Novament missenyora la guilla —també coneguda amb els noms de guineu, guinarda, guinot o rabosa, segons els indrets— torna a fer-se’ns present vora els nostres boscos i prades.
Reflexions d’un gandul fracassat. Desemparats
«És clar, sempre hi ha diversos pares. Qualsevol tio que passa per allà i parla a la mare, és pare, encara que sigui una dona. Dic això perquè hi ha ties que són més pare que el pare…»
Tosquelles. Curar les institucions, de Joanna Masó [Arcàdia, 2021].
Hi ha qui, afortunat, pot comptar els seus mestres amb els dits d’una mà, per molt que hagi estudiat.
Ser mestre és l’ofici més important del món. Són (haurien de ser) agents de cultura i d’humanisme i referents de vida per als seu alumnes, són el present i el futur.
No obstant això, és una professió socialment menyspreada que ha de lluitar contra la manca de recursos, la deficient formació rebuda, el desprestigi, els sistemes pedagògics obsolets, les ràtios excessives, la manca d’interès i de respecte dels alumnes, el sentit de la seva professió. S’entén, que amb aquesta situació no podem exigir gaires excel·lències als nostres mestres. Tot i això, sembla que n’hi ha que són capaços de superar tots aquests desastres, que frueixen de la seva professió i que immerescudament es veuen immersos en el desprestigi general. ¿És una qüestió d’esforç personal, de vocació, de preparació autodidacta? Si més no, sembla un miracle.
Amb el temps, un cop hem deixat l’escola enrere, i la universitat, ens n’han quedat ben pocs per a recordar, la seva influència sol ser més important que la dels nostres pares, que sovint ens donen grans feinades per a no haver de repetir els model heretats.
Actualment, sembla que els alumnes passin uns quants anys per una mena de ludoteca que els aboca a la secundària i a la universitat sense saber expressar-se correctament, escriure correctament…, una colla d’analfabets titulats.
Tots els decrets d’Educació (em sembla que anem a un cada 4 anys) no fan més que maquillar el fracàs escolar. Baixen el nivell, baixen l’exigència. No resolen la formació dels docents, a cap nivell. Mal formats que mal formen. Com un peix que es mossega la cua.
Què passa, doncs, a les escoles de Catalunya?
Per a entendre la situació, a mi em cal prendre perspectiva i el punt de partida el poso, el més a prop, quan la República va situar Catalunya a l’avantguarda pedagògica d’Europa.
La reforma pedagògica del 1931. La reforma democràtica dels estudis de magisteri (estudis de 4 anys), pràctiques i examen final, era l’etapa dolça dels estudis, ja que l’accés al magisteri era el tràmit més dur de superar i sovint no ho aconseguia ni el 50% dels aspirants, amb l’única oposició de la dreta i de l’església que sempre ens prefereix ben burros.
La sacsejada de la guerra i la postguerra van ser brutals i van posar fi immediatament a tot el que s’havia aconseguit.
Immediatament, el 1940 s’anul·la el Decret de 1931 i s’atorga el títol de mestre a qui tingui el batxillerat i faci un curset d’uns pocs mesos. S’hi incorporen els «Oficiales del Ejército Bachilleres».
Amb la depuració prèvia de professors i alumnes, els acceptats ho eren sine qua non si presentaven avals de persones de «reconocida solvéncia ideológica».
Aquells fills i filles d’una menestralia que sabia que per ascendir socialment ho havien de fer a través dels estudis i la cultura, van desaparèixer. Fins el 1971, després de 31 anys de deformar mestres i professors de la Normal amb ignorants i feixistes de reconeguda solvència, es van canviar els plans d’estudi. El canvi va consistir en exigir el PREU per a ingressar a l’Escola Normal. Tres anyets i a ensenyar. Vigilats de prop per una Inspección inquisitorial.
Venim d’aquí.
Així doncs, La Escuela Normal de Magisterio de Barcelona va seguir els passos d’altres estructures d’estat conquerides, com la RENFE, Telefònica, les companyies elèctriques, el Metro de Barcelona, la Pegaso, els taxistes…, controlades pels franquistes i els seus llepaculs, endemismes que encara cuegen.
Arribada la dècada dels setanta, el baby boom dels fills de la postguerra va necessitar de cop una enorme quantitat de mestres i a l’escola Normal hi van accedir uns altres candidats, provinents ja de les classes «mal educades» per l’escola franquista, castellanoparlants, de famílies avesades a la lluita social i reivindicatives, que veien en el magisteri una carrera fàcilment accessible, unes llargues vacances, una vocació maternal i un ascensor social impensable amb altres estudis més exigents. Unes generacions de «nou cultes» que ensenyaven la poteta, tant o més, que els «nou rics» de l’era del 600.
El xoc entre aquella joventut esquerrano-socio-comunista i la «carcúndia» feixista que dirigia i poblava l’escola va ser titànic i el resultat foren vagues interminables i consecutives i aprovats polítics. Calia omplir les escoles de mestres com fos. Em sap greu dir-ho, però massa d’aquelles noies i nois, a més de no tenir cultura, no tenien cap interès per adquirir-ne, ni per la llengua, ni la literatura, ni la música, ni la història, per res. El títol i prou. Malgrat tot això, conec i honoro mestres que, a contra corrent i amb grans esforços personals, se’n van sortir força bé. D’altres, com passa en les carreres fallides, la sortida laboral la van trobar en la gestió i el sindicat.
Quan Ernest Maragall i el seu amic Xavier Kirchner van irrompre a Educació per trinxar el sector editor i llibreter —com dos elefants amb el ulls embenats—, per imposar el seu invent Edu.cat, que va costar més milions a l’erari públic que complir la promesa electoral de fer el llibre de text gratuït, sense cap protesta de cap sindicat, en una de les «discussions» que editors i llibreters vam tenir, em va manifestar sense complexos a la Conselleria: «Garrell, manen els sindicats». D’això fa deu anys i hi ha testimonis.
Així doncs, qui mana a la conselleria són les fornades de mestres a cavall dels setanta/vuitanta i els seus hereus. Tenen per religió la Burocràcia i per credo el Conveni.
Una Conselleria en eterna deriva erràtica, des de 1931, entre el concepte d’Instrucció Pública de l’època de Ventura Gassol, d’Ensenyament i Cultura, quan n’era conseller en Pere Pi i Sunyer, per anar canviant periòdicament entre Ensenyament i Educació, el mateix objectiu per camins ben diferents. Ara, és el Departament d’Educació, tot i que no ho sembli, perquè el greu problema del departament, o conselleria, segons el meu punt de vista, no és el camí, sinó l’objectiu. No n’hi ha.
L’objectiu del sindicat és vetllar per les millors condicions laborals dels seus afiliats. El del Departament, braç executor del govern, a més de negociar les condicions amb els sindicats dels seus treballadors, fora vetllar per a fer complir els objectius pedagògics, mantenir els nivells d’exigència, tant en els resultats curriculars dels estudiants com en la preparació professional dels mestres i professors, vetllar per la llengua (la nostra), per la immersió al llarg de tots els cicles i per les competències en totes les matèries.
Cap govern, i en conseqüència cap Departament, no han fet bé ni una cosa ni l’altra. L’escudella de Sindicat/Departament/Govern es converteix constantment en enfrontaments polítics, com el que ara protagonitza aquest prepotent i fatxenda saltataulells d’ERC, i converteix els objectius pedagògics en instruments de partit, tot deixant els alumnes, els mestres i els pares sota els peus dels cavalls.
Mentrestant, mestres més ben formats, contractats per escoles privades que amb els diners de pares amb més poder econòmic, o més conscients de les prioritats, poden reduir ràtios, tenir millors instal·lacions i serveis, estan creant una escletxa social molt difícil de pair. Però, també, hi ha enormes diferències entre escoles públiques de barris i de comarques.
No és que els fills dels rics estiguin més ben educats, també ho estan els que tenen la sort d’ensopegar una escola amb uns objectius clars, amb un equip de mestres cohesionat i unit, ben format, ni que sigui autodidàcticament, i això, si es vol, també es pot fer amb el pressupost d’una escola pública.
Potser en aquestes escoles els nois i noies hi podran trobar un mestre, o dos , que els salvi dels seus pares i els llanci al món amb un bagatge crític i humanista.
Mentre no fem bugada, a fons i de cap a peus, del nostre sistema educatiu i d’una bona colla d’indocents, el país estarà desemparat.
El nou report sobre el canvi climàtic i els Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus
Fa ben pocs dies —de fet, aquest 28 de febrer— ha transcendit públicament el darrer report del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). El canvi climàtic, induït per l’ésser humà, està causant una pertorbació perillosa i generalitzada a la natura i afecta la vida de milers de milions de persones arreu del món. Les persones i els ecosistemes amb menys capacitat per fer front a la situació ja són els més afectats, segons afirma la comunitat científica en aquest report. I, en aquest context, al Govern regional de Catalunya no se li acut cap altra cosa que promoure al Pirineu uns Jocs Olímpics d’Hivern per a l’any 2030, per a major glòria d’Espanya, dels amants del ciment i dels cretins integrals que hi veuen la solució a tots els nostres problemes.
El professor Jofre Carnicer (vegeu-lo al vídeo), de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i el CREAF, és membre del Grup de Treball II del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) i un dels coautors del nou report.
Segons les conclusions, la regió més amenaçada de tot Europa pels efectes del canvi climàtic és l’àrea de la Mediterrània, que patirà els efectes de les sequeres i una pujada del nivell del mar. A la riba sud, on conflueixen el canvi climàtic i altres riscos socials i econòmics, els impactes seran més severs.
El 50 % de les espècies d’animals i plantes ja s’han desplaçat fugint del canvi climàtic a altituds més altes. De fet, ja s’ha documentat la primera extinció d’un mamífer a causa del canvi climàtic
La sobirania alimentària està en perill per la sequera, la calor i les condicions de treball de les persones del camp. S’espera una caiguda en la producció d’un 17 % a la conca del Mediterrani
Les polítiques de reducció d’emissions de diòxid de carboni són la principal solució, però cal avançar també en models de desenvolupament resilient al clima que promoguin accions d’adaptació eficaces a llarg termini, justes i equitatives
Els Jocs Olimpics d’Hivern: l’última atzagaiada
En aquest context d’emergència climàtica extremament greu, al Govern català, amb el beneplàcit d’ERC i Junts —els independentistes, els recordeu?—, pactant d’esquenes del Parlament de Catalunya, té coll avall que cal celebrar els anomenats Jocs Olimpics d’Hivern Barcelona-Pirineus el 2030, una altra operació d’espanyolisme tronat que atempta contra el sentit comú, que no és ben bé el seny, sinó el sentit dels comuns.
Encara més: aquest Govern (del millors, deien; però, devia ser dels milions per causa d’uns errors ortogràfics), s’omple la boca i desprèn cabassades d’euros en publicitat sobre la sostenibilitat i el medi (ambient), mentre promou projectes absurds, com el que pretén destrossar la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, amb les variants d’Olot i les Preses o l’ampliació de l’aeroport del Prat, que també destrossaria les poques terres encara productives del Baix Llobregat. Promouen accions del segle XX en un altre segle, el XXI, els canvis de vertigen del qual no en sabem de la missa ni la meitat i no serem a temps de digerir —que, segurament, d’això es tracta.
Segons el report de l’IPCC, la sequera i la pujada del nivell del mar són els impactes del canvi climàtic que més afectaran la conca mediterrània, inclòs el Pirineu olímpic, és clar. La humanitat avança a passes gegantines cap a la pròpia extinció i no es veuen senyals que això ho pugui aturar ningú, amb Estat o sense. [Vegeu, en aquests sentit, les amenaces al país que ens adverteixen els amics de SOS Pirineus.]o el manifest científic independent de rebuig a la candidatura olímpica que s’ha fet conèixer recentment.]
Mentrestant, viviu a muntanya, que la desfeta sempre hi arribarà més tard que d’hora.
[CÀMERA AL BOSC] La fagina
La fagina —també dita gat fagí, mart d’Eivissa o gorjablanc— aprofita l’esquer d’un pinso inespecífic en un mas abandonat. És un animal nocturn, solitari i silenciós.
Reflexions d’un gandul fracassat. El clau per la cabota
[Report i fotografia d’Eduard Garrell.]
«…ser vell és una mena de postguerra…»
Joan Margarit
Al peu del santuari de Cabrera hi trobo un dels vells que voluntàriament tenen cura del manteniment i conservació dels entorns del lloc. L’home, que no vol que desvetlli el seu nom té 80 anys, no porta mòbil però va equipat amb una bossa on hi du les quatre eines que ha de menester per arreglar un banc malmès per alguna bretolada. Pugem plegats per fer-li companyia, perquè d’ajut no no li’n cal. En un tres i no res improvisa unes grapes amb una boci de vareta, una falca i un parrell de puntes i el banc queda llest per aguantar 20 anys més. Amb això van passant joves, i no tant, esperitats i disposats a fer-se una cardiomegàlia i una artrosi mentre es controlen les constants amb l’UVI de polsera i segueixen fidelment el track del wikilok. Així no cal ni mirar el paisatge. Ni dir bon dia… En acabar penjaran la gesta a les xarxes socials perquè amics que no han vist mai de la vida els admirin.
L’home sense nom, satisfet, m’ensenya en exclusiva totes les reparacions, improvisacions i invents que ha anat fent al llarg del temps, amb les seves mans, i a mi em ve a la memòria una notícia de fa pocs dies on es deia que la Xarxa de Casals de la Gent Gran de Barcelona lluita (ara de fer qualsevol cosa se’n diu lluitar) contra la fractura digital amb tallers d’alfabetització digital. Es veu que a la gran ciutat hi ha una fada que vetlla pel benestar social.
La reflexió em porta a l’any 2005, que no eren pas les albades de les TIC, quan em vaig fer càrrec del Gremi de Llibreters: al despatx hi vaig trobar uns ordinadors obsolets i un mòdem de 36 Kb que no permetia telefonar si estaves connectat, paradigma de la situació del 80% del sector. La majoria de gremis d’aquest país han estat —si no ho estan encara—, controlats pels més poderosos del sector, que els paralitzen de manera que els més petits no puguin aixecar el cap. A l’hora de l’esforç ingent d’actualitzar les eines i canviar les mentalitats no era possible trobar cap complicitat per part de l’administració o, més ben dit. l’administració era còmplice de la situació
La fractura digital és una clivella que comença a l’escola i s’estén entre les micro i les pimes, que representen el 60% del teixit empresarial de casa nostra i, en conseqüència, per tota la societat. Malgrat que la pandèmia ha forçat aquests sectors a digitalitzar-se precipitadament, els anys vinents continuaran arribant treballadors dels sectors agrícola, ramader, de la construcció i de serveis i de les classes endèmicament marginades a la fractura digital imposada per la jubilació i l’edat, un món hostil on a tanta gent que ha estat útil i necessària li faran sentir la nosa i el rebuig. Exclosos i culpables.
La fractura digital és una desigualtat preexistent i sostinguda en el temps, coneguda i sense cap pal·liatiu.
El meu vell amic sense nom, que fins ara anava al banc a cobrar la pensió, a l’ajuntament el rebia algú conegut, el metge el visitava, anava personalment a pagar els seus impostos…, ara s’ha quedat sense oficina bancaria, ha de demanar cites prèvies arreu, ha de gestionar els seus comptes telemàticament, fer consultes mèdiques a través de «La meva salut»… Una persona perfectament integrada al seu entorn es trobarà de cop i volta en situació de desintegració social perquè les TIC van molt més de pressa en alguns sectors que la seva capacitat d’integrar-les. L’ajuntament o el casal d’avis li oferirà un curs d’alfabetització digital amb la finalitat que no molesti a un sistema bancari i uns serveis que només persegueixen el lucre o que són víctimes de l’infrafinançament de l’ocupant.
Caldria considerar que aquesta fractura digital per part dels vells que no han tingut l’oportunitat ni les possibilitats d’apropar-se a les TIC té dues direccions: la contraposada és la fractura humana que s’està generant, especialment entre els mil·lenistes que comencen a ocupar llocs de responsabilitat i en els seus progressos laborals menystenen i maltracten als vells, en un acte d’estúpida supèrbia, atès que la majoria no sobreviurien dotze hores sense mòbil, o sense electricitat —o sense la mama.
Potser és aquesta la generació que hauria d’anar als casals dels vells per aprendre a agafar un martell pel mànec i no clavar els claus per la cabota.
Trenquem el silenci, obrim el debat: passem a l’acció
Dissabte passat, 11 de desembre, es va celebrar a Vic (Osona), la jornada «Per una sanitat pública i comunitària. Poder i control en la gestió de la pandèmia», organitzada per Randa. Seminari permanent de pensament polític i amb la col·laboració de diferents entitats, col·lectius i persones, com la Fundació la Plana.
La jornada va desenvolupar-se a l’auditori Marià Vila d’Abadal, a l’edifici el Sucre, durant tot el dia, amb l’aforament complet des de feia dies, més de 250 persones van escoltar les diferents ponències i van intervenir amb les seves aportacions i opinions o preguntes.
Una taula, al matí, centrada en aportacions fetes des de persones vinculades a iniciatives que estan desenvolupant-se actualment. Com és el cas de Bizitza, una plataforma popular creada a Euskal Herria i que promou mobilitzacions i debats i accions concretes a favor dels drets col·lectius i de l’esclariment de dades i el qüestionament de moltes de les mesures preses en aquell país així com de les bases que justifiquen aquestes mesures. Isa Garnika, membre d’aquesta iniciativa, va plantejar un seguit de qüestions al voltant de l’acció de govern (també respecte dels governs municipals) i de la falta de transparència i l’autoritarisme amb què aquest actua. Bizitza ha estat qui ha protagonitzat la major part de les mobilitzacions que s’estan a duent a terme al País Basc.
La segona intervenció del matí anà a càrrec de tres membres del sindicat CGT d’Ensenyament de Ponent, que van explicar el contingut i els motius de la publicació d’un manifest que plantejava la preocupació davant les mesures que es volen aplicar als centres educatius i que porten incorporada un alt risc de segregació entre els alumnes per coses com la vacunació. Aquesta manifest ha representat el primer posicionament col·lectiu davant d’aquestes mesures del departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
A continuació va prendre la paraula el metge navarrès Jose Ramon Loayssa, coautor del llibre Covid19. La respuestaautoritaria y la estrategia del miedo, editat per Editorial el Salmon. L’autor va exposar el sentit del llibre i la repercussió que ha tingut i la importància de trencar el silenci, i desmuntar el discurs oficial que fa passar com a mesures sanitàries accions institucionals que només es fonamenten en el control i la repressió de la població amb la finalitat que aquesta accepti acríticament totes les mesures.
Finalment, Eduard Casas, president del Grup Associat pels Serveis de Salut – GASS va exposar les línies de treball que ha engegat aquest col·lectiu, entre les quals assessorar i promoure iniciatives legals front a temes com els protocols a les escoles, el passaport Covid. Ens recordà que els decrets del Govern de la Generalitat respecte del passaport Covid són mesures de rang molt baix, ni tan sols són lleis autonòmiques, i enfront tenim lleis estatals referenciades en lleis internacionals que garanteixen la intimitat, o la voluntarietat d’acceptar o no un tractament, o el dret a vacunar-se o no, drets internacionals que aquests decrets autonòmics vulneren.
Aquesta taula va ser presentada i moderada per l’escriptor i filòleg, Jordi Martí i Font, que va plantejar la gravetat del moment que vivim i la necessitat d’establir dinàmiques de debat i mobilització per parar mesures, com el passaport sanitari, que no tenen res de sanitari i sí molt de control.
La sessió de la tarda es va obrir amb la presentació del moderador de la segona taula, Gerard Batalla i Tàsies, pagès, que va plantejar la necessitat de respondre a tot plegat també amb mirades diverses des de la diversitat del territori, remarcant com n’és de diferent la percepció de tot plegat des del món rural, denunciant l’urbanocentrisme com a paradigma únic, fet que implica greus desajustaments en qualsevol tipus de mesura que es prengui. Va insistir molt en la importància de les mobilitzacions que permetin que hom vegi que hi ha més realitat que la que s’imposa des dels mitjans, les institucions i el silenci social.
La primera intervenció anà a càrrec de la doctora Karina Acevedo, per videoconferència, des de Mèxic, una de les veus científiques que més han maldat per revisar les accions a prendre i que més evidències ha difós sobre els riscos i la falta de garanties de les anomenades vacunes amb què s’està inoculant la població. En la seva exposició utilitzà una àmplia bibliografia científica de primer rang. Una autoritat científica que està rebent molta pressió pel fet de mantenir i fer públiques les seves investigacions i les conclusions que en treu.
Heike Freire, filòsofa i psicòloga, ha estat impulsora de diferents iniciatives per evitar l’aplicació de mesures coercitives envers els infants des de l’inici de la pandèmia, i és una de les veus més perseverants a l’hora de defensar els drets col·lectius front a les mesures autoritàries i uniformitzadores. Impulsora del manifest per Una sortida raonable a la crisi de la pandèmia. Va denunciar la planificació de les actuacions dels estats i la necessitat de respondre socialment, de manera especial amb el tema passaport sanitari i en la campanya contra la vacunació infantil.
Teresa Forcades, metgessa i teòloga, una de les referències en la denúncia dels interessos de les farmacèutiques i les actuacions mèdiques, va intervenir per videoconferència i va fer una extensa i detallada relació de les afectacions i riscos de les diferents vacunes i de com estan relacionades amb les actuacions davant de la pandèmia. Va plantejar també la necessitat de començar a exigir alternatives a les vacunes a partir de dades de diferents indrets del món que obren altres vies.
Nines Maestro, metgessa i exdiputada al parlament espanyol, va tenir unes paraules d’escalf i suport cap al doctor Joan Ramon Laporte, una de les autoritats en matèria de farmacologia i actualment sospitosament silenciat. Maestro va mostrar la cara més bel·ligerant contra la gestió de la crisi i va denunciar les pràctiques feixistes que s’estan duent a terme i reclamà que l’esquerra anticapitalista abandonés el silenci i es mobilitzés contra la gestió de la pandèmia posant el focus en el passaport sanitari, la vacunació obligatòria i la vacunació infantil, així com en la denúncia del silenci mediàtic i de bona part del sector científic.
Finalment, el filòsof i escriptor Jordi Pigem va presentar els continguts del seu llibre Pandèmia i postveritat i va emplaçar tothom a fer front a les múltiples mesures per restringir llibertats, drets i capacitat social de resposta, convidant a veure-hi més enllà i a restablir el sentit comú en relació amb la tecnologia, la salut i la vida.
Al final de cada sessió, el públic assistent va poder intervenir i es van formular diferents reflexions sobre com encarar la situació present i com desmuntar un discurs que es fonamenta en la por, el silenci, la discriminació i la desmobilització.
Des de l’organització es valora com a molt positiva la jornada, per la quantitat d’informació donada, contrastada, i per la necessitat de trencar un silenci de quasi dos anys que està posant de manifest les mancances del sistema de salut, la dependència dels interessos privats i les greus conseqüències que això està tenint sobre la població.
En el torn de la cloenda i les conclusions, des de l’organització de la jornada de treball es va plantejar la necessitat d’eixamplar aquest espai de debat i comunicació i de fer front a les mesures imposades amb iniciatives socials i jurídiques que ajudin a enfortir la consciència col·lectiva, i passar a l’acció en temes com:
- la informació plural
- la denúncia i la derogació del passaport sanitari, una porta oberta a l’apartheid i la segregació social
- el rebuig a les intencions d’imposar la vacunació obligatòria
- el fre a la campanya de vacunació infantil, absolutament innecessària i interessada -l’oposició a mesures i pràctiques autoritàries i discriminatòries impròpies de societats democràtiques
La jornada ha representat un important èxit de participació:
- 250 assistents presencials
- 450 persones en llista d’espera un cop tancat l’aforament
- Més de 22.000 entrades a l’emissió en directe i als documents penjats a internet
Des de l’organització es preveu de posar a disposició de tothom les diferents intervencions a la jornada a través de les xarxes socials, en els propers dies. [Podeu trobar ja les intervencions del matí en aquest canal de Youtube i un vídeo sencer de les intervencions de la tarda, cortesia de TV Bagé Serveis Audiovisuals. Els vídeos de la retransmissió en directe que van romandre penjats a la plataforma Youtube han rebut més de 40.000 visualitzacions!]
Des de l’organització es constata la poca presència de mitjans en un esdeveniment d’aquesta dimensió i destaca i agraeix a Ràdio Ona, de Torelló, i a Més Osona haver destinat persones a cobrir l’acte.
Les despeses derivades de l’organització de la jornada han estat cobertes amb aportacions voluntàries i anònimes entre els assistents, donat que l’acte era totalment autogestionat i al darrera no hi havia cap partit, sindicat, institució o empresa.
Randa. Seminari permanent de pensament polític vol agrair l’esforç i actitud de col·laboració de tothom qui ha fet possible la celebració d’aquesta jornada amb ampli ressò i projecció tant als Països Catalans com a l’exterior.
[Vic (Osona)/Països Catalans, 14 de desembre de 2021.]
Terra-Teca-Traca: art, ruralitat i agroecologia
[Un report de Maria Borràs.]
Per a defensar la Terra, que ens aguanta i sustenta; per a reivindicar la Teca, que ens nodreix i procura plaer; per a despertar amb Traca les consciències individuals i col·lectives en la defensa d’un accés als aliments just, sa i sostenible.
Ara fa exactament un mes que Barcelona va quedar sacsejada per les veus dels territoris de Catalunya que fan camí per a procurar-nos d’una alimentació pròxima i de qualitat, tot salvaguardant tradicions i mantenint els paisatges agrícoles tant característics de la Mediterrània. El passat mes de novembre, del 21 al 28, vam aterrar a la «capital de l’alimentació sostenible«, que aquest any ha estat Barcelona, amb el projecte: TerraTecaTraca, d’ara en endavant TTT, que no TNT, però semblant, amb la mateixa potència i voluntat de re-construir l’imaginari sobre l’alimentació a les ciutats a través de les veus i les experiències dels territoris rurals.
El projecte de TerraTecaTraca neix de la confluència de diversos interessos i motivacions. Per una banda, ens semblava del tot inversemblant que Barcelona fos la capital de l’alimentació sostenible, quan a la ciutat no es produeixen aliments des de fa un bon temps, a banda dels productes de la pesca, igualment sempre més marginalitzats en les prioritats polítiques de la ciutat, i què depèn dels aliments que arriben des del món rural. Per altra banda, pensàvem que en les converses sobre l’alimentació sostenible qui més tenia a dir eren aquelles persones que treballen la terra dia rere dia, amb els animals, i que son els primers que reben els forts embats de la política agrària, que cada dia està més lluny de revitalitzar territoris que han estat poc cuidats. A més a més, TTT té la voluntat de portar aquests missatges a través de l’art. L’art com a llenguatge universal, que tothom pot arribar a entendre i que ens connecta a través de les emocions i dels sentiments, a més e fugir de la lògica racional que sempre ho embafa tot.
Per això, des de les perifèries diverses, des dels mons rurals vius i productius on encara es treballa la terra i es conreen aliments, se’ns va acudir de portar un missatge a Barcelona per a deixar clar d’on sortien els aliments, on tenen l’origen i qui hi ha al darrere. Aquest missatge ha estat el fruit de sumar complicitats des de el món de l’art i de la cultura amb unes quantes científiques preocupades per aquesta crisi sistèmica que estem vivint i que conjuntament han començat a escoltar a pagesos i pageses, ramaders i ramaderes, pastors i pastores, pescadors i pescadores parlar de la terra i de la teca, per a fer-nos reflexionar com a consumidors, a les ciutats, sobre l’origen d’allò que ingerim: d’on vénen i com és produeixen els aliments? Com es transformen i distribueixen? I què hi puc fer jo?
Aquesta reflexió també és fruit del que vam observar durant l’any passat, quan tothom era tancat a casa durant el confitament (si, he escrit confitament, no m’he equivocat, perquè el confinament domiciliari ens va deixar a tots com ànecs confitats: tous, flàcids i amb poques ganes). Durant la pandèmia el sistema alimentari globalitzat i controlat per unes poques multinacionals estava contra les cordes: no es podien posar en llaunes els productes perquè els preus de les llaunes havien pujat un 10% i els preus als supermercats havien pujat fins a un 15%. Per altra banda, aquesta dosi de realitat ens ha ensenyat que la nostra pagesia, la que sobreviu amb una producció de petita escala, en molts casos amb projectes de cadena curta, agroecològics i de ramaderia extensiva, donava excedents als bancs d’aliments, s’organitzava en xarxes improvisades i portava sense carregar preus extra els aliments casa per casa. En plena pandèmia, van ser a la primera línia. Ells no es van confinar, ans el contrari. Van continuar fent la seva feina perquè poguéssim tenir un plat a taula de qualitat. Però el seu sentir és que des de fa molt de temps han estat menyspreats i menysvalorats per les polítiques oficials i per un mon urbà que s’ha atorgat el rol de decidir per elles quina ha de ser la cultura i com hauria de ser el territori.
Cito la Maite Sanchez, ramadera a Navarra de vaques betizu, que estan en vies d’extinció, que deia: «Antes de la pandemia nunca lo había pensado, pero cuando sucedió nos dimos cuenta de que somos los primeros de la cadena y los que tenemos que cuidar al mundo. Si todo falla, aquí estaremos». Amb aquestes paraules la Maite posava en relleu la funció clau de les societats rurals per a produir, transformar i distribuir aliments com a recursos essencials per la supervivència, i encara més davant la emergència ambiental i sanitària que estem vivint.
Fruit d’aquestes reflexions i de la voluntat de portar aquest missatge a la «capital de l’alimentació sostenible», neix el projecte TTT a finals de 2020 i es comença a gestar a principis de 2021 amb la confluència de persones com Federica Ravera, investigadora de la Universitat de Girona i principal impulsora: Gustavo Duch, director de la revista Sobirania Alimentària; Lluís Llobet, director del Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera; Pere Bascones, president dels Amics del CAN; i, Vanessa Freixa, dinamitzadora rural, entre d’altres. Lluís Llobet convidà 7 altres residències artístiques a ser part d’aquest projecte i a finals d’abril ens vam trobar totes les persones interessades a tirar-lo endavant a Can Serrat, en un taller inicial de dos dies on construir plegades el fil conductor de les reflexions que s’havien de dur a terme a cada residència: la sobirania alimentària com a objectiu i mitjà per a revitalitzar els territoris rurals i donar resposta a la crisis sistèmica en la qual estem immersos.
El terme sobirania alimentària ha estat justament forjat per La Via Campesina, i moviments locals de pagesia, per a reivindicar una transformació de polítiques i pràctiques que garanteixin el dret de qui produeix, distribueix i consumeix d’accedir i controlar els recursos, els mecanismes, la presa de decisions i les polítiques que configuren el sistema agroalimentari. (Declaration of the International Forum for Agroecology, Nyéléni, Mali: 27 February 2015.)
Reivindiquem un cop més la sobirania alimentària com una eina per fer front a les noves amenaces que viu el món rural com ara els projectes que una vegada més han estat dissenyats des del centre, la ciutat, tot colonitzant des d’una cultura urbana el mon rural segons un nou esquema d’aprofitament i explotació. Projectes com ara els d’ampliació d’aeroports i pistes d’esquí, megaconstrucions per a segones residències i a favor del turisme com a via de sortida a la marginalitat, quan s’hauria de potenciar el món rural des dels aliments i la seva producció.
En aquest context apareix la necessitat de crear eines pròpies des del món local que ajudin a pal·liar aquesta dura realitat i intentar no perdre un pam més de terra productiva, ni un camí d’abast, ni una font, ni un mas. Posant al centre de la reivindicació el drets de la família pagesa i els productes de qualitat per a intentar pal·liar danys econòmics, ecològics i socials que poden ser irreparables.
Així doncs el TTT el que pretén és fer d’altaveu d’alternatives al paradigma dominant del sistema agroalimentari globalitzat. El projecte va de llavors de transformació que apareixen arreu del territori fruit d’aquestes reflexions sobre el model actual i com transformar-lo com a projecte polític. El TTT aglutina des de moviments de defensa de les llavors, a projectes d’agricultura i ramaderia regenerativa i extensiva de petita pagesia, el polyfarming, els circuits curts i cicles tancats, els espigoladors i els moviments per reduir el malbaratament, els bancs de terra i l’escola de pastors que valoritza la recuperació de coneixement i dinamitza un relleu generacional en la ramaderia extensiva i el pastoralisme, la defensa de la identitat i de models amb baixa petjada ecològica, fins a projectes que reivindiquen un treball i un preu més just per a pagesos i pageses i temporeres i una agricultura socialment compromesa i feminista.
Des de l’abril fins a l’octubre la tríada d’artista-científica-pagesa ha treballat en 7 residències en 7 agroterritoris de Catalunya un missatge sobre l’agroecologia i i la sobirania alimentaria i aquestes reflexions són les que vam portar a Barcelona del 21 al 28 de novembre, també a diferents espais.
El diumenge 21 de novembre al matí vam inaugurar el Festival TerraTecaTraca al CCCB amb les reflexions conjuntes de totes les residències i amb un concert final de Sílvia Tomàs, una bona traca per començar. I a la tarda d’aquell mateix diumenge vam fer un segon acte, al Servei Civil Internacional, on vam poder escoltar la veu de la pagesia reflexionat sobre perquè l’agroecologia ha de ser feminista. Just aquell cap de setmana la xarxa d’agroecologia feminista s’havia trobat a Barcelona i vam poder convidar-les a ser part d’aquesta taula rodona, amb la presencia de Marta Rivera, Isabel Álvarez, Mirene Berigistain a qui també s’hi van unir Rocío Hernández, pagesa de Cal Notari al Parc Agrari del Baix Llobregat, i Cristina de Llanos, ramadera i membre del col·lectiu Ramaderes de Catalunya i de Ganaderas en Red de l’estat espanyol.
Diumenge vam iniciar el festival, i a partir d’aquí, cada dia d’aquella setmana hi van haver-hi els diversos esdeveniments de cada residencia per a mostrar el resultat de les seves reflexions i les obres d’art que havien sorgit d’aquestes.
El dilluns 22 va començar la residencia del CAN amb Ramats de la biodiversitat a l’Atelier Güell. El projecte del CAN estava format per l’artista Martina Manyà, artista visual, pintora i dibuixant, juntament amb l’Ariadna Nieto i Silvia Valenzuela, arqueòlogues del CSIC, en Ramón de casa Besolí i l’Aitana de la Gavasenca, pastors.
El dimarts 23, vam recuperar forces i el dimecres 24 va ser el torn de la residència de Can Serrat amb Terra en mudança al Bosc Turull. Aquí el conjunt de persones que vàren treballar plegades van ser en Duncan Gibbs, artista plàstic, la Montserrat Canudas i l’Alberto Blanco, pagesos que estan duent a terme un traspàs de terres, i la Neus Montllor i la Lucia Arguelles, científiques coneixedores de la terra i el sòl.
Dijous 25 vam fer doblet. Per una banda, la residència d’Addend amb Vi, identitat, territori a La Virreina centre de la imatge. A Addend van treballar-hi el duo d’en Martí Guixé, dissenyador, i en Joan Asens, enòleg i pagès. Per altra banda, el mateix 25, la residència de la Nau Côclea amb Pèixer: xarxes de coneixement per una pesca sostenible al Convent de Sant Agustí. En aquesta residència hi van confluir la Neus Borrell, cantautora i poeta, la Mercis Rossetti, artista audiovisual, en Lluís Rodríguez, pescador i enamorat de la mar i la Marta Muñoz, investigadora ecòloga de la mar de la Universitat de Girona.
El divendres 26 va ser el torn del Centre Quim Soler de la literatura i el vi amb Llavors vives i sobiranes! als cinemes Zumzeig i posteriorment a la Lleialtat Santenca. El comboi del Priorat estava conformat per l’artista Jordi Boldú, escriptor i dissenyador gràfic, la Mireia Vilamala, de l’associació la Safranòria, i els pagesos Ernest Estapé i Carlos Pascual.
El dissabte 27 al matí va ser el moment de la residència de CACiS amb Resiliències silvestres: biodiversitat i coneixement local a la Nau Bostik. Aquí la tríada estava formada per l’artista Marco Ranieri, artista plàstic, la Rosa Binimelis, activista de la XaSACC i investigadora de la Càtedra Agroecologia de la Universitat de Vic i la Elena Sixto de l’associació l’Era.
I finalment, diumenge 28 al matí el conjunt de dues residències, L’Obrador i Lo Pati van presentar Aus, arròs i mimetismes a Cal Tet, Delta del Llobregat. Aquest últim grup estava format per la Sònia Gòmez, ballarina i coreògrafa, en Sergi Sales, ornitòleg i en Polet, arrossaire del Delta de L’Ebre.
Aquestes van ser les 7 propostes que van portar cada residència a explorar els diversos i múltiples camins cap a un altre model, reivindicant la importància de mantenir un territori viu. A banda de les obres artístiques cada esdeveniment va estar acompanyat de xerrades i taules rodones per convidar a la reflexió i en alguns dels actes també va haver-hi tast d’aliments com ara formatges, llonganisses, peix fresc, safranòries i verdura de temporada, crestó de cabra catalana, entre d’altres. Se us està fent la boca aigua? Doncs si en voleu saber més, vegeu les taules rodones, les xerrades i les obres, on podeu trobar els vídeos dels esdeveniments en la següent direcció: www.terratecatraca.cat.
Realment, ha estat un procés molt interessant. Ha estat un any ple d’aprenentatges —i en parlo des de la meva experiència com a científica. L’aliança entre artistes, científics i món rural ens permet explorar el món a través de moltes capes. La ciència només pot arribar a comprendre fenòmens físics i descriure’ls i analitzar amb la raó, però l’univers està compost de moltes capes i la física n’és només una. El mon pagès i el coneixement local amplia la nostra mirada i afegeix l’experiència de la vida, en cada context. I, finalment, l’art té el poder de transportar-nos a altres capes, les del cos, les emocions, l’espiritualitat…, per ajudar-nos a interioritzar i comprendre missatges que van més enllà d’allò que es pot expressar amb paraules.
El projecte, però, encara no ha acabat. Ara ens toca a nosaltres, les científiques que l’hem organitzat, analitzar els processos que ha tingut cada residència i veure com han anat evolucionant, per a poder-ho repetir i, si es pot, millorar-ho!
La ciència, com qualsevol altra disciplina, per a poder ser transformadora, ha d’aliar-se. D’aquesta manera les solucions que es puguin trobar seran més creatives, fora dels paràmetres que han creat el problema.
I com deia Albert Einstein: «La ment és com un paracaigudes, només funciona si l’obrim».
Reflexions d’un gandul fracassat. Opus miraculum
[Un report d’Eduard Garrell.]
Vianant, siguis qui siguis,
vinguis d’on vinguis,
pensis com pensis,
seu i reposa, la Vila de Calonge
t’ofereix aquest seient.
[Inscripció del pedró de l’entrada sud de Calonge.]
El dia 10 d’aquest mes de desembre es va presentar al santuari del Miracle el darrer llibre de l’amic Salvador Giralt El camí del monjo, una imperdible conversa amb el monjo de Montserrat Ramon Ribera Mariné, un llibre que insinua camins cap el coneixement. També, s’inaugurava, a Calonge, el projecte Calonge poble de llibres, amb la presentació de les set llibreries (que havien de ser vuit), que ja són obertes al públic en aquesta petita i singular població del Baix Empordà.
D’ambdós miracles vaig triar el de Calonge perquè, a més de ser la meva «Heimat», hi estic personalment compromès.
Calonge poble de llibres neix gràcies a la tenacitat del regidor de Cultura i la complicitat del Consistori i, també, a causa de la imperiosa necessitat de revitalitzar un poble amb caràcter, que decandeix marginat pel turisme de sol i platja, amb la intenció d’atraure un turisme cultural que, malgrat tot, pensem que deu existir.
Les set llibreries són com una gran «casa dels llibres» amb les seves seccions especialitzades repartides per diferents locals comercials que havien quedat buits i que propietaris i Ajuntament han posat a l’abast dels llibreters amb lloguers raonables i suport econòmic. La vuitena llibreria, la que que manca, havia d’ocupar el local de la biblioteca parroquial que contenia els arxius eclesiàstics que ja foren traslladats a Girona per romandre custodiats a l’arxiu episcopal. Hi quedava un fons de llibres bàsicament religiosos els quals presumeixo que només rebien alguna visita per treure’ls la pols. El local, el més d’ampli i llaminer pels candidats, que ja havia estat cedit en lloguer pel bisbat, ha estat vetat pel mossèn del poble i un grup de feligresos, possiblement ofesos per la usurpació de funcions, atès que els miracles son exclusiva de l’església. De fet, Calonge té la fama merescuda de ser, si més no, un dels pobles més anticlericals de Catalunya. Caldria doncs, no descartar la venjança.
Aquesta «casa dels llibres» dispersa té la virtut de poder establir sinergies entre tots els actors i funcionar com un sol cos.
Caldrà molta complicitat, molta generositat i un canvi profund de mentalitat per deslliurar-se de l’endèmica por de la competència que domina el món del llibre.
«Alea jacta est», les llibreries ja són obertes, però el medi és hostil: l’índex de préstec per habitant any de les biblioteques de l’entorn queda força per sota de la mitjana de Catalunya, excepte els mesos de juliol i agost a la biblioteca de Sant Antoni, el barri mariner i més turístic de Calonge. L’abandonament escolar també és preocupant.
En contra de les aparences les comarques litorals són les que tenen la renda familiar més baixa, especialment l’Alt i el Baix Empordà. El juliol del 2019, després de 42 anys d’història, la llibreria La Gavina de Palamós abaixava la persiana per les dificultats a continuar mantenint el negoci.
Ja ho veieu, el turisme és un miratge i pel que sembla un generador de misèria, destrucció paisatgística i incultura.
Aquesta gran llibreria, aquest poble llibreria, es pot entendre com una capitalitat cultural, com un monument al llibre, o senzillament com un mercat. La vitalitat d’una capital, monument o mercat —tant se val—, no rau només en la seva pròpia existència sinó en l’entorn que genera i que, també, forma part de la seva pròpia essència i li dóna sentit i personalitat.
Així doncs, Calonge ha de generar, i pot fer-ho, no només restaurants que posin en valor els vins, l’oli i els excel·lents productes de proximitat, botigues diverses, terrasses de bars, accessibilitat al poble, coneixement i promoció de l’entorn i de la seva pròpia història…, també, ho ha de fer amb les activitats pròpies del món del llibre que vagin, si us plau, més enllà de les suades presentacions, que provoquin la participació i l’interès dels lectors i dels visitants.
També, cal tenir present que el llibre no només és un suport de continguts intel·lectuals. El llibre és possiblement l’invent més genial de la humanitat, per la seva simplicitat mecànica i material (cel·lulosa, tinta i cordill, i pell si cal). Conté el pensament humà, la saviesa secular de la fabricació del paper i de la tinta, segles d’investigació en l’estampació, la il·lustració calcogràfica, litogràfica, xilogràfica en totes les modalitats d’aquestes tècniques, les diferents enquadernacions, la restauració i conservació… L’objecte més senzill i funcional pot ser meravella artesanal i obra d’art. En el llibre, de l’autor al lector, hi conflueix un món de coneixement i d’oficis artístics, tècnics i comercials.
Calonge té les condicions i l’ambició de completar aquest monument al llibre que acaba d’iniciar obrint les seves portes als artesans i artistes que practiquen i difonen els oficis del llibre. Calonge pot donar sopluig a un viver d’arts i oficis del llibre, que generi un intercanvi de coneixements entre els artistes i artesans de tot el món que s’hi vulguin trobar: seminaris, estades, cursos, conferències, art, llibreries, llibreters, visitants, entesos, curiosos, iniciats, col·leccionistes d’art seriat, estudiants. Cal, això sí, un taller dotat amb els elements i eines pròpies dels oficis i les arts del llibre en l’espai lluminós i tranquil de Calonge, i la mateixa tenacitat per fer-ho possible i l’empenta per a dinamitzar-ho.
Potser el mossèn de Calonge voldrà compartir el miracle, o vés a saber si li’n faran un llibre i serà tan famós com Don Camilo, de Giovanni Guareschi, o Ponosse, el capellà de Clochemerle, de Gabriel Chevalier.