El salt de la Minyona és un petit mirador situat en un altiplà de les Guilleries, encavallat entre dos penya-segats. Les aigües van erosionar fortament els estrats solubles dels cingles dels Munts de Vilanova de Sau, i el resultat fou la formació d’una llenca vertical i estreta de roca conglomerada d’un centenar de metres, que puja des de la base de la cinglera fins al mateix planell, formant una estructura geològica singular.
En aquesta pedalada, feta l’octubre de 2020, hi van participar na Victòria, en Nan, en <Toni i en Ramon.
«L’home es mesura quan es troba amb l’obstacle.»
Antoine de Saint Exupéry.
Els ritus són les accions simbòliques que creen comunitat i sentiment de pertinença i permeten conèixer i reconèixer-nos entre els nostres convivents.
El confinament imposat per la pandèmia va restringir les llibertats personals i els drets humans fins a extrems insospitats poques setmanes abans. El sacrifici de la privacitat i l’explotació de dades es van acceptar en nom de la seguretat sense cap garantia de reversibilitat.
Els rituals de comunicació, val a dir, la compareixença als mitjans del ministre de Sanitat, del president del govern o dels seus portaveus va fer un altre gir inesperat en aparèixer de bracet dels militars. Això no havia passat mai al llarg de la transició, que jo recordi, i a més vam ser l’únic país d’Europa a escenificar d’una manera tan impúdica i descarada que el que més importava i preocupava al govern era la preservació del règim, per sobre de la salut dels ciutadans i del reforç tan necessari d’una sanitat que al llarg dels darrers anys s’havia anat destruint. La por estava tant fonamentada per la desconfiança en el govern com pel risc sanitari real.
Durant els mesos de captiveri forçós, quan l’únic estímul per a alguns era la transgressió, vam abandonar els rituals més quotidians i desapercebuts, els de pacificació o d’aproximació a l’altre, els que la humanitat, que s’ha passat milers d’anys massacrant-se, havia anat elaborant per tal de manifestar la no agressivitat, l’amistat, la complicitat, la pertinença al mateix grup: donar-se la mà, saludar amb la mà oberta (desarmada), abraçar, besar, treure’s el barret (en senyal de respecte), inclinar-se (que en algunes cultures significa oferir el cor), oferir el pas, o el seient…, tot això va desaparèixer d’un dia per l’altre.
La comunitat va desaparèixer i es va instal·lar amb una facilitat inesperada la desconfiança, l’egoisme i la denúncia del presumpte, o no, transgressor.
La sardana és un dels grans ritus simbòlics comunitaris dels catalans. [Foto: Xavier Borràs.]
Els grans ritus simbòlics que fins el moment creaven comunitat i cohesió de grup, on participaven i es compartien els sentiments; per exemple els ritus de tancament com els funeraris, el dol compartit; o els d’iniciació, el goig compartit d’un casament, un aniversari, una festa, aixecar un castell o ballar sardanes, o els que marquen el compàs del temps i ens aferren a les rutines i als cicles, com celebrar Nadal o Sant Jordi, o els propis dels creients, van ser anihilats i/o substituïts per la comunicació digital, que comunica però no crea comunitat.
L’únic sentiment col·lectiu visible va ser el teatre cínic d’aplaudir els sanitaris que fins al moment ni havien existit —i ja tornen a no existir.
Els sentiments col·lectius i compartits en els ritus consoliden la comunitat. La seva desaparició atomitza la societat i si desapareixen els sentiments comunitaris, la seva gestió es complica. L’individu aïllat és víctima de les seves passions transitòries i dels seus estats d’ànim.
Quan desapareix el soroll de la caixa de ressonància de la comunitat, l’individu queda aïllat, sense empatia, i a mercè del neoliberalisme que ens vol aïllats, individualitzats, narcisistes i desorientats. Per ells els ritus són un destorb obsolet i prescindible.
En l’imaginari social s’estableix la preocupació que no es podrà tornar al context anterior a la pandèmia i que la humanitat, de tot allò, en traurà una lliçó que propiciarà un canvi profund que ens farà millors, més solidaris, més respectuosos amb els nostres semblants i sobretot amb la natura, tan oblidada i menystinguda, ara que tant la trobem a faltar.
Res més lluny de tot això: el que en resulta és una societat esporuguida, desconfiada, amb les desigualtats augmentades, camp adobat pel populisme i la demagògia que obre les portes a l’establiment del feixisme en la majoria de parlaments i de governs autoritaris i corruptes.
La pandèmia sanitària està sent substituïda per una altra, jo la percebo com la «mala educació» i està transformant la vida social: l’individualisme egòlatra, o narcisista i psicòpata. La necessitat d’èxit, de notorietat, els tatuatges súper exclusius, l’exhibicionisme, l’aplaudiment dels seguidors, l’abús, la manipulació, la violència verbal a les xarxes i la violència real, l’obsessió per les selfies (autofotos) i la pròpia imatge, les fakes (notícies falses), el desinterès social i/o desinterès humà…
La pandèmia ha obert la porta a una premsa psicòpata que té el poder de controlar mitjançant la manipulació, la viralitat de la por i de l’alarma social. [Narcisisme antisocial.]
La cultura dels ritus que creaven comunitat ha estat suplantada per la cultura del jo, la manca d’empatia envers els altres i les virtuts cíviques. Així es percep una creixent «mala educació» en les formes, en el tracte amb el proïsme i el respecte a la natura. La destrucció de la comunitat i, a la llarga, de nosaltres mateixos.
Quan diem que el terrible terratrèmol que ha patit el Kurdistan ha passat a Turquia i Síria, estem cometent una altra injustícia sobre aquesta soferta nació sense estat, la més nombrosa del mon, amb 35 milions d’habitants, i, de ben segur, una de les que més ha patit al llarg de la història i encara avui.
Perquè, si bé un terratrèmol com aquest és tràgic passi on passi, ho és encara més quan s’acarnissa sobre un poble tan malaurat, que pateix encara la repressió de règims tirànics als quatre estats on es troba. A Turquia, la minoria kurda, un terç dels turcs, és maltractada i menystinguda pel llarguíssim govern del nacionalitarista Erdogan; a Iran, la salvatge repressió recent arrel de l’assassinat de Masha Amini recau principalment sobre la població kurda; a l’Iraq, el tirà Saddam Hussein hi va gasejar pobles sencers; i, al nord de Síria, Rojava, on des de la primavera àrab, el 2011, es va iniciar una revolució única al món, està immersa en una guerra civil amb tres fronts simultanis: l’estat sirià, Turquia i estat islàmic.
Rojava, tot i silenciada pels nostres mitjans, és encara i malgrat tot una proposta esperançadora: feminista, ecologista, integradora en ètnies i religions, que allà on ha recuperat terreny al terror islamista hi ha creat una societat lliure, pacífica i d’iguals. Podem dir que avui és l’únic indret veritablement d’esquerres al planeta, malgrat ser on és i en plena guerra; l’únic racó al món que va més enllà del capitalisme i del comunisme autoritari.
Una revolució exemplar
Aquesta revolució que se’ns amaga, està protagonitzada per dones que no havien agafat mai un fusell, i que ho van fer, en molts casos, després de veure com tota la seva família era assassinada davant seu. En la coneguda relació malaltissa dels jihadistes amb la dona, que, com a recompensa de maltractar-la a la Terra seran rebuts al cel per nimfes verges d’aspecte noruec, són també les dones les que més terroritzen als terroristes islàmics, perquè si son elles les que els maten, no van a aquest fals cel.
A Rojava s’estableix una plena paritat home-dona i per origen ètnic i religiós a milícies, ajuntaments o escoles, en un model de vida pacífic en la diversitat (kurds, àrabs, armenis, assiri-siríacs, turcmans i circassians), que tant costa de veure a Orient Mitjà. On la religió, que se suposa ens dóna regles divines per aprendre a conviure, fa que portin segles enfangats en guerres interminables. Guerrilleres que, a més de lluitar alhora en tants fronts terribles, ho fan amb una completa desigualtat d’armes, sobretot des del dia que Trump retirà la protecció que oferien les seves tropes, facilitant que l’endemà mateix Erdogan comencés a bombardejar i saquejar les ciutats. Desprotegint també tota la humanitat del rebrot d’ISIS, que Erdogan utilitza per ajudar-se en el seu genocidi etno-polític, que passa desapercebut i rep poc més que alguna declaració en contra.
Una revolució que, si no patíssim l’amnèsia desitjada per Franco i els comunistes, ens resultaria familiar a l’instant. Doncs és idèntica, salvant la distància cultural i temporal, a la nostra, la Comunista Llibertària catalana del 1936, també silenciada. En tots dos casos és anarquista, comença un 19 de Juliol, la fa una nació sense estat, i és antiestatista, postcapitalista, comunitària, assembleària, feminista i feta enmig d’una guerra civil.
També és idèntic el que té al davant: estats autoritaris amb un nacionalisme ètnic, i el feixisme religiós d’ISIS, on l’únic canvi és cridar Al·là akbar enlloc de Cristo Rey. Però on tota la resta, fins i tot el vel negre que s’imposa a la dona, és idèntic. I per suposat l’evident contradicció de matar salvatgement en nom de Deu, que no és més que fanatisme religiós d’ultradreta, nacionalista i psicopàtic. Tot el contrari del que fa Rojava, que és una proposta d’humanitat, oberta i integradora, creant una societat lliure i d’iguals en alliberar pobles, tal com passava aquí a l’Aragó el 1936, i on avui la majoria de població ja no és kurda sinó àrab.
La manera com la humanitat va agrair aquest encomiable esforç sobrehumà, ha estat l’abandó. Un abandó que ara, amb el terratrèmol, ja no pot seguir, i que es deu a que Rojava és massa avançada, massa sincera, perquè, a diferència de les revolucions comunistes i estatistes, no lluiten per substituir una elit per una altra, sinó que vol eradicar-les per fer un nou model de societat sense jerarquies, centres ni nous estats autoritaris. Rojava té una autonomia que no pretén esdevenir un estat ni tampoc ser una autonomia de Síria com ho és ara en l’ordre internacional i intern. Estan teixint una confederació democràtica, que no troba encaix al tauler global. A la mal anomenada real politik, és a dir, la llei del més fort, que avui suposa acatar els desitjos de Putin, un exemple tan subversiu no es pot permetre; és inadmissible en un mon on reneix el nacionalisme d’estati la dreta i ultradreta, sense ni tan sols tenir al davant una esquerra com la que si tenien al SXX.
Reconstrucció amb el model de Rojava
Tot plegat només ens deixa un esperança: que el terratrèmol i la necessària ajuda humanitària que exigeix, que afortunadament sí concedeix la humanitat quan hi ha catàstrofes així, pugui servir per portar pau a la regió amb, si més no, una treva a tanta guerra, i a rebre el reconeixement del sofert poble kurd i Rojava, sigui quin sigui el format en que decideixi autodefinir-se i auto-governar-se.
Raons per a això no en falten; a més dels motius històrics, en trobem ara en el retard i ineficiència de la resposta al terratrèmol dels estats turc i sirià. Fins i tot les ajudes internacionals topen amb barreres polítiques i bèl·liques, que per sort també sembla que es comencen a moure. A un costat, el turc, és un territori majoritàriament kurd, on Erdogan no fa gaire va substituir alcaldes kurds elegits per altres del seu partit; a l’altra, la guerra compta amb l’ajut del gran tirà Putin, que acudí al rescat del tirà Al-Assad.
A una de les ciutats més afectades, Afrin, la periodista kurdo-catalana Amina Hussein ens recorda que ja hi vivien pocs kurds, doncs Turquia va fer-hi el 2018 un sagnant genocidi i substitució de la població, on sirians d’altres parts del país van ocupar les seves cases. En paraules de Hussein: “ploren per cases que no eren seves”. En canvi els kurds que hi vivien i les havien construït i n’eren els propietaris legítims, després de plorar la seva deportació a camps de desplaçats, ploren ara que un cop robades hagin caigut a terra, i acullen a les seves tendes els refugiats del terratrèmol, que els les havien pres. En una nova mostra kurda de resposta a la injustícia amb justícia; a la brutalitat amb amor.
En la reconstrucció, es podria protegir internacionalment i replicar el model de Rojava, sense que l’haguessin de seguir defensant, com fins ara, amb els fusells i enfrontats a grans tiranies. A Turquia avui això és impensable mentre mani Erdogan, tan enemic de l’avenç democràtic, com del feminisme i del poble kurd. Però a la regió síria afectada, entre el models que hi ha hagut: Raqqa, la capital d’estat islàmic; l’estat sirià, amb una nissaga de dictadors amics de Putin, o Rojava, està clar quin és el model desitjable, inclús als ulls de les nostres democràcies capitalistes, encara que sigui un model revolucionari. I a diferència de la resta de la regió -incloent-hi Israel-, no fanàtica i agressivament etnicista o religiós.
Què més cal a la legalitat internacional que el regim sirià i turc no hagin atès com cal la població davant una tragèdia com aquesta, per entendre que allà, com en tants altres llocs del mon, el model estatista clàssic, no funciona? Què més cal, per acceptar, en aquest cas almenys, la proposta política que des de fa 10 anys fa Rojava al mon? Més encara quan es basa en paràmetres tant justos i democràtics com els que han aplicat fins ara, que van més enllà del que coneixem a les nostres democràcies occidentals. Xocant de nou amb la realpolitik, on aquestes sempre, davant d’exemples de més justícia i llibertat, no només no n’aprenen i evolucionen, sinó que les combaten fins que només en quedin cendres.
La lluita per la llibertat continua.
Oportunitat per definir la diplomàcia catalana
El Parlament de Catalunya, en canvi, es convertí el 2021 en el primer del món a reconèixer Rojava, o la dita Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), tot instant les institucions catalanes a establir relacions institucionals amb aquesta administració, i posant en valor «el potencial del confederalisme democràtic com a solució pacífica, inclusiva, democràtica i de convivència a l’Orient Mitjà basada en el municipalisme, el feminisme i l’ecologisme social» (vegeu aquest vincle). Des de l’endemà del terratrèmol, la Conselleria d’Exteriors ha establert contacte no només amb representants de l’estat turc i sirià, sinó també amb l’AANES. No com a Madrid, on la diplomàcia estatal i el gruix dels ajuts que s’enviaran tenen com a única contrapart l’estat sirià, en guerra amb aquesta regió. Com és esperable, per a Espanya el principi d’unitat indissoluble dels estats preval a l’eficiència de l’ajut humanitari, com ja va demostrar el 2008 quan el País Basc va voler establir col·laboracions amb el Kurdistan iraquià en matèria sanitària i va ser aturat pel Tribunal Suprem.
El terratrèmol dona una oportunitat per fer una acció internacional coherent amb la proclamació del Parlament i amb el que és i pot ser Catalunya en l’arena internacional. Tractant les qüestions de la reconstrucció i ajudes humanitària amb l’AANES i no, o no únicament, amb l’estat sirià. Ajudant a reconstruir escoles, hospitals, barris i cases tal com planteja Rojava, posant en pràctica i materialitzant amb l’ajut humanitari aquest pronunciament. És aquí on Catalunya pot jugar un paper especial, que ja ha començat a fer, establint una diplomàcia humanitària amb Rojava, que ajudi no només en la reconstrucció física, sinó també en aquest reconeixement com a entitat autònoma plena i de facto, també al propi Estat Espanyol, i demanar un alto al foc.
Ja que si la kurda és la nació sense estat més nombrosa -i amb més estats en contra, i que amb més ferocitat neguen el seu dret a existir-, Catalunya és la nació sense estat més rica al món. Ambdues coneixem l’ús maquiavèl·lic i fals dels termes constitucionalo nacionalisme. On, quan és estatal, com el turc, sirià o espanyol, esdevé patriotisme, amb medalles, banderes, hombría, jutges o policia política. Mentre que a la voluntat de kurds, catalans o guaranís de no ser expulsats del planeta com tantes altres, i sense cap afany de dominar ni parasitar ningú altre, se li diu nacionalisme, atribuint-li cínicament tots els mals que només els patriotes o nacionalismes d’estat poden perpetrar: fronteres, militars, propaganda, impostos, etnicisme supremacista, i quan convé, anomenar terrorisme a la dissidència. Podent amb aquesta excusa aconseguir fins i tot que una tirania com la turca pugui obligar a la gran democràcia social sueca a expulsar refugiats kurds per poder-se integrar a l’OTAN. Nacions que no poden protegir-se ni a l’ONU, on no hi hem vist mai nacions, sinó estats. I estats imperials i agressius, que es reparteixen les nacions al seu grat.
Això, de pas, podria obrir tota una línia diplomàtica que pugui continuar aquest camí encetat amb Rojava. Doncs en aquest món on vivim 5000 nacions o grups etnolingüístics i 200 estats que es pretenen mono-nacionals, casos com el dels Kurds el trobem arreu dels 5 continents: al Tibet, Sàhara Occidental, Rohingyes a Birmània, Maputxes, Yanomamis, atacats recentment durant el govern Bolsonaro i que Lula amb llàgrimes va dir que restauraria, dones indi-americanes al Canadà, amb suïcidis en massa recentment, els Zapatistes en el seu altre model d’autonomia política, etc. Una diplomàcia que recolzi les nacions sense estat o amb estats en contra, que, com nosaltres, son dominades amb la constitució a la mà.
Per què no una diplomàcia catalana llibertària, -en el sentit de Bolívar, no de l’anarquisme-, que anés teixint una xarxa internacional de nacions, alternativa als estats; que més endavant podria fins i tot ajudar-nos a nosaltres mateixos en aquest dret, el nacional, que està negat arreu del mon i no prospera, al contrari, retrocedeix. Amb unes Nacions Unides honesta, on sí hi trobem nacions i no només estats; hi hagi justícia, i no només interessos geoestratègics, militars i empresarials.
Ja que Espanya, com sabem, saboteja sense escrúpols la poca diplomàcia catalana que hem pogut desplegar, quan aquesta respectava el capitalisme, l’estat i l’ordre internacional, per què no passar per alt l’estat i el gran capitalisme, i anar en contra de la diplomàcia espanyola quan aquesta va en contra dels Drets Humans i els acords internacionals, com va fer de manera flagrant fa poc amb el Sàhara Occidental? Per què no enquadrar-nos amb legalitats i principis més elevats i legítims, quan la diplomàcia espanyola, que, com tot estat, no té ètica ni amics, sinó interessos, falla.
I en fer-ho s’obren noves possibilitats per a una diplomàcia més humana, solidària i de les nacions, a la que, si es consolida més enllà del que avui fan només ONG’s i moviments socials (com Kurdiscat o Azadi), nosaltres mateixos puguem demanar ajuda sense que ens calgui, com molts independentistes vam creure ingènuament el 2017, l’ajuda solidària d’estats que mai estaran a favor d’una nació sense estat, perquè podria despertar les ganes d’alliberament de les nacions dominades que cadascun d’aquests 200 estats reté, constitucionalment.
L’autor, el 2009, al IX Fòrum Social Mundial a Belém, Brasil, en l’espai pels drets col·lectius dels pobles.
Si en les anteriors edicions podíeu apreciar la fauna i flora del Prepirineu, en aquesta ocasió canviem el verd de les boscúries pel blanc de les muntanyes de l’Alt Pirineu.
Aquest recull de fotografies explica de manera visual què és l’esquí de muntanya o esquí de travessa: un esport apassionant que ens permet arribar fins als racons més inhòspits de la muntanya.
La geneta (Genetta genetta) xafardera —que va arribar a Europa des del nord d’Àfrica a través de la península Ibèrica— i els omnipresents senglars (Sus scrofa) fan de les seves per les nostres muntanyes i valls.
Ca n’Olivar, a la plaça de la Catedral de Ciutadella de Menorca. [Foto: Talaia Cultural.][Un report d’Eduard Garrell.]
Aquest mes de febrer s’ha encès una polèmica provocada pel reportatge emès a TV3, al Sense Ficció, titulat «Negrers, la Catalunya esclavista». Hi ha hagut força gent ofesa i escandalitzada. Alguns perquè els havien fet creure que els catalans hem estat uns angelets bufadors, civilitzats, pacífics i sempre víctimes dels dolentots dels espanyols, els francesos i els anglesos i de tots els veïns i gent d’ultramar. Qui es cregui això és que just ha anat a una Escuela Nacional de niños i niñas i no li van acabar d’explicar que després de 1714 els catalans no podíem tenir a casa ni el ganivet del pa. D’això a ser pacifistes i anti bel.licistes hi ha unes llegües de distància i, si no, que ho preguntin als almogàvers o al rei Jaume I quan va conquerir Mallorca, o com anaven els setges a l’edat mitjana, o quan els carlins penjaven dels clemàstecs damunt del foc al masover per amagar-los un sac de blat, o als nostres industrials que van ser prou ignorants i bèsties per tenir criatures de sis anys treballant 12 hores a les seves fàbriques, i les revoltes i la sang que per tot això es va vessar.
No, els catalans, posats a ser i fer, hem estat i fet de tot, com tots els pobles al llarg de la història. Els emprenyats amb raons ho hem estat per un matís que rau en l’enunciat del programa, que hagués hagut de dir: «Negrers, els catalans esclavistes», i no la Catalunya esclavista, perquè aquest darrer concepte inclou tots els catalans i ens en dóna la patent, i a més, excepcionalment, els catalans deixem de ser espanyols, com si aquest comerç vergonyant l’haguéssim tingut en exclusiva, quan a Madrid es venien esclaus a l’aire lliure fins el 1837.
No és el mateix, i en això s’hi pot veure la mala llet de TV3, la revista Sàpiens, i Abacus, que són de la mateixa ventrada progre de l’autoodi i víctimes d’una imbecil·litat que els ofusca la raó i els porta a reinterpretar i falsejar la història per fer-nos empassar, resignants, els nous esclaus que ens fabriquen la roba, les sabates, les joguines o els exploten als escorxadors de casa nostra amb menys drets que els esclaus del ssegle XVIII.
Certament, a Catalunya hi va haver una cinquantena d’armadors, capitans, i alguns pirates, que noliejaven vaixells, batejats pel clero, portant esclaus a la colònia espanyola de Cuba, (potser no tants com diuen perquè en ser un tràfic il·legal a partir de 1820 dubto que estigui documentat), i tornant sucre de canya i rom. A Cuba després hi van anar soldats catalans, la majoria dels quals van morir a causa de malalties per la desídia intencionada del govern espanyol presidit pel liberal Sagasta. Soldats que emmalaltien i morien als vaixells i eren llançats al mar. Amb els fons destinats a la sanitat dels soldats de quota, es va enriquir el contuberni de polítics i militars. Amb les fortunes que van amassar els «americanos» es va industrialitzar el país. Van pagar la Sagrada Família i el Parc Güell, bancs, ferrocarrils, unes quantes fàbriques i la Caixa de Pensions… Val a dir: de quasi tot allò del que encara viu Barcelona. N’hi ha que havent fet el mateix, i més, encara se’ls estan gastant amb putes. No els justifico, però cinquanta indianos no fan un país sencer.
Tot plegat em porta a recordar una anècdota que vaig viure fa pocs anys a Menorca, perquè té alguna relació amb la història de l’esclavatge.
Davant mateix de la catedral de Ciutadella de Menorca hi ha el Palau dels Olivar, construït el 1663. En realitat era una casa noble d’en Bernat Olives, una família de pagesos catalanoaragonesos ennoblits per Felip IV amb el Reial Privilegi de Noblesa de Sang el 1636 i enriquits a base de matrimonis amb terratinents menorquins i altres maniobres amb el clergat. Olivar és menys vulgar que Olives, tot i que al soterrani de la casa encara hi ha les eines i els trulls per a l’oli i el vi, i la cort de la truja, coses que no surten a les guies.
Fa pocs anys la vaig visitar. La curadora em va permetre fer la visita tot sol i em vaig poder passejar a lleure per les sales i les habitacions ostentoses, amb aranyes, taules italianes, cadires chippendale i altres sobrecàrregues decoratives. En acabar la visita, l’amable i castellana curadora, que s’avorria, em va preguntar què m’havia semblat.
Li vaig contestar que em semblava la casa d’una família de pagesos molt rics i molt burros.
— Perquè ho diu, que eren burros?
— Perquè no he vist ni un sol llibre en tota la casa, ni tan sols una bíblia en una tauleta de nit.
— Doncs, està molt equivocat —i em va convidar a acompanyar-la.
Efectivament, em va portar a la planta noble on hi havia una sala biblioteca imponent, tancada al públic i en un racó d’aquesta planta, també tancat al públic, el despatx del senyor Bernat, amb un parell de milers de llibres que cobrien les quatre parets, en català, castellà, francès, anglès i alemany, entre els quals una quantitat molt considerable de vells lligalls enquadernats amb pergamí durant els segles XVII i XVIII.
— Aquí hi ha tota la història de Menorca —em va dir la curadora.
Els lligalls són milers de documents que tracten dels rescats i intercanvis dels menorquins fets presoners i esclaus dels moros que van assolar les costes de l’illa durant segles, igual que ho van fer en les de tota península. Els moros feien presoners els cristians i els cristians als moros que atrapaven, i el que no era reclamat ni se’n pagava el rescat —per una o altra banda— romania esclau. La pròpia àvia de Bernat Olives va ser capturada durant el saqueig turc de Ciutadella el 1558 junt amb dos fills i alliberats el 1563.
És clar que de tot això els de TV3, Sàpiens i Abacus no en deuen saber res, primer perquè és una biblioteca particular i tot i que aquests documents haurien de ser al fons local de la Biblioteca de Ciutadella, o al Museu de Menorca, o degudament custodiats, digitalitzats i consultables, romanen de fa segles en aquell despatx fins que un francès, un anglès o un americà en pagui prou als hereus Olives (perdó: Olivar), que viuen a Madrid, i se’ls enduguin a formar part d’un altre patrimoni privat. I si ho sabessin no crec que els interessés gaire aquesta part de la història perquè no ens deixa prou malament i no ens pot encomanar el penediment i el mea culpa.
El més sorprenent però, en acomiadar-me, és que la meva amfitriona em var dir:
— Vol saber una cosa? En tots els anys que porto cuidant d’aquesta casa, que són molts i hi ha passat molta gent, mai ningú s’havia interessat pels llibres, vostè ha estat el primer.
No vaig saber què contestar, només li vaig dir que devia ser per deformació cultural.
Recordo aquella visita amb una trista desolació.
El Sense Ficció no el vaig mirar, ni ho faré, perquè només em miro allò que fa la gent que sap llegir i escriure.
