Les castanyes han estat abundants i grosses, enguany. Tant les que es torren aquests dies de tardor encara caniculars (octubre ha estat molt poc plujós, per variar) com les que els catalans que defensen la terra i l’esperit lliure del 1r d’Octubre de 2017 han rebut, reben i rebran, malauradament, encara més amb «processistes» que hi posen l’altra galta o que, de dret i de fet, s’abaixen els pantalons sense cap vergonya. Malgrat les victòries de l’exili —la darrera, la del mallorquí Josep Valtònic a Bèlgica, hòstia santa contra la monarquia parasitària espanyola i tots els seus adlàters— i els esforços del Consell per la República (ja amb cent mil associats), malgrat l’abandó dels anomenats grups d’esquerra (tant atrafegats a conservar poltrones), no hi ha en l’horitzó cap perspectiva d’avenç cap a la independència, mentre això que en diuen el «territori» malda perquè Catalunya romangui a la cua quant a la producció d’energia renovable, no fos cas que això altre que en diuen el «paisatge» agafés un aire de lletjor, com si els darrers seixanta anys de creixement turístic-immobiliari o agrotòxic-nuclear, no haguessin malmès mig país, per no dir-ne tot.
Vet aquí, doncs, de què parlem en aquest número de La Resistència:
Les castanyes ja són cuites, les nous escasses i els bolets s’han collit a cabassos. Novembre convida al foc, en tots els sentits, com si diguéssim. Ja ens enteneu.
