Trenquem el silenci, obrim el debat: passem a l’acció

Un moment de la intervenció de la doctora Karina Acevedo a Vic. [Foto: Xavier Borràs.]
[Comunicat de Randa. Seminari permanent de pensament polític.]

Dissabte passat, 11 de desembre, es va celebrar a Vic (Osona), la jornada «Per una sanitat pública i comunitària. Poder i control en la gestió de la pandèmia», organitzada per Randa. Seminari permanent de pensament polític i amb la col·laboració de diferents entitats, col·lectius i persones, com la Fundació la Plana.

La jornada va desenvolupar-se a l’auditori Marià Vila d’Abadal, a l’edifici el Sucre, durant tot el dia, amb l’aforament complet des de feia dies, més de 250 persones van escoltar les diferents ponències i van intervenir amb les seves aportacions i opinions o preguntes.

Una taula, al matí, centrada en aportacions fetes des de persones vinculades a iniciatives que estan desenvolupant-se actualment. Com és el cas de Bizitza, una plataforma popular creada a Euskal Herria i que promou mobilitzacions i debats i accions concretes a favor dels drets col·lectius i de l’esclariment de dades  i el qüestionament de moltes de les mesures preses en aquell país així com de les bases que justifiquen aquestes mesures. Isa Garnika, membre d’aquesta iniciativa, va plantejar un seguit de qüestions al voltant de l’acció de govern (també respecte dels governs municipals) i de la falta de transparència i l’autoritarisme amb què aquest actua. Bizitza ha estat qui ha protagonitzat la major part de les mobilitzacions que s’estan a duent a terme al País Basc.

La segona intervenció del matí anà a càrrec de tres membres del sindicat CGT d’Ensenyament de Ponent, que van explicar el contingut i els motius de la publicació d’un manifest que plantejava la preocupació davant les mesures que es volen aplicar als centres educatius i que porten incorporada un alt risc de segregació entre els alumnes per coses com la vacunació. Aquesta manifest ha representat el primer posicionament col·lectiu davant d’aquestes mesures del departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

A continuació va prendre la paraula el metge navarrès Jose Ramon Loayssa, coautor del llibre Covid19. La respuestaautoritaria y la estrategia del miedo, editat per Editorial el Salmon. L’autor va exposar el sentit del llibre i la repercussió que ha tingut i la importància de trencar el silenci,  i desmuntar el discurs oficial que fa passar com a mesures sanitàries accions institucionals que només es fonamenten en el control i la repressió de la població amb la finalitat que aquesta accepti acríticament totes les mesures.

Finalment, Eduard Casas, president del Grup Associat pels Serveis de Salut – GASS va exposar les línies de treball que ha engegat aquest col·lectiu, entre les quals assessorar i promoure iniciatives legals front a temes com els protocols a les escoles, el passaport Covid. Ens recordà que els decrets del Govern de la Generalitat  respecte del passaport Covid són mesures de rang molt baix, ni tan sols són lleis autonòmiques, i enfront tenim lleis estatals referenciades en lleis internacionals que garanteixen la intimitat, o la voluntarietat d’acceptar o no un tractament, o el dret a vacunar-se o no, drets internacionals que aquests decrets autonòmics vulneren.

Aquesta taula va ser presentada i moderada per l’escriptor i filòleg, Jordi Martí i Font, que va plantejar la gravetat del moment que vivim i la necessitat d’establir dinàmiques de debat i mobilització per parar mesures, com el passaport sanitari, que no tenen res de sanitari i sí molt de control.

La sessió de la tarda es va obrir amb la presentació del moderador de la segona taula, Gerard Batalla i Tàsies, pagès, que va plantejar la necessitat de respondre a tot plegat també amb mirades diverses des de la diversitat del territori, remarcant com n’és de diferent la percepció de tot plegat des del món rural, denunciant l’urbanocentrisme com a paradigma únic, fet que implica greus desajustaments en qualsevol tipus de mesura que es prengui. Va insistir molt en la importància de les mobilitzacions que permetin que hom vegi que hi ha més realitat que la que s’imposa des dels mitjans, les institucions i el silenci social.

La primera intervenció anà a càrrec de la doctora Karina Acevedo, per videoconferència, des de Mèxic, una de les veus científiques que més han maldat per revisar les accions a prendre i que més evidències ha difós sobre els riscos i la falta de garanties de les anomenades vacunes amb què s’està inoculant la població. En la seva exposició utilitzà una àmplia bibliografia científica de primer rang.  Una autoritat científica que està rebent molta pressió pel fet de mantenir i fer públiques les seves investigacions i les conclusions que en treu.

Heike Freire, filòsofa i psicòloga, ha estat impulsora de diferents iniciatives per evitar l’aplicació de mesures coercitives envers els infants des de l’inici de la pandèmia, i és una de les veus més perseverants a l’hora de defensar els drets col·lectius front a les mesures autoritàries i uniformitzadores. Impulsora del manifest per Una sortida raonable a la crisi de la pandèmia. Va denunciar la planificació de les actuacions dels estats i la necessitat de respondre socialment, de manera especial amb el tema passaport sanitari i en la campanya contra la vacunació infantil.

Teresa Forcades, metgessa i teòloga, una de les referències en la denúncia dels interessos de les farmacèutiques i les actuacions mèdiques, va intervenir per videoconferència i va fer una extensa i detallada relació de les afectacions i riscos de les diferents vacunes i de com estan relacionades amb les actuacions davant de la pandèmia. Va plantejar també la necessitat de començar a exigir alternatives a les vacunes a partir de dades de diferents indrets del món que obren altres vies.

Nines Maestro, metgessa i exdiputada al parlament espanyol, va tenir unes paraules d’escalf i suport cap al doctor Joan Ramon Laporte, una de les autoritats en matèria de farmacologia i actualment sospitosament silenciat. Maestro va mostrar la cara més bel·ligerant contra la gestió de la crisi i va denunciar les pràctiques feixistes que s’estan duent a terme i reclamà que l’esquerra anticapitalista abandonés el silenci i es mobilitzés contra la gestió de la pandèmia posant el focus en el passaport sanitari, la vacunació obligatòria i la vacunació infantil, així com en la denúncia del silenci mediàtic i de bona part del sector científic.

Finalment, el filòsof i escriptor Jordi Pigem va presentar els continguts del seu llibre Pandèmia i postveritat i va emplaçar tothom a fer front a les múltiples mesures per restringir llibertats, drets i capacitat social de resposta, convidant a veure-hi més enllà i a restablir el sentit comú en relació amb la tecnologia, la salut i la vida.

Al final de cada sessió, el públic assistent va poder intervenir i es van formular diferents reflexions sobre com encarar la situació present i com desmuntar un discurs que es fonamenta en la por, el silenci, la discriminació i la desmobilització.

Des de l’organització es valora com a molt positiva la jornada, per la quantitat d’informació donada, contrastada, i per la necessitat de trencar un silenci de quasi dos anys que està posant de manifest les mancances del sistema de salut, la dependència dels interessos privats i les greus conseqüències que això està tenint sobre la població.

En el torn de la cloenda i les conclusions, des de l’organització de la jornada de treball es va plantejar la necessitat d’eixamplar aquest espai de debat i comunicació i de fer front a les mesures imposades amb iniciatives socials i jurídiques que ajudin a enfortir la consciència col·lectiva, i passar a l’acció en temes com:

  • la informació plural
  • la denúncia i la derogació del passaport sanitari, una porta oberta a l’apartheid i la segregació social
  • el rebuig a les intencions d’imposar la vacunació obligatòria
  • el fre a la campanya de vacunació infantil, absolutament innecessària i interessada -l’oposició a mesures i pràctiques autoritàries i discriminatòries impròpies de societats democràtiques

La jornada ha representat un important èxit de participació:

  • 250 assistents presencials
  • 450 persones en llista d’espera un cop tancat l’aforament
  • Més de 22.000 entrades a l’emissió en directe i als documents penjats a internet

Des de l’organització es preveu de posar a disposició de tothom les diferents intervencions a la jornada a través de les xarxes socials, en els propers dies. [Podeu trobar ja les intervencions del matí en aquest canal de Youtube i un vídeo sencer de les intervencions de la tarda, cortesia de TV Bagé Serveis Audiovisuals. Els vídeos de la retransmissió en directe que van romandre penjats a la plataforma Youtube han rebut més de 40.000 visualitzacions!]

Des de l’organització es constata la poca presència de mitjans en un esdeveniment d’aquesta dimensió i destaca i agraeix a Ràdio Ona, de Torelló, i a Més Osona haver destinat persones a cobrir l’acte.

Les despeses derivades de l’organització de la jornada han estat cobertes amb aportacions voluntàries i anònimes entre els assistents, donat que l’acte era totalment autogestionat i al darrera no hi havia cap partit, sindicat, institució o empresa.

Randa. Seminari permanent de pensament polític vol agrair l’esforç i actitud de col·laboració de tothom qui ha fet possible la celebració d’aquesta jornada amb ampli ressò i projecció tant als Països Catalans com a l’exterior.

[Vic (Osona)/Països Catalans, 14 de desembre de 2021.]

Terra-Teca-Traca: art, ruralitat i agroecologia

La imatge general del Terra Teca Traca, que s’ha celebrat a Barcelona el mes de novembre.

[Un report de Maria Borràs.]

Per a defensar la Terra, que ens aguanta i sustenta; per a reivindicar la Teca, que ens nodreix i procura plaer; per a despertar amb Traca les consciències individuals i col·lectives en la defensa d’un accés als aliments just, sa i sostenible.

Ara fa exactament un mes que Barcelona va quedar sacsejada per les veus dels territoris de Catalunya que fan camí per a procurar-nos d’una alimentació pròxima i de qualitat, tot salvaguardant tradicions i mantenint els paisatges agrícoles tant característics de la Mediterrània. El passat mes de novembre, del 21 al 28, vam aterrar a la «capital de l’alimentació sostenible«, que aquest any ha estat Barcelona, amb el projecte: TerraTecaTraca, d’ara en endavant TTT, que no TNT, però semblant, amb la mateixa potència i voluntat de re-construir l’imaginari sobre l’alimentació a les ciutats a través de les veus i les experiències dels territoris rurals.

El projecte de TerraTecaTraca neix de la confluència de diversos interessos i motivacions. Per una banda, ens semblava del tot inversemblant que Barcelona fos la capital de l’alimentació sostenible, quan a la ciutat no es produeixen aliments des de fa un bon temps, a banda dels productes de la pesca, igualment sempre més marginalitzats en les prioritats polítiques de la ciutat, i què depèn dels aliments que arriben des del món rural. Per altra banda, pensàvem que en les converses sobre l’alimentació sostenible qui més tenia a dir eren aquelles persones que treballen la terra dia rere dia, amb els animals, i que son els primers que reben els forts embats de la política agrària, que cada dia està més lluny de revitalitzar territoris que han estat poc cuidats. A més a més, TTT té la voluntat de portar aquests missatges a través de l’art. L’art com a llenguatge universal, que tothom pot arribar a entendre i que ens connecta a través de les emocions i dels sentiments, a més e fugir de la lògica racional que sempre ho embafa tot.

Per això, des de les perifèries diverses, des dels mons rurals vius i productius on encara es treballa la terra i es conreen aliments, se’ns va acudir de portar un missatge a Barcelona per a deixar clar d’on sortien els aliments, on tenen l’origen i qui hi ha al darrere. Aquest missatge ha estat el fruit de sumar complicitats des de el món de l’art i de la cultura amb unes quantes científiques preocupades per aquesta crisi sistèmica que estem vivint i  que conjuntament han començat a escoltar a pagesos i pageses, ramaders i ramaderes, pastors i pastores, pescadors i pescadores parlar de la terra i de la teca, per a fer-nos reflexionar com a consumidors, a les ciutats, sobre l’origen d’allò que ingerim:  d’on vénen i com és produeixen els aliments? Com es transformen i distribueixen? I què hi puc fer jo?

Aquesta reflexió també és fruit del que vam observar durant l’any passat, quan tothom era tancat a casa durant el confitament (si, he escrit confitament, no m’he equivocat, perquè el confinament domiciliari ens va deixar a tots com ànecs confitats: tous, flàcids i amb poques ganes). Durant la pandèmia el sistema alimentari globalitzat i controlat per unes poques multinacionals estava contra les cordes: no es podien posar en llaunes els productes perquè els preus de les llaunes havien pujat un 10% i els preus als supermercats havien pujat fins a un 15%. Per altra banda, aquesta dosi de realitat ens ha ensenyat que la nostra pagesia, la que sobreviu amb una producció de petita escala, en molts casos amb projectes de cadena curta, agroecològics i de ramaderia extensiva, donava excedents als bancs d’aliments, s’organitzava en xarxes improvisades i portava sense carregar preus extra els aliments casa per casa. En plena pandèmia, van ser a la primera línia. Ells no es van confinar, ans el contrari. Van continuar fent la seva feina perquè poguéssim tenir un plat a taula de qualitat. Però el seu sentir és que des de fa molt de temps han estat menyspreats i menysvalorats per les polítiques oficials i per un mon urbà que s’ha atorgat el rol de decidir per elles quina ha de ser la cultura i com hauria de ser el territori.

Cito la Maite Sanchez, ramadera a Navarra de vaques betizu, que estan en vies d’extinció, que deia: «Antes de la pandemia nunca lo había pensado, pero cuando sucedió nos dimos cuenta de que somos los primeros de la cadena y los que tenemos que cuidar al mundo. Si todo falla, aquí estaremos». Amb aquestes paraules la Maite posava en relleu la funció clau de les societats rurals per a produir, transformar i distribuir aliments com a recursos essencials per la supervivència, i encara més davant la emergència ambiental i sanitària que estem vivint.

Fruit d’aquestes reflexions i de la voluntat de portar aquest missatge a la «capital de l’alimentació sostenible», neix el projecte TTT a finals de 2020 i es comença a gestar a principis de 2021 amb la confluència de persones com Federica Ravera, investigadora de la Universitat de Girona i principal impulsora: Gustavo Duch, director de la revista Sobirania Alimentària; Lluís Llobet, director del Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera; Pere Bascones, president dels Amics del CAN; i, Vanessa Freixa, dinamitzadora rural, entre d’altres. Lluís Llobet convidà 7 altres residències artístiques a ser part d’aquest projecte i a finals d’abril ens vam trobar totes les persones interessades a tirar-lo endavant a Can Serrat, en un taller inicial de dos dies on construir plegades el fil conductor de les reflexions que s’havien de dur a terme a cada residència: la sobirania alimentària com a objectiu i mitjà per a revitalitzar els territoris rurals i donar resposta a la crisis sistèmica en la qual estem immersos.

El terme sobirania alimentària ha estat justament forjat per La Via Campesina, i moviments locals de pagesia, per a reivindicar una transformació de polítiques i pràctiques que garanteixin el dret de qui produeix, distribueix i consumeix d’accedir i controlar els recursos, els mecanismes, la presa de decisions i les polítiques que configuren el sistema  agroalimentari.  (Declaration  of  the  International  Forum  for  Agroecology,  Nyéléni,  Mali: 27  February  2015.)

Reivindiquem un cop més la sobirania alimentària com una eina per fer front a les noves amenaces que viu el món rural com ara els projectes que una vegada més han estat dissenyats des del centre, la ciutat, tot colonitzant des d’una cultura urbana el mon rural segons un nou esquema d’aprofitament i explotació. Projectes com ara els d’ampliació d’aeroports i pistes d’esquí, megaconstrucions per a segones residències i a favor del turisme com a via de sortida a la marginalitat, quan s’hauria de potenciar el món rural des dels aliments i la seva producció.

En aquest context apareix la necessitat de crear eines pròpies des del món local que ajudin a pal·liar aquesta dura realitat i intentar no perdre un pam més de terra productiva, ni un camí d’abast, ni una font, ni un mas. Posant al centre de la reivindicació el drets de la família pagesa i els productes de qualitat per a intentar pal·liar danys econòmics, ecològics i socials que poden ser irreparables.

Així doncs el TTT el que pretén és fer d’altaveu d’alternatives al paradigma dominant del sistema agroalimentari globalitzat. El projecte va de llavors de transformació que apareixen arreu del territori fruit d’aquestes reflexions sobre el model actual i com transformar-lo com a projecte polític. El TTT aglutina des de moviments de defensa de les llavors, a projectes d’agricultura i ramaderia regenerativa i extensiva de petita pagesia, el polyfarming, els circuits curts i cicles tancats, els espigoladors i els moviments per reduir el malbaratament, els bancs de terra i l’escola de pastors que valoritza la recuperació de coneixement  i dinamitza un  relleu generacional en la ramaderia extensiva i el pastoralisme, la defensa de la identitat i de models amb baixa petjada ecològica, fins a projectes que reivindiquen un treball i un preu més just per a pagesos i pageses i temporeres i una agricultura socialment compromesa i feminista.

Algunes de les persones que han participat al TTT.

Des de l’abril fins a l’octubre la tríada d’artista-científica-pagesa ha treballat en 7 residències en 7 agroterritoris de Catalunya un missatge sobre l’agroecologia i i la sobirania alimentaria i aquestes reflexions són les que vam portar a Barcelona del 21 al 28 de novembre, també a diferents espais.

El diumenge 21 de novembre al matí vam inaugurar el Festival TerraTecaTraca al CCCB amb les reflexions conjuntes de totes les residències i amb un concert final de Sílvia Tomàs, una bona traca per començar. I a la tarda d’aquell mateix diumenge vam fer un segon acte, al Servei Civil Internacional, on vam poder escoltar la veu de la pagesia reflexionat sobre perquè l’agroecologia ha de ser feminista. Just aquell cap de setmana la xarxa d’agroecologia feminista s’havia trobat a Barcelona i vam poder convidar-les a ser part d’aquesta taula rodona, amb la presencia de Marta Rivera, Isabel Álvarez, Mirene Berigistain a qui també s’hi van unir Rocío Hernández, pagesa de Cal Notari al Parc Agrari del Baix Llobregat, i Cristina de Llanos, ramadera i membre del col·lectiu Ramaderes de Catalunya i de Ganaderas en Red de l’estat espanyol.

Diumenge vam iniciar el festival, i a partir d’aquí, cada dia d’aquella setmana hi van haver-hi els diversos esdeveniments de cada residencia per a mostrar el resultat de les seves reflexions i les obres d’art que havien sorgit d’aquestes.

El dilluns 22 va començar la residencia del CAN amb Ramats de la biodiversitat a l’Atelier Güell. El projecte del CAN estava format per l’artista Martina Manyà, artista visual, pintora i dibuixant, juntament amb l’Ariadna Nieto i Silvia Valenzuela, arqueòlogues del CSIC, en Ramón de casa Besolí i l’Aitana de la Gavasenca, pastors.

El dimarts 23, vam recuperar forces i el dimecres 24 va ser el torn de la residència de Can Serrat amb Terra en mudança al Bosc Turull. Aquí el conjunt de persones que vàren treballar plegades van ser en Duncan Gibbs, artista plàstic, la Montserrat Canudas i l’Alberto Blanco, pagesos que estan duent a terme un traspàs de terres, i la Neus Montllor i la Lucia Arguelles, científiques coneixedores de la terra i el sòl.

Dijous 25 vam fer doblet. Per una banda, la residència d’Addend amb Vi, identitat, territori a La Virreina centre de la imatge. A Addend van treballar-hi el duo d’en Martí Guixé, dissenyador, i en Joan Asens, enòleg i pagès. Per altra banda, el mateix 25, la residència de la Nau Côclea amb Pèixer: xarxes de coneixement per una pesca sostenible al Convent de Sant Agustí. En aquesta residència hi van confluir la Neus Borrell, cantautora i poeta, la Mercis Rossetti, artista audiovisual, en Lluís Rodríguez, pescador i enamorat de la mar i la Marta Muñoz, investigadora ecòloga de la mar de la Universitat de Girona.

El divendres 26 va ser el torn del Centre Quim Soler de la literatura i el vi amb Llavors vives i sobiranes! als cinemes Zumzeig i posteriorment a la Lleialtat Santenca. El comboi del Priorat estava conformat per l’artista Jordi Boldú, escriptor i dissenyador gràfic, la Mireia Vilamala, de l’associació la Safranòria, i els pagesos Ernest Estapé i Carlos Pascual.

El dissabte 27 al matí va ser el moment de la residència de CACiS amb Resiliències silvestres: biodiversitat i coneixement local a la Nau Bostik. Aquí la tríada estava formada per l’artista Marco Ranieri, artista plàstic, la Rosa Binimelis, activista de la XaSACC i investigadora de la Càtedra Agroecologia de la Universitat de Vic i la Elena Sixto de l’associació l’Era.

I finalment, diumenge 28 al matí el conjunt de dues residències, L’Obrador i Lo Pati van presentar Aus, arròs i mimetismes a Cal Tet, Delta del Llobregat. Aquest últim grup estava format per la Sònia Gòmez, ballarina i coreògrafa, en Sergi Sales, ornitòleg i en Polet, arrossaire del Delta de L’Ebre.

Aquestes van ser les 7 propostes que van portar cada residència a explorar els diversos i múltiples camins cap a un altre model, reivindicant la importància de mantenir un territori viu. A banda de les obres artístiques cada esdeveniment va estar acompanyat de xerrades i taules rodones per convidar a la reflexió i en alguns dels actes també va haver-hi tast d’aliments com ara formatges, llonganisses, peix fresc, safranòries i verdura de temporada, crestó de cabra catalana, entre d’altres. Se us està fent la boca aigua? Doncs si en voleu saber més, vegeu les taules rodones, les xerrades i les obres, on podeu trobar els vídeos dels esdeveniments en la següent direcció: www.terratecatraca.cat.

Realment, ha estat un procés molt interessant. Ha estat un any ple d’aprenentatges —i en parlo des de la meva experiència com a científica. L’aliança entre artistes, científics i món rural ens permet explorar el món a través de moltes capes. La ciència només pot arribar a comprendre fenòmens físics i descriure’ls i analitzar amb la raó, però l’univers està compost de moltes capes i la física n’és només una. El mon pagès i el coneixement local amplia la nostra mirada i afegeix l’experiència de la vida, en cada context. I, finalment, l’art té el poder de transportar-nos a altres capes, les del cos, les emocions, l’espiritualitat…, per ajudar-nos a interioritzar i comprendre missatges que van més enllà d’allò que es pot expressar amb paraules.

El projecte, però, encara no ha acabat. Ara ens toca a nosaltres, les científiques que l’hem organitzat, analitzar els processos que ha tingut cada residència i veure com han anat evolucionant, per a poder-ho repetir i, si es pot, millorar-ho!

La ciència, com qualsevol altra disciplina, per a poder ser transformadora, ha d’aliar-se. D’aquesta manera les solucions que es puguin trobar seran més creatives, fora dels paràmetres que han creat el problema.

I com deia Albert Einstein: «La ment és com un paracaigudes, només funciona si l’obrim».

Reflexions d’un gandul fracassat. Opus miraculum

Les set noves llibreries de Calonge en una mapa. [Fonts: Rals Llibres.]

[Un report d’Eduard Garrell.]

Vianant, siguis qui siguis,
 vinguis d’on vinguis,
pensis com pensis,
seu i reposa, la Vila de Calonge
t’ofereix aquest seient.
[Inscripció del pedró de l’entrada sud de Calonge.]

El  dia 10 d’aquest mes de desembre es va presentar al santuari del Miracle el darrer llibre de l’amic Salvador Giralt El camí del monjo, una imperdible conversa amb el monjo de Montserrat Ramon Ribera Mariné, un llibre que insinua camins cap el coneixement. També, s’inaugurava, a Calonge, el projecte Calonge poble de llibres, amb la presentació de les set llibreries (que havien de ser vuit), que ja són obertes al públic en aquesta petita i singular població del Baix Empordà.

D’ambdós miracles vaig triar el de Calonge perquè, a més de ser la meva «Heimat», hi estic personalment compromès.

Calonge poble de llibres neix gràcies a la tenacitat del regidor de Cultura  i la complicitat del Consistori i, també, a causa de la imperiosa necessitat de revitalitzar un poble amb caràcter, que decandeix  marginat pel turisme de sol i platja, amb la intenció d’atraure un turisme cultural que, malgrat tot, pensem que deu existir.

Les set llibreries  són com una gran «casa dels llibres» amb les seves seccions especialitzades repartides per diferents locals comercials que havien quedat buits i que propietaris i Ajuntament han posat a l’abast dels llibreters amb lloguers raonables i suport econòmic. La vuitena llibreria, la que que manca, havia d’ocupar el local de la biblioteca parroquial que contenia els arxius eclesiàstics que ja foren traslladats a Girona per romandre custodiats a l’arxiu episcopal. Hi quedava un fons de llibres bàsicament religiosos els quals presumeixo que només rebien alguna visita per treure’ls la pols. El local, el més d’ampli i llaminer pels candidats, que ja havia estat cedit en lloguer pel bisbat, ha estat vetat pel mossèn del poble i un grup de feligresos, possiblement ofesos per la usurpació de funcions, atès que els miracles son exclusiva de l’església. De fet, Calonge té la fama merescuda de ser, si més no, un dels pobles més anticlericals de Catalunya. Caldria doncs, no descartar la venjança.

Aquesta «casa dels llibres» dispersa té la virtut de poder establir sinergies entre tots els actors i funcionar com un sol cos.

Caldrà molta complicitat, molta generositat i un canvi profund de mentalitat per deslliurar-se de l’endèmica por de la competència que domina el món del llibre.

«Alea jacta est», les llibreries ja són obertes, però el medi és hostil: l’índex de préstec per habitant any de les biblioteques de l’entorn queda força per sota de la mitjana de Catalunya, excepte els mesos de juliol i agost a la biblioteca de Sant Antoni, el barri mariner i més turístic de Calonge. L’abandonament escolar també és preocupant.

En contra de les aparences les comarques litorals són les que tenen la renda familiar més baixa, especialment l’Alt i el Baix Empordà.  El juliol del 2019, després de 42 anys d’història, la llibreria La Gavina de Palamós abaixava la persiana per les dificultats a continuar mantenint el negoci.

Ja ho veieu, el turisme és un miratge i pel que sembla un generador de misèria, destrucció paisatgística i incultura.

El logotip de Calonge poble de llibre. [Font: @pobledellibres.}
Si l’esforç d’aquests admirables llibreters i de l’Ajuntament vol canviar la situació econòmica i cultural del seu terrer, haurà d’atraure els habitants de força més enllà de les seves comarques, postular-se a les agències internacionals de turisme com a destí cultural i fer un exercici de difusió que sens dubte sabran fer, i molt bé.

Aquesta gran llibreria, aquest poble llibreria, es pot entendre com una capitalitat cultural, com un monument al llibre, o senzillament com un mercat. La vitalitat d’una capital, monument o mercat —tant se val—, no rau només en la seva pròpia existència sinó en l’entorn que genera i que, també, forma part de la seva pròpia  essència i li dóna sentit i personalitat.

Així doncs, Calonge ha de generar, i pot fer-ho, no només restaurants que posin en valor els vins, l’oli i els excel·lents productes de proximitat, botigues diverses,  terrasses de bars, accessibilitat al poble, coneixement i promoció de l’entorn i de la seva pròpia història…, també, ho ha de fer amb les activitats pròpies del món del llibre que vagin, si us plau, més enllà de les suades presentacions, que provoquin la participació i l’interès dels lectors i dels visitants.

També, cal tenir present que el llibre no només és un suport de continguts intel·lectuals. El llibre és possiblement l’invent més genial de la humanitat, per la seva simplicitat mecànica i material (cel·lulosa, tinta i cordill, i pell si cal). Conté el pensament humà, la saviesa secular de la fabricació del paper i de la tinta, segles d’investigació en l’estampació, la il·lustració calcogràfica, litogràfica, xilogràfica en totes les modalitats d’aquestes tècniques, les diferents enquadernacions, la restauració i conservació… L’objecte més senzill i funcional pot ser meravella artesanal i obra d’art. En el llibre, de l’autor al lector, hi conflueix un món de coneixement i d’oficis artístics, tècnics i comercials.

Calonge té les condicions i l’ambició de completar aquest monument al llibre que acaba d’iniciar obrint  les seves portes als artesans i artistes que practiquen i difonen els oficis del llibre. Calonge pot donar sopluig a un viver d’arts i oficis del llibre, que generi un intercanvi de coneixements entre els artistes i artesans de tot el món que s’hi vulguin trobar: seminaris, estades, cursos, conferències, art, llibreries, llibreters,  visitants,  entesos,  curiosos,  iniciats,  col·leccionistes d’art seriat,  estudiants. Cal, això sí,  un taller dotat amb els elements i eines pròpies dels oficis i les arts del llibre en l’espai lluminós i tranquil de Calonge, i la mateixa tenacitat per fer-ho possible i l’empenta per a dinamitzar-ho.

Potser el mossèn de Calonge voldrà compartir el miracle, o vés a saber si li’n faran un llibre i serà  tan famós com Don Camilo, de Giovanni Guareschi, o Ponosse, el capellà de Clochemerle, de Gabriel Chevalier.

 

A la memòria de Toni Coromina

[Text i fotografia de Toni Casassas.]

Explicaves sempre, Toni, la teva devoció per aquestes terres ufanes, de prats, serrats, costes i pics; de barrancs, obagues i solanes, que amaguen, dins el seu profund, en cavernes i grutes de deus clares i abundants l’ignot ressò dels principis.
Aquestes muntanyes de recer i pau per a tot home més enllà de tot home; de recer i pau de tota vida més enllà de tota vida.

Una abraçada, Toni!

[VÍDEO] Aniversari

[Text i veu de Nan Orriols.]

El més puntual cada mes a entregar el seu article a La Resistència era en Toni Coromina. Sempre, fins a l’últim lliurament pocs dies abans de morir.

Intentar definir en Toni és perdre el temps; tothom l’entenia a la seva manera. Definir molts dels que l’hem estimat és més fàcil.

En Toni sabia estimar, i la seva aportació era un acte d’amor perquè obríssim els ulls. Estimava la seva dona i els seus fills i patia. Diré que en Toni ha estat maltractat per la societat que ell va servir.

Toni: ara volen fer els Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Per vendre millor la bogeria en diuen «Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus». També, et diré que la melangia i la tristesa es confonen amb la Plana emboirada i que ens volen fer acceptar l’engany com a veritats indiscutibles. Vivim tots en una fira on la noria és quadrada, els xurros són de plàstic i volem pescar els ànecs sense canya.

Avui ets més necessari que mai; no perquè els reis dels dogmes entenguin res, no. És perquè trobem a faltar la teva generositat: aquell comentari que en poques paraules definia el caos i l’ordre imperial.

Gràcies, Toni.

La Conferència de les Parts (COP26) de Glasgow

Moment final de l’adopció formal del Pacte Climàtic de Glasgow. [Foto: COP26.]
[Un report de Gabriel Borràs.]

Ha estat una jornada laboral intensa, la d’avui: dues reunions en línia, una amb un projecte europeu i l’altra amb un centre de recerca. A la tarda, reunió presencial —amb mascareta i distància de seguretat— a la seu d’un departament del govern autonòmic al cap i casal. I tot, amanit amb pessics de correus urgents, branquillons de consultes de mitjans de comunicació, alguna cullerada a les xarxes socials i un polsim d’ordre a l’agenda, sempre caòtica. Poca estona per a pensar, com sempre, i per a veure-les venir. A partir de les deu de la nit, quan tothom és al llit, aprofito la solitud del menjador per a reflexionar mentre sento, lluny, la remor del diàleg d’alguna pel·lícula que fan a la televisió. Somnífer. M’adormo al sofà. Si m’hi adormo ràpid, deixo la reflexió per a l’endemà al matí, mentre em dutxo. I, així, cada dia …

Divendres, 5 de novembre, encara és fosca nit. Agafo l’autobús per anar cap a la feina; aprofito per llegir les piulades de la nit anterior. Ara que comença a refrescar, amb la mascareta posada dins el transport públic, les ulleres s’entelen i he d’endevinar part del que llegeixo. Últimament, segons què, millor no perdre-hi temps: em refereixo als estirabots dels simpatitzants que militen a determinats partits del procés, o a les piulades d’altres usuaris «d’aquesta nostra xarxa social» que ho saben tot des de temps immemorials. Quina sort, saber-ho tot!

De cop, tinc la sensació que el conductor d’autobús o bé és nou o bé va mig adormit i ha confós el trajecte de la línia: massa fressa de vehicles per l’hora que és, anem a molta velocitat, i que jo sàpiga no hi ha cap botiga de Mundi-Auto a l’entrada per la Diagonal. Aixeco els ulls de la pantalla del mòbil i, efectivament, som a la C-31, a l’autovia de Castelldefels, en direcció a la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona – El Prat – Josep Tarradellas o com collons es digui (sí, el de l’ampliació cap a la Ricarda proposada pel Gobierno de la Nación i aplaudida per les forces «vives» nostrades). M’alço del seient i dedueixo que potser sóc jo qui va errat: la majoria de passatgers de l’autobús porten maletes i les targetes d’embarcament a la mà. Vaig de pet cap al conductor:

— Disculpeu-me, aquest no és l’E30 AMB Exprés?- li pregunto amb incredulitat.
— No, éste es el 46, que va de Plaza de Españññññññña al aeropuerto —diu el conductor amb una èmfasi especial…, com si jo ignorés que encara hi som, a Espanya.
— D’acord, gràcies, jo volia anar a Plaça Catalunyyyyyyyya —responc.

Com és possible que hagi anat a petar a aquesta línia d’autobús? Però si l’he agafat a la parada de sempre i aquesta línia no hi passa! Això és l’estrès, segur, massa coses al cap, preocupacions a dojo i ja no saps ni per on vas. «Baixa a la parada següent i agafa el primer que trobis en sentit contrari direcció Barcelona», diu el meu cervell. Pitjo el botó per a sol·licitar la parada mentre faig un cop d’ull als passatgers. Alguns dels que carreguen les maletes i duen les targetes d’embarcament a la mà, porten una mena de cartolina plastificada que els penja del coll. Tots fan molt bona fila: els homes, amb vestit color blau fosc i corbata taronja; les dones, amb vestits clàssics color crema i sabates de taló. Em fixo amb la persona que és asseguda al costat de la porta de sortida: «Sr. Josep Sánchez Llibre, presidente de Fomento Nacional del Trabajo, Barcelona, Spain, #COP26Glasgow». El meu astorament arriba a límits estratosfèrics: el president de Foment en transport públic!

Arribem a la parada i no baixo de l’autobús; bé, no hi baixa ningú perquè no hi ha cap més parada fins a la terminal 1 de l’aeroport. M’entretinc a saber si la resta de persones que comparteix el trajecte són tan il·lustres i honorables com el Sr. Josep Sánchez Llibre. Dissimuladament, a peu dret, faig un repàs a les cartolines d’alguns dels passatgers. Adverteixo que agafeu aire abans de llegir els noms i cognoms d’alguns dels il·lustres i honorables passatgers, no fos cas que us ofegueu. Aquí van: Sr. Wayne Griffiths, president de SEAT; Sr. Juan Sánchez-Calero Guilarte, president del Consell d’Administració d’Endesa; Ana Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea, presidenta Executiva del Banc de Santander; Teresa Ribera Rodríguez, ministra de Transició Ecològica i Repte Demogràfic; Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners. I tots, totes i totis amb l’etiqueta (hashtag) #COP26Glasgow.

Què us sembla l’elenc de passatgers que em fa companyia a l’autobús de la línia 46? He de confessar-vos que el meu astorament inicial ha transmutat en paràlisi: percebo que el cap fotrà un pet, em saltaran els ulls de les òrbites, cauré a plom a terra, perdré la mascareta com a conseqüència de l’impacte i encara emmalaltiré de Covid-19; fa fresca, totes les finestres de l’autobús són tancades i els virus pul·lulen i es multipliquen. O no. M’hi jugaria el sou que personatges tan il·lustres, honorables i magnífics gaudeixen de la immunitat perpètua i hereditària —atorgada pel tercer enemic històric de Catalunya, el Vaticà—, a qualssevulla malaltia zoonòtica. Com la immunitat dels rat-penats.

(I quins són els altres dos enemics històrics de la nostra nació, us preguntareu? Odio respondre obvietats, però sempre n’hi ha que dormen sota la figuera: Espanya i França).

Ja som a la fi de la línia 46: davant meu la porta d’accés a la terminal 1. No puc evitar el record de l’aeroport del 14 d’octubre de 2019; «Tsunami?», pregunteu, i jo us responc «Connais pas», malgrat que el que passa aquest matí de tardor és ben bé com un tsunami. Comencem a baixar de l’autobús: primer, un grupet de noies que imagino treballen a les botigues de l’aeroport; després, un parell de nois de manteniment que duen unes granotes amb les inicials ACS, acrònim de l’empresa Actividades de Construcción y Servicios, la del projecte Castor; una parella de turistes amb motxilla —tot el trajecte han estat ben adormits—; tres executius d’anunci, maletes petites i portàtils a l’esquena; els sis personatges il·lustres i, en acabat, jo. Encenc una cigarreta i dubto entre tornar cap a Barcelona a pencar o bé aprofitar aquesta oportunitat històrica. Podria fer-me passar per periodista d’una agència i preguntar què esperen de la cimera de Glasgow; enregistro les respostes amb el mòbil i després la publica qui em pagui millor. Encara hi sortiré guanyant!

— Oh, wait! —o sigui, «Ep, compte!», però he optat per l’anglicisme perquè fa més modern, cosmopolita, inclusiu, universal, sostenible, amigable, innovador i disruptiu.

M’adono que l’autobús no porta els colors corporatius de Transports Metropolitans de Barcelona, sinó dues grans imatges a cada lateral del vehicle. Al lateral del conductor, l’Honorable conseller Puigneró pinta de color verd la futura nova terminal de la segona ampliació de l’aeroport. Al lateral contrari, l’esquiadora olímpica espanyola Blanca Fernández Ochoa pinta de color blanc el massís del Pirineu, sota l’esguard d’en Joan Gaspart, president del grup hoteler HUSA.

Entro a la terminal, força plena tot i ser tan aviat, i miro de trobar on són ses magnífiques. No falla: són al primer bar que hi ha obert abans d’entrar al control d’accés, i totes sis comparteixen la taula, cafès, tes, sucs i entrepans. Observo que just al costat hi ha una taula buida més petita. Demano un cafè amb llet i un xuixo de crema (l’ocasió s’ho val, llàstima que no sigui un xuixo gironí); m’assec a la taula més petita, d’esquena als tres homes i a les tres dones il·lustres, així serà més fàcil escoltar què diuen sense haver de mirar-los i m’estalvio, a més a més, veure la cara dels tres secretes que són a peu dret mentre vigilen que ningú no els molesti. «Adéu a l’entrevista», penso. I un be negre amb potes rosses…, pitjo l’enregistrament d’àudio del meu mòbil:

— A todo esto, Teresa, ¿cuál va a ser el posicionamiento del Gobierno de la Nación en la cumbre de Glasgow —pregunta el president de Foment.
— A ver, Jose, te dejo elegir la respuesta: 1. Nuestro posicionamiento está claro: compartimos el compromiso hartamente conocido y difundido por la Comisión Europea en Fit for 55; 2. Nuestro posicionamiento serà el que determinen Juan y Ana en el marco del partenariado público-privado que ya tenemos en marcha y que cuenta con financiación de los fondos Next Generation. Comprenderás que debamos asegurarnos nuestra jubilación, como tú. Si eliges 1., Jose, pulsa retweet; si eliges 2., pulsa favorito —respon la ministra enmig d’unes rialles contingudes de ses il·lustríssimes.
— Para que luego hablen de puertas giratorias, ja, ja, ja! —etziba Juan Sánchez-Calero d’Endesa.
— Estos partenariados son acuerdos de colaboración que redundan en la creación de empleo, la reducción del paro, la generación de riqueza y contribuyen a reequilibrar la España vacía —afegeix Ana Botín del Santander.
— Efectivamente, y vamos a inundar las carreteras españolas y de Europa de vehículos eléctricos producidos en la fábrica de Martorell. Por cierto, ministra, ¿qué hay del corredor mediterráneo de mercancías? —assenyala Wayne Griffiths de SEAT.

Em giro un moment; l’alemany nascut a Anglaterra rep la mirada fulminant de la ministra. S’adreça a Sol Daurella, de Coca-Cola:

— Sol, estás muy callada por ser la mujer más rica de España —diu la ministra.
— Me preocupa lo que le va a costar a nuestra empresa la aplicación del comercio de derechos de emisión —afirma Sol Daurella.
— Pero si el régimen de comercio no afecta a tu empresa, Sol; si supieras lo que pagamos por la planta de cogeneración de Martorell… —salta en Wayne.
— Perdón, perdón —l’interromp Sol—, todavía no estoy despierta del todo. Me refiero al impuesto sobre las actividades económicas que generan gases de efecto invernadero, impuesto contemplado en la ley catalana del cambio climático de 2017. Resulta que la izquierda radical independentista de la CUP exige su desarrollo e implementación durante este año como condición a la aprobación de los presupuestos del Pere.
— ¿Pere? ¿Qué Pere? —pregunta Ana Botín.
— Se refiere a Pere Aragonès, el Muy Honorable presidente de la Generalitat —aclareix en Josep de Foment.
— Fíjate tú, desarrollar ahora un impuesto previsto en una ley autonómica de hace más de cuatro años. ¿A quién se le ocurre? —comenta indignat en Juan d’Endesa.
— No te preocupes, Sol, nombraremos tu empresa como patrocinadora categoría platino para la promoción de los Juegos Olímpicos 2030 en los Pirineos y, en correspondencia, el Gobierno os lo agradecerá con un sinfín de ventajas fiscales. ¿Qué te parece? —pregunta la ministra.
— Eres fantástica, Teresa —respon Sol Daurella—. Brindemos con Coca-Cola! —i tots, totes i totis esclafeixen a riure.

S’alcen alhora i van cap al control d’accés. Mentre marxen, els faig una foto amb el mòbil. Matí del tot profitós: ja tinc fet el reportatge de la COP26 de Glasgow sense agafar cap avió, només amb un autobús i una mica d’imaginació. Perquè, amics i amigues, tot són imaginacions meves.

Visca la terra!

[DOC] «+50 °C» o l’inevitable decreixement

«Decréixer energèticament és inevitable. Exigim polítiques per a transitar cap a un context de justícia social i ambiental.» [Foto: Xavier Borràs.]
[Notes de Xavier Borràs.]

El passat 28 d’octubre es va estrenar, amb un ple de gom a gom, als Cinemes Girona, a la Vila de Gràcia (Barcelona), el documentari +50 °C (Sicom, Solidaritat i Comunicació), dirigit pel periodista Josep Cabayol, en què durant poc més d’una hora, s’ofereix una visió sobre què suposa el canvi climàtic i les amenaces que se’n deriven: augment de la temperatura, del nivell del mar, de la intensitat i freqüència de les tempestes, amb el debat territorial sobre l’energia i l’alimentació, els processos de retroalimentació, els punts de capgirell, les migracions climàtiques…

En forma de taula rodona, cinc científiques, convocades per dues joves —Mar Calvet i la resistent Maria Borràs—  que volen saber què passa i què fer, raonen al voltant de l’agreujament de les dades climàtiques. I incorporen al debat altres investigadores que aporten més llum des dels seus camps de treball.

50°C tindrà un segon capítol que aprofundirà en els temes apuntats en aquest primer.

Tot just aquests dies que els sàtrapes del món que destrueixen el planeta fan veure a Glasgow que debaten sobre què fer davant l’emergència climàtica —titelles dels estats i del capital—, és urgent de prendre consicència d’on som i on anem i què podem fer per a canviar-ho, com mostra aquest documentari.

El 18 de novembre vinent se’n farà una nova projecció promoguda per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (estigueu al cas de les xarxes pel lloc i pels horaris).

Mentrestant, us n’oferim alguns tràilers:

Olga Margalef, geòloga, professora a la Universitat de Barcelona i investigadora al CREAF:

«Intentar que lliguin les polítiques que ens fan sortir de l’atur, que ens facin sortir de la crisi econòmica, ens facin sortir alhora del canvi climàtic, ens facin transitar cap a un context de justícia social i ambiental desitjable.»

Marta G. Rivera Ferre, professora d’Investigació del CSIC a ‘Ingenio’, autora de l’IPCC:

«Todas las que nos dedicamos a esto tenemos claro que hace falta un decrecimiento. Este decrecimiento es necesario planificarlo reforzando una serie de regulaciones y que los Estados hagan lo que tengan que hacer.»

Antonio Turiel Martínez, investigador científic del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar:

“Hi ha una cosa que hem de comprendre i és que el decreixement, com a mínim de l’esfera material i energètica a la nostra societat, és innevitable i a més és, jo no diria imminent, però és un procès que ja ha començat i que a més, segurament, patirà un procés d’acceleració durant els propers anys.»

Jordi Serra-Cobo, ecoepidemiòleg a la UB i a l’IRBIO:

«Estem fent un estudi per mirar si trobem coronavirus, per un costat, i també altres tipus de virus i això ens ha de servir per posar apunt un biosensor que pugui detectar qualsevol tipus de coronavirus i que ho puguin tenir en els CAPs i els hospitals.»

Saiba Bayo, politòleg:

«España tiene que responsabilizarse por sus actos allí, porque si una empresa está en peligro y sus intereses están en peligro irás a defenderlo. Por lo cuál tienes la misma obligación moral de asumir, por lo menos, los actos de esta empresa y lo que ha causado en este país extranjero. Cuando una persona viene porque huye de su país por los actos de esta empresa tienen que aceptadlo, entonces, yo creo que tenemos que trasladar el debate ahora a este campo, ya que estamos hablando de refugiados, tenemos que verlo de modo que se puedan aceptar los refugiados económicos como refugiados con todo el derecho como los refugiados que huyen de la guerra.»

 

Reflexions d’un gandul fracassat. Soroll planetari

Els guanyadors del Planeta 2021 sota el pseudònim «Carmen Mola».[Foto: @Planetadelibros.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

  • Victor Català – Caterina Albert
  • George Elliot – Mary Ann Evans
  • George Orwell – Eric Artur Blair
  • Mark Twain – Samuel Langhorme
  • Amos Oz – Amos Klausner
  • Yasmina Khadra – Mohammed Moulessehoul
  • Elena Ferrante – Anita Raja
  • Robert Galbraigth – Joane Rowling
  • Blue Jeans -Francisco de Paula
  • Jon Benesiu – Josep Martinez Sanchis
  • Lola Vendetta – Raquel Riba
  • Andrés Vidal – Mariu Mollà
  • Agatha Christie – Mary Westmacott
  • Benjamin Franklin – Silence Dagood
  • CS Lewis – Clive Hamilton i NW Clerk
  • Isaac Asimov – Paul French
  • Stephen King – Richard Bachman
  • Pablo Neruda – Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto
  • Carmen Mola –Antonio Mercero, Agustín Martinez i Jorge Díaz
    …

Sorpresa!

N’hi ha per a tots els gustos. Homes amagats sota un nom de dona, dones sota un nom d’home, d’altres per amagar la veritable identitat, d’altres que n’amaguen dos o tres i alguns de tan assumits que han pres el lloc al nom «oficial».

Personalment, fa prop de deu anys que formo part d’un jurat literari, on, com és habitual en la majoria de premis, les obres es presenten sota un pseudònim. D’aquests pseudònims no en recordo cap ni un, ni cap de nosaltres s’ha fixat si era un nom masculí o femení, de ciutat, de gos o d’eina. Els pseudònims són per això, per despistar al jurat, per a neutralitzar la personalitat, l’origen, el gènere de l’autor i que sigui l’obra que parli. El «divertimento» entre els membres del jurat, al cap d’haver llegit unes quantes dotzenes d’obres, és endevinar si l’obra guanyadora ha estat escrita per un home o per una dona, i sovint ens enduem una sorpresa.

Molts autors, com els de la llista que encapçala aquest report, mantenen el pseudònim en la publicació de les seves obres i, no només per despistar el jurat, també perquè el seu nom, edat, condició, gènere…, no influeixin en el lector i sigui l’obra qui parli per ella mateixa.

Fins que la polèmica ha esclatat aquest any amb el premi Planeta a Carmen Mola. Ningú fins ara no havia posat cap objecció a un pseudònim, que jo sàpiga. Per què doncs aquesta vegada, mitjans i llibreters s’han sentit enganyats en descobrir que una escriptora de novel·les extremament violentes i explícites, una suposada mare de família i professora d’universitat, eren, de fet, tres  persones d’un altre gènere, en aquest cas del masculí. S’han sentit frustrats per no descobrir la masculinitat en l’autoria de l’obra, s’han emprenyat perquè tres  homes fan servir un nom de dona, i no pas perquè això vengui més (els llibres publicats signats per dones representen el 23% del mercat), sinó perquè ja era hora que el Planeta, que ha premiat 70 homes i 17 dones, el donés a una dona, perquè si, perquè és una de les nostres, per allò de la quota i la igualtat.

La cort de femellistes està assolint la més alta quota d’estupidesa i arruïna els esforços del feminisme.