La toponímia de Peramola i els mots que es perden del món rural, noves obres de Josep Espunyes

[Ressenya de Xavier Borràs.]

L’escriptor i lingüista alturgellenc Josep Espunyes (Peramola, 1942), tot just acaba de publicar dos llibres imperdibles d’interès resistencial. D’una banda, Municipi de Peramola. Toponímia («Col·lecció d’estudis locals», 5, 258 pp.) i, de l’altra, Món rural. Mots que es perden («Mots del cim», 24, 196 pp.), ambdós fets a Edicions Salòria.

Toponímia de Peramola

El volum Municipi de Peramola. Toponímia, dedicat als «maons del llenguatge geogràfic quotidià», en paraules del geògraf i escriptor Joan Tort i Donada, té la peculiar virtut de reflectir una cosa tan subtil, i alhora intangible, com l’esperit de la terra i de la seva gent.

De fet, en el cas que ens ocupa, ens hem de remuntar, pel cap baix, més enllà de la dominació romana de parla llatina, quan al Pirineu hi havia poblacions que mantenien parlars d’origen bascoide. Després dels romans s’hi van instal·lar pobles germànics, com ara els gots i els francs, de llengua germànica, amb què d’aquesta relació al territori i els successius parlars dels seus habitants en van sorgir els noms de lloc, o topònims, que descriuen el paisatge que ens envolta d’una manera ben senzilla i, també, sovint, especialment suggeridora.

De l’ingent treball d’Espunyes en són bona mostra les 688 referències ordenades alfabèticament i incloses al text en la primera part del llibre sota el títol «Toponímia del terme municipal de Peramola. Segles xvi, xvii i xviii», en què l’autor recull els topònims trobats en quatre capbreus (de 1575, 1639, 1739 i 1780), juntament amb els de l’anomenat Cadastre de Patiño (1716); en la segona part, titulada «Toponímia del terme municipal de Peramola. Tradició oral» hi trobarem fins a 1.041 topònims aplegats des del boca-orella popular.

L’objectiu preferent del treball del poeta peramolí ha estat preservar per a la nostra memòria col·lectiva l’apressada desaparició de desenes de noms de lloc, especialment de topònims menors, com ara trossos de terreny, que s’han perdut bàsicament per dues raons: perquè el propietari va deixar de conrear-los o perquè va integrar-los a una peça de cultiu més gran.

Mots que es perden

Amb el mateix afany de preservar la parla —potser, encara, més peremptori—, l’autor de l’imprescindible, entre més d’una dotzena de títols de poesia, narrativa i assaig, Dites, locucions i frases fetes(2007), recull a Món rural. Mots que es perden, no solament els mots que gairebé irremissiblement potser ja formen part del museu lexicogràfic sinó, també —i sobretot—, els que s’empobreixen i reculen per causa de la profunda castellanització, imposada des de l’Estat o, pitjor, acceptada per l’acadèmia.

En el pròleg d’aquest nou volum de capçalera —per als qui tenen curiositat per la llengua i alhora en volen la continuïtat viva—, l’autor esmenta un article que va publicar a la prestigiosa revista Llengua Nacional(estiu de 2010, núm. 71) en què ja assenyalava, sota el títol «La castellanització del català», que veure com el català s’afebleix «i s’aperdua em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament». A més de blasmar els perniciosos efectes dels quaranta anys de franquisme, que ha comportat que les noves generacions «pensen en castellà el català que parlen», Espunyes també apuntava en l’esmentat article el fet que els catalans tampoc no podem dir que  «hàgim fet mans i mànigues a favor de parlar —i escriure— un català mínimament correcte i net, sempre sota l’excusa, de mal pagador, de “a mi no me l’han ensenyat”. I quan s’ha pogut ensenyar, de voluntat per a polir-lo tampoc no n’hi ha haguda pas gaire. Sobretot pel que fa al català que avui es parla als mitjans de comunicació audiovisuals catalans, que si no és infame poc se’n falta. I déu n’hi do, d’altra banda, del que comencem de veure escrit en la premsa catalana. Uns mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el fan arribar fortament embastardit».

La terminologia que es presenta en aquest recull és la que el propi autor va poder sentir a la part baixa de l’Alt Urgell a mitjan segle xx, per bé que no és específica de les poblacions d’aquesta àrea —que aplega els pobles de Castell-llebre, Cortiuda, Nuncarga, Peramola, Tragó, Oliana, la Clua, Aguilar de Bassella i Bassella (aquesta darrera població ofegada sota les aigües de l’embassament de Rialb)—, perquè, per exemple, a Peramola (la seva vila natal) hi ha viscut gent provinent de moltes altres pobles amb parles que han enriquit la dels peramolins amb aportacions diverses.

Cal tenir en compte, a més, que alguns dels mots aplegats per Espunyes (que s’assenyalen amb un asterisc) no han estat recollits en cap de les obres magnes de la lexicografia moderna contemporània, és a dir, el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, i la Gran Enciclopèdia Catalana. Com a mostra, alguns botons presos al vol:

Afalat –ada adj. i m. i f.  Persona que menja amb excés i amb ànsia; llefarder. «Al Gaietà no sé com se li pot posar bé el menjar. Sempre endrapa afalat!»

Pràcticament desplaçat per fartó, fartanero golafre, o pels castellanismes tragóno tripero.

Esconcollir-se v. tr. Apostar-se en un punt determinat per a veure i no ser vist. «Volia espiar els tudons i es va esconcollir al bell mig d’una boixera.»

Pràcticament desplaçat per amagar-se.

Palandari adj. i m. Home que no acaba de fer les coses prou bé, pocatraça, desmanyotat. «Com se t’acudeix de fer treballar el Ferran! Que no ho saps, que és un palandari?».
Pràcticament desplaçat pel castellanisme manaces.

Rasper m. Espai, al costat d’un riu, compost de còdols i sorra a causa d’una riuada. «El cadàver del comte d’Espanya, a Nargó, el van trobar al rasper d’Armena.»

Sobre Josep Espunyes, de qui ja vam parlar al número 3 de La Resistència(abril de 2017) amb motiu de l’aparició de les seves Piulades de cultura popular. Bruixeria. Mimologismes. Llegendes, no us perdeu l’article que li va dedicar la lingüista Mercè Espuny, directora de Llengua Nacional, que en va fer una semblança molt adient a Núvol, en què reclamava que Calen més homes com ell.