Són fotos de fa entre trenta i quaranta anys. L’illa, situada enfront de la costa de Dakar, durant més de 300 anys va ser el lloc on se subhastaven els esclaus que aprovisionaven la demanda del Brasil, les plantacions del Mississipí, etc. Disset hectàrees de cadenes i grillons.
Tothom l’hauria de visitar. Els europeus no tenim consciència de les barbaritats i crims dels quals encara ara no demanem perdó. L’Església participava en aquest crim i el van arribar a justificar dient que els negres no tenien ànima.
L’esclavitud, la colonització d’Àfrica i d’Amèrica, es feien d’acord amb la llei. La colonització era legal, com l’esclavitud. La Inquisició i la crema de persones, també. Tot es feia en nom de la llei i de Déu.
Ara diuen que s’han de complir les sentències. Diuen que España és un estat de dret, i que el rei i la Constitució són intocables. Diuen que els nostres polítics empresonats i els nostres exiliats estan fora de la llei, i que han de continuar a la presó els primers i entrar-hi els segons. Sempre, jugant brut i aplicant la violència.
Cal visitar l’illa de Gorée. Cal plorar pels milions de dones i homes que, allà, els van robar la vida, i cal pensar en els que, encara avui, actuen amb prepotència i violència en nom de la llei. No en dubteu, són uns criminals.
L’August Vidal va ser un company de joventut del meu pare. Quan es va repatriar, de Moscou a Llagostera, es va guanyar la vida fent traduccions del rus. Traduí obres de tots els clàssics de la literatura russa del segle XIX i nombrosos autors del segle XX i dirigí l’edició de les obres completes de Dostoievski. També, va treballar per a l’Ediorial Prima Luce (que és el motiu d’aquest article), de la qual el meu pare fou fundador i administrador i on jo vaig encetar, als setze anys, la meva vida laboral.
En acabar aquella presentació vaig establir conversa amb un dels assistents. Ens vam embrancar en una llarga conversa sobre l’editorial, amb un gran interès per part seva. En acomiadar-nos em va dir: «Escolti, vostè tot això ho ha d‘escriure. I no s’esperi gaire!». Vaig pensar que li hauria de fer cas, algun dia…, demà. I vet aquí que avui ja és demà.
De la fundació i la història de Prima Luce no n’he trobat res, o no en sé trobar res i només me’n queden records personals, que formen part de la meva infantesa i joventut i retalls que el meu pare em va anar desgranant al llarg del anys, amb la dificultat d’ordenar-los en el temps, i en el cau de la memòria.
Prima Luce és una història oblidada de la resistència pedagògica durant el franquisme.
M’he de remuntar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, quan una colla de joves de la secció excursionista, va organitzar una llarga excursió per a recórrer el camí de ronda i conèixer a fons la Costa Brava. En una de les etapes van fer parada a la fonda de Calonge, la Fonda del Centro que tothom coneixia per la Fonda de Can Quimet dels Autos. La regentava la seva dona, la Rosita Serra. Un dels companys, en Gaietà Delhom, era, o havia estat, macip a la farmàcia del poble. Uns quants d’aquella colla, enamorats del país, van continuar freqüentant aquella fonda, i alguns, com el meu pare, s’hi van fer casa.
Quan va començar la guerra civil una bona colla d’aquells nois i noies, que ja havien acabat els seus estudis de magisteri o de pedagogia estaven compromesos en sindicats d’ensenyament, en partits polítics, al comitè de l’Escola Nova Unificada o exercien en les escoles del Patronat.
D’aquells joves, flor de la intel·lectualitat, idealistes i cultivats, abocats a crear una societat nova, en acabar la guerra, uns havien mort al front o a la rereguarda, d’altres eren a l’exili, a França, a Mèxic, a Veneçuela, o en camps de concentració.
Als que van sobreviure i es van poder quedar a Catalunya, el règim franquista els va depurar i represaliar. Segons dades de l’historiador Francisco Morente Valero, només a la provincia de Barcelona, 2.328 mestres, el 93% del personal del Magisteri Nacional de la demarcació (el que actualment anomenem mestres d’educació infantil i primària).
La historiadora de l’educació Cèlia Cañellas explica que «els mestres sotmesos a procés de depuració havien d’omplir uns fulls sobre la seva actuació professional, política i sindical abans de 1939. Aquesta documentació arribava a les autoritats franquistes i tribunals juntament amb els informes de la Guàrdia Civil i de Falange, que contenien informacions i acusacions a vegades molt contradictòries, les quals intentaven ser contrastades amb els avals que presentaven els depurats —informes de gent d’ordre del seu poble, i la font d’eclesiàstics».
Si uns es van prestar a suar la seva rehabilitació, d’altres no ho van voler fer, o més els valia no fer-ho. (Aquests no van ser rehabilitats fins la llei d’amnistia del 1977.)
D’aquell grup de joves mestres i pedagogs de l’excursió a la Costa Brava, en Gaietà Delhom en va citar una dotzena a la Fonda de Can Quimet de Calonge, en aquell enyorat paradís de camaraderia. En Gaietà Delhom , fill de Darnius, era un pedagog molt ben format. Havia estudiat a l’Escola Normal de Girona, dirigida per en Cassià Costal, havia estat secretari del Comitè de l’Escola Nova Unificada, militant de la USC amb en Campalans. Exiliat a França, entre perills i dificultats de tota mena (recordo, però, com en Delhom explicava, emocionat, la solidaritat que van mostrar els mestres francesos amb el seus companys catalans, i com gràcies a ells, amb la seva dona —que també era mestra—, se’n van poder sortir). Van tornar per la muntanya a principis dels quaranta, van viure amagats en un mas de Darnius i un cop a Barcelona, amb por de sortir al carrer, es guanyava la vida com podia a la indústria tapera, antic ofici del seu pare.
La fonda era un lloc discret, on arribaven els amics al mes d’agost, per separat, i hi compartien taula, sobretaula, caminades i estades a la platja, i així es van forjar una sortida laboral sense haver de renunciar, del tot, a les seves vocacions: Delhom els proposà el projecte de crear una editorial de llibres de text, on malgrat la censura i les restriccions de tota mena, poguessin aportar una plusvàlua al sistema educatiu franquista i, a més, guanyar-se la vida.
En Delhom explicava que la idea l’havia tingut per a donar feina a dos amics, en Josep Riuró, que en va ser el director tècnic o editor, i n’August Vidal.
L’Editorial Prima Luce, S.A, «La editorial de los maestros», es va crear com a societat anònima. Ben aviat van tenir un centenar d‘accionistes, entre mestres depurats i d‘altres en excici a les Escuelas Nacionales, suficients per a endegar el projecte. La iniciativa contemplava que un cop aprovats els llibres per la censura tindrien un mercat garantit pels docents que exercien la professió i, també, pels que no la podien exercir. Molts d’aquells privats de la docència van crear i dirigir acadèmies en el seu propi pis, o en un de lloguer, en una torre o alguna casa antiga, a Barcelona i arreu del país. Alguns encara recordareu el Pedagògium San Fernando, l’Acadèmia Salleras, la Pitman, la Mentor, la San Luís Gonzaga, la Fontanella (especialitzada en l’ensenyament de l’estenotípia), la Lumen… Aquelles acadèmies van fer una labor de suplència inestimable del desinterès del franquisme per l’educació (com més burros, millor!)
A la segona meitat dels anys cinquanta l’editorial va obrir la seu en un principal del carrer de Bailèn, si no erro, propietat d’una congregació religiosa. Era l’època de les Enciclopèdies Escolars, editaven els «Haces de luz», quaderns de cal·ligrafia i de càlcul i va començar l’edició d’una profusió de llibres de lectura, que malgrat les obligatòries apologies a la Cruzada Nacional que solien concloure el text, el contingut contemplava, tant com es podia , els valors de la companyonia, l’amistat, el coneixement de la natura, ja que no podia ser del país…
A començaments dels seixanta, l’editorial es va traslladar al carrer de Monlau 8 i 10, al barri de la Sagrera. El 1968 es va comprar el solar i es va enderrocar l’edifici per a construir-ne un d’adaptat a les necessitats creixents de l’editorial. Durant les obres vam ser acollits a la primera seu del diari Tele/eXpres, al carrer d’Aragó, amb el lloguer d’una part de la planta de la redacció. El vespertí ja aleshores era sota la direcció d’en Manuel Ibáñez Escofet.
Portada del diari Tele/eXpres (1964-1980). [arxiu LR.]Aquella va ser, per a mi ,una època summament excitant. Hi treballàvem barrejats amb la gent del diari, i si la feina de donar vida a un llibre era lenta, artesanalment lenta, i necessitava silenci i concentració, l’edició d’un diari era un caos organitzat i expansiu: un metralleig d’Olivettis, corredisses, proves amunt i avall (tenien la rotativa a la planta baixa), anades i vingudes de redactors, escriptors, col·laboradors, fotògrafs, crits, emprenyades, silencis sepulcrals i, no obstant, cada tarda hi havia una cua de furgonetes per anar a distribuir l’edició quotidiana als quioscs, estacions, recaders…
Coberta de Paladín, llibre de primeres lectures de l’editorial Prima Luce. [arxiu LR.]Un cop al carrer de Monlau de la Sagrera, l’editorial va prendre volada, sobretot en concórrer i guanyar uns concursos convocats pel Ministerio que suposaven l’edició de milers de llibres per a tot l’Estat. S’havia instituït el Premio Pedagógico Prima Luce, que se celebrava al Salón Rosa del passeig de Gràcia, també desaparegut del mapa de Barcelona. El 1958 es va editar el primer número de Paladín. Libro de primeras lecturas, que era un quadern grapat, que sense voler comparar, va precedir en quatre anys l’aparició de Cavall Fort, i com aquest, amb la intenció d’iniciar als infants a la lectura, això si, en castellà.
La feina d’una editorial en aquells temps no té res a veure a com es treballa avui. Els llibre es feien «a mà»; molts originals arribaven manuscrits i gairebé calia tenir coneixements de paleografia per a passar-los a màquina, amb còpies en paper carbó, enviar-los per correu postal o anar personalment a l’altra punta de la península i asseure’s el temps que calgués amb l’autor per a fer les esmenes i correccions…
Un cop revisat una i altra vegada, passar-lo a la linotípia amb tots els codis tipogràfics, tot indicant-hi negretes, cursives, paràgrafs, caixes, interlínies… La linotípia tornava el text en forma de galerades, una pila de papers de color gris verdós, allargassats, que calia tornar a revisar pera corregir-ne les errades, el més sovint tipogràfiques. Alguns linotipistes (els coneixíem i els demanàvem) tenien més coneixements d’ortografia i de gramàtica que els propis autors i correctors i era freqüent que milloressin el text.
Coberta d’Antorcha, mètode de lectura i escriptura simultanis. [Arxiu LR.]Un cop les galerades eren a punt es compaginava el llibre amb la tipografia escollida, es muntava pàgina a pàgina, en una taula de llum, retallant i enganxant amb cola blanca text i il·lustracions, se’n treien els fotolits que encara s’havien de rellegir, i esmenar si calia, a la pròpia impremta i quedar-se a peu de màquina per a corregir la paginació, les tintes, els registres que donaven errors de color… I un cop feta la tirada, plegada i guillotinada la rama, sense cap plec fora de lloc, cap a l’enquadernador, amb l’angoixa per la pressa d’uns llibres que havien de ser a les escoles al començament del curs, a més complint escrupolosament les exigències de qualitat.
Prima Luce, amb un equip que sovint treballàvem de sol a sol, dissabtes i diumenges i de vegades nits senceres, va ser una màquina ben engreixada que publicava desenes de títols i milers d’exemplars cada any.
En aquesta època l’editorial, empesa per la competència, va fer un pas endavant amb la modernització dels manuals. Es van cercar nous autors. En recordo la Solange Castro i la Maria Jesús Cebrián, dues dones joves —una o l’altra era inspectora i/o professora de l’Escola Normal. Un moderníssim material per a preescolar i un canvi d’il·lustradors, alguns d’aquella magnífica fornada que va sortir als anys setanta de la Facultat de Belles Arts. Encara conservo intacte el record d’una joveníssima, vital i entusiasta Pilarín Bayés, que va arribar de Vic, acompanyada de la Rita Culla, una altra magnífica il·lustradora. La Pilarín, que just havia començat a il·lustrar pe a l’Editorial La Galera, va col·laborar intensament amb nosaltres, precedint els nous aires de la renovació pedagògica tan desitjada que van impulsar la Marta Mata i la gent de Rosa Sensat.
Per molt que això sembli feixuc, les dificultats eren altres: d’una banda el paper: l’autarquisme i l’intervencionisme industrial del règim dificultava l’obtenció del paper necessari i se n’havia de comprar al «mercat negre», a estraperlistes que encara es dedicaven a especular amb aquesta matèria primera. En Riuró suava més tinta de la que es gastaria per a imprimir per a trobar raimes, gramatges i satinats. L’autocensura imposada pel règim, el boicot dels llibreters —atès que l’editorial distribuïa directament a les escoles—, les exigències dels accionistes per a cobrar els seus «dividendos» a cada exercici . I no ens vam escapar, tampoc, de la vigilància d’un talp del Ministerio que, camuflat d’accionista principal, s’hi va fer un despatx per a ell i un altre per al seu fill. Excepte treballar, ficaven el nas des de la comptabilitat fins als continguts dels llibres i en la vida de cada un dels treballadors, autors i col·laboradors. Això creava força malestar i fins algun problema de salut i de dimissió.
Pima Luce, S. A., La editorial de los maestros, és el tronc d’un arbre d’on neixen moltes branques, moltes històries de tenacitat, de valentia, de perseverança i d’amargades il·lusions. D’homes i dones que, malgrat tot, no van desertar de la seva vocació.
Finalment, als anys vuitanta, amb la construcció de noves escoles que van fer tancar moltes acadèmies per manca d’alumnat i la competència creixent d’altres editorials, Prima Luce es va dissoldre.
«La dicatdura tecnomèdica». [Portada del número 175 de la revista La Decroissance, desembre de 2020-gener de 2021.][Un report de Xavier Borràs.]
El fracàs absolut del model preventiu i terapèutic microbicèntric, no ja per a restablir la salut, sinó ni tan sols per a protegir el baix nivell de salut dels més vulnerables i millorar una mica el seu grau d’immunocompetència, s’ha vist exemplificat en les escandaloses taxes de mortalitat pel SARS-CoV-2 i el seu epifenomen, la Covid-19, dels residents de les llars de la tercera edat, un col·lectiu, perennement confinat, polimedicat i vaccinat. És el que explica en un recent report científic el doctor Joaquim Nabona. [Vegeu «La deguda optimització de l’eficiència immunitària individual per a la prevenció i tractament de les dishomeòrresis infeccioses. DOI: 10.13140/RG.2.2.13387.21281.]
Dins d’aquest marc referencial des de fa mesos es reemet i repeteix un discurs institucional i mediàtic amb un missatge ben explícit:
Un veritable insult a la ciència —i a la lògica. És el discurs del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, que parteix de la falsa premissa que hi ha una única causa microbiana suficient de les «malalties» infeccioses, científicament confutable.
Infecció i «malaltia» infecciosa
El concepte infecció —i així també el concepte contagi— és propi de la deguda adaptació fisiològica immunitària de les espècies microbianes (vegetals, animals, ésser humà inclòs) sanes al medi microbià.
S’entén ara que tots nosaltres en el degut procés d’adaptació al medi per haver-nos contagiat, infectat, per centenars i centenars de microorganismes diferents, i haver-nos immunitzat activament i natural davant d’ells (o estar en procés de fer-ho), en siguem portadors asimptomàtics.
Per tant, el concepte «infecció» no s’ha de confondre mai amb el concepte «malaltia infecciosa», això és, no s’ha de fer un ús sinonímic dels termes «infecció» i «malaltia» infecciosa. Hi ha una diferència crítica entre infecció i «malaltia» infecciosa.
Així, una cosa és el contagi/infecció per un virus, per exemple, el SARS-CoV-2, i tota una altra cosa és la «malaltia» infecciosa, la patogenicitat genòmica i antigènica, que en pot resultar, la Covid-19, si, i només si, la immunocompetència de l’hoste és subeficient, sub-òptima. La mera infecció —la detecció o presència d’un agent infecciós potencialment patogen— al compartiment extern de l’organisme no es pot equiparar mai a «malalti» infecciosa.
Contagiar-se en salut
Ens hem contagiat i estem crònicament i fisiològica infectats per milers i milers de microorganismes. Els hostatgem. No només això, sinó que tots ens hem i ens hauríem de contagiar, d’infectar —adaptativament, fisiològica— per les noves espècies d’agents microbians, potencialment patògenes, que van i aniran emergint, i immunitzar-nos individualment, activa i natural, enfront d’elles, sempre amb el benentès que la nostra competència immunitària sigui òptimament eficient.
El microbioma mutualista simbiòtic del compartiment extern de l’organisme és un consorci dinàmic de bacteris, virus, fongs i protozous que integra el nostre sistema immunitari. En certes circumstàcies i moments immunocompetencials de l’hoste alguns dels seus membres ordinaris —«amfibionts»—, poden guanyar en virulència relativa i esdevenir patògens.
S’estima que un 8% del nostre genoma (ADN) deriva evolutivament d’elements semblants a retrovirus, anomenats retrovirus endògens, molt probablement remanents de la infecció i invasió de la línia germinal per retrovirus exògens, que va quedar fixada en la filogènia fa milions d’anys.
El sistema defensiu, en estat de salut, manté aquests gèrmens sota control a base de mantenir-ne baixa la virulència i antigenicitat, però simultàniament el cultiva, atès que salvaguarden l’home enfront de les espècies virulentes del mateix gènere, i proporcionen, també, immunitat. Aquests gèrmens desarmats, tornats hipovirulents, que viuen en les superfícies immunitàries de l’home, el fan immune enfront de cada homòleg microbi-específic salvatge.
Cal discernir, doncs, els gèrmens —immunitàriament desarmats, hipovirulents, els nostres amics i aliats del nostre microbioma—, dels gèrmens salvatges (relativament) virulents, patògens potencials.
La immunitat innata és la primera línea de defensa del compartiment extern de l’organisme —pell, mucoses, sang— per a preservar la identitat individual, i conserva memòria immunològica. Els neutròfils (els leucòcits més abundants a la nostra sang) hi juguen un paper fonamental. A les vies respiratòries, a més a més, els macròfags alveolars hi participen activament.
El resultat d’una infecció és, doncs, una funció de la interacció hoste-microbi, en la qual l’hoste té un rol determinant significatiu, i no és només una funció del microbi.
La virulència relativa microbiana
La virulència és una propietat microbiana que només es manifesta en un hoste susceptible —amb un microbioma associat al compartiment extern de l’organisme— en determinades circumstàncies i moments.
En la interacció hoste-microbi, la virulència, això és, la infectivitat o potència infectiva, la patogenicitat genòmica d’un microorganisme sempre és relativa, mai absoluta, perquè el genoma de l’hoste, concretament el del seus immunòcits juga un rol fotodinàmic determinant, significativament superior.
La virulència d’un microorganisme, d’un patogen depèn directament de la intensitat de radiació fotodinàmica informativa genòmica, i aquesta sempre és relativa respecte a la potència energètica de l’ADN mitocondrial dels immunòcits de l’hoste, és a dir, la seva immunocompetència. Això explica per què germens membres del microbioma mutualista aparentment sense factors de virulència o potencial patogènic genòmic poden en un moment donat mediatitzar «malalties» infecioses en l’hoste.
Un mateix microbi es pot comportar com a mutualista, és a dir, simbiòtic, o bé patogen, o bé oportunista, en funció del grau d’immunocompetència de l’hoste. La virulència —sempre relativa—, la força reproductiva, la potència ofensiva de l’agent microbià, és l’emissió fotodinàmica genòmica informativa de l‘ADN (o ARN) viral del genoma microbià enfront de l’emissió fotodinamica genòmica informativa de l’ADN cel·lular de l’hoste —del genoma cel·lular de l’hoste. Si l’emissió virulenta microbiana és d’una freqüència més alta que l’emissió de l’ADN mitocondrial immunocític de l’hoste infectat, l’agent infectant s’anirà replicant i invadirà un territori del compatiment extern de l’organisme de l’hoste. Serà l’inici de la «malaltia» infecciosa.
Tot i que la virulència microbiana és relativa, sí és cert que hi ha alguns pocs microorganismes i virus amb alta capacitat patogènica genòmica (infectiva) i antigènica. Però, aquest no és pas el cas del SARS-CoV-2.
Una malaltia infecciosa vírica aguda és, de fet, la batalla entre dos sistemes d’informació biofotònica. La reducció de la virulència relativa de l’agent infecciós és un procés fotodinàmic genòmic. S’entén així que una malaltia infecciosa sigui, de fet, una lluita energètica-lumínica fotodinàmica, fotogenòmica.
Per això, la radiació ultraviolada solar (UVB) que arriba fins a la pell de l’hoste paral·lelament activa la immunitat cel·lular de l’hoste i inactiva significativament la virulència relativa genòmica dels bacteris i virus que es transmeten per via aèria. Per aquesta raó, l’exposició al sol al llarg de l’any és el factor epigenètic que més afavoreix que els menors i adults es puguin immunitzar activament i naturalment enfront de la virulència relativa, molt atenuada per la radiació UVB, dels microbis aeris amb genoma fotosusceptible, com és el cas dels coronavirus.
L’exposició solar és, doncs, la millor «vacuna natural» davant d’ells.
El discurs pseudocientífic del model microbicèntric
L’única finalitat del discurs pseudocientífic que defensa que la inoculació artificial (vaccinació) és precisament simular que el model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses implementat en els sistemes sanitaris sí que protegeix la salut dels més vulnerables, a fi i efecte que els seus usuaris no deixin mai de «creure» en «l’excel·lència» del sistema. Simula una cosa —que «sí que protegeix la salut dels més vulnerables»— per a dissimular, encobrir la seva absoluta incapacitat de protegir realment la salut dels més vulnerables, de restablir la integritat i optimitzar l’eficiència del sistema immunitari de les persones, i així restablir la salut dels menors i adults amb immunocompetència.
L’explotació biotecnològica, present i futura, impune i lucrativa, del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, implementat en els sistemes sanitaris, en detriment de la salut de les persones, que fa que aquestes esdevinguin cada cop més crònicament malaltes i vulnerables, és el fonament del «gran simulacre d’hiperrealitat pandèmica Covid-19» ordit per les forces ideològiques del capitalisme biomèdic, el gran atac a la simplicitat, la veritat, inherent al principi sempitern de la similitud.
Per aquesta raó, més que mai, cal explicar als quatre vents que la simplicitat inherent al principi de la similitud és la que fa que en l’estat de salut, la comesa genuïna del sistema immunitari és precisament immunitzar, preservar, la identitat, i així l’individu, perquè, en definitiva, la singularitat, la unicitat de la identitat biològica i personal individual és la plena salut.
La identitat és inherent a cada persona individual, d’ací la transcendència de la individualització de cada cas d’interacció hoste/patogen. La medicina només esdevé praxi científica quan sap identificar els casos individuals de malatia i els sap tractar eficientment, individualitzadament, per a restablir-ne la plena identitat, la seva salut, tot optimitzant l’eficiència del sistema immunitari, la immunocompetència individual.
En el model microbicèntric —al contrari que en l’hostecèntric—, tant la via enantiopàtica (contraria contrariis) com la via isopàtica (aequalia aequalibus), ancorades en els falsos punts de vista materials, moleculars de la causalitat i l’essència de la malaltia —dirigides a dianes terapèutiques materials, microbianes, moleculars— no tenen cap capacitat guaridora real, sinó que tan sols tenen efectivitat pal·liativa, repressiva/supressiva, transitòria –amb evidències científiques, estadístiques– sobre les «malalties» infeccioses agudes o cròniques i sobre disfuncions homeorrèsiques fotoimmunitàries.
La dignitat de tota persona malalta, sigui menor o adulta, afectada d’una «malaltia» infecciosa aguda o crònica no mereix, en ple segle XXI, intervencions mèdiques preventives i terapèutiques microbi cèntriques patogèniques, no individualitzades, «one-size-fits-all», que desconsiderin l’heterogeneïtat de cada individu i que siguin incapaces de restablir la integritat i d’optimitzar l’eficiència del seu sistema immunitari, la seva immunocompetència individual.
Aquest, també, és el cas de les immunitzacions actives artificials antigèniques isopàtiques no individualitzades (les vaccinacions). A nivell individual, i contràriament a les aparences, són un enorme frau malfaent de l’aliatge capitalisme biomèdic tecnològic/estats, l’antítesi de la medicina personalitzada, de precisió, una deu inestroncable de iatrogènia antigenopàtica inflamatòria crònica degenerativa, particularment en les persones menors i adultes més vulnerables, incapaces de produir nivells justos i suficients d’anticossos, enfront dels antígens inoculats directament al seu compartiment intern orgànic.
La inquietud de conèixer món ens va portar, fa quasi 40 anys, a viatjar pel Marroc. Per una pista de terra vam arribar a les cascades d’Ouzoud (olivera, en llengua berber) i vam quedar embadalits.
Al riu abans del salt d’aigua, de 110 metres d’alçària, uns petits molins de pedra encara treballaven sense parar. Al cim de la cascada hi havia una horta, protegida amb tanques de fusta per evitar que els macacos o les mones mores en robessin els fruits. Una noia berber amb un pal els cridava, i els macacos s’amagaven per tornar-hi més tard.
Els berbers, amb els seus vestits de colors, la seva amabilitat i somriure, són tot un record: quatre imatges d’un món que ja no existeix. L’explotació turística hi va arribar. Van asfaltar les carreteres i van organitzar la visita a les cascades, diuen ara, més altes del nord d’Àfrica. Guies turístics et fan un tomb i et cobren 5 euros. S’hi pot arribar en autobús o amb taxi des d’Essaouira (per 200 euros) o des de Marràqueix, a 150 km. Et porten als restaurants que donen servei als turistes i et venen cacauets per regalar a les mones mores o als macacos.
És evident que hem fracassat, que no hauríem d’haver viatjat mai al Marroc. De fet, els primers que vam tirar cacauets vam ser nosaltres. A les mones mores? No. Ja fa temps, que tots mengem cacauets.
El ferrocarril del Val de Zafán era una línia de via d’ample ibèric, entre Tortosa (Baix Ebre), la Puebla d’Íxar (Baix Martín) i Alcanyís (Baix Aragó). Formava part d’un projecte més ambiciós que hauria fet arribat el ferrocarril fins al port de Sant Carles de la Ràpita. Actualment és una Via Verda apta per a vianants i bicicletes. Popularment, es coneixia amb el nom de Lo Sarmentero perquè el tren travessava moltes vinyes.
La idea inicial de construir una línia fèrria que connectés la Mediterrània amb la Matarranya i el Baix Aragó data de l’any 1865. Es tractava de donar una nova sortida als productes agrícoles i als lignits, que s’embarcarien cap a noves destinacions. Enl 1882, la Sociedad General de Obras Públicas va rebre la concessió de la línia i la va traspassar a la Compañía de Ferrocarril de la Vall de Zafán, que va iniciar un llarg procés de captació de socis inversors que va cristal·litzar nou anys després. Així, el 1891 es van comenár les obres de la via fèrria que havia d’unir la Puebla d’Íxar amb el port de Sant Carles de la Ràpita.
L’any 1895 va començar l’explotació del primer tram, de 32 quilòemtres, entre la Puebla d’Íxar i Alcanyís. Les obres de prolongació de la línia van patir una aturada important durant anys, i solament s’explotava aquest primer trajecte. L’any 1923, després d’una intervenció de suport per part del rei Alfons XIII, es van reiniciar les obres, que van prendre un nou impuls durant la dictadura de Primo de Rivera.
Durant la guerra d’agressió (Guerra Civil, 1936-1939), en l’anomenada Batalla de l’Ebre, les tropes franquistes feien servir el traçat entre Alcanyís i Bot per a transportar material bèl·lic i tropes i, també, per a evacuar ferits. Des de les serres de Pàndols i Cavalls, sobre Gandesa, l’Exèrcit Popular Català llençava la seva artilleria, entrada la nit, i castigava durament els proveïments dels feixistes.
Això va propiciar que després de la guerra es reprenguessin les obres –fetes per presoners republicans–, fins al 1942, en què la línia va arribar a Tortosa. Seguidament, es va iniciar la preparació dels terrenys per al tram entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita, però mai no es van arribar a col·locar els rails, en gran part pel fet que el tram de línia en funcionament era altament deficitari.
De fet, aquest ferrocarril va ser concebut més per a transportar mercaderies que no pas viatgers, amb què la majoria de les estacions eren situades fora dels nuclis de població, i això la feia inviable econòmicament.
El 19 de setembre de 1973, l’enfonsament d’un túnel entre les estacions de Prat de Comte i el Pinell de Brai, a la Terra Alta, va comporatr a el tancament definitiu d’aquesta línia, sense que mai no s’arribés a fer l’últim tram entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita.
La posada en funcionament de la Via Verda entre el Baix Ebre, la Terra Alta, la Matarranya i el Baix Aragó ha obert una nova etapa de reconeixement d’aquestes terres, amb un recorregut de vora 170 km entre municipis i antigues estacions:
La Puebla d’Íxar – Puigmoreno – Alcanuíssi – Est. de Valdealgorfa (túnel de 2.136 m) – Est. de Valljunquera – Est. de la Vall de Tormo – Estació de la Torre del Comte – Est. de Vall-de-roures – Estació de Queretes – Est. d’Arnes i Lledó/Lledó d’Algars – Est. d’Horta de Sant Joan – Bot – Est. de Prat de Comte – La Fontcalda – Est. del Pinell de Brai – Estació de Benifallet – Estació de Xerta (on hi ha el Centre d’Interpretació de Xerta) – Estació d’Aldover – Jesús – Roquetes i pla de l’Estació a la riba dreta de Tortosa – Pont del ferrocarril – Tortosa, riba esquerra. A partir d’aquí la Via Verda segueix el passeig fluvial camí del sud del Baix Ebre.
El metropolicentrisme totalitari actua com una piconadora contra tothom, especialment als pobles petits i a la muntanya, on la vida i la mort continuen el seu cicle sense més escarafalls. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Al catorzè dalai-lama del Tibet, Tenzin Gyatso (Tengste, 1935), li van preguntar en una ocasió què era el que més li sorprenia de la humanitat i va respondre:
«L’home… Perquè sacrifica la salut per a guanyar diners. I quan els aconsegueix sacrifica els diners per a recuperar la salut. I s’angoixa tant pel futur que no gaudeix el present; el resultat és que no viu ni el present ni el futur: viu com si mai no hagués de morir i, aleshores, mor sense haver viscut mai realment.»
Amb el dalai-lama al Museu de Cera d’Amsterdam, el 23 d’agost de 2006. [Foto: Montserrat Escayola.]Les sàvies paraules de Kundun («La Presència») —com també l’anomenen— no poden passar desapercebudes en aquests temps en què des d’administracions, institucions i mitjans de comunicació la mort (amb covid o sense) ocupa els espais mentals de tothom de forma abassegadora, però no pas com un element de reflexió sobre la pròpia vida, sinó com un nombre, una xifra manipulada des de l’estatística a afegir cada dia en un de tants eufemismes de la «novaparla» (asimptomàtics, casos, col·lapse…) per a alimentar la disseminació mediàtica de la por, mentre tots ells promouen la coerció de les llibertats més fonamentals amb l’absurda justificació totalment acientífica que els «virus maten». Com diu un metge amic, no es mor qui vol sinó qui pot. [Sobre el dalai-lama, el TIbet i Catalunya ja vaig escriure el setembre de 2007 un article que potser és interessants de rellegir.]
La darrera atzagaiada és escampar autoprofecies, com la de la segona onada, o assenyalar amb el dit o amb l’insult («Negacionistes»!) els qui, amb esperit crític, denunciem la vulneració de drets fonamentals que no es pot justificar per raó de salut pública en una situació de llarga durada.
L’increment de l’arbitrarietat, sense base científica —com ara amb el toc de queda—, genera una indefensió molt greu com a poble per a mantenir els nostres drets. Més, encara, coneixent la història i sabent com la por s’ha usat sempre per sistemes totalitaris com a forma d’aconseguir màxima obediència.
A més a més, no està demostrat que aquestes restriccions beneficiïn globalment la salut dels ciutadans. De fet preocupa la falta de dades sobre morts per altres causes com càncers, grips, falta d’assistència mèdica, suïcidis o violència de gènere. I mentre els missatges dels governants i dels dirigents sanitaris es destinen a atacar el virus amb el distanciament i la protecció, es troba a faltar que no es parli de la importància de reforçar el sistema immune, com a millor defensa davant qualsevol possible malaltia.
Morts diaris per coronavirus en l’última setmana en països europeus que apliquen mesures restrictives (França, Espanya, GB, Itàlia), i països que es neguen a fer-ho (Sèrbia, Bielorússia, Suècia). [Font: ourwolrindata.]Són molts col·lectius ja a Catalunya i arreu d’Europa que, sortosament, s’organitzen per a denunciar les restriccions socials i de drets civils, com el toc de queda o els confinaments, el tancament del petit comerç, els centres d’estètica o l’hostaleria…, el tancament presencial de les universitats o l’obligació de dur màscares, molt especialment pels infants.
Ja s’han produït concentracions, actes lúdics, manifestacions —especialment del món de la Cultura— per a denunciar-ho i reivindicar espais de llibertat que ha aprofitat l’extrema dreta per a fer-se veure. És altament preocupant que les qui s’autonaomenen «esquerres» «assumeixin com si res la retallada de drets fonamentals i abonin la infoxicació de penjar la llufa negacionista a qualsevol discrepància legitima. Deixen la defensa de drets en mans de vox. Perillosissim», com ha escrit recentment @CristobalTrevi.
La suposada esquerra, doncs, ha abandonat qualsevol esperit crític i les classes populars estan fartes de tant de totalitarisme, por i abocament a la misèria de les administracions i els mitjans. Que ho aprofiti l’extrema dreta els hauria de fer caure la cara de vegonya.
Potser és hora, sobre la vida i la mort, de recordar aquell «Tot l’enyor de demà», del gran poeta proletari Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), en la versió del no menys excels Ovidi Montllor, acompanyat a la guitarra per Toti Soler. Que la llum del Poeta i les seves ganes de viure ens desvetllin l’ànima en la lluita contra tot totalitarisme.
Tot l’enyor de demà
A Marià Manent
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
— Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una riall fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
L’enfocament positivista i tecnocràtic del canvi climàtic fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement. [Foto: XBC.][Un report de Maria Borràs.]
Ara just fa un mes, a finals de setembre, vaig participar com a ponent en la POLLEN Biennial Conference, la tercera edició de la conferencia internacional en ecologia política (Political Ecology Network-POLLEN). Aquest any l’edició girava al voltant del títol: «Naturaleses disputades: poder, possibilitat, prefiguració» (Contested Natures: Power, Possibility, Prefiguration). Durant quatre dies, més de 1.000 persones d’arreu del món vam estar interaccionant per mitjà d’una plataforma virtual, degut a allò que totes ja sabeu.
El que potser no totes sabeu, però, és que és això de l’ecologia política, i em sembla fonamental i revolucionari compartir amb vosaltres aquesta concepció de la realitat ens els dies que corren, ja que ens fa entendre millor el perquè i el com de les coses que passen i fa sentir-nos més part d’aquest tot planetari, un pas més per a enderrocar aquestes idees neoliberals individualistes i d’explotació i depradació dels recursos finits d’aquest planeta Terra.
Si cerquem ecologia política en un buscador la primera entrada, de la Wikipèdia, ens diu que «l’ecologia política és l’estudi de les relacions entre factors polítics, econòmics i socials amb problemes i canvis ambientals. L’ecologia política es diferencia dels estudis ecològics apolítics per polititzar els problemes i fenòmens ambientals».
L’ampli abast i la naturalesa interdisciplinària de l’ecologia política es presta a múltiples definicions i enteniments. No obstant això, Raymond L. Bryant i Sinéad Bailey van desenvolupar tres supòsits fonamentals en la pràctica de l’ecologia política:
En primer lloc, els canvis en l’entorn no afecten tota la societat d’una manera homogènia: les diferències polítiques, socials i econòmiques expliquen una distribució desigual de costos i beneficis.
En segon lloc, “qualsevol canvi en les condicions ambientals ha d’afectar l’estatus quo polític i econòmic”. (Bryant & Bailey, 1997, p. 28.)
En tercer lloc, la distribució desigual de costos i beneficis i el reforç o la reducció de les desigualtats preexistents té implicacions polítiques en termes de les relacions de poder alterades que després resulten.
A més, l’ecologia política intenta proporcionar crítiques i alternatives en la interacció de l’entorn i els factors polítics, econòmics i socials. Paul Robbins afirma que la disciplina té un «enteniment normatiu que probablement hi ha millors maneres de fer, menys coercitives, menys explotadores i més sostenibles» (Robbins, 2011.)
A la pràctica, l’ecologia política es pot utilitzar per a informar als responsables polítics i a les organitzacions de les complexitats que envolten el medi ambient i el seu desenvolupament, contribuint així a una millor governança ambiental. Cal entendre les decisions que prenen les comunitats sobre l’entorn natural en el context del seu entorn polític, la pressió econòmica i les regulacions de la societat per aprendre’n i mirar com les relacions desiguals a les societats i entre elles afecten al medi natural, especialment en el context de la governança d’aquests espais.
El que no se’ns explica, normalment, en les definicions del diccionari és que l’ecologia política és també una manera de veure el món, una perspectiva, unes ulleres amb un filtre de justícia climàtica i social, i si n’estenem les fronteres arribem a l’ecologia política feminista que —juntament amb l’ecofeminisme— conformen el marc teòric, d’ideals i de valors, que m’han format, tant personalment com professional.
Molta gent, quan sent a parlar d’ecofeminisme s’imagina la cara de Vandana Shiva, una pionera a desenvolupar aquestes idees. Conjuntament amb Maria Mies van publicar al 1993 el famòs llibre: Ecofeminsme(Mies & Shiva, 1993).
Vandana Shiva va ser una de les primeres a mostrar el deteriorament de les condicions de vida de les dones rurals pobres del seu país, l’Índia, a causa del «mal desenvolupament», un desenvolupament colonitzador que acaba amb el cultiu de les hortes de subsistència familiar, arrasa els boscos comunals i anihila la biodiversitat. Aquestes dones, de cop, es veuen obligades a caminar quilòmetres per a cercar la llenya que abans trobaven al costat del seu poble i emmalalteixen a causa de la contaminació per pesticides. Elles coneixen la cara sinistra de la «modernització» (Shiva, 1995). Solen acabar vivint amb els seus fills en els barris de barraques de les grans capitals de l’anomenat Sud. No obstant això, en ocasions, són protagonistes d’aquesta resistència i d’aquestes lluites (Shiva, 2006) que Joan Martínez Alier (2009) ha anomenat «ecologisme dels pobres» (Puleo, 2009).
Però, l’ecofeminisme o, més aviat, els ecofeminismes —en plural, perquè n’existeixen diverses corrents— no impliquen, com diu la nostra sàvia Alicia Puleo (2009), l’afirmació que les dones estiguin de manera innata més lligades a la natura i a la vida que els homes. Encara que algunes teòriques així ho han vist, des d’una perspectiva constructivista de la subjectivitat de gènere podem considerar que l’interès que, segons estudis internacionals, posseeixen les dones pels temes ecològics no és un mecanisme automàtic relacionat amb el sexe, sinó més aviat relacionat amb la seva construcció social. El col·lectiu femení no ha tingut, comunament, accés a les armes i ha estat tradicionalment responsable de les tasques de la cura de la vida més fràgil (infants, gent gran i malalts) i del manteniment de la infraestructura material domèstica (cuina, roba, etc.), tot desenvolupant, en termes estadístics, una subjectivitat «relacional», atenta als altres i amb major expressió de l’afectivitat. Quan aquestes característiques s’uneixen a una adequada informació i a una sana desconfiança cap als discursos hegemònics, es donen les condicions perquè es desperti el seu interès per l’ecologia.
Així doncs, no sé si és perquè sempre m’he sentit molt còmoda a la muntanya i al mig del no-res, o també perquè em bull la sang amb les injustícies, que amb els anys he anat trobant el meu espai polític d’acció, aplicable tant a la meva vida personal com a la professional. D’aquesta última, a continuació us faré cinc cèntims del que vaig presentar a la conferència de la qual us parlava a l’inici.
La nostra sessió, organitzada per les doctores Federica Ravera i Irene Iniesta, tenia com a títol: «La naturalesa disputada del canvi climàtic: convergència d’enfocaments feministes i descolonials per explorar la interseccionalitat i l’adaptació transformadora» (del títol original: The contested nature of climate change: convergence of feminist and decolonial approaches to explore intersectionality and transformative adaptation).
Aquesta sessió especial va pretendre resumir algunes de les propostes feministes i queer que actualment qüestionen els enfocaments d’adaptació al canvi climàtic, un tema que està molt a l’agenda política, tant dels «líders» (ho poso entre cometes perquè ja no crec que siguin líders de res, però perque la gent m’entengui…) polítics, com dels moviments socials.
Els estudis feministes de la ciència i els feminismes descolonials convergeixen en la denúncia de com l’enfocament positivista i tecnocràtic sobre el canvi climàtic no té en compte que aquest és un tema sociopolític i disputat de la investigació i l’adaptació és un procés sociopolític (Eriksen, Nightingale i Eakin, 2015). Aquest enfocament fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement (Mac Gregor, 2009). Recentment, les investigadores —i aquí m’estic referint a les persones investigadores, no només a les dones— defensem explorar nous marcs, disciplines, coneixements i metodologies per a descolonitzar la producció de coneixement (Buechler i Hanson, 2015).
A més a més, les noves ecologies polítiques feministes centren l’atenció en la interseccionalitat com a marc útil per a entendre experiències d’impactes, perills i respostes adaptatives al canvi climàtic altament diferenciades i contextuals (Arora-Johnson 2011; Resurrección, 2013). L’adaptació transformadora requereix accions que abordin la intersecció de sistemes de poder explotadors, incloses identitats queer i realitats viscudes, així com la concepció de gènere no binari. A més, la sessió explora múltiples alternatives per a canvis adaptatius transformatius als règims neoliberals, colonials i patriarcals dominants de veritat (coneixement), poder i acumulació que sorgeixen de les ecologies polítiques feministes i de les economies feministes.
Durant la nostra sessió vaig tenir el plaer de compartir de «ben a prop» —tot allò que les màquines i els poders «pandèmics» ens permeten— amb moltes investigadores que admiro, i per a mi va ser tot un plaer. Vaig poder exposar els primers resultats del projecte en què estic treballant —SEQUAL—, on observem des d’una perspectiva crítica feminista els discursos prevalents, tant a nivell institucional com de moviments socials, sobre canvi climàtic, per tal de proposar maneres altrernatives d’entendre i afrontar aquesta emergència que, si no actuem en la bona direcció, acabarà amb totes nosaltres.
I quina és aquesta bona direcció? Estigueu atentes a les seguents publicacions ?:
Referències
Arora-Jonsson, S. (2011). «Virtue and vulnerability: Discourses on women, gender, and climate change». Global environmental change, 21(2), 744-751.
Bryant, R. L., & Bailey, S. (1997). Third world political ecology. Psychology Press.
Eriksen, S. H., Nightingale, A. J., & Eakin, H. (2015). «Reframing adaptation: The political nature of climate change adaptation». Global Environmental Change, 35, 523-533.
Hanson, A. M., & Buechler, S. (2015). A Political Ecology of Women, Water and Global Environmental Change.
MacGregor, S. (2009). «A stranger silence still: The need for feminist social research on climate change». The Sociological Review, 57, 124-140.
Martínez Alier, J. (2009). El ecologismo de los pobres. Conflictos ambientales y lenguajes de valores. Icaria Antrazyt. Barcelona.
Mies, M., & Shiva, V. (1993). Ecofeminism. Zed Books.
Puleo, A. (2009). «Ecofeminismo: la perspectiva de género en la conciencia ecologista». Claves del ecologismo social, 169-172.
Resurrección, B. P. (2013). «Persistent women and environment linkages in climate change and sustainable development agendas». In Women’s Studies International Forum (Vol. 40, pp. 33-43). Pergamon.
Robbins, P. (2011). Political ecology: A critical introduction (Vol. 16). John Wiley & Sons.
Shiva, V. (1995). «Abrazar la vida. mujer, ecología y desarrollo», trad. Instituto del Tercer Mundo de Montevideo (Uruguay), Madrid, Cuadernos inacabados, 18, Ed. Horas y Horas.
Shiva, V (2006). Manifiesto para una democracia de la Tierra. Justicia, sostenibilidad y paz, Paidós, Barcelona, 2006.
El morrió és mort. [Foto: FEFM.][Un report de Xavier Borràs.]
Camino a prop d’una escola de primària de la Vall d’en Bas. És un quart d’onze del matí. Els infants entre 4 i 6 anys corren per l’ampli pati del centre educatiu amb la màscara (mal dita mascareta) posada. El mateix dia, m’assabento que a l’Escola Finestres de Mieres les famílies de les mainades que hi van han dit prou, que ja n’estan fins al capdamunt que els seus fills hagin de dur vuit hores posat el tapa-boques dels pebrots. I des d’Educació els etziben que els 14 dies que havien promès que serien suficients de dur-la per als infants —per certificar, efectivament que no estan infectats— els allarguen sine die perquè la «situació és molt greu».
De quina gravetat parlen? A la Garrotxa hi ha quatre ingressats a l’Hospital d’Olot i una sola persona a l’UCI amb la Covid-19 (i això des de fa setmanes, amb un sol mort, suposadament , per aquesta causa).
Però, és clar, juguen amb l’estadística de les inespecífiques i absurdes proves PCR, que «donen positiu» a qualsevol persona que hagi passat quealsevol infecció en els darrers tres mesos. Gent sana, «assimptomàtica», en diuen ara, que no infectarien ni una mosca. Són les mateixes PCR que qui les va inventar, Kary Mulis —Premi Nobel de Química—, deia que no servien «per a diagnosticar res».
Fins i tot, escolto una mare de Banyoles que ha hagut de dur el seu menut de 4 anys al pediatra perquè li ha aparegut al voltant dels llavis i la cara tot de butllofes i taques: un herpes simplex, diu el pediatre, del tot normal després de l’ús continuat del morrió en infants indefensos, segons ell, que li comenta que comença a haver-hi bastant casos semblants.
Aquests són alguns dels exemples d’aquest mesura política (no pas mèdica: ni l’OMS ni els estudis científics n’avalen l’ús generalitzat) que l’únic que pretén és atemoir la gent i tenallar-la, immobilitzar-la, silenciar-la i, finalment, quan sigui irreversible, eliminar-la.
Tornat de l’escola de la Vall d’en Bas ens encaminem cap al nostre poble, on ningú no du el morrió posat. Tirem amunt: la muntanya ens agombola en la solpostada i els pardals fan fressa abans d’anar a jóc. Respirem profundament. És la vida.
