En aquesta ocasió podem veure una gata salvatge una gata fera, molt ben captada pels entorns de turó de Grenys, prop de Santa Fe del Montseny (Arbúcies).
Mentre a l’Alta Garrotxa el gat fer (Felis s. silvestris) ja hi és present de forma permanent amb una quinzena d’exemplars, el Grup de Recerca de Carnívors de Catalunya i la Fundació Barcelona Zoo estan desplegant més de 200 càmeres de fototrampeig per fer-ne un seguiment en els pròxims anys i en diferents punts del territori.
El desplegament de les càmeres de fototrampeig es farà de forma progressiva. En total, es preveu que hi hagi unes 18 estacions repartides per Catalunya, especialment allà on ja hi ha constància de la seva presència. Cada estació controlarà dotze càmeres i se seguirà per primer cop una única metodologia per poder posar en comú la informació extreta i esbrinar més coses d’aquest carnívor autòcton.
El gat fer o gat salvatge (Felis Silvestris) és l’única espècie de felí autòcton a Catalunya, però encara és un gran desconegut. Amb l’estudi iniciat es podrà saber on estan les poblacions de gat salvatge a Catalunya i l’estat dels exemplars. Les primeres referències el situaven únicament al Pirineu però en els últims anys s’ha detectat a punts del Prepirineu com ara Lluçanès, Bisaura o al Montseny o fins i tot al Ripollès gràcies a la feina de seguiment de voluntaris i Agents Rurals.
El passat dimecres 18 de gener al vespre vaig assistir a la presentació del llibre Dones de la muntanya, cròniques de pagesia i ruralitats a la Llibreria 22 de Girona. En la presentació hi eren les dues autores, la Federica Ravera i la Martina Manyà, acompanyades de la Yas Recht, pagesa al projecte Circus Granja, i la Isabel Salamaña, geògrafa feminista. La Federica Ravera és investigadora al Departament de Geografia de la Universitat de Girona (i una de les meves directores de tesi) i la Martina Manyà és artista visual multidisciplinar. La seva obra es desplega en diferents formats tècnics i suports: pintura, il·lustració, cartells, tapissos i estampats per a tèxtil (com s’explica en el breu CV que recull la mateixa publicació).
En la presentació del llibre primer va intervenir-hi la Isabel, situant-se en relació amb l’autora, ja que són companyes de departament, tot presentant la perspectiva amb la qual ha estat construïda aquesta investigació i la novel·la. Com ens explica la Isabel la trajectòria investigadora de la Federica ens vincula amb la geografia cultural i la geografia feminista o de gènere i ens apropa a conceptes com posicionalitat, reflexivitat o coneixement situat. També, aquestes disciplines valoren la subjectivitat i la no-neutralitat del coneixement, una pràctica que enriqueix enormement la perspectiva amb què ens enfrontem en el procés de recerca (i dic ens perquè jo també formo part del Departament, i la meva investigació també està conjugada dins d’aquests conceptes).
La posicionalitat fa referència a la posició en la qual es troba l’investigador/a en relació amb categories i experiències com el gènere, l’edat, la identitat sexual, la classe social, el context cultural, familiar o econòmic, l’ètnia, entre altres identitats; allò que des dels feminismes en diem, la interseccionalitat. Aquest concepte és important entendre’l i practicar-lo, no sols en l’acadèmia, sinó que aniria més enllà i ho extrapolaria al nostre dia a dia. Entendre on som depèn no només de qui som, sinó del lloc que habitem en un moment precís i, per tant, la nostra posició en el món serà diferent si estem dins de casa, si anem de viatge, si estem treballant… Com va escriure la sociòloga feminista Hilary Rose (1997), «les veritats —en les investigacions— són parcials i situades i tot el coneixement es produeix en circumstàncies específiques i aquestes el configuren d’una manera o altra». Podem afirmar que el nostre Jo i la nostra posicionalitat com a persones i investigadores, amb tota la multiplicitat d’identitats que la configuren i interaccionen, influeixen en la forma d’aproximar-nos al tema d’estudi així com en la forma d’interpretar-ho i explicar-ho. La Federica, a l’inici de la novel·la, explicita la seva posició i com aquesta influeix en la investigació i els resultats. A més a més, per apropar-se al màxim a les persones i al lloc-objecte d’investigació, recull l’enfocament metodològic del coneixement situat, del «punt de vista», tot donant veu a les dones del territori pallarès, les dones de la muntanya.
La reflexivitat, un altre concepte clau com ens explica la Isabel, fa referència a la reflexió sobre la relació entre la posicionalitat i el procés de recerca. Les investigadores feministes, lluny de considerar que la nostra trajectòria investigadora personal i col·lectiva és un procés aliè al nostre context, creiem que hi ha molts elements que l’ajuden a entendre’l, contextualitzar-la i fins i tot la justifiquen. I aquí rau el nostre interès i compromís per a incloure en les nostres investigacions l’enfocament de gènere. Com va escriure la biòloga i filòsofa estatunidenca Donna Haraway (1995): «El feminisme estima una altra ciència: les ciències i les polítiques de la interpretació, de la traducció, del tartamudeig i del parcialment comprès. El feminisme tracta de les ciències del subjecte múltiple amb (com a mínim) doble visió. El feminisme tracta d’una visió crítica conseqüent amb un pensament crític de l’espai social generitzat no homogeni».
Aquests tres conceptes (la posicionalitat, la reflexivitat i el coneixement situat) es troben ben recollits i explicitats en l’apartat titulat: per on començar i, també, en l’entrevista feta a les autores recollida en el llibre. Una manera de fer investigació que es ressegueix i es percep en tota la novel·la. La Federica ha escoltat tot allò que les dones de muntanya li han dit, dialogat, parlat, enraonat…, de manera espontània. Ha observat el que fan, individualment i col·lectiva, en situacions laborals, en situacions quotidianes, en el seu propi medi; ha interactuat amb elles participant de les seves experiències i, sobretot, ha recollit la seva veu, donant-les-hi veu en la publicació. En els diàlegs que mantenen, i que recullen en les vinyetes, es respecta curosament la seva manera d’expressar-se, amb el parlar propi del Pallars, el pallarès.¹ Ha posat especial èmfasi en les experiències viscudes per les dones, tot recollint les activitats de la vida quotidiana amb la mateixa atenció que es concedeix habitualment als treballs productius.
Els diàlegs que trobem en les vinyetes de la novel·la són plens de sabers: sabers ambientals, de la natura, els heretats, els sabers de fons, els del camp, del bestiar, de les herbes, en definitiva, un diàleg entre sabers. Amb l’excusa del pas de les estacions —fil contextual i conductor dels diferents capítols del llibre—, les dones, tot feinejant i trepitjant territori, entreteixeixen el temps de cura amb el temps de treball productiu, amb el temps personal; i, sense pausa, relaten la bondat i la problemàtica del món rural actual, del modern, del tradicional, del capitalista, del patriarcal, del burocratitzat, de les dones; qüestionen la centralitat, la universalitat i la generalitat d’un pretès saber totalitzant. En els seus diàlegs, derivats de les seves pràctiques, es pot veure com en el treball col·lectiu les dones construeixen identitats. I com des del sentit comú es comprèn i s’actua en la realitat, a partir de diversos llenguatges. Els seus sabers són resultat de l’experiència, de les pràctiques, de la transmissió generacional i expressen un profund respecte cap a la natura i un fort compromís cap al territori. A partir d’aquests diàlegs podem concloure, tant en relació amb les dones ramaderes nascudes en el lloc, com amb les dones ramaderes neorurals, que amb les seves pràctiques es converteixen en agents de resistència i, alhora, de canvi. En tot el recorregut de la investigació, en el caminar de la muntanya, podem llegir-hi com l’autora assumeix el diàleg de sabers de les dones com un procés comunicatiu a on interaccionen volgudament dues lògiques diferents: la del coneixement científic i la del saber quotidià, amb una clara intenció de comprendre’s mútuament i transferir-los (recollir-los) sàviament a partir dels diàlegs aportats per la veu de les dones.
El llibre, també reconeix en les dones de muntanya el valor que tenen les dones rurals en la reconstrucció dels territoris, no només en la reconstrucció del teixit social i la convivència, sinó en la possibilitat de promoure canvis territorials socialment vius i ecològicament actius. La transferència de sabers que es recull en les vinyetes, ens apropa amb amabilitat i rigor a conèixer com aquestes dones viuen la realitat del territori.
Després de la magnífica intervenció de la Isabel, va ser el torn de la Yas Recht. La Yas va néixer el 1985 a Buenos Aires (Argentina). Va deixar a mitges els estudis universitaris de Literatura i es va formar en Gastronomia. Estudià pastisseria i alimentació naturista. Posteriorment va cursar la formació de doula i assessora de lactància. Més endavant, va fer la formació de l’escola de pastors del País Basc (Gomiztegi, Guipúscoa) i tot va acabar trenat a Circus (Les Guilleries, Catalunya), on des del 2014 juntament amb la seva família és pastora d’ovelles. Entre el massís del Montseny i el de les Guilleries duen a terme un projecte per a fer formatge gras madurat de llet crua d’ovella. Des de finals de 2014 pasturen el seu ramat d’ovelles latxa cara rossa. Desenvolupen la seva feina de la manera al més orgànica possible, tot respectant el ritme de treball que pauten els animals, condicionat per les estacions i, per tant, per la disponibilitat d’aliment a la muntanya. Defensen la venda directa com l’única via de comercialització justa per als petits productors.
Un altre moment de la presentació del llibre. [Foto: Maria Borràs.]
La Yas, com a ramadera, ens explicava situacions que podem trobar-nos a la novel·la, en primera persona. Ser jove agricultora no és gens fàcil. No només pel poc accés a la terra per part de persones que no provenen d’un passat rural, és a dir, que no hereten terres ni coneixement familiar, sinó, també, pels preus d’aquesta, que estan pels núvols! A més a més, també va expressar el seu malestar, que és compartit amb altres companyes i companys de professió, amb la burocràcia que per part de l’administració es demana als agricultors i ramaders. La suposada digitalització del món rural és una fal·làcia. No tothom té un ordinador, ni tothom té tampoc bona connexió a Internet. En el moment actual de transició, els portals i les sol·licituds no estan preparats encara per a poder-ho fer tot íntegrament per internet. Aquesta combinació de situacions fa que les demandes de l’administració siguin pals a les rodes per a poder tirar endavant. La Yas ens explicava que moltes vegades estan més a dins, fent tràmits, que a fora amb les ovelles, i que aquesta situació els desgasta molt.
A banda d’exposar els problemes als quals es veuen abocats cada dia, també va relatar la seva experiència vital amb les ovelles, i com elles són moltes vegades les mestres que els ensenyen què volen, i que es produeix un intercanvi de coneixements entre la natura que els envolta, els animals i la família.
Finalment, van intervenir la Federica i la Martina i van explicar com havia sigut el procés de transformar la investigació que havia dut a terme la Federica en una novel·la gràfica. Un procés creatiu molt potent, al qual li han dedicat moltes hores i on el treball conjunt i l’intercanvi de visions ha estat imprescindible. Les il·lustracions de la Martina donen vida a les persones, en especial les dones que hi viuen i, igualment, posen rostre a la investigadora, vida als paisatges, a les feines, a la vida quotidiana, a la cultura, etc. Uns bonics dibuixos, un bon treball creatiu i una manera de divulgar ciència extraordinàriament interessant.
En definitiva, parlem d’un llibre, una novel·la gràfica amb un relat diferent, que vol retratar una realitat des de la mirada i l’experiència de les diferents dones ramaderes d’alta muntanya (concretament del Pallars), que l’habiten i hi treballen. Com diu la Federica a l’entrevista que es pot trobar al llibre, aquesta novel·la té l’objectiu també “de despertar l’interès d’un públic jove, i alhora poder sacsejar, transformar i trencar els tòpics d’un món eminentment masculí i masculinitzat”.
Moltes gràcies Federica i Martina per aquesta feinada. Molt contenta de compartir camí i seguir lluitant per a transformar aquest món!
El llibre recull la parla, la llengua pròpia de l’àrea geogràfica d’estudi. A més es fa una compilació de paraules típiques del dialecte local. Em sembla un gest de respecte i, també, una voluntat de voler salvar mots que si no es reivindiquen poden decaure i perdre’s, en definitiva un gest de respecte i d’amor.
Façana de la nova biblioteca vigatana amb falta d’ortografia inclosa. [Foto: Adrià Costa/ND.][Un report d’Eduard Garrell.]
Google et pot donar 100.000 respostes, el bibliotecari et pot donar la correcta. Neil Gaiman.
Vic estrena biblioteca. Una biblioteca singular, en molts sentits. La primera singularitat que crida l’atenció és que el seu nom presumeixi de falta d’ortografia: Pilarin Bayés, que caldrà pronunciar, doncs, amb l’accent tònic a la a. Potser és una manera de consolidar aquesta moda anglicitzant de pronunciar Àrtur, Tómas, Érnest…, que unta d’una incerta pàtina multicultural a qui ho pronuncia i que a mi em sembla més aviat pròpia del neoxavisme illetrat.
L’altra és la bilocació de la Pilarín en dues biblioteques, alhora en la de Santa Coloma de Cervelló i en la de Vic. En tota la història de la nostra terra, i diria que de cap altra veïna, no hi ha hagut dos nobles amb el mateix blasó, dues masies amb el mateix senyal, dos exèrcits amb la mateixa senyera ni dos equips de futbol amb els mateixos colors. Tenir dues biblioteques amb el mateix nom ens dóna, sens dubte, un toc d’originalitat.
A la Pilarin la conec de fa molts i molts anys i la tinc en molt gran estima —i no faré sang perquè a dues biblioteques se li hagi posat el seu nom. També, el té posat, si no m’erro, en una escola, en un carrer i en una plaça i més que en tindrà i ben merescuts. Però, és que sempre m’ha semblat una descortesia per als escriptors que una biblioteca conté, que es doni preferència a un pel damunt dels altres i que, sense treure cap mèrit a la ninotaire, com que el que més aproxima la seva obra a una biblioteca és que estigui majoritàriament continguda en llibres, es pot convertir en una ofensa per a prohoms que ja no tenen defensa.
La Biblioteca PB, a més de les singularitats descrites, n’és un devessall de moltes altres. El propi edifici que la conté ho és, de singular. No penso fer cap comentari del seu aspecte exterior perquè hi ha opinions per a tots els gustos, però pel que fa a l’interior cal dir que la seva façana s’aboca sobre el paisatge de la ciutat antiga i n’absorbeix la llum, l’espai és ampli i convida a passejar-hi, un model transformador, vaja, tal com els propis arquitectes el presenten: «…un exemple del nou model de biblioteca pública que busca transformar el servei relacionant les necessitats i els interessos de la ciutadania així com garantir l’equitat social i l’accés al coneixement». Queda entès, oi? Potser les antigues biblioteques eren elitistes, burgeses, patriarcals i insostenibles.
La seva distribució i contingut és el següent:
«L’equipament acull espais innovadors per a la creació artística, l’aprenentatge, o l’atenció ciutadana, entre d’altres, com són l’ Espai Lab Ausa, per a residències musicals i gravació de maquetes musicals, l’Aula Multilingüe, per a l’aprenentatge d’idiomes o l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), per a tràmits i gestions municipals.
»La planta principal acull la zona de revistes, la zona infantil i la cafeteria, així com la bústia de retorn automatitzat. A la planta inferior hi ha l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), la Sala d’Actes U d’Octubre, l’àrea de música i l’àrea de treball intern. La planta primera té l’ Aula Multilingüe, l’espai multimèdia, l’àrea jove, amb el fons de còmics, i el servei d’ Internet i +. La planta segona acull la sala mirador, amb les millors vistes sobre la ciutat, sales de fons general, i l’accés a la terrassa, apta per a presentacions i actes a l’exterior. La planta soterrani acull dos dipòsits documentals: el major acull la col·lecció general, i el dipòsit especial acull el fons patrimonial del Círcol Literari.»
Tanmateix, es deixen de dir que el servei de préstec i de recollida d’encàrrecs també segueix el modern sistema «self service» automatitzat, que et distancia del contacte amb els/les bibliotecàries, aquells personatges misteriosos que han estat i són encara, llevat d’alguns nous llibreters, els únics professionals del llibre formats i solvents.
Els nous armaris corredors de la biblioteca vigatana. {Foto: Josep Maria Montaner/ND.]
La priorització del disseny i la funció han fet instal·lar uns armaris corredors molt pràctics per a estalviar espai en els arxius (on treballa sovint un sol arxiver, o dos). Però si hom vol un llibre de poesia i un usuari ha obert el passadís de biologia, cal esperar que aquest acabi la seva cerca per a fer córrer els armaris i obrir-t’hi pas. Aquesta passió per l’estètica ha fet que el bar es comuniqui directament per un espai obert amb la sala de lectura de la planta superior, i l’esperit transformador i descaradament demagògic ha fet instal·lar un piano al vestíbul de la planta baixa, que s’ha convertit, amb els contacontes, en l’activitat més popular de la casa. Els pares i avis hi porten cofois els seus fills i néts per filmar als prodigis mentre martellegen sense pietat el pobre instrument i el so s’escampa inevitablement per l’escala i pels forats de disseny que l’escampen a totes les plantes de l’edifici, on cal tancar les portes per esmorteir-ne la contundència cacofònica.
També, es deixen de dir que aquesta biblioteca té sales de lectura, sí, a més de la planta infantil/ludoteca/llar d’infants, que cal reconèixer que té tant d’èxit que disposa d’un vigilant jurat i d’algun monitor o monitora per a controlar el petit personal, en té una altra a la primera planta, de què han pres possessió els adolescents i on alguns hi van a fer els deures, d’altres hi van dormir als sofàs, d’altres a fer tertúlies en els cubicles de treball, a practicar la lectura digital amb el mòbil o a passar l’estona amb els col·legues. La sala també disposa d’un vigilant uniformat a ple rendiment i alguns monitors per a controlar uns joves que no tenen cap problema a plantar-los cara.
De la tercera planta se n’han ensenyorit els universitaris. A les taules hi ha ordinadors, tauletes mòbils i papers. De llibres de consulta no n’hi ha gairebé a cap taula de cap planta, potser de resultes que l’escola ha criminalitzat els llibres que són un objecte destinat a arruïnar el pressupost familiar per a enriquir obscenament autors, editors i, sobretot, llibreters. A cada sala hi ha un bibliotecari decoratiu a qui gairebé ningú demana un llibre.
M’inquieta que la proposta de la XBM de la Diputació de Barcelona, en un pur i nostàlgic exercici maragallià preolímpic, sigui el de donar protagonisme a l’arquitectura i el disseny com a element transformador de la realitat social. Sabem, per experiència, que aconseguiran transitòriament apaivagar el conflicte social per a transformar-lo en incivisme. L’incivisme, políticament, sempre és molt més suportable que la insurrecció.
La Biblioteca PB està situada a la divisòria de la ciutat històrica, deshabitada, que la distancia dels seu antic nucli d’usuaris, i els barris més densos i diversos de la ciutat on els infants i joves no disposen d’espais ni ambients d’estudi o de reunió. Per tant la BPB compleix una funció social imprescindible a la nostra ciutat: ofereix aixopluc, calefacció, wifi, espai de treball, de reunió i de relació, distraccions i activitats lúdiques tot mirant de conduir cap a la cultura els interessos de marginats i ajornar el conflicte. Un exercici moral, com la Creu Roja de la Cultura.
Potser per això no calia fer una biblioteca. La XBM ha trencat amb el model i la funció de la biblioteca tradicional, com un model obsolet del qual es pot prescindir.
Per tant, ja no cal que parlem de què fer amb els inexistents o incomplets i dispersos fons d’autors locals, dels espais de treball per a professionals, per a filòlegs, estudiosos i investigadors, a més de convertir uns magnífics professionals en malaguanyats agents de l’ordre i on el nou personal contractat també sigui personal per a mantenir l’ordre. El servei de biblioteca no l’han transformat, l’han sacrificat a les necessitats d’una ciutadania que ha de passar per altres etapes abans de prioritzar la lectura i la cultura, o potser és aquesta ciutadania la que s’està cruspint de viu en viu les bones intencions d’uns illetrats que no havien vist cap biblioteca abans de construir aquesta.
Potser a la Facultat de Biblioteconomia (Pantecononomia)* i Documentació caldrà afegir-li la postil·la de «Benestar Social, Animació Cultural i Resolució de Conflictes».
[* Panteca: capsa on hi ha de tot; de pan (tot) i teca (receptacle), mots provinents del grec.]
Membres del Grup de Natura Freixe en el moment d’alliberar peixos del riu Siurana a la llacuna de Riba-roja d’Ebre. [Foto: GNFReixe.][Un report de Gabriel Borràs.]
Aquesta és una història més del desgavell que aquest monstre autònom de l’administració pública –tant la nostrada com l’espanyola- provoca dia sí i dia també. Un monstre ineficaç, rònec, lent, contradictori, aïllat, que fagocita qualsevol mena d’iniciativa i esclafa la bona voluntat de les persones, de la mateixa manera que Saturn devora els seus fills en aquell memorable quadre d’en Goya.
Inici de la història
El mes de maig d’enguany, la Subdirecció General de Biodiversitat i Medi Natural del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, adjudicà un contracte menor a l’Associació L’Aube (un aube és un àlber, segons el parlar de la Ribera d’Ebre). L’objecte d’aquest contracte ha estat l’Assistència tècnica per al seguiment anual de la ictiofauna i l’anàlisi comparativa interanual de les poblacions piscícoles en un tram del riu Siurana inclòs en la Xarxa Natura 2000, als termes municipals del Molar i Masroig.
A continuació, un breu resum dels treballs realitzats per L’Aube:
Des de finals de maig fins a l’agost del 2022 s’han dut a terme 12 mostreigs d’ictiofauna en 25 punts/basses d’un tram de 3,6 Km del riu Siurana a la comarca del Priorat.
S’han comptabilitzat un total de 4.936 exemplars i un total de 12 espècies. El 92,9% del total (4.588 exemplars) són de 6 espècies autòctones: madrilla, bagra, barb cua-roig, barb de l’Ebre, gobi ibèric i anguila. L’espècie autòctona dominant ha estat la madrilla, amb un total de 1.937 exemplars, seguit de la bagra amb 1.308 exemplars. Pel que fa a exòtiques, han representat un 7,1% del total, amb 348 exemplars de les següents espècies: pseudoràsbora, carpí, albornell, carpa, rutil i perca. L’espècie exòtica dominant en aquest tram ha estat la pseudoràsbora, amb un total de 244 exemplars.
D’altra banda s’ha fet un seguiment de l’evolució del nivell de les basses i s’ha acordat i posat en pràctica una solució d’aportació d’aigua en un tram (*). Això ha permès la supervivència de milers d’exemplars de peixos autòctons de cinc basses in-situ sense haver d’extreure’ls.
Hi ha una clara disminució d’exemplars d’espècies exòtiques, especialment de carpí i perca que es pot relacionar amb el desgast sobre aquestes espècies fet en el mostreig de l’any 2021. L’augment en el nombre de captures de cranc americà pot relacionar-se amb l’horari dels mostreigs que enguany han estat en sessions matinals que es duen a terme des de trenc d’alba fins com a màxim les 11-12h. Cal destacar, però, la presència cada cop més estesa d’exemplars de pseudoràsbora, que es troba en clara expansió a la zona.
La disminució en el nombre de captures d’espècies exòtiques pot venir motivada per diferent motius: una disminució poblacional deguda a les extraccions d’exemplars fetes durant l’any passat, una mortalitat elevada l’any 2021 per l’assecatge de les basses, o que durant el període de mostreig s’hagin fet extraccions de les que no se’n té constància.
Pel que fa a l’anguila destaquen el nombre elevat de captures d’enguany, però no sols aquest fet, sinó la seva localització al llarg de tot el tram prospectat i amb exemplars de totes les mides, però sobretot angulons, indicaria que la continuïtat del Siurana fins a l’Ebre durant mesos clau per a espècies migradores, en va afavorir la seva arribada.
Davant la crisi climàtica i l’agreujament d’episodis de sequera com el d’enguany, i la manca de solucions de moment sobre un cabal ecològic al Siurana, es proposa fer un pla estratègic per actuar amb previsió: identificar aquelles basses refugi estratègiques per a la biodiversitat no sols del tram d’estudi, sinó de tot el tram del Siurana, per garantir solucions in-situ i evitar la detracció de fauna autòctona.
(*) Gràcies a un acord entre la Comunitat de Regants de la Sèquia de Llinars, l’Ajuntament de Masroig i l’Associació L’Aube es van fer alliberaments puntuals d’aigua de reg cap a les basses i, a partir del 15 d’agost, l’alliberament d’aigua cap a les basses fou en continu. Us recomano que veieu aquest vídeo del Telenotícies Comarques del 17 d’agost, molt didàctic i explicatiu.
El per què de les campanyes
Mereix reproduir aquí la motivació d’aquestes campanyes de seguiment de la població piscícola del riu Siurana, un riu sotmès a escarni per desig del Dictador i per la passivitat general de l’administració de la Generalitat que, a hores d’ara, ha estat incapaç de revisar una concessió atorgada a perpetuïtat:
«Tal i com hem explicat en l’apartat anterior, des de l’experiència del coneixement del territori, de mostreigs anteriors i de la situació climàtica d’enguany, el plantejament que hem fet des de l’Associació l’Aube ha estat mirar de trobar solucions al problema real d’aquest tram: la manca de cabals i/o aportacions d’aigua puntuals. Es tracta de no donar per fet que s’hagin d’extreure sempre els peixos i traslladar-los fora del Siurana, d’on ja no es retornaran, i d’apostar per solucions in-situ. Es tracta de conscienciar i actuar sobre la causa del problema (la manca de cabals) i no sobre les conseqüències (la mortalitat de peixos). En l’esforç d’extreure els peixos per evitar mortalitats, sovint no es considera l’impacte que representa que no quedi cap reservori en determinats trams i que, per tant, successives extraccions d’exemplars condueixin a un col·lapse de les poblacions per incapacitat de recuperació i recolonització dels trams fluvials un cop recuperen la connectivitat amb les pluges. Per aquest motiu durant aquest estiu, a banda dels mostreigs de les basses, hem activat un protocol de seguiment gairebé diari d’aquelles basses que considerem essencials per a la supervivència de la ictiofauna autòctona. Hem identificat un seguit de Basses Refugi Estratègiques per a la Biodiversitat en les que s’haurien de garantir uns nivells d’aigua suficients per evitar l’assecatge total. Entre aquestes basses, en funció de la seva superfície i fondària, i per tant del grau d’alerta per sequera podem traslladar exemplars.» [Les frases destacades en negreta i subratllades són vitals per a comprendre la història del desgavell.]
Amb el subtítol «Del riu Siurana a Riba-roja d’Ebre: la llacuna ubicada en aquesta població es converteix en un reservori per a 1.135 peixos autòctons amenaçats», s’hi explica que, des del 2019, el Grup de Natura Freixe i l’Ajuntament de Riba-roja d’Ebre han establert una col·laboració per tal de dur a terme actuacions de millora dels hàbitats i espècies de l’espai del meandre de Riba-roja d’Ebre, un paratge natural de gran interès inclòs en el catàleg de Zones Humides de Catalunya. Permeteu-me assenyalar-vos aquest paràgraf: «Coneixedors de l’actual situació hidrològica del riu Siurana, agreujada pel canvi climàtic, i la necessitat d’aportar solucions per mantenir el patrimoni genètic (gene pool) de les seves poblacions de peixos autòctons, el Grup de Natura Freixe ha proposat utilitzar la llacuna de Riba-roja d’Ebre com a hàbitat de trasllat temporal pels exemplars rescatats dels tolls aïllats del tram baix del Siurana (…) Ahir al matí, doncs, amb l’aprovació del Servei de Pesca Continental del Departament d’Acció Climàtica i Agenda Rural, es va procedir a dur a terme un rescat de 1.135 peixos gràcies a la col·laboració entre l’equip del Grup de Natura Freixe i Forestal Catalana. Entre les espècies rescatades destaquen la bagra (Squalius laietanus), el barb de l’Ebre (Luciobarbu sgraellsii) i la madrilla (Parachondrostoma miegii), de la qual se’n van rescatar 938 exemplars».
Resulta que la situació hidrològica del Siurana està agreujada pel canvi climàtic, no pas per la inacció de l’administració que és incapaç d’establir un règim variable de cabals ambientals a la conca del Siurana en un tram catalogat com a Xarxa Natura 2000. Ara tot és culpa del canvi climàtic, fins i tot la passivitat pública i el rescat d’uns peixos que ja havien estat rescatats …
Fixeu-vos que el segrest de població piscícola autòctona del Siurana es fa amb l’autorització del Servei de Pesca Continental adscrit a la Subdirecció General d’Activitats Cinegètiques i Pesca Continental que, vés per on, pertany al mateix Departament Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural que ha pagat a l’Associació L’Aube perquè faci el seguiment d’aquesta població piscícola i n’asseguri la supervivència en les basses refugi. I sí, dic segrest en negreta i majúscules, perquè d’això es tracta: els 1.135 peixos «rescatats« suposen el 25% dels peixos autòctons comptabilitzats en els mostreigs d’estiu per part de l’Aube (4.588). En el cas de la madrilla, el segrest és de més del 48% (938 exemplars dels 1.937). Però, ai las!, no s’acaba aquí el despropòsit: el segrest no només és autoritzat pel mateix Departament del Govern de la Generalitat, sinó que a més a més és executat amb la col·laboració de l’empresa pública Forestal Catalana.
Saturn devora el fill amb l’ajut dels fons Next Generation
Sí, heu llegit bé: el segrest perpetrat pel Grup de Natura Freixe en col·laboració amb Forestal Catalana i autoritzat pel Servei de Pesca Continental (un segrest que, segons hem pogut saber, s’ha realitzat sense el coneixement ni de l’Associació L’Aube ni dels Ajuntaments del Masroig i del Molar) s’emmarca, segons la notícia, en el projecte Fluviatilis, una proposta generada per una agrupació de cinc entitats conservacionistes que s’han unit per posar en marxa iniciatives transformadores que impulsen la bio-economia als seus respectius àmbits d’actuació com una oportunitat per mostrar que la conservació dels recursos naturals pot anar de la mà d’activitats que generin desenvolupament econòmic i social.
Si n’és de bonic i políticament correcte aquest projecte, més quan resulta que rep el suport d’una convocatòria d’ajuts impulsada per la Fundación Biodiversidad del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) per a grans projectes transformadors d’índole cientificotècnica enfocats a la promoció de la bio-economia i la contribució a la transició ecològica, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) finançat per la Unió Europea – Next Generation EU. Segons la informació de la pàgina web de la Fundación Biodiversidad, l’ajut al total del projecte Fluviatilis ha estat de 997.290 €, dels quals 187.967 € corresponen al Grup de Natura Freixe.
Què hi diuen, els experts?
Dues de les persones que més en saben sobre l’ecologia dels ecosistemes aquàtics i la temporalitat dels rius mediterranis són el doctor Narcís Prat, professor emèrit de la Universitat de Barcelona, i la investigadora Núria Cid, professora adjunta de la mateixa universitat. Tant en Narcís Prat com na Núria Cid són integrants del grup de recerca Freshwater Ecology, Hydrology and Management (FEHM-Lab). Reproduïm, tot seguit, les piulades fetes a Twitter per en Narcís Prat i Núria Cid en assabentar-se del segrest fet al Siurana:
Segons noves informacions els peixos són en una bassa lateral de l’Ebre on es moriran o serán menjats per ocells i altres. Això és delicte ecològic!!!. Qui ho hagi fet no l’haurien de deixar treballar mai més en aquest tema. Qui hi posarà remei? https://t.co/jXqh1tbVLk
No té cap sentit. De fet, no entenc per què s’ha fet esta acció quan al Siurana mateix ja hi han refugis (altres basses amb aigua) on s’hi podrien posar els peixos. A part, no s’han contemplat les conseqüències ecològiques de tot això. menys rescatar i més cabals ecològics.
Que dues persones tan expertes en la matèria es manifestin amb aquesta contundència és un clar indicador que el que ha succeït mereix alguna explicació pública per part dels seus responsables. La indecència de tota aquesta història s’explica perquè no només la mà esquerra no sap què fa la mà dreta, sinó perquè és evident que l’administració té un forat a la butxaca: una part, molt intel·ligentment, encarrega una campanya de mostreig d’ictiofauna per no donar per fet que s’hagin d’extreure sempre els peixos i traslladar-los fora del Siurana, d’on ja no es retornaran, i d’apostar per solucions in situ. D’aquesta manera es consciencia i actua sobre la causa del problema (la manca de cabals al riu Siurana) i no sobre les conseqüències (la mortalitat de peixos). Una altra part de l’administració, ignorant per desconeixement —en el millor dels casos— o per voluntat —en el pitjor—, autoritza i paga amb diners del Fons Next Generation per fer justament el contrari: treure els peixos del Siurana.
I afegeixo: mentre l’actuació de l’Associació l’Aube és una actuació quirúrgica, feta en col·laboració amb els Ajuntaments del Masroig i del Molar i la necessària complicitat dels pagesos pertanyents a la comunitat de regants de la Sèquia de Llinars, i que ha demostrat els seus impactes positius (reducció de les espècies al·lòctones respecte la campanya del 2021, millora de la connectivitat de l’anguila, assegurar la supervivència de les espècies autòctones en el pitjor estiu des de fa molts decennis), el segrest no només no té cap mena de justificació ecològica (fins al punt que pot suposar el col·lapse de la ictiofauna del Siurana) sinó que, a més a més, deixa les mans lliures a aquells que han condemnat el riu Siurana a romandre sense un règim variable de cabals ambientals. Si s’emporten els peixos del Siurana a l’Ebre, per què cal que el riu Siurana porti aigua?
Els tions de les fagedes. [Il·lustració de Josep Nogué.][Un report de Josep Nogué.]
Popularment, amb el nom de tió es designa qualsevol tros de tronc destinat a ser cremat a la llar de foc; si bé a Catalunya l’ús més generalitzat d’aquest mot serveix per a referir-se a l’element principal d’una arrelada tradició nadalenca coneguda com «fer cagar el tió».
Consisteix a seleccionar un tió —un tros de tronc, preferentment buit— que, uns dies abans de Nadal, les criatures de la casa es cuidaran d’alimentar, generalment deixant-li a prop rosegons de pa i un recipient amb aigua, i abrigant-lo amb una flassada per a evitar que es refredi. Així, ben cuidat, arribat el dia de Nadal, després de dinar, els menuts armats amb un bastó li exigiran que retorni l’aliment, transformat en torrons, regals o llaminadures; però hauran de manifestar els seus desitjos, tal com mana el protocol, mitjançant una cançó tradicional (tió, tió, caga torró…) si volen que el tió sigui generós i compleixi amb el que se n’espera. Podria dir-se que és la versió catalana del corn de l’abundància, ja que seria tan auster en les seves donacions, com escassa, gasiva i repatània és l’expressivitat del caràcter atribuït als catalans, si bé la societat de consum ha contribuït, també, a fer més esplèndides, variades i riques les defecacions del tió.
Fins aquí el que generalment s’entén per tió. Però, el que la majoria de la gent desconeix és el que aquest mot designava en el seu origen més remot, abans de referir-se a les accepcions mencionades i comunament acceptades.
És per això que aquí volem desvetllar i donar a conèixer el subjecte primer —l’origen— al qual fa referència el mot tió.
Ja hem dit que per tió s’entén qualsevol tros de tronc destinat a cremar i a convertir-se en brasa per a donar-nos escalfor. Però, aquesta és tan sols una derivació, extensiva, del seu origen, perquè hi ha una matisació que calia fer, que és la que ens ha portat a editar aquest text.
Perquè, en origen, no era «qualsevol tronc» allò que s’entenia per «tió», sinó una espècie molt concreta de vegetal, un vegetal d’unes característiques mol determinades.
El tió, diem-ho ja, és una espècie de bolet. Un bolet mol característic, rar, escàs. Tan escàs que, actualment, és una espècie endèmica, en vies d’extinció, que únicament s’ha pogut trobar als llocs més feréstecs de les terres de les Guilleries. Un bolet llenyós que es presenta en diverses variants o famílies, depenent de l’àmbit d’implantació, però de pocs exemplars cada una.
El tió de les Guilleries. [Disseny de Josep Nogué.]
Se’l sol trobar, com tots els bolets, associat a una altra espècie vegetal de la qual esdevé hoste. Així hi ha tions de castanyeda, de fageda, de sureda, etc. de manera que la salut del bolet està íntimament lligada al seu entorn i a les diverses espècies que l’envolten.
Sol néixer i desenvolupar-se a l’interior dels troncs buits dels arbres. D’aquí la confusió que s’estableix sovint entre el tronc buit i el seu hoste, i també la dificultat de la seva propagació degut a l’explotació intensiva a la que s’ha sotmès els boscos, fet que impedeix als arbres assolir la grandària suficient per buidar-se per dins, creant refugis aptes per a desenvolupar-s’hi els tions.
Segons les últimes investigacions, els tions podrien ser una variant dels coneguts com bolets d’esc, com la ungulina fomentaria, capaços d’assolir mesures considerables (entre 20 i 40 cm), mesures que arriben a superar si es donen les condicions adequades.
El tió, com hem dit, neix dins els troncs, però també en espais foscos i humits. Comença a desenvolupar-se com una petita bola en forma d’ou (similar a un ou de reig o [amanita caesarea]), i quan assoleix una certa grandária (10-15 cm) la membrana que el cobreix és esquinçada des de l’interior tot fent visible el cos pròpiament dit, mostrant ja les característiques de cada espècie. És el moment de desarrelar-se i d’iniciar la seva vida com a exemplar independent. La causa que molts exemplars s’esguerrin es deu al fet que són arrencats, confonent-los amb altres espècies, abans d’assolir aquest nivell d’autonomia; moment en què hauran de procurar-se l’aliment de la mateixa manera que qualsevol animal, amb mètodes de caçador-recol·lector.
Si algú s’ha vist sorprès per aquesta capacitat autònoma dels tions hem de recordar que, en el medi marí, hi ha també una família, la de les meduses, que neix arrelada al fons i que, quan madura, es desprèn i es converteix en la medusa tal com la coneixem.
Ara ja sol estar científicament admesa la proximitat dels fongs al regne animal, més que no pas al vegetal, cosa que, antigament, si més no pel que fa als tions, ningú no hauria discutit. Les poques persones que havien pogut establir-hi contacte, no tenien cap dubte que els tions, si be no podia dir-se que fossin humans, manifestaven, pel cap baix, les mateixes capacitats que els animals més pròxims en l’escala etològica, amb independència del regne al qual podien pertànyer.
D’aquí naixeria, per tant, la tradició nadalenca; originada possiblement per l’adopció ocasional d’un tió (el bolet) com a mascota domèstica i que, més tard, arrelada ja la tradició, seria substituït pel tronc d’un arbre, més a l’abast de qualsevol llar.
Això s’explicaria també pel fet que, els tions, a mesura que envelleixen, perden l’elasticitat, es tornen estellosos, llenyosos, fins a assecar-se completament i convertir-se en fusta. El cos es buida a mesura que creix —igual que el troncs on va originar-se—, de manera que, contràriament als humans, li augmenta la gana, si be és incapaç d’assimilar allò que degluteix i ho expulsa tal com ho ha menjat. S’entén, per tan, que en èpoques fredes, com Nadal, de les nostres latituds, el tió fos acollit i alimentat vora la llar per la gent de muntanya, on passaria aixoplugat els seus darrers dies…, cagant llamins per a la satisfacció de les criatures de la casa.
El senglar —un d’entre els més de dos-cents mil que arrasen amb tot el que troben arreu de la muntanya i el món pagès—, vist aquí amb la càmera boscana de La Resistència.
La posicionalitat fa referència a la posició en la qual es troba l’investigador/a en relació amb categories i experiències com el gènere, l’edat, la identitat sexual, la classe social, el context cultural, familiar o econòmic, l’ètnia, entre altres identitats; allò que des dels feminismes en diem, la interseccionalitat. Aquest concepte és important entendre’l i practicar-lo, no sols en l’acadèmia, sinó que aniria més enllà i ho extrapolaria al nostre dia a dia. Entendre on som depèn no només de qui som, sinó del lloc que habitem en un moment precís i, per tant, la nostra posició en el món serà diferent si estem dins de casa, si anem de viatge, si estem treballant… Com va escriure la sociòloga feminista Hilary Rose (1997), «les veritats —en les investigacions— són parcials i situades i tot el coneixement es produeix en circumstàncies específiques i aquestes el configuren d’una manera o altra». Podem afirmar que el nostre Jo i la nostra posicionalitat com a persones i investigadores, amb tota la multiplicitat d’identitats que la configuren i interaccionen, influeixen en la forma d’aproximar-nos al tema d’estudi així com en la forma d’interpretar-ho i explicar-ho. La Federica, a l’inici de la novel·la, explicita la seva posició i com aquesta influeix en la investigació i els resultats. A més a més, per apropar-se al màxim a les persones i al lloc-objecte d’investigació, recull l’enfocament metodològic del coneixement situat, del «punt de vista», tot donant veu a les dones del territori pallarès, les dones de la muntanya.
