En aquesta ocasió no us oferim cap vídeo dels animalons i bestioles que corren per les nostres muntanyes, sinó un de breu, però contundent, de la minsa cua del pantà de Susqueda, aigua de la qual depenem éssers humans, animals i vegetals, i que, com es pot observar, és d’una migradesa esparverant.
Després de dos anys de sequera i sense perspectives de pluges continuades a curt termini, ¿a què espera el Govern autonòmic (conques internes) i l’Estat (conca de l’Ebre) a accelerar mesures mentre ha fet l’orni quan les elèctriques desembassaven aquest i altres pantans per a engrossir els seus guanys milionaris just quan el preu de l’electricitat es posava pels núvols?
El curtmetratge documental Què diuen els ocells. Jacint Verdaguer i els ocells del Ter a Manlleu és un projecte del Museu del Ter i la Casa Museu Verdaguer. Posa en relació els ocells de la riba del Ter en el seu pas per Manlleu amb l’obra de Jacint Verdaguer al voltant dels ocells, des de poesies emblemàtiques fins a les proses que recullen la saviesa popular.
Amb l’enregistrament en imatge i sons de més de trenta espècies d’ocells, el documental pretén divulgar l’obra de Jacint Verdaguer en la seva vessant de folklorista i vincular-la a la gran afició a l’ornitologia a casa nostra. El resultat posa de relleu la vigència dels textos, la riquesa de la parla i el valor del coneixement col·lectiu per a preservació del patrimoni tant cultural i com natural.
La col·laboració entre els museus de Manlleu i de Folgueroles, entronca amb els treballs previs d’ambdós. Així, Gasull i Naudín han près com a punt de partida documental el llibre Què diuen els ocells. Proses i poesies de Jacint Verdaguer (La Damunt; col·lecció FJV, 2003), així com els treballs del Museu del Ter en la valorització de la riquesa ornitològica del Passeig del Ter de Manlleu, entre ells l’exposició «Ocellots del Ter. Els ocells del Ter de Manlleu. D’instagam al museu» (2021). Consulteu aquí la publicació en línia sobre l’exposició.
Què diuen el ocells? ha comptat amb el suport de la Diputació de Barcelona i de la Direcció General de Cultura Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per a la seva producció.
La producció ha estat realitzada pel cineasta Albert Naudín i guió de l’escriptor Bernat Gasull, amb la participació de Lluís Soler, Júlia Danés, Santi Pocino i Marta Esmarats.
El salt de la Minyona és un petit mirador situat en un altiplà de les Guilleries, encavallat entre dos penya-segats. Les aigües van erosionar fortament els estrats solubles dels cingles dels Munts de Vilanova de Sau, i el resultat fou la formació d’una llenca vertical i estreta de roca conglomerada d’un centenar de metres, que puja des de la base de la cinglera fins al mateix planell, formant una estructura geològica singular.
En aquesta pedalada, feta l’octubre de 2020, hi van participar na Victòria, en Nan, en <Toni i en Ramon.
«L’home es mesura quan es troba amb l’obstacle.»
Antoine de Saint Exupéry.
Els ritus són les accions simbòliques que creen comunitat i sentiment de pertinença i permeten conèixer i reconèixer-nos entre els nostres convivents.
El confinament imposat per la pandèmia va restringir les llibertats personals i els drets humans fins a extrems insospitats poques setmanes abans. El sacrifici de la privacitat i l’explotació de dades es van acceptar en nom de la seguretat sense cap garantia de reversibilitat.
Els rituals de comunicació, val a dir, la compareixença als mitjans del ministre de Sanitat, del president del govern o dels seus portaveus va fer un altre gir inesperat en aparèixer de bracet dels militars. Això no havia passat mai al llarg de la transició, que jo recordi, i a més vam ser l’únic país d’Europa a escenificar d’una manera tan impúdica i descarada que el que més importava i preocupava al govern era la preservació del règim, per sobre de la salut dels ciutadans i del reforç tan necessari d’una sanitat que al llarg dels darrers anys s’havia anat destruint. La por estava tant fonamentada per la desconfiança en el govern com pel risc sanitari real.
Durant els mesos de captiveri forçós, quan l’únic estímul per a alguns era la transgressió, vam abandonar els rituals més quotidians i desapercebuts, els de pacificació o d’aproximació a l’altre, els que la humanitat, que s’ha passat milers d’anys massacrant-se, havia anat elaborant per tal de manifestar la no agressivitat, l’amistat, la complicitat, la pertinença al mateix grup: donar-se la mà, saludar amb la mà oberta (desarmada), abraçar, besar, treure’s el barret (en senyal de respecte), inclinar-se (que en algunes cultures significa oferir el cor), oferir el pas, o el seient…, tot això va desaparèixer d’un dia per l’altre.
La comunitat va desaparèixer i es va instal·lar amb una facilitat inesperada la desconfiança, l’egoisme i la denúncia del presumpte, o no, transgressor.
La sardana és un dels grans ritus simbòlics comunitaris dels catalans. [Foto: Xavier Borràs.]
Els grans ritus simbòlics que fins el moment creaven comunitat i cohesió de grup, on participaven i es compartien els sentiments; per exemple els ritus de tancament com els funeraris, el dol compartit; o els d’iniciació, el goig compartit d’un casament, un aniversari, una festa, aixecar un castell o ballar sardanes, o els que marquen el compàs del temps i ens aferren a les rutines i als cicles, com celebrar Nadal o Sant Jordi, o els propis dels creients, van ser anihilats i/o substituïts per la comunicació digital, que comunica però no crea comunitat.
L’únic sentiment col·lectiu visible va ser el teatre cínic d’aplaudir els sanitaris que fins al moment ni havien existit —i ja tornen a no existir.
Els sentiments col·lectius i compartits en els ritus consoliden la comunitat. La seva desaparició atomitza la societat i si desapareixen els sentiments comunitaris, la seva gestió es complica. L’individu aïllat és víctima de les seves passions transitòries i dels seus estats d’ànim.
Quan desapareix el soroll de la caixa de ressonància de la comunitat, l’individu queda aïllat, sense empatia, i a mercè del neoliberalisme que ens vol aïllats, individualitzats, narcisistes i desorientats. Per ells els ritus són un destorb obsolet i prescindible.
En l’imaginari social s’estableix la preocupació que no es podrà tornar al context anterior a la pandèmia i que la humanitat, de tot allò, en traurà una lliçó que propiciarà un canvi profund que ens farà millors, més solidaris, més respectuosos amb els nostres semblants i sobretot amb la natura, tan oblidada i menystinguda, ara que tant la trobem a faltar.
Res més lluny de tot això: el que en resulta és una societat esporuguida, desconfiada, amb les desigualtats augmentades, camp adobat pel populisme i la demagògia que obre les portes a l’establiment del feixisme en la majoria de parlaments i de governs autoritaris i corruptes.
La pandèmia sanitària està sent substituïda per una altra, jo la percebo com la «mala educació» i està transformant la vida social: l’individualisme egòlatra, o narcisista i psicòpata. La necessitat d’èxit, de notorietat, els tatuatges súper exclusius, l’exhibicionisme, l’aplaudiment dels seguidors, l’abús, la manipulació, la violència verbal a les xarxes i la violència real, l’obsessió per les selfies (autofotos) i la pròpia imatge, les fakes (notícies falses), el desinterès social i/o desinterès humà…
La pandèmia ha obert la porta a una premsa psicòpata que té el poder de controlar mitjançant la manipulació, la viralitat de la por i de l’alarma social. [Narcisisme antisocial.]
La cultura dels ritus que creaven comunitat ha estat suplantada per la cultura del jo, la manca d’empatia envers els altres i les virtuts cíviques. Així es percep una creixent «mala educació» en les formes, en el tracte amb el proïsme i el respecte a la natura. La destrucció de la comunitat i, a la llarga, de nosaltres mateixos.
Quan diem que el terrible terratrèmol que ha patit el Kurdistan ha passat a Turquia i Síria, estem cometent una altra injustícia sobre aquesta soferta nació sense estat, la més nombrosa del mon, amb 35 milions d’habitants, i, de ben segur, una de les que més ha patit al llarg de la història i encara avui.
Perquè, si bé un terratrèmol com aquest és tràgic passi on passi, ho és encara més quan s’acarnissa sobre un poble tan malaurat, que pateix encara la repressió de règims tirànics als quatre estats on es troba. A Turquia, la minoria kurda, un terç dels turcs, és maltractada i menystinguda pel llarguíssim govern del nacionalitarista Erdogan; a Iran, la salvatge repressió recent arrel de l’assassinat de Masha Amini recau principalment sobre la població kurda; a l’Iraq, el tirà Saddam Hussein hi va gasejar pobles sencers; i, al nord de Síria, Rojava, on des de la primavera àrab, el 2011, es va iniciar una revolució única al món, està immersa en una guerra civil amb tres fronts simultanis: l’estat sirià, Turquia i estat islàmic.
Rojava, tot i silenciada pels nostres mitjans, és encara i malgrat tot una proposta esperançadora: feminista, ecologista, integradora en ètnies i religions, que allà on ha recuperat terreny al terror islamista hi ha creat una societat lliure, pacífica i d’iguals. Podem dir que avui és l’únic indret veritablement d’esquerres al planeta, malgrat ser on és i en plena guerra; l’únic racó al món que va més enllà del capitalisme i del comunisme autoritari.
Una revolució exemplar
Aquesta revolució que se’ns amaga, està protagonitzada per dones que no havien agafat mai un fusell, i que ho van fer, en molts casos, després de veure com tota la seva família era assassinada davant seu. En la coneguda relació malaltissa dels jihadistes amb la dona, que, com a recompensa de maltractar-la a la Terra seran rebuts al cel per nimfes verges d’aspecte noruec, són també les dones les que més terroritzen als terroristes islàmics, perquè si son elles les que els maten, no van a aquest fals cel.
A Rojava s’estableix una plena paritat home-dona i per origen ètnic i religiós a milícies, ajuntaments o escoles, en un model de vida pacífic en la diversitat (kurds, àrabs, armenis, assiri-siríacs, turcmans i circassians), que tant costa de veure a Orient Mitjà. On la religió, que se suposa ens dóna regles divines per aprendre a conviure, fa que portin segles enfangats en guerres interminables. Guerrilleres que, a més de lluitar alhora en tants fronts terribles, ho fan amb una completa desigualtat d’armes, sobretot des del dia que Trump retirà la protecció que oferien les seves tropes, facilitant que l’endemà mateix Erdogan comencés a bombardejar i saquejar les ciutats. Desprotegint també tota la humanitat del rebrot d’ISIS, que Erdogan utilitza per ajudar-se en el seu genocidi etno-polític, que passa desapercebut i rep poc més que alguna declaració en contra.
Una revolució que, si no patíssim l’amnèsia desitjada per Franco i els comunistes, ens resultaria familiar a l’instant. Doncs és idèntica, salvant la distància cultural i temporal, a la nostra, la Comunista Llibertària catalana del 1936, també silenciada. En tots dos casos és anarquista, comença un 19 de Juliol, la fa una nació sense estat, i és antiestatista, postcapitalista, comunitària, assembleària, feminista i feta enmig d’una guerra civil.
També és idèntic el que té al davant: estats autoritaris amb un nacionalisme ètnic, i el feixisme religiós d’ISIS, on l’únic canvi és cridar Al·là akbar enlloc de Cristo Rey. Però on tota la resta, fins i tot el vel negre que s’imposa a la dona, és idèntic. I per suposat l’evident contradicció de matar salvatgement en nom de Deu, que no és més que fanatisme religiós d’ultradreta, nacionalista i psicopàtic. Tot el contrari del que fa Rojava, que és una proposta d’humanitat, oberta i integradora, creant una societat lliure i d’iguals en alliberar pobles, tal com passava aquí a l’Aragó el 1936, i on avui la majoria de població ja no és kurda sinó àrab.
La manera com la humanitat va agrair aquest encomiable esforç sobrehumà, ha estat l’abandó. Un abandó que ara, amb el terratrèmol, ja no pot seguir, i que es deu a que Rojava és massa avançada, massa sincera, perquè, a diferència de les revolucions comunistes i estatistes, no lluiten per substituir una elit per una altra, sinó que vol eradicar-les per fer un nou model de societat sense jerarquies, centres ni nous estats autoritaris. Rojava té una autonomia que no pretén esdevenir un estat ni tampoc ser una autonomia de Síria com ho és ara en l’ordre internacional i intern. Estan teixint una confederació democràtica, que no troba encaix al tauler global. A la mal anomenada real politik, és a dir, la llei del més fort, que avui suposa acatar els desitjos de Putin, un exemple tan subversiu no es pot permetre; és inadmissible en un mon on reneix el nacionalisme d’estati la dreta i ultradreta, sense ni tan sols tenir al davant una esquerra com la que si tenien al SXX.
Reconstrucció amb el model de Rojava
Tot plegat només ens deixa un esperança: que el terratrèmol i la necessària ajuda humanitària que exigeix, que afortunadament sí concedeix la humanitat quan hi ha catàstrofes així, pugui servir per portar pau a la regió amb, si més no, una treva a tanta guerra, i a rebre el reconeixement del sofert poble kurd i Rojava, sigui quin sigui el format en que decideixi autodefinir-se i auto-governar-se.
Raons per a això no en falten; a més dels motius històrics, en trobem ara en el retard i ineficiència de la resposta al terratrèmol dels estats turc i sirià. Fins i tot les ajudes internacionals topen amb barreres polítiques i bèl·liques, que per sort també sembla que es comencen a moure. A un costat, el turc, és un territori majoritàriament kurd, on Erdogan no fa gaire va substituir alcaldes kurds elegits per altres del seu partit; a l’altra, la guerra compta amb l’ajut del gran tirà Putin, que acudí al rescat del tirà Al-Assad.
A una de les ciutats més afectades, Afrin, la periodista kurdo-catalana Amina Hussein ens recorda que ja hi vivien pocs kurds, doncs Turquia va fer-hi el 2018 un sagnant genocidi i substitució de la població, on sirians d’altres parts del país van ocupar les seves cases. En paraules de Hussein: “ploren per cases que no eren seves”. En canvi els kurds que hi vivien i les havien construït i n’eren els propietaris legítims, després de plorar la seva deportació a camps de desplaçats, ploren ara que un cop robades hagin caigut a terra, i acullen a les seves tendes els refugiats del terratrèmol, que els les havien pres. En una nova mostra kurda de resposta a la injustícia amb justícia; a la brutalitat amb amor.
En la reconstrucció, es podria protegir internacionalment i replicar el model de Rojava, sense que l’haguessin de seguir defensant, com fins ara, amb els fusells i enfrontats a grans tiranies. A Turquia avui això és impensable mentre mani Erdogan, tan enemic de l’avenç democràtic, com del feminisme i del poble kurd. Però a la regió síria afectada, entre el models que hi ha hagut: Raqqa, la capital d’estat islàmic; l’estat sirià, amb una nissaga de dictadors amics de Putin, o Rojava, està clar quin és el model desitjable, inclús als ulls de les nostres democràcies capitalistes, encara que sigui un model revolucionari. I a diferència de la resta de la regió -incloent-hi Israel-, no fanàtica i agressivament etnicista o religiós.
Què més cal a la legalitat internacional que el regim sirià i turc no hagin atès com cal la població davant una tragèdia com aquesta, per entendre que allà, com en tants altres llocs del mon, el model estatista clàssic, no funciona? Què més cal, per acceptar, en aquest cas almenys, la proposta política que des de fa 10 anys fa Rojava al mon? Més encara quan es basa en paràmetres tant justos i democràtics com els que han aplicat fins ara, que van més enllà del que coneixem a les nostres democràcies occidentals. Xocant de nou amb la realpolitik, on aquestes sempre, davant d’exemples de més justícia i llibertat, no només no n’aprenen i evolucionen, sinó que les combaten fins que només en quedin cendres.
La lluita per la llibertat continua.
Oportunitat per definir la diplomàcia catalana
El Parlament de Catalunya, en canvi, es convertí el 2021 en el primer del món a reconèixer Rojava, o la dita Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), tot instant les institucions catalanes a establir relacions institucionals amb aquesta administració, i posant en valor «el potencial del confederalisme democràtic com a solució pacífica, inclusiva, democràtica i de convivència a l’Orient Mitjà basada en el municipalisme, el feminisme i l’ecologisme social» (vegeu aquest vincle). Des de l’endemà del terratrèmol, la Conselleria d’Exteriors ha establert contacte no només amb representants de l’estat turc i sirià, sinó també amb l’AANES. No com a Madrid, on la diplomàcia estatal i el gruix dels ajuts que s’enviaran tenen com a única contrapart l’estat sirià, en guerra amb aquesta regió. Com és esperable, per a Espanya el principi d’unitat indissoluble dels estats preval a l’eficiència de l’ajut humanitari, com ja va demostrar el 2008 quan el País Basc va voler establir col·laboracions amb el Kurdistan iraquià en matèria sanitària i va ser aturat pel Tribunal Suprem.
El terratrèmol dona una oportunitat per fer una acció internacional coherent amb la proclamació del Parlament i amb el que és i pot ser Catalunya en l’arena internacional. Tractant les qüestions de la reconstrucció i ajudes humanitària amb l’AANES i no, o no únicament, amb l’estat sirià. Ajudant a reconstruir escoles, hospitals, barris i cases tal com planteja Rojava, posant en pràctica i materialitzant amb l’ajut humanitari aquest pronunciament. És aquí on Catalunya pot jugar un paper especial, que ja ha començat a fer, establint una diplomàcia humanitària amb Rojava, que ajudi no només en la reconstrucció física, sinó també en aquest reconeixement com a entitat autònoma plena i de facto, també al propi Estat Espanyol, i demanar un alto al foc.
Ja que si la kurda és la nació sense estat més nombrosa -i amb més estats en contra, i que amb més ferocitat neguen el seu dret a existir-, Catalunya és la nació sense estat més rica al món. Ambdues coneixem l’ús maquiavèl·lic i fals dels termes constitucionalo nacionalisme. On, quan és estatal, com el turc, sirià o espanyol, esdevé patriotisme, amb medalles, banderes, hombría, jutges o policia política. Mentre que a la voluntat de kurds, catalans o guaranís de no ser expulsats del planeta com tantes altres, i sense cap afany de dominar ni parasitar ningú altre, se li diu nacionalisme, atribuint-li cínicament tots els mals que només els patriotes o nacionalismes d’estat poden perpetrar: fronteres, militars, propaganda, impostos, etnicisme supremacista, i quan convé, anomenar terrorisme a la dissidència. Podent amb aquesta excusa aconseguir fins i tot que una tirania com la turca pugui obligar a la gran democràcia social sueca a expulsar refugiats kurds per poder-se integrar a l’OTAN. Nacions que no poden protegir-se ni a l’ONU, on no hi hem vist mai nacions, sinó estats. I estats imperials i agressius, que es reparteixen les nacions al seu grat.
Això, de pas, podria obrir tota una línia diplomàtica que pugui continuar aquest camí encetat amb Rojava. Doncs en aquest món on vivim 5000 nacions o grups etnolingüístics i 200 estats que es pretenen mono-nacionals, casos com el dels Kurds el trobem arreu dels 5 continents: al Tibet, Sàhara Occidental, Rohingyes a Birmània, Maputxes, Yanomamis, atacats recentment durant el govern Bolsonaro i que Lula amb llàgrimes va dir que restauraria, dones indi-americanes al Canadà, amb suïcidis en massa recentment, els Zapatistes en el seu altre model d’autonomia política, etc. Una diplomàcia que recolzi les nacions sense estat o amb estats en contra, que, com nosaltres, son dominades amb la constitució a la mà.
Per què no una diplomàcia catalana llibertària, -en el sentit de Bolívar, no de l’anarquisme-, que anés teixint una xarxa internacional de nacions, alternativa als estats; que més endavant podria fins i tot ajudar-nos a nosaltres mateixos en aquest dret, el nacional, que està negat arreu del mon i no prospera, al contrari, retrocedeix. Amb unes Nacions Unides honesta, on sí hi trobem nacions i no només estats; hi hagi justícia, i no només interessos geoestratègics, militars i empresarials.
Ja que Espanya, com sabem, saboteja sense escrúpols la poca diplomàcia catalana que hem pogut desplegar, quan aquesta respectava el capitalisme, l’estat i l’ordre internacional, per què no passar per alt l’estat i el gran capitalisme, i anar en contra de la diplomàcia espanyola quan aquesta va en contra dels Drets Humans i els acords internacionals, com va fer de manera flagrant fa poc amb el Sàhara Occidental? Per què no enquadrar-nos amb legalitats i principis més elevats i legítims, quan la diplomàcia espanyola, que, com tot estat, no té ètica ni amics, sinó interessos, falla.
I en fer-ho s’obren noves possibilitats per a una diplomàcia més humana, solidària i de les nacions, a la que, si es consolida més enllà del que avui fan només ONG’s i moviments socials (com Kurdiscat o Azadi), nosaltres mateixos puguem demanar ajuda sense que ens calgui, com molts independentistes vam creure ingènuament el 2017, l’ajuda solidària d’estats que mai estaran a favor d’una nació sense estat, perquè podria despertar les ganes d’alliberament de les nacions dominades que cadascun d’aquests 200 estats reté, constitucionalment.
L’autor, el 2009, al IX Fòrum Social Mundial a Belém, Brasil, en l’espai pels drets col·lectius dels pobles.
Si en les anteriors edicions podíeu apreciar la fauna i flora del Prepirineu, en aquesta ocasió canviem el verd de les boscúries pel blanc de les muntanyes de l’Alt Pirineu.
Aquest recull de fotografies explica de manera visual què és l’esquí de muntanya o esquí de travessa: un esport apassionant que ens permet arribar fins als racons més inhòspits de la muntanya.
La geneta (Genetta genetta) xafardera —que va arribar a Europa des del nord d’Àfrica a través de la península Ibèrica— i els omnipresents senglars (Sus scrofa) fan de les seves per les nostres muntanyes i valls.
