[Un article de Toni Coromina.]
Segons els diccionaris, emancipar-se és unverb transitiu i pronominal que significa «alliberar-se respecte d’un poder, d’una tutela o de qualsevol altre tipus de subordinació o dependència». En una entrevista que vaig fer a Lluís Solà, aquest il·lustre poeta i activista cultural deia que «ningú no ha triat el cos que té, la raça, el sexe, la família o el país de naixença. Tots creixem en una societat formada per persones diferents i estem a l’albir d’unes influències o altres. Els camins del propi destí són imponderables, però sempre hem de prendre decisions. L’home no és una fulla que s’enduu el vent. Ponderem les coses i triem. Des que tenim ús de raó, la vida ens porta a decidir si anem per un camí o per un altre. Però sempre arriba un moment que hem de decidir». Més clar, l’aigua. I això tant val per a una persona, com per a un poble.
Tot i que durant el franquisme la majoria d’edat legal no s’adquiria fins als 21 anys, des de la mort de Franco la llei espanyola reconeix que als 18 una persona assoleix la plena capacitat jurídica derivada d’haver adquirit una maduresa intel·lectual i física suficient per a tenir una voluntat pròpia. A la meva jovenesa, emancipar-se significava marxar de casa (com el fill pròdig, però sense capital ni herència), viure en pisos compartits, fer feines ocasionals (collir raïm, fer de cambrer, pintar parets…), per anar fent la viu-viu i poder viatjar. La qüestió era sortir de l’ou i tastar la independència familiar, una tasca titànica en el cas de les noies, que s’havien d’emancipar dues vegades: com a joves i com a dones (un cas concret: si volien comprar anticonceptius orals, havien d’anar al Servei de Planificació Familiar, o bé a la consulta d’un ginecòleg privat per a poder obtenir receptes abans d’anar a la farmàcia).
Els nois i noies de la meva edat vam coincidir amb els espeternecs tardans del Maig francès del ’68 i la contracultura, inspirada en els joves rebels dels EUA, encara que la nostra generació no era uniforme ni contracultural en el sentit monolític que es donava al moviment de rebuig als valors socials i a les maneres d’entendre la vida als EUA. De fet, la contracultura americana, impulsada en part pels escriptors de la generació beat i els primers hippies, va néixer en un context molt particular associat a la guerra del Vietnam; mentre que, aquí, la situació politicosocial i els costums eren molt diferents; però teníem en comú una especial veneració pel precepte de l’amor lliure i una clara voluntat d’emancipar-nos i de trencar amb l’estructura de la família tradicional.
Quatre dècades enrere, pera molts joves de comarques, la màxima fita era anar a Barcelona. Un lloc ideal, lluny del control familiar, per a estudiar, fer amistats, trobar parella (ocasional o definitiva) i experimentar la llibertat que proclamava Erich Fromm en el mític llibre La por a la llibertat. La disbauxa era un objectiu habitual, després d’un passat massa lligat a la repressió carpetovetònica. També hi havia una atracció especial per l’estranger i els aires nous vinguts de fora: Londres, París, Perpinyà, Amsterdam, l’Índia, el Marroc…
Avui, el fill pròdig bíblic s’ha transformat en un jove que torna molt aviat a la casa dels pares, després d’haver-la abandonada durant un temps, tractant d’independitzar-se. De fet, molts dels joves es queden a vegetar a la llar familiar fins més enllà dels trenta i els quaranta anys. O fins que moren els progenitors. I els pocs que s’emancipen es troben sense feina i hi tornen aviat. No viuen on volen per raons econòmiques; i si ho fan, depenen de l’ajuda familiar per a pagar el lloguer.
En plena catàstrofe econòmica i ofegats en l’oceà de l’atur, més de la meitat dels aturats són joves. Per això l’emancipació familiar és un miratge impossible. I per acabar d’espatllar-ho, saben que si estudien una carrera i es llicencien el seu destí inexorable serà fer la cua a l’oficina d’ocupació.
Segons l’Observatori de l’Emancipació del Consell de la Joventut, el 80% dels menors de 30 anys viuen amb els pares. I les previsions indiquen que l’emancipació juvenil s’endarrerirà més enllà de la trentena. Si aquests joves volguessin comprar un pis i independitzar-se, haurien de destinar el 60% del sou a la hipoteca, en el cas que tinguessin una feina raonablement ben pagada. Però tal com està el preu de l’habitatge i el mercat de treball —habitualment estacional, mal pagat, amb molta rotació o a temps parcial—, aquest col·lectiu té molt difícil (pràcticament impossible) abandonar la llar familiar.
Una de les poques opcions és —tal com fan molts estudiants— viure en pisos compartits, tot i que això tampoc no garanteix l’assoliment d’una vida adulta independent. Aquest estat d’interinitat implica algunes disfuncions derivades d’una convivència immadura, com ara la preparació d’àpats repetitius (macarrons, llegums preparats o arròs a la cubana)—, una neteja caòtica i deficient de les estances, horaris incompatibles… Molt sovint, a més, aquests joves demanen diners als pares per a satisfer algunes necessitats, com el transport, el pagament del lloguer i el carnet de conduir. O porten la roba a la mare perquè els la renti.
Més enllà de les dificultats econòmiques, en el cas que els fills emancipats vulguin tenir una vida autònoma en parella, la cosa es complica si hi ha descendència, perquè aleshores els avis es converteixen en monitors i «cangurs» de la canalla, i la casa paterna esdevé una llar d’infants. En determinades ocasions, si la independència és insostenible, algunes parelles amb criatures s’instal·len temporalment a casa dels pares (o dels sogres), una temporalitat que pot resultar indefinida.
Tanmateix, tot i reconeixent els obstacles i els inconvenients d’optar per una vida independent, i sense pretendre fer apologia de la ruptura radical dels esquemes familiars convencionals, em fa l’efecte que una part considerable dels joves que no s’emancipen ho fan per comoditat o falta de coratge. És veritat que l’alternativa de passar-se la jornada fent cua a les oficines d’ocupació o presentar sistemàticament currículums que ningú no llegeix, és descoratjador. Però, tampoc no es pot caure en la desídia i estar-se tot el sant dia estirat al sofà de casa dels pares fent zàping davant el televisor o bussejant en el món virtual d’Internet, mentre demanem a la mare que ens faci una truita, ens renti els calçotets i ens doni 50 euros per anar al cine i fer una copa.