Escric sense pensar

[Un article de Nan Orriols.]

Avui només llegiré. Dimiteixo de pensar. Una hora? Un dia? Qui sap? Només llegiré i faré treballar els altres. Veig el Taga ben nevat i llegeixo Barceló, notes de Mali: «Que fàcil és viure sense crítics d’art. Ni futbol els diumenges. Ni misses, ni dinars. Solo con la vida es bastante. Menys el teu cul, estimada.» (13-XII-1994)

Avui, també, sóc Pessoa quan diu que és curiós i estrany i difícil de trobar paraules amb què verament puguem definir l’home diferent de les bestioles, però és fàcil de trobar la manera de diferenciar l’home superior de l’home vulgar.

En viure dimitit de pensar, tinc molts dubtes de la meva existència, i no sé exactament si sóc jo o altri qui escriu per mi. Ja no veig el Taga. Lao Tse diu al Tao Te Txing:

Un bon cap,
no és agressiu.
Un bon guerrer,
no és irascible.
El guerrer hàbil,
venç sense lluitar.
Un bon dirigent,
és humil.
Això s’anomena la virtut de la no-lluita,
fer servir les capacitats dels homes,
utilitzar l’energia del cel.

Llegeixo que Epicur coneix el poder de la dominació que porta implícita la religió i la creença en els déus, i per això tractarà amb tots els mitjans d’alliberar els homes de tota superstició i histèria religiosa.

Acabo amb el final d’una novel·la d’amor de Vicky Lorca, Casa de huéspedes, de 1958 (aclareixo que Vicky Lorca era un pseudònim, que no sóc jo): «Quienes quiera que sean, siempre he dependido de extraños —dice Blanche».