La Nostra Gent. Santiago Rusiñol

[Notes de Xavier Borràs.]

La Resistència presenta, amb goig, en aquest lliurament llibresc del mes de maig l’edició facsímil del primer volum dels «Quaderns Blaus» dedicat a Santiago Rusiñol (1861-1931). La col·lecció, apareguda la tardor de 1925 en el si de la Llibreria Catalònia d’Antoni López Llausàs —i dirigida per Carles Soldevila i Màrius Aguilar—, anava destinada, com es pot llegir als prospectes informatius i com es desprèn també del subtítol de la col·lecció, «La Nostra Gent», a «crear una atmosfera d’intimitat a l’entorn dels nostres homes assenyalats», ja que «cap català de mitjana cultura hauria d’ignorar, no sols l’obra cabdal dels seus contemporanis, sinó aquell manat d’anècdotes que converteixen un nom en una persona viva».

De l’èxit d’aquest primer títol dels «Quaderns Blaus» n’és prova el fet que es va posar a la venda el 10 d’octubre de 1925 i al cap d’un mes escàs l’edició s’havia exhaurit.

«Refer el triangle autor-obra-públic era l’objectiu primordial dels “Quaderns Blaus”: qui millor que Santiago Rusiñol per representar emblemàticament la viabilitat d’aquest triangle? quin altre esquer, igualment efectiu, es podia llençar al públic lector per tal d’interessar-lo, ni que fos a través de la potenciació de l’anècdota, en la vida i l’obra dels escriptors catalans?», escriu la doctora Margarida Casacuberta, professora al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Girona, en la tesi doctoral que va presentar el 1993 i que va dirigir Jordi Castellanos (hi ha una edició d’aquesta tesi publicada el 1997 a Curial Edicions [Publicacions de l’Abadia de Montserrat]).

«Perquè l’estratègia que havien decidit d’adoptar els inspiradors dels “Quaderns Blaus” era, en realitat, una gosadia: explotar la imatge de l’artista per tal d’apropar-ne l’obra al públic. S’havia acabat aquell nefast i, en darrer terme, provincià costum -d’altra banda, tantes vegades criticat per Rusiñol- d’esperar “fins a la mort d’un home conspicu” per publicar -si es publicava, és clar- un “assaig biogràfic on la gent pugui apaivagar la seva curiositat legítima”512 ; s’havien acabat els prejudicis – propis d’una determinada “escola de tirat aristocràtic”- que portaven a considerar l’obra com “la sola cosa que ha d’interessar-nos i que tot allò que afecta els homes és vana xafarderia”», continua Casacuberta.

Perquè, ras i curt, «el fet és que mentre que nosaltres negligim la popularització de les nostres valors, privant-les d’un ambient de càlida simpatia humana, un davassall de publicacions vingudes de tot vent proposa a les nostres multituds admiracions i familiaritats exòtiques». La Llibreria Catalònia, doncs, volia, «en la mesura de les seves forces, contribuir a la desaparició d’aquesta anomalia. Creu patriòticament interessant que el nostre poble sàpiga que en Josep Carner és un remarcable fumador de cigars havans i que En Pompeu Fabra excel·leix en la natació i en el tennis; ens dol que sigui un fet ignorat el dandisme d’En Francesc Pujols i l’austeritat de l’ Apa…».

Les biografies dels “Quaderns Blaus” calia, a més, —afegeix Casacuberta—, que fossin escrites de «forma viva i llegidora» i que tinguessin una presentació «simple, però digna i agradable per tal de fugir de les aberracions tipogràfiques que inunden els nostres quioscos i que constitueixen un element de degradació del gust popular».