L’Ecovila Amat

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Un report de Dídac S. Costa.]

En l’article del mes passat a La Resistència [«EcoViles i Comunitats, les alternatives a la ciutat», maig de 2020], parlàvem de les ecoviles i comunitats com alternatives a la ciutat. A la Garrotxa, el qui signa aquest report n’està iniciant una, l’Ecovila Amat, encara en els seus primers anys, habitada només per 1 humà i 40 animals, i que rep moltes visites d’amics i col·laboradors.

La finca fou adquirida l’any 2015 amb la voluntat de crear-hi una cooperativa d’habitatge a la qual transferir la propietat privada inicial, amb el model de cessió d’ús (com Calafou o Cal Cases) quan 4 noves famílies assumeixin conjuntament el cost i el treball de reconstrucció de les ruïnes, que esdevindrien els seus propis habitatges. Per un valor resultant de sumar el cost de la compra de la terra, el de les reconstruccions i les inversions inicials; restar-li els ingressos generats pel projecte, i dividir-ho entre les residències que admetin les normatives en cada moment. Que avui només són 5, i estirant la llei.

Les terres són un petit paradís de 70 hectàrees, deshabitades des de fa 50 anys, a les faldes del Puigsacalm. Vorejades per un magnífic riu d’aigües cristal·lines, el Gornés, amb petites cascades i gorgs que les reguen al llarg de 5 km, i d’una font centenària, la Font de l’Amat. Envoltat d’esplèndids paisatges, sense rastre de la dita civilització —o més aviat, barbàrie— que ens envolta a la vista, l’oïda o l’olfacte. És, sens dubte, un dels millors indrets per a fer-hi una ecovila com la que es planteja: autònoma i autosuficient, en un espai prou natural i preservat com per poder viure i gaudir del que ens ofereix la Natura, i redefinir-ne la nostra relació amb ella i entre nosaltres. Provant de crear en aquestes 70 ha una utopia col·lectiva i un espai d’aprenentatge i difusió de nous models de societat més justos i sostenibles.

S’inspira, a més d’en el moviment d’ecoviles, la permacultura i l’economia alternativa en les comunitats hippies dels anys seixanta i setanta del segle passat, les Communautés de l’Arche franceses, Tolstoy, Gandhi, Osho, els Kibbutz, els falansteris i familisteris del comunisme utòpic de Fourier, Owen o Godin, les col·lectivitats agràries de la Revolució Social del 1936 o en els mestres Dylan i Lennon, que obriren les portes de la contracultura dels anys seixanta. És, també, un tresor antropològic, ja que la trobem documentada al 1190, quan Ramon d’Amat la rebé del vescomtat de Bas, que li donà nom. I, probablement, sigui anterior, ja que a tota la regió la toponímia dóna fe dels assentaments ibers.

Quan hi vaig arribar, l’any 2014, només hi havia tres ruïnes del 1730 completament derruïdes. Ha calgut un dur treball de dos anys i una gran inversió per a reconstruir la primera, el paller o cabana, al qual s’ha donat un canvi d’usos a habitatge i que disposa d’un espai d’acollida. Una obra feta amb bioconstrucció i amb el major respecte al patrimoni, tot reemplaçant-lo només quan no es podia recuperar. Com a mostra, un dels murs laterals, on es pot veure a ull nu com comença torçat a la part preservada de baix i s’aploma al segon pis amb l’obra nova. Que ha usat les mateixes pedres, i en el cas de la façana, del mateix lloc on eren.

Malgrat aquest esforç, l’espai continua sense poder oferir un sostre a col·laboradors o nous habitants, així com per a fer activitats productives, el que fa que el procés sigui lent. Una lentitud que ajuda a garantir una construcció també sòlida dels fonaments de l’arquitectura social o comunitària del projecte.

Com a primeres iniciatives productives es planteja un petit bar-restaurant vegetarià, rústic i casolà de dia, caps de setmana i vacances, i una zona d’acampada natural i ecològica per a qui busqui una immersió de natura en aquesta comarca privilegiada que té més biodiversitat que el Regne Unit sencer, a les quals no es dóna resposta més enllà d’hotels, albergs i un càmping urbà. Sense arribar, ni de ben lluny, a una indesitjable sobreexplotació, que s’evita pel fet que només s’hi pot arribar a peu.

Aquests projectes, que requereixen inversions assumibles, així com campanyes de microfinançament, pretenen ajudar a continuar reconstruint en primer lloc una segona runa menor, el Casic, per fer-hi més activitats d’acollida i gestió de les produccions de la finca, com poden ser fruites, bolets, tòfones o fusteria-ebenisteria. I, a mida que el projecte es capitalitzi i que arribin les 4 famílies que hi vulguin viure, reconstruir la casa gran, de 800 m2 i amb un cost aproximat, per tant, d’un milió d’euros.

Projecte pilot per a una nova manera de recuperar els masos

Un dels molts objectius del projecte —que podeu veure amb detall a la web—, consisteix a crear un model replicable de recuperació de masos catalans en sectors d’innovació social i ecològica. Un projecte pilot per a repoblar el camp com cal, lluny dels actuals abordatges que semblen voler-lo convertir només en un museu selvàtic per al cap de setmana. Que també pot evolucionar del maltracte i la mort animal cap a molts altres sectors d’innovació que entre d’altres coses no comportin contaminar totes les fonts del país, com ja ha fet a Osona una de les nostres principals activitats al camp: el porc engabiat fins a la mort. Podem repoblar-lo com cal, amb maneres més sostenibles i justes. Igual que a Calafou, a l’Anoia, s’ha recuperat la primera colònia industrial a Catalunya com cal, amb treball, vida i consum cooperatiu que ja és un referent internacional.

Això permetria crear noves opcions per a molts joves que no troben ni casa ni feina a les ciutats, mentre cau la riquesa del rerepaís, abandonada. No calen grans inversions, sinó tan sols un canvi de perspectiva. A la Garrotxa gairebé només s’han recuperat pobles i masos on hi ha hagut neorurals o hippies, com a Lliurona.

Poden haver-hi moltes modalitats de propietat, de la masoveria o el lloguer, a la compra col·lectiva o pública; així com amb la creació d’oficis que a més de l’allotjament rural, puguin abordar camps amb grans nous mercats com la biomassa, el cànem o l’educació ambiental i cooperativa des d’exemples pràctics. Contribuint a reequilibrar una de les concentracions demogràfiques més altes del continent al Barcelonès, alhora que tenim un camp i un bosc despoblat que és privilegiat en clima, bellesa i biodiversitat. Després de quatre segles d’abandonament, i empesos pels canvis de paradigma que ens ha d’ajudar a fer el postCovid, és temps de recuperar-lo per a quelcom més que una foto de diumenge.

Ca l’Amat és un gran recurs, que vol ser semi-public. Perquè, com a proposta llibertària i ecològica que és, treballa per als comuns, igual que ho fa l’esfera pública, que és, de fet, una apropiació des de l’estat i les seves estructures locals d’allò comú. És trist que siguem dels pocs a fer-ho i a saludar cordialment qui camina per les nostres terres. Hi ha massa cultura del privat i del «prohibit el pas», en detriment d’allò comú. I d’amagar i atresorar, a vegades inclús amb un deix d’egoisme —també entre ecologistes progressistes—, les riqueses naturals amb l’excusa d’evitar la seva sobreexplotació, que cal, en efecte evitar, però generosament i sense tancar encara més el camp a la vida, la visita i el gaudi. Si tenim una distribució demogràfica deficient, a més de provar de revertir-la, és just oferir a la majoria dels catalanss, que viuen en grans ciutats, una mica d’aire i espai. Cal tan sols fer-ho bé, trobar-ne les maneres sostenibles i no posar portes i candaus al camp.

La Garrotxa és plena d’exemples de les irracionalitats i pèrdues econòmiques i culturals que això genera. Començant per l’abandó dels emprius o terres comunals, i seguint amb molts propietaris (el 98% dels boscos garrotxins) que deixen caure els seus masos, perdre camins mil·lenaris i descuidar els seus boscos. I, malauradament, avui molts ecologistes consideren que aquest és el camí correcte, en nom d’una natura-pessebre aturada al segle XV.

El postCovid, el teletreball, l’Internet fàcil i tan complet a casa, que fa que ja no calgui anar ni al quiosc, ni al cinema, ni als bancs o als mercats, poden socialitzar físicament on volem; la fi de paradigmes com la mala globalització econòmica o dels aliments quilomètrics, d’on prové el menjar que hem deixat de conrear a casa, ens obliguen a explorar aquests canvis profunds de paradigmes al camp i, de fet, al conjunt de la societat —com exposo en detall al llibre Wikicracia.

Més endavant, Ca l’Amat també podria establir una relació publico-privada-comunitària per a explotar millor els emprius, centenars d’hectàrees termeneres, amb un aprofitament de la biomassa i producció de pèl·let, i una cooperativa de gestió de boscos per a substituir les calderes de gasoil per les de pèl·let garrotxí. Això permetria invertir l’actual dèficit energètic del país, assolir superàvit i crear molts nous llocs de treball, també amb la fabricació de calderes de pèl·let i sistemes de wood-gas generator i biomeilers. S’obriria així la possibilitat d’un bosc més net i accessible a altres cultius com fruiters, bolets o tòfones, i a noves activitats com passeigs de bosc (tan saludable que ja s’ha incorporat a la sanitat publica del Japó), rutes de BTT, senderisme o espais per a teràpies naturals o pràctiques com el ioga o la meditació.

Si us interessa el projecte, podeu seguir-lo a la web (www.ecovilamat.org), al grup a Facebook i al nou canal de YouTube, on anirem penjant els continguts del que provarem que esdevingui una Universitat Lliure sobre Cooperativisme i Sostenibilitat. I quan vulgueu, visiteu-nos aquí mateix. Les portes són sempre obertes, només cal avisar per a coordinar l’arribada a l’adreça de correu-e ecovilamat@riseup.net.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Maig de 2020

Les roselles de maig anuncien les collites de juny. [Foto: Xavier Borràs.]
Maig ha dut pluges a muntanya i a mig país. Els fongs, amb la calorada posterior, pul·lulen graciosament i els escassos fruiters de bosc i d’algunes zones perirurbanes s’esllangueixen per les darreres glaçades d’abril o alguna calamarsada indesitjada. Enguany, les anous ja veurem si agamben, encara que, sortosament, en tenim de la collita anterior, que va ser prou generosa.

Mentre mare natura fa el seu camí inexorable, malgrat la maldestra intervenció humana, el totalitarisme, amb l’excusa de la passa del coronavirus (de què ja hem parlat profusament en sengles articles: març de 2020 i abril de 2020), marxa triomfal a passes gegantines entre la població adotzenada per la disseminació mediàtica de la por.

Prohibir l’entrada d’infants a l’escola

Ara —no en volíem saber altra—, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha imposat la mesura (entre d’altres tant o més absurdes) que per assistir a l’escola caldrà que els infants presentin el carnet de vacunes (vaccins, com n’hauríem de dir en català). Si no ho fan se’ls vetarà l’entrada.

Sense haver d’entrar ara en el fals debat «vacunes sí»-«vacunes no» —ja que el veritable és la llibertat de decidir informadament, com gan molt pares i mares—, si que cal destacar, d’una banda, que els vaccins no són obligatoris (Ja en parlàvem aquí) i, de l’altra, que el que sí és obligatori, per llei, és assistir a l’escola.

S’administren 18 vacunes fins als 14 anys (amb els corresponents recordatoris), 11 de les quals durant el primer any de vida. I a les nenes els afegeixen la del papil·loma (prohibida en alguns països).

Tampoc a les llars d’infants no hi podran assistir els lactants (menors d’un any), perquè segons el Departament d’Educació «el seu sistema immunològic no està prou desenvolupat». Per contra, es permet injectar-los 11 vacunes diferents (de virus i bacteris atenuats) en 9 dosis durant aquest primer any (amb què el que es fa, precisament, és destrossar aquest encara fràgil sistema immunitari).

Sortosament, tant per via judicial com d’encesa protesta, ja s’han mogut alguns fils perquè aquesta «instrucció» no continuï vigent al setembre, com ha estat el cas, per exemple, de l’escola Finestres de Mieres, a la Garrotxa.

Bargalló, el glandllèpol de Montilla

Bargalló és un dels més nefastos consellers d’aquest Govern autonòmic, no menys fatxenda que quan era conseller Primer i també d’Ensenyament de l’època en què l’ERC de Carod-Rovira va encimbellar el «socialista» espanyol José Montilla a la presidència de la Generalitat.

Ara, el també exministre i exsenador (quina carrera!) ha estat nomenat conseller d’Enagàs, la companyia que va rebre, per part d’ell, el permís per a la plataforma Castor, que va somure els fonaments costaners de Tarragona i que ha calgut indemnitzar trinco-trinco amb més de 1.300 milions d’euros, tot i una sentència contrària del TC.

Recordeu-ho: Montilla, que va ser president de la Generalitat, ara cobrarà de la companyia que va ajudar a malmetre el medi a la costa catalana. I Bargalló, el glandllèpol de Montilla, es permet el luxe de prohibir l’entrada dels infants que, per motius de salut, no són vacunats.

Tot en ordre, doncs, pel que fa a l’avenç del totalitarisme (d’esquerres o de dretes…, la finalitat és la mateixa).

Les terres d’exili, on viure lliures de veres, comencen a ser escasses en aquest món de paranoics mediàtics. Ell bastiment de comunitats autònomes (que no autonòmiques) i autogestionades és ja una obligació moral i ètica. I com més lluny d’aquesta civilització criminal millor

EcoViles i Comunitats, les alternatives a la ciutat

L’Ecovila Amat, a Sant Privat d’en Bas (Garrotxa). [Foto: Dídac S. Costa.]
[Un report de Dídac S. Costa.]

En aquests dies de confinament, moltes famílies repensen la seva llar, el seu hàbitat. Un pis a ciutat és pràctic i funcional, permet viure a prop de moltes empreses i clients on guanyar un salari, i de moltes distraccions on gastar-lo. La pròpia residència en aquests centres del capitalisme global obliga a destinar bona part del salari a l’habitatge i a renunciar a qualsevol bri d’autogestió. Tot arriba a casa per tubs i cables de grans corporacions. Un sol dia sense petroli, i la fam i el caos podrien assolar qualsevol gran megalòpoli i tota la seva parafernàlia i sofisticació.

Dos mesos de confinament han ajudat a veure de prop les limitacions d’aquest model de vida en capses de mistos amuntegades, en l’arquitectura funcionalista de Le Corbusier i Van der Rohe. Tan funcional també al capitalisme, a qui ajuda a desempoderar, atomitzar i convertir en anònimes milions de famílies que ni tan sols coneixen el veí —i encara menys sabrien com cooperar-hi. Desmantellar els teixits comunitaris ancestrals ha estat un requisit necessari per a la implementació del capitalisme, i les ciutats hi contribueixen decisivament.

Davant d’això fa dècades que han sorgit des de la contracultura, l’ecologisme, l’economia social i els hippies i neorurals alternatives que repensen l’habitatge i en recuperen la dimensió comunitària, amb un retorn sostenible al camp, a la vida senzilla, relocalitzant el consum i el treball, guanyant en autogestió i autosuficiència i gestionant de forma més eficient, equilibrada i sostenible el territori.

Christiania
Entrada a Christiania, la «comuna lliure» de Copenhaguen (a l’illa d’Amager, Dinamarca). [Foto: Bruno Jargot/Wikipèdia.]

Alternatives que repensen l’habitatge

En el nostre cas, tornant a un camp català despoblat que perd població des del 1700, deixant caure centenars d’esplèndids masos mil·lenaris. Catalunya, una de les nacions més biodiverses i feréstegues d’Europa, reserva la majoria d’un territori treballat i humanitzat de ben antic a senglars, caçadors, incendis, domingueros, segones residències i un ecologisme conservador i preservacionista que fa més mal que bé a la biodiversitat i la sostenibilitat. Amb la falsa percepció, potser correcta fins ara, de preservar-lo a través de no posar-hi un peu i limitar dràsticament les activitats que s’hi poden fer, malgrat haver-se’n fet durant mil·lennis. Amb normatives que mantenen congelat un escenari romàntic dels usos del camp que no s’adapta a l’actualitat i al que avui seria un abordatge sostenible, que sens dubte passa per facilitar al màxim una millor distribució demogràfica, enlloc d’amuntegar milions de famílies a pobles i ciutats.

Avui, encara sentim arguments que defensen aquest amuntegament de 5,5 milions de catalans al Barcelonès, que ho veuen preferible a la dispersió en cases aïllades pel territori. Un temor basat en les urbanitzacions disperses dels anys setanta, amb cases unifamiliars convencionals, dependents de tots els serveis municipals; o el model nord-americà de grans suburbis dispersos que obliguen a l’ús del vehicle privat per anar al treball o a comprar. Models certament cars i insostenibles. Però, deixen de banda l’alternativa que representen les ecoviles i les comunitats, que resolen conjuntament l’assentament de famílies que autogestionen els seus recursos, residus i energia, tot reduint-ne consum, així com la necessitat de desplaçaments i de les administracions i el mercat.

Les comunitats intencionals, aquelles on la convivència no és un resultat accidental, com en una família o en un pis d’estudiants, sinó una voluntat expressa de viure plegats, recuperen formes de vida ancestrals que trobaríem probablement a totes les regions del món. Un retorn a formes indígenes o ancestrals similar al que veiem a l’agroecologia, la permacultura, l’agrofloresta o el bosc comestible, que també són, un cop traslladades als llenguatges moderns, formes antigues i més eficients de gestió de l’entorn i de l’hàbitat.

Els models de comunitat varien molt, des del co-housing: apartaments o cases autònomes que comparteixen espais, serveis i eines amb veïns, sovint per a la gent gran; barris ecològics, com l’Hammarby Sjöstad a Estocolm o Vauban a Freiburg, on la construcció, l’urbanisme, la gestió de residus o l’energia són ecològics i comuns, però no hi ha dinàmiques comunitàries; les comunitats clàssiques com les dels anys seixanta i setanta del segle passat, o les més recents del moviment okupa, amb forts vincles personals. Acostumen a organitzar-se amb mètodes assemblearis i a combinar les economies individuals amb la comunitària, amb diferents graus de socialització dels recursos. Gairebé sempre hi ha una economia col·lectiva per a resoldre qüestions com la propietat o el lloguer de l’espai, l’alimentació, les eines o determinats projectes que involucren tota la comunitat.

Can Masdeu, centre social ocupat, residència i hort comunitari al parc de Collserola als afores de Barcelona. [Foto: Brinerustle/Wikipèdia.]

Xarxa Global d’Ecoviles

Un d’aquests models són les Ecoviles, famílies que construeixen les seves cases en assentaments sostenibles i autosuficients. El que fa que no només no perjudiquin l’entorn on es troben, sinó que, al contrari, generin més i millor vida; per als humans, però també per a la flora i la fauna. Això s’aconsegueix amb una gestió planificada ecològicament amb dissenys permaculturals. Es constitueixen legalment com a cooperatives d’habitatge o d’ús, fundacions o associacions, i es retroben a través de la Xarxa Global d’Ecoviles, Global Ecovillage Network (GEN). Són espais d’habitatge, treball i implementació de pràctiques ecològiques, que sovint inclouen centres de recerca, formació i difusió en àrees de sostenibilitat i cooperativisme com la bioconstrucció, la permacultura o les energies renovables. 

Comparteixen una visió del món pacifista, generalment progressista i disposada a fer experimentació social i ecològica. El que les converteix, com tants altres moviments socials, en un dels pocs espais de recerca social aplicada. Una branca de l’acadèmia no només poc explorada, sinó generalment reprimida quan es dóna entre moviments contraculturals, quan de fet són, en canvi, un dels millors espais de recerca i pràctica de propostes d’avenç social. I els únics possibles, ja que fer-ho en laboratoris o centres de recerca universitaris seria maquiavèl·lic i inhumà.

Les ecoviles reprodueixen a escala local tot el conjunt de pràctiques innovadores que cal per a construir societats més justes i sostenibles, són laboratoris i museus vius d’alternatives i d’implementació concreta de tots aquests coneixements; espais d’innovació escassos i privilegiats que cal promoure i preservar i que val la pena visitar.

La vida comunitària permet recuperar la dimensió tribal que potser ens cal a tots a nivell psicològic i psicosocial, ja que ens situa en un punt intermig entre l’esfera familiar i la social. Ajuda a refer teixits socials de proximitat i estructures polítiques a escala humana que afegeixen o recuperen àmbits de les nostres vides que ens permeten sentir-nos més realitzats i reconeguts. La seva desaparició pot generar desajustaments psicosocials i molta més dependència de les empreses i dels estats per a accedir a béns i serveis que a les comunitats es poden resoldre col·lectivament, abaratint-ne l’accés. A més aporta creixement personal i col·lectiu, que activa inevitablement tota experiència de vida i de treball comunitari, on els espais de confraternització, prevenció i resolució de conflictes són essencials. Això genera molts aprenentatges que potser només es poden treballar a fons i de debò quan es viu en comunitat. Millora, també, la qualitat de l’educació i l’atenció dels infants, encara que no hi hagi una escola a la comunitat, que molt poques han aconseguit crear. Perquè la pròpia vida comunitària ja és en sí mateixa enriquidora per als infants, ja que els ofereix més atenció i molts més patrons i referents adults que aquells dels quals disposa en una família nuclear, perquè pugui escollir millor.

Vidàlia dóna una nova vida al patrimoni industrial de la Colònia Vidal, en el municipi berguedà de Puig-reig. [Foto: vidalia.coop.]

L’esfera econòmica i productiva

Un avenç rellevant del moviment comunitari actual en relació als anys seixanta i setanta és que ara molts d’ells ja no defugen l’esfera econòmica i productiva. És una gran passa endavant, ja que prescindir com a col·lectiu de l’economia de l’euro i operar només en el troc, l’autogestió o la donació obliga a les famílies i al propi projecte a dependre de les sortides individuals al capitalisme per aconseguir els euros que necessiten per  satisfer necessitats que avui només es poden resoldre així. Sembla clar que la sostenibilitat a llarg termini passa més aviat per la creació de mecanismes d’economia col·lectiva que els permetin als membres prescindir d’una ocupació assalariada convencional, tot combinant l’autogestió comunitària i la reducció de despeses per  compartir costos amb l’intercanvi directe o en moneda social, amb les criptomonedes, però, també, amb la generació d’euros col·lectius i individuals o familiars.

És a dir, un model econòmic integrador, multidimensional i en transició com el que han plantejat des de 2009 les EcoXarxes i, en especial, la Cooperativa Integral Catalana, que han ajudat també a la creació de moltes comunitats. Una d’elles, d’entre les més grans de l’estat, és Calafou, a l’Anoia on més de vint famílies han recuperat una colònia industrial abandonada, que han combinat amb l’altre patrimoni singular català: les col·lectivitzacions Industrials de 1936 per a fer-hi una colònia col·lectivitzada, amb la compra dels 27 apartaments i la creació d’un entorn de treball col·laboratiu que produeix programari, maquinari i cultura lliure, les cerveses artesanals Rosa de Foc i Barricada o un taller d’ebenisteria i de serigrafia. Han aconseguit dur a terme una veritable recuperació de la colònia, tot eliminant el component de feudalisme industrial que la caracteritzava, i anant molt més enllà del que fan les administracions i el capitalisme, que és o bé l’abandó de la majoria d’elles arreu del país, més de 70, o bé un museu de com eren fa un segle, o bé apartaments convencionals. Fa dos anys Vidàlia ha començat a replicar aquest model, pròxim als falansteris o als kibbutz, en una colònia encara més gran al Berguedà.

Un altre gran referent de comunitat és Lakabe, un poble okupat a Nafarroa que ha aconseguit mantenir-se 40 anys. Una veritable proesa per a una comunitat, que ha restaurat un de tants pobles abandonats a la península amb una economia plenament col·lectivitzada, inspirant noves iniciatives semblants a la regió. Trobem un grapat més de propostes consolidades, però no gaires, com Can Masdeu o Cal Cases.

I a la Garrotxa, un exmembre de Calafou —el qui escriu—, està iniciant lentament i gradualment un altre projecte d’ecovila, l’Ecovila Amat, que podeu veure en aquest vídeo d’aquí sota en imatges aèries dels terrenys que aspiren a convertir-se en un espai col·lectiu i cooperatiu de vida i treball, del qual parlarem a l’article vinent.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Abril de 2020

Els mitjans són els virus. [Foto: Twitter.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Fineix aquest penós abril amb més de mitja humanitat segrestada pel totalitarisme dels sistemes estatals a redós del capitalisme biomèdic i la pornofarmàcia, amb la indecent propagació dels mitjans de comunicació com a necessaris companys de viatge per a fer creïble l’estafa més grossa de la història de la humanitat suposadament civilitzada.

El pretext de l’«enemic invisible»

La crisi sanitària global resultant de l’emergència de la malaltia foto-biològica respiratòria aguda, estacional, associada al SARS-CoV-2, anomenada Covid.19, ha posat ben de manifest —tal com s’assenyala en aquest report científic (vegeu-ne una síntesi en aquest article)— el punt negre del sistemes de salut, que determina l’alta prevalença de morbiditat crònica i vulnerabilitat associada acumulativa en totes les franges poblacionals.

Precisament, a partir del pretext emocional de «protegir els més vulnerables» i de «salvar vides» s’ha ordit un discurs ideològic alarmista en pro del confinament necessari basat en la falsa premissa de la monocausalitat microbiana suficient de les malalties infeccioses, l’objectiu del qual és fer creure a la població que hi ha un «enemic extern»  — invisible— davant el qual ella és vulnerable i s’ha de protegir.

Aquesta falsa premissa és la que ha determinat un confinament domiciliari de la població sense precedents, científicament injustificat, amb derivades culturals, econòmiques, educatives, polítiques i socials molt greus.

gràfic covid-19 pandèmies
Contextualització històrica de la mortalitat causada per la Covid-19.

La realitat del punt negre dels sistemes de salut, el determinant de morbiditat crònica i vulnerabilitat associada dels seus usuaris, és el resultat del gran buit epistemològic existent en l’educació mèdica, la negligència de la didàctica de la simplicitat inherent al principi de la similitud, la deu de l’homeòrresi (homesotasi) fotodinàmica immunitària dels sistemes vivents, del mètode científic, de la medicina com a praxi que utilitza la ciència per al bé del pacient.

Malauradament, el no reconeixement del fracàs dels sistemes de salut en la comesa de restablir la salut als usuaris perpetuarà la vulneració del dret de tota persona malalta a l’eficiència sanativa restablidora de la salut.

Quants morts de por reals ha causat ja la por a «l’enemic extern»

És científicament injustificable que davant un procés fotobiològic agut, autolimitat, estacional, benigne per al 80% dels individus infectats en ple hivern, mediatitzat per un agent infecciós amb una virulència relativa mitjana, fotosusceptible a la radiació UVB solar, se sotmeti la població a un confinament domiciliari obligat en plena primavera.

El confinament evita òbviament la propagació inter-territorial de nous contagis, però impedeix que més de la meitat de la població (79,5 % ) es contagiï, s’infecti i s’immunitzi benignament i fàcil, gràcies a la irradiació solar primaveral. El confimanet ha impedit que la població hagi adquirit activament la deguda immunitat de grup per a benefici de tota la comunitat, fins i tot la més vulnerable.

I per últim, una pregunta obligada. Quants morts de por reals ha causat ja la por a «l’enemic extern» —invisible—, fomentada pel discurs alarmista en pro del confinament necessari? Quants d’ells han estat re-matats per la terapèutica del sistema públic de salut de manera experimental iatrogènica ab uso in morbis.

Les roses, amb espines, han fet el seu camí, malgrat tot. [Foto: Xavier Borràs.]

Sant Jordi confinat

La diada festiva de Sant Jordi va passar amb més pena que glòria, especialment per a autors, editors, llibreters, floristes, i, finalment, lectors, als quals se’ls cita a les darreries de juliol, en plena canícula estival, per a celebrar una festa, de roses i de llibres, irrepetible.

El meu capteniment en aquesta data, en què sempre tracto de resumir l’estat d’ànim (també el fer col·lectiu) amb uns versos, ha estat aquest:

El cavaller trist

Sant Jordi fuig esperitat
de tanta maleïda por:
les roses s’han marcit,
el drac dorm.

«Agafeu la llança!
Claveu-la als adotzenats,
als babaus,
als qui us volen derrotats,
esclaus dels senyors de la guerra,
titelles dels aprenents de bruixot»

—clama en les ciutats desertes,
des de la muntanya viva,
resplendent de sol i pluja,
aquest abril somort
de gent vençuda.

Ningú no respon.

El cavaller, capbaix,
acarona la fera
i somnia princeses valentes
i roses com punys.

Maig sembla que se’ns desvetlla més benigne, però no us en fieu: els maldestres i els mediocres, que són el qui ens pretenen fer acotar el cap, encara no han enllestit la feina. Esigueu alerta. Junteu-vos perquè, parafrasejant Salvat-Papasseit, cal que ens treiem l’embaraç que ens oprimeix les mans. Perquè hem de fer camí.

L’arc de sant Martí, un bon auguri per als qui saben veure’l. [Foto: Xavier Borràs.]

VÍDEO. Supremacista

[Text i veu de Nan Orriols.]

El virus està ja en la nostra vida. Un virus actiu, petit però gran, bo i dolent. Un virus que canviarà la nostra manera de viure. Un virus que ens avisa que no podem anar vestits de plàstic ni consumir sense tenir en compte les conseqüències que això comporta. Un virus que ens diu que no podem menjar mel sense abelles i que, si no parem amb els purins i el maltractament animal, no ens en sortirem.

El virus ens ha confinat i tenim temps de pensar. Veiem com els polítics gestionen la crisi. Veiem els mediocres incapaços, que només saben viure del sistema burocràtic no democràtic espanyol i no saben comprar ni vendre perquè el seu ofici és precisament viure del privilegi.

El nomenament del president Torra no va agradar. Venia de l’empresa privada. Independentista i sense complexos. El senyor Iceta i alguns companys seus, entre els quals es troba l’actual ministre de Sanitat, van fer córrer per tots els diaris i partits unionistes de Madrid que el president Torra era un supremacista. El president Sánchez ho va repetir, com tots els que volen resoldre «el problema catalán» a garrotades.

No volen el president Torra i fa mesos que intenten fer-lo fora com sigui. Ara ha vingut el virus i ningú no recorda la Junta Electoral Central. El president Torra no va treure la pancarta. El president Torra defensa un país, i ho fa democràticament.

El senyor Iceta fa molt temps que juga brut. De fet, amb Felipe González va tenir un bon mestre. «El Estado también se defiende en las cloacas.» Supremacista? És evident que el president Torra no ho és. Cloaca? Vostè i tot el PSOE-PSC, sí.

VÍDEO. L’electrificació de la Terra provoca les pandèmies de grip?

https://www.youtube.com/watch?v=W3LLt8MsPZ4

 

[Notes de Xavier Borràs.]

El 12 de març de 2020, en la Cimera de Salut i Drets Humans que es va celebrar a Tucson [Arizona, EUA], el doctor Thomas Cowan va dedicar els deu minuts finals de la seva intervenció a parlar sobre l’electrificació de la Terra i les pandèmies de grip.

Thomas Cowan és vicepresident de l’Associació de Metges per a la Medicina Antroposòfica i membre fundador de la Weston A. Price Foundation. Practica la medicina familiar holística a San Francisco [Califòrnia, EUA].

El doctor Cowan ha observat que després de cada nova fase d’electrificació de la terra apareix una pandèmia de grip a tot el món, que es correlaciona amb cada un d’aquests importants augments de les emissions de camps electromagnètics en la història recent del planeta. Cada pandèmia dels últims 150 anys coincideix amb un salt quàntic en l’electrificació de la Terra. Entre 1917 i 1918, es van introduir les ones de ràdio al voltant del món, anys de la gran epidèmia de grip espanyola.

Després va començar la Segona Guerra Mundial i amb ella una nova pandèmia a partir de la introducció dels radars per tota el planeta.

El 1968 es van llançar a l’espai gran quantitat de satèl·lits que emetien freqüències radioactives al cinturó de van Allen. Sis mesos després va tenir lloc una nova epidèmia viral, la grip de Hong-Kong.

L’últim gran salt electromagnètic ha estat el de les ones 5G, sis mesos abans que s’iniciés l’epidèmia del coronavirus. Aquest sistema no és compatible amb la salut.

L’Agència Internacional d’Investigació del Càncer (IARC) i el Consell d’Europa, entre altres organismes, fa temps que adverteixent dels riscos de l’exposició a radiofreqüències, així com de l’especial vulnerabilitat a aquesta exposició de les persones electrohipersensibles, infants, embarassades i persones d’edat avançada o amb malalties cròniques. El desplegament del 5G constitueix un temerari experiment sobre la humanitat i el medi ambient.

 

 

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Març de 2020

[Un report de Xavier Borràs.]

Al darrer lliurament d’aquestes Notes esparses…, les de febrer publicades al número 36 de La Resistència, sembla que ja intuïem —malauradament— tot el desastre, de caire quasi universal, que ara ens cau al damunt. Hi dèiem que calia «comptar amb la inquietant dosi d’histèria col·lectiva que comporta la ignorància sobre el propi cos, que s’aprofita per a esclavitzar la població en sistemes de salut pública que esdevenen coadjuvants d’una militarització de la sanitat que ni George Orwell hauria somniat en el seu 1984.»

Vam fer curt, evidentment, vist el que ha passat i el que, ben segur, passarà.

Por viral i repressió vital

També, en les Notes… esmentades, citàvem el pensament de Yayo Herrero —a qui, oh causalitats, també es refereix Maria Borràs en el seu article d’aquest mes— quan manifesta que «l’economia convencional està en guerra amb la vida. Quan va bé, la vida corre perill, quan entra en crisi s’intensifiquen els processos de despossessió, però és quan hem d’aprofitar per a respirar. O dit d’una altra manera, com pitjor, millor. Quant de forma més veloç es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».

La presentació de tota aquesta pandèmia, declarada a correcuita per l’Organització Mundial de la Salut —garant del capitalisme biomèdic i atiada pels mitjans de comunicació públics i privats, també, a cop de clic i de titulars manipulats, s’ha presentat tothora sota l’empara de diverses fal·làcies, com que:

  • els virus «maten»;
  • ens hem de confinar amb pany i forrellat perquè ningú no ens toqui;
  • es produiran milers de morts (molts més que qualsevol grip estacional);
  • cal combatre’l (amb tot el llenguatge paramilitar i policíac amb que han posseït la ment de la població.

Amb aquestes premisses, la por, el pànic, l’angoixa, l’ansietat…, no solament han comportat i comporten un estrès traumàtic en els individus, sinó que són el pròleg de futurs mals, pitjors que qualsevol virus. I tot plegat es produeix, justament, quan moviments com Extinció/Rebel·lió i altres que lluiten per revertir la crisi climàtica i ecològica prenien més embranzida. Per, anem a pams.

Per molt que la concepció dominant de la naturalesa, la que ens voler imposar els interessats en la lluita contra ella, sigui la d’un sòrdid camp de batalla ple de «competidors» als quals cal eliminar, el que ens mostra la realitat és una naturalesa d’una enorme complexitat on tots els seus components estan interconnectats i són imprescindibles per al manteniment de la vida. I que són les ruptures de les condicions naturals, moltes d’elles causades per aquesta visió reduccionista, mecanicista i competitiva dels fenòmens de la vida, les que condueixen a convertir la naturalesa desequilibrada en un veritable camp de batalla en què tenim totes les de perdre.

Si tenim en compte que la immunitat és un fenomen natural que compta amb els seus propis processos per garantir l’equilibri amb els microorganismes de l’entorn —tal com argumenta el doctor en Biologia Máximo Sandín—, la introducció artificial de microorganismes «atenuats» o parts d’ells en l’organisme, ¿no produirà una distorsió dels mecanismes naturals incloent un possible debilitament del sistema immune que afavoriria la posterior susceptibilitat a diferents malalties?

Respirem.

Cal pensar que les cèl·lules es van formar a partir de la unió de bacteris, segons la simbiogènesi postulada per Konstantín Merejkovski, que va desenvolupar la biòloga nord-americana Lynn Margulis. De fet, una gran quantitat del genoma humà és d’origen viral. Per exemple, el virus de la grip, un virus endògen (que és generat pel propi organisme), produeix un mecanisme de defensa davant l’estrès. Heu sentit a parlar mai de la grip de l’executiu? Després d’una setmana de treball amb molt d’estrès, quan arriba el cap de setmana, l’executiu es relaxa, el sistema immunitari es deprimeix i «agafa» la grip sense que ningú no l’hagi infectat o contagiat. La grip és un mecanisme de l’organisme que en avisa: calma’t, descansa, posa’t al llit una setmana, perquè no hi ha cap altra cura que aquesta (tret que tinguis l’organisme immunodeprimit i fet caldo).

Escriu Sandín en el text ja esmentat: «La guerra contra els virus engegada, fonamentalment, per les empreses que financen d’una manera creixent la investigació biològica «aplicada» (és a dir, amb fins comercials), s’ha convertit en un sense sentit totalment a esquenes dels coneixements derivats de la investigació “bàsica”, és a dir, la veritable investigació científica. L’elaboració de vaccins (un altre gran negoci per a aquestes empreses) cultivant virus en embrions de pollastre o, les més “modernes”, que utilitzen línies cel·lulars per al cultiu, són veritables fàbriques de virus híbrids (per no parlar dels vaccins “transgènics”) els potencials perills poden ser d’una extremada gravetat.. I la tendència demencial de l’ús d’ “antivirals” per a tot tipus de malalties a les quals es diagnostica d’una forma espúria un origen viral, és un nou atac a components fonamentals de l’organisme, de la vida. Cada dia són més abundants les dades científiques que ens mostren que vivim literalment immersos en una inconcebible quantitat de bacteris i virus  que compleixen funcions essencials en tots els ecosistemes i que han complert papers fonamentals en els processos de l’evolució de la vida, i que el seu aspecte “patogen” és el resultat d’alguna desestabilització de les seves funcions naturals, és una guerra suïcida contra la Naturalesa. Una guerra contra nosaltres mateixos».

Les infeccions

El decurs que pot seguir una infecció depèn de la interacció dinàmica entre el sistema immune i el microorganisme infectant. Cal considerar que l’eficiència funcional del sistema immune de l’hoste en cada moment depèn de diversos factors: l’estat nutricional, l’ecosistema dinàmic de la microbiota mutualista, la predisposició endògena individual, el locus minoris resistentiae, el dinamisme homeostàtic constitucional, els factors psíquics, el moment personal, els hàbits tòxics nocius, els bioritmes… És d’esperar, doncs, que entre l’òptima competència immunitària i la immunoincompetència pugui donar-se inter- i intraindividualment tota una àmplia gradació de deficiències relatives en la immunocompetència.

A dia d’avui, un gran nombre de fets epidemiològics i d’evidències científiques indiquen —tal com assenyala el doctor Joaquim Nabona— que el fenomen més crucial de les malalties mediatitzades per agents microbians, el pas d’infecció a malaltia infecciosa (símptomes i signes expressius de la virulència i/o de l’antigenicitat del microorganisme) és un procés fisiopatològic bioenergètic que no es deuria pas a la virulència potencial de l’agent infectant identificable, sinó al grau de potència energètica de l’ADN mitocondrial dels immunòcits de l’hoste. El grau d’incompetència (energètica) immunitària que en un moment donat l’homeòstasi de l’hoste manifestaria localment seria la causa efectiva primària de l’eclosió d’energia de vida no humana, microbiana, en aquest territori, això és, del comportament dinàmic patogen de l’agent infecciós, del grau d’expressió dels seus gens de virulència, de la seva taxa de reproducció i consegüentment dels seus nivells d’antigenicitat.

En contra de la interpretació de les aparences encara prevalent, la causa primera, efectiva d’una malaltia inflamatòria infecciosa, aguda o crònica, no seria pas l’agent microbià infectant! Aquest intervindria sempre en un segon temps de la seqüència fisiopatològica de la malaltia en qüestió! De fet, l’agent infectant (bacterià, protozooari, fúngic, víric…) aïllable d’una malaltia inflamatòria seria un fenomen secundari microbià, l’activitat dinàmica patògena del qual s’iniciaria en un moment donat i en un determinat territori orgànic de resultes del grau deficient de dinamisme homeostàtic immunocompetent de l’hoste; per mitjà, ara, de la seva virulència i antigenicitat l’agent infecciós seria un cofactor necessari, però no causal primer, per al ple esclat del mateix procés inflamatori reactiu agut o crònic, en tota la seva expressivitat fisiopatològica i simptomàtica.

Però la realitat del mal, la ideologia de l’absurd, el capitalisme biomèdic, el poder polític i llurs interessos van davant la ciència que aspira al coneixement de la veritat: el progrés del reduccionisme ha fet que només es considerin els fenòmens «biomaterials». I es parteix de la falsa premissa de la uni-causalitat material, microbiana, reduïda a l’agent microbià aïllable —directament observable— de les «malalties infeccioses», la qual negligeix la deficient homeorresi dels immunòcits de l’hoste.

És, doncs, una concepció molt parcial de la multifactorialitat biofísica, bioquímica i microbiana de la causalitat en els ecosistemes dinàmics, reduïda a un fenomen material. Consegüentment, la hipòtesi de la uni-causalitat microbiana que s’aplica a les malalties infeccioses pot ser, en base als coneixements científics actuals, totalment refutada.

Tant de bo la bondat sigui contagiosa, com pregonen els joves d’Extinció/Rebel·lió. [Cartell: @XRebellionUK.]

Amor viral i llibertat

Però, mentrestant costa i costarà centenars de milers de vides humanes i ens aboca a haver de viure sotmesos en estat policíacs, militaritzats i repressius «per al nostre bé». Com diu Josep-Maria Fericgla en el seu web, «no escapa a cap mirada perspicaç l’aclaparadora maniobra internacional subjacent en el confinament, els milers de milions d’euros que està guanyant la indústria farmacèutica i les lleis que s’estan aprovant per a reduir a un mínim insospitable la llibertat de la societat».

De fet, passi el que passi, cap virus no aturarà la crisi climàtica, de manera que cap virus no aturarà la rebel·lió —que, potser, és el que es pretenia.

Ara mateix, podem triar ser víctimes de la por i del trencament de les nostres societats o bé podem triar donar suport a les nostres comunitats per a mantenir-nos més forts que abans i optar per l’amor i empatia, que no pas per la desconfiança i la por.

Tots els fenòmens són de la naturalesa de la impermanència i aquest crisi sistèmica no durarà per sempre. No tingueu por! La por afecta la vostra immunitat i us deixa més vulnerables.

Com diu un meu mestre, tot està canviant i així també les nostres vides. Aquesta transició serà difícil per a molta gent. Tanmateix, el que passa no ha estat inesperat: massa missatges no han estat escoltats; assa violència, massa agressivitat, massa egoisme.

Les coses canvien en un tres i no res —i ara estan canviant en un obrir i tancar d’ulls. Els ensenyaments per a un nou món s’estan manifestant davant els nostres ulls. És hora que més i més gent prengui aquests ensenyaments que hem après i ensenyi a més i més gent com usar-los, per a desvetllar el seu poder i ajudar a la gent a elevar les seves percepcions en el cor, per a desenvolupar la compassió, i l’acceptació (que no el conformisme).

Vivim el moment present i tinguem confiança.

Estigueu bons!

 

[ÀLBUM DE FOTOS] Temps de viatges: coronavirus

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Text i fotografies de Nan Orriols.]

Avui que, degut al coronavirus, no podem viatjar, a molta gent de les generacions del consumisme de mentides els costa acceptar-ho. Els governs, trastocats, volen fer més grans els aeroports amb l’obsessió inútil i estúpida de globalitzar el món perquè el cervell del primat que som nosaltres esclafeixi i ens convertim tots en alumnes capats de totes les universitats, per fer-nos acceptar la tecnologia com un bé gloriós que substitueix fins i tot el pa amb tomàquet.

Dic que, en temps llunyans, organitzàvem viatges, tots disfressats, fins a la riera Major de Vic —riu de truita i cranc de finíssima carn, avui claveguera suau. Visitàvem el matadero municipal i, acompanyats de l’immens pintor i escultor Tiua i senyora i d’amics vestits de matalassos, ens rentàvem els peus a la bassa de l’escultura de l’insigne pintor i escultor vigatà Enric Pladevall.

A les fotos hi veureu l’Il·lustríssim Senyor Tati Furriols, Creu de Sant Jordi, i l’antigelat Sr. Jijonenco, finalment rendit a la tradició familiar. L’àlbum és perquè la meva senyora perruquera de Manlleu entengui que sense avions també es podia viure, i segurament vivíem per viure, i no com ara, que la meva perruquera viu per anar amb avió.

La festa immensa era una bicicletada, amb bicicletes sense bateria i sense Decathlon. Senyor Toni Coromina: mil perdons avui per fer de cronista d’aquests temps que només el coronavirus pot fer tornar. Visca la República i que mori l’educació!