El crim perfecte
L’aficionat a llegir novel·la policíaca va cometre un crim impecable, sense deixar un sol indici que fes pensar a ningú que n’havia estat l’executor. Ni tan sols podien buscar-lo a través d’un mòbil perquè va triar una víctima a qui no coneixia en absolut, i de qui va fer desaparèixer el cos tallant-lo laboriosament a trossets i desfent-los minuciosament amb un aparell domèstic de trinxar carn. El crim va ser perfecte, detall que no pot atribuir-se a l’autor, que no va poder-se estar d’explicar per tot el barri la seva obra mestra en el decurs d’una de les habituals borratxeres, tot i que afortunadament, ningú se’l va creure.
L’únic animal que ensopega tres vegades amb el mateix automòbil
Després que l’automobilista atropellés el conductor de la moto, va ajudar-lo ràpidament a aixecar-se i va portar-lo a l’ambulatori perquè li fessin un examen mèdic. La segona vegada el motorista va mosquejar-se bastant però va acceptar les disculpes i van tornar a passar pel dispensari, on van practicar-li les cures d’urgència. Quan va envestir-lo per tercer cop i abans d’anar a cobrar el sou que li havien promès per assassinar-lo, l’automobilista es va assegurar de passar-li per sobre prou vegades perquè el pròxim vehicle on pugés fos el de la funerària.
Les obsessions jugulars de la família política
Després de la cerimònia nupcial, mentre els convidats s’entretenien prenent un refrigeri, el germà petit del nuvi va acostar-se a la nova i espectacular cunyada i, estrenyent-la en una fraternal abraçada, va advertir-li que si mai s’atrevia a enganyar el seu marit, ell mateix s’encarregaria de tallar-li el coll. Amb el rostre compungit i sense temps de digerir l’aterridora amenaça, el germà gran del seu home va llençar-li un endimoniat alè, producte de més de deu copes de vermut blanc i va xiuxiuejar-li que estaria encantat de veure-la privadament a la petita habitació que hi havia al costat dels lavabos del restaurant, i així, de pas, s’estalviaria d’haver-li de seccionar la jugular si s’hi negava. Abans d’acabar el banquet, mentre l’orquestra tocava les primeres notes d’una coneguda cançó de moda, algú va trobar el cos sense vida de la núvia, estirat al jardí enmig d’un bassal de sang que brollava d’un punt molt proper d’on la noia tenia les seves cordes vocals, assassinada, és clar, per un dels dos germans del marit.
La veu de la consciència
El científic boig va contemplar des de la nau espacial l’èxit del magnicidi que havia acabat amb tota la humanitat, i va posar rumb a la terra tan bon punt va estar segur que el virus que ell mateix havia escampat ja estava sense efecte. La constatació de l’apocalíptica fi del gènere humà va colpir-lo en constatar l’acumulació de cadàvers escampats per tot arreu on passava, i malgrat que sempre s’havia considerat immune al sentiment de culpa, els remordiments van començar a torturar-lo. L’endemà al matí, sense haver dormit ni un segon i tip de sentir les veus interiors que el martiritzaven, va entrar en una comissaria de policia, va autoinculpar-se del crim global que havia comès i, només quan va constatar que el cadàver del tinent no pensava fer res per detenir-lo, va tornar a la seva residència molt més tranquil per haver-se tret aquell pes de la consciència.