paraules de Hussein: “ploren per cases que no eren seves”. En canvi els kurds que hi vivien i les havien construït i n’eren els propietaris legítims, després de plorar la seva deportació a camps de desplaçats, ploren ara que un cop robades hagin caigut a terra, i acullen a les seves tendes els refugiats del terratrèmol, que els les havien pres. En una nova mostra kurda de resposta a la injustícia amb justícia; a la brutalitat amb amor.
En la reconstrucció, es podria protegir internacionalment i replicar el model de Rojava, sense que l’haguessin de seguir defensant, com fins ara, amb els fusells i enfrontats a grans tiranies. A Turquia avui això és impensable mentre mani Erdogan, tan enemic de l’avenç democràtic, com del feminisme i del poble kurd. Però a la regió síria afectada, entre el models que hi ha hagut: Raqqa, la capital d’estat islàmic; l’estat sirià, amb una nissaga de dictadors amics de Putin, o Rojava, està clar quin és el model desitjable, inclús als ulls de les nostres democràcies capitalistes, encara que sigui un model revolucionari. I a diferència de la resta de la regió -incloent-hi Israel-, no fanàtica i agressivament etnicista o religiós.
Què més cal a la legalitat internacional que el regim sirià i turc no hagin atès com cal la població davant una tragèdia com aquesta, per entendre que allà, com en tants altres llocs del mon, el model estatista clàssic, no funciona? Què més cal, per acceptar, en aquest cas almenys, la proposta política que des de fa 10 anys fa Rojava al mon? Més encara quan es basa en paràmetres tant justos i democràtics com els que han aplicat fins ara, que van més enllà del que coneixem a les nostres democràcies occidentals. Xocant de nou amb la realpolitik, on aquestes sempre, davant d’exemples de més justícia i llibertat, no només no n’aprenen i evolucionen, sinó que les combaten fins que només en quedin cendres.
La lluita per la llibertat continua.
Oportunitat per definir la diplomàcia catalana
El Parlament de Catalunya, en canvi, es convertí el 2021 en el primer del món a reconèixer Rojava, o la dita Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), tot instant les institucions catalanes a establir relacions institucionals amb aquesta administració, i posant en valor «el potencial del confederalisme democràtic com a solució pacífica, inclusiva, democràtica i de convivència a l’Orient Mitjà basada en el municipalisme, el feminisme i l’ecologisme social» (vegeu aquest vincle). Des de l’endemà del terratrèmol, la Conselleria d’Exteriors ha establert contacte no només amb representants de l’estat turc i sirià, sinó també amb l’AANES. No com a Madrid, on la diplomàcia estatal i el gruix dels ajuts que s’enviaran tenen com a única contrapart l’estat sirià, en guerra amb aquesta regió. Com és esperable, per a Espanya el principi d’unitat indissoluble dels estats preval a l’eficiència de l’ajut humanitari, com ja va demostrar el 2008 quan el País Basc va voler establir col·laboracions amb el Kurdistan iraquià en matèria sanitària i va ser aturat pel Tribunal Suprem.
El terratrèmol dona una oportunitat per fer una acció internacional coherent amb la proclamació del Parlament i amb el que és i pot ser Catalunya en l’arena internacional. Tractant les qüestions de la reconstrucció i ajudes humanitària amb l’AANES i no, o no únicament, amb l’estat sirià. Ajudant a reconstruir escoles, hospitals, barris i cases tal com planteja Rojava, posant en pràctica i materialitzant amb l’ajut humanitari aquest pronunciament. És aquí on Catalunya pot jugar un paper especial, que ja ha començat a fer, establint una diplomàcia humanitària amb Rojava, que ajudi no només en la reconstrucció física, sinó també en aquest reconeixement com a entitat autònoma plena i de facto, també al propi Estat Espanyol, i demanar un alto al foc.
Ja que si la kurda és la nació sense estat més nombrosa -i amb més estats en contra, i que amb més ferocitat neguen el seu dret a existir-, Catalunya és la nació sense estat més rica al món. Ambdues coneixem l’ús maquiavèl·lic i fals dels termes constitucionalo nacionalisme. On, quan és estatal, com el turc, sirià o espanyol, esdevé patriotisme, amb medalles, banderes, hombría, jutges o policia política. Mentre que a la voluntat de kurds, catalans o guaranís de no ser expulsats del planeta com tantes altres, i sense cap afany de dominar ni parasitar ningú altre, se li diu nacionalisme, atribuint-li cínicament tots els mals que només els patriotes o nacionalismes d’estat poden perpetrar: fronteres, militars, propaganda, impostos, etnicisme supremacista, i quan convé, anomenar terrorisme a la dissidència. Podent amb aquesta excusa aconseguir fins i tot que una tirania com la turca pugui obligar a la gran democràcia social sueca a expulsar refugiats kurds per poder-se integrar a l’OTAN. Nacions que no poden protegir-se ni a l’ONU, on no hi hem vist mai nacions, sinó estats. I estats imperials i agressius, que es reparteixen les nacions al seu grat.
Això, de pas, podria obrir tota una línia diplomàtica que pugui continuar aquest camí encetat amb Rojava. Doncs en aquest món on vivim 5000 nacions o grups etnolingüístics i 200 estats que es pretenen mono-nacionals, casos com el dels Kurds el trobem arreu dels 5 continents: al Tibet, Sàhara Occidental, Rohingyes a Birmània, Maputxes, Yanomamis, atacats recentment durant el govern Bolsonaro i que Lula amb llàgrimes va dir que restauraria, dones indi-americanes al Canadà, amb suïcidis en massa recentment, els Zapatistes en el seu altre model d’autonomia política, etc. Una diplomàcia que recolzi les nacions sense estat o amb estats en contra, que, com nosaltres, son dominades amb la constitució a la mà.
Per què no una diplomàcia catalana llibertària, -en el sentit de Bolívar, no de l’anarquisme-, que anés teixint una xarxa internacional de nacions, alternativa als estats; que més endavant podria fins i tot ajudar-nos a nosaltres mateixos en aquest dret, el nacional, que està negat arreu del mon i no prospera, al contrari, retrocedeix. Amb unes Nacions Unides honesta, on sí hi trobem nacions i no només estats; hi hagi justícia, i no només interessos geoestratègics, militars i empresarials.
Ja que Espanya, com sabem, saboteja sense escrúpols la poca diplomàcia catalana que hem pogut desplegar, quan aquesta respectava el capitalisme, l’estat i l’ordre internacional, per què no passar per alt l’estat i el gran capitalisme, i anar en contra de la diplomàcia espanyola quan aquesta va en contra dels Drets Humans i els acords internacionals, com va fer de manera flagrant fa poc amb el Sàhara Occidental? Per què no enquadrar-nos amb legalitats i principis més elevats i legítims, quan la diplomàcia espanyola, que, com tot estat, no té ètica ni amics, sinó interessos, falla.
I en fer-ho s’obren noves possibilitats per a una diplomàcia més humana, solidària i de les nacions, a la que, si es consolida més enllà del que avui fan només ONG’s i moviments socials (com Kurdiscat o Azadi), nosaltres mateixos puguem demanar ajuda sense que ens calgui, com molts independentistes vam creure ingènuament el 2017, l’ajuda solidària d’estats que mai estaran a favor d’una nació sense estat, perquè podria despertar les ganes d’alliberament de les nacions dominades que cadascun d’aquests 200 estats reté, constitucionalment.
L’autor, el 2009, al IX Fòrum Social Mundial a Belém, Brasil, en l’espai pels drets col·lectius dels pobles.
