D’esquerra a dreta: el professor Jordi Feu i l’activista Epi a l’inici de la seva conferència a la UDG el passat 20 de febrer. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Juan Francisco Borrero (Barcelona, 1969), de sempre conegut amb el sobrenom d’Epi, és un activista llibertari i treballador social que des de fa més de vint anys viu fincat a Can Vidal, a la muntanya de Sant Privat d’en Bas, ben a prop de l’Amat, on també viu el sociòleg i activista (col·laborador de La Resistència) Dídac Costa, i on actualment hi peixen les vaques que de fa anys recorren els costers del Puigsacalm per a mantenir el terrer boscà i oferir una carn de primera qualitat.
El conec des de fa més de deu anys, quan vaig decidir voluntàriament exiliar-me a la Garrotxa des de la tòxica metròpoli barcelonina. En aquelles dates, des de la Cooperativa Integral Catalana, vaig entrar a formar part de l’Ecocarxa Garrotxa —que ell mateix va contribuir a fundar—, nascuda a recer del 15M l’any 2011 amb l’objectiu d’esdevenir una comunitat d’intercanvi de béns i serveis amb moneda social, fora de l’Estat i el seu inseparable Capital.
L’any passat, amb motiu d’un accident malaurat, va haver d’estar-se gairebé tres mesos a l’hospital d’Olot, i per bé que se n’ha recuperat excel·lentment (per a sorpresa del personal sanitari i els amics), encara no gosa agafar el cotxe, així que fa uns dies ens va demanar si el podíem dur a la Universitat de Girona on, per segona vegada, el professor de Polítiques Educatives dels estudis de Pedagogia, Jordi Feu, l’havia convidat a fer una conferència per als seus alumnes en virtut de la seva experiència com a educador en el lleure i activista.
La conferència va ser enregistrada (La política des de la trinxera) i us l’oferim pel valor que té quant a les vivències de l’Epi i tot el bagatge que un activista com ell, sempre a primera línia en les lluites socials i per la natura, ha dut i durà a terme.
Un moment de la intervenció d’Annelies Broekman durant la presentacií de Laviral. [Foto: Maria Borràs.][Un report de Maria Borràs.]
El passat dijous 15 de febrer vam assistir a la jornada «Aquí i ara. Artivisme en temps d’emergència», on es va fer la presentació pública de Laviral (@laviral___), un projecte de crear una escola radical d’art i ciència per abordar les crisis ecosocials, coorganitzada amb l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central (@ateneu_coop_catcentral) al Centre de l’Aigua de Can Font (@parcdelasequia), a Manresa.
Quin impacte generen els projectes culturals en la transformació dels entorns i de les seves comunitats? ¿Poden crear-se vincles fructífers entre l’art i la ciència per proposar idees i accions més adequades als reptes que estem travessant? ¿L’art i la ciència poden treballar amb equitat com a disciplines propositives? Què és el que finalment acabem transformant? En aquesta jornada es va voler qüestionar això i moltes altres coses i va ser el tret de sortida per a inspirar tot el procés metodològic de Laviral.
Laviral és un projecte cultural transformador que posa l’art i la ciència al servei de les problemàtiques dels territoris i les seves comunitats. Proposa la creació d’un equip interdisciplinari, integrat per perfils artístics, científics i agents locals, que a través d’estades de treball tracten d’aportar solucions a l’actual context d’emergències: social, econòmica i ecològica. En aquesta primera edició, s’abordarà la problemàtica de l’escassetat i la gestió de l’aigua. Aquest projecte aspira a portar a la pràctica una metodologia de treball amb la intenció de traçar un sistema d’acompanyament que pugui servir en la formació de professionals amb aquesta triple mirada: creativa, científica i activista, per manera que puguin ser incorporats en els equips tècnics d’entitats i administracions amb l’objectiu de co-crear política pública que sigui realment transformadora. La idea és dur a terme una experiència pilot replicada a tres indrets diferents de Catalunya on equips interdisciplinaris faran estades de treball amb un repte comú. Cada centre cultural acollirà el grup de persones participants i actuarà com a dinamitzador local, tot involucrant durant les estades a les comunitats del propi territori que siguin significatives amb la problemàtica plantejada. L’objectiu de les estades és contribuir des de la cultura a articular propostes en l’àmbit local al context global d’emergència climàtica en relació a la crisi de l’aigua, amb el convenciment que la creació i el pensament hi poden aportar mirades, maneres de fer i propostes singulars. Laviral centra la seva metodologia en el treball en comú que farà un equip on s’integren perfils artístics i científics treballant cooperativament en estades als centres de residència.
El cartell de la jornada de presentació de Laviral. [Foto: Maria Borràs.]
Laviral està formada per Tramoia (@tramoiacultura) — un projecte de dinamització cultural— i tres centres de residència d’artistes: el Centre d’Art i Natura de Farrera (Pallars Sobirà), el Centre Quim Soler de Literatura i Vi (Priorat) i el Konvent (Berguedà). Estan convençudes que la literatura és per viure-la i és per això que dissenyen serveis i experiències culturals a mida per acostar-la i promoure-la al màxim de públic en els formats més diversos. Tramoia és qui acompanya aquest projecte amb el treball de la Clara Saperas (@clarasaperas), com a directora del projecte; la Vanesa Freixa (@pastoreta), com a coordinadora tècnica; la Rosa Cerarols (@soclarinxols), com a curadora durant les estades; i, finalment, la Marta Pons (@lamarta_pons) com a encarregada del finançament. L’equip respon a un perfil entre les ciències socials, humanes, ambientals, la pràctica cultural i artística.
El comboi d’artistes i científiques, conjuntament amb els agents locals, cercaran la manera d’aportar solucions a l’actual context d’emergències. En aquest primer pilot s’ha seleccionat un grup de 7 artistes i científiques amb un ampli bagatge en la recerca científica i en la creació artística, des d’una mirada activista i transformadora. Durant els propers mesos aquest comboi viatjarà del Pallars al Priorat, per acabar al Berguedà passant pels tres centres d’art. Primer, el Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pallars Sobirà, conegut també com el CAN. Aquest és un espai de creació i residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món amb més de 20 anys de trajectòria. De titularitat municipal, el servei està gestionat per l’associació sense ànim de lucre, els Amics del CAN. Després aniran al Centre Quim Soler de Literatura i Vi, al Priorat, que té una doble finalitat: recollir i difondre el llegat de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i contribuir a la dinamització de la comarca, des de la cultura i la literatura, per aportar noves mirades a la pròpia realitat i fer-la present i visible arreu. I acabaran les estades anant al Konvent, al Berguedà. Aquest és un espai creatiu que dóna vida al patrimoni industrial en desús. És un antic convent de monges convertit en un laboratori experimental, tant a nivell personal com artístic, on conflueixen projectes molt diversos, especialment els que no tenen cabuda en el marc cultural institucional.
La jornada a la qual vam assistir va constar de quatre parts. Primer de tot es va presentar l’equip tècnic de Laviral, van presentar-ne els objectius, d’on neix i les motivacions que les mouen. Van deixar molt clar que això no és un bolet, que sorgeix de l’aprenentatge d’altres experiències i que parteixen del respecte absolut pel que ja s’està movent. Van explicar, també, que en la recerca dels perfils, tant artístics com científics, prioritzen trobar persones de caràcter activista, que posin el cos amb allò que fan, perquè creuen que perquè realment les coses que fem siguin transformadores ha d’haver-hi una part d’estima per allò que fem (amb què estic totalment en sintonia, també!). Durant tot el procés es durà a terme una constant avaluació que serà facilitada per Posidònia, un col·lectiu que treballa per un canvi de paradigma (https://somposidonia.org/). Aquesta avaluació vol tenir cura del procés, precisament per a poder garantir que totes les veus puguin ser escoltades, trencant les jerarquies relacionals entre la ciència i l’art. Després van presentar les residències que acolliran el comboi d’artistes i científiques que també es van presentar: la Mercè (@mercebwater), investigadora del clima del passat a través de documents històrics; l’Alba Bresolí (@bbbreso), que fa cinema documental; l’Aleix i la Gala (@aleixfont.studio i @gala_pont), que són dissenyadors; en Daniel (@daniel_morfia), que treballa el paisatge com a fet cultural; en Jaume (@jaumepuchaltlacal), arquitecte que treballa en la construcció dels territoris fluvials; i, finalment, l’Annelies Broekman.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
A continuació, l’Annelies Broekman, doctora en agronomía i membre del grup d’investigació sobre Aigua i Canvi Global del CREAF (@creaf_ecologia), ens va presentar els conflictes de l’aigua a casa nostra. L’Annelies forma part del grup d’art i ciència ECOTONS i està especialitzada a millorar les estratègies de governabilitat per a l’adaptació a la regió mediterrània. També, és membre de la Fundació per una Nova cultura de l’Aigua. El seu treball té com a objectiu promoure la integració del coneixement científic en processos de gestió i elaboració de polítiques, en què adopta una visió integrada dels sistemes socioecològics i fomenta la coproducció de solucions: una mirada localitzada tenint present la globalitat del conflicte. L’Annelies ens va fer una ponència que va titular «L’aigua i el canvi global al territori de Laviral», sobre l’estat de les conques internes de Catalunya i de la sequera, relacionant-ho amb el paisatge hidro-social que generen, que serà el tema que s’abordarà en aquest primer laboratori de Laviral. L’aigua toca a tothom, i més en els temps que vivim, d’unes condicions climàtiques cada cop més dures (sequera) i d’una incompetència política extrema (escassetat per la mala gestió), perquè cal que tinguem molt present la diferència entre sequera i escassetat, ja que aquesta ens parla de l’elefant que hi ha al menjador: els usos de l’aigua.
L’Annelies ens va explicar que no és només que hagi disminuït la quantitat de pluja, sinó que plou diferentment, han canviat els règims i s’han fet més extrems. Ens va ensenyar el mapa de la sequera que trobem si busquem al web de la Generalitat i ens va explicar que no parla tant de la sequera meteorològica sinó del desequilibri que hi ha entre demanda i el que tenim. També, va fer molt d’èmfasi que quan parlem d’un riu, la unitat d’anàlisi ha de ser la conca, ja que aquesta ens permet tenir una visió integrada de tots els usos i de la pròpia dinàmica de la conca. Cada riu té un caràcter propi i és important poder-lo conèixer en relació amb els seus veïns. El que passa és que a vegades no és possible arribar a conèixer-los perquè existeix una forta ignorància activa: falten moltes dades de conques! Cal millorar aquesta informació, amb tot tipus de coneixement que s’hi pugui aportar, i crear espais col·laboratius de diàleg per a poder barrejar peres i pomes. És indispensable generar propostes en què la gent es reconegui amb clares responsabilitats diferenciades. Només així podrem millorar la governança en l’adaptació i podrem fer una bona gestió per, sobretot, gestionar la incertesa, molt pròpia dels processos naturals.
Per acabar la jornada vam fer una dinàmica («la peixera») per a obrir el diàleg amb altres experiències transformadores, per a compartir idees i plantar les llavors en una terra ben fèrtil! La dinàmica consistia en tres tamborets a «l’escenari», dos de plens i un de buit. Aquest tamboret buit cridava a la participació de qualsevol persona del públic que volgués aportar en la discussió. Primer de tot van sortir l’artista i ballarina especialitzada en processos de justícia climàtica Sandra Sotelo @sandrasot, que va explicar la seva experiència en projectes, com ara el de Courageous Converstaions on Climate Change; i l’educador, gestor i investigador Javier Rodrigo, com a representant de les xarxes @artibarri ; i el Festival de Cultura Comunitària que compta ja amb tres edicions i que té com a objectiu fer visibles les pràctiques i projectes on la cultura i l’art són eines per a la transformació social.
Esperem que gaudiu molt d’aquest procés i us desitgem un camí ple de diàleg per a crear aquests espais on poder imaginar futurs desitjables!
El pou de Can Pujol a Caldes de Montbuí. [Foto: Patrimoni Gencat.][Un report d’Eduard Garrell.]
El gran negoci català
L’aigua corrent
Durant la meva infantesa vaig viure temporalment en una casa sense aigua corrent. Tenia un pou i una cisterna compartida amb la casa veïna. Així que vaig créixer prou —perquè en aixecar una galleda no toqués a terra—, la meva contribució domèstica era carretejar galledes uns trenta metres, del pou i la cisterna, fins a omplir el cubell de la cuina amb l’aigua de la cisterna que servia per a les tasques de neteja i la del pou en càntirs i ampolles per beure. Tampoc hi havia clavegueram. Sota la pica hi teníem un altre cossi que s’abocava al pati i les plantes agraïen el sabó natural i la terra d’escudella. No es malmetia ni una gota, ni a la comuna, que ans al contrari, se’n treia la mesquita per adobar l’hort.
És el sistema més efectiu que conec per fer un ús racional de l’aigua, de tota, de la neta, de les grises i les negres.
Després va arribar l’aigua corrent, es van fer clavegueres, i van venir turistes i els que els servien els van construir cases buidant de sorres i graves les lleres de les rieres i els van abeurar perforant- les, eixugant els freàtics i assecant els pous.
La Confederación Hidrogràfica del Pireneo Oriental, una conxorxa de funcionaris i alcaldes franquistes corruptes (valgui la redundància) convertiren el bé comú en un bé comercial, propietat dels constructors de rases i canonades. Fins a l’ACA.
L’estat de conservació de les infraestructures que els fan milionaris actualment perd per les canonades el 25% d’aigua corrent.
Un vaixell cisterna. [Foto: Wikimèdia.]
La seca de 2008 no va bastar per a impulsar les inversions imprescindibles: a Catalunya només hi ha dues dessalinitzadores que just abeuren l’àrea metropolitana i una d’elles no pot funcionar a ple rendiment per manca d’energia, que no li arriba per l’oposició dels ecologistes al traçat de la línia elèctrica i que, de fa anys, resta sense cap solució alternativa. Tampoc no s’ha resolt el problema de les salmorres i els productes químics que s’aboquen al mar i destrueixen la flora marítima. Una planta dessalinitzadora de menys d’1,5 hm3/dia consumeix tanta energia com 1.000.000 d’habitants.
Tornem, doncs, als anys cinquanta. Portem l’aigua en galledes de la mida d’un vaixell mentre preparem un altre desastre ambiental. Alternatives…, de moment, cap que no sigui la pluja. I les rogatives.
Els pagesos
Diuen que són pagesos. Alguns porten tractors de 500 CV que costen més de 350.000 euros i cisternes de purins de 20.000 litres. No em semblen pas els que llauren camps a la Garrotxa per a sembrar fesols de Santa Pau, carxofes al Prat, pèsols al Maresme o tomates a l’Empordà…, més aviat, llauren enormes extensions de blat de moro transgènic, civada, colza, naps…, menjar per als porcs o per a biocombustibles. Uns camps on no se sent cap ocell perquè no hi viu ni un insecte. La meitat del sól agrícola de Catalunya es destina a l’alimentació animal i tot així la gran majoria és importada.
Els petits productors, els que s’esforcen a posar-nos a la taula productes del terrer i de qualitat, no tenen la força dels tractors i molts d’ells no estan d’acord a relaxar les exigències fito-sanitàries que demanen els poderosos i poc podran fer per a evitar que España llevi els aranzels dels productes extracomunitaris ni l’ofec de les grans superfícies. L’Estat repeteix l’estratègia, i la imbecil·litat, que durant el segle XIX va maldar per arruïnar la indústria tèxtil catalana.
Piscina sobre el mar a Calella de Palafrugell. [Foto: vacacioneseuropa.com.]
Els turistes
Si tot va com no hauria d’anar, aquesta temporada esperem altre cop 24.000.000 de turistes a Catalunya, o més si pot ser.
Només que es quedin una setmana, sense comptar més recursos (generació de residus, mobilitat, urbanització del sòl i destrucció del paisatge, procés de gentrificació, sanitat…) consumiran entre dues i quatre vegades l’aigua que gastem els indígenes.
Els porcs
A Catalunya hi ha 7.800.000 porcs, de l’espècie animal (dades de l’IDESCAT, 2022) i 7.899.056 habitants, de l’espècie humana.
Cada porc consumeix entre 3.000 i 5.000 litres d’aigua per quilo i s’envien a l’escorxador amb 100/120 quilos, cada 100 quilos de pinso produeixen 25 quilos de pes en viu i poden contenir 400 mg d’antibiòtic per quilo. (El càlcul de l’aigua es fa comptant des la producció dels aliments, el consum de l’animal i la neteja de les granges).
A Catalunya, el 2021 hi havia 824 macrogranges de porcs. Segons les dades del Registre estatal d’emissions i fonts contaminants (PRTR), que elabora el Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, aquestes instal·lacions van emetre 32.340 tones de metà i 7.788 tones d’amoníac. Si ho comparem amb les emissions per càpita, aquest metà equival en un any als gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) que pertocarien a 446.000 ciutadans espanyols en el mateix temps.
Una granja de porcs a Vilmalla. [Foto: Miquel Ruíz, Diba.cat.]
Catalunya lidera l’emissió de CO2 del sector carni amb un 30% d’emissions, contamina amb nitrats i amoníac que afecten el 40% del país i contamina l’aigua de molts pobles. El 75% de la carn de porc s’exporta. La Xina en compra el 44%, fins que resolguin els problemes causats per la seva pesta porcina i deixin d’exportar.
A Alcarràs (Segrià), hi ha 250.000 porcs i 29 macrogranges actives. També, és el primer municipi en emissions de metà (1.330 tones) i d’amoníac (315 tones). Formen part de Vall Companys, amb 2.100 granges associades. Alcarràs té 10.000 habitants i el consum d’aigua, segons dades de l’ACA és de 564.000 m3. Aquest consum deu ser estimat atès que no disposa de cap sistema de control de consum a les llars i les empreses. A Alcarràs la renda familiar disponible bruta és de 13.300 € per habitant/any. Es veu que el problema d’Alcarràs no són els horts solars, que segons un Decret Llei no es poden instal·lar en sòls d’interès agrari.
La més contaminant, però, és Casa Tarradellas, a Gurb, Osona, que emet 360 tones de metà i contamina l’equivalent a 17.000 ciutadans en un any.
A Palafrugell, que acull 15.000 turistes, la renda familiar disponible bruta per habitant/any és de 13.400 €. El consum d’aigua és de 2.172-000 m3. AGBAR calcula que se’n perd entre un 15% i un 20% per les canonades.
Una ràpida consulta a les dades estadístiques de Catalunya permet constatar com coincideixen en la misèria les comarques turístiques i les ramaderes que no tenen indústria.
El reino és el cul d’Europa i Catalunya l’esfínter del reino, perquè a una colla de dropos així els convé.
Aquest passat 20 de gener els ornitòlegs Joan Culí, David Carrillo, Biel Parés, Xevi Rifà i Bet Font van fer el cens d’aus aquàtiques hivernants de l’Alt Ter en el tram entre el Borgonyà i la Gleva. i El vídeo que podem admirar aquí damunt n’és el resultat.
Amb paciència i bon esperit hi van identificar 51 espècies i censar fins a 1.465 individus:
A vegades no cal sortir de casa per apreciar la naturalesa que ens envolta.
En aquesta edició us porto un recull de fotos dels habitants del meu jardí. Alguns només hi són de pas, com la papallona atalanta o rei (Vanessa atalanta), però n’hi ha d’altes que hi són com a casa seva, com el pit-roig (també dit barba-roig, rupit o ropit a les Balears, o reientí, reintinc i piquet roget al País Valencià), a més del gos (Golden Retriever).
Els amics que ens proveeixen la càmera al bosc acomiaden aquest 2023 amb una filmació feta, precisament, el darrer dia de l’any. des dels entorns del pont de Malafogassa (1498), situat sobre la riera Major, a 5 km del nucli de població de Vilanova de Sau (Osona).
En Gabriel, na Maru, en Nan i en Ramon van enfilar la via verda del Tren Pinxo de Banyoles, el passat 23 de setembre, per anar de Riudellots de la Creu fins a Banyoles i fer el camí de tornada per Palol de Revardit.
Patrici Trixis, president del Gremi d’Editors, i director de comunicació corporativa del Grup Planeta, durant la darrera Nit de l’Edició. [Foto: @gremieditors.][Un report d’Eduard Garrell.]
«Digueu la veritat. Així us vengeu.» Joan Fuster (Sueca, 1922-1992). Aforismes.
En la Nit de l’Edició, la gran gala que celebra anualment el Gremi d’Editors, el seu president, Patrici Trixis, fa públic que enguany la venda de llibres en català ha augmentat un 12%.
Pel que fa a les causes de la demanda de 2,8 milions que imposen 23 editors de Xarxa de Llibres a Enciclopèdia Catalana i a la inestable distribuïdora Entredós, fusió de Les Punxes i Àgora, que està participada en un 45% per Enciclopèdia Catalana, no en fa cap al·lusió. Tampoc, als problemes de l’editorial Vicens Vives, pionera dels llibres de text en català, i capdavantera en l’ensenyament i en la cultura, que es veu abocada a un ERO.
Que les vendes de llibres en català creixin un 12% és una molt bona notícia, però que l’editorial catalana de llibres de text, possiblement la més potent del país, estigui en serioses dificultats econòmiques, n’és una de molt dolenta, i que el problema endèmic i irresoluble de la cadena del llibre encara sigui la distribució, és una vergonya per al sector.
Des que Gutenberg va impulsar la mecanització de la impremta fins a finals del segle XIX i començamenst del segle XX, la cadena del llibre tenia molt poques baules. L’edició del llibre solia estar a les mans de l’editor/impressor/enquadernador/llibreter. A començament del ssegle XX la composició de la paleta s’anà concretant en editors, impressors, enquadernadors, distribuïdors/comercials, llibreters, sense oblidar els autors, que anaren regulant la seva relació amb els editors.
Les lleis del llibre
Al segle XV l’Església i les monarquies veien que l’edició de llibres heterodoxos feia perillar el seu domini i imposaren la censura com a mètode de control.
Al segle XVI, amb l’augment de la producció, la censura eclesiàstica esdevé insuficient i el poder polític desenvolupa l’aparell legislatiu: controls, llicències, privilegis i taxes que fixen el preu de venda de llibre.
A mitjans segle XVIII s’imposa la discutida Llei Curiel, que ordena i actualitza el sector i castiga molt severament els transgressors del control polític i religiós.
De fet, el llibre espanyol sempre ha estat controlat i protegit, ni que sigui per temor del seu poder i per l’interès a difondre la cultura espanyola arreu del món. La Ley de protección del libro español de 1946, «sobre la mayor difusión posible del libro español, tanto en el interior como en el extranjero», regula tant el preu del paper com el del llibre imprès
Fins al 1975, el preu del llibre és el recomanat per l’editor, que l’imprimeix en el llibre i sobre el qual els comerciants finalistes poden fer descomptes en determinades ocasions i a determinats organismes. Així va néixer el dia Sant Jordi, Dia del Llibre, que es podien fer descomptes i que els editors i llibreters aprofitaven per liquidar estocs.
SECCION QUINTA: PRECIO DE VENTA Artículo trigésimo tercero.—Precio de venta. El precio de venta al por menor de libros al público se realizará al precio fijo que figurará impreso en cada ejemplar; se exceptúan de esta última obligación los libros de bibliófilo, artísticos o análogos y los editados antes de la promulgación de esta Ley. Reglamentariamente se determinarán los descuentos o bonificaciones que puedan aplicarse con ocasión del Día del Libro, ferias nacionales, congresos o exposiciones.
Aquesta regulació no la comparteix pas tot Europa; a França per exemple, existia un acord del sector, sota la forma d’un preu aconsellat per l’editor, que el llibreter era lliure de respectar, o no. Al febrer de 1979, el Decret Monory (René Monory és mecànic de formació, sublimat a ministre d’Indústria i senador), aplica un sistema de preus nets que impedeix qualsevol forma de fixació del preu del llibre per part de l’editor, alhora que les grans superfícies, primer a França i tot seguit a casa nostra, van prenent embranzida.
Jack Lang el 2005, ministre de Cultura i promotor de la Llei Lang-Lindon. [Foto: Osmar Arouck | Wikipèdia.]
A Paris, l’FNAC (Fédération Nationale d’Achat des Cadres) que va ser fundada el 1958 per André Essel i Marx Théret, dos militants trotskistes, perseguint la utopia de la cultura per a tothom, el 1970 comença a aplicar descomptes substancials del 20% al preu marcat dels llibres. A la iniciativa s’hi apunten les grans superfícies que es comencen a estendre pel país, utilitzant el llibre com a reclam comercial i les grans cadenes de llibreries, sovint en mans d’editors. Ben aviat els llibreters no poden competir i els editors independents no poden fer front a les exigències dels grans finalistes que imposen preus, condicions i fins i tot els continguts més comercials. Lluny de fomentar la competència i abaratir el preu dels llibres, aquests s’encareixen, i encara més els gèneres menys comercials i populars, com l’assaig, la poesia, la filosofia, etc. Paradoxalment, la utopia posa en perill la xarxa de llibreries que apropa la cultura i el coneixement arreu de França, la producció, la diversitat cultural que queda en mans del gran capital i d’uns interessos que no son els generals. El llibre és tractat com un objecte comercial, sense donar valor al contingut.
L’any 1981, després de crus debats al parlament francès, es promulga la Loi Lang-Lindon que regula finalment el preu únic del llibre.
El llibre a Catalunya
Semblarà que a Catalunya el llibre hagi estat protegit a l’empara de la llei de 1975. De fet, fins el 2012, el sector del llibre a Catalunya va estar sotmès a les mateixes condicions que el llibre a França sota la pressió de l’FNAC. Un grup de mestres, pares i mares, amb el mestre i cooperativista Juli Vela, de l’associació de mestres Rosa Sensat, creen la Cooperativa Abacus. La noble intenció és proveir les escoles i les famílies de material pedagògic i cultural de qualitat en les millors condicions de preu. Abacus neix el 1968 i el 1985 es converteix en una cooperativa de consum amb socis de treball. Abacus s’acull a un discutible retorn de beneficis en forma de descompte directe en els llibres. Aquesta competència deslleial i transgressiva de la Llei del llibre, d’obligat compliment per a la resta d’operadors, és denunciada pel Gremi de Llibreters.
L’aleshores govern de CDC eludeix les queixes dels llibreters, segons fonts de confiança, per un canvi de cromos entre la prosperitat de la Cooperativa i l’eliminació d’entrebancs a la normalització lingüística. No oblidem que Rosa Sensat i Abacus estaven, i estan, sota l’empara del PSC/PSOE. La piconadora Abacus és imparable durant anys i moltes llibreries són sacrificades per aquesta competència. La política d’Abacus és summament agressiva per al sector i els governs «d’esquerra» són summament complaents amb les subvencions, els suports econòmics i la permissivitat legislativa. Per adobar la situació l’Estat, el 2007, promou una nova llei del llibre: Ley 10/2007, de 22 de junio, de la lectura, del libro y de las bibliotecas, que deixa el preu del llibre de text fora del sopluig del preu únic. Els efectes seran devastadors.
Entre els anys 1970 i 2000 es van perdre a Catalunya més de 400 llibreries (dades del Gremi de Llibreters) a causa de la intromissió d’operadors aliens a les llibreries en la venda de llibres de text: venda directe d’editorials i distribuïdores a les associacions de pares (abans es deien així). Tot i que el llibre de text tenia el preu únic, aquestes entitats pagaven a les escoles una part del descompte editorial, i com que les exigències de descompte eren creixents (del 25/30% que podia tenir una llibreria, les APA exigien el 40%, i el editors no tenien més remei que apujar els preus).
Els pares s’estalviaven alguns cales, pocs, perquè la majoria no anaven pas a les seves butxaques, perdien a canvi una llibreria i l’accés a la lectura, a més de la papereria, el material escolar i d’oficina, el quiosc i, sovint la impremta que sobrevivia al poble gràcies a uns guanys que els permetien equilibrar el balanç i sobreviure amb esforç.
La Ley del 2007 manté el preu únic del llibre, però permet el preu net del llibre de text. En contra, potser, de les bones intencions de la presidenta del Gobierno en funciones, Maria Teresa Fernández de la Vega i Juan Carlos R., els preus, enlloc de baixar, pugen.
Progressivament, les llibreries deixen de vendre llibres de text perquè no poden afrontar les exigències del mercat i els editors resten a la mercè de les famílies i dels mestres.
El més de juliol d’enguany, La Resistència publicava la reflexió «Fer-se el suec», en què detallava els resultats de la implantació dels ordinadors en l’ensenyament i les conseqüències que això tindria per al sector del llibre de text català. Vet aquí doncs, que Vicens Vives n’és possiblement la primera víctima. En seguirem comptant. Quan el país s’adoni en mans de qui queda la formació dels nostres fills i néts, la catàstrofe serà irreversible.
Si el llibre català sobreviu no és gràcies a cap govern, ni de dretes ni d’esquerres.
Avui la Cooperativa Abacus és membre diligent del Gremi de Llibreters, després que aquest guanyés el plet que va pagar amb enorme esforç de tots els seus socis i que va obligar a Abacus a acollir-se a la Llei del llibre. El Gremi no en va fer victòria, la victòria és que enguany s’ha venut un 12% més de llibres en català i que el 60% d’aquests llibres es compren en llibreries, moltes de les quals reemplacen les que van tancar i que ara són dirigides amb èxit per joves emprenedors formats a l’Escola de Llibreters.
D’esquerra a dreta: Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters, Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, i Narcís Castanyer, president d’Abacus cooperativa. [Foto: Monmar Comunicació.]
Dels distribuïdors en parlaré un altre dia; si ho fes ara hauria de canviar el títol de la reflexió per: «Dues de fredes i una de calenta»…
