[Text i muntatge de Ramon Comella.]
Inspirant-se en la novel·la de Raimon Casellas, Els sots feréstecs —considerada com la primera del modernisme—, en Gabriel, la Maru, en Nan i en Ramon van emprendre aquesta ruta circular amb bicicleta des de Sant Martí de Centelles el primer de març d’aquest any 2024.
«Si és dur odiar tot sol, en grup és un plaer.»
Bernard-Marie Koltès a En la solitud dels camps de cotó.
Fill d’Ares i Afrodita, Fobos personifica la por intensa, el pànic. La fòbia és una síndrome que produeix pensaments distorsionats, sudoració, respiració anormal, acceleració dels batecs del cor, tremolors, calfreds, dolors al pit, boca seca, mareig, mal de cap… De fòbies n’hi ha tantes com vulguem i totes estan identificades i descrites excepte la darrera, la més de moda: la turismofòbia.
Aquest és un fenomen que, de cop i volta, s’ha començat a estendre per casa nostra. El simplisme olímpic i post olímpic, aquell afany poca-solta de vendre’ns al món, ara amb el suport de la mundialització i l’abaratiment dels viatges amb avió, està reblant els resultats que algunes veus impúdiques havíem pronosticat.
Fa 32 anys escrivia que les olimpíades ens costarien molt cares i que la factura trigaria dècades a saldar-se. Els resultats superen les expectatives. Ja és evident que tant turisme que volíem, com el que ara tenim, produeix pobresa.
La factura olímpica no se salda, es renova i creix cada temporada, estem hipotecats.
Les comarques gironines de l’Alt i el Baix Empordà, de la costa tarragonina i de Mallorca, són les que disposen de les rendes brutes personals més baixes, l’aportació de recursos socials més alts i les rendes extractives també més altes. A més del consum de recursos cars i escassos, cal afegir-hi la petjada de carboni que produeix cada turista a favor de l’acceleració del canvi climàtic.
Ara, els turistes són els nous colons per a qui creem serveis i productes en base al seus interessos, i ens transformem per complaure’ls. Els que abans consideràvem amics i admiradors del nostre tremp i del nostre paisatge i que en comptàvem amb orgull els milions, ara ens produeixen fòbia i els en fem personalment culpables, si més no, de la nostra incomoditat, perquè de la pobresa molts no se n’adonen i d’altres procuren que no ens n’adonem.
A mi em sembla injust. Tot i que un terç de catalans no es poden permetre fer una setmana de vacances, som uns grans viatgers, uns entusiastes practicants del turisme, omplim a vessar l’aeroport del Prat d’en Tarradellas, lloguem apartaments a Airbnb, reservem hotels a Booking, volem amb RyanAir, ens fem selfies per l’ Instagram, tornem seduïts pels països rics del nord i si anem al sud, al sud-est o al sud-oest presumim d’haver-los salvat la vida a baix cost. No hi ha res que s’assembli més a un turista català que qualsevol altre turista.
Aquesta fòbia, mal dirigida, ens converteix en una societat hipocondríaca.
Ara ens adonem dels impactes negatius del turisme: ús del sòl amb construcció extensiva d’habitatge infrautilitzat i les seves infraestructures, accessos i mobilitat, destrucció del paisatge, generació de residus, consum de recursos hídrics, elèctrics, sanitaris, generació d’economia rendista, importació de mà d’obra no qualificada per a llocs de treball temporals de nul valor afegit, contaminació hídrica i ambiental, colonització cultural (llengua, gastronomia, tradicions), gentrificació de la població local, impacte negatiu sobre espais naturals protegits i en el medi aquàtic i la pesca…
Però es veu que, amb una mica de sort, els turistes es gasten de uns 227€ diaris i això, a la Costa Brava, representa un 12% del PIB. Sort en tenim del turisme, 8,5 milions de turistes a la Costa Brava, 28.000.000 de pernoctacions.
El 2023, l’aeroport de Girona-Costa Brava va registrar 1.586.463 usuaris.
“Si no-fos per ells no sé pas què faríem” és la frase suada que repeteixen com un mantra quan qüestiones el model als qui a la costa en viuen. És clar, els 1.500.000.000 €, o més, que Costa Brava Pirineu de Girona ens diu que ens deixen, donen molta eufòria, el sacrifici val la pena, els danys col· laterals han de ser assumibles. Amb aquesta excusa es segueix trinxant el país, es continua urbanitzant Aigua Xelida, Begur… aprofitant uns POUM franquistes escamotejats en calaixos municipals.
Però com és que, malgrat aquest saldo tant positiu que ens deixen els turistes, la gent de l’Alt i el Baix Empordà no van apartant els bitllets pel carrer? On és, doncs, la mà invisible que fa desaparèixer el n?
Té noms: Airbnb, Booking, companyies aèries de baix cost, agències immobiliàries, diverses plataformes de contractacions i reserves, les principals cadenes hoteleres…, totes ubicades o repartides en dotzenes d’empreses en paradisos fiscals.
Quan, fa uns anys, a la feina un jove format a ESADE, encarregat de crear una plataforma de venda de llibres electrònics parcialment subvencionada per la Generalitat, em va proposar d’ubicar-la a Liechtenstein o a San Marino per tal d’estalviar impostos, li vaig dir que això era robar. Primer es va sorprendre i després es va ofendre.
Li ho havien ensenyat a col·legi.
Si errem la fòbia ens tornarem eufòbics. [Eufòbia: por a rebre bones notícies.]
[Vídeo i fotos de Ramon Comella.]
En Gabriel, na Maru, en Nan i en Ramon van fer aquest bell tomb amb bicicleta des de Sant Miquel de Balenyà a Aiguafreda, pel Pla de la Calma, el passat mes de gener d’enguany.
Tal com podem veure al vídeo, les guilles ja han criat i ensenyen al cadell on cercar menges i llepolies.
[Il·lustracions i text de Ramon Orriols.]
Es tracta d’una petita capella d’origen romànic restaurada el segle XVIII i en bon estat de conservació És mencionada l’any 1150 com a sufragània de Sant Martí de Sentfores, avui incomprensiblement abandonada.
L’edifici consta d’una sola nau sense absis, amb la coberta a dues aigües i campanar d’espadanya sobre la façana amb dues obertures. Construïda a base de lleves de pedra i carreus de pedra picada en els elements de ressalt. La porta d’entrada és adovellada i a l’interior hi ha un retaule dedicat a santa Margarita.
S’hi pot anar des de Vic sortint per la carretera de la Guixa (BV-4316), que segueix el curs del riu Mèder. Just passat l’agregat de Sentfores (km. 3), cal girar a l’esquerra pel camí vell de Muntanyola fins a la casa de turisme rural de Fontarnau (total 6,5 km.). L’ermita queda a llevant del turó que domina la masia.
«Un bon llibre sempre és una provocació». Joan Fuster
Possiblement hagi passat desapercebut un canvi que ha marcat la diferència del Sant Jordi d’enguany amb els anteriors.
En el meu report del mes d’abril comentava que, aquest any, la gran victòria del sector era que el Gremi de Llibreters no donaria la classificació dels llibres més venuts, com era habitual a les sis de la tarda del dia Sant Jordi, sinó que ho faria quan l’eina Libridata hagués tingut temps de registrar les vendes reals, al cap de dos o tres dies.
Per tal de satisfer l’afany dels mitjans per a obtenir en primícia aquesta classificació, el Gremi havia de suportar la seves inquisicions mesos abans i eludir qualsevol opinió sobre previsions i tendències per a no afavorir, o perjudicar, ningú. Arribat el dia calia fer una marató de trucades telefòniques a llibreries significatives per a endevinar les tendències i, a més, organitzar un gabinet de premsa i que un equip de llibreters, distrets de la seva feina, pogués atendre platós de televisió, ràdios i trucades de diaris…, amb l’única pregunta impertinent de quins eren els llibres més venuts, o els que més es vendrien, amb la suada resposta elusiva: ja us ho direm a partir de les sis de la tarda.
He arribat a conèixer les habilitats més destres i maldestres que alguns periodicastres despleguen per a obtenir informació.
Un cop publicades les dades venien les discussions, les discrepàncies, les reclamacions i les queixes de molts mitjans perquè els resultats no coincidien amb les seves informacions, ni els seus interessos.
Sant Jordi s’havia convertit en una mena de jornada electoral on cada mitjà procurava pels seus autors i pels seus títols tot partint pel mig la funció dels llibreters com a garants de la llibertat cultural.
Que el Gremi pugui dedicar els seus esforços i destinar els seus recursos només per als llibreters i per a la bona organització de la diada és assolir una fita desitjada durant dècades. Però, el fet no només és important per això, ho és perquè, per Sant Jordi, els llibres més venuts no són els de les llistes, són els altres. Si bé, amb molta sort, quatre mil persones poden comprar un llibre induït, un milió i mig compren el què els dóna la gana, però la imatge que donava la notícia és que tothom havia comprat el mateix.
Un cop superat aquest escull, encara en queda un altre, que potser hi està relacionat:
L’any 2013 Pilar Rahola es va indignar, fins a l’insult, perquè el Gremi la va considerar escriptora mediàtica. A partir d’aquesta data, i al cap de molts anys que el Gremi establís aquesta distinció, es va fer enrere i els llibres, o autors, fins aleshores considerats mediàtics ja formen cos amb el literaris. Una part del sector del llibre ho va celebrar, alguns per interessos i d’altres amb raons més demagògiques com que, al cap i a la fi, molta gent que compra aquests llibres, suposadament fàcils i superficials, tenien la oportunitat d’endinsar-se al món de la lectura amb obres adequades al seu nivell o que el dia de Sant Jordi, és el dia del llibre, no pas el dia de la literatura.
Malauradament, tant la Pilar Rahola, com els detractors d’aquest «gènere» han contribuït a reblar el concepte pejoratiu del terme i, també, l’ambigüitat del terme mediàtic, que més aviat vol fer referència als llibres mediats, als que gaudeixen de la promoció persistent i continuada en el temps i/o que ho són els seus autors. La Pilar Rahola és un bon exemple d’escriptora literària mediatitzada, la qual cosa no hauria d’anar en contra de la seva qualitat literària. També, hi ha escriptors literaris que publiquen obres infumables.
És clar que la Pilar no ha provat mai què passaria si escrigués sota un pseudònim i que cap tertulià en parlés cada dia durant vuit hores durant tres mesos.
En aquest primer quart de segle les coses han canviat. Als anys vuitanta, per aconseguir sortir a la tele calia ser escriptor amb èxit i els que hi treballaven s’havien d’esperar a ser coneguts i famosos per posar-se a escriure. Actualment, aparèixer a segons quina cadena, pot comprometre el prestigi.
Gràcies a la democratització del digital, l’accés a les xarxes i la capacitat de promocionar-se, qui no és mediàtic és perquè no vol.
Però cada any, els escriptors considerats «de debò» es queixen contra els escriptors de llibres oportunistes o fabricats expressament per Sant Jordi, uns llibres que alguns l’endemà es canvien, decebuts per haver respost a una compra induïda o irreflexiva i l’endemà passat ja han anat a fer-se’n pasta de paper, però també n’hi ha que tenen recorregut a les taules dels llibreters.
El concepte de llibre mediàtic va néixer a finals del segle passat quan, amb gran indignació de molts escriptors, l’Andreu Buenafuente va començar a encapçalar les llistes amb els seus llibres de la televisió i sobre la televisió i alguns editors es van apuntar al carro dels llibres de futbolistes i gent de la faràndula, llibres populars, de curt recorregut, editats per a l’ocasió.
Aquestes obres encapçalaven cada any el rànquing dels més venuts i, si més no, emmascaraven la realitat del dia del llibre, que és que els 30 títols més venuts no arriben ni al 10% del total de les vendes i un seguit d’obres de mèrit quedaven en l’anonimat, en una mena de mascarada literària.
Potser sí que les coses han canviat i que les no tan noves tecnologies igualen als autors, però els igualaran encara més si el dia de Sant Jordi deixa de ser una competició i es converteix en la festa de la llibertat del lector.
Escriptors
I escriptors
Sigui pe fas o per nefàs, en les pregoneses de les Guilleries, precisament les guilles hi són des de temps avials, com ho demostren aquestes noves imatges en què un parell de guineus van «caçant» les llepolies que troben prop de l’era d’una masia en plena nit i, aquest cop, en technicolor!
[Idea original de Maria Borràs i Liliana Moreno. Fotos de Montserrat Escayola.]
La Terra Batega: apunts per un món mobilitzat, són 4 podcasts sobre emergència climàtica, lluites i resistències fets a partir del treball de camp que Maria Borràs ha fet durant l’any 2023 passat amb tot de col·lectius de defensa del territori arreu del país.
Aquest treball vol fer d’altaveu dels moviments que s’estan articulant a Catalunya per tal de crear sinergies entre els moviments socials, l’acadèmia i la societat civil i així traçar camins conjunts cap a una transformació del sistema. Tenen la intenció també de situar-nos al nostre territori, de saber què hi està passant, quins col·lectius posen els seus cossos en la lluita per la defensa de la terra i quines resistències s’hi tracen per a fer front a conflictes que apareixen de nou i d’altres que ja fa anys que patim.
Els testimonis que hi apareixen no estan identificats per manera de preservar-ne l’anonimat.
El projecte ha estat finançat per l’Instituto de las Mujeres sota la convocatòria Subvenciones públicas destinadas a la realización de investigaciones feministas, de género y sobre mujeres 2022, dins del projecte FEMART: “Género, conflictos socio-territoriales y cambio climático: una exploración desde el arte y la perspectiva ecofeminista” (14-7-ID22).
Com a cirereta del pastís de La Terra batega, els passats dissabtes 6 i 26 d’abril la companyia No me olvides va presentar a la sala Cincómonos, del carrer Roger de Llúria de Barcelona, l’obra Un assumpte elemental —teatre elemental basat en testimonis de la via real i natural—, en què les actrius Li Morenita i María Heras, l’una colombiana i l’altra madrilenya, van esforçar-se amb èxit a dir en bon català i representar, precisament, la veu dels qui defensen la terra des de quasi l’anonimat: veus, silencis, pors i esperances per la justícia ambiental, una crida a la reflexió des de la comèdia, la poesia i la ironia basada en la investigació de Maria Borràs.