[Text i fotografia de Toni Casassas.]
[Text i veu de Nan Orriols.]
El més puntual cada mes a entregar el seu article a La Resistència era en Toni Coromina. Sempre, fins a l’últim lliurament pocs dies abans de morir.
Intentar definir en Toni és perdre el temps; tothom l’entenia a la seva manera. Definir molts dels que l’hem estimat és més fàcil.
En Toni sabia estimar, i la seva aportació era un acte d’amor perquè obríssim els ulls. Estimava la seva dona i els seus fills i patia. Diré que en Toni ha estat maltractat per la societat que ell va servir.
Toni: ara volen fer els Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Per vendre millor la bogeria en diuen «Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus». També, et diré que la melangia i la tristesa es confonen amb la Plana emboirada i que ens volen fer acceptar l’engany com a veritats indiscutibles. Vivim tots en una fira on la noria és quadrada, els xurros són de plàstic i volem pescar els ànecs sense canya.
Avui ets més necessari que mai; no perquè els reis dels dogmes entenguin res, no. És perquè trobem a faltar la teva generositat: aquell comentari que en poques paraules definia el caos i l’ordre imperial.
Gràcies, Toni.
Ha estat una jornada laboral intensa, la d’avui: dues reunions en línia, una amb un projecte europeu i l’altra amb un centre de recerca. A la tarda, reunió presencial —amb mascareta i distància de seguretat— a la seu d’un departament del govern autonòmic al cap i casal. I tot, amanit amb pessics de correus urgents, branquillons de consultes de mitjans de comunicació, alguna cullerada a les xarxes socials i un polsim d’ordre a l’agenda, sempre caòtica. Poca estona per a pensar, com sempre, i per a veure-les venir. A partir de les deu de la nit, quan tothom és al llit, aprofito la solitud del menjador per a reflexionar mentre sento, lluny, la remor del diàleg d’alguna pel·lícula que fan a la televisió. Somnífer. M’adormo al sofà. Si m’hi adormo ràpid, deixo la reflexió per a l’endemà al matí, mentre em dutxo. I, així, cada dia …
Divendres, 5 de novembre, encara és fosca nit. Agafo l’autobús per anar cap a la feina; aprofito per llegir les piulades de la nit anterior. Ara que comença a refrescar, amb la mascareta posada dins el transport públic, les ulleres s’entelen i he d’endevinar part del que llegeixo. Últimament, segons què, millor no perdre-hi temps: em refereixo als estirabots dels simpatitzants que militen a determinats partits del procés, o a les piulades d’altres usuaris «d’aquesta nostra xarxa social» que ho saben tot des de temps immemorials. Quina sort, saber-ho tot!
De cop, tinc la sensació que el conductor d’autobús o bé és nou o bé va mig adormit i ha confós el trajecte de la línia: massa fressa de vehicles per l’hora que és, anem a molta velocitat, i que jo sàpiga no hi ha cap botiga de Mundi-Auto a l’entrada per la Diagonal. Aixeco els ulls de la pantalla del mòbil i, efectivament, som a la C-31, a l’autovia de Castelldefels, en direcció a la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona – El Prat – Josep Tarradellas o com collons es digui (sí, el de l’ampliació cap a la Ricarda proposada pel Gobierno de la Nación i aplaudida per les forces «vives» nostrades). M’alço del seient i dedueixo que potser sóc jo qui va errat: la majoria de passatgers de l’autobús porten maletes i les targetes d’embarcament a la mà. Vaig de pet cap al conductor:
— Disculpeu-me, aquest no és l’E30 AMB Exprés?- li pregunto amb incredulitat.
— No, éste es el 46, que va de Plaza de Españññññññña al aeropuerto —diu el conductor amb una èmfasi especial…, com si jo ignorés que encara hi som, a Espanya.
— D’acord, gràcies, jo volia anar a Plaça Catalunyyyyyyyya —responc.
Com és possible que hagi anat a petar a aquesta línia d’autobús? Però si l’he agafat a la parada de sempre i aquesta línia no hi passa! Això és l’estrès, segur, massa coses al cap, preocupacions a dojo i ja no saps ni per on vas. «Baixa a la parada següent i agafa el primer que trobis en sentit contrari direcció Barcelona», diu el meu cervell. Pitjo el botó per a sol·licitar la parada mentre faig un cop d’ull als passatgers. Alguns dels que carreguen les maletes i duen les targetes d’embarcament a la mà, porten una mena de cartolina plastificada que els penja del coll. Tots fan molt bona fila: els homes, amb vestit color blau fosc i corbata taronja; les dones, amb vestits clàssics color crema i sabates de taló. Em fixo amb la persona que és asseguda al costat de la porta de sortida: «Sr. Josep Sánchez Llibre, presidente de Fomento Nacional del Trabajo, Barcelona, Spain, #COP26Glasgow». El meu astorament arriba a límits estratosfèrics: el president de Foment en transport públic!
Arribem a la parada i no baixo de l’autobús; bé, no hi baixa ningú perquè no hi ha cap més parada fins a la terminal 1 de l’aeroport. M’entretinc a saber si la resta de persones que comparteix el trajecte són tan il·lustres i honorables com el Sr. Josep Sánchez Llibre. Dissimuladament, a peu dret, faig un repàs a les cartolines d’alguns dels passatgers. Adverteixo que agafeu aire abans de llegir els noms i cognoms d’alguns dels il·lustres i honorables passatgers, no fos cas que us ofegueu. Aquí van: Sr. Wayne Griffiths, president de SEAT; Sr. Juan Sánchez-Calero Guilarte, president del Consell d’Administració d’Endesa; Ana Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea, presidenta Executiva del Banc de Santander; Teresa Ribera Rodríguez, ministra de Transició Ecològica i Repte Demogràfic; Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners. I tots, totes i totis amb l’etiqueta (hashtag) #COP26Glasgow.
Què us sembla l’elenc de passatgers que em fa companyia a l’autobús de la línia 46? He de confessar-vos que el meu astorament inicial ha transmutat en paràlisi: percebo que el cap fotrà un pet, em saltaran els ulls de les òrbites, cauré a plom a terra, perdré la mascareta com a conseqüència de l’impacte i encara emmalaltiré de Covid-19; fa fresca, totes les finestres de l’autobús són tancades i els virus pul·lulen i es multipliquen. O no. M’hi jugaria el sou que personatges tan il·lustres, honorables i magnífics gaudeixen de la immunitat perpètua i hereditària —atorgada pel tercer enemic històric de Catalunya, el Vaticà—, a qualssevulla malaltia zoonòtica. Com la immunitat dels rat-penats.
(I quins són els altres dos enemics històrics de la nostra nació, us preguntareu? Odio respondre obvietats, però sempre n’hi ha que dormen sota la figuera: Espanya i França).
Ja som a la fi de la línia 46: davant meu la porta d’accés a la terminal 1. No puc evitar el record de l’aeroport del 14 d’octubre de 2019; «Tsunami?», pregunteu, i jo us responc «Connais pas», malgrat que el que passa aquest matí de tardor és ben bé com un tsunami. Comencem a baixar de l’autobús: primer, un grupet de noies que imagino treballen a les botigues de l’aeroport; després, un parell de nois de manteniment que duen unes granotes amb les inicials ACS, acrònim de l’empresa Actividades de Construcción y Servicios, la del projecte Castor; una parella de turistes amb motxilla —tot el trajecte han estat ben adormits—; tres executius d’anunci, maletes petites i portàtils a l’esquena; els sis personatges il·lustres i, en acabat, jo. Encenc una cigarreta i dubto entre tornar cap a Barcelona a pencar o bé aprofitar aquesta oportunitat històrica. Podria fer-me passar per periodista d’una agència i preguntar què esperen de la cimera de Glasgow; enregistro les respostes amb el mòbil i després la publica qui em pagui millor. Encara hi sortiré guanyant!
— Oh, wait! —o sigui, «Ep, compte!», però he optat per l’anglicisme perquè fa més modern, cosmopolita, inclusiu, universal, sostenible, amigable, innovador i disruptiu.
M’adono que l’autobús no porta els colors corporatius de Transports Metropolitans de Barcelona, sinó dues grans imatges a cada lateral del vehicle. Al lateral del conductor, l’Honorable conseller Puigneró pinta de color verd la futura nova terminal de la segona ampliació de l’aeroport. Al lateral contrari, l’esquiadora olímpica espanyola Blanca Fernández Ochoa pinta de color blanc el massís del Pirineu, sota l’esguard d’en Joan Gaspart, president del grup hoteler HUSA.
Entro a la terminal, força plena tot i ser tan aviat, i miro de trobar on són ses magnífiques. No falla: són al primer bar que hi ha obert abans d’entrar al control d’accés, i totes sis comparteixen la taula, cafès, tes, sucs i entrepans. Observo que just al costat hi ha una taula buida més petita. Demano un cafè amb llet i un xuixo de crema (l’ocasió s’ho val, llàstima que no sigui un xuixo gironí); m’assec a la taula més petita, d’esquena als tres homes i a les tres dones il·lustres, així serà més fàcil escoltar què diuen sense haver de mirar-los i m’estalvio, a més a més, veure la cara dels tres secretes que són a peu dret mentre vigilen que ningú no els molesti. «Adéu a l’entrevista», penso. I un be negre amb potes rosses…, pitjo l’enregistrament d’àudio del meu mòbil:
— A todo esto, Teresa, ¿cuál va a ser el posicionamiento del Gobierno de la Nación en la cumbre de Glasgow —pregunta el president de Foment.
— A ver, Jose, te dejo elegir la respuesta: 1. Nuestro posicionamiento está claro: compartimos el compromiso hartamente conocido y difundido por la Comisión Europea en Fit for 55; 2. Nuestro posicionamiento serà el que determinen Juan y Ana en el marco del partenariado público-privado que ya tenemos en marcha y que cuenta con financiación de los fondos Next Generation. Comprenderás que debamos asegurarnos nuestra jubilación, como tú. Si eliges 1., Jose, pulsa retweet; si eliges 2., pulsa favorito —respon la ministra enmig d’unes rialles contingudes de ses il·lustríssimes.
— Para que luego hablen de puertas giratorias, ja, ja, ja! —etziba Juan Sánchez-Calero d’Endesa.
— Estos partenariados son acuerdos de colaboración que redundan en la creación de empleo, la reducción del paro, la generación de riqueza y contribuyen a reequilibrar la España vacía —afegeix Ana Botín del Santander.
— Efectivamente, y vamos a inundar las carreteras españolas y de Europa de vehículos eléctricos producidos en la fábrica de Martorell. Por cierto, ministra, ¿qué hay del corredor mediterráneo de mercancías? —assenyala Wayne Griffiths de SEAT.
Em giro un moment; l’alemany nascut a Anglaterra rep la mirada fulminant de la ministra. S’adreça a Sol Daurella, de Coca-Cola:
— Sol, estás muy callada por ser la mujer más rica de España —diu la ministra.
— Me preocupa lo que le va a costar a nuestra empresa la aplicación del comercio de derechos de emisión —afirma Sol Daurella.
— Pero si el régimen de comercio no afecta a tu empresa, Sol; si supieras lo que pagamos por la planta de cogeneración de Martorell… —salta en Wayne.
— Perdón, perdón —l’interromp Sol—, todavía no estoy despierta del todo. Me refiero al impuesto sobre las actividades económicas que generan gases de efecto invernadero, impuesto contemplado en la ley catalana del cambio climático de 2017. Resulta que la izquierda radical independentista de la CUP exige su desarrollo e implementación durante este año como condición a la aprobación de los presupuestos del Pere.
— ¿Pere? ¿Qué Pere? —pregunta Ana Botín.
— Se refiere a Pere Aragonès, el Muy Honorable presidente de la Generalitat —aclareix en Josep de Foment.
— Fíjate tú, desarrollar ahora un impuesto previsto en una ley autonómica de hace más de cuatro años. ¿A quién se le ocurre? —comenta indignat en Juan d’Endesa.
— No te preocupes, Sol, nombraremos tu empresa como patrocinadora categoría platino para la promoción de los Juegos Olímpicos 2030 en los Pirineos y, en correspondencia, el Gobierno os lo agradecerá con un sinfín de ventajas fiscales. ¿Qué te parece? —pregunta la ministra.
— Eres fantástica, Teresa —respon Sol Daurella—. Brindemos con Coca-Cola! —i tots, totes i totis esclafeixen a riure.
S’alcen alhora i van cap al control d’accés. Mentre marxen, els faig una foto amb el mòbil. Matí del tot profitós: ja tinc fet el reportatge de la COP26 de Glasgow sense agafar cap avió, només amb un autobús i una mica d’imaginació. Perquè, amics i amigues, tot són imaginacions meves.
Visca la terra!
El passat 28 d’octubre es va estrenar, amb un ple de gom a gom, als Cinemes Girona, a la Vila de Gràcia (Barcelona), el documentari +50 °C (Sicom, Solidaritat i Comunicació), dirigit pel periodista Josep Cabayol, en què durant poc més d’una hora, s’ofereix una visió sobre què suposa el canvi climàtic i les amenaces que se’n deriven: augment de la temperatura, del nivell del mar, de la intensitat i freqüència de les tempestes, amb el debat territorial sobre l’energia i l’alimentació, els processos de retroalimentació, els punts de capgirell, les migracions climàtiques…
En forma de taula rodona, cinc científiques, convocades per dues joves —Mar Calvet i la resistent Maria Borràs— que volen saber què passa i què fer, raonen al voltant de l’agreujament de les dades climàtiques. I incorporen al debat altres investigadores que aporten més llum des dels seus camps de treball.
50°C tindrà un segon capítol que aprofundirà en els temes apuntats en aquest primer.
Tot just aquests dies que els sàtrapes del món que destrueixen el planeta fan veure a Glasgow que debaten sobre què fer davant l’emergència climàtica —titelles dels estats i del capital—, és urgent de prendre consicència d’on som i on anem i què podem fer per a canviar-ho, com mostra aquest documentari.
El 18 de novembre vinent se’n farà una nova projecció promoguda per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (estigueu al cas de les xarxes pel lloc i pels horaris).
Mentrestant, us n’oferim alguns tràilers:
Olga Margalef, geòloga, professora a la Universitat de Barcelona i investigadora al CREAF:
«Intentar que lliguin les polítiques que ens fan sortir de l’atur, que ens facin sortir de la crisi econòmica, ens facin sortir alhora del canvi climàtic, ens facin transitar cap a un context de justícia social i ambiental desitjable.»
Marta G. Rivera Ferre, professora d’Investigació del CSIC a ‘Ingenio’, autora de l’IPCC:
«Todas las que nos dedicamos a esto tenemos claro que hace falta un decrecimiento. Este decrecimiento es necesario planificarlo reforzando una serie de regulaciones y que los Estados hagan lo que tengan que hacer.»
Antonio Turiel Martínez, investigador científic del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar:
“Hi ha una cosa que hem de comprendre i és que el decreixement, com a mínim de l’esfera material i energètica a la nostra societat, és innevitable i a més és, jo no diria imminent, però és un procès que ja ha començat i que a més, segurament, patirà un procés d’acceleració durant els propers anys.»
Jordi Serra-Cobo, ecoepidemiòleg a la UB i a l’IRBIO:
«Estem fent un estudi per mirar si trobem coronavirus, per un costat, i també altres tipus de virus i això ens ha de servir per posar apunt un biosensor que pugui detectar qualsevol tipus de coronavirus i que ho puguin tenir en els CAPs i els hospitals.»
Saiba Bayo, politòleg:
«España tiene que responsabilizarse por sus actos allí, porque si una empresa está en peligro y sus intereses están en peligro irás a defenderlo. Por lo cuál tienes la misma obligación moral de asumir, por lo menos, los actos de esta empresa y lo que ha causado en este país extranjero. Cuando una persona viene porque huye de su país por los actos de esta empresa tienen que aceptadlo, entonces, yo creo que tenemos que trasladar el debate ahora a este campo, ya que estamos hablando de refugiados, tenemos que verlo de modo que se puedan aceptar los refugiados económicos como refugiados con todo el derecho como los refugiados que huyen de la guerra.»
Sorpresa!
N’hi ha per a tots els gustos. Homes amagats sota un nom de dona, dones sota un nom d’home, d’altres per amagar la veritable identitat, d’altres que n’amaguen dos o tres i alguns de tan assumits que han pres el lloc al nom «oficial».
Personalment, fa prop de deu anys que formo part d’un jurat literari, on, com és habitual en la majoria de premis, les obres es presenten sota un pseudònim. D’aquests pseudònims no en recordo cap ni un, ni cap de nosaltres s’ha fixat si era un nom masculí o femení, de ciutat, de gos o d’eina. Els pseudònims són per això, per despistar al jurat, per a neutralitzar la personalitat, l’origen, el gènere de l’autor i que sigui l’obra que parli. El «divertimento» entre els membres del jurat, al cap d’haver llegit unes quantes dotzenes d’obres, és endevinar si l’obra guanyadora ha estat escrita per un home o per una dona, i sovint ens enduem una sorpresa.
Molts autors, com els de la llista que encapçala aquest report, mantenen el pseudònim en la publicació de les seves obres i, no només per despistar el jurat, també perquè el seu nom, edat, condició, gènere…, no influeixin en el lector i sigui l’obra qui parli per ella mateixa.
Fins que la polèmica ha esclatat aquest any amb el premi Planeta a Carmen Mola. Ningú fins ara no havia posat cap objecció a un pseudònim, que jo sàpiga. Per què doncs aquesta vegada, mitjans i llibreters s’han sentit enganyats en descobrir que una escriptora de novel·les extremament violentes i explícites, una suposada mare de família i professora d’universitat, eren, de fet, tres persones d’un altre gènere, en aquest cas del masculí. S’han sentit frustrats per no descobrir la masculinitat en l’autoria de l’obra, s’han emprenyat perquè tres homes fan servir un nom de dona, i no pas perquè això vengui més (els llibres publicats signats per dones representen el 23% del mercat), sinó perquè ja era hora que el Planeta, que ha premiat 70 homes i 17 dones, el donés a una dona, perquè si, perquè és una de les nostres, per allò de la quota i la igualtat.
La cort de femellistes està assolint la més alta quota d’estupidesa i arruïna els esforços del feminisme.
«Calonge és un poble molt curiós i d’una psicologia singular i personalíssima. Calonge, Begur, Cadaqués i Banyuls són quatre localitats que conserven d’una manera més pura característiques de l’antiga civilització empordanesa…, fenicis o semites haurien mantingut a través dels temps de manera més pura…, pel seu aïllament… Emigrants, exaltats, apassionats, solitaris, reservats —l’home lliure en la mar…» [Josep Pella i Forgas, en la seva Historia del Ampurdán: estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Catalunya (1883)).
Per motius familiars fa uns mesos que volto per les terres del Baix Empordà, la meva «heimat» (pàtria emocional).
Els vincles que tinc amb Calonge, on vaig passar la infantesa i gran part de la meva joventut, m’han conduït a retrobar-me amb un poble que engega un projecte temerari: Calonge vol ser Poble de Llibres, mal dit book town, i he tingut el privilegi de posar al seu servei els coneixements adquirits al llarg d’una vida en del món del llibre, mal dit «background», perquè aquest projecte suri en un entorn hostil.
A més de visitar els locals que el consistori posa a disposició dels candidats, del castell magníficament restaurat, que possiblement formarà part d’aquest monument al llibre, no he pogut evitar de caure en la temptació de recórrer els paisatges de la infantesa, amb nostàlgia i gran dolor pels canvis que s’hi han produït, la majoria immobiliaris, amb els seus devastadors i irreversibles efectes col·laterals i per l’estat de letargia en què ha caigut aquest poble singular al peu de les Gavarres, ja massa allunyat del mar pel turisme de sol i platja.
La sorpresa, agredolça, va ser quan, en tornar als camps on de vailet dallava fals, arrencava naps i veremava (tasques habituals per a la vida autàrquica de les llars calongines), vaig descobrir 42 hectàrees sembrades de vinyes ufanoses i ben dutes, oliveres centenàries, alzinars, i que un celler hi elabora uns vins d’excel·lent qualitat. Ha creat un espai de turisme cultural al voltant del vi: un gran respecte pel terrer, visites a les caves i a les vinyes, cursos d’enologia, turisme rural, vinoteca…, tot relacionat amb la vinya, les oliveres, les alzines i la llegendària cultura del vi.
És una grata coincidència amb la idea que jo proposo a l’Ajuntament: construir un espai que converteixi el motiu principal, en aquest cas el llibre, en monument i entorn. (D’això, quan toqui, ja us en faré quatre ratlles.)
La part agra ha estat quan, en furgar qui eren els propietaris i organitzadors d’un projecte tant reeixit, ha donat per resultat que són empresaris suïssos. Ai las, les masies del voltant, amb els mateixos ceps, la mateixa terra, el mateix clima, la mateixa aigua…, segueixen fent els vins agres i aspres de sempre, mirant al veí de reüll, aprofundint el seu pou per fotre-li l’aigua, venent-se la terra a bocins o la hisenda sencera, enlloc de treure-li’n profit, i és gent de fora qui posa en valor el patrimoni que s’han venut per quatre xavos, per anar vivint de la cucanya.
El complex d’inferioritat dels empordanesos és encara tan arrelat i tan viu que no han entès que en aquestes terres s’hi poden fer els millors vins, els millors olis, les millors fruites, les millors verdures, els millors taps del món, i que pocs anys fa era un dels llocs més bells de la terra que han esmicolat o se’ls ha escolat entre els dits mentre forasters hi especulen i se n’enriqueixen, la majoria, sense cap respecte.
Vergonya per a qui s’ha venut la terra!
[Text i fotografies de Nan Orriols.]
Milers d’anys construint piràmides i tombes amagades. Adorant déus. Anubis, xacal o gos, tant li fa, treballava dia i nit com a déu de la momificació. Més tard, déus grecs i romans. Bacus, déu del vi, també va treballar molt i l’hem adorat sempre. Ara, ja més centrats, adorem, per convertir-los en sants, Xirinacs, sor Lucía Caram o Oriol Junqueras, entre altres, no fos cas que d’aquí a dos o tres mil anys no fossin recordats per les seves obres, sempre benefactores.
[Imatge i text de Toni Casassas.]
Aquest setembre ens ha anat regalant unes coreografies monumentals que han sigut teló de fons per a la nostra petita, insignificant, però de vegades intensa i patètica obra teatral diària.
Mentre passem la vida mortificant-nos els uns als altres…, la vida, el cosmos, no deixa de mostrar-se. Què mostra? No ho sé pas, però atura tota creença, tota vanitat, tota esperança d’arreplegar, encara que sigui un xic, el sentit de tot plegat.
Castell de l’Areny, setembre de 2021.