Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Juny de 2019

Voluntaris de la Fundació Arrels atenen una persona que dorm al carrer a Barcelona [Foto: arrelsfundació a Flickr.]

[Un report de Xavier Borràs.]

Barcelona, les deu del matí. Al xamfrà de la ronda de Sant Pere amb la plaça de la Universitat un home d’una quarantena d’anys, colrat de pell, mal girbat, s’abaixa els pantalons i es posa a cagar. La femta, d’un pam i mig, compacta, d’un color marró intens, resta inerme com una ensaïmada pujada de to damunt d’una de les rajoles de la vorera. La gent que camina a prop de la cagarada del rodamón hi passa impertèrrita, alguns amb l’esguard perdut, d’altres —tot i observar-ne la tofa instal·lada— fan com si no la veiessin.

A mitjan juny la Fundació Arrels va fer públic un cens, aproximat, de les persones que dormen al carrer a la Ciutat Comtal: 1.195 éssers humans, de tota classe i condició, amb un creixement constant al llarg d’aquests darrers trenta anys, quan la majoria que hi dormien era gent amb problemes bàsicament de dependència, addictes a les drogues, que el sistema havia expulsat i que no se’n sortien (de poder reviure amb dignitat). Ara, les coses han canviat. Molts dels rodamóns que s’instal·len en catres improvisats arreu de la ciutat s’hi han vist obligats per causes molt diverses vinculades a la situació econòmica (com la pèrdua de feina), el mercat immobiliari (preu del lloguer, desnonaments), els moviments migratoris i la fortalesa de les administracions públiques (la rigidesa dels serveis socials, els mecanismes d’ajut i els procediments institucionals); les situacions particulars que poden viure les persones immigrades i algunes minories, com la comunitat romaní; la situació familiar i la xarxa social que la persona té com a suport (per exemple, un divorci o la mort d’un familiar), i, encara, l’educació, l’edat, la dependència i la salut.

Aquest flagell —no exclusiu de les nostres terres—, es calcula que a Catalunya afecta, pel cap baix, unes set mil persones, que dormen als carrers de les ciutats grans (Barcelona), però també mitjanes, com Tarragona, Girona, Lleida, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell o Reus (les poblacions on s’ha organitzat recomptes).

A Barcelona, en els darrers més de 30 anys el creixement depassa el seixanta per cent de gent que dorm i viu al carrer i cap govern municipal no ha estat capaç de fer-hi front, ni tan sols els revolucionaris de pagueta de l’Ada Colau, que torna a manar —ara de la mà d’unionistes del 155 (PSC) i racistes (Valls)— per a escalfar la cadira i fer la viu-viu amb els acòlits del «sí, se puede» (acabar amb Catalunya i la catalanitat).

Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap. Té a veure amb l’escapçament que s’ha produït de l’esperit en els éssers humans, que han estat abocats a un consum innecessari i desaforat que, per a més malaurança, destrossa el nostre entorn i ens empeny quasi inevitablement a una nova extinció.

Recentment, l’actor Joel Julien va penjar al seu compte de Twitter la fotografia que podeu veure aquí sota amb l’únic text d’un interrogant. La pintada Homeless go Home (Els sense llar aneu a casa) què expressa? La necessitat que tots els sense llar tinguin casa o és una metàfora estrambòtica digna dels grafits del Maig del 68?