[Un article de Nan Orriols.]

Avui només llegiré. Dimiteixo de pensar. Una hora? Un dia? Qui sap? Només llegiré i faré treballar els altres. Veig el Taga ben nevat i llegeixo Barceló, notes de Mali: «Que fàcil és viure sense crítics d’art. Ni futbol els diumenges. Ni misses, ni dinars. Solo con la vida es bastante. Menys el teu cul, estimada.» (13-XII-1994)

Avui, també, sóc Pessoa quan diu que és curiós i estrany i difícil de trobar paraules amb què verament puguem definir l’home diferent de les bestioles, però és fàcil de trobar la manera de diferenciar l’home superior de l’home vulgar.

Monument a Lao Tse a Quanzhou, Xina. Foto: Viquipèdia.

En viure dimitit de pensar, tinc molts dubtes de la meva existència, i no sé exactament si sóc jo o altri qui escriu per mi. Ja no veig el Taga. Lao Tse diu al Tao Te Txing:

Un bon cap,
no és agressiu.
Un bon guerrer,
no és irascible.
El guerrer hàbil,
venç sense lluitar.
Un bon dirigent,
és humil.
Això s’anomena la virtut de la no-lluita,
fer servir les capacitats dels homes,
utilitzar l’energia del cel.

Llegeixo que Epicur coneix el poder de la dominació que porta implícita la religió i la creença en els déus, i per això tractarà amb tots els mitjans d’alliberar els homes de tota superstició i histèria religiosa.

Acabo amb el final d’una novel·la d’amor de Vicky Lorca, Casa de huéspedes, de 1958 (aclareixo que Vicky Lorca era un pseudònim, que no sóc jo): «Quienes quiera que sean, siempre he dependido de extraños —dice Blanche».

One Comment

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada