Ecologia política feminista: poder, canvi i transformació

faig
L’enfocament positivista i tecnocràtic del canvi climàtic fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement. [Foto: XBC.]
[Un report de Maria Borràs.]

Ara just fa un mes, a finals de setembre, vaig participar com a ponent en la POLLEN Biennial Conference, la tercera edició de la conferencia internacional en ecologia política (Political Ecology Network-POLLEN). Aquest any l’edició girava al voltant del títol: «Naturaleses disputades: poder, possibilitat, prefiguració» (Contested Natures: Power, Possibility, Prefiguration). Durant quatre dies, més de 1.000 persones d’arreu del món vam estar interaccionant per mitjà d’una plataforma virtual, degut a allò que totes ja sabeu.
El que potser no totes sabeu, però, és que és això de l’ecologia política, i em sembla fonamental i revolucionari compartir amb vosaltres aquesta concepció de la realitat ens els dies que corren, ja que ens fa entendre millor el perquè i el com de les coses que passen i fa sentir-nos més part d’aquest tot planetari, un pas més per a enderrocar aquestes idees neoliberals individualistes i d’explotació i depradació dels recursos finits d’aquest planeta Terra.

Si cerquem ecologia política en un buscador la primera entrada, de la Wikipèdia, ens diu que «l’ecologia política és l’estudi de les relacions entre factors polítics, econòmics i socials amb problemes i canvis ambientals. L’ecologia política es diferencia dels estudis ecològics apolítics per polititzar els problemes i fenòmens ambientals».

L’ampli abast i la naturalesa interdisciplinària de l’ecologia política es presta a múltiples definicions i enteniments. No obstant això, Raymond L. Bryant i Sinéad Bailey van desenvolupar tres supòsits fonamentals en la pràctica de l’ecologia política:

  • En primer lloc, els canvis en l’entorn no afecten tota la societat d’una manera homogènia: les diferències polítiques, socials i econòmiques expliquen una distribució desigual de costos i beneficis.
  • En segon lloc, “qualsevol canvi en les condicions ambientals ha d’afectar l’estatus quo polític i econòmic”. (Bryant & Bailey, 1997, p. 28.)
  • En tercer lloc, la distribució desigual de costos i beneficis i el reforç o la reducció de les desigualtats preexistents té implicacions polítiques en termes de les relacions de poder alterades que després resulten.

A més, l’ecologia política intenta proporcionar crítiques i alternatives en la interacció de l’entorn i els factors polítics, econòmics i socials. Paul Robbins afirma que la disciplina té un «enteniment normatiu que probablement hi ha millors maneres de fer, menys coercitives, menys explotadores i més sostenibles» (Robbins, 2011.)

A la pràctica, l’ecologia política es pot utilitzar per a informar als responsables polítics i a les organitzacions de les complexitats que envolten el medi ambient i el seu desenvolupament, contribuint així a una millor governança ambiental. Cal entendre les decisions que prenen les comunitats sobre l’entorn natural en el context del seu entorn polític, la pressió econòmica i les regulacions de la societat per aprendre’n i mirar com les relacions desiguals a les societats i entre elles afecten al medi natural, especialment en el context de la governança d’aquests espais.

El que no se’ns explica, normalment, en les definicions del diccionari és que l’ecologia política és també una manera de veure el món, una perspectiva, unes ulleres amb un filtre de justícia climàtica i social, i si n’estenem les fronteres arribem a l’ecologia política feminista que —juntament amb l’ecofeminisme— conformen el marc teòric, d’ideals i de valors, que m’han format, tant personalment com professional.

Molta gent, quan sent a parlar d’ecofeminisme s’imagina la cara de Vandana Shiva, una pionera a desenvolupar aquestes idees. Conjuntament amb Maria Mies van publicar al 1993 el famòs llibre: Ecofeminsme (Mies & Shiva, 1993).

Vandana Shiva va ser una de les primeres a mostrar el deteriorament de les condicions de vida de les dones rurals pobres del seu país, l’Índia, a causa del «mal desenvolupament», un desenvolupament colonitzador que acaba amb el cultiu de les hortes de subsistència familiar, arrasa els boscos comunals i anihila la biodiversitat. Aquestes dones, de cop, es veuen obligades a caminar quilòmetres per a cercar la llenya que abans trobaven al costat del seu poble i emmalalteixen a causa de la contaminació per pesticides. Elles coneixen la cara sinistra de la «modernització» (Shiva, 1995). Solen acabar vivint amb els seus fills en els barris de barraques de les grans capitals de l’anomenat Sud. No obstant això, en ocasions, són protagonistes d’aquesta resistència i d’aquestes lluites (Shiva, 2006) que Joan Martínez Alier (2009) ha anomenat «ecologisme dels pobres» (Puleo, 2009).

Però, l’ecofeminisme o, més aviat, els ecofeminismes —en plural, perquè n’existeixen diverses corrents— no impliquen, com diu la nostra sàvia Alicia Puleo (2009), l’afirmació que les dones estiguin de manera innata més lligades a la natura i a la vida que els homes. Encara que algunes teòriques així ho han vist, des d’una perspectiva constructivista de la subjectivitat de gènere podem considerar que l’interès que, segons estudis internacionals, posseeixen les dones pels temes ecològics no és un mecanisme automàtic relacionat amb el sexe, sinó més aviat relacionat amb la seva construcció social. El col·lectiu femení no ha tingut, comunament, accés a les armes i ha estat tradicionalment responsable de les tasques de la cura de la vida més fràgil (infants, gent gran i malalts) i del manteniment de la infraestructura material domèstica (cuina, roba, etc.), tot desenvolupant, en termes estadístics, una subjectivitat «relacional», atenta als altres i amb major expressió de l’afectivitat. Quan aquestes característiques s’uneixen a una adequada informació i a una sana desconfiança cap als discursos hegemònics, es donen les condicions perquè es desperti el seu interès per l’ecologia.

Així doncs, no sé si és perquè sempre m’he sentit molt còmoda a la muntanya i al mig del no-res, o també perquè em bull la sang amb les injustícies, que amb els anys he anat trobant el meu espai polític d’acció, aplicable tant a la meva vida personal com a la professional. D’aquesta última, a continuació us faré cinc cèntims del que vaig presentar a la conferència de la qual us parlava a l’inici.

La nostra sessió, organitzada per les doctores Federica Ravera i Irene Iniesta, tenia com a títol: «La naturalesa disputada del canvi climàtic: convergència d’enfocaments feministes i descolonials per explorar la interseccionalitat i l’adaptació transformadora» (del títol original: The contested nature of climate change: convergence of feminist and decolonial approaches to explore intersectionality and transformative adaptation).

Aquesta sessió especial va pretendre resumir algunes de les propostes feministes i queer que actualment qüestionen els enfocaments d’adaptació al canvi climàtic, un tema que està molt a l’agenda política, tant dels «líders» (ho poso entre cometes perquè ja no crec que siguin líders de res, però perque la gent m’entengui…) polítics, com dels moviments socials.

Els estudis feministes de la ciència i els feminismes descolonials convergeixen en la denúncia de com l’enfocament positivista i tecnocràtic sobre el canvi climàtic no té en compte que aquest és un tema sociopolític i disputat de la investigació i l’adaptació és un procés sociopolític (Eriksen, Nightingale i Eakin, 2015). Aquest enfocament fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement (Mac Gregor, 2009). Recentment, les investigadores —i aquí m’estic referint a les persones investigadores, no només a les dones— defensem explorar nous marcs, disciplines, coneixements i metodologies per a descolonitzar la producció de coneixement (Buechler i Hanson, 2015).

A més a més, les noves ecologies polítiques feministes centren l’atenció en la interseccionalitat com a marc útil per a entendre experiències d’impactes, perills i respostes adaptatives al canvi climàtic altament diferenciades i contextuals (Arora-Johnson 2011; Resurrección, 2013). L’adaptació transformadora requereix accions que abordin la intersecció de sistemes de poder explotadors, incloses identitats queer i realitats viscudes, així com la concepció de gènere no binari. A més, la sessió explora múltiples alternatives per a canvis adaptatius transformatius als règims neoliberals, colonials i patriarcals dominants de veritat (coneixement), poder i acumulació que sorgeixen de les ecologies polítiques feministes i de les economies feministes.

Durant la nostra sessió vaig tenir el plaer de compartir de «ben a prop» —tot allò que les màquines i els poders «pandèmics» ens permeten— amb moltes investigadores que admiro, i per a mi va ser tot un plaer. Vaig poder exposar els primers resultats del projecte en què estic treballant —SEQUAL—, on observem des d’una perspectiva crítica feminista els discursos prevalents, tant a nivell institucional com de moviments socials, sobre canvi climàtic, per tal de proposar maneres altrernatives d’entendre i afrontar aquesta emergència que, si no actuem en la bona direcció, acabarà amb totes nosaltres.

I quina és aquesta bona direcció? Estigueu atentes a les seguents publicacions ?:

Referències

Arora-Jonsson, S. (2011). «Virtue and vulnerability: Discourses on women, gender, and climate change». Global environmental change, 21(2), 744-751.
Bryant, R. L., & Bailey, S. (1997). Third world political ecology. Psychology Press.
Eriksen, S. H., Nightingale, A. J., & Eakin, H. (2015). «Reframing adaptation: The political nature of climate change adaptation». Global Environmental Change, 35, 523-533.
Hanson, A. M., & Buechler, S. (2015). A Political Ecology of Women, Water and Global Environmental Change.
MacGregor, S. (2009). «A stranger silence still: The need for feminist social research on climate change». The Sociological Review, 57, 124-140.
Martínez Alier, J. (2009). El ecologismo de los pobres. Conflictos ambientales y lenguajes de valores. Icaria Antrazyt. Barcelona.
Mies, M., & Shiva, V. (1993). Ecofeminism. Zed Books.
Puleo, A. (2009). «Ecofeminismo: la perspectiva de género en la conciencia ecologista». Claves del ecologismo social, 169-172.
Resurrección, B. P. (2013). «Persistent women and environment linkages in climate change and sustainable development agendas». In Women’s Studies International Forum (Vol. 40, pp. 33-43). Pergamon.
Robbins, P. (2011). Political ecology: A critical introduction (Vol. 16). John Wiley & Sons.
Shiva, V. (1995). «Abrazar la vida. mujer, ecología y desarrollo», trad. Instituto del Tercer Mundo de Montevideo (Uruguay), Madrid, Cuadernos inacabados, 18, Ed. Horas y Horas.
Shiva, V (2006). Manifiesto para una democracia de la Tierra. Justicia, sostenibilidad y paz, Paidós, Barcelona, 2006.

[TEXTUAL] El silenci dels morrions

El morrió és mort. [Foto: FEFM.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Camino a prop d’una escola de primària de la Vall d’en Bas. És un quart d’onze del matí. Els infants entre 4 i 6 anys corren per l’ampli pati del centre educatiu amb la màscara (mal dita mascareta) posada. El mateix dia, m’assabento que a l’Escola Finestres de Mieres les famílies de les mainades que hi van han dit prou, que ja n’estan fins al capdamunt que els seus fills hagin de dur vuit hores posat el tapa-boques dels pebrots. I des d’Educació els etziben que els 14 dies que havien promès que serien suficients de dur-la per als infants —per certificar, efectivament que no estan infectats— els allarguen sine die perquè la «situació és molt greu».

De quina gravetat parlen? A la Garrotxa hi ha quatre ingressats a l’Hospital d’Olot i una sola persona a l’UCI amb la Covid-19 (i això des de fa setmanes, amb un sol mort, suposadament , per aquesta causa).

Però, és clar, juguen amb l’estadística de les inespecífiques i absurdes proves PCR, que «donen positiu» a qualsevol persona que hagi passat quealsevol infecció en els darrers tres mesos. Gent sana, «assimptomàtica», en diuen ara, que no infectarien ni una mosca. Són les mateixes PCR que qui les va inventar, Kary Mulis —Premi Nobel de Química—, deia que no servien «per a diagnosticar res».

Fins i tot, escolto una mare de Banyoles que ha hagut de dur el seu menut de 4 anys al pediatra perquè li ha aparegut al voltant dels llavis i la cara tot de butllofes i taques: un herpes simplex, diu el pediatre, del tot normal després de l’ús continuat del morrió en infants indefensos, segons ell, que li comenta que comença a haver-hi bastant casos semblants.

Aquests són alguns dels exemples d’aquest mesura política (no pas mèdica: ni l’OMS ni els estudis científics n’avalen l’ús generalitzat) que l’únic que pretén és atemoir la gent i tenallar-la, immobilitzar-la, silenciar-la i, finalment, quan sigui irreversible, eliminar-la.

Tornat de l’escola de la Vall d’en Bas ens encaminem cap al nostre poble, on ningú no du el morrió posat. Tirem amunt: la muntanya ens agombola en la solpostada i els pardals fan fressa abans d’anar a jóc. Respirem profundament. És la vida.

La muntanya és vida. [Foto: Xavier Borràs.]

«Josep», el film sobre la vida del dibuixant català exiliat Josep Bartolí

[Text de Xavier Borràs.]

En feia notícia, el desembre de 2019, Ràdio Arrels, i tot just aquesta tardor s’ha estrenat Josep en diverses sales a França (vegeu-ne els passis a la Catalunya del Nord).

En el film s’explica la història del pintor, escenògraf i dibuixant català Josep Bartolí (Barcelona, 1910 – Nova York, 1995). La pel·lícula d’animació, seleccionada al Festival de Cannes, es basa en els dibuixos fets per Aurélien Froment, més conegut com Aurel, i narra les vicissituds de Bartolí un cop acabada la guerra d’agressió contra Catalunya (1936-1939) —va participar-hi al front de l’Ebre—, amb el seu recorregut per diversos camps de concentració a l’estat francès, l’exili, primer a Mèxic, on va ser acollit per la famosa pintora Frida Kahlo, de qui va ser amant, i després a Nova York, on va treballar com a dibuixant i dissenyador.

Bartolí, va poder tornar a Catalunya el 1977 on aniria anant i venint des dels Estats Units. Va morir a Nova York el 1955.

Escolteu, aquí sota mateix, l’entrevista que li va fer Ràdio Arrel a Jordi Bartolí, nebot del dibuixant:

«Aclaparat per la riuada de republicans que fugien de la dictadura franquista, el govern francès els tanca en camps. Dos homes separats per filferro es faran amics. Un és policia i l’altre dibuixant. De Barcelona a Nova York, la veritable història de Josep Bartolí, lluitador antifranquista i artista excepcional», avança la sinopsi del film, en què es pot sentir la veu de l’actor català Sergi López.

Vegeu un petit àlbum dels seus dibuixos, extrets del llibre La retirada (El Mono Libre, 2020), relatat per Laurence Garcia, amb dibuixos i fotografies de Josep i Georges Bartolí. [Per a una ressenya sobre aquest llibre i Josep Bartolí, vegeu aquest article de Borja Hermoso a El País: «Un dibuixant al camp de concentració».

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

També, per a poder conèixer millor aquest exiliat, us deixem un vídeo de France Culture:

 

 

Si els romans aixequessin el cap. Reflexions sobre el Pacte Verd Europeu

El Pacte Verd Europeu pretén abordar la crisi climàtica i la crisi financera a la manera del New Deal roosveltià. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Maria Borràs.]

La idea per a escriure aquest article se’m va ocórrer la setmana passada, mentre passejava per la història a través de les pedres de la ciutat de Barcelona de la mà del guia i amic Sergi Ducet Aragó. Mentre ens explicava les teories del que es creu que eren les runes que es troben sota la plaça del Rei i la manera en què feien servir els recursos, vaig pensar que després de tants anys no n’havíem aprés gaire, ans al contrari, i que qualsevol mesura, directriu, llei…, o qualsevol altra pantomima que es vulgui fer (com ara el Pacte Verd Europeu) no canviarà res si no és radical, es a dir, si no va a l’arrel del problema i transforma el sistema des de la base.

Fa més de dos mil anys els romans ja reutilitzaven, reciclaven i aprofitaven les forces naturals, com la gravetat, per a les seves construccions. Eren molt més conscients que el planeta tenia uns límits i havien aprés a conviure-hi. Durant els més de mil anys (del segle VIII aC al segle V dC) que va existir la civilització romana, una pràctica habitual en les construccions era la reutilització de les pedres.

Així, doncs, al soterrani del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) hi podem trobar làpides i rodes de molí a les parets, entre d’altres, a les quals se’ls donava una vida útil més llarga quan ja no feien cap servei en la primera funcionalitat atorgada. No solament això, sinó que, també, hi havia uns càntirs a l’entrada de la bugaderia on la gent podia anar a dipositar-hi l’orina, que després es feia servir per a netejar la roba. A més a més, tot el clavegueram estava pensat aprofitant la baixada, una tècnica coneguda com «d’aigua rodada», amb què els excrements anaven a parar fora de la ciutat, on es recollien per a generar adob per als camps que alimentaven Barcino.

Però, certament, us preguntareu: què tenen a veure els romans amb el Pacte Verd Europeu? Deixeu-me que m’expliqui.

El Pacte Verd Europeu i el capitalisme verd

El Pacte Verd Europeu (EGD per les seves sigles en anglès [European Green Deal]) és un conjunt de propostes polítiques per a ajudar a abordar d’una manera conjunta la crisi climàtica i la crisi financera. Es fa ressò del New Deal, els programes socials i econòmics iniciats pel president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt arran del Crac de 1929 a l’inici de la Gran Depressió. Però, quines són aquestes propostes? Des de quines perspectives s’hi treballa? Quins objectius persegueix realment?

Pretenc donar resposta a aquestes preguntes a partir de diverses fonts:

Extret directament del document oficial de la Comissió Europea el Pacte Verd Europeu és la nova estratègia de creixement «destinada a transformar la Unió Europea (UE) en una societat equitativa i pròspera, amb una economia moderna, eficient en l’ús dels recursos i competitiva, en la qual no hi haurà emissions netes de gasos d’efecte hivernacle el 2050 i el creixement econòmic estarà dissociat de l’ús dels recursos» (European Comission 2019).

El problema bàsic que té la definició d’aquesta nova estratègia es el fet que continua sent una estratègia de creixement que no te en compte els límits biofísics del nostre planeta i que, per tant, com explica Yayo Herrero, no pot promoure la sostenibilitat sense un decreixement de l’esfera material de l’economia (cosa que no es planteja en cap moment).

L’EGD representa en gran mesura el «capitalisme verd», que manté l’èxit econòmic en funció de la reestructuració ecològica de la producció industrial (Bauhardt, 2014), es a dir que no es una estratègia que es plantegi transformar radicalment els fonaments del nostre sistema actual, com pretén en el títol 2.1 del document [Configuració d’una sèrie de polítiques profundament transformadores (European Comission, 2019)], sinó que es simplement un rentat de cara de color verd.

Parar de créixer o decréixer

Si el que se cerqués realment fos crear polítiques transformadores s’hauria de començar per a pensar primer a parar de créixer i, en un segon moment, fins i tot, a decréixer. El moviment decreixentista fa molts anys que existeix, però ha estat darrerament, amb el debat sobre la taula de l’EGD, que ha tornat a prendre força. El plantejament de decreixement es compon de diverses contribucions que aborden el caràcter finit dels recursos naturals (no només el petroli) i que consideren críticament l’orientació al creixement de les economies de mercat (per exemple, Jackson, 2009; Paech, 2012; Speth, 2008).

Entre d’altres, aquest concepte es basa en l’anomenada recerca de la felicitat, que qüestiona el supòsit que si creix la prosperitat material hi hauria una major satisfacció. En canvi, suggereix que el creixement il·limitat no condueix a una major prosperitat per a totes les persones, sinó que més aviat ens precipita cap a una major injustícia social (Bauhardt, 2014) i per tant a un augment de la insatisfacció personal, disfuncions psicològiques, problemes de salut, tensions socials i violència estructural (Wilkinson i Pickett, 2009).
Entrant més en el detall de les mesures concretes que pretén abordar l’EGD [vegeu la Figura 1 aquí sota], es proposa impulsar de manera interconnectada les denominades fonts d’energies renovables, generar economies circulars, renovació i construcció d’edificis eficients energèticament, prevenció en la contaminació de l’aigua i l’aire, preservar la biodiversitat, desenvolupament de models alimentaris més saludables i oferir mitjans de transports sostenibles per a aconseguir el que s’ha denominat com a neutralitat climàtica.

Figura 1. Estructura i continguts del Pacte Verd Europeu. (Font: European Comission, 2019.)

Però quin cost tindran tots aquests canvis? I no em refereixo al cost econòmic, que sembla ser l’únic rellevant. Estic parlant del cost dels nostres cossos, el cost que suposarà al temps de les persones i el cost global que comportarà.

L’EGD és l’oportunitat d’or per a les indústries contaminants per a fer-se un bon rentat de cara (greenwashing) i continuar contaminant i exercint el seu poder sobre les decisions polítiques locals i també globals. A més a més, està enfocat perquè Europa sigui líder mundial en polítiques sostenibles, tal com diu en el document, ja que l’EGD és «una oportunitat per situar a Europa amb fermesa en un nou camí de creixement sostenible i integrador» (European Comission, 2019), deixant de banda el problema evident de totes aquestes mesures, que és que Europa encara pensa, després de més de 500 anys d’història colonial, que està per damunt de la resta de món.

L’EGD és l’oportunitat d’or per a les indústries contaminants per a fer-se un bon rentat de cara (greenwashing). [Foto: Xavier Borràs.]
Per aquest motiu passa completament per alt la idea de neutralitat climàtica i no es fa càrrec no solament de l’impacte històric que han tingut les seves economies industrialitzades en els últims 200 anys, en termes d’empremta ecològica, sinó també de les múltiples empreses actualment extractives, que amb aquest Pacte Verd Europeu continuaran contaminant igualment als països de Sud Global, per mitjà de megacorporacions energètiques, mineres i agroalimentàries (Valderrama 2019). Així es pal·lesa, una altra vegada, que no hi ha voluntat política de canvi real, sinó que es tracta, segurament, d’una estratègia més per a continuar creixent i acaparant vides i territoris.

«Aquestes reformes polítiques contribuiran a garantir una tarificació eficaç del carboni en tots els sectors econòmics. D’aquesta manera es fomentaran canvis en el comportament dels consumidors i les empreses i es promourà l’augment de les inversions sostenibles, tant públiques com privades» (European Comission, 2019, p. 5.).

És prou sabut que la Comissió Europea neix com a Comissió Econòmica Europea l’any 1957 amb el Tractat de Roma i que, per tant, la seva base ja és una base econòmica, però quan parlem del planeta, que genera tots els recursos dels quals depèn l’economia, és surrealista que estigui subordinat a l’economia o que parlem de la seva sostenibilitat com si fos una cosa externa a nosaltres.

Des dels ecofeminismes em centro que el plantejament de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida és molt més potent que l’enfocament de la sostenibilitat del planeta, que a més té bastants problemes perquè estem parlant de la sostenibilitat del planeta com si fos una cosa externa a la nostra pròpia existència, en aquesta existència occidental que hem après a mirar-lo des de l’exterioritat, la superioritat i la instrumentalització. Des de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida a mi em sembla que és molt més fàcil promoure transformacions radicals perquè parlem de seguretat, de salut, de benestar, de vida bona, en aquest marc limitat que a més és translimitat.

Un altre problema evident és la percepció d’aquesta crisi ecològica com una oportunitat dins de la dinàmica mercantilista d’aquest capitalisme del desastre, que intenta abordar-la des d’aquesta perspectiva de pur creixement i que genera, també, importants tensions. Tensions que tenen a veure amb l’acaparament de recursos bàsics que són necessaris per a poder fer les transicions que cal fer. Cal una transició a les renovables, cal l’electrificació del transport, però la qüestió i el dilema roman en l’escala en la qual es pot fer i el treball que comportarà.

Si Europa es pensa com a líder mundial, s’hi pensa en solitari, sense tenir en compte les conseqüències de les seves accions en altres països, enfrontant-nos també a aquesta dinàmica més mercantilitsta, convertint tot això (crisi ecosocial) en una nova oportunitat de negoci que ve acompanyada, a més, per un procés terrible de securitització del propi canvi climàtic i del propi declivi de l’energia i dels materials. Per exemple, des del fòrum de Davos fins als documents —que són ben interessants— d’una bona part dels exèrcits més grans (l’OTAN, els EUA, l’exèrcit francès…), fan una anàlisi bastant similar a la que podríem fer nosaltres aquí quant a la diagnosi i plantegen el canvi climàtic i també el declivi d’energies i materials com un multiplicador de les amenaces; de fet, aquests exèrcits es postulen com a especialistes en el caos i estableixen una dinàmica que, d’alguna manera, assenyala a aquells subjectes estigmatitzats, colonitzats, subordinats…, com a amenaces.

Parlem de les persones que migren i per això ens trobem amb els discursos dels neopopulismes d’ultradreta que els assenyalen com una amenaça, com a suposats invasors; però parlem, també, de persones dissidents des de diferents punts de vista, com les dones que des del moviment feminista reclamen donar-li la volta com un mitjó al model que tenim, mentre tot són mesures, pràcticament, des del punt de vista de l’amenaça. Llavors, aquí també hi ha un procés de securitització que és important tenir en compte, perquè quan ens plantegem què fer en aquest marc amb totes les dificultats que sorgeixen, tractem de fer-ho des de la perspectiva que aquests processos de transició s’abordin des del mínim dolor possible.

Com bé ho explica Yayo Herrero, per a aquest procés de transició haurem de treballar-nos, i molt:

«…és cert que qualsevol procés de transició i el plantejament, l’abordatge del que suposa ara mateix la crisi ecològica, és un xoc, ja no solament polític i econòmic, sinó un xoc també emocional i antropològic de tal importància que aquest procés cal fer-lo amb una pedagogia social i sobretot amb raigs i dolls d’empatia, per a poder acompanyar els processos de descobriment del món en què estem i del que pot venir si no ho canviem. Jo crec que totes les persones que ens hem introduït aquí (en el moviment decreixentista) hem passat per això, i en aquest procés des d’on estic, des d’un àmbit en el qual estic que entro en disputa amb l’hegemonia cultural, aquesta empatia o aquest procés pedagògic em sembla clau.»
[Yayo Herrero, Uni Climàtica 2020.]

Finalment, m’agradaria deixar-vos amb la proposta que va llençar Yayo en la seva ponència a la Uni Climàtica, sobre els tres principis claus per a la reducció de la esfera material de l’economia:

«Des del meu punt de vista, i sent conscients d’aquesta situació de translimitació, si convenim que aquesta reducció material de l’economia, que des del meu punt de vista no és tant un debat de l’economia en abstracte, per dir-ho així, sinó que és un debat que té mes a veure amb què fer i amb la qüestió cultural de com ho afrontem, crec que hi ha com tres elements bàsics. El futur hauríem de tendir que estigués presidit per tres principis.

»El primer és un principi de suficiència —és molt fàcil dir-ho i més difícil fer-ho—, que rau bàsicament a aprendre a viure amb allò suficient, i suficient és un terreny tremendament ambigu, on hi ha necessitat, i valgui’m la redundància, de debatre sobre les pròpies necessitats, però fer-ho en el marc que planteja la biosfera.

»El segon és un principi de repartiment, de repartiment de la riquesa, de repartiment dels béns, i, també, de repartiment de les obligacions que comporta tenir cos, ser espècie i viure en un planeta amb límits.

»I el tercer i últim seria l’organització de la política sota els eixos de la cura i del comú com a principis polítics.

»Des d’aquest punt de vista crec que ens hi trobem còmodes i el tema ara és com fer-ho i amb quins ritmes. Estic totalment d’acord amb la necessitat de construir majories socials que vulguin i desitgin aquests canvis, em sembla una qüestió absolutament clau. És a dir, no és possible, si més no si ho volem fer d’una manera democràtica, que puguem emprendre canvis com els que cal fer —que suposen canviar radicalment les formes en les quals s’organitzen les nostres societats, els nostres esquemes de valors, allò que pensem que és important i el que no— sense generar aquesta disputa d’hegemonia cultural que sumi majories. Jo crec que és veritat que hem de fer-ho, a més, partint d’on som perquè no podem fer-ho des d’un altre lloc.

»M’he trobat de vegades amb persones que diuen: “Mira, no li parlis a la gent dels límits, no li parlis a la gent de la qüestió d’un previsible col·lapse si no fem res, no parlis de la situació greu que tenim perquè a les persones en realitat el que els importa i per on hem d’entrar és que pagaran menys a la factura de la llum, pagaran menys…”. Això em sembla que és un menyspreu a les capacitats de les persones, no solament a la seva intel·ligència sinó, també, a la seva sensibilitat.

»Jo crec que cal combinar, i l’art és combinar, aquestes qüestions pràctiques però sense perdre-li el respecte a la gent perquè si nosaltres som capaços de preocupar-nos per coses elevades i tenir consideracions morals és perquè tothom pot tenir-les, a tot el món li importa com viuran els seus fills i les seves filles, els seus nebots i les seves nebodes, la gent a la qual estima, i de fet, la ultradreta guanya moltes vegades espais sense apel·lar de cap manera a allò pràctic, perquè si apel·lessin al fet pràctic una bona part de la gent a la que acaben captant, que és pobre, és precària, que està patint, no aniria amb ells. Apel·len a altres coses que els importen a les persones; per tant, crec que hem de trobar o hem de trobar un equilibri adequat que ho permeti, com ho va fer el moviment obrer a través de la història: la classe obrera no es va moure només per un salari, es va moure per la qualitat de l’aire que respiraven, es va moure per la dignitat de la vida dins i fora de el lloc de treball. Crec que aquí hi ha una feina a fer que és important.»

I doncs? Ja heu vist la relació que té el pacte verd europeu amb els romans? És, basicament, el fet que fa més de dos mil anys ja eren conscients dels límits biofísics del planeta i actuaven en conseqüència. Llavors, com pot ser que dos mil anys després no haguem aprés res i tot i sent conscients de la nostra translimitació continuem encara volent créixer?

Notes

[1] Un espai formatiu promogut per Climàtica, el primer mitjà de l’Estat especialitzat en la crisi climàtica, que es va dur a terme del 13 al 16 de juliol d’enguany. El programa de La Uni Climàtica va incloure 21 sessions formatives de diferent format a càrrec de més de 50 ponents de referència com ara Andreu Escrivà, Yayo Herrero, Nick Buxton, María Sánchez i Alicia Puleo, entre molts d’altres.

[2] A les referències de l’article trobareu les cites esmentades.

Referències

Bauhardt, C. (2014), «Solutions to the crisis? The Green New Deal, Degrowth, and the Solidarity Economy: Alternatives to the capitalist growth economy from an ecofeminist economics perspective», Ecological economics, 102, pp. 60-68.

European Commission, Secretariat-General (2019), Communication from the Commission to the European Parliament, the European Council, the Council, the European Economic and Social Committee and the Committee of the Regions: The European Green Deal COM/2019/640 final.

Jackson, T. (2009), Prosperity Without Growth. Economics for a Finite Planet, London (Earthscan).

Paech, N. (2012), Liberation from excess: The road to a post-growth economy, Oekom-Verlag.

Speth, J. G. (2008), The Bridge at the Edge of the World: Capitalism. The environment, and crossing from crisis to sustainability.

Valderrama, A. K. (2019). «Piel blanca, máscaras verdes: una crítica al European Green Deal». Blog nuestrAmérica.

Wilkinson, R., & Pickett, K. (2010), The spirit level. Why equality is better for everyone.

Annex de la comunicació sobre el tractat verd europeu. [Full de ruta: accions clau (en anglès).]

 

[TEXTUAL] Els comunals

El camí de retorn al comunal és necessari per a conviure harmoniosament amb la natura en llibertat. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

L’escriptor, historiador i filòsof polític castellà autodidacta Félix Rodrigo Mora (Sòria, 1951) afirma, amb dades contundents d’anys de recerca, que el comunal «és la institució i, més encara, la formulació integral que permetrà liquidar el capitalisme en les condicions de segle XXI. Retornar als seus fonaments actualitzant-los, va fer possible la crítica del capitalisme i del seu germà gran, l’ens estatal. Després, l’eliminació de tots dos per a constituir una societat de la llibertat, la veritat, la convivència i els valors morals, on la persona s’autoconstrueixi en comptes de ser, com ara, triturada, menyspreada, degradada, resificada, deshumanitzada. És al comunal i no en confuses teorètiques pedants i il·lustrades (en realitat, més illetrades i ignorants que una altra cosa), com el marxisme, on hi ha la clau de futur».

Sempre he volgut expressar l’ànim dels estadants de la muntanya catalana, l’esperit remença que encara perdura, malgrat totes les repressions, en el nostre tarannà i quefer, i sóc molt partidari del fet comunal. Però, de primer, cal conèixer-lo, perquè ha estat amagat sistemàticament de la nostra història. A Catalunya són ben pocs els qui n’han fet recerca, com és el cas de David Algarra i el seu llibre El comú català. La història dels que no surten a la història, que vaig tenir l’honor d’esmenar en la versió catalana de l’any 2015 (hi ha una versió en castella actualitzada el 2018. Qualssevol de les dues edicions es pot adquirir de franc al seu web.).

També, cal comptar amb el mestre de mestres de la nova historiografia catalana, Josep Fontana, que s’hi ha referit sovint tot criticant durament el silenciament de la privatització de terres comunals i les lluites pageses en la historiografia espanyola. En la conferència «Senyors, burgesos i camperols: una vella història» (al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, el 5 de juny de 2014), Fontana hi afirma que «nosaltres havíem heretat la visió legitimadora de la burgesia: la visió dels vencedors. Ens volien fer creure que aquesta era la Història; la victòria de la llibertat burgesa enfront de l’opressió del sistema feudal». Els historiadors van heretar així mateix «un llenguatge destinat a disfressar els beneficis —no sempre lícits— de la burgesia, en nom del dret sagrat de propietat (burgesa), que no reconeixia els drets de la propietat col·lectiva pagesa, ni menys encara els del treballador sobre el producte del seu esforç».

L’autor, entre d’altres, de Pel bé de l’Imperi. Una història del món des de 1945, de proposa un exercici d’història comparada, entre el que ocorre a l’Espanya del segle XIX i el procés que a l’Anglaterra del segle XVIII va expropiar als pagesos dels avantatges que els proporcionaven les terres comunals i els drets comuns, i va acabar amb l’existència d’un món de pagesos autònoms. El poeta John Clare deia: «Va haver-hi un temps en què un tros de terra em feia lliure de l’esclavitud, fins que van arribar els vils tancaments de terres que han fet de mi un esclau de la caritat de la parròquia».

Els comuns, els comunals, eren —tornen a voler ser en molts indrets de la nostra geografia— les formes d’organització popular en «universitas», assemblees populars, consells oberts…, que van estendre’s arreu de la península Ibèrica, sobretot abans de la romanització i, després, durant l’Alta Edat mitjana i ben bé fins a principis del segle XVIII, quan la derrota de 1714 va acabar amb els usos i costums que s’havien atorgat els propis ciutadans i que, en el cas català, haurien format part intrínseca de les pròpies Constitucions catalanes.

Aquesta època d’autoorganització i d’autogestió dels anomenats béns comunals (rius, forests, prades, molins, fargues, forns…) dibuixa una època de llibertat i d’igualtat que ha estat molt poc estudiada o, majoritàriament, ocultada des de la història oficial. Sortosament, però, ja comença a haver-hi diversos treballs publicats que fan recerca en aquestes mateixes línies i que aporten una visió molt diferent pel que fa a les formes de vida catalanes. En aquest sentit, Algarra explica la seva experiència d’espigolament etnogràfica del Costumari Català, de Joan Amades, tot afirmant que «des de l’etnografia i, ara, sovint, també, des de l’antropologia es troben moltes pistes sobre aquestes formes de vida».

Un altre pensador decreixentista, el filòsof Blai Dalmau (Barcelona, 1984), fincat a l’Alt Empordà, incorpora la visió que avui hi ha una «revolució silenciosa», que no surt als mitjans, però que ja comença a ser objecte d’estudi, en relació al retorn d’aquelles assemblees populars i els comuns i que, en certa mesura, estan portant a terme les ecoxarxes. Per a Dalmau, aquestes assemblees populars confederades haurien de ser el fonament de la Catalunya independent, ben allunyats de la visió «estatista» que, de fet, comporta un «més del mateix» quant al capitalisme: individualisme, consumisme, control de la població i dependència, en summa.

Decisions sota un arbre

«Les assemblees dels comuns se celebraven invariablement sota un arbre i, al final de la trobada, la gent s’ajuntava al voltant d’aquest arbre i ballaven i cantaven», explica David Algarra, que intueix que molta de la repressió que es perpetrà des del Papat i la Inquisició contra el que en deien bruixeria i aquelarres, no eren cap altra cosa que atacs directes cap a aquestes formes de llibertat, d’autoorganització i celebració popular.

La història l’escriu qui guanya i té el poder —com també ens recorden Félix Rodrigo Mora i Josep Fonatan—, però aquesta història d’autogovern és fonamentalment oral i se’n serva poca constància documental, com del dret consuetudinari (costums i usos) que representava aquest sistema. Sobreviuen, doncs, com a memòria col·lectiva, centenars d’arbres que donen fe d’una cultura que s’esvaeix com el pi de Can Torres, sota el qual les poblacions dels actuals municipis de Parets, Mollet i Gallecs feien les seves assemblees abans de 1900. (podeu seguir aquest fil en l’article «Els béns comuns, segles de resistència contra lleis i mesures polítiques de privatització»).

Actualment, una part important de les comunitats camperoles de la península Ibèrica mantenen, fins i tot des d’un altre marc jurídic legal (a través de les entitats locals menors; a Catalunya, entitats municipals descentralitzades), la tradició dels consells i els béns comunals com a norma aplicada a la vida quotidiana i el funcionament veïnal. Aquest fet evidencia el fort arrelament d’aquestes pautes i formes de comportament socials. Per a una comunitat agrària, aquest no és un tema menor: la col·lectivització de l’aigua i de les pastures, el repartiment de lots de terra o l’aprofitament dels boscos en determinen la subsistència.

L’interès col·lectiu està per sobre de l’individual. L’individu, com a part del veïnat, es deu a la comunitat i la seva activitat productiva només es pot reproduir i desenvolupar en el seu si, des del consens mutu i a través del consell. Com deia l’historiador Jordi Viñas, «no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó els veïns que pertanyen a les muntanyes».

Si creiem que un nou món és possible només ho podrà ser des de la perspectiva del retorn al fet comunal, que escapa al control del capitalisme (fins i tot del verd amb el seu «greenwashing» actual) i de l’Estat, que durant segles —des de totes les ideologies de poder— han tractat d’anorrear-lo. Per a fer aquest canvi cal preparar-se conscientment.Ho abrodarem aviat en d’altres articles.

Us deixem amb dos vídeos sobre el comunal: un d’una llarga i profitosa conferència de Félix Rodrigo Mora sobre la repressió durant la II República sobre els pagesos que defensaven que se’ls retornessin els comunals arrabassats.

L’altre, la interpretació a Olot, el 2 d’abril de 2016, de Blai Dalmau de la balada «El món es va capgirar» (sobre la revolta dels Diggers el 1649 a Anglaterra) que ell mateix i Joan Pedragosa van traduir i adaptar al català, una cançó que evoca l’esperit de molts moviments populars resistents a la modernitat.

[VÍDEO] Un Sant Jordi posposat i diferent a Perafita

[Vídeo d’Albert Bagué | TVBagué Serveis Audiovisuals.]

El passat dijous, 23 de juliol, va tenir lloc a Perafita el Sant Jordi —posposat per la imposició de l’estat d’alarma— sota el títol «Trobada d’escriptores, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres a Perafita», que va aplegar un bon gruix d’amants de la lletra, la il·lustració i el bon viure, tal com relaten alguns d’ells al vídeo d’Albert Bagué.

Al número 487 de La Rella, l’informatiu del Lluçanès, (que ben aviat podreu descarregar-vos del seu lloc web), Jordi Freixa hi signa una crònica en què conta que «a la trobada s’hi van aplegar una trentena de lletraferits, els nens i nenes del Casal i la llar d’infants, i també hi havia dues parades de llibres antics, i una parada amb els llibres dels escriptors, poetes i il·lustradors presents, que en van signar alguns».

La presentació del cinquè conte de la Bruixa de Perafita, L’Aseret dins de l’armari, va marcar el punt d’inici del micro obert. Com va dir la seva autora, Teresa Ribera, «hi ha gent a qui agraden tant els llibres que els agrada escriure’n i fins i tot llegir-los o recitar-los». I tal dit, tal fet, perquè l’un darrere l’altre, van passar a recitar els seus escrits o històries (teatre inclòs) la bibliotecària Leti Caballé, l’escriptor i pintor Nan Orriols, el poeta Xevi Pujol, de Sant Bartomeu, Gabriel Salvans, de Sant Hipòlit, o Maria Nogué, de Sant Quirze de Besora. També hi eren l’il·lustrador de Folgueroles Eloi Casadevall o l’artista visual Toni Casassas entre d’altres.

L’acte es va cuinar com a homenatge als llibres i va comptar amb la decoració de l’artista perafitenca Caruca Ballesteros.

La importància de recuperar el sistema alimentari

Un ramat de xais a la Vall d’en Bas. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Maria Borràs.]

La imposició de l’estat d’alarma per l’anomenada malaltia de la Covid-19 sens dubte ha impactat les nostres vides d’una manera dramática, i ho continuarà fent. Quin serà, però, aquest impacte? Com afectarà la nostra societat?

En resposta a aquestes preguntes, el passat 21 de maig, dins d’un cicle de debats organitzat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC), conjuntament amb el Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda i el Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS), es va organizar la conferència: COVID-19, un repte de salut planetaria.

En aquest debat hi van participar en Josep M. Antó, investigador principal a ISGlobal i catedràtic de Medicina a la Universitat Pompeu Fabra, na Marta Guadalupe Rivera Ferre, directora de la Càtedra d’Agroecologia i Sistemes alimentaris a la Universitat de Vic i en Jordi Serra Cobo, professor associat del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona i investigador de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio).

Aquest article és una breu transcripció de l’explicació que en va fer la doctora Marta Guadalupe Rivera Ferre. [La traducció al català és un servei de La Resistència.]

«M’agradaria mostrar la centralitat que tenen els sistemes alimentaris en tot el que concerneix al concepte de la Covid però, particularment, en el context que estem abordant avui, que és el de salut planetària i que les persones que ens estan veient avui s’adonin de la rellevància que té aquesta centralitat —que sempre oblidem— dels sistemes alimentaris i que jo sempre em dedico a burxar amb totes les persones que m’escolten.

»Josep [es refereix a Josep Maria Antó] ens ha mostrat el concepte de salut planetària, però abans d’aquest concepte n’apareix un altre que facilita, òbviament, l’emergència de nous conceptes científics; procedeix d’avenços en diferents disciplines i una d’elles —un d’aquests conceptes que apareix abans del de salut planetària—, té a veure amb el que se’n va dir els límits planetaris. A nivell biofísic vam detectar una sèrie de processos globals i si sobrepassem els límits que han anat calculant la capacitat de vida al planeta està en perill.

 

Figura 1. [Steffen et al., 2015.]
»Dins d’aquests límits planetaris n’hi ha cinc que estan directament relacionats amb els sistemes alimentaris:

  1. el canvi climàtic,
  2. la integritat de la biosfera (que associen al voltant del concepte de biodiversitat genètica i biodiversitat funcional),
  3. els canvis d’ús de la terra,
  4. l’ús de l’aigua, i,
  5. els fluxos biogeoquímics, que associen a dos nutrients bàsics que són el nitrogen (N) i el fòsfor (P), una peça fonamental en l’agricultura, en la producció d’aliments des del punt de vista de l’agricultura industrial, quan parlem dels fertilitzants.

»Llavors, plantegen aquests límits, i és com el primer pas per a poder desenvolupar aquest concepte de salut planetària. I en aquest primer concepte els sistemes alimentaris juguen un paper fonamental de manera directa en cinc i de forma indirecta en altres com pot ser l’acidificació dels oceans.

»Més endavant, l’any 2013, la investigadora Kate Raworth planteja, efectivament, que és molt important identificar aquests límits biofísics, que no podem superar-los per a garantir la vida, però nosaltres com a societat no ens conformem amb mantenir la vida, sinó que volem garantir una vida digna, volem desenvolupar el que ella anomena uns pilars socials, perquè dins d’aquests límits ecològics, aquests límits biofísics, puguem garantir una vida digna. Raworth identifica una sèrie de pilars en què, de nou, un nombre important estan relacionats amb els sistemes alimentaris.

Figura 2. [Raworth 2013.]
»De forma directa, com són l’aigua, l’equitat de gènere, l’equitat social, la salut, l’alimentació i altres, però també aquests sistemes, si nosaltres desenvolupem o abordem un concepte de salut com ho estem fent avui més enllà de l’absència de malaltia, una part important, també, d’aquests pilars que ella planteja dins de la fundació social per a una vida digna, tenen a veure amb aquells determinants socials i econòmics que garanteixen la salut de les persones.

»Per tant, trobem de nou aquí un vincle entre el que són aquests límits planetaris i aquesta fundació social per a poder posteriorment conèixer o poder desenvolupar aquesta relació que existeix, també, entre la salut de les persones, entesa més enllà de l’absència de malaltia, i la salut del planeta.

»En aquest sentit, ens plantegem: i què passa llavors amb els sistemes alimentaris que, efectivament, juguen aquest paper tan fonamental? Jo he volgut mostrar aquí aquesta figura:

Figura 3. Diagrama de l’IPCC on es relaciona el canvi climàtic amb el sistema alimentari i altres factors que el defineixen i l’afecten. [Font: IPCC.]
»Nosaltres fem servir aquesta figura de l’últim informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) per a mostrar les relacions que té el sistema alimentari amb el canvi climàtic. I jo aquí en vermell, i amb un «x», he mostrat quines són aquestes relacions que té el sistema alimentari amb l’emergència de pandèmies en general i, en particular, amb la Covid-19.

»Els sistemes alimentaris tal com estan ara mateix organitzats —al voltant d’un sistema alimentari industrialitzat i molt globalitzat—, són una de les majors fonts de desforestació a nivell mundial. Sabem que la desforestació i la fragmentació d’hàbitats són algunes de les peces necessàries per a l’emergència de les pandèmies.

»Aquí, per exemple (després tornaré a l’anterior figura), en aquest article de Peter Daszak (2000), ens mostra les malalties infeccioses emergents procedents dels animals salvatges i dels animals domèstics i el paper que juga la intensificació de l’agricultura.

Figura 4. [Daszak et al., 2000.]
»Aquest procés d’intensificació de l’agricultura, l’increment de la globalització i les estratègies de maneig vinculades a aquesta intensificació de l’agricultura, faciliten l’emergència de pandèmies i en particular les zoonosis. No oblidem que la Covid és una zoonosi —quan es produeix un salt d’espècie entre el que és un virus o un organisme que afecta un animal i que salta als éssers humans.

»Sabem, a més, que avui dia el 60% de les malalties infeccioses són zoonosis, però el 75% de les malalties infeccioses emergents són zoonosis. És a dir, van cobrant un major paper, una major rellevància en les malalties infeccioses. I aquí, de nou, la intensificació de l’agricultura, que implica —com ja he dit— la desforestació, que al seu torn implica la fragmentació d’hàbitats i, per tant, el desplaçament d’espècies dels seus hàbitats i un major acostament amb l’ésser humà, són factors fonamentals per a afavorir el que es coneix com aquest desbordament zoonòtic.

»Un altre dels elements que planteja el Programa Nacional de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA, UNEP en anglès), són els factors rellevants per a l’emergència de zoonosis.

 

Figura 5. [Font: United Nations Environmental Program (UNEP, 2020).]
»Primer, trobem la desforestació i canvi d’usos de la terra molt vinculada, en la seva gran majoria i a nivell de l’IPCC, en termes d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, el «land use», que entra dins de el sector «Agriculture, Forestry and land use» (agricultura, boscos i canvis d’ús dela terra), perquè la majoria es vincula, efectivament, a l’agricultura industrialitzada, ja sigui en la forma d’agricultura o de ramaderia.

»Un altre element fonamental, ens assenyala l’agricultura i la ramaderia per se, ja no vinculada a la desforestació sinó a l’activitat agrària o ramadera intensiva en particular. La resistència antimicrobiana, que també sabem que aquí la producció ramadera intensiva juga un paper fonamental, ha jugat un rol molt important en els últims anys ja que afavoreix aquesta resistència als antibiòtics (encara que en aquest cas en particular de la Covid-19 sabem que és un virus i els antibiòtics no l’afecten), per a assenyalar els diferents components que ens indica la UNEP. I, evidentment, el canvi climàtic que està relacionat directament amb els sistemes alimentaris. Per tant, crec que és força evident que tal com nosaltres tenim ara mateix muntat el nostre sistema alimentari global, juga un paper fonamental en l’emergència de les pandèmies en general, les zoonosis en particular, i la Covid, pel que deia de la desforestació i la pèrdua de biodiversitat.

»Sabem, també, que els sistemes alimentaris són un factor fonamental per a la pèrdua de biodiversitat. Igualment, com estan organitzats la comercialització i els mercats, cal comptat amb el paper que juguen els mercats pel que fa al contagi, en relació a la interacció que ocorre entre els éssers humans i els animals. Aquí és molt important aquesta relació amb les dietes.

»Quan parlem d’aquest increment a nivell global en la transició nutricional ho fem relació a un increment en la demanda de proteïna animal i, per tant, si anem cap enrere en la cadena alimentària hi ha un increment en la producció animal, un increment en la desforestació i la fragmentació d’hàbitats vinculada a garantir aquesta demanda, aquesta dieta que està basada en la proteïna animal. Com a impactes, la FAO ens planteja que pot estar en risc, en perill, i en breu, la disponibilitat d’aliments pel tancament de fronteres. Tenim un sistema alimentari altament dependent del comerç internacional.

»En el moment en què existeixen aquestes emergències, els països tanquen fronteres, i per tant pot haver-hi un risc de la disponibilitat d’aliments, però també un encariment d’aquests productes bàsics per a l’alimentació i per tant un risc pel que fa a la dimensió d’accés a la seguretat alimentària. I aquí està vinculada aquesta altra conseqüència, que és l’impacte econòmic que tindrà la Covid-19 i que òbviament afectarà la capacitat de comprar aliments que puguin tenir les persones més afectades a nivell econòmic. Per tant, aquesta relació també es refereix a l’impacte que té la Covid-19 en els sistemes alimentaris.

»Volia donar aquestes pinzellades perquè ens n’anem amb la idea que, efectivament, el sistema alimentari —igual com passa amb el canvi climàtic—, té una doble relació amb les pandèmies: d’una banda, és un factor necessari per a l’emergència de pandèmies, i, d’altra banda, l’estructura i la configuració se’n veuen clarament afectats i, en particular, pel que fa a poder garantir la seguretat alimentària de la població en general.

»Si aquesta anàlisi més holística que vincula la salut del planeta amb la salut humana (la salut planetària) per a les ciències és una cosa nova, per contra és un pilar fonamental en les cosmovisions indígenes de tots els temps.»

Aquesta pandemia, crisi, moment excepcional que estem vivint no és casual, ni ha passat perquè si. Està clar que hi ha una predominància del sistema econòmic neoliberal, el capitalisme, que ofega les altres alternatives que s’aixequen com a resistència, però això no ens ha de frustar, ni molt menys apagar les ganes de construïr maneres diferents de fer les coses.

M’agradaria acabar aquest escrit, amb la reflexió d’un dels periodistes que admiro, en Josep Cabayol, i amb el que he tingut l’oportunitat de conversar últimament:

«La corba del coronavirus s’aplana, a curt termini, amb la gestió de la pandèmia sense supeditar les decisions a l’economia. Però de cara al futur, s’aplanarà si, en lloc de sotmetre la biosfera, ens hi relacionem, li reconeixem la seva independència, renunciem a emancipar-nos-en i evitem les males conseqüències que es deriven de la seva colonització/submissió. La història de la humanitat és indestriable de la història de la biosfera. No podem continuar pretenent sotmetre-la, dominar els processos naturals a través de la tecnociència i dels poders econòmics i polítics als seu servei. La humanitat no està per sobre de la biosfera. És el nostre hàbitat i n’hem de tenir cura, no aprofita-nos-en.»

Si us heu quedat amb ganes de saber com continua aquest debat, que va ser molt enriquidor, us recomano que el veieu sencer al següent vídeo:

Referències

Daszak, P., Cunningham, A. A., & Hyatt, A. D. (2000), «Emerging infectious diseases of wildlife–threats to biodiversity and human health», Science, 287(5452), pp 443-449.

Raworth, K. (2013), «Defining a safe and just space for humanity», in State of the World 2013, pp. 28-38, Island Press, Washington, DC.

Steffen, W., Richardson, K., Rockström, J., Cornell, S. E., Fetzer, I., Bennett, E. M., … & Folke, C. (2015), «Planetary boundaries: Guiding human development on a changing planet», Science, 347(6223).

ÀLBUM DE FOTOS. La vall de Ribes a principis del segle XX

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Text de Redacció.]

La companyia La Ceretana feia la línia regular del transport de persones i mercaderies entre Ripoll i Puigcerdà a través de la collada de Toses. Algunes fotografies d’aquest àlbum reflecteixen el lamentable estat de la xarxa de carreteres del país. Les guerres civils que se succeïren durant el segle XIX van ser un gran impediment per a desenvolupar una xarxa de vies fèrries i carreteres útil al trànsit de mercaderies que necessitava la indústria catalana centrada en els sectors tèxtil i metal·lúrgic.

Les primeres converses serioses per a dur el tren a Puigcerdà van començar l’any 1903. El 1907 ja existia el projecte, que es ratificaria definitivament dos anys més tard. L’execució de les obres, però, no seria cosa fàcil. Només calia construir 48 quilòmetres, però l’orografia del terreny  ho va posar molt difícil als enginyers. El 1919 s’inaugurava el tram més senzill, fins a Ribes de Freser, tal com s’explica en aquest article sobre la història del tren a Puigcerdà.