Nan Orriols

[Els articles que segueixen han estat publicats al Diari de Manlleu. El primer que trobareu a sota és el darrer que s’hi ha publicat.]

Pocavergonyes

El senyor Tomàs Molina, home catòlic i meteoròleg de TV3, serà eurodiputat durant mitja legislatura. Algú hauria d’explicar de què viu ara. Cobra de la televisió pública de Catalunya? Qui vulgui aigua que es mulli el cul. Molina juga amb els diners dels altres, amb els nostres diners.

El professor Joan Josep Queralt Jiménez va acceptar el càrrec que li va oferir ERC per anar al Senat. Seria bo que Queralt, que a les tertúlies de TV3 pontificava com un rector enfilat a la trona, digués alguna cosa del pacte d’Esquerra amb els socialistes per investir l’ultradretà de l’Opus Dei Salvador Illa, que no té altre objectiu que fer desaparèixer Catalunya com a nació.

Un altre crac és el periodista Francesc-Marc Álvaro, qui, així que va veure la possibilitat d’anar-se’n de diputat a Madrid, també per Esquerra, va acceptar amb els ulls clucs. També seria bo que digués coses del vergonyós pacte per investir ultranacionalistes espanyols. Però també callarà. Són tots uns pocavergonyes.

Moderats

No suporto les persones que van de moderades per la vida. No suporto les persones que vulguin entendre el que és impossible d’entendre. Cal ser radical. El pa amb tomàquet no es pot fer amb baguette de benzinera i tomàquet de pot. Cal explicar clarament que vivim en un país corrupte, amb una monarquia corrupta i una constitució feta per garantir als corruptes gaudir de l’herència del dictador Francisco Franco.

Si algú que viu en aquest país fa política per mantenir aquest estatus en nom de la moderació és una mala persona, i és per aquest fet que molts van al Vaticà a veure el papa de Roma, que és un verdader impostor, perquè els doni la benedicció i puguin continuar amb la seva malaltissa bogeria.

Abusos municipals

Una caixa de cartró que anava destinada a una persona amb domicili a Manlleu apareix al costat del contenidor de cartró de la plaça dels Màrtirs de Vic. Els funcionaris municipals de la ciutat entenen que algú ha fet «turisme de deixalles» i s’ha desempallegat de la caixa. La responsable d’aquest residu rep una multa d’aproximadament 750 euros. Per això em pregunto: amb accions com aquesta, l’Ajuntament de Vic vol sancionar o vol recaptar?

És evident que s’han de complir les normes, però l’Administració no pot abusar. La tecnologia permet fer moltes trapelleries als ajuntaments amb els radars, els parquímetres i les deixalles, i de cap manera no és admissible que sancionin amb afany recaptatori.

Dretes i esquerres

El cert és que la Revolució Francesa va deixar coses bones, també molta violència i els termes dreta i esquerra, donant a entendre que els d’esquerres volien un canvi polític i social i els de dretes s’oposaven als canvis.

Actualment han aparegut amb força els conceptes de extrema dreta i extrema esquerra. En realitat, la discussió és molt inútil, perquè si el PSOE de Felipe González, Salvador Illa, Grande-Marlaska i Miquel Iceta és d’esquerres, tal com ho són els d’ERC, i els de Junts són de centre, no es pot entendre que els d’ERC i Junts vulguin proclamar una república, i els del PSOE, Sumar, PP i Vox defensin una monarquia imposada.

El progrés seria simplificar les coses, disposar de sistemes democràtics per poder decidir moltes coses que a l’Estat espanyol no se’n pot ni parlar, com per exemple sobre la Constitució. Amb l’aparició de Vox, company de viatge del PP, i amb un poder judicial molt polititzat, els termes dretes i esquerres perden totalment el sentit, perquè avui Europa té molts problemes —la natalitat, l’arribada de migrants, el canvi climàtic, abusos de poder (sobretot per garantir-se cobrar de l’erari públic de per vida)— que no es poden solucionar des de la confrontació, i no hi faran res. El comandament de la televisió té un botonet vermell. No costa res prémer-lo, o patirem molt.

President

Els he dit de mil maneres que no estic preparat per assumir una presidència de tanta responsabilitat. Estic molt entorpat i, per distreure’m, vaig a caminar pel serrat de les Bruixes, a Sentfores, on fa anys viu una sargantana a qui demano consell.

Al cim d’un gris terrer que no és terrer, busco un lloc per asseure’m. Des d’aquí, molt lluny, veig Vic i el Montseny. La sargantana no tarda i parlem de la meva oferta de la presidència. Diu que troba estrany que, veient que tothom vol ser president, m’hi insisteixin tant. Li explico que les presidències de les comunitats de veïns van per torns:

—Ah!, ja ho entenc! És obligatori! —exclama.

—Sí, sí, responc.

—El pis és de lloguer?

—Sí, sí, de lloguer.

—Tranquil, una sargantana de Manlleu m’ha dit que si t’espaviles trobaràs pisos sense presidència de la comunitat de veïns.

Diu que en aquests edificis tothom fa el que vol…

—Això sí: hi trobaràs molta quitxalla que criden i salten amunt i avall. T’agradarà. Segur. La quitxalla són el futur. Són vida.

—On vius tu sargantana?

—Sota una pedra molt grossa a tocar del serrat.

—Hi puc venir?

Ara visc amb la sargantana i estem la mar de bé. Fins i tot menjo formigues.

Modelets de por

Aquests dies he mirat un xic la televisió per veure votacions, traïcions i contradiccions i, oh, meravella!, algunes renúncies de lideratge. Però el que més m’ha cridat l’atenció és el problema que tenen algunes representants públiques amb la vestimenta. Reconec que els homes ho tenim prou fàcil, perquè avui, amb unes calces i una americana, en tenim prou per anar a l’oficina o al Parlament. I més, ara que la corbata ja només serveix per veure qui és més ceballut.

Les dones ho tenen més difícil; bé, no totes, perquè també en puc veure amb vestimenta pràctica i normal. Però una que m’ha atret molt és la senyora de Sumar, que ara resta molt i que cada dia canvia de modelet. Deu tenir un fons d’armari colossal! També he pogut veure que té molts problemes amb els cabells llargs, perquè se’ls toca i se’ls aparta contínuament.

Al Parlament de Catalunya hi vaig veure una consellera amb un vestit blau molt complicat que podia estabornir tot l’hemicicle i quedar ella sola com a presidenta de la Generalitat sense que la votés ningú. Per acabar, diré que la portaveu del Govern vestia amb dues peces de color blanc brillant com d’astronauta. Amb casc blanc i visera, podria anar a veure l’ET allà on visqui actualment. Crec que no gaire lluny, perquè té una retirada amb el Sr. Santi Vila. Però, ves a saber a quin partit milita ara…

155 + 155 = 310

Segurament aquest país que tant estimo es mereix el que li passa, perquè si quan anem a votar guanyen els que van aprovar, aplicar i gaudir de l’article 155, com Salvador Illa, Alicia Romero, Ramon Espadaler, Alejandro Fernández, Santiago Rodríguez, Ignacio Garriga, etc., és perquè no som capaços de foragitar les nostres cabòries que ens divideixen.

Un país que vota el Sr. Illa, que va anar a manifestacions de tot tipus al costat de senyors i senyores de «Por Dios, por la patria y por el rey», és un país malalt. Ens fem l’harakiri però encara quedem vius. Si de tots els del 155 en fas un caldo en una olla gegantina, no serveix ni per fer un arròs bullit. Aquest personal tan espanyol, si sortissin de nit amb «cucurutxo», fins i tot els senglars, marxarien a l’exili!

Inexplicable

El ridícul que fa Tomàs Molina només el puc entendre perquè és catòlic (va explicar que va conèixer la seva dona a missa). Els catòlics i els de moltes sectes no tenen sentit del ridícul i això ho veiem cada dia amb Salvador Illa, Oriol Junqueras i el cardenal Omella. De fet, recordant el famós Palmar de Troya, qualsevol aventura feta en nom de Déu es pot convertir en una verdadera pallassada. Ara, l’home del temps de TV3 i futur diputat al Parlament europeu surt al programa Cuina com puguis de Marc Ribas fent el numeret per distreure i anestesiar el personal. Jo veig Tomàs Molina amb ales d’àngel volant pels núvols i, al cim d’un cumulonimbus, orinant tranquil·lament per fer veure que plou.

Extraterrestres

No és clar que no existeixin els extraterrestres. Si existeixen els esperits i els misteris i sense la tecnologia actual els sants a vegades leviten i parlen amb Déu, és molt probable que estiguem rodejats d’extraterrestres. Avui, m’ha dit una tórtora turca que un buròcrata de Madrid farà una llei perquè els propietaris de gossos hagin de fer un curs per saber com cuidar l’animal. De ben segur que aquest funcionari és ben extraterrestre, com també, molt amagat, ho és l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni.

L’altre dia, al capvespre ja molt fosc, vaig veure una reunió d’extraterrestres humans i animals. Es veu que per tal de controlar més, alguns alienígenes van disfressats d’animals, amb ploma i sense; fins i tot papallones i llagostes poden ser extraterrestres! En fi, cal anar amb compte i no entrar a cap església ni resar el rosari (es veu que això ho tenen molt controlat). També l’Himno de Infantería i El novio de la muerte són extraterrestres, i El virolai, no n’estic segur.

Vocació de servei

Veig molt polítics que tenen tanta vocació de servei públic que viuen i viuran tota la vida de l’erari públic. Luisa Fernanda Rudi, Margallo i Revilla fa més de quatre dècades que cobren de les administracions. Cal fixar-se, també, en persones d’obediència canina, que cobren de manera indirecta perquè representen els partits a les tertúlies. Són teòricament professionals independents, com Joan López Alegre, Sergi Sol, Toni Bolaño, etc.

Salvador Illa, com Pedro Sánchez i molts més, sempre han cobrat, d’una manera o altra, dels contribuents. Es dona el cas que a setanta diputats que no han sortit elegits als parlaments regionals, al Congrés o al Senat se’ls continua ajudant econòmicament perquè no tenen feina, i d’altres cobren ajudes per pagar el pis.

Vocació de servei? Cal una reforma que no farà ningú. Els va la vida. Sabeu? Els que tenen aquesta vocació de servei no saben que els diners es guanyen treballant.

Ocells

Més de 250.000 exemplars d’ocells moren anualment per impactes als gratacels de Nova York. La ciutat està situada en un punt de pas d’ocells migratoris. La llum artificial anul·la la capacitat de navegar de les aus migradores i provoca que xoquin directament contra la font de llum, o les arrossega cap a les parts més brillantment il·luminades de la ciutat i les exposa fins i tot a l’amenaça de la col·lisió durant el dia.

L’acció humana complica molt les coses i tot canvia molt de pressa. Ara bé, cal recordar que les Torres Bessones van caure un dia perquè uns ocells molt grans hi van xocar i les van enderrocar. Quines coses! D’una manera o altra, sempre fem disbarats.

Serrat

Tothom és lliure de pensar el que li vingui de gust i d’acceptar els premis, guardons i pedestals coronats que li regalin. No m’imagino Lluís Llach acceptant el «Premio Princesa de Asturias». En canvi, Joan Manuel Serrat, que té magnífiques cançons, pel que sembla passa de tot, i no em refereixo a la qüestió política, tot i que sempre dona suport al PSOE (hi té tot el dret). El que em sembla impresentable és que accepti el reconeixement d’una monarquia tan corrupta i gens democràtica com la dels Borbons, imposada pel franquisme.

No m’agrada Serrat. No m’agrada la gent que, com deia Groucho Marx, per tal d’aconseguir beneficis econòmics diuen allò de «No es preocupi: si no li agraden els meus principis, en tinc uns altres».

Guantánamo

A la base militar de Guantánamo, a Cuba, on els EUA porten tots els detinguts que entenen que són terroristes potencials, els presos no tenen dret ni a judici ni a sentència, i poden ser torturats fins a la mort impunement. Però la cosa ve de lluny: més de 4.400 afroamericans van ser torturats, penjats i cremats entre 1877 i 1950 per verdader odi i terror racial. Mentre eren torturats, se’ls tallaven els dits i les orelles, que es regalaven com a record a la gent que presenciava l’acte. Aquestes tortures es tractaven com una festa, on es menjava i es bevia whisky, i moltes famílies hi anaven amb la quitxalla.

La violència física, les tortures i la mort formen part de la nostra vida i s’han exercit a tots els països del món. El dictador i criminal Francisco Franco va afusellar mares i criatures sense judici. A França, la guillotina també era una festa, i a Anglaterra es penjaven criatures considerades culpables en un judici. Sí, l’home és un llop per a l’home.

Estabornit

Sant Jordi: milions de roses, milions de llibres, milions de tot i més… i que no s’acabi mai! La rosa vermella és la més venuda, però la blava, també. I tot és una festa, cada any millor. Sí, molt millor. Acabarem les roses de tot el món? Acabarem comprant llibres que no ha escrit ningú? Tot pot passar.

El president d’Aragó diu que «Cataluña solo era un condado y Aragón, un reino», i que ells sí que són molt i molt espanyols. A Madrid, el rei i el president del Gobierno de España, vestits de grills, donen un premi literari de molt honor a un escriptor en llengua castellana que s’enfila a un púlpit. Fa un sermó que tots els grills aplaudeixen. De fet, la cultura, avui, és poc més que parar el cul a canvi de 5 o 200.000 euros. Les guerres i els morts continuen, i d’això no en parla ningú.

Trens internacional i de Rodalies

L’Estat espanyol no traspassarà cap tren, cap estació ni cap via. L’Estat espanyol no té intenció de traspassar res, encara que el president Aragonès digui que sí i que sí. La primera prova clara i contundent que ja avisa d’aquestes intencions és el nomenament de Pere Macias com a comissionat del Govern per al traspàs de Rodalies.

Macias ha treballat per a Ada Colau en el famós tramvia de la Diagonal. És un dels culpables del desastre dels túnels de Bracons inacabats i que han creat un problema important a la Garrotxa. És un d’aquells homes que pensen que les lleis, les normes i els decrets són per complir-los o no segons convingui.

De moment, totes les estacions de la línia de Puigcerdà no tenen informació i les bicicletes poden accedir al tren depenent de l’andana on s’aturi. A l’estació de Ripoll, el desastre és monumental. ERC, Óscar Puente, ministre del PSOE, i Pere Macias no faran el traspàs del segle, però podríem acabar tots vestits de RENFE o ADIF. El traspàs efectiu de Rodalies, ni en somnis!

Són de l’Espanyol

Tothom té dret a sentir-se identificat amb un club de futbol, de bàsquet, d’hoquei… També hi ha qui no li agrada l’esport i es dedica a la poesia o a no fer res. Tot s’ha de respectar. Però em crida l’atenció que personatges del món de la política com Gabriel Rufián, Salvador Illa, Jordi Turull i d’altres siguin de l’Espanyol. Rufián diu que «ser republicà i d’esquerres és inherent a ser soci de l’Espanyol». Turull va manifestar que «ser de l’Espanyol és un calvari: un any que juguem a Europa i em tenen aquí tancat».

Diria que tots creuen que cal defensar el club dèbil enfront de la prepotència del Barça. És un comportament molt cristià i republicà. En el cas de Salvador Illa, també podria entendre que els que defensen la independència de Catalunya estan defensant el dèbil enfront dels abusos de l’Estat espanyol; però ell defensa que el dèbil és l’Estat perquè està en perill l’Espanya castellana.

Per acabar, diputat Illa, no ens imposi l’ampliació de l’aeroport del Prat, no demani el Quart Cinturó ni es dediqui a vendre terrenys de CaixaBank. Pensi un xic en els de Girona. No som catòlics, però volem viure tranquils.

Nova Planta

Cal llegir la mort de Sòcrates escrita per Plató. Cal llegir Eclesiastès de la Bíblia. Cal escriure curt i llegir Epicur. Sí, sempre els clàssics.

La nostra humanitat no té solució. Els déus són molt dolents i mentiders, però els nats als Països Catalans hauríem de llegir el Decret de Nova Planta, pensat i signat per saquejar-nos i que encara s’aplica amb contundència i violència: «…los vegueríos de Vique y de Camprodon otro corregimiento, su corregidor en Vique con un teniente y otro que resida en Olot ó Camprodon…». I així, Puigcerdà, Lleida, Balaguer, Tàrrega, Tortosa, Agramunt, Manresa, Berga, Cervera, etc. A tots els Països Catalans, universitats tancades, justícia castellana i territori ocupat. Això encara és així. I tenim botiflers que ho defensen, això sí, ben pagats.

Sant Jordi

Miro a primera hora què diu TV1 de la diada de Sant Jordi. Una locutora explica que se celebra a Barcelona i que, aquest any, el nombre de «casetas» serà més gran que mai. Bé, en el cas de TV3, la informació no varia gaire. L’alcalde Collboni esmorza amb els autors que més tard signaran llibres. De la festa a la resta de Catalunya, poca cosa. Els autors de terra endins, inexistents.

En fi, que entre Collboni —votat pels de les «casetas»—, els que s’aprofiten dels mitjans públics i que a Madrid llegiran Don Quijote de la Mancha per fer-se la festa un xic seva, acabarem el dia amb el president Aragonès criticant el president Puigdemont. Fa anys que el drac el tenim a casa més viu que mai; això sí, ara, indultat.

Incompetència + inconsciència

Si sumem la incompetència amb la inconsciència tenim l’individu perfecte: en ésser un incompetent, no sap què diu, i en ésser un inconscient, diu el que diu i s’aplaudeix a si mateix.

El 1417, Anselm Turmeda va escriure La disputa de l’ase. Fill de la ciutat de Mallorca, va estudiar física i astronomia a l’Estudi General de Lleida i teologia a Bolonya. A Tunis va abjurar del cristianisme i va abraçar l’islam. El rei de Tunísia li va concedir rendes i es va casar amb la filla d’un notable. L’home, vivia ric i tranquil.

Bé, Turmeda va escriure en àrab i en català. Va fer molt soroll, però La disputa de l’ase és un llibre imprescindible per a tothom qui vulgui entendre que qualsevol humà és més ruc que un ase o qualsevol altre animal. Si el llegiu, aprendreu de les aranyes, mosques i mosquits, i entendreu això d’«incompetència + inconsciència». Millor quatre potes o més que dues i disfressades.

Roses, llibres i mentides

Aviat serà Sant Jordi. No compreu llibres. Regaleu roses. Regaleu-vos a la gent que estimeu. De llibres, cal llegir-ne i regalar-ne tot l’any. Veurem novel·les i escriptors de tots colors, i les televisions entrevistaran els autors més venuts. I ens avorriran amb els mediàtics de tertúlies i tertulians, tots amb el cul pagat.

Als pobles la festa és diferent, i fins i tot tenen el drac domesticat i passen de la bogeria metropolitana. A Madrid, donat que és el dia de la mort de Miguel de Cervantes, faran el ridícul llegint El Quijote vint-i-quatre hores seguides.

És estrany: l’original d’El Quijote no existeix. Algú diu que En Quixot (o En Cuixot) es va escriure en català. El llibre parla molt dels Països Catalans, València, Barcelona, Catalunya, Saragossa i Nàpols, però de Castella no en diu res. Joan Miquel de Servent, fill de Xixona (busqueu-lo i el trobareu), segurament és qui va escriure El Quixot. Qui va fer la traducció al castellà, no ho sabrem mai.

Pasqua abans de Rams

Les tradicions i els costums ens porten tot tipus d’activitats per fer el que en diem «Setmana Santa»: pel·lícules de romans, processons de cucurutxos, Crist a la creu, el papa a Roma, turisme de mar i muntanya… i tothom, o ningú, content.

Personalment, penso que això és horrorós. No sabem organitzar vacances de primavera i hem d’aprofitar festes religioses per fer-ne. Cal mirar endavant. Si tot el que sabem fer és anar amunt i avall amb l’excusa d’aquests dies de festa, és que anem molt malament.

Llavors, trobo coneguts que em desitgen bona Pasqua i no entenc res, perquè un servidor només recordo el consell que et donaven els pares quan et deien «Compte, que no feu Pasqua abans de Rams!». Això sí, sense ous de xocolata.

Odes

Bonaventura Carles Aribau, ‘Oda a la pàtria’. Jacint Verdaguer, ‘Oda a Barcelona’. Joan Maragall, ‘Oda a Espanya’. L’oda encara vol mantenir el cant emotiu dels grecs, poesia escrita segles abans de Crist. A mi m’agrada llegir l’’Oda a Afrodita’ (o ‘Himne en honor d’Afrodita’). Afrodita era una dona complicada. Si la llegeixo en castellà no l’entenc. En català:

«Suor gebrada tota m’ompla, y forta
tremor m’agita, molt més groga’m torno
que herba marcida, y defallint, com morta,
sens alè quedo.»

Prefereixo adormir-me amb Afrodita que amb les tertúlies de TV3 o de qualsevol televisió mundial. I de cap manera puc llegir l’’Oda a Espanya’ de Joan Maragall! De fet, això de les odes no m’agrada gaire. És millor escoltar com canten els ocells, encara que sigui un corb que gralla.

Eternitat

Eternitat és el temps infinit que no s’acaba mai. Algú ha volgut fer creure que l’eternitat és un atribut exclusiu de Déu. Bé, trobaríem moltes interpretacions de l’eternitat; no val la pena perdre-hi ni un minut. L’eternitat, avui, febrer de 2024, la definiria com l’element imprescindible perquè la nostra espècie visqui idiotitzada, descerebrada, inútil, dogmàtica, tecnològicament segrestada i, monàrquica o republicana, sempre perseguida per la infinita injustícia dels jutges i els mosquits tigre, que persegueixen fins i tot els ecologistes que defensen la biodiversitat.

No hem de patir per res. Tot és etern i també infinit, fins i tot la carn d’olla i els galets de Nadal. Estic segur que, tan eterns com som, d’aquí a deu mil anys encara farem pessebres i cantarem La pastora Caterina. Ara bé, d’El desembre congelat no en quedarà res.

Notícies de la televisió

Com cada dia, les notícies informen dels avenços tecnològics, de la intel·ligència artificial i dels últims descobriments per curar malalties. Però el cert és que a Catalunya no plou. Diuen també que els polítics discuteixen lleis i més lleis, uns a favor i altres en contra. Però no plou, i tampoc no neva a les muntanyes.

També diuen que a Madrid volen invertir 2.400 milions d’euros en l’aeroport de Barajas per convertir-lo en el més gran d’Europa. Seria bonic de veure milers i milers d’avions farcits de personatges artificials per venir a visitar el Madrid de los Austrias o el Museo del Prado.

Les notícies afegeixen que des de l’aeroport de Madrid es podrà anar amb un vol directe a qualsevol capital del món. Això m’ha emocionat molt. Tant és així que ja preparo la maleta per visitar-les totes. Començaré per Ulaanbaatar i després, evidentment, aniré a Roma perquè el papa em doni la benedicció apostòlica.

Barcelona, ciudad de ferias y congresos

Josep Maria de Porcioles, alcalde franquista de la Ciutat Comtal, va veure Barcelona com una ciutat ben preparada per organitzar-hi ferias y congresos: Salón Náutico Internacional, Salón de la Infancia y la Juventud, Jornadas Nacionales de Radio, Elección del joven manager de Barcelona… Es tractava de promocionar la ciutat a l’exterior. Santa innocència!

Han passat molts anys i Barcelona continua organitzant fires i congressos. A Madrid, amb IFEMA, han intentat fer-li la competència, però no se’n surten. No podran mai. Barcelona ofereix bones comunicacions, bons hotels, bons restaurants i prostitució; disfressada, si voleu, però prostitució, tant femenina com masculina.

El PSOE i la senyora de Comuns volen prohibir la prostitució. Ei!, prostitució al Congrés i al Senat, molta més que a les fires de Barcelona… i la paguem entre tots!

Najat El Hachmi

En un article al diari El País, la catalana Najat El Hachmi escriu: «Los catalanes, ya saben, son una raza superior donde las haya, así que la única explicación posible a los nefastos resultados del informe PISA es la sobrerrepresentación de nouvinguts». La Najat ha guanyat diversos premis escrivint en català, i la seva obra també ha estat traduïda a diferents idiomes. Va arribar a Vic i va escriure, crec, el seu primer llibre, Jo també soc catalana.

És una llàstima que no defensi la seva independència intel·lectual i que escrigui perquè el personal d’El País i del PSOE estiguin contents i feliços. Ella sap que, des que va arribar a Catalunya de criatura des de Nador, hem passat de sis a vuit milions d’habitants. Feminista i lliure, ha d’entendre que quan el servilisme es converteix en dogma es perden totes les llibertats. Llàstima, Najat, però m’agradaves molt més quan deies «jo també soc catalana»…

2024

Només de pensar que aquest any continuaran els mateixos tertulians a totes les ràdios i televisions d’arreu del país, entenent que al país dels castellans i Borbons passa el mateix, provoca un pànic que se’m faria insuportable si no fos perquè ja no n’escolto cap.

Tinc un amic que m’informa i em recorda que els tertulians Sergi Sol, Joan López Alegre, els del programa d’en Xavier Graset i els dels mitjans de Madrid —inclosos l’Enric Juliana i els de les tertúlies de futbol—, continuaran analitzant, pontificant i anestesiant el personal a cops d’amnistia, jutges caducats, ministres perpetus o Borbons exiliats.

Podria passar que la fi del món o el judici final ens agafés a tots amb calçotets o tanga. O, encara millor, en pilotes. Seria més divertit.

Gao Xingjian

Gao Xingjian, de 83 anys, és un xinès premi Nobel de Literatura que viu a França. He llegit una entrevista que li van fer el 2011 on diu amb contundència que «l’ésser humà és estúpid, i hem de ser conscients d’aquesta realitat». Hi explica que es pot ser feliç tot i que sapiguem que el desastre el tenim a sobre. Parla del desastre de les religions, que sempre s’han aprofitat de la debilitat de l’ésser humà i de la por de morir.

Llegir-lo et porta a un món filosòfic que s’entén. Explica que, de vida, només en tenim una, i que depèn de nosaltres que la gaudim i siguem conscients de la realitat. Tancar els ulls només porta al desastre. Diu que no podem canviar aquest món i que cal sortir dels «-ismes».

Any nou, vida nova. Recordeu: res d’«-ismes». És millor el pa amb tomàquet.

Girona Futbol Club

M’agrada que l’equip de Girona de futbol guanyi partit rere partit. Diuen que té el pressupost més minso de Primera Divisió i que el seu estadi és el més menut de tots els clubs d’aquesta categoria. M’agrada que el seu entrenador madrileny del barri de Vallecas decidís aprendre el català i que visqui feliç a Girona amb els seus jugadors. Ho entenc i m’agrada. Es fan estimar.

El meu mestre Ramon Cotrina, poeta del Grup de Vic que va impartir milers de classes en català i va ser cofundador de la Universitat de Vic, em deia sempre que si una prosa o un poema el llegeixes i no l’entens, que el tornis a llegir; i que si continues sense entendre’l, és que no diu res. A en Cotrina avui li agradaria veure el Girona.

Això del Girona s’entén, però una novel·la que no he entès mai —i que molta gent del món de les lletres diuen que tampoc l’entenen— és Canto jo i la muntanya balla, de la Irene Solà. Premiada i presentada arreu, no l’he poguda acabar de llegir. Què me’n diria en Cotrina, enamorat de Dant i de Verdaguer i que em suggeria que llegís Cohèletper entendre els desastres que neixen de la vanitat? Segurament trobaríem la resposta a l’Estadi Municipal de Montilivi.

Cap d’Any

Un any sense pluges, sense bolets. Un any, això sí, amb el pregó de la Mercè i fent actes de reconeixement als millors esportistes. També amb premis literaris, la celebració —com cada any— de La Marató de TV3, sopars de Nadal per als més necessitats, el Gran Recapte, etc. Dotze mesos més repetint i repetint el que fem cada any i criticant el que hauríem de fer millor i no fem mai.

Com cada any, guerres i misèria, odi i venjança. I aquest any, també amb una comissió encapçalada per l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat per informar que la immersió lingüística no respecta els drets dels castellans. En fi, seria millor que l’informe el fes directament la Guàrdia Civil…

Pedestals

En Ramon Cotrina —membre del Grup de Vic de poesia junt amb l’Antoni Pous i en Grau Jofre, entre d’altres, que van treballar sense recursos per defensar la nostra llengua— va ser el meu mestre. M’explicava que, estant al seminari de la Gleva, va anar a Manlleu a comprar el primer llibre a can Contijoch. En Cotrina, junt amb en Torrents, en López i en Puntí, van lluitar per aconseguir l’actual Universitat de Vic.

Sempre em deia que llegís Cohèlet o Eclesiastès de la Bíblia. Era per fer-me entendre que cal viure sense vanitat, que cal servir la societat de manera dolça i que anar amb un pedestal a l’esquena i enfilar-t’hi perquè tothom et reconegui com a persona sàvia i de la Viquipèdia no serveix per a res. Tenia raó. Ara veig molts pedestals, alguns d’amics meus. Em sap greu. D’altres compren el pedestal pensant que un dia s’hi podran enfilar, però el pedestal ja el tenen. Els regalaré l’escala.

Verí

Llegint la història de com Isabel de Castella va arribar a regnar amb Ferran d’Aragó t’adones que està farcida de falsificacions de documents i de verí. Molts van morir enverinats: el germà d’Isabel la Catòlica, el rei Enric de Castella, Felip el Bell… El bisbe Carrillo era expert en verins i falsificacions i les lluites internes a la cort eren constants.

Morta Isabel, Ferran d’Aragó veu el desastre que representa la unitat amb Castella i demana al rei de França una princesa per casar-s’hi i amb qui tenir fills, hereus de la Corona d’Aragó. Del matrimoni de Germana de Foix amb Ferran II el Catòlic va néixer un fill, Joan, que va morir poc després, el 3 de maig de 1509. Si hagués sobreviscut, hagués estat l’hereu de la Corona d’Aragó.

La cort castellana va defensar la unitat, i Ferran II el Catòlic la volia trencar. Tot el que veiem actualment ve de lluny. A l’acte d’obertura de les corts, el rei Felip VI va dir allò de «La unidad de España, dentro de la diversidad». El verí continua i la falsificació de documents, també. Què hi farem! Ara, per «salvar España», resen el rosari. Amén.

Xavier Trias

Al Congrés dels Diputats, a Madrid, els dos grans partits s’acusen de no estimar ni defensar l’Espanya monàrquica i la meravellosa Constitució, feta sota la vigilància de jutges franquistes, militars i monarquia. Tot va començar malament. Tot va ser fer trampes al solitari.

Xavier Trias manifesta que el cop d’estat del 23-F estava inspirat per la monarquia, el Partit Socialista i, evidentment, els partits de dretes. Diu que el resultat d’aquell esdeveniment va servir per aprovar la LOAPA, Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, aprovada el juny de 1982 amb els vots del PSOE i d’UCD. Cal recordar que el cop d’estat va ser el 1981.

Trias denuncia fets concrets. Es tractava de reduir Catalunya, de prendre-li competències. La monarquia, PSOE-UCD, jutges i militars, com sempre, contra Catalunya, contra la llengua, contra el mar, la muntanya, el vent, la lluna i el sol. Volen els nostres diners, però ens neguen l’existència.

Futbol femení

El Barça aposta pel futbol femení i ho guanya tot, a la Lliga i a Europa. Espanya es presenta a la Copa del Món de futbol femení i moltes jugadores no volen participar-hi perquè no volen col·laborar amb una Federació Espanyola gestionada per uns personatges impresentables, masclistes i corruptes que no creuen en el futbol femení. Les jugadores —no totes— finalment participen en aquest torneig i el guanyen. Llavors comença un espectacle en què el president de la Federació es toca els testicles, morreja una jugadora i organitza un espectacle típic d’Espanya.

Les jugadores es planten, i són elles qui posen les condicions per continuar. Seran elles les que canviaran la legislació de totes les federacions. La burla s’ha acabat, i ho fan amb criteri. Només Espanya i Xipre obliguen les jugadores a participar en la selecció. Espero que siguin elles qui obliguin a canviar la normativa. Crec que ho faran. L’exemple d’aquestes jugadores i de la seva lluita té molts suports, però no veig que tinguin el de la selecció masculina de futbol.

Festa de la Rosa

Pedro Sánchez i Salvador Illa —ave María Puríssima— fan els parlaments de la trobada socialista de la Festa de la Rosa. Sánchez necessita els vots de Junts per ser investit president i parla de convivència i de diàleg, de mirar endavant. Sempre diu que els límits els marca la Constitució «espanyola», no fos cas que penséssim en alguna altra constitució que permet referèndums dia sí dia també, com la suïssa.

El que costa d’entendre és que, a Catalunya, el PSOE tingui tants vots, tenint en compte que el maltractament de l’Estat també afecta els seus votants. El míting continua i gairebé tots els assistents marxen amb cotxe oficial i xofer. Mai no viatgen amb Rodalies.

ERC

Va fer més feina un minut del president Puigdemont des de Brussel·les que totes les taules de diàleg i sermons d’Oriol Junqueras —Gloria in Excelsis Deo— negociant beneficis personals i pactant humilitat com un rendit.

Esquerra ha d’exigir a Oriol Junqueras i Marta Rovira que es retirin. D’acord amb els seus estatuts, el seu mandat està més que caducat. No poden predicar matí i tarda que són ells qui tenen pactada una amnistia i no sé quantes coses més. ERC és un partit imprescindible a Catalunya, i s’ha d’acabar d’una vegada aquest ressentiment permanent contra Junts i Puigdemont. Seria bo que Junqueras és retirés. «Algú ho havia de dir!»

Radio Trinchera

Gràcies a l’aplicació gratuïta Radio Garden escolto Radio Trinchera, de Guantánamo. Música excel·lent i lletres i ritmes impossibles d’escoltar aquí. De fet, tal com deien els de Buena Vista Social Club, «esta revolución es eterna».

A Guantánamo, com a Baracoa —«pedazo de cielo que cayó al mar»—, poden viure amb poc i ser feliços. El problema és que, per a la dictadura cubana, «poc» a vegades és res.

Seleccions nacionals

Les seleccions nacionals de qualsevol esport no tenen cap sentit. Les competicions han de ser de clubs o en representació individual, com passa en molts esports. Eliminar les seleccions nacionals seria avançar cap a la normalització de la concòrdia. També s’haurien d’eliminar l’espectacle de les banderes i els himnes nacionals.

Però això no passarà, i les televisions i els locutors continuaran predicant que bandera, himne i selecció representen quelcom més que un esport. Aquest és l’absurd de tot plegat, ja sigui en nom d’una monarquia, una dictadura o una república.

Agost

Sense pluges, temperatures rècord i els aeroports, plens. Milers de creueristes. Les platges, a vessar. Els governs monàrquics de Madrid volen que el Corredor Mediterrani passi per Madrid però que no passi pel Mediterrani. És complicat d’entendre, però no volen que valencians i catalans estiguem ben comunicats. Tenen pànic, allò de «Com més cosins, més endins». De fet, l’única cosa del mes d’agost que té un cert interès és que els jutges estan de vacances.

Sumar

Actitud eufòrica de Yolanda Díaz, que es manifesta sempre amb uns amaneios d’agraïment als seus votants revolucionaris. Ella ja té clar que vol viure de la revolució, encara que això comporti acceptar una monarquia franquista o que la Sra. Colau voti amb el PP per tal de salvar l’Ajuntament de Barcelona de les terribles urpes de l’independentista Sr. Trias. Passades unes setmanes després de les eleccions, els únics cartells que queden als fanals de Ripoll són els de la Sra. Díaz, com passava amb els de Che Guevara i Fidel Castro a Cuba. Molts amaneiosi molta més cara dura.

Junqueras

No podem convertir l’independentisme en una guerra de religions. Això no va de catòlics contra reformistes, de martiritzats contra ateus. Vostè, historiador i vaticanista, amb la seva actitud dogmàtica intransigent, que només canvia no per convicció sinó per estratègia, perjudica molt el que més estimem: la nostra llengua, la nostra terra i la nostra gent.

Molts no s’atreveixen a demanar-li que plegui, que torni a casa i deixi per a altres persones la direcció del partit, persones que tenen clar que no es pot pactar res amb l’Estat espanyol, que no cal cap diàleg. Només, sí, només, cal crear les condicions per a una revolta. Cap país no s’allibera del seu botxí sense una revolta. Torni a casa, Sr. Junqueras, i farà feliç molts independentistes.

Rates

Les rates van aparèixer a l’Àsia fa cinc milions d’anys, però van començar a conviure amb els humans fa 10.000 anys. Van conquistar el món sencer viatjant en vaixells. Són molt llestes, crien molt i mai no mengen res que vegin que ha matat una altra rata.

Adaptades a totes les ciutats i a tots els governs, ja siguin municipals, comarcals o estatals, les rates saben perfectament bé que les eleccions es repeteixen cada quatre anys i que la democràcia, com els verins, només els farà pessigolles que només serveixen per adaptar-se millor.

La intel·ligència artificial no podrà acabar amb les rates, però pot acabar amb tots nosaltres. Darwin explica que no són les espècie més intel·ligents i valentes les que sobreviuen, sinó les que s’adapten millor. I els sàpiens? Més dèbils que mai…

Patum

A la Patum canten Els segadors. La festa és un desordre ordenat magnífic: el salt de Plens, el ball de l’Àliga, les Guites… La Patum ens fa lliures, independents. La Patum és l’anima d’un poble, i no veureu que la retransmetin per cap canal estatal de TV ni tampoc de TV3, no. La Patum és independentista.

A la TV espanyola veureu els Sanfermines, sense cap música i amb molta violència i maltractament animal. És una festa d’alcohol i collons. És una festa de què només poden estar orgullosos aquells a qui els agrada la violència. En fi, la Patum i els Cavallets o San Fermín amb dos cojones.

Yolanda Díaz

Als partits comunistes-leninistes, qui té el poder aplica el que s’anomena «centralisme democràtic», que no té altra funció que la d’eliminar els opositors a la direcció. Yolanda Díaz elimina sense contemplacions Irene Montero, Pablo Echenique i d’altres. Fa el mateix que va fer Pablo Iglesias amb Íñigo Errejón, que ara dona suport a Yolanda Díaz.

Aquest és el partit de la Sra. Colau, el Sr. Asens, etc. De fet, tenen incorporat el que ells creuen els beneficis de l’economia planificada i no suporten res que tingui a veure amb la iniciativa privada. Això sí, volen el rendiment econòmic de les empreses. Pensen que, si no es poden nacionalitzar, que paguin impostos, i com més millor. No val la pena patir gaire, perquè al final del camí ens trobarem tots al cel. Així sia.

Rodalies

Per mi és clar que els sistemes electorals de termini curt actualment són un desastre, perquè els polítics només miren a quatre anys vista i només pensen en ells mateixos i a perpetuar-se al poder en un càrrec públic.

Una de les coses que costa d’entendre és l’obsessió de l’Estat espanyol a no traspassar la gestió de Rodalies a Ferrocarrils de la Generalitat. Les incidències són constants i, per justificar-se, fins i tot s’inventen tempestes amb llamps que no han existit mai. Avui, trens parats a la R3 entre Manlleu i Torelló. El Ripollès i la Cerdanya, també sense tren.

La ministra catalana del PSOE explica que Rodalies no es pot traspassar perquè és una opció estratègica de l’Estat espanyol. Hem d’entendre que Catalunya i la Generalitat no som Estat espanyol. Gràcies per l’aclariment. Però, qui són aquests personatges que pugen als trens de Rodalies i voten el PSOE i partits espanyols? Suposo que, si mai s’emmirallen, el mirall es trencarà de l’espant. Ja sabem que el masoquisme és una opció de l’Homo sapiens que agrada molt…

Revolució

Si un dia l’Estat no pagués les pensions, seria un desastre: faria un corralito i ens paralitzaria els comptes corrents. Disminuiria el consum i l’Estat ingressaria menys IVA i menys impostos dels carburants. Els escombriaires i el personal sanitari farien vaga i els carrers s’omplirien de deixalles i els hospitals estarien tancats.

El president del Govern diria que hem d’estalviar per pagar el deute de l’Estat, però diputats i ministres continuarien anant en cotxe oficial i, evidentment, cobrant el sou, igual que el personal de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil. I llavors esclataria una revolució i seria molt, però que molt, bonic.

Pessoa

Llegir Fernando Pessoa a vegades trasbalsa, a vegades emociona… i a vegades no l’entenc. Pessoa, un home que també era Alberto Caeiro, Álvaro de Campos o Ricardo Reis, em fa pensar que tots hauríem de tenir altres personalitats amb noms diferents. Mai, però, no va firmar amb un nom femení.

Tots sabem que Víctor Català era Caterina Albert i Paradís i que va escriure la novel·la Solitud, que aquests dies de Sant Jordi no trobareu enlloc, tot i que és una obra cabdal del modernisme.

Sí, tots hauríem de tenir més d’una personalitat. Jo ho provaré, i segur que signaré com a Marylin. A en Toni Casassas no li veig, però a l’Esther Pujadas li quedaria bé Santiago Rusiñol.

Aigua

Fa un any que tenim poques pluges, però fa més anys que estem governats pels més mediocres. A la Terra gairebé som vuit mil milions i tenim la mateixa aigua de quan érem sis mil milions. Camps de golf, turisme, creuers i milions de parcs, jardins i piscines van deixant l’agricultura sense aigua.

A Catalunya tenim la mateixa infraestructura sanitària que fa uns anys i som dos milions més d’habitants. Les administracions augmenten el nombre de funcionaris i apugen els impostos, però el resultat és només un increment galopant de la burocràcia.

En fi, una solució seria que tots fóssim buròcrates, tots vestits iguals i parlant esperanto. Tot arribarà…

Univers

Això de la creació de l’univers en sis dies i un altre per descansar, no us ho cregueu, no és veritat. Ara, ja superada la creença, fem festa els dissabtes i aprofitem celebracions estranyes per fer ponts de tres i fins i tot quatre dies. El pont de la Constitució i la Puríssima és el més divertit de tots. I és que el nom és masoquisme en estat pur.

Realitat

Les eleccions, amb campanyes curtes i amb aparicions de polítics que fan basarda. No puc amb Salvador Illa. No puc amb Oriol Junqueras. Volen imposar les seves raons amb mentides i més mentides. Salvador Illa ha viscut sempre de l’erari públic i ens diu que no ens hem de queixar i que hem d’anar per feina. És un penques.

Junqueras me’l miro diferent. Ha volgut negociar amb l’Estat i li prenen el pèl cada dia. Va negociar sortir de la presó i ho paguem tots nosaltres. El veig trastocat. Però, una cosa que no aguanto de tots dos és que siguin catòlics. Ei!, si fossin de qualsevol altra secta diria el mateix.

Eleccions

Les eleccions, amb campanyes curtes i amb aparicions de polítics que fan basarda. No puc amb Salvador Illa. No puc amb Oriol Junqueras. Volen imposar les seves raons amb mentides i més mentides. Salvador Illa ha viscut sempre de l’erari públic i ens diu que no ens hem de queixar i que hem d’anar per feina. És un penques.

Junqueras me’l miro diferent. Ha volgut negociar amb l’Estat i li prenen el pèl cada dia. Va negociar sortir de la presó i ho paguem tots nosaltres. El veig trastocat. Però, una cosa que no aguanto de tots dos és que siguin catòlics. Ei!, si fossin de qualsevol altra secta diria el mateix.

Rector de Vallfogona

En record dels 400 anys de la defunció de Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, rector de Vallfogona de Riucorb, primer gran escriptor de la literatura catalana barroca.

Recordat rector,

Avui tot és diferent. Els homes i les dones, tots plegats, estem molt trastocats.

Tenim aparells que volen com els ocells i, per Setmana Santa, qui no viatja és un desgraciat. Tothom té una excusa per fer-ho, ja sigui per marxar dels problemes o per «fer el merda», ja que tot ve de lluny i és complicat.

I avui ja tothom sap que «caga el bisbe, caga el papa i de cagar ningú no se n’escapa».

Devaneres

En un llibre de poesia de Jacint Sala i Codony de l’any 1985, Joan Margarit escriu en el pròleg que la poesia no es pot descriure amb prosa. De fet, es tracta d’embolicar la troca com fan molts personatges de vanitat. Margarit ha anat tota la vida com unes devaneres: ara castellà, ara català. Sap greu que un home que va ser capaç d’escriure Casa de misericòrdia acabés acceptant premis, honors i pedestals dels hereus dels criminals feixistes que afusellaven els pares dels fills que després acollia la Casa de Misericòrdia.

L’amic Gabriel Salvans em demana que parli de prosa i de poesia. En Gabriel és un poeta matemàtic. Per ell, la poesia cal relacionar-la amb números, cartes del tarot o amb un número exacte de sonets. Res a dir. Només dic que Federico García Lorca, home de prosa i poesia, era un dibuixant excel·lent. Té una obra poètica que ell anomena Dibujos poéticos, amb uns dibuixos tan bonics que responen a totes les preguntes.

Acabo. Sense prosa ni poesia, el 19 d’agost de 1936 els feixistes van assassinar García Lorca, i amb ell, Gabriel, la nostra poesia i prosa.

Sant Jordi

Aquesta nit he tingut un somni: he pogut veure amb claredat que el drac es menjava sant Jordi, i després encara he pogut veure com, a cops de cua, enllestia les parades dels autors mediàtics protegits per TV3, TV1, TV2, TV8 i el Palau de la Generalitat, la Diputació i els ajuntaments. Visca el drac!!!

He cridat en somnis que ja vestia una americana de color fúcsia del professor Sala i Martín. Molts estudiants i canalleta cridaven «Visca el drac!», «Visca Catalunya!», mentre el drac repartia roses de tots colors per a tothom.

També he somiat, però podria passar, que la festa de Sant Jordi desaparegués i en diguéssim la Festa del Drac i les Roses, i que, de llibres, en compréssim tot l’any.

Avaries

El mòbil, l’haig de reiniciar cada dia perquè queda bloquejat. El vaig canviar per un de molt bo, boníssim. A la botiga em van passar, evidentment cobrant, tota la informació del mòbil vell al nou: vaig perdre la meitat dels contactes que tenia.

Vaig canviar el televisor perquè em van instal·lar, obligatòriament, la fibra òptica. M’agrada veure el Barça femení, però tinc aparells i comandaments molt complicats. Molts dies, quan aconsegueixo veure el partit, les mosses del Barça ja guanyen per 4 a 0.

Però el pitjor de tot és la bici elèctrica: bateria de 750 W, suspensió extra, frens de quatre pistons i un preu impossible d’anomenar. La goma de la tapa de l’endoll per carregar-la no s’aguanta, sempre és a terra. Un desastre! Sort en tinc d’una cinta adhesiva quadribarrada que, en ser quadribarrada, ho aguanta tot…

Sense vergonya

Cert és que voldria escriure de coses boniques que viuen refugiades al cim de les muntanyes. M’agradaria parlar de Josep Grau, Josep Esteve, Ramon Cotrina, Ricard Torrents i dels isards i cabirols. Però no: impossible.

Duran i Lleida, nou president de la patronal espanyola de supermercats (Mercadona, Dia, Lidl). També formava part del Consell d’Administració d’Aena i ara és conseller de la societat Bloco de Onze Aeroportos do Brasil. Portaveu parlamentari del catalanisme, abandona el partit que liquida Ramon Espadaler, que ara també viu del sou de diputat al Parlament de Catalunya amb el PSOE-PSC del catòlic Salvador Illa.

Parlar de Roca i Junyent és perdre el temps; el podeu veure a Madrid amb el rei el Dia de la franquista militar Constitució espanyola. Veure a la televisió el diputat Rufián amb Jose Montilla parlant dels que es consideren més o menys catalans, sense que Rufián li pregunti com ha fet els diners i de quantes portes giratòries gaudeix, és escandalós. Segurament Gabriel Rufián acabarà fent el mateix.

Bé, la llista de personatges que ens escupen a la cara i que, sense cap vergonya, trituren la democràcia i la poca esperança que queda per als ciutadans que treballen, per a la quitxalla i per als encara represaliats pels de «Por Dios, por la patria y el rey», és molt llarga. España és un país que ha fet fallida, però ja se sap que, a les despulles pudents i podrides, hi mengen els voltors.

Idiotes

A Grècia s’utilitzava la paraula idiotes per referir-se a aquells que no s’ocupaven de les seves obligacions públiques i sí dels seus interessos privats. També tenien un déu que representava els insensats.

Els sofistes, els periodistes de partit i pàtria, els tertulians comprats per un sou públic per ràdios i televisions, també els que pontifiquen des dels diaris espanyolistes com La Vanguardia, El País, El Mundo, ABC, etc. viuen astorats perquè Clara Ponsatí ha tornat i ho ha fet de manera que la seva detenció fos visible. Diuen que pot tornar perquè, gràcies als pactes d’ERC (Junqueras) amb el Govern, no la poden empresonar. Diuen que torna perquè… i més i més perquès. Diuen, diuen, diuen…, que diria el president Pujol. Uns, desesperats. Altres, emprenyats. Els uns, perquè ha tornat i no la poden empresonar. Els altres, perquè diuen que ha muntat l’espectacle premeditadament.

Cal recordar que, de la moció de censura de Vox presentant de candidat un avi excomunista de quasi 90 anys de nom Ramon Tamames, també van dir que va ser un espectacle. I el president Sánchez aprofita la moció per tenir visibilitat a pocs mesos de la campanya per a les eleccions municipals.

En fi, Espanya no és un espectacle: és un estat espectacle, amb jutges caducats i amb rei, aquest sí, fugit enllà enllà. Molts catalans, no volem discutir res. No volem tenir raó en res. Només volem votar. Volem democràcia. Volem decidir sí o no marxar d’Espanya. Res més. Només això. Sí, el meu vot és sí, marxar de l’espectacle.

Triops. Dietari 2018

Amb en Toni Casassas hem anat a pedalar a Banyoles rodant l’estany. Hem parat per veure el comunidor de Porqueres i encara hem escoltat les veus del passat que foragitaven tempestes i dimonis.

El dia, núvol. Poca gent. Fa temps que el monstre del llac va marxar per caus amagats i ara viu al clot d’Espolla. S’ha multiplicat i s’ha reduït molt. És petit i té tres ulls. Ja vivia al període triàsic i se’l considera un dels animals vius més antics del planeta.

Sí, millor monstres petits de tres ulls que dimonis escopits per litúrgies de capellans de capell negre amb borla. Triops, tres ulls. Els petits monstres mantenen intacta la innocència de les estrelles.

Cafè de la vila

Taules, cadires, senyores amb senyors esmorzant —o dinant, qui sap?— bocates de pernil o formatge o biquinis, nom inventat per un il·luminat de dues peces. Xupa-xups, mames amb canalla, diaris del dia i de la setmana passada. Salutacions de vius i morts de got de vi i carajillo. Tertúlia de futbol.

Entra un home desconegut que deixa una esquela a la barra:

—Qui és?

—En Ramon fuster.

—Òndia, encara em va arreglar una porta la setmana passada!

Tothom astorat. Ningú no sabia que estava malalt.

—Un infart. Avui hi som i demà, no. Com és la vida!

—Ei! Els hereus estaran contents…

—I tant! Tant treballar per a res. Sí, els hereus estaran contents.

Aurora Picornell

Sempre procuro viure amb els ocells i estimo molt més la quitxalla que els poetes. Poc m’interessa l’obra pública i, encara menys, els aeroports. Dels jutges, del cardenal Omella i de l’Oriol Junqueras, i dels Borbons, el franquisme i el feixisme —que per mi ho governa i ho destrueix tot—, no en voldria saber res, com d’ERC, el PSOE i el PP.

Aurora Picornell Femenias, modista de professió, sindicalista i feminista, es va convertir en una dirigent del Partit Comunista d’Espanya a Mallorca i va col·laborar en publicacions antifeixistes. Després del cop d’estat de 1936, fou detinguda i torturada i, la vigília del dia de Reis de 1937, fou afusellada junt amb altres companyes. Tenia 24 anys.

La guerra la va guanyar el feixisme, que, a Espanya, el 2023 encara governa.

Criticar

Feia dies que tenia ganes de criticar el poeta Joan Margarit, perquè no podia entendre que, després d’escriure el llibre Casa de misericòrdia, acceptés premis i honors del règim feixista monàrquic espanyol. Però no ho faré, perquè ell, ja finat, no em podria contestar el perquè de la contradicció.

Sempre he pensat que els poetes són molt carrinclons, que no saben escriure prosa, que són incomplets. Conec poetes molt bones persones, però… guarda’t d’un recital poètic: et poden estabornir!

Això només és un comentari; avui, res de criticar a ningú, ni vius ni morts. Tot, de bona fe, que no entenc gaire què vol dir, perquè la fe no és res més que un monstre que habita al PSC-PSOE i ERC.

Vic, carrers i tallats

Carrer Morgades: camino absent de pensaments i curiositats lingüístiques i, també, de ‘Serpents’. Faré un tallat.

—Què fas, que no et veiem mai?

Bla, bla… dono mitges explicacions. Em parlen de morts, de vius malalts i de moribunds.

—Adéu, adéu!

Faré un tallat.

Unes noies de mitjana edat que conec també em pregunten. Dic que sí i que no, però també dic que i tant! Riem. Elles encara somien en el príncep blau, però que tingui un punt de bomber. Dic que, jo, encantat d’apagar foc!

—Sí, però tu no ets un príncep blau.

—Ah, no? I com ho sabeu? La dita diu: «Si res no li escau, foteu-li blau». Bon dia!

Res, el tallat haurà d’esperar…

Memòries [4]

Centenaris, mil·lenaris, aniversaris, recordatoris i garrotades. La Primera Guerra Mundial… la primera? La Segona Guerra Mundial… la segona? La Guerra de Cuba. La Batalla de Tetuan guanyada pel general Prim, fill de Reus, amb un batalló de voluntaris catalans amb barretina.

Evidentment, hauríem de recordar que al general Prim el van assassinar a Madrid, i podríem recordar Hiroshima i Gernika i el bombardeig de Granollers, i els assassinats franquistes i de la FAI, d’ETA i dels GAL de Felipe González, que va començar la seva carrera política essent pobre i ara és ric, com molts hereus del franquisme.

Cal recordar que fa molts anys feia fred, nevava i plovia. Recordar, recordar, recordar… Memòria i més memòria. Recordar Borbons, jutges i polítics de dretes i d’esquerres, tots franquistes, que simulen una democràcia únicament i exclusivament per continuar robant els més pobres i enriquir els més rics. Sí, memòria. Els de Podemos i la Colau, també.

Memòries [3]

El 1994, el Centre Excursionista de Catalunya va celebrar actes amb motiu del centenari del naixement de Josep Maria de Sagarra. El meu silenciós mestre Ramon Cotrina recitava Sagarra de memòria. Cal llegir Sagarra, no fa cap mal.

Diu una targeta d’invitació que el grup de rapsodes Sinalefa recita fragments d’El comte Arnau (…) el dijous 10 de març a les 19.45 h. Diria, però, que ningú no es molesti a anar-hi; que és millor llegir Sagarra a casa o fent la travessa del canal de Panamà, que Sagarra descriu en dos magnífics llibres, La ruta blava i Entre l’Equador i els tròpics.

Bé, ara també ha fet 600 anys de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda. No puc explicar-ne gaire res perquè els ‘Serpents’ són petits, però si llegiu el llibre no us perdeu el moment en què una mosca demana permís a l’ase per parlar amb els fills d’Adam.

Memòries [2]

El canonge Collell va escriure un magnífic llibre que porta per títol Memòries d’un noi de Vic. Si el busqueu el podreu trobar, perquè el Patronat d’Estudis Osonencs el reedita. Aquest llibre es va publicar el 1908. Collell hi explica un Vic impossible d’imaginar ara:

«De les barbacanes penjaven uns carmells de glas, com unes espases; essent precís senyalar, per toch de pregó, una hora al matí per fer-los caure de les teulades, sense perill dels que poguessin transitar per sota.»

«…y encara no haviau dat quatre passes, que’us topavau ab la gatzara de la matança del porch, que’s feya al mitx del carrer devant de la porta de la casa que se’l havia de menjar.»

El llibre, excel·lent. El canonge, no tan excel·lent…; coses de capellans. Una làpida de marbre que podeu veure a l’exterior de l’església de la Pietat de Vic en defensa de Catalunya ens recorda Collell:

«No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven;
poble que mereix ser lliure,
si no li donen, s’ho pren.»

Bé, ara tenim la “taula de negociació”, i el cardenal Omella té un concordat firmat amb la monarquia dels Borbons perquè cap canonge no escrigui com Jaume Collell i Bancells. Ells, els Borbons i els hereus del franquisme, sí que van entendre allò de «si no li donen, s’ho pren».

Memòries [1]

Volia escriure sobre la filosofia de l’absurd. Ho faré un altre dia. Em passa que, escoltant els catòlics Salvador Illa i Oriol Junqueras, he tingut temptacions de fer-ho. Diré, però, que quan surten aquests personatges a la televisió, encara que sigui un instant, les nines i els nins ploren, i els moixos marxen escapats.

Ah! Memòries, sí sí. Cal llegir, encara que sigui un minut, Pere Quart, i recordar-lo:

«Els savis,
caçadors i cuiners d’idees mortes,
desemboliquen i emboliquen
la troca de llurs filosofies;
i alguns, tímidament, pretenen de guiar-nos
per laberints de suro
amb l’esquella de les paraules bambes.
Però no saben res de res.»

(Del llibre Vacances pagades)

Quatre mil milions d’anys

Expliquen que, al planeta Terra, la vida va aparèixer al mar fa uns 4.000 milions d’anys; i els primers homínids, els nostres antecessors, fa 200.000 anys. Els homínids vam desenvolupar una certa intel·ligència evolutiva que ha servit, fonamentalment, per fer tot tipus de barbaritats.

Vam inventar déus, religions, dictadures, jutges, campionats mundials de futbol, poetes, diputacions, monarquies, repúbliques, guillotines, granges de porcs, purins, pizzes i ramadans, Nadals, bombes i míssils.

Els meus amics escriptors i poetes no paren, com jo, de fer el ridícul. Ara bé, si els pessebres repartits per totes les ermites i cims ja són un homenatge al fum-fum, no sé com definir el delit que tenen moltes poblacions d’homínids de fer pessebres vivents.

Cadaqués i Formentera

Tinc amics i família que tenen per costum passar uns dies a Cadaqués, a Port de la Selva o a Formentera. Tinc amics que s’autodefineixen d’esquerres; que, fent posturetes, diuen que Cadaqués «els atrapa», que hi troben molta energia, llum i llibertat. De fet, fa molts anys que no he estat a Cadaqués, i a Formentera no hi he estat mai.

Un dia, un conegut em va ensenyar una fotografia de «la colla de Cadaqués» i vaig veure que tots anaven amb espardenyes de set vetes. No crec en la gent que s’implanta cabells. No crec en les operacions d’estètica. No crec en els que queden «atrapats». Cal ser molt dropo per deixar-se «atrapar». Si pots ésser lliure parlant amb una pedra, o callant, per què deixar-te atrapar?

Jutges, tertulians i analistes

Els jutges no volen plegar. Volen continuar gaudint de privilegis franquistes. Deia Josep Pla que la justícia no existeix però els jutges, sí. Sempre ha estat així. El jutge sempre és de part, perquè la justícia no existeix. No pot existir.

Veig per la televisió tertúlies amb analistes i personatges que, alguns, conec personalment. Res del que diuen pot tenir interès, no aporten res. Vomiten a favor de qui els paga. Són sofistes que es jubilaran repetint les mateixes barbaritats. És per aquest fet, i per cap d’altre, que Sòcrates es va prendre la cicuta.

Malversació

No entenc res. Diuen que volen regular el delicte de malversació: que si robes a l’Estat i et quedes els diners, ets un lladre. Però si el que fas és gastar uns diners del pressupost d’una partida en una cosa diferent però no te’n beneficies, llavors la pena es redueix fins a un màxim de quatre anys de presó.

Però, els sous dels milers d’assessors contractats pels partits polítics… són malversació o no? Les portes giratòries dels senyors Montilla, Aznar, Duran i Lleida… són malversació o no? Com es va fer milionari Felipe González? Els privilegis de molts funcionaris de molts ministeris que gaudeixen d’apartaments… són malversació o no? El rei emèrit i la monarquia dels Borbons, en general, són malversació o no?

L’AVE que han tancat i les autopistes rescatades, què són? Aquí no jutjaran mai ningú. Estan encegats per Puigdemont i les despeses del referèndum. Són molt mala gent. Només volen venjança.

Tot va bé

No passa res. Tot va bé. La capacitat dels sàpiens per solucionar els problemes que hem d’afrontar és il·limitada. A bots i empentes, fent una guerra o anant a caminar pel camí de Sant Jaume trobem solucions. Diuen que, molt aviat, al mar tindrem més plàstics que peixos. No passa res. Trobarem una solució i menjarem plàstics. De fet, ja en mengem.

Un amic vegetarià em va dir que si els escorxadors fossin de vidre deixaríem de menjar carn. S’equivoca: estem absolutament adaptats a totes les barbaritats. Som tan cruels, criminals i miserables que, si fos necessari, ens tornaríem caníbals i ens menjaríem a nosaltres mateixos. Bé, en realitat, ja ho fem. Sí, cada dia ho fem. Som caníbals.

Síndrome

La síndrome d’Estocolm és una malaltia en què la víctima desenvolupa un vincle positiu cap al carceller. S’ha observat tant en l’esclavitud com en segrestos, en dogmàtics d’ordes religioses o sectes, en casos d’abusos sexuals, etc.

A Catalunya, el carceller, segrestador i maltractador és l’Estat espanyol, i les víctimes, tots els que creiem en la independència del nostre país. La modificació trampa del delicte de sedició és un acte del segrestador maltractador —l’Estat espanyol— pactat amb ERC, Podem (Sr. Asens)…, els quals no fan res més que acceptar el captiveri i, així, aplaudir el criminal.

En Pep i la Laura

Entrem en un restaurant vegà de Camprodon. El meu amic Gabriel Salvans crec que no les tenia totes. La Laura ens diu que a la taula del costat vindrà una noia amb un gos. La noia, molt jove i bonica, porta un gos, en Roc. La Sílvia —així es diu la noia— i jo mengem el mateix, recomanats per la propietària; en Gabriel, tria ell. El dinar és exquisit. Saludem el cuiner i marit de la Laura, en Pep.

Tot podria ser diferent i evitaríem el maltractament animal. Explico que, a la vall de Camprodon, molts pagesos dels arbres en diuen aures, com a la Garrotxa de les alzines en diuen aulines.

Al restaurant, el pop no té nom, com el poltre o el corder. Això sí, en Roc també es podria dir Quer, i nosaltres podríem recordar aquell merengue que diu «El trabajo lo usó Dios como castigo». De fet, a cal Pep i la Laura ningú no treballa perquè tot és felicitat.

Rellotge

Un amic nostre ja jubilat que veiem molts dies prenent el sol amb un capell i una fària, home de pagès de cuidar animals i estimar muntanyes, a la indecent, lladre i criminal «la Caixa» li van vendre un rellotge. Havia de pagar 23 euros al mes durant tres anys. El rellotge tenia la virtut que, prement un botonet, avisava un familiar si et trobaves malament.

L’home, que li diem el General, es va emprenyar quan li vam fer veure que tot era un engany, que aquest servei ja l’ofereix l’ajuntament sense pagar. Va anar a «la Caixa» i va retornar el rellotge, però van informar-lo que havia de complir el contracte i pagar durant els tres anys acordats.

Això és culpa dels polítics de portes giratòries: Montilla, Felipe González, Aznar, Duran i Lleida, Hereu, etc. De fet, al «Gobierno de España», fa anys i panys que hi mana «la Caixa», i les ministres de Podemos, mascles i femelles, i l’Ajuntament de la Colau, mascles i femelles, fomenten que aquesta entitat vengui rellotges i assegurances dentals fins i tot als que no tenen dents.

Neolític

La Clàudia, néta meva arqueòloga i de mirada de llum, es preocupa per mi i em regala un llibre que parla del neolític. Sap que m’agrada intentar entendre per què els sàpiens som tan inútils. Maleït neolític! Cert que vam aprendre a domesticar les plantes, però també vam aprendre a domesticar els animals. Al neolític van néixer, també, els sentiments de propietat i d’herència, i comencem a veure esperits estranys que acabaran sent déus i dimonis.

Però el neolític que va començar als actuals Israel, Palestina i Jordània (de fet, encara en podem veure les conseqüències), més tard va arribar a la Xina (11.000 anys), l’Amèrica del Sud i Central (8.000 anys) i l’Àfrica (6.000 anys). Bé, llegint el neolític, veig que encara hi vivim.

Les conseqüències per a la humanitat de domesticar animals i plantes són terribles. Passa també que uns sàpiens en volen domesticar uns altres, els volen esclavitzar, imposar-los per la força una religió, una llengua, etc.

La meva néta Clàudia m’estima molt, i jo a ella. Segurament, si poguéssim triar, marxaríem a tot córrer amb els ocells. Si poguéssim triar, segur que seríem més, els que marxaríem. On? Enllà enllà, que diria un pagès dels de no deixar-se entendre.

El riu i els inconscients

Si voleu llegir una magnífica novel·la que parla del drama —sempre drama— dels vençuts a totes les guerres; del cant poètic meravellós, petit i gran, amb paraules perdudes i que no hauríem de perdre mai (segur que l’Esther Pujadas hi dedicarà també el seu temps per guarnir-les en el seu amor per la llengua); si voleu plorar de ràbia i estimar més del que sou capaços, llegiu El riu i els inconscients.

Aprendreu a viure a la presó i veureu com els afusellats pel franquisme (que encara governa) marxen cap a la mort amb un somriure als llavis. Per ells, la mort és la llibertat. També entendreu que, per estimar-se, no cal resar a cap déu.

1784-2022

El 8 de juny de 1783, el volcà Laki, a Islàndia, va entrar en erupció. L’emissió violenta de materials no va acabar fins al 1784. Hi van morir milers de persones i pràcticament tot el bestiar.

El volcà, expulsant gasos, va crear un núvol que va cobrir Alemanya i França. I el català Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, també parla de les seves conseqüències a Catalunya: les temperatures van baixar tant que es van perdre les collites. També es produïren moltes tempestes i pedregades. Es relaciona la fam creada pel volcà amb l’esclat de la Revolució Francesa. També he llegit que es va glaçar el Mississipí. En fi, una tragèdia.

  1. Ara, aquí, tenim l’Oriol Junqueras i els seus deixebles, i les desgràcies tampoc no tenen fi.

Esclaus encadenats

Crec que la Generalitat ens està convertint en esclaus. En no tenir competències importants, es legisla des de Barcelona per a un país i una gent que no coneixen. Diuen que els gossos s’han de censar als ajuntaments; també les gallines, etc.

En un poblet petit, els agents rurals amenaçaven de denunciar un pagès que tenia una cerva que, atropellada per un cotxe, havia curat. Qui donarà de baixa les gallines que s’emporta la guilla? Aviat, al padró dels ajuntaments tindran gossos de 25 anys.

Estan pirats. Això sí, les multes només les podem pagar a “la Caixa”. Només. Sí, només.  Per què? Per mi, “la Caixa” és una institució terrible que va marxar de Catalunya amb el 155. Sí, aquesta és l’Administració del meu país.

Ràdio Garden

Un projecte neerlandès sense ànim de lucre va crear una aplicació totalment gratuïta anomenada Radio Garden. Degut a l’estat mental esquizofrènic de la classe política mundial, Radio Garden em salva la vida. Puc escoltar-hi milers i milers d’emissores de tot el món. Aconsello molt les emissores de l’Àfrica negra (de Mali, el Senegal, Costa d’Ivori, Libèria, Guinea, etc.): canten ritmes increïbles durant hores, sense publicitat ni locutor.

Avui he esmorzat i he escrit els serpents escoltant Radio Kankan de Guinea. Bé, una meravella. De Catalunya escolto Montserrat Ràdio. És l’emissora del Monestir. Diuen i repeteixen que «Et portem la paraula», però no diuen res. Al matí diuen la missa. Marxo a tot córrer i escolto Radio Sao Paulo Geraldo del Brasil.

Poetes

Llegeixo llibres de poesia que em regalen, cosa que agraeixo. Sempre penso que la poesia ha de cridar la llibertat. No cal fer rodolins, versos alexandrins, sonets, etc. Ara, per a contraposar-se als aforismes, els poetes han descobert el haiku japonès, un breu de 17 síl·labes (5-7-5) sense rima; o sia, com un harakiri literari.

També, llegeixo pròlegs indecents, inacabables, escrits per delinqüents de les lletres. Una altra cosa que no em sorprèn però comento és que els poetes fan servir paraules entremaliades per no dir res i allargar molt les poesies.

M’agradaria explicar-me, dient que una temporada tots tancats a l’armari ens aniria bastant bé.

Bicicleta elèctrica

M’agrada sortir amb bicicleta. A vegades em paro en algun poble a fer un tallat. En un bar d’un polígon industrial demano un tallat amb la llet natural i m’assec a la terrassa. Tot d’una, veig que passa un tractor amb una cisterna immensa de purins. Un trosset més enllà aparquen dos tancs dels de repartir gasoil. Vaig pensar: «Quin mal lloc per fer un tallat!».

Encara no tenia la beguda a taula que, de mala manera, un cotxe de la Guàrdia Civil aparca al davant. Molt alterat, marxo a tot córrer amb el turbo de la bicicleta i, de cop i volta, veig que venen dos camions carregats de porcs que van cap a l’escorxador.

Vaig pensar que tot això era necessari per fer els Jocs Olímpics d’Hivern, i vaig plorar de ràbia i d’impotència.

Got

Els dies són plujosos i assolellats al mateix temps. No sabrem veure mai si el got és buit o ple. Ja fa milers d’anys que tot era fosc com avui i Salomó digué: «Vaig veure que tot era vanitat i afliccions de l’ànim».

Cal quedar indiferent davant de la veritat i la mentida de totes les religions; de les terrenals, també. Cal escoltar els sofistes a les televisions i a la ràdio i llegir-los als diaris per saber i entendre que val més mirar un pardal i escoltar el cant d’un merlot que la paraula de qualsevol sàpiens, que sempre mentirà. Fins i tot si és mut.

Alimentació alcalina

Per tenir el cap clar i escriure serpents i més serpents, cal menjar sense colesterol, fer exercici i seguir una alimentació alcalina.

Fa molts anys, un premi Nobel de medicina ja va dir que amb una alimentació alcalina desapareixen gairebé totes les malalties. Res de carn vermella, embotits, pernil dolç o salat. La cansalada ja porta la calavera pintada, i l’excés de vi és tan terrible com fumar. De lactis, els justos, i res de sal, sucre i fins i tot mel.

Molts diran que així no es pot viure. I tant que sí! Amanides, peix a la planxa, patés de poma i ceba, macedònies de fruites, etc. Les fruites seques, sense torrar. Pastanaga per a la vista i menjar de cullera. L’aigua, sempre natural, i el bacallà, amb taronja. Ei, ei! I, sempre, en bona companyia. Cada edat té la seva!

Campanar

Si analitzem les coses, ens cansem de pensar per arribar a una conclusió. Si pensem per què encara existeixen les religions i els capellans, també analitzem per què aguanten, com si plogués a bots i barrals, predicant la paraula de Déu.

A Manlleu, l’església es troba en un punt enlairat fent de gran mirador. No hauríem d’analitzar tant. Tot és així perquè els sants i els déus dels que viuen en el cau eclesiàstic ho volen així. Un dia es podria acabar, però no és una conclusió; és una reflexió i prou.

A mi, el campanar de l’església de Manlleu m’agrada ple de cigonyes.

Calor tropical

El fred de l’hivern amaga avis solitaris al cau. Finalment, la primavera esclata i, sense temps, arriba l’estiu de nits tropicals.

— Ei! Ja ho veus! Amb aquesta calor ja ens podrem tornar a dutxar!

— Sí, sí, aviat. Avui ja m’he rentat el cap!!!

— Bon dia!

El problema

El problema és que el problema és el problema. El temps es perd pensant com resoldre el problema. Però el temps passat ja és temps perdut. Per tant, el problema que és problema consumeix temps que es va perdent intentant resoldre el problema. Si analitzem el problema, veurem que tots tenim un problema.

Però el verdader problema no és personal. El veritable problema és col·lectiu, comunitari. Podríem raonar que el problema és existir. També són un problema els que van a missa o els que no recullen les cagarades del seu gos. Per als criminals feixistes, el problema és que jo escrigui en català. Cert. I si parlem del català a l’escola, tenim un problema. Acceptem ser una colònia espanyola? Doncs sí, tenim un problema.

Llibertat

Llibertat i sentit és el títol d’un llibre de l’amic Lluís Solà. La llibertat no pot existir, ningú no sap què és. Els presoners no tenen llibertat, però… i els carcellers? Tampoc el jutge que els va sentenciar.

La llibertat només existeix, en part, en els instints animals. L’educació és contrària a la llibertat. De fet, «llibertat» només és una paraula que prediquem molt i no serveix ni per acomiadar un difunt.

Angela Merkel

Una dona que va treballar per la unitat europea. Llesta, senzilla i treballadora. No puc imaginar-me què pensaria de la bandada de lladres que viuen de la política i la burocràcia espanyoles. Preocupada pel canvi climàtic, Merkel deia que «La pregunta no és si som capaços de canviar, sinó si estem canviant prou de pressa». Segur que no.

Milers de milions de dòlars estan en mans de dictadures que compren polítics europeus perquè res no canviï. Clubs de futbol, grans fons d’inversió, bancs, etc. estan en mans d’aquestes dictadures. Imparables. Res no canviarà. Però, que no veuen com és la ministra de defensa d’Espanya? Sembla impossible que pugui existir. Però existeix. Res no canviarà.

Escrit curt

Deia la gran feminista Victòria Sau, desapareguda fa uns anys, que «L’obra perfecta de l’agressivitat és aconseguir que la víctima admiri el seu botxí».

Sí, és això. ERC, amb la taula de diàleg i el pacte del 25 % del català a les escoles, admira el seu botxí? Sí. I Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, etc.. obeint el botxí al Congrés? També. Diuen: «És que, si cau el Govern, vindran el PP i Vox. De botxí a botxí: quina diferència hi ha? És millor el botxí que dona la cara que l’encaputxat.

Immersió lingüística

El debat de savis, mestres, catedràtics, periodistes, polítics, etc. no para. Uns no accepten el 25 % obligatori de castellà que imposen els jutges espanyols. Altres diuen que és millor això que res. La batussa és seriosa: tots criden i callen al mateix temps. Tot és un engany.

Penso que Catalunya nació, regió, estat o autonomia, si no té dret de legislar totes les normes necessàries per a protegir la llengua pròpia, és que és una nació, regió, estat o autonomia ocupada per un invasor que busca la destrucció de la comunitat que formem els Països Catalans.

Això és el que fan els castellans, siguin del PSOE, el PP, Vox o Podemos. Aquesta és la realitat, i és per això que hem de marxar d’Espanya.

L’animal que es va convertir en déu

Yuval Noah Harari és doctor per la Universitat d’Oxford. El 2011 va escriure Sàpiens. Una breu història de la humanitat. El llibre s’ha traduït a molts idiomes i aconsello llegir-lo per entendre el que passa al món. El llibre acaba així:

«Som déus fets a si mateixos que, amb l’única companyia de les lleis de la física, no hem de retre comptes a ningú. En conseqüència, fem estralls en la vida dels nostres companys de viatge, els animals, i en l’ecosistema que ens envolta, i perseguim ben poca cosa tret de la nostra diversió i el nostre confort, sense arribar mai a sentir-nos satisfets.

Hi ha res més perillós que uns déus insatisfets i irresponsables que no saben què volen?»

Multisex

L’Ajuntament de Girona eliminarà els lavabos d’homes amb urinaris i convertirà tots els lavabos de les instal·lacions municipals en lavabos unisex o multisex. Hi veig un problema d’higiene important, perquè els homes continuaran orinant drets i les dones, no. Bé, esperen que tothom es comporti i que això no acabi en una batussa general per culpa dels orins.

El regidor de l’Ajuntament ha dit que estudien la possibilitat que els vestidors de les instal·lacions municipals també siguin unisex. Això pot ser molt divertit i terrorífic al mateix temps. Serà una mica com el tren de la bruixa, penso jo.

La Colau tindrà un atac de banyes; però ella, el garbuix ja el té amb el túnel de les Glòries i defensant «la sagrada unidad de España».

Alcarràs

Una noia directora de cinema guanya un premi europeu important. Ho fa amb una pel·lícula que té el nom d’un poblet de Lleida, Alcarràs, amb actors improvisats del poble que parlen català. La pel·lícula té la virtut que és pràcticament impossible traduir-la; per tant, cal veure-la subtitulada.

Els cridaners de Barcelona, de TV3, RAC1, Catalunya Ràdio, diversos diaris, etc., s’apunten a l’èxit de la Carla Simón i en parlen matí, migdia i vespre. Aplaudeixen la lluita d’una família que vol continuar vivint de la terra.

Els cridaners, molts polítics i periodistes de Barcelona, no entenen res. En Basté, de RAC1, farà un programa des d’Alcarràs. Són uns miserables. També defensen els Jocs Olímpics d’hivern. Què faràs, Basté? Què fareu, Govern de la Generalitat? Molts, «farem un Alcarràs».

Tot d’una

Tot d’una, m’agradaria no pensar. Tot d’una, no penso. Però cal recordar els amics. L’Esther i en Toni no els recordo, perquè no penso. I els meus néts? Com es diuen? Tinc néts? No ho sé, perquè no penso.

Intento recordar el nom d’amigues, amics, gosses i ocells. Res. Tot d’una, sí, tot d’una, penso que no penso perquè ja ho tinc tot pensat. Vull dir que no cal pensar tant. Que no passeu pena, que néts, ocells i amics hi són també sense pensar.

Paràsits

Un dels problemes que té el món cultural actual —a Catalunya en som capdavanters— és el de pagar, subvencionar, enriquir personatges inútils que no fan altra feina que viure dels altres. Són els paràsits que, per viure, es dediquen a buscar diners per recordar l’obra d’un poeta, escriptor, polític, etc.

També busquen diners en fundacions, patronats de tots colors, regidories de cultura, TV3 i, si cal, també a Madrid. I així no avancem, i cada any ens mengem la Incerta glòria (ara, en xinès), Mercè Rodoreda, la vida i miracles —diuen, aviat per televisió— de Xirinacs, etc.

És trist però és així. Podríem dir que en saben tant que ens prenen el pèl. Viuen sense treballar i, això sí, ho fan per la cultura, que quedi clar.

Pardal

«Sóc important!». Es mirava al mirall i repetia un cop i un altre: «Sóc important!» «Sóc important!». Finalment, convençut ―o convençuda, ara no se sap mai si som tots o totes―, va pensar en l’estètica: intel·lectual? Cabells llargs, barret, vestit informal, ulleres rodones? Finalment s’acceptava una escultura seva en una exposició col·lectiva d’una ciutat del Japó.

L’escultura, de més de dos metres, era de ferro forjat. Simulava una reixa que empresonava la llibertat. Títol: Somni empresonat (Dream prisoner). Va pensar que l’obra seria molt valorada, a l’exposició.

Mentre caminava, satisfet de la seva importància, un pardal el va cridar:

— Hola!

— Sí… què vols?

— Et veig molt satisfet, avui.

— És que sóc important.

— Important? Què vol dir?

— Que una escultura meva anirà al Japó.

— Al Japó? Què és el Japó? Què és una escultura?

— Tu no ho pots entendre perquè ets un pardal.

— Pardal? Què és un pardal? —va respondre el pardal.

— Tu. Als ocells com tu els anomenem pardals.

— Ah! Així que jo sóc un pardal i tu ets una escultura al Japó important?

Quaresma

A les Illes Balears diuen que «la quaresma i la justícia són fetes per als pobres». És que no caldria comentar res i podríem donar ‘El serpent’ per acabat, però seria massa curt. Tot té un final, fins i tot en tindran els dogmes. Polítics i eclesiàstics, xinesos o espanyols, sí, tots tindran un final.

Acabo: a les Illes, per quaresma, els rics s’afarten de peix i marisc. El plat estrella és la llagosta a la samaritana. «Mal parits de capellans!», que diria el meu avi. Tot ve de lluny. Sí, la quaresma i la justícia, són fetes per als pobres…

De bon matí

A punta de dia «els estels es ponen», diu la cançó. Res. Si tinc la debilitat de llegir o escoltar unes notícies, els estels bramen foc i els ocells marxen a tot córrer de veure o sentir tanta i tanta misèria.

Apareixen les neurosis obsessives de ministres d’esquerres que ho volen reformar tot i penjar-se medalles, però no volen plantejar cap referèndum monarquia/república. Aproven lleis que encara retallen més la miserable autonomia que tenim i ni es plantegen que els catalans decidim el nostre futur. Democràcia? Res de res.

L’ultradreta, que encapçala el moviment antivacunes, no vol comptar els morts perquè se’ls en fot la vida. Això sí, estan contra l’avortament. Neuròtics obsessius, treuen a passejar l’Anticrist, els genets de l’Apocalipsi i, aviat, Nostradamus. Aviat constituiran tribunals inquisitorials i un servidor serà cremat com Miquel Servet pel calví de torn o els papes catòlics. Lluiten a mort, sí, a mort, per imposar la seva miserable veritat.

Coneixement

Moltes vegades ens diuen que el coneixement ens fa lliures. És complicat d’entendre, perquè, a més coneixement, menys llibertat. Però, què és el coneixement? No és el mateix per als sàpiens que per a la resta d’animals.

Per als sàpiens, el coneixement ens esclavitza, perquè s’utilitza fonamentalment per controlar els administrats i també per a la cosa més estúpida que podem fer: lluitar contra la mort.

Cap animal no fa servir el coneixement per autoesclavitzar-se. Cap animal no l’utilitza per lluitar contra la mort. De fet, els animals ignoren la mort. Aquest seria el veritable coneixement.

Alcaldessa

Vaig veure l’alcaldessa Colau que explicava en una entrevista que ella lluitaria contra el canvi climàtic. Ella i milers com ella són, precisament, el canvi climàtic. Les metròpolis, són el canvi climàtic, com ho són els milers i milers de porcs de la plana de Vic. El model de ciutat de Barcelona és canvi climàtic, el congrés de mòbils és canvi climàtic, els Jocs Olímpics d’Hivern Pirineus-Barcelona són canvi climàtic, i també ho és l’aeroport del Prat.

Si els buròcrates i els polítics tenen privilegis i cobren moltíssims diners sense treballar, també són canvi climàtic, perquè el canvi climàtic el genera el consum desenfrenat i galopant de coses que no necessitem.

En fi, l’inútil president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, explica que les vídues i els jubilats de 700 € de pensió passaran a cobrar-ne 50 o 70 més al mes. I voldria que l’aplaudissin amb les orelles! A Espanya, la corrupció és canvi climàtic.

La Sra. Colau va ser alcaldessa amb els vots de la dreta espanyola. Què pebrots vol fer, vostè, si no té vergonya? Ah!, que quedi clar que no està sola. Res, que m’han vingut al cap el catòlic del Sr. Illa i el cardenal Omella.

Criptomonedes

Són molts els que diuen que es faran rics amb les criptomonedes. De fet, fa anys que la gent de terra endins va comprar accions d’una companyia que es dedicava a la pesca marítima. Els primers anys, aquesta empresa va repartir molts dividends, i el personal de terra endins va invertir-hi molts diners. Finalment, tot es va acabar: la flota marítima ―que, de fet, mai no va existir― es va enfonsar a les profunditats de la mar.

Parlen del bitcoin. Diuen que és una de les millors criptomonedes i que cal invertir-hi, que ara és el moment. De fet, com sempre, ningú no sap si la moneda és una flota marítima o un peix. Segurament, en aquest món inexistent, com tantes altres coses, res no és més que res i tot és massa. I tots, milionaris.

Tip i cansat

Molts negacionistes de la pandèmia m’envien vídeos de gurus, acadèmics, metges, savis i esperits invisibles que expliquen en detall que el virus és un invent dels laboratoris per robar. D’altres, que el que es pretén és reduir la humanitat perquè la població mundial és insostenible.

Volen demostrar que tenen raó, i jo sempre els dic que són uns fanàtics de tots els dogmes i que no penso perdre ni un minut en tanta estupidesa. Sigui el que sigui, és i serà, i ni ells ni jo no hi farem res.

La vida segueix. Els sàpiens fem el ridícul, com sempre, però veig que molts medicaments funcionen, i a molts dels que bramen dogmes els han operat de tot, i és la medicina el que els ha curat. El cert és que el virus té una virtut: ara sabem qui són els més insolidaris.

Salvem el planeta!

Som tan ridículs que molts titulars de diaris, molts polítics i tertulians parlen, diuen i expliquen que hem de salvar el planeta. Perdonin? On tenen la carbassa, vostès? No veuen que és precisament el planeta el que ens fa fora perquè no som capaços d’estimar res?

El planeta continuarà el seu curs i, d’aquí a 100.000 anys, que per a la Terra no són res, dels plàstics, els sàpiens, els cotxes, els avions i els AVE, del PSOE, el PP i el Vaticà i de la Torre de Londres, no en quedarà res.

Saben? El planeta és independentista.

Cultura + cultura = Cultures

El 1952 es van recopilar més de 164 significats de la paraula cultura. Avui serien centenars. Aquest mot va aparèixer a Europa entre els segles XVIII i XIX i es referia als processos de cultiu i millora de l’agricultura i l’horticultura.

Avui, aquesta paraula es fa servir fonamentalment per reivindicar ajuts. Moltes persones exigeixen subvencions a totes les administracions per defensar una cultura, ja sigui del folklore o de la fusió de la sardana amb el cancan. Tothom vol una subvenció per viure d’aquest mot. De fet, com més subvenció, menys cultura i més inútils.

Reciclar

Tinc clar que les pressions de les empreses per evitar que bona part del sucre desaparegui de les begudes i els aliments infantils són difícils d’aguantar. És tristíssim veure com es permeten els anuncis d’hamburgueses amb ració doble de formatge i més cansalada viada que mai, patates rosses i salses de mil colors i, tot, per vuit o nou euros. Les pressions de les empreses són terribles i, per molt que molts nutricionistes demanin moderació, res de res.

Ja fa molt temps que em van avisar d’aquest fet. I ara també m’expliquen que tot això de separar el plàstic del vidre, l’orgànica del rebuig… és moltes vegades fraudulent, perquè tot acaba al mateix abocador. Paguem per un servei que, possiblement, no fan. Crec que, com tantes vegades, massa gent calla. Els hi va el sou.

Deixar d’existir

Voldria deixar d’existir sense morir-me. Impossible, haig de pagar tributs, renovar carnets i assegurances.

Intentaré fer el mínim. Tot, al mínim. Seré un sàpiens mínim però observaré i analitzaré al màxim. Però… llavors ja no seré mínim, segur que no. I què seré? Català? Sí, això és cert. I espanyol? Això no. O potser sí, però seré espanyol mínim i català màxim.

Catòlic? D’això, res! Però molts polítics són catòlics espanyols i catalans. Això es complica. Ho tinc fotut. I no tenim polítics ateus? Sí, sí, però tots són a l’exili.

No soc ni mínim ni màxim. De fet, necessito una taula de diàleg. Ara ho tinc clar.

El poder de les formes

En Josep Nogué, un guiller de Sant Hilari, ha escrit el Manual del creador. El poder de les formes. És un llibre imprescindible per a entendre coses tan evidents com que la figura de l’alfil engloba tots els representants del poder, tota la burocràcia de l’Estat, des del primer ministre fins a l’últim funcionari i, per extensió, tota mena d’intermediaris del capital o la religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el senyor. Són els administradors, i assumeixen aquest paper des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai.

Bé, el llibre dóna vida a figures del joc d’escacs, que també raonen sobre l’univers i totes les coses que ens pensem que existeixen o no. «Creador és aquell que oblida que sap.»

Tristos

La tardor ens porta la melangia, cau la fulla i s’acosta el terrible Nadal, festa de consum i més consum. Tips de torrons, galets i neules, encarem l’any nou. Però veig tristesa. Veig que el sàpiens comença a ser conscient del seu fracàs.

Ningú no farà res per combatre l’escalfament global. Ningú no farà res per acabar amb els lladres, amb corona o sense. Ningú no farà res per la innocència. La tristesa és això, veure que el Vaticà, la monarquia i el petroli ens tenen encadenats. Volen que combreguem amb la seva bogeria. I això entristeix molt.

Anna Gabriel

La cupaire exiliada a Suïssa, Anna Gabriel, l’han nomenada, per majoria, secretària del Sindicat Unia, que té 13.000 afiliats de les empreses privades. Gabriel serà la primera dona que en serà secretària general, i ja ha dit que el seu equip estarà format només per dones.

Tot i que l’euroordre contra Gabriel no s’ha activat mai, fa tres anys es va exiliar a aquest país centreeuropeu. Va fer bé, ja que a España la justícia té necessitat de donar carn a la fera.

En el que no estic d’acord, però, és en el fet que exhibeixi com un èxit la composició del seu equip exclusivament per dones. El feminisme és una altra cosa, i el que no és mai és ni radical ni dogmàtic.

Burros i mules

Eren temps de rosecs amb mules i, també, de burros llestos. Al santuari de Bellmunt en tenien un que baixava tot sol a comprar a Sant Pere de Torelló. I tornava amb les sàrries carregades. Ara, al santuari, s’hi puja amb cotxe i l’administren els buròcrates de la no democràtica Diputació de Barcelona.

Al meu veí Joan, a les Guilleries, sempre el sentia discutir amb la seva mula:

―Quieta! Tira enrere! T’he dit que quieta! Què, avui no vols treballar?

Vaig dir-li:

―Però, Joan, que no veus que la mula no t’entén?

I em va contestar:

―Prou, que m’entén. Però fa veure que no!

Ara, això passa molt. Demano, si no, l’opinió de tots vostès.

Olla de grills

És tot tan fabulós, que tot és res i tot al mateix temps. Els jutges no fan de jutges. El Gobierno no governa. L’oposició es dedica a reivindicar l’ordre militar i madridista d’obediència monàrquica. I, també, personatges fantasmagòrics com Felipe González voldrien tornar al passat i demanen al rei emèrit que torni.

El futur pinta molt malament. Em preocupa la quitxalla, ningú no pensa en ells. Pensem que la intel·ligència artificial i la tecnologia solucionaran tots els problemes, i l’espiral de bogeria és infinita.

Conec un home que no té mòbil, que viu al bosc en una cabana. S’escalfa amb llenya. És amic dels ocells i menja amb les guilles. Viu enllà enllà, que és el país dels rovellons. Només baixa a mercat dos cops a l’any. Ja el coneixen i l’esperen. Hi té amics. Tot ho té de franc. L’altre dia em digué: «Això és una olla de grills!». I va marxar a tot córrer.

Divina Comèdia

Dant, acompanyat de Virgili, visita l’infern, on sent crits, esgarips i sorolls tempestuosos. Reconeix, penant, clergues, prínceps poderosos i mercaders. També visita el purgatori i fins i tot coneix gent que viu en els llimbs. Beatriu, la seva enamorada, li ensenya els cercles concèntrics del paradís, la Lluna, el Sol, Venus, etc.

Dic això perquè La divina comèdia traduïda per Josep M. de Sagarra que intento llegir a estones em porta ràpidament a la realitat d’avui, i puc veure el catòlic Salvador Illa i tot el PSC-PSOE que es cremen al foc que Pedro Sánchez-Llucifer alimenta amb pressupostos, mentides i subvencions.

M’acompanya Virgili, que ho coneix bé, i no puc mirar ni un instant Beatriu, perquè és tan gran la seva bellesa que embogiria sense remei, i no em puc permetre perdre l’enteniment. Entre inferns, purgatoris i danses terribles per seduir-me, marxo escapat de Madrid-Espanya i de l’Aragó del Sr. Lambán. Finalment, veig el Montseny, el Collsacabra i, més tard, el Canigó.

Diré que, a l’infern, mirant de reüll, hi vaig veure polítics catalans que feien crits esgarrifosos. Tots els jutges, vestits amb toga, els tenien en piscines d’aigua bullint. No vaig veure el rei emèrit; Virgili em digué a cau d’orella que estava lliure de tot perquè tenia pactes secrets amb Llucifer i els regalava el petroli.

Puc assegurar que el president Puigdemont no hi era, però el cardenal Omella, sí. El vaig veure en una caldera amb el diputat etern Zaragoza i amb Alicia Sánchez-Camacho. Les terrorífiques veus que bramaven arreu eren de José M.aAznar. Finalment, Virgili ―oh!, gran poeta romà― em digué: «Marxem, marxem que ara vindran les promeses de Rodalies i ens podríem tornar bojos, perquè en el moment que les anuncien els crits són esgarrifosos». Llavors encara vaig veure un moment el conseller Puigneró que preguntava per la pista de l’aeroport.

Menteixen fins i tot quan dormen

Un dia vaig escriure «La por a la democràcia la fa perdre», un aforisme que m’agrada. La democràcia va fer que Tony Blair, ex primer ministre britànic, demanés perdó per la guerra contra l’Iraq. La democràcia va enllestir el desastre de Donald Trump als Estats Units. I la democràcia decideix tantes i tantes coses a Suïssa, Holanda, etc. Si es vota molt, la gent no té dret a queixar-se, i si s’equivoquen perquè els van enganyar, en poc temps poden rectificar.

Acabo: Espanya no és un país democràtic. El Gobierno de España menteix sempre, només busca beneficis electorals. Votar monarquia o república? Impossible. Canviar la Constitució és un dogma impossible. Acabar amb el concordat… impossible!

I l’encantador de serps de Pedro Sánchez diu, sense immutar-se, que «España es una democracia plena». Plena de què? La resposta és lliure. Que tothom ompli el sac com li vingui de gust.

Pere Botero

Una novel·la de fa molts anys d’autor desconegut explicava el viatge que va fer un tal Pere Portes a l’infern. Allà, l’home hi va conèixer les calderes d’en Pere Botero.

Cansat de tant tràfec a l’Alguer, ahir vaig fer un tomb pel Capcir amb bicicleta i, després del gol d’en Messi a l’equip del savi Guardiola, que com sempre mereixia guanyar, vaig anar a dormir. El somni no es va fer esperar i, tot d’una, sense cap encanteri, ja puc veure en Messi dins d’una caldera fent xup-xup, xup-xup. Serà pels diners? Serà pel gol?

— Pere! Deixa’l marxar, pobre Messi! Ara et porto catòlics per bullir!

Llavors, sento en Pere Botero que em diu:

― No en portis més, que no tinc prou calderes!

Hi puc veure Salvador Illa (ora pro nobis); Fernández Díaz i el seu àngel aparcador de cotxes; Lesmes, el jutge caducat, també resant el rosari, i més i més jutges. La senyora Colau, que bull amb lentitud i promet Jacuzzis a les classes pobres. Ah! I Trapero i el rei, a la mateixa caldera!

Vaig acomiadar-me d’en Pere Botero amb el ritual de sempre:

― Ateus per sempre, Pere!

― Ateus per sempre, Nan!

― I Junqueras i Ana Rosa Quintana?

― Cert. No es pot pensar en tothom!

Gabriel Salvans

Amic meu i poeta. Ja jubilat, es cuida de Sant Martí Xic, que estima amb bogeria. Aviat en farà setanta. L’altre dia, a Santa Perpètua, buscava un camí. Es va embardissar molt. Cansat i bastant perdut, va trucar al 112 i els va donar la seva ubicació explicant que estava bé, que res d’ambulàncies o helicòpters. Finalment, dos bombers amb estris de desbrossar van aparèixer com dos senglars i li van dir que, a la seva edat, no pot fer aquestes coses; coses que de ben segur continuarà fent. Com voleu que aquest home que escriu poesia i viu dalt dels teulats deixi de viure amb passió?

Del seu darrer llibre, TantaSet (2021):

Brots de poesia

He posat una cadira de boga
al carener del teulat, per badar
i ser del gat de casa companyia
lluny de l’antena del televisor,
on somiar truites de dotze ous,
airejar-me sense cap interferència,
tot provant de desencallar paraules
mentre badallem junts mirant el cel,
que he descobert ple de núvols de totes
mides, formes, colors… viatgers a
totes hores. Penso, mentre em distrec,
que a Ràdio Roda ho vaig dir,
la poesia deu ser: bufar núvols,
i desemboirar el blanc del paper.

Regalarà llibres, als bombers? Segur que sí.

Politòlegs

Veig tertúlies a la televisió sempre amb els mateixos tertulians. Es fa molt pesat. En esdeveniments especials, com el Brexit, les eleccions d’Alemanya o el president Puigdemont a Sardenya, apareixen a la pantalla els politòlegs que expliquen, perquè ho tenen tot analitzat, el que pot passar o afectar o, segons ells, el que hauria de passar, si passa.

Van amb compte, analitzen fent veure que no prenen partit. Bé, per mi, també són molt avorrits, carques i sempre estan «molt encantats d’haver-se conegut».

Recordo que a Sòcrates el van acusar ―fins que el van condemnar a prendre cicuta― de negar l’existència dels déus i de denunciar els sofistes. Ei, i Sòcrates no tenia televisor!

Museus

Estic cansat de veure que fem museus i més museus. Tots els pobles, la meitat de les viles i ciutats grans i petites fan museus. Tothom està orgullós del seu passat. No. Estem orgullosos d’exhibir estris, pintures, llibres, incunables, etc. Seria bo que algun poble fes el Museu de la Pesta Negra o el de la Crema de Bruixes per la Inquisició.

És cert que a Santillana del Mar existeix el Museu de la Tortura, dedicat precisament a la Inquisició, però tot queda curt. Sobretot ara que un secretari d’estat del Gobierno de España defensa que la comissaria de la Policia Nacional Espanyola de la via Laietana (ara, Pau Claris) és una mostra de democràcia policial de generacions de policies. Això és per vomitar, i els superiors que li han fet costat s’han menjat el vòmit a gust. Que li demanin al president Pujol i a tants d’altres.

En aquesta comissaria t’electrocutaven, et feien «banyeres», t’apallissaven amb plaer infinit. T’amenaçaven de fotre’t un tret al cap. Com la Gestapo o la policia de Stalin. El Guantánamo dels catalans es diu «comissaria de la Policia Espanyola de via Laietana».

Viure a Espanya, encara avui, és viure en un país feixista que viu sense escrúpols de l’herència del franquisme.

Català/Castellà

Els talibans espanyols imposen a garrotades a tots els catalans la igualtat del castellà amb el català.

Els talibons catalans de l’Administració autonòmica retallen, manipulen i grapegen els textos d’una exposició museu que s’inaugura l’1 de setembre a Núria sota la responsabilitat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Un dels comissaris de l’exposició ha renunciat a assistir a la inauguració per denunciar la manipulació dels textos per tal de traduir-los al castellà.

La talibona presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat és la senyora Marta Subirà. Aquesta dona, de 49 anys, ha tingut molts càrrecs públics i es manifesta independentista. En castellà? Segurament.

Epicur

Epicur defensava que l’home ha de buscar el plaer i la felicitat; que la filosofia basada en la lògica, la física i l’ètica ajuden molt a viure, sense egoismes, sense por dels déus, perquè diu Epicur que l’home és lliure i la felicitat està a les seves mans. Diu que no cal témer la mort, perquè la mort, quan nosaltres hi som, ella no hi és. I quan la mort hi sigui, nosaltres ja no hi serem.

Esperant l’extinció de la nostra espècie, cal llegir Epicur. Per entendre que cal viure feliç, també amb reis, tricornis, constitucions dogmàtiques, feixistes que volen que parlem formenterenc i un partit socialista inútil, incapaç, club d’ignorants, torturador de totes les espècies vives i mortes del planeta.

Cal viure al jardí d’Epicur. Procureu viure amagats. Gaudiu d’un pa amb tomàquet i marxeu lluny de les massificacions. I penseu allò de «No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita».

Ningú no podrà robar mai la llengua al bosc. Cap ocell no sap que Espanya, la Xina i totes les lleis i jutges són excrements que embruten l’aire que respirem. Aquests dies, llegir Epicur ajuda a entendre que hem d’ignorar els maleïts ignorants.

Autopistes

Ministres i més ministres i el president Sánchez, encantats d’haver-se conegut, expliquen amb ulls radiants i somriure benefactor que a Catalunya «España cumple» i que tots els peatges de les autopistes de concessió estatal queden lliures de pagament. Una ministra també explica que som el primer país del món que ja té el 70 % de la població vacunada.

Les inundacions degudes al canvi climàtic s’emporten centenars de cotxes riu avall i destrossen habitatges i negocis. Però tranquils, que, com diu el president Pedro Sánchez, «España es una democracia plena». No sap que la democràcia plena no pot existir?

I el rei mèrit i l’emèrit… són «democràcia plena»? I els 50 anys de peatges renovats amb corrupció infinita? «En Cataluña, el Estado cumple». Sí, ara pagarem una taxa per mantenir les autopistes i les autovies, també les espanyoles en què no s’ha pagat mai. Inútils, ignorants, idiotes, imbècils… Res. Se superen cada dia.

Canícula. 43 °C. Foc

El siroco ens porta la pols del Sàhara.

En condicions extremes, veig que la roda de l’estupidesa no pot parar, i encara molts creuen perquè diuen que ho poden pagar: gaudir d’una casa amb piscina, d’un apartament a la costa a primera línia de mar, d’un viatge amb avió, en transatlàntic o autocaravana, etc.

Se’ls en fot el canvi climàtic. La bogeria no pot parar. Els Sapiens sapiens hem creat ficcions que mai no es faran realitat. Tenim de tot i mai no en tenim prou. Però, per què no busquen un mascle o una femella i fan un trio? O també un intercanvi de parelles. Sense avions ni ficcions. En pilotes i prou.

Gamarús

Després de l’hora malva, tot quiet, vam sentir el gamarús que rondava. Teníem la casa amb els finestrals oberts, sense llum. Els ratpenats entraven i sortien. Faltava un dia perquè la lluna fes el ple.

Com cada dia, vam deixar les sobres del sopar a prop de l’entrada de casa per a les guilles, que ens miren sense por.

Avui també n’ha vinguda una acompanyada d’un teixó. Teníem ganes de plorar. Sense llengua, sense pàtria, sense jutges ni rei. No tenen déus. Llavors hem pensat en les nines i els nins i ha tornat a cantar el gamarús.

Aeroport

Tots vacunats però encara amb mascareta ja celebrem amb entusiasme la victòria militar dels sàpiens contra el maleït virus. Els més descerebrats fan un acte per reivindicar l’allargament de la pista sud de l’aeroport del Prat.

Cal continuar el col·lapse, cal continuar venent Barcelona a trossets. Que en gaudeixin turistes alcohòlics, amb molta droga i prostitució. Cal que els hotels puguin cobrar per una nit més del que cobra en un mes l’esclava o l’esclau que neteja la cambra al migdia.

Volen rebentar Catalunya perquè sigui monàrquica, del PSOE, del PP i de VOX d’una vegada.

Els mapes de la NASA indiquen que, amb l’augment de les temperatures, l’aeroport del Prat desapareixerà, igual que el delta de l’Ebre. Ells viuen el benefici del moment. Ells o els seus hereus en faran un altre i, si cal, aplanaran el Pirineu o el Montseny.

I la quitxalla? Seran esclaus. Són esclaus, víctimes innocents d’uns criminals dogmàtics; molts, catòlics i també de sectes com l’Opus Dei. La monarquia els protegeix perquè puguin continuar delinquint sense límits.

Acords i pactes

Recordo un acudit que explicava que un boig anava a casa d’un altre, trucava a la porta —toc, toc, toc— i des de dins se sentia una veu que deia: «No hi soc! No hi soc!», i el primer responia: «Encara bo que no he vingut, doncs!» i marxava.

Tot plegat, això és el que fa temps que passa a tots els àmbits: pactes per a la investidura, taula de negociació a Madrid… El Sr. Pedro Sánchez és al davant o al darrere de la porta? I els jutges? Res, aquests no tenen ni porta. Són a dins o a fora segons els convingui.

Per no afrontar un diàleg amb Catalunya, Espanya ho ha resolt de manera que tots truquen a la porta i marxen perquè diuen que no contesta ningú. Segurament, a Espanya només manen els jutges, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i el rei. Pedro Sánchez, com Casado, no té cap poder. En realitat, un complementa l’altre, que seria com dir que és el mateix el PSOE que el PP, o la Sra. Ayuso, igual que l’alcaldessa Colau.

De fet, tots pensen que, si molts catalans tenim un problema amb Espanya, ells creuen que el problema no existeix: «¿Qué quieren? España es un gran país.» I qui dia passa any empeny. Però la repressió continua a tots els nivells…

Trapero

Vaig intentar veure a estones l’entrevista de TV3 al cap dels Mossos, el Sr. Trapero. L’entrevistadora tenia les preguntes pactades, només van parlar de la policia. Trapero va afirmar que creia en la justícia. Va assegurar que creure en la justícia era imprescindible per exercir de policia. Jutges, policies, fiscals… al servei de què?, de qui?, de quina llei?, de la Constitució? El botxí complia la llei. El seu ofici era executar condemnats a mort.

No m’agrada el Sr. Trapero: defensa un rei franquista que no ha votat ningú. A ell, molts presos el van defensar. No m’agraden els uniformes ni les gorres de plat. Aconsellaria a Trapero i a tothom llegir el llibre de Stefan Zweig Els ulls del germà etern. Si el Sr. Trapero creu en la justícia, és un senyor molt perillós.

Pedro Sánchez al Liceu

«No es pot entendre Espanya sense Catalunya ni Catalunya sense Espanya.» «L’únic camí és el compliment de la llei i de la Constitució.» «Els indults obren el camí per al retrobament.» I bla, bla, bla, bla…

Quins savis assessors té aquest home per triar el Liceu? La claca dels senyors Montilla, Iceta, Espadaler, Zaragoza, Illa i tots els de la menjadora perpètua, aplaudint. Fora d’Espanya no tindrien ni menjadora ni portes giratòries.

El Sr. Sánchez i el PSOE no són demòcrates. No volen negociar ni parlar del rei. Volen una Catalunya rendida i apallissada. La democràcia seria un referèndum: monarquia o república?, Espanya?, independència?

El Sr. Sánchez i els seu trepes volen rei, Franco i jutges franquistes; si cal, a garrotades.

Hermitage

La bacanal barcelonina continua. Tots volen vendre Gaudí, la cuina mediterrània de mil estrelles, la Barcelona gòtica, el Museu Picasso i cent museus més. Bons hotels i fires, el Barça i prostitució. Sí, és una ciutat que genera beneficis en la qual molts volen invertir.

Un fons d’inversió pagarà cinc milions d’euros anuals per utilitzar el nom Hermitage. Un altre museu? No. Diuen que serà un edifici on faran exposicions, i que el volen ubicar al port de Barcelona perquè, quan arribin els milers de creueristes, només de baixar del vaixell ja entrin a l’Hermitage, que només és un nom, que no és un museu, que és una estafa més de les moltes que tenim a Barcelona.

Ahhh!, i els impostos, a Madrid, per mantenir l’Alí Babà i quatre milions de lladres.

Vacunats

Els pobres administrats, tractats com a ovelles, anem a la filera dels centres mèdics per rebre la vacuna que servirà perquè els administradors de la nostra misèria aconsegueixin la vacunació del ramat. Bee, bee!!!

Però la democràcia espanyola, que té la virtut que surtin elegits els més lladres, inútils i encantadors de serps, és una democràcia «Marca España», que vol dir que és una democràcia manipulada, trinxada, escopida i lapidada. En fi, és una no-democràcia que l’inútil «presidente Sánchez» en diu «una democracia plena».

Si la vacunació del ramat ha de servir perquè tornin a navegar els creuers, milers d’avions tornin a aixecar el vol, continuem convertint els nostres camps en basses de purins i consumint plàstics d’un sol ús i tot tipus de coses innecessàries, és que la Covid-19 no ha servit de res.

Llavors vindrà un virus terrible que ens rostirà i ens deixarà a tots carbonitzats. Això sí, satisfets de l’últim model de mòbil que haguem comprat, amb intel·ligència artificial, és clar.

Democràcia a la madrilenya

Crits esgarrifosos de canalleta que crida. Pares irresponsables que no entenen res. Mares que viuen al segle dinou i crien com conills de granja. Si el bosc ja s’acaba, de la granja tampoc no en quedarà res. Quin desastre!!!

Miro la quitxalla i començaria a fotre coces al cul dels pares. La iaia que contempla el desastre mira estorada la tribu de pares i d’infants que ploren, criden i bramen com un ramat.

La mama, feliç amb el nadó. El papa, entretén l’altra criatura. I el sol ponent, un dia deixarà de sortir. Per mi, ja pot ser demà.

Processó de Verges

No era jo, però tampoc vaig descobrir mai ningú que no fos jo. Sé que costa d’entendre, però tampoc tant. Tot té a veure, no amb els misteris, que només són misteris; té a veure amb la realitat exacta i precisa de les coses.

Diré que, un dia, llegeixo llibres, escric Serpents i altres coses, miro la televisió i escolto música, vaig a prendre un cafè, compro vianda i passejo amb bicicleta. També, si cal, faig de cangur de nets petits i grans. Tot això és cert i evident.

Al matí, en llevar-me, veig que algú ha remenat llibres, llibretes i esbossos de la taula d’escriure. Fins i tot veig dibuixos que no he dibuixat i escrits que no he escrit. També puc trobar el llum encès i una tassa damunt la taula. La porta, tancada. El cert és que a la nevera hi tenia raïm negre i veig que només en queda el plat. Ara recordo que, quan m’adormia, vaig veure la dansa de la mort de Verges i tots els jutges del món jutjant els morts. Passaré uns dies vigilant qui m’obre la nevera. Ja us diré coses.

Pedagogs

Tota la meva vida he vist que els plans d’estudis els canvien contínuament consellers, ministeris, assessors, tècnics i pedagogs. Són rucs? (gran respecte per als rucs). Són inútils. Sí, molt.

Un dia vaig llegir un aforisme de Joseph Joubert (1754-1824) —va ser secretari de Diderot i amic de Chateaubriand— que deia que «ensenyar és aprendre dues vegades». Són els mestres, els que han d’aprendre dels alumnes. No es pot ensenyar pensant que tots som iguals, i tot necessita el seu temps. Cal raonar, per explicar-se. L’ensenyament cal convertir-lo en un diàleg. Conec noies i nois que ho passen molt malament per aprovar. Ningú no ha de fracassar.

A mi, els mestres em van destrossar. Sort que els vaig expulsar de la meva vida, com a personatges inútils amb excel·lent. Mai no vaig deixar de llegir, observar, escoltar… i també parlava amb les bestioles, que em van explicar moltes coses de l’univers. He estat un autodidacte i, quan sento el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, militar i dogmàtic, sento la mateixa repugnància que quan veig un torturador. La llibertat s’ensenya amb llibertat. Ho enteneu, capsigranys?

Més o manco

Avui faig la competència a l’Esther Pujadas. Nosaltres diem «més o menys» i, a les Illes Balears, «més o manco». Són dies de menys? Sí, però també de més: més venjança, més odi, més presó, més impostos, més vicepresidenta Calvo explicant com un robot de plàstic que la Sra. Ayuso és igual que els presidents Puigdemont i Torra. No para perquè porta piles Duracell; això sí, feministes.

També són temps de manco: manco solidaritat, sinceritat, transparència; manco reducció d’administracions i de sous de polítics; manco justícia democràtica; manco respecte a la biodiversitat…

Venen temps de més o manco. L’Esther, que s’espavili i que ens expliqui si això és un “Serpent” o una “Curiositat lingüística”. Que no busqui encanteris; no tenim temps, perquè, amb el canvi climàtic, ja fa temps que totes les administracions escupen al sol cada dia.

Perdut a la selva

La notícia repetida i comentada per tots els mitjans de comunicació és la d’un pilot d’avioneta que va caure a la selva del Brasil i hi va sobreviure més de 30 dies. L’home, que explica que s’alimentava dels mateixos fruits que menjaven els macacos i que de nit s’allunyava de l’aigua perquè tenia por dels animals que hi vivien, surt a totes les televisions del món.

De fet, si ho pensem bé, per a moltes famílies, dones i homes, és més difícil viure a Barcelona, Madrid, Vic o Alcalá de Henares que a qualsevol selva. La selva no és cruel i et dona oportunitats, està plena de vida. En canvi, les ciutats, regulades per les administracions, són terribles, perquè et prometen el que no et donaran mai.

A la selva, ocells, serps i monos són els teus companys. A la ciutat, només hi sobreviuen els depredadors dels dèbils que, sense cap escrúpol, roben cada dia en nom d’un jutge o d’un rei.

Foie gras i Astrazeneca

A l’Índia el foie gras està prohibit perquè consideren que és un producte elaborat gràcies a la tortura d’ànecs i oques, que els obliguen a menjar blat de moro amb greix per aconseguir que el fetge d’aquestes bestioles augmenti deu vegades el seu volum natural. Califòrnia també el va prohibir, i ara també ho fa Nova York, ciutat gastronòmica de totes les sensibilitats. Tot això està molt bé, però la verdadera solució seria prohibir la nostra existència criminal.

El Govern britànic també vol prohibir-ne el consum. De fet, a les illes Britàniques també està prohibit, des de 2006, fabricar-ne. Les importacions de França d’aquest producte representen un volum de 200 tones. Sembla que, els britànics, faran servir el foie gras per respondre a la manipulació d’Europa de les desqualificacions que ha rebut la vacuna britànica AstraZeneca.

Ningú no pensa en els pobres ànecs ni en les oques; se’ls en foten. Tots plegats viuen en un caïnisme permanent i ens porten a la resta a entendre que el nihilisme, en realitat, ho governa tot.

Vacunes

Era evident que això de les vacunes al país de la «Marca España» portaria moments de ridícul i misèria sense límits. Diuen els que en saben que cal vacunar tota la població mundial. Fàbriques de vacunes treballen dia i nit i apareixen vacunes de mil noms i colors.

Però el que és tràgic de veure és que cardenals, bisbes, majordoms, consellers, alcaldes, etc. es dediquin a robar les vacunes que necessiten els avis de les residències. Les filles del rei emèrit, també vacunades. El germà rei diu que no en vol saber res; diu que ja no són família. Fabulós.

De fet, aquests personatges, com sempre, entenen que tot és seu i que tenen el privilegi de la protecció judicial i, molts, també de la protecció divina que ells diuen representar. Bisbes i cardenals panxuts disfressats de coloraines i amb creu pectoral vacunats i satisfets és la imatge d’aquests dies.

Si Déu existeix, que plegui de treballar immediatament. I si no existeix, també. Pobres criatures!

Temple budista

Avui, quan escric aquestes línies, és el dia que el Parlament de Catalunya aprovarà o no la investidura de Pere Aragonès. Llegeixo que sindicats i patronals fan una reunió telemàtica per convèncer Oriol Junqueras perquè es pugui constituir un govern solvent.

Junqueras és al temple espanyol de Lledoners com a hostatge de la Justícia, el Govern, la monarquia, etc. Presos i exiliats i més de 3.000 encausats. El babau del Sr. Illa diu que «Tenemos que pasar página». El carrer, en canvi, diu «Ni oblit, ni perdó».

Un dia, fa molts anys, perdut per les muntanyes d’Osca, vaig veure un monestir budista.

Vaig entrar-hi i em van explicar que en una hora començava no sé què de la lluna. Vaig comprar quatre coses a la botiga per quedar bé. Van arribar cotxes de totes mides, tothom va entrar al temple i els monjos van començar a fer cops de cap, a tocar campanes i a resar amb paraules repetides mil vegades.

Jo em vaig asseure a l’última fila, al costat de la porta. El temple vermell, ple d’estatuetes, ben ple. De sobte, tothom es va estirar a terra i van tancar els ulls. Vaig aprofitar per fugir. La moto em va salvar. No m’agraden els temples ni els budes, ni els déus, cardenals, papes o jutges. Sense déus, seríem lliures.

Radio Garden

Existeix una aplicació fantàstica que ens podem baixar al mòbil de franc: Radio Garden. S’hi poden escoltar milers d’emissores de tot el món: italianes, japoneses, mexicanes, cubanes, etc. També s’hi pot escoltar Ràdio Manlleu o Ràdio Montesquiu des de Rússia o Xile. Amb Radio Garden pots esmorzar escoltant una ràdio de Sicília o Radio Manaus del Brasil.

Us aconsello l’aplicació. Descobrireu un altre món, una altra música. Us la recomano també per qüestions sanitàries i mentals. Deixar d’escoltar els tertulians de les nostres ràdios i televisions (Toni Bolaños, Joan López Alegre, Sergi Sol, Xavier Sardà, Inda, Herrera, altres personatges de Catalunya Ràdio o RAC1 o el Sr. Cuní a la Cadena SER i milers i milers d’altres que ens estan deixant sense sang) purifica el cos i millora l’aire que respirem.

Us aconsello Radio Garden per descansar un xic. També podeu escoltar-la dia sí dia no, i així podreu veure la diferència entre «Ai nena si vols venir al bosc a collir maduixes» de Ràdio Castell de Menorca i les pamfletades de les senyores Colau i Albiach dient que són d’esquerres, quan en realitat són «caradures» d’esquerres. Ah!!! Em descuidava els socialistes Illa i Espadaler. Tot molt curiós. Cal canviar d’emissora. També us aconsello Radio Pinar del Río, de Cuba.

Qui paga, mana

Veig els intel·lectuals que diuen que cal salvar la cultura; que la pandèmia està castigant el teatre, el cinema; que ho passen malament. Cert. Crec que la pandèmia canviarà moltes coses. Crec que treballarem d’una altra manera i que la tecnologia canviarà definitivament la nostra manera de viure amb menys desplaçaments.

És possible que Barcelona i la seva àrea metropolitana expulsin famílies senceres i altres persones cap a la resta de Catalunya, i això canviarà les nostres vides. Els intel·lectuals s’hauran d’adaptar a aquesta situació. De fet, ja ho fan, perquè fa anys que observo que són independentistes o no en funció de qui els paga. No tots, però molts, sí. Si observem bé, veurem més misèria que IN-TEL-LI-GÈN-CI-A.

Demografia

He intentat escriure i parlar dels habitants de Catalunya a l’edat mitjana. De fet, eren quatre gats que van viure durant molts anys amenaçats per la pesta negra. He pensat que escriure misèries no era convenient. Llavors he recordat que, quan governava Jordi Pujol, la Generalitat va fer una campanya de publicitat que anunciava que érem 6 milions. Ara som 7,5 milions; Barcelona, 1,6 milions i l’àrea d’influència de la Ciutat Comtal, més de 5.

Dic que he intentat escriure perquè costa molt d’imaginar-se l’evolució demogràfica de Catalunya i del món sencer. Jo diria que tot és impossible de gestionar democràticament, perquè la democràcia ja ha fracassat en tots els aspectes: jutges injustos, reis que no es poden votar, parlaments segrestats, gent passant gana i, d’altres, ben farts i que vomiten caviar. Per molt que fotin el xerrameca, el pobre, si un dia es torna ric, es converteix en un cabronàs, i el polític d’esquerres pacta amb el diable per no perdre el sou públic.

Acabo: pobra quitxalla! Enteneu que el canvi climàtic farà la feina en quatre dies? Per què parlar dels habitants de Catalunya i del món? Poc val la pena. Mirant el sol, la Sra. Colau i els que resen el rosari, ja en tinc prou.

Esquerres, dretes o Tutankhamon

Els Comuns, són d’esquerres? I Esquerra Republicana de Catalunya? I el PSOE: de dretes, de centre o d’esquerres? I Junts?

Els de la CUP demanen a ERC que, per entrar al Govern, s’activi el dret d’autodeterminació fent un referèndum i s’apliqui un pla de xoc de polítiques socials. Suposo que també parlaran del canvi climàtic. És que algú pot estar-hi en desacord, dels que vam votar independència? Això és el que cal fer. Si es discuteixen per les cadires, malament.

Els independentistes vam votar a favor de la unitat i per un govern que es posi a treballar immediatament. I aquest govern, serà d’esquerres o de dretes? El Sr. Junqueras voldria, no sabem per què, que s’hi incorporin els Comuns de les senyores Colau i Albiach. Llavors serà més d’esquerres? No sé què serà. El que és segur és que no serà independentista. Podria acabar sent una vergonya.

I Tutankhamon? De dretes o d’esquerres?

Catòlics, virus i republicans

La Conferència Episcopal organitza un funeral a la catedral de l’Almudena de Madrid per totes les víctimes de la Covid-19. L’Església busca el protagonisme i s’apropia fins i tot dels morts ateus, laics o d’altres religions. Al funeral hi assisteixen els reis perquè, junt amb la Conferència Episcopal, segueixen les pautes del franquisme.

Aquest virus no para i va enviant persones al cel, a l’infern o enlloc, qui sap. No distingeix entre monàrquics o republicans ni entre votants del PP o del PSOE. El virus ens dona una lliçó d’igualtat. Ens diu que hem de rectificar. Ens diu que els funerals no serveixen i, per més que reis, reines, bisbes i cardenals es disfressin, ell continuarà.

El virus exigeix sentit comú. I nosaltres, trempats com sempre, inútils sàpiens sense cua, denunciem el virus a la justícia, que, catòlica i apostòlica, diu que dictarà sentència.

Tots a l’exili

El vicepresident Iglesias va reconèixer que a Espanya existeixen presos polítics i exiliats. També va dir que ell no criminalitzava l’independentisme. Imagino que el discurs vol marcar diferències amb el PSOE. Els defensors perpetus de la pàtria van sortir a bramar com ases, assegurant que Espanya és un estat de dret i que allò que deia el vicepresident no era cert.

El més curiós és que la Sra. Colau, sempre atenta, va contradir el seu soci dient que l’exili actual no era el mateix que el dels republicans que van passar a peu per les muntanyes. El Sr. Pedro Sánchez va dir que «el PSOE sí que conoce el exilio».

Són tan inútils que encara no entenen que d’exili només n’hi ha un, que és el de viure en un país estranger perquè al teu et detindrien per raons polítiques. En acabar la guerra, uns van anar a l’exili amb vaixell; d’altres, amb cotxe i, molts, a peu. El president Tarradellas, més de 40 anys exiliat. La discussió és inútil, no val la pena.

El que hauria d’explicar la Sra. Colau és com va arribar a l’alcaldia de Barcelona: amb els vots dels partits de dretes. També podria explicar com, dies enrere, es va saltar el confinament municipal i es va «exiliar» uns quants dies de vacances a la Garrotxa. Sra. Colau: són o no són exiliats? Són o no són presos polítics? Defensa el dret a l’autodeterminació encara que vostè voti en contra de la independència, sí o no? Però, d’això, no en parla.

Eleccions

Penso que qualsevol persona que visqui a Catalunya i no voti un partit independentista, després de tot el que ha passat des que el Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut que vam votar en referèndum al Parlament i a les Corts espanyoles, és una persona que ha perdut el respecte per ella mateixa i pels altres.

Votar per partits unionistes i a favor de persones que viuen i volen continuar vivint de l’erari públic o de les portes giratòries en agraïment pels favors atorgats quan eren al poder, és mesquí.

Votar els que permeten que la política estigui intervinguda per jutges que, si no surt el resultat electoral que creuen adequat, posen en marxa tot tipus de mecanismes per impedir que s’apliqui, és votar contra la democràcia.

El president Puigdemont, a l’exili. El vicepresident Junqueras, a la presó. Diversos consellers, a l’exili o a la presó. El president Torra, inhabilitat. Els CDR, empresonats per terroristes. I milers de persones, represaliades per defensar pacíficament el dret a ser lliures. I l’exministre d’Interior, de l’Opus Dei, condecorant la «Virgen del Pilar». Si algú no entén això, que s’ho faci mirar.

Montilla

Un personatge que es riu de tot i de tothom, que no té escrúpols i que tot li rellisca. És José Montilla, que va ser investit president de la Generalitat per la gràcia d’algun déu misteriós que va il·luminar ERC i va decidir fer un tripartit per governar Catalunya.

Actualment, Montilla, amb el despatx que li paguem tots com a expresident, dues persones al seu servei, escortes, llum, calefacció, etc., sí, des d’aquest despatx treballa com a conseller per allò de les portes giratòries d’Enagás, amb un sou de 160.000 €.

Però José Montilla ja fa anys que fa estalvis: va ser alcalde de Cornellà de Llobregat, senador, president de la Diputació de Barcelona i ministre d’Indústria i Turisme. La seva parella, Ana Hernández, diputada provincial, cobrava més de 10.000 € perquè feia de consellera o assessora d’empreses vinculades a la Diputació.

Bé, la llista és infinita. És clar que Montilla passa de la política actual i, seguint l’exemple d’Aznar, Felipe González, el rei emèrit, etc., participa sense escrúpols en el saqueig de diners dels contribuents.

Per acabar, cal recordar que Montilla va ser president del Govern català amb els vots d’ERC, i també cal aclarir que el candidat del PSOE-PSC a la Generalitat de Catalunya per a les properes eleccions, Salvador Illa, és del mateix partit.

Ah! L’únic president de la Generalitat que va renunciar voluntàriament a la paga d’expresident es diu Carles Puigdemont.

Sado

La pràctica eròtica de donar o obtenir plaer a través d’actes que impliquen rebre o infligir dolor o humiliació es practica a vegades de manera inconscient o malaltissa. Votar els presupuestos del Gobierno és buscar plaer en la litúrgia eroticoreligiosa del sadomasoquisme definida com a poder i càstig o esclau/esclava.

Viure tancat a la presó dels espanyols que cada dia t’humilien i et maltracten i donar suport parlamentari al PSOE – Unidas Podemos és un espectacle de sadomasoquisme. Sí, a les escenes hi veiem també jutges, fiscals i advocats de l’Estat. L’eròtica del sado creix i només es pot entendre perquè en el sacrifici i el càstig algú hi veu el benefici del martiri.

Tramvia

Diuen que tancaran moltes oficines i que molta feina es farà des de casa. També en pocs anys els cotxes seran elèctrics i s’imposarà la mobilitat amb bici, patinet o moto elèctrica. Molta gent marxarà a viure a fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Això pot ser la part positiva de la crisi actual. 

Però la Sra. Colau ara vol el tramvia. Vol l’estació de La Sagrera i la ruïnosa Línia 9 del metro. És molt possible que, si les famílies marxen de l’àrea metropolitana, millorin molt la qualitat de vida, viatgin menys i l’aeroport no torni a la bogeria de fa pocs anys.

Però l’alcaldessa vol una Diagonal verda, sostenible i no sé quantes coses més. Vol una Barcelona turística? Vol el congrés dels mòbils? Vol cues a la Sagrada Família, la Pedrera i la Casa Batlló? Quin és el model de la Sra. Colau? Capitalista, neocapitalista, lliberal, comunista? Cap no és sostenible.

Si volem que Barcelona sigui capital de Catalunya, cal sentit comú. I la Sra. Colau no en té. Viu al segle XX, com els senyors Collboni, Maragall, etc. Pensen més en els turistes que vindran que no pas en totes les persones que hi viuen. Aquest és el fracàs de Barcelona.

Kultura

Diuen que hem de salvar la cultura: el teatre, el cinema, el circ, El Liceu, els premis literaris, els poetes i els escriptors. Parlen de la cultura dels creatius. Ah!, me n’oblidava: dels pintors, dibuixants, titellaires…

Demanen subvencions. Tothom demana subvencions. Però els diners no arriben per a tothom. Els militars volen tancs i avions, i els jutges, com tots els funcionaris, sí, repeteixo, tots els funcionaris, privilegis. Però molta gent ha d’anar a buscar menjar a la beneficència de les ONG.

De fet, què és la cultura? La traviata? El Liceu? La Sagrada Família? Milers de museus? Segurament, la cultura és entendre que no som res, o menys que res.

Flaire

Al diccionari català, flaire vol dir ‘aroma, olor’. 

Les granges de porcs, a centenars. Les cases dels seus propietaris, endreçades i amb bons cotxes a la porta. Els camps, sense vida: res, cap insecte ni males herbes. El còctel és: purins, herbicides i insecticides. Milers de porcs d’engreix i de truges que viuen torturades i que, com els seus fills, no veuran mai cap arbre, cap muntanya, cap riu.

Hem creat la indústria del maltractament animal. La «flaire» s’escampa per tota la plana de Vic. No tenim mesura en res. No en tenim mai prou. Ho volem tot. Diuen que, a la Plana, cada dia es maten milers de porcs. Diuen que els porcs es venen a la Xina, que paga molt bé. Sí, sí, amb la COVID-19. I, aviat, la 20.

Mentides

Existeix la veritat de res? Segurament. L’única veritat és l’existència de la mort, però en poc temps algú es va inventar la mentida de la resurrecció. De fet, les mentides serveixen per manipular, dividir, utilitzar, comprometre i sotmetre el comú que som tots plegats.

Antigament, les ficcions i mentides les organitzava el bruixot. Més tard, ja organitzats, els religiosos i els polítics. Ara, les mentides viuen al núvol de la xarxa, i el desconcert és tan gran que el pobre sàpiens que som tots, com uns autòmats inútils, ens podem passar hores empaitant mosques al mòbil.

Uns diuen que el virus és mentida. D’altres, que existim sense existir. Segurament, la mentida més gran de totes és el valor de l’or, la plata, els diamants, etc.

La quitxalla no creu en les mentides, per això riuen, juguen i s’estimen. Pobrets, no saben que totes les mentides les ensenyen a l’escola.

Can Rumia

El cert és que he viscut i visc molt de temps a «can rumia». M’agradava quan preguntava: «Què li passa?», i em responien: «Res, que viu a can rumia».

Resultat: si després de tants investigadors, déus i religions per donar i vendre ideologies de tots colors, ah!, i de la fabulosa democràcia, encara estem com estem, no sé si anem endavant o endarrere o no anem enlloc.

Molts tenim enveja de molts animals, sobretot dels ocells, que viuen lliures sense euros i s’adapten a les noves situacions. Molts, viatges enllà enllà i, amb el vent de cua, en un dia fan centenars de quilòmetres. Sense papers ni fronteres. L’únic enemic: el sàpiens. Però el sàpiens també és l’enemic del sàpiens, per raó de religió, color, sexe, llengua, etc. A vegades empresonem els ocells i altres animals en gàbies perquè també empresonem dones, homes i nens i el que faci falta.

L’únic acte digne que pot fer un rei és abdicar. L’únic acte digne que pot fer un jutge és dimitir. L’únic acte democràtic que existeix, no existeix, i aquest és el desastre. A vegades, anar a «can rumia» és un problema. Aviat, eleccions. Ah!, també a la Presidència del Barça.

Mascaretes

Finalment, el Gobierno de España cobrarà l’IVA reduït del 4 % quan comprem mascaretes. La ministra d’Hisenda deia que complia la llei europea del 21 %. El cert és que molts països només cobraven el 4 %, però ella necessitava els diners. Per pagar autònoms sense feina? No. Per finançar autonomies? No. Per augmentar els sous dels funcionaris? Sí.

Les empreses privades redueixen sous, acomiaden personal, etc. Establiments tancats sense pràcticament cap ajuda. Això sí, el sou públic, des dels generals i jutges fins als conserges, creixerà gairebé un 1 %. Si hi afegim que estem en deflació i que els preus han baixat un 0,8 %, el resultat és que els buròcrates cobraran gairebé un 2 % més.

Mentre tot això passa i la ministra d’Hisenda viu apassionadament els compromisos perquè li votin els pressupostos, el Sr. Rufián, investit de chulo, fa el discurs de suport a la ministra més vomitiu que he sentit en els últims temps. La chulería del Sr. Rufián i la del Sr. Aznar, exactament la mateixa. Algú ho havia de dir…

El valor de la vida

Arrimadas, Casado, Vox, diputats socialistes… discuteixen a les Cortes Generales els xantatges i el preu de la vida d’uns i altres per aprovar els presupuestos generales del Estado. El Sr. Otegi (sis anys a la presó sense ni un dia de permís) diu que Bildu votarà sí als pressupostos. Automàticament, acusen el Gobierno d’acceptar «el voto de los asesinos de ETA». El judici d’Otegi el va anul·lar Europa i Otegi va ser fonamental per acabar amb el terrorisme d’ETA. Ara, Otegi accepta el xantatge del PSOE per acostar presos d’ETA al País Basc.

També acusen el Gobierno d’acceptar «el voto de los independentistas que quieren romper España». Els independentistes tenen presos i exiliats, i el PSOE també els fa xantatge perquè votin els pressupostos.

Dels morts a l’Iraq del Sr. Aznar, res de res. Dels GAL, tampoc. I de l’ús criminal de les clavegueres de l’Estat, encara menys. Dels informes falsos de la Guàrdia Civil que han servit per condemnar independentistes a anys de presó, ningú no en vol parlar. Fàstic, vergonya, crim.

La ruta del món amb més morts de persones que, tot i la pandèmia, marxen del seu país és la de la costa africana a les Canàries. En quatre dies, 500 morts ofegats al mar, dels quals ningú no en parla. Aquests, no serveixen per als presupuestos. Són els meus morts, i espero que també siguin els vostres i que no acceptem mai viure en un país com España, que viu del crim i de l’odi.

«Esta guerra la vamos a ganar»

Avui, llamps i trons de tardor. Somnis i malsons. He vist militars i policies lluitant contra un virus invisible i una veu d’ultratomba que deia: «El virus no conoce de fronteras». La veu, terrible veu nocturna, em trasbalsava molt. Llavors han entrat a la meva cambra i he pogut veure fantasmes militars amb medalles i polítics de kukurutxo que cridaven: «Vamos a vencer al virus».

Espantat, he mig obert els ulls i he pogut veure el ministre de Sanitat, Salvador Illa, del PSOE-PSC, que s’ha tret el kukurutxo un instant i m’ha dit: «S’ha acabat. Ara, les mascaretes, les compro jo». Ha marxat amb els altres malignes, que han traspassat el vidre de la finestra sense trencar-lo. «Ara, les mascaretes, les compro jo!!!»: el del kukurutxo més gran cridava com una ànima en pena. «El virus no conoce de territorios!!!»

Els generals fantasmes han enviat el Ejército a desinfectar Catalunya, no fos cas que tinguéssim mals pensaments.

Ens en sortirem?

Sento queixes que tot va de mal borràs, que tot és un desastre, que els partits independentistes, que són els meus, no es volen entendre, i més i més coses. De fet, algú va dir que seria fàcil, que democràticament tot és possible, etc. Llavors ens van aplicar el 155 i la democràcia «a la española», que es basa en presó, garrotades i persecució judicial amb proves falses.

Tots els partits espanyols, de dretes i d’esquerres, els Comuns inclosos, mirant cap enlloc i cantant el Virolai (no el saben, però el canten igual). Bé. Que no ens en sortirem? Se’n sortiran, ells? I el rei, se’n sortirà? Jo no sé si ens en sortirem d’evitar el genocidi cultural, lingüístic, territorial, etc.

Defensar els partits espanyols des de Catalunya és humiliar-se un mateix.

I si ens en sortíssim?

Aniversaris

Avui és el teu aniversari. Demà, el seu. De què? De casament? Que fa anys? Tot són aniversaris. L’11 de setembre, el 12 d’octubre i cada dia plorem per morts i vius empresonats. Aniversari de la sentència i també de l’assassinat del president Companys.

Hauríem d’entendre, i això és impossible, que només seríem lliures sense aniversaris. Només seríem lliures si deixéssim de celebrar aniversaris. Nadal? Res. Sant Esteve? Res de res. I la Puríssima?

Avui he vist una noia (no en sé el nom) que treballava en una botiga de queviures. Era jove, preciosa, tenia de tot, no li sobrava ni li faltava res. Puríssima? Però, que estem sonats?

Sucre, plàstics i penques

El Gobierno de España anuncia nous impostos. No poden pagar els sous de tants jutges, fiscals, coronels, senadors, diputats de tots colors, ministres, expresidents, exministres, ambaixadors, reis presents, reis vacacionals, periodistes… sí, sí, periodistes, i fantasmes de llençol blanc o negre, qui sap.

La solució, impostos nous: ara apugen l’IVA de les begudes ensucrades al 21 % i gravaran amb un impost els plàstics d’un sol ús. Són dolents? Són inútils? No. Són criminals. Ens diuen que, pagant, podem continuar contaminant. No prohibeixen pas els plàstics d’un sol ús.

Com en el cas del gasoil o els creuers o les embarcacions de luxe, s’aprofita el principi de «paga i contamina», que en llatí seria «ut stipendium de y contamina». De fet, no volen salvar l’espècie ni les llàgrimes de vells, joves i quitxalla. No. Són tan cruels que només volen salvar el seu sou. D’esquerres? Lliberals? De dretes? Lladres i prou.

Sol llevant

El sol surt per llevant, ara ja ho sap poca gent. Però l’Homo sapiens viu mirant a ponent. Pensem més en el passat, la venjança, els greuges, els deutes, les guerres de religions, salvar o derrocar monarquies, etc. que no pas què podem fer perquè la quitxalla tingui un futur millor.

La canalleta veu sortir el sol i no sap que ningú pensa en ells. Fem molta comèdia amb sistemes pedagògics que anem canviant tot sovint. De fet, cada any ho canviem tot, però no deixem d’arruïnar-nos la vida mirant enrere, i això no té solució, perquè ni el rei ni el règim del 78 ni ningú vol mirar endavant. Mentre la quitxalla juga al pati, uns encara pensen en «los Reyes Católicos y el Imperio».

En fi, tampoc volen veure el canvi climàtic. Nens i joves fan plorar. Però, què fem? I la Sra. Colau traient la medalla a Heribert Barrera. Sí, l’alcaldessa dels senyors Valls i Celestino Corbacho.

Recordatori

Torra, inhabilitat. El rei emèrit, fugat als Emirats Àrabs. El rei actual és fill de l’emèrit comissionista descarat. L’expresident de la Generalitat José Montilla, del PSOE-PSC, cobra 154.103 € anuals com a expresident. Té una oficina d’expresident que és la més cara de totes les persones que han ocupat aquest càrrec. Aquesta oficina, de 310 metres quadrats, té un cost anual de 101.076,10 euros. Les despeses augmenten si tenim en compte l’equip de seguretat, etc. I ara, gràcies a les portes giratòries, José Montilla cobrarà d’Endesa 160.000 euros.

Bé, podríem seguir amb altres membres del PSOE i del PP amagats als consells d’administració d’empreses, i són centenars! Aquest mes de setembre, en plena pandèmia, les exministres del PP Tejerina i Báñez entren com a conselleres de filials d’Iberdrola del Brasil i Mèxic.

El saqueig és constant. La justícia franquista persegueix ideològicament l’independentisme, i el Tribunal de Cuentastreballa per arruïnar el patrimoni dels presos polítics, els exiliats i altres independentistes imputats. Una compra del Palau de la Zarzuela van ser dues caixes fortes i una màquina de comptar diners. Els que defensen la Transició, la monarquia i la Constitució del 78 són tan lladres que robarien (o roben?) fins i tot els que no tenen res.

Dimissió

L’alcalde Garrido surt en un vídeo amb el qual en fan festa els mitjans de comunicació de Madrid, que l’han descobert. La vida privada de les persones, en mans de l’extrema dreta per defensar una monarquia més que corrupta i poder continuar amb privilegis que només serveixen per enriquir-se i destrossar les esperances de la joventut, que només demana democràcia i poder treballar.

Ànim, alcalde! Molts no acceptem el joc brut i vostè l’ha patit.

Una cosa: jo, que soc ateu per mandat de l’univers i l’observació de totes les religions, inclosa la catòlica, li diria que serà molt difícil que a Montserrat trobi res que el pugui ajudar. Tot i que respecto a tothom i les seves creences, penso sincerament que totes les maldats i crims del món són culpa dels dogmes i les religions. Sort i llibertat.

Gats i gossos

La Paeria de Lleida ha decidit aplicar un nou impost als propietaris de gats i gossos. Altres ajuntaments ja l’apliquen. La notícia només serveix per recordar-nos l’estupidesa de moltes decisions de l’Administració. Els gossos pagaran 20 € i els gats, 10 €. Però, qui controlarà els gossos i els gats?

Tindran un cens d’aquests animals i cobraran una taxa. Si algú torna el rebut, el cobraran amb recàrrec? Quan es mori un gat o un gos, l’hauran de donar de baixa? Quan es mori el propietari de l’animal, qui pagarà la taxa?… No entenen que els ingressos derivats d’aquesta taxa només serviran per pagar els funcionaris responsables de gestionar-la? No veuen les molèsties per al pobre ciutadà administrat?

Aquest és el drama que patim cada dia, el de l’estupidesa que només serveix per amargar la vida a tothom i no treure cap benefici per a ningú. I les granges de porcs? I els purins? I el maltractament animal? De fet, veig molta estupidesa però també veig molts inútils.

Tirania

A l’obra El contracte social, de Jean-Jacques Rousseau, hi podem llegir: «En sentit vulgar, un tirà és un rei que governa amb violència sense respectar la justícia ni les lleis però observant rigorosament. Un tirà és un particular que es pren l’autoritat real sense que hi tingui cap dret». Diu també Rousseau que ja els grecs deien que tirà i usurpador són paraules sinònimes. Plató i Maquiavel també ho interpretaven amb aquest mateix sentit. Acaba Rousseau: «El tirà pot deixar de ser dèspota, però el dèspota sempre és un tirà».

Si el rei d’Espanya el nomena Franco i el rei consagra la Constitució del 78, és fàcil d’entendre que fa molts anys que vivim en una tirania despòtica que beneficia uns ciutadans per damunt dels altres. No crec que l’Estat pugui canviar el sistema actual, perquè no accepten resoldre res democràticament. No accepten cap resultat que modifiqui el dret d’uns quants privilegiats de saquejar-lo. En fi, la COVID-19 i l’imparable canvi climàtic faran més que nosaltres.

De fet, molts estats (Xina, Espanya, Rússia, Corea del Nord, Nicaragua, el Vaticà, Iran, etc.) són organitzacions que justifiquen la tirania i el despotisme perquè cal defensar els súbdits de terribles enemics, interiors o exteriors. Acaben sempre justificant la violència i el crim. Us en recordeu de l’«a por ellos»?

Josep Pla

Poca gent sap que Josep Pla va escriure un llibre de poesies, Versos del retour d’Âge. El llibre, il·lustrat per Salvador Dalí i editat el 1997, té una llarga història i no té pèrdua. Al pròleg, de Josep Martinell, s’explica la història dels versos de Pla, que es van començar a publicar a la Revista de Palafrugell.

Pla, solter ―conco, que deia ell―, era reservat amb les coses íntimes. Mai no parlava de l’Aurora, a qui va dedicar moltes cartes. Pla era un home sensible, de llàgrima fàcil.

Al llibre, Josep Pla dedica una poesia a l’Aurora i la publica. De fet, sorprèn. És l’única poesia que Pla, crec jo, escriu pensant en ell:

Mentre moria Aurora,
la lluna feia el ple.
Tot em semblà fictici.
La inflor blava del vespre,
els records del passat i els records de
la imminència del plaer.
Mentre moria Aurora,
la lluna feia el ple.

A vegades penso que costa molt sobreviure també en el periodisme i la prosa si ets un solitari que encara saps per on surt i per on s’amaga el sol.

Egipte

Si parlem d’Egipte, parlem de milers d’anys, de faraons i sacerdots, de piràmides i tombes farcides de riqueses. Moltes vegades, aquestes tombes eren saquejades sistemàticament pels mateixos sacerdots i altres càrrecs de l’administració. L’ofici de robar i saquejar des del propi poder ve de lluny, i la història diu sempre que el botí era per als que havien d’evitar el saqueig.

Aznar, Felipe González, Alfonso Guerra, Joan Rossell (president de Foment del Treball), Roca i Junyent, etc. firmen una carta per defensar el gran saquejador, el rei emèrit Joan Carles I, i el franquista camisa azul Rodolfo Martín Villa. Costa d’entendre? No. Defensen el dret a saquejar. No tenen escrúpols. Ells són «hombres de estado», que deia Fraga Iribarne. I, per si algú no hi està d’acord, tenen el jutge Marchena i el Tribunal Suprem.

Els exiliats catalans jutjats a Europa, per ells, són «unos fugados». El rei emèrit, per ells, està de vacances.

Flors i rierols

Al Pirineu, a la tardor, cau una tupinada d’aigua i tot verdeja. Les flors no paren de florir i les fonts ragen de manera abundant. Veig bestiar a muntanya i els corders, sempre amb uns mastins que els acompanyen.

Ja fa dies que es van collir ceps, i les llebres de l’any corren i s’escapen. A les fagedes s’han trobat rossinyols i, a finals de juliol, si els núvols fan de les seves, vindran bolets de tardor.

Dit tot això, diré que em desespera de veure com els ajuntaments i altres administracions treballen aferrisadament per massificar rierols, camins i muntanyes. No serveixen de res els exemples de la Costa Brava. Volen quantitat de tot. Han perdut el cap.

No saben que les coses tenen límits? Suposo que l’orgasme municipal per excel·lència és quan tot queda col·lapsat i no pot ni circular la merda del tren turístic.

Gràcies, Pessoa

Avui tinc mandra d’escriure i de pensar. Estic esgotat i he perdut el cervell. Tampoc no sé si l’he perdut perquè és probable que no n’hagi tingut mai.

Saludo els meus companys de columna al Diari de Manlleu, que tampoc no sé si tenen cervell, però diria que sí i que no, així aprenc l’ofici de quedar bé.

Per buscar la veritat que no pot existir llegeixo Pessoa:

«Et vull només per a un somni, diuen a la dona estimada, en versos que no envien, els que no s’atreveixen a dir-li res. Et vull només per a un somni és d’un antic poema meu. El recordo amb un somriure, i ni el somriure comento.»

Tallers

La demència progressiva imparable que com un tsunami ens devora fa que, per justificar la nostra existència en el món de la bondat social, ens inventem paraules i treballs que, tot i que han existit sempre, ara ens els expliquen de manera que si no existissin  s’acabaria el món. En realitat, els relators de les feines busquen una subvenció o un sou públic, i el món no s’acaba, però l’espècie humana, sí. També gràcies a ells, verdaders paràsits de la societat.

Tallers de titelles interculturals, tallers bàsics per comprendre el llenguatge del cos, tallers per observar el silenci a la tercera edat, tallers per comprendre l’eficàcia dels tallers transversals, etc., etc.

De fet, entre la incapacitat dels gestors dels partits polítics que volen comprar vots en els tallers, hi ha la Sra. Colau, que faria tallers fins i tot per explicar que és alcaldessa amb el vot de l’extrema dreta, o sobre el virus, que no s’adorm; o el Sr. Bartomeu, president del Barça, que no fa tallers però sempre fa el ridícul. Crec que seria bo muntar uns tallers de supervivència per al 2021. I en Junqueras, a missa.

Sense descans

Escric a finals de juliol un parell de Serpents per al setembre. Com que el virus no para i la venjança tampoc, no sé si l’agost serà un mes de descans. De fet, crec que veurem els partits unionistes, tots, des de Vox fins a Podemos – En Comú – Izquierda Unida…, defensant amb ungles i dents el règim imposat pel franquisme del ’78 i la monarquia; i tot, per a mantenir els privilegis, els sous públics, les portes giratòries, etc.

De fet, la seva maldat i egoisme no té límits. Que tothom sàpiga que tot el desastre democràtic, econòmic i de respecte el paguen la quitxalla. Ells, els senyors Iceta, Iglesias, Abascal, Arrimadas, Sánchez, etc. etc., roben la vida dels meus nets. Necessiten el règim imposat pel franquisme i gaudir d’una seguretat econòmica que només volen per a ells.

Estan destruint el futur i devoren la innocència.

Diaris i dietaris

He intentat escriure diaris i dietaris. No puc. Voldria però no puc. Quedo clavat amb els ulls fixos davant de la llibreta i em poso a dibuixar quatre gargots o a escriure un aforisme. També escriuria coses convenients però que no són convenients. Segur que és una qüestió de disciplina.

Però, què haig d’escriure? El que passa cada dia a la política? La demència dels humans que caminem acollonits per les pàtries, perquè observem que els que ens volen ajudar de tantes desgràcies vingudes i arribades són uns curts de gambals inútils masturbadors de l’erari públic i benefactors de la monarquia franquista?

Ja sé que mai no faré un dietari. Hauria de fer un màster. M’ha cridat l’atenció un escrit signat per un xicot que manifesta que és periodista i filòsof. No podré fer un diari. Mai. Com em podria entendre un periodista filòsof? Com deia en Ramon Cotrina: «Bah! Gaudim el moment dels dies clars».

Deute

Totes les guerres i crisis econòmiques creades per fanàtics dels dogmes, neuròtics obsessius o els propis sistemes capitalistes o comunistes tenen conseqüències dineràries. Les dues grans guerres europees del segle XX, la Guerra Civil espanyola, etc. deixen molta destrucció, pèrdua de vides i un deute ingent.

A Espanya, la victòria franquista va acabar deixant la monarquia, el sistema judicial i la policia actuals i, també, l’odi visceral entre unes dretes i unes esquerres espanyoles que només es posen d’acord per represaliar Catalunya o la classe obrera.

Bé, totes les crisis mal gestionades, guerres, saquejos sense manies de l’erari públic, AVEs, autopistes, aeroports, etc. generen un deute impossible de retornar.

Els inútils governs espanyols no pensen en els joves ni en la quitxalla. Mentre el sistema és un «Alí Babá y los cuarenta ladrones», els meus nets, a la motxilla d’anar a l’escola, només hi porten deute per pagar encara les conseqüències del franquisme que està governant. Tots els de les portes giratòries, la monarquia i l’Estat actual d’esquerres i dretes gestionant el franquisme roben cada dia aquesta quitxalla innocent que ho trobaran tot per pagar.

La maldat a l’ADN

Vaig veure a la televisió la presidenta del Banc de Santander, Ana Botín, que explicava que els bancs podien crear 1.700.000 llocs de treball si el Gobierno de España aprovés un decret que avalés les hipoteques als joves: es podrien construir milers d’habitatges. Això també ho defensaven, d’acord amb la Sra. Botín, la patronal de la construcció.

En resum, per salvar-se ells, volen il·lusionar els joves perquè comprin un habitatge amb un sou insuficient i amb una hipoteca avalada per l’Estat. Volen endeutar la gent jove i esclavitzar-los amb un deute que no podran pagar. Són uns miserables.

Per construir pisos per als joves no calen els bancs ni avalar res. Aprovant un decret que poden gestionar les comunitats autònomes, l’Estat pot finançar a interès pràcticament zero. Per què ha d’avalar hipoteques dels bancs?

Els bancs cada vegada són més prescindibles, i ho saben. Veurem com acaba, tot plegat. Les portes giratòries tenen molt poder. Espanya és un país d’estafadors. La justícia, inexistent. La monarquia, un frau. I la democràcia, de tercera divisió. Ara s’inventen una ficció i juguen amb la il·lusió de la gent jove. Compte!

La grip

Diuen que la grip va arribar a Amèrica el 1493, amb el segon viatge de Cristòfor Colom. L’emoció del descobriment va emocionar tant i tant Ferran el catòlic i Colom que en el segon viatge van embarcar en 17 vaixells animals domèstics (a Amèrica no hi havia cavalls), 1.200 homes i també el virus de la grip.

El virus es va propagar ràpidament per Amèrica i va provocar la mort d’una tercera part dels homes de Colom i de milers d’indígenes. Fra Bartolomé de las Casas explicava que la malaltia va ser terrible, i el 1503 es va fundar a Santo Domingo el primer hospital per intentar que el virus no s’escampés.

El virus va matar molta gent, però la conquesta d’Amèrica en va matar molta més. Ara, el coronavirus també genera tragèdia, però la necessitat de sotmetre els altres, amb virus o sense, continua matant més que el virus.

Estat d’alarma? Una excusa per amenaçar-nos. Primer ens maten i després ens diuen que els hem de donar les gràcies perquè ens enterrin. I cap polític, assessor, etc. no es rebaixa el sou. L’alarma, per a nosaltres, i els privilegis, per a ells, que defensen fins i tot amb violència.

Normalitat

Crec profundament en l’estupidesa humana. De fet, no en conec cap altra, perquè, als mars i boscos, els estúpids són devorats sense remei.

Fan reportatges a la televisió en què es veuen els primers avions que arriben als aeroports i com obren els primers hotels. A les platges, la gent, separada fins i tot per edats. Tothom amb mascareta. A les Balears i a les Canàries arriben els primers turistes, que reben amb salutacions de Mister Marshall.

¿De dónde viene? De Berlín. España, ¡bonito! Sol, sangría. Muy bien. Tot, molt bé. El que més em va sorprendre és quan entrevistaven gent que venia amb tren de Sevilla o d’altres capitals i, amb mascareta, deien: «Todo normal. Muy bien. Hemos decidido dar una vuelta por Barcelona. ¡Todo es fantástico!».

Fins a l’últim dia de l’espècie humana, molta gent moriran asseguts a l’avió perquè «Nos gusta mucho volar. Perdone, ¿a dónde va este avion?».

Dibuixar l’existència

Llegeixo a l’Ara que l’Espai Art l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses torna a obrir després del confinament. Diu la notícia que el centre exposa la mostra col·lectiva Escriure el paisatge, dibuixar l’existència. S’hi exposen dotze obres de dotze artistes de renom.

Tot això ho explica la directora de projectes de la Fundació Vila Casas, Natàlia Chocarro, la qual afegeix que l’art també pot servir com a canal per «tornar a la normalitat». «Són moments complicats i l’art té moltes coses a dir», afegeix.

Escriure el paisatge i dibuixar l’existència. Tornar a la normalitat. Artistes de renom… intento entendre-ho. Diria que tot té a veure amb intentar explicar la falta de creativitat amb paraules que no diuen res, com també fan molts poetes i escriptors. Dibuixar l’existència!!! Escriure el paisatge!!! Tornar a la normalitat!!!

Llegeixo que la Sra. Colau es gasta milions d’euros en publicitat de l’Ajuntament de Barcelona per explicar la seva bondat. Es tracta d’idiotitzar-nos. La violència no és només física. Dibuixar l’existència perquè torni la normalitat!!! Quina normalitat??? Avui, els ocells han deixat de cantar…

Sanitat

La sanitat ara està de moda perquè uns serveis retallats i mal finançats fan front a una pandèmia que ningú no sap com pot acabar. Això porta a reflexionar sobre què podríem fer perquè tingués recursos i fos més eficient.

L’única manera d’assumir les conseqüències i exigir comportaments no abusius als ciutadans seria prohibir la sanitat privada. Si polítics, jutges, militars i empresaris de tots els colors no tinguessin accés a la sanitat privada, de ben segur que la pública funcionaria bastant bé. Al Canadà, és així.

Això sí, mútues i grans especuladors de la sanitat privada es dediquen a destrossar amb notícies falses aquest sistema públic. No els interessa la socialització de la sanitat. Els interessa l’especulació de la sanitat.

En fi, més sanitat i menys tancs i submarins, que no serveixen per a res.

Escriure

Costa molt escriure de coses que no estiguin infectades per les pandèmies que hem creat o inventat. Costa encara més viure aïllat intentant regalar-te unes vacances mentals. Passa que, fins i tot quan llevo la tapa del vàter, sento una veu que diu: «Barcelona té poder». Astorat, dic: «Què?» i la veu repeteix: «Poder! Poder!».

Tanco la tapa a tot córrer i marxo a passejar. Ep!, la mascareta!!! Torno, l’agafo i surto escapat per un corriol estret, bonic, groc de ginesta florida. Des d’un petit rierol, unes granotes m’observen i em parlen:

—Per què portes mascareta? No en teníeu prou amb les sabates i el vestit? I el cotxe i l’avió i la moto…? Pareu, pareu!

—Sí, teniu raó —responc. Però avui buscava un dia per a la llibertat, no volia pensar això; avui volia ser com vosaltres…

Em van observar i, finalment, van reblar el clau:

—Digues, quin poder té, Barcelona?

Estat d’alarma

Terribles discussions per tornar a aprovar l’estat d’alarma. Cansa molt. El Gobierno de España vol continuar limitant els drets dels ciutadans. Amenaça diàriament. Ho vol tot i no justifica res. Cada dia, el president Torra li diu que retiri l’estat d’alarma, que no serveix per a res que no sigui endarrerir les decisions per evitar els danys del coronavirus.

Jo penso que caldria explicar al Gobierno de España que, a Catalunya, dos estats d’alarma és massa, que ja vam entrar en alarma extrema amb les garrotades de l’1 d’octubre i amb els judicis i la sentència vergonyosos als nostres polítics. Tanta alarma és molt i molt cansat.

Això sí, el rei, el primer soldado.

Sous, dietes i…

El Govern de Nova Zelanda ha decidit cobrar un 25 % menys de sou durant sis mesos. La mesura afecta també alts càrrecs. El Parlament de Catalunya decideix cobrar un 25 % menys durant un mes. A la resta de l’Estat, no conec que governs, ajuntaments, parlaments, etc. es rebaixin res. No obstant això, totes les mesures, sí, totes, fins i tot la de Nova Zelanda, són una vergonya.

La Covid-19 no apareix a la Xina per culpa dels ratpenats, etc. etc. No. El coronavirus apareix per culpa dels abusos, la contaminació, la corrupció i els purins. Neix als parquets de totes les borses mundials i a les grans empreses productores d’insecticides i herbicides, de petroli i d’adobs químics intensius. També neix de l’especulació.

Si pagant aquests sous a tota la classe política, alts funcionaris, militars i jutges passa això, és evident que són uns inútils o uns corruptes. Segurament, les dues coses. I ara repartiran engrunes perquè la gent no mori de gana. Són repugnants.

Pregunta

Intento escriure un serpent sense parlar del virus i les seves conseqüències. Intento distreure’m llegint coses dels temps passats. El cert és que, aquests dies, i no pel virus, he perdut amics que han sigut mestres: un guiller, en Joan Burjada, de 96 anys, i en Ramon Cotrina, que en tenia 87.

En Cotrina era molt amic d’en Josep Grau de Manlleu i explicava que, de seminarista a la Gleva, va venir a Manlleu i va comprar el primer llibre de la seva vida a la impremta Contijoch.

El temps transita i la Gleva ja no és seminari, ni res és com abans. Però avui em pregunto, malgrat que sé com era l’abans, com serà el demà?

Terrats

Veig que, en confinament, la gent s’organitza i canta des de balcons i terrats. Tothom fa el que pot. També és una manera de comunicar-se.

Ens hem passat “trenta pobles” amb els abusos que hem fet consumint: avions, vestits i sabates, plàstics i McDonald’s. Sí, ens hem passat, per creure que això no tindria conseqüències. Els responsables polítics han permès que rebentéssim el planeta i ens carreguéssim la biodiversitat.

Canvi climàtic? Res de res, deien. Barcelona, fulminada per un turisme depredador. Tothom content. Per vergonya de la intel·ligència artificial i de sant Pancraç, la Sra. Colau, per pujar al carro del populisme estúpid, organitza un concert als terrats de Barcelona amb un pressupost de 200.000 euros. Els propis artistes i grups musicals li diuen que no i que no, que ara no és hora de llençar els diners.

Ella, ara, monàrquica i governant a Madrid, sempre en campanya electoral. Fàstic.

Grills i cabirols

Tots confinats. Senglars, cabirols i cérvols entren als pobles i ciutats per veure on ens hem amagat. Els caçadors, desapareguts. L’aire, més net. Els ocells canten més, i només angoixa el desastre que es viu a les nostres residències d’avis.

Ara diuen que no es consumeix carn de vedella. Amb els bars i restaurants tancats, costa més de vendre. El que no afluixa és el porc. S’exporta a la Xina (d’on ha vingut el virus) i això comporta milers i milers de tones de purins als nostres camps i prades.

La Plana està destrossada. Les bestioles retornen però… no sentireu cantar els grills, no veureu llagostes i ben poques papallones i altres insectes. Els purins ho maten tot, també a nosaltres, i enverinen l’aigua. I el maltractament industrial dels porcs és terrible.

La Covid-19 ens dona una oportunitat, probablement l’última. El coronavirus ha pogut amb els avions i els creuers i ens ha igualat a tots. Però encara no ha pogut amb els purins ni amb el maltractament. Un dia, les nostres comarques hauran d’entendre que la terra és per plantar-hi vianda, no un femer.

Venjança

«La venjança més cruel és el menyspreu de tota venjança possible» (Goethe)

L’existència de l’Estat espanyol és un fracàs. Existeix el PP, Vox i els socialistes i, ara, també Unidas Podemos. Podemos… què? S’han venut per tres poltrones, una caseta amb piscina i un sou perpetu. Sí, com tots: Felipe González, Aznar, Soraya Sáez de Santamaría, Rajoy, etc. I tots, sí, dic tots, aplaudint un rei que representa la unitat de la pàtria.

Si no acceptes aquesta dictadura col·legiada, t’empresonen i la Guàrdia Civil i la Policia Nacional et persegueixen, perquè ells també viuen de les engrunes dels dictadors col·legiats. El rei no es toca encara que et robi el menjar del rebost i exigeixi el dret de cuixa.

La venjança inquisitorial l’aplica el Tribunal Suprem amb odi i plaer de torturadors malaltissos. Això és Espanya. «Juntos venceremos al virus». Quin virus, inútils de merda? I els presos polítics, a la presó. Per què? Per catalans.

Escalivada

Al somni estava confinat però, com en una cuina infernal, no parava d’escalivar pebrots, molts pebrots, i quilos i quilos de cebes i albergínies que introduïa en uns grans pots de vidre. Tenia tants pots que vaig pensar que podria viure anys confinat i que en regalaria als veïns; això sí, guardant les distàncies i amb mascaretes. Era fabulós. Pebrots, pebrots, pebrots.

Tot d’una em vaig despertar. La televisió i la ràdio no estaven apagades i els llums de casa, tampoc. Encara impressionat pels pebrots i les cebes, vaig escoltar una veu que deia «El Gobierno no se arrepiente de nada». Era el senyor Marlaska.

De què s’ha de penedir, el Gobierno? També parlaven molt del «pico». «Pico? Quin pico?», vaig pensar jo, que encara veia escalivada arreu. Però què passa? Ah!, ara recordo que estic confinat i no m’he assabentat gaire de res.

Una altra notícia deia que Espanya era el país del món amb més morts per milió d’habitants, i vaig tornar a escoltar la veu que repetia: «El Gobierno no se arrepiente de nada», «pico, pico, pico». Vaig despertar-me del tot; no pel coronavirus, no. Vaig plorar. Havien de guardar els morts en pistes de gel. Les persones morien sense assistència. «El Gobierno no se arrepiente de nada». No, mai no es penedeixen de res. Això és ESPAÑA.

Confinats (III)

Economia del virus

Fins fa poc, l’Estat espanyol era «el palco del Bernabéu». Les grans corrupcions es cuinaven en aquest lloc. De fet, l’Estat són cinc-centes famílies de Madrid, el rei, els jutges, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. L’Exèrcit, pel fet d’estar a l’OTAN, s’ha modernitzat.

L’Estat sempre va contra tots els espanyols, siguin d’on siguin. L’Estat sempre defensa privilegis, portes giratòries, jubilacions anticipades, pagues extraordinàries, mútues i, fins i tot, a Madrid hi ha un camp de golf gratuït només per a ells. Bé, no acabaríem mai.

Ara comencen a tenir problemes, perquè, després de tantes preferents, abusos hipotecaris, ajudes de milers de milions a la banca, etc., els maltractats espanyols comencen a reaccionar, tot i que la dona d’un conserge del Museu del Prado accepta aquesta situació perquè, encara que siguin engrunes, també viu de la tómbola madrilenya.

Una altra cosa és el Govern, que sempre arriba al poder amb promeses que no compleix mai. Molts d’esquerres es tornen ràpidament defensors de l’Estat, i així podem veure com el Sr. Pablo Iglesias, la Sra. Colau, etc. s’han tornat monàrquics i també volen viure del xanxullo madrileny.

Les ajudes de 200.000 milions d’euros anunciades pel president espanyol, el Sr. Sánchez, un cop més són una mentida. L’única manera d’ajudar la gent que tanquen el negoci o es queden sense ingressos és fer el que fan els països democràticament avançats: pagar un sou de 1.000 €, per exemple, a tots els que demostrin que s’han quedat sense ingressos pel coronavirus.

Però no ho faran perquè volen controlar a qui ho donen, perquè en el seu instint centralista i miserable pensant més en el vot que en les persones. De fet, l’Estat i el Govern espanyol són molt inútils, i és per això que necessiten les porres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

Confinats (II)

Fàcil d’entendre. El generalísimo Franco, després de perpetrar un cop d’estat contra la República conjuntament amb altres militars, d’imposar després de la guerra una dictadura de repressió amb afusellats i exiliats, i també de donar suport al nazisme d’Adolf Hitler i al feixisme de Benito Mussolini, va amagar els camps d’extermini nazis als espanyols i va enviar una divisió de l’Exèrcit a donar suport al Tercer Reich.

Franco va afusellar demòcrates i va perseguir la llengua i la cultura catalanes. En fi, el generalísimo Franco, que va morir al llit, no ha estat mai repudiat en la franquista democràcia espanyola, perquè a tots els partits unionistes ja els va bé, perquè pràcticament tots els membres dels partits polítics que pasturen per Madrid, com jutges i militars, gairebé tots, dic, són fills o nets de polítics franquistes.

Acabo. Franco era tan dolent i criminal que, per acabar de maltractar tots els espanyols (menys els buròcrates de Madrid), per morir-se tranquil fent mal, va restaurar la monarquia dels Borbons. És la venjança per haver-lo desterrat del Valle de los Caídos.

Franco continua ben viu, reencarnat en la misèria dels Borbons. Ara bé, haig de dir que em costa d’imaginar el criminal Franco de bracet amb la Sra. Corinna o la reina Leticia. Però tots els partits de Madrid defensen el rei, tots defensen Franco. Els hi va el sou i els privilegis.

Confinats (I)

«Juntos, vamos a vencer el virus»

Escriuré ‘Serpents’, farem endreça, llegirem i, tot d’una, veurem que el cert és que nosaltres ens confinem però l’estupidesa imperial espanyola no es confina mai. Si existís físicament un ser que s’anomenés vergonya, es moriria de vergonya. Mort, no pel coronavirus; sí pel presidente del Gobierno de España, que no para de dir que «Unidos, venceremos el virus», que ha mobilitzat l’Exèrcit per vèncer-lo i ha posat sota les ordres del ministre de l’Interior totes les forces de l’ordre públic segrestant competències.

No deixa confinar les zones de més risc per allò de la «unidad» i a Madrid els morts es compten per centenars. La ministra de Defensa amenaça el president Torra perquè no va voler firmar un document amb el qual no estava d’acord, i Vox demana que el detinguin perquè diu el que pensa.

El rei fa de les seves (en parlarem un altre dia) i, ara que sabem que també és un lladre com el seu pare, el PP, el PSOE, Unidas Podemos (Sr. Iglesias i Sra. Colau), Ciudadanos i Vox el defensen. Madrid requisa fins i tot el material sanitari.

Espero que, quan acabi aquest episodi («Juntos, vamos a vencer el virus»), el coronavirus deixi una imatge clara, diàfana i transparent a tot Espanya dels inútils que ens governen.

El coronel Pérez de los Cobos, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, condecorats per reprimir els que defensem la democràcia. El personal sanitari de Catalunya, maltractat i escopit per un ministre del PSOE-PSC que es diu Salvador Illa. Vergonya. Si fossis un ser viu, et moriries de vergonya o et mataria el Sr. Iceta o la Sra. Colau.

Coronavirus

Segurament, i encara que sigui temporalment, farà més el coronavirus per lluitar contra el canvi climàtic que totes les Administracions de bona i mala voluntat: deixarem de viatjar amb avió, ens desplaçarem només el necessari, menjarem més a casa, farem vacances al territori, passejarem pels boscos, llegirem llibres i tornarem a jugar a escacs. Contaminarem menys perquè procurarem evitar el contagi.

Diuen que el fet que estiguis curat no vol dir que no et puguis tornar a contagiar. De fet, el coronavirus posarà en evidència la gran quantitat de mentides que hem inventat.

Si deixéssim de menjar porc i de celebrar el dijous llarder, fins i tot tornarien les papallones. Ja ho veurem… No veig polítics capaços d’entendre el que està passant. Per què no denuncien el coronavirus a la Fiscalia?

Marta Pascal

Moltes vegades, els polítics prenen decisions que costen molt de comprendre. Moltes vegades, no obeeixen a raons ideològiques ni de programa. Obeeixen a raons personals.

Per què Marta Pascal es va entrevistar un dia secretament amb Pérez Rubalcaba? De què van parlar? Puigdemont li va perdre la confiança i ella, sobre això, diu que «el president no accepta la discrepància».

A mi, Marta Pascal tampoc no em genera res de bo, i la prova que el president Puigdemont tenia raó és que la senadora s’entrevista amb diverses persones i explora la possibilitat de crear un partit nou.

De fet, està en fase venjativa («No m’estimes, doncs et cremaré la casa»). Res, que amb la seva actitud dona la raó a tots els que desconfiem d’ella. Evidentment, a totes les televisions i ràdios unionistes té les portes obertes de bat a bat. A TV3, també, per descomptat. El cert és que cada vegada que obre la boca escup escarabats pudents.

Justícia i més justícia. Visca la justícia!

És evident que el que Einstein va dir fa temps, «Quan la tecnologia superi la nostra capacitat de comprensió, només tindrem generacions d’idiotes», ja és una realitat. Fa dies que viu entre nosaltres un personatge que compleix a la perfecció la predicció d’aquest científic: el secretari general del PSOE-PSC, Miquel Iceta.

Iceta no entén que la vaga de La Canadenca a Catalunya va regalar les 40 hores de treball setmanal a tot Espanya. No vol entendre que els presos i els exiliats polítics lluiten per una república perquè entenen que el rei és una herència de totes les dictadures. No entén que volem un sistema diferent, de respecte al dret a l’autodeterminació.

Diu que la manera de no judicialitzar la política és complir la llei. Sí, la llei franquista de Vox, Aznar, Felipe González, el rei i, evidentment, d’Iceta.

Setmana dels barbuts

En la tradició catalana, la setmana dels barbuts inclou la celebració de Sant Pau ermità i Sant Maur abat (15 de gener) i de Sant Antoni abat (17 de gener). Aquests sants es representen sempre lluint llargues barbes. Tradicionalment, aquesta setmana es considera la més freda de l’any.

El canonge Collell (Vic, 1846-1932) escriu, referint-se al fred que feia: «De les barbacanes penjaven uns caramells de glas, com unes espases; essent precís senyalar, per toch de pregó, una hora al matí per fer-los caure de les teulades, sense perill dels que poguessen transitar per sota» (Memòries d’un noi de Vic).

Bé, tot camina a pas lleuger i tot canvia molt de pressa. Aquest any, la setmana dels barbuts, molts prenien el sol amb samarreta i ja s’anunciava la llevantada Glòria, la qual, degut al canvi climàtic, deixava la tardor per presentar-se a l’hivern. Aigua arreu. Acabada la llevantada, altre cop amb samarreta.

Aviat, això sí, per decret de compliment obligat, sortirem de nit vestits amb gel·laba, amb calçotets/tanga o sense, qui sap? De dia, 50 oC. República o monarquia?

Mimoses

A vegades prefereixo no pensar gaire perquè, si analitzo el món actual de consumisme ferotge i bogeria encara més ferotge, podria passar que m’emprenyés, i això no em convé perquè… per què emprenyar-me si no puc canviar res?

Moltes persones que viatgen busquen lluny de casa nostra muntanyes, pobles, museus i ciutats d’anomenada. Crec que no cal anar amb avió i fer cues per veure tot això, ja que Catalunya té llocs amagats magnífics. Aviat arribarà la primavera i floriran les mimoses, i a Maçanet de Cabrenys podran gaudir d’un bosc sencer amb aquestes plantes: la muntanya es torna groga i emociona.

Les Alberes, el Solsonès, el pla del Revell, els sallents que tenim arreu, el Pla de l’Estany, Mieres o la serra de Finestres. Els llocs hi són a milers, amb gent amable i bona cuina. Si busqueu bé, trobareu l’encant de les coses petites. Penseu que ni Roma ni Rio de Janeiro podran tenir mai l’encant i la pau que cada dia ens regalen Cabrera i el pla d’Aiats. Salut!

Intel·lectuals del futbol

Tot és tan fabulós que costa de creure. Els tertulians de futbol parlen i analitzen, i ja feia dies que volien que l’entrenador del Barça, Ernesto Valverde, fos destituït. Cap no demanava que la Junta dimitís.

El president Bartomeu, amb cara de bona persona, junt amb la Junta de Sandro Rosell, van ser protagonistes de l’Assemblea més vergonyosa que s’hagi vist mai a can Barça. Van intentar arruïnar la Junta de Joan Laporta judicialitzant la gestió del president i de tota la Junta que més resultats positius —esportius i econòmics— ha aconseguit en la història del club.

El Barça portava Unicef a la samarreta i l’equip ho guanyava tot. Ara, en fase de decadència, malgasten els diners i depenen de dos o tres jugadors i, per salvar els mobles, «fan dimitir» Valverde i fitxen un entrenador que té el cruiffisme com una religió, sense deixar marge als jugadors. Això fracassarà, perquè el dogma mai no pot vèncer la creativitat.

En fi, si no glaça, anuncien virus xinesos, i els polítics ja només viuen pensant en ells mateixos. Sous, portes giratòries, jutges defensant un estat repressor, i uns presos polítics amb sentències que són pura venjança. La decadència del Barça avorrirà fins i tot els cargols bovers. Només falta —tot podria passar— veure Mariano Rajoy presidint la Real Federación Española de Fútbol. Fabulós!

Llevantada de gener

Costa d’entendre com s’ha gestionat la regulació del Ter durant la llevantada. Han obert i tancat comportes com si juguessin al parxís: han inundat Girona quan la llevantada ja afluixava i no les van obrir quan ja s’anunciava molta precipitació i gruixos de neu de dos metres a les capçaleres del Ter i el Freser. El problema: garantir l’aigua a Barcelona, però no saben ni gestionar la vida de les formigues. És el centralisme de la Ciutat Comtal.

I, per acabar de fer una mica més el ridícul, entre altres desastres, van demanar als habitants de Vilanova de Sau que es confinessin a casa perquè la riera Major baixava desbordada. Per si algú no ho sap, aquest poble osonenc es troba a quilòmetres de la riera.

Venen dies complicats. Alguns dels que explicaven que tot era possible, ara diuen que volen pactar amb el seu botxí. Se’ls en fot la quitxalla, el canvi climàtic i l’univers sencer. Això sí, parlen amb les lleis del Vaticà i els dogmes de l’estupidesa.

Ecocidi

La Cimera del Clima de Madrid ha fracassat. Les dotze campanades de Cap d’Any, un èxit. Oh, que maku!!! Tothom, encegat.

Paul Kingsnorth manifesta en una entrevista que «L’ecocidi ens demostrarà que estàvem equivocats. I arribarà l’apocalipsi». Explica que ja no val la pena entregar-se a l’ecologia i que el capitalisme ho absorbeix tot. «El canvi climàtic és imparable», diu, «i la nostra extinció i la d’altres espècies és inevitable». També afirma que el planeta no té cap problema. Hi estic d’acord. La Terra ja ha tingut moltes extincions. Les conseqüències del desastre actual ens afecten a nosaltres i moltes bestioles, però el planeta continuarà i tot farà el seu curs.

Un anunci que veig a la televisió aquests dies de consumisme nadalenc explica que «El primer home que posarà els peus a Mart ja ha nascut». I tant, que sí! I els que ens extingirem abans que l’home arribi a Mart, també!!!

I per què lluitar? Per viure en una monarquia imperialista, violenta i repressiva? Tancaran l’extinció a la presó? Vòmit sense fi.

Rates

Els sàpiens no volem acceptar que som el problema, que la nostra capacitat de destrucció actual ens converteix en l’animal més pervers de l’univers conegut. I no té solució. Continuem vivint la mentida de Nadal, convertint en ficció l’existència de la felicitat, i ens deixem explotar per monstres de deu caps polítics, religiosos i del crèdit il·limitat.

La paraula rata els genera repugnància, però la paraula sàpiens, no. És curiós. Els que no creiem ni en l’home ni en Nadal preferiríem viure amb les rates. Sense governs, parlaments, ajuntaments ni museus. M’agradaria veure tot Manlleu i la Plana plens de rates que juguen i corren pels camps menjant flors i arrels. Les rates, a la Barcelona de la sostenible Colau, hi conviurien en pau amb coloms i cotorres.

Les rates ja vivien a l’Àsia, el nord de la Xina i Mongòlia fa cinc milions d’anys. Al neolític van començar a conviure amb l’home. Són molt llestes i s’adapten molt. També viuen al desert: en un viatge que vaig fer-hi, feia dies i dies que no vèiem res, ni camells ni sàpiens. Al vespre van aparèixer unes rates blanques i vam sopar junts. Tot va ser molt agradable.

Al desert, les rates, les estrelles i el sopar. A Barcelona, la Colau i l’Iceta, la catedral i “la Caixa” i, al Vaticà, el papa Francesc. No cal pensar gaire, per triar.

Perfumats

Aquests dies de joia nadalenca, de torrons, més torrons i pastorets; sí, aquests dies d’amic invisible, tió i tiona, Pare Noel —uh, uh, uh!— i també dels Reis d’Orient; aquests dies de tanta desorientació per anar a esquiar o a la platja perquè sí; i per què no?

Aquests dies veig anuncis de perfums, molts, més, encara més, amb noies exuberants parlant en castellà però amb pronunciació galàctica: Caggoliiina Heguera, oh!, Dolxxe Gabannna, Rouuuge de Ninna Riccciii, Aaqua Fressca d’Adolfffo Dominguesss, Bosss, Scandalll de Jean Poool Gauttieggg, Pago Gabanne… Noies seductores, homes perfectes en calçotets, piscines, transparències, ulls insinuants, etc.

I tot això, per a què? Per seduir? Per demostrar amor, sentiment i passió? Per despertar hormones amagades i desconegudes? Quines coses!!!

Què diria Garcia Lorca si veiés això? No podria escriure La casada infiel: «Y que yo me la llevé al río creyendo que era mozuela, pero tenía marido. Fue la noche de Santiago…».

Acabo. Una dita que té més anys que tots els perfums que venen de París, i que encara es diu i és ben certa degut al passat volcànic, clama que «qui no carda a Olot, no carda enlloc». És ben cert.

Kim Jong-Un

Volia parlar de política però em costa molt. M’anima veure la retirada que Kim Jong-un, líder de Corea del Nord, té amb Miquel Iceta, del PSOE-PSC. Vaig veure que al congrés del PSOE-PSC, amb més de 1.000 delegats, el Sr. Iceta va ser aclamat per unanimitat. En realitat, els votants no eren militants. Tots eren funcionaris o polítics (pràcticament tots cobren de l’erari públic).

El sou mitjà d’un funcionari és de 2.650 €; a l’empresa privada, el d’un treballador és de 1.772 €. Costa d’entendre, però els que cobren menys en realitat són els que paguen el sou als que cobren més. Dels autònoms no en parlem perquè ningú no en parla, i menys encara el que segurament serà president del nou Govern investit amb l’ajuda d’ERC. Costa d’entendre, jo no puc; és com si, el dia abans que ens decapitessin, anéssim a fregar el pis del nostre botxí.

El Sr. Sánchez i ara també el Sr. Iglesias, que serà vicepresident (com la senyora del Sr. Iglesias, que ara serà ministra; i la filla del terriblement assassinat Ernest Lluch, que també serà ministra —perquè es veu que el problema és que tothom vol ser ministre, i aviat tindrem més ministres que parlamentaris perquè és urgent descentralitzar el poder; i llavors em pregunto què faran, però es veu que ells no ho pensen perquè, de fet, no descentralitzaran res de res, perquè és el que han fet sempre); deia doncs, i per acabar, que aquesta colla de penques tenen inclòs en el programa apujar un 2 % el sou dels funcionaris —oh!!!, que són els dels 2.650 € de mitjana— i un 0,9 % la renda dels pensionistes. I dels altres treballadors, no en sabem res.

Bé, tot això, amb el suport de la Judicatura, la Guàrdia Civil i el rei. I, si algú que cobra la no-contributiva es mor de gana i es queixa, a Catalunya algú diu que perquè ens robin a Madrid preferim que els lladres siguin catalans, almenys així alguna cosa es queda a casa.

Llavors, el govern progressista, amb el suport d’ERC, vindrà i ens trencarà la cara com l’1 d’octubre perquè «España no se rompe»!!! De fet, pel que veig avui, 1 de gener, l’espectacle està assegurat. La desgràcia és que la imbecil·litat de tots la paguin els més innocents.

Dissabte a Barcelona

Els llumets (leds) de Nadal cremaven com les flames de l’infern a la innocent Barcelona. Cues per comprar i comprar. Persones sense rostre caminaven cap a enlloc i omplien tota la ciutat. Eren condemnats i condemnades a l’infern dirigit amb mà solidària i sostenible per l’arcàngel Colau?

Els busos sostenibles passaven per les parades farcits d’inconscients i no s’aturaven enlloc, i els taxis estaven desapareguts en la tarda nit de felicitat. Dimonis de colors i molt banyuts dansaven sense descans per la gran ciutat, i les dimònies, totes prenyades, miraven sense ulls el futur.

Vaig veure una noia que portava un llaç groc a la solapa i vestia de vermell. Vaig preguntar-li com podia sortir de la meravellosa ciutat. Em va mirar sense ulls ni orelles i em va dir que ella no era de Barcelona i que s’escaparia de l’urbs amb els Ferrocarrils Catalans. Catalans? Sí, catalans. Puc venir amb vostè? I tant! I ara ja fa tres mesos que visc a Terrassa.

Charles Dickens (1812-1870)

Tot i que a Dickens se’l coneix per la seva producció realista, és imprescindible llegir la seva obra de contes de temàtica sobrenatural, fantàstica i terrorífica, on els fantasmes prenen vida en contes curts com El passeig del fantasma, Conte de Nadal, Per llegir quan es fa fosc o El guardaagulles, narració que rellegeixo tot sovint per sobreviure a la realitat terrorífica monarquicojudicial actual.

Avui, Charles Dickens, o no escriuria res o es passaria la vida fent de fantasma cronista de qualsevol parlament del món. Això sí, en el cas de fer de fantasma al Parlamento de España, el jutjarien per rebel·lió.

Política

Voldria parlar de política i no puc; parlar dels senyors Iceta o Zaragoza o de la senyora Camacho sobre La Camarga, i no puc.

La veritat és que llegeixo i escolto notícies molt difícils d’entendre que parlen de Gobierno i de consultes en els partits. També em va cridar l’atenció una altra que deia que el rei Felip VI, en un viatge a l’excolònia de Cuba, demanava més democràcia a l’illa. I, pocs dies després, visitava l’Aràbia Saudí. És per tot això que no puc escriure sobre política.

Avui, qualsevol analista polític que tingués un xic de sentit comú ingressaria immediatament com a trapenc a l’orde Cistercenc de l’Estricta Observança. Un servidor, que no analitza res, em plantejo seriosament la possibilitat d’ingressar a l’orde dels Frares Muts.

Fum, fum, fum

Il·luminarem els carrers; això sí, ara, amb leds perquè són més ecològics. I veurem el tió amb barretina a totes les botigues. Les associacions de pessebristes faran de les seves, i els pessebres vivents continuaran ben vius, com cada any. Veurem aquells Pares Noel vermells que s’enfilen pels balcons i, en una fartanera de paràlisi mental, menjarem tota mena de torrons i neules.

Ja ho sé, que ho critico tot, que res no m’està bé. Soc destructiu i apocalíptic. M’agrada la innocència, m’agrada pensar en un altre món que he conegut, que existeix i mor de gana.

No m’agrada el Nadal per cristià, comercial i de consciència malaltissa. El Gran Recapte? La Marató? No tenim vergonya. Com a mínim, hauríem de callar. Sabeu? El fum, fum, fum no amaga res.

Màgia pura

La Vanguardia publica fotos de Savassona. Explica la màgia de les seves pedres i parla gairebé d’encanteris i de boscos farcits de follets. Situa Savassona prop dels pantans de Sau i Susqueda.

Els administradors de l’Espai Natural de les Guilleries-Savassona de la Diputació de Barcelona van triomfant en el seu objectiu que aquesta àrea sigui un parc temàtic. Serps i llangardaixos de plàstic? Per què no? Com les flors. I, aviat, rovellons musicals que, quan els trobin, els mateixos bolets cridaran: «un rovelló!!!».

Aviat, a Savassona veurem zombis nocturns parlant amb les bruixes i amb l’ànima d’en Serrallonga. Però, que no en tenen prou amb la Sagrada Família? Que no en tenen prou amb l’Aquàrium i el Zoològic? Naturalment, la màgia, perquè sigui autèntica, no pot venir de la Sra. Colau. Ella hi pot ajudar molt, però els ancestres només els poden trobar els que llegeixen La Vanguardia.

Ai las!

Costa d’entendre el comportament dels humans. Costa d’entendre que tinguem lleis, i costa encara més d’entendre que l’aplicació de la llei acabi sempre només amb violència. Costa d’entendre que es defensi el feudalisme, un rei, una princesa i tota la corrupció dels que defensen el sistema per enriquir-se; però el que costa encara més d’entendre és que els que deien que eren progressistes d’esquerres i mil coses més defensin el mateix que els feixistes.

Perquè tothom m’entengui, em refereixo a la Sra. Colau, el Sr. Iceta, el Sr. Asens, etc. Al final, el resultat és acceptar la repressió i acostar-se al poder de l’Estat per tenir, també ells, més poder.

El Sr. Sánchez és igual que el Sr. Aznar i la Sra. Colau, la qual, no ho oblidem, és alcaldessa amb els vots de l’exministre Corbacho i l’exprimer ministre francès Manuel Valls. Tots dos, de Ciutadans. Misèria humana. Sense fi.

Pedro Sánchez

Són dies de tardor sense bolets. Avui, llevantada. Rius i rieres que, amb crit fer, s’emporten vides i patrimonis. Tot passa esperant que el Valle de los Caídos lliuri la mòmia de Franco.

Són dies tristos. Els bisbes callen i no volen veure la violència de l’Estat contra els independentistes catalans, no fos cas que l’Estat, hereu del franquisme, deixés de pagar. Cal complir amb el concordat.

Pedro Sánchez ha exhumat Franco per salvar el rei. Però la realitat és una altra. Als socialistes, Franco, al Valle de los Caídos, no els servia per a res. A fora, sí. És el record de la dictadura, el que mostren els socialistes. És el record del franquisme i la repressió.

Sánchez, que és un gran manipulador.

Radicals

És fàcil ser radical dogmàtic i no aconseguir res. És fàcil demanar la dimissió del conseller Buch i criticar el president Torra únicament i exclusivament per tacticisme electoral.

Els unionistes no demanen la dimissió de ningú de la CUP o d’ERC. El president Torra és el problema, com el president Puigdemont, perquè volen negociar un referèndum d’autodeterminació. No volen pactar res més. És per aquest fet que són perseguits.

El que fa el Govern gestionant la intervinguda autonomia que tenim, esperant el moment que haurà d’arribar, és d’una radicalitat increïble. És fàcil fer posturetes com fan molts d’ERC i la CUP.

Recordeu allò de les 155 monedes de plata? Compte, que no us les fotin pel cap!

Mal camí

L’Estat espanyol ha triat un mal camí. Pedro Sánchez, tot i que té molta informació, un cop més, com tantes vegades, ha triat el pitjor camí convocant eleccions. Finalment acabarà governant amb el PP, que «por el bien de Espanya» li facilitarà vots quan siguin necessaris. En realitat, acusant Catalunya d’insolidària, el que fa és mantenir els privilegis de qui saqueja l’Estat cada dia.

Acabarà amb les portes giratòries? No.
Reduirà les administracions i els ministeris? No.
Congelarà les pensions i fins i tot les reduirà? Sí.

Per tal que tots els presidents autonòmics es tranquil·litzin, ja va anunciar que aplicaria l’article 155 a Catalunya per poder garantir el finançament d’una estructura autonòmica insostenible. En fi, el pitjor camí. Demagògia i amenaces.

I el PSC callarà. Fa temps que el PSC dels senyors Iceta, Zaragoza, etc. mengen de la cassola del PSOE. Sí, un plat de misèria humana amb patates. Venen temps complicats.

Linx ibèric

La Junta d’Andalusia ha gastat molts milions d’euros per criar el linx ibèric en captivitat.
Unes instal·lacions magnífiques amb tota mena de professionals: veterinaris, biòlegs, etc.

L’os bru introduït al Pirineu, on la Generalitat també gasta molts diners, serà el centre de debat en una reunió internacional entre l’Aragó, Catalunya i França per tal de regular el seu comportament perillós. Fantàstic. Malgastem els diners intentant introduir animals i els exigim que es comportin i que no ens ocasionin problemes.

Tots aquests savis, buròcrates de sou assegurat i malgastadors, encara no han entès que, per salvar l’os, el linx i l’àguila de cua barrada i mil espècies més, el millor és que marxem nosaltres.

Ben mirat i raonat, en un acte democràtic senzill, un dia podríem votar: polítics i capellans, o bestioles? Jo encara tinc molts dubtes del resultat. Què votarien els funcionaris? Què votarien els bisbes i els cardenals? Pobre os bru! Pobres orenetes! Pobre de mi!

Manifest comunista

Les últimes paraules del manifest comunista diuen: «…i que les classes directores tremolin enfront de la idea d’una revolució comunista! Els proletaris només poden perdre les cadenes i tenen tot un món per guanyar. Proletaris de tots els països, aneu tots ben units».

Bé. Han passat anys i el cert és que tot pertany al segle XX. El centralisme democràtic i les purgues dels perdedors i assassinats fets en nom del proletariat van resultar un desastre. El comunisme, com el socialisme i totes les ideologies, només eren ficcions; però els morts, els torturats i els empresonats van ser una realitat.

L’existència d’una nacionalitat espanyola és una ficció. Però els presos, les imposicions, les tortures i les corrupcions són una realitat.

Un advertiment molt seriós que no és cap ficció: he menjat molt tomàquet i tonyina, cada dia. Finalment m’ha pujat l’àcid úric i el dit gros del peu s’ha inflamat com un tomàquet.

Ara, els comunistes fan de professors universitaris amb plaça de propietat i els socialistes, els del PP i altres viuen instal·lats a les portes giratòries defensant els seus privilegis. El manifest comunista no el recorda ningú. De fet, prefereixo menjar tomàquet amb tonyina i suportar la gota que aguantar socialistes i comunistes defensant la monarquia.

Porcs gegants

Les granges de porcs xineses estan afectades per la pesta africana i per això s’han hagut de sacrificar molts animals. La falta de carn porcina ha obligat a prendre mesures urgents. Ja han començat a criar porcs gegants que pesen més que un os polar mascle: 500 quilos.

Tot va de mal borràs, i llegeixo que el cabal actual del riu Ter és el més reduït des de 1931. La diferència és que, ara, l’aigua està molt contaminada pels purins. Vist que tot té solució d’urgència, si aquí, per competir amb els porcs gegants xinesos, també en criem uns de més gegants, els purins seran tan abundants que el cabal del Ter augmentarà molt. Els diaris podrien explicar que tenim reserves d’aigua per a Barcelona per a un any.

No tinc clar d’on trauríem l’aigua per abeurar els porcs, i em costa d’imaginar pernils tan i tan grandiosos. I les culanes? Tothom tranquil, el món és una meravella. Cal confiar en els sàpiens i, evidentment, en els porcs.

Sentència. Sentències. Sentenciats

Anton Txékhov deia que l’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules. Era ateu i doctor en medicina. «La medicina és la meva legítima esposa i la literatura, la meva amant», va dir. Té contes molt bonics i també obres de teatre.

Aquests dies publicaran la sentència dels presos polítics catalans. Serà llarga, llarguíssima. En realitat, no diran molt amb poques paraules com Txékhov. Escriuran molt per justificar un càstig d’Estat en nom de la democràcia. En realitat, un crim.

Everest

El personal que som tots plegats portem milers d’anys fent el ridícul. Finalment, el ridícul ja ens mata. Aquests dies ha mort gent fent cua per fer el cim de l’Everest. El Sr. Rajoy, sempre de vacances; ara i abans, fa el ridícul menjant marisc.

Margarita Yourcenar va escriure que «La por al futur facilita la mort». Es va equivocar. Vivim tan innocents fent el ridícul que aquí ho rebentem tot, fins i tot el cervell; i tenim fe absoluta en els medicaments i en la medicina pública i privada.

Sopa de colesterol, sucre, tensió, etc. Tot té la seva pastilleta. Tenim un telèfon que respon a tot: «La Generalitat, al teu costat». No tenim por de res. Al ridícul? Però si portem milers d’anys fent el ridícul, ara hem de parar? De cap manera!

El papa catòlic, la reina d’Anglaterra, en Putin i, ara, en Neymar. En Messi, lesionat. Això sí que és un problema!!! Un petit secret (que ningú no s’emprenyi): penso molt seriosament que els déus i el ridícul van arribar el mateix dia.

Culpable

El rei, Pedro Sánchez, Aznar, Duran i Lleida, Pablo Iglesias, etc. no són culpables de res. Ells i molts altres tenen la llengua castellana, una pàtria i una constitución o carta magna i van colonitzar molts països per tal de civilitzar els desgraciats indígenes que no coneixien les grandíssimes virtuts de la Corona castellana.

Els pobres indígenes van aprendre els manaments de la llei de Déu: van aprendre amb molt d’interès «no robaràs» (el número 7). «No mataràs» (el número 5) també el van conèixer ràpidament.

Senyors Iceta, Zaragoza, Camacho, Fernández Díaz i Arrimadas: confesso que vaig néixer culpable. Pobre de mi, soc català!!! El castellà el vaig aprendre al col·legi a força d’hòsties i, com un indígena, vaig estudiar Formación del espíritu nacional. Els capellans, negres com en Marchena, em feien cantar el rosari en castellà: «Dios te salve Mariaaa…».

Soc culpable, vaig néixer indígena com els meus fills, nets i molts amics. Nosaltres, culpables. Vostès, orgullosos de la seva llengua, pàtria i religió. El cert és que només són uns criminals. Pensen que la seva vida val més que la dels altres. I, això, és feixisme.

Agost II

Els diputats, trastocats (o descentrats o desequilibrats), discuteixen si cal salvar els nàufrags. Donald Trump vol comprar l’illa de Groenlàndia. Milers de persones fan cua als aeroports en vaga fugint de la realitat. Ryanair tanca la base de Girona. Una bona notícia. La Generalitat i els hotelers, emprenyats.

L’Amazònia es crema. Volen que no quedi res. Volen acabar amb els indígenes. Plantaran soja per engreixar porcs, i tot seran herbicides, insecticides i, finalment, purins. Foc a l’Amazònia, desforestació, soja, porcs, purins i botifarra. McDonald’s i Espetec (ja ho saben… dos millor que un).

La justícia prepara la venjança prenent el sol. Franco: «todo atado y bien atado». Governa momificat des del Valle de los Caídos. Els reis imposats, de vacances l’un i operat del cor l’altre. Del cor?

Els independentistes practiquem el caïnisme de dia i de nit. L’Església aprofita per escripturar edificis i augmentar el seu patrimoni. El canvi climàtic, amb temperatures de rècord, amenaça la supervivència de la nostra (i d’altres) espècies.

Tot és plàstic. Molts neguen la realitat. Els gossos, immensos en la seva bondat, acompanyaran els sàpiens cap a l’extinció amb una tristesa indescriptible.

Patinet

L’altre dia vaig provar un patinet elèctric. Peso més de 100 kg i el patinet em portava arreu. Vaig pensar que haurien de fer el dia del patinet. Veig que fan el dia de l’aigua i alguns, el del pa amb tomàquet i la sardana. També, el dia dels vius i els morts.

Seria bo provar de fer el dia del patinet en un àmbit reduït. A Manlleu i Torelló, o a Vic i Tona. Seria un dia fabulós. Sense cotxes, fins i tot sense bicicletes. Vindrien patinets de tot Catalunya i seria un èxit comercial. Molts patinets lligarien amb les patinetes i en naixeria un amor sostenible i silenciós. Sense casc, sense permís de conduir, sense edat, sense normes, sense Mossos. Una mica, seria com si tots plegats ens regaléssim un dia feliç, que ja ens toca.

Agost

Carreteres plenes a vessar. Platges sense sorra i sense aigua. Només gent. Restaurants i bars, servint cerveses i patates braves.

La Lluna, cansada de la música de milions de quilowatts de totes les nits. Les havaneres, per als d’El meu avi i la droga, de tots colors, venuda arreu com caramels per a la quitxalla. I que el mes d’agost no s’acabi, que tot rebenti!

Temps de banyes i banyuts. I, el setembre, canalleta que sobreviuran en un conveni judicial, víctimes de molts que pensen que la vida és passió, hormones, porros i Bucay.

Vindrà l’hivern i ens queixarem per tot. Vindrà la primavera i, també. Vindran les vacances i ho tornarem a rebentar tot. Visca Eivissa i Formentera!!! De fet, ja està tot rebentat.

Europa

Diuen els buròcrates europeus que volen cobrar una taxa als que envasen productes en plàstic. Volen fer negoci amb els que contaminen. Fàcil: a més contaminació, més negoci. Aquest és el sistema pervers que ens ha portat fins a la terrible situació que vivim.

Si pagues, pots fer el que vulguis. Si pagues, pots cremar tones de querosè amb el teu avió privat o gasoil amb el teu vaixell. Si pagues bé, em pots comprar a mi, el jutge, el Govern i el Parlament.

No es tracta de prohibir res; es tracta de cobrar. No es tracta de pensar en el futur de tots plegats; es tracta de mantenir privilegis i tancar els ulls.

Buròcrates de tot el món: sou uns criminals.

Diputació

Tanco la ràdio i el televisor. No llegeixo cap diari. Miro el cel, diuen que avui plourà. Faig un cafè al bar. Jubilats i mames amb criatures. Dos funcionaris (els conec) parlen de la Diputació. Em distrec amb uns gossos que juguen. Veig els plataners del passeig i quatre pardals que busquen molles de pa.

Tots, jubilats, mames amb criatures, gossos i pardals, vam anar a votar l’1 d’octubre. Tots vam pintar de groc la vila. Maleït sigui. Ara, tots plorem en silenci.

Imperi

Soc independentista. Mai no em rendiré. Mai no perdonaré l’imperi espanyol que maltracta el meu país. Les nostres relacions amb Espanya, sempre impossibles: franquisme, dictadura de Primo de Rivera o els temps de Prat de la Riba. Tant li fa. Presidents de la Generalitat empresonats, exiliats o afusellats. L’imperi dels Borbons, actualment imposat pel generalísimo Franco, és tan cruel que no va acceptar un estatut votat fins i tot pel Parlament espanyol.

Estic tip i fart de tertulians que volen dividir-nos i que, com la Montserrat Nebrera (ex-PP), ens volen alliçonar. Tip de personatges que volen fer partits catalanistes per pactar amb Espanya. Fart dels que parlen malament de Catalunya perquè els paguen el cul.

Soc independentista, i qui no és radicalment independentista és el meu contrari. Millor, és el meu enemic. I, com Mandela, De Valera o el Vietnam, no em rendiré mai. Sí, per mi, i ho dic clar, «España ens roba», fins i tot la sang.

Madrid [Sant Joan]

Estació de Lleida. Dia de Sant Joan. Pujo a l’AVE. Demà tinc una reunió i acabo la temporada. Fins a la tardor, vacances. Al tren m’ofereixen tots els diaris espanyols. Demano l’Arao El Punt Avui. Em parlen de La Vanguardia. Finalment, apareix l’Ara. Ja fa anys que no compro diaris en paper.

L’Ara sembla el butlletí intern d’ERC. Donen per liquidats els antics convergents i el que representa el president Puigdemont. Un article diu que, a Catalunya, només hi quedaran dos grans partits polítics: el PSC i ERC. Recordo els tripartits d’en Carod i companyia. La unitat independentista és impossible i el problema, i ho sento amb l’ànima, es diu vanitat.

Tots els que piquem pedra ho tenim complicat. Es veu que els ateus, agnòstics, vegans, vegetarians i verds no tenim cabuda en la Catalunya de patriotes dogmàtics que ja és ERC. Espero que pensin que els que no som creients —els que no creiem en els déus del cel ni de la Terra— també podem ser lliures i republicans. Estaria bé que algú expliqués que Sant Joan era una celebració pagana, que no era cristiana. Discursets, els justos, i quan siguem independents, si us plau!

Barcelona

Baixo a Barcelona. El dia passa molt feixuc. Dino amb uns amics. Gent, moltíssima gent. Fum, turistes i no-res. Ingràvids personatges alienats. Barcelona em deprimeix i marxo a tot córrer. Ja emmalaltia, començava a sentir pànic i la necessitat de vomitar. Si Dante hagués conegut la Barcelona d’avui, mai no hauria escrit La divina comèdia.

L’Esther Pujadas em comenta que, fins aquí, aquest Serpent queda «un pèl curt». Té raó? Segurament. Però el cert és que, en marxar corrents, recordo que fa temps que l’Ajuntament progressista, sostenible, transversal, feminista i coral de Barcelona vol organitzar uns jocs olímpics d’hivern.

El pànic es converteix en terror i pujo fugint cames ajudeu-me cap al Pirineu abans que els capitans Collboni i Valls, sota les ordres de l’emperadriu dels «desnonaments i manters», ho acabin de trinxar tot.

Caritat

Tot podria ser més senzill, però ho fem tot complicat. Tot podria anar més lent, però anem a tot córrer. Com més tecnologia, més neguit, més papers i, això sí, cada vegada menys diners.

Des de l’Administració simulen una realitat que no existeix. No és cert, que la universitat tingui un cost baix. No és cert, que existeixin ajudes per a la gent gran. No és cert, que les llars d’infants tinguin costos assequibles. No. Gastem fortunes en festes i bacanals de Festa Major.

De fet, som tan inútils, que encara no hem desterrat les paraules caritati beneficència. Som tan inútils, que els ajuntaments només atenen en funció dels models del segle XX que haurien d’estar oblidats.

El Gran Recapte, La Marató de TV3, fundacions, voluntariats, Càritas, Sant Tomàs, casals d’estiu i d’hivern, etc., la necessitat de crear la ficció que col·laborem amb aquestes institucions és una vergonya per a tots nosaltres.

En realitat, creiem més en la caritat que en la justícia. Mireu els sous de Soraya Sáenz de Santamaría, Felipe González, Aznar i el «màster» Pablo Casado i ho entendreu. Hem de viure rebels i pensar que tot ha de canviar.

Rubalcaba

La mort de Rubalcaba ha sobtat tot el bestiari que encara queda de polítics de la transició. Espanya no és un país democràtic i, als que defensen la democràcia simulada i juguen brut, els donen el títol d’«hombres de Estado», perquè són capaços de burlar-se de l’autèntica democràcia per defensar privilegis, amagar corrupcions i comprar voluntats.

A Espanya pensen que el referèndum d’Escòcia no s’hauria d’haver fet mai («Los referéndums los carga el diablo», dirien els«hombres de Estado»). Només saben guanyar. No saben perdre. Defensen un rei franquista, neguen drets fonamentals, manipulen la justícia, etc.

És per aquest fet que l’Estat, el rei, els jutges i el poder legislatiu van reunir-se tots plegats, sense retrets, per acomiadar-se de Rubalcaba, l’únic mèrit del qual és que no va acceptar cap «porta giratòria». Un honor, sí senyor. Va tornar a la universitat.

Rubalcaba (PSOE-PSC), com Fernández Díaz, Soraya Sáenz de Santamaría, Corcuera… tots ells van construir «las cloacas del Estado», mai la democràcia. I és que Espanya, per molt que disfressin la mona, no és un país democràtic.

Anunci

Un anunci d’aigua mineral ens regala uns segons de tranquil·litat. Hi podem veure un riu de muntanya d’aigües cristal·lines amb uns cims nevats al fons. Passats uns segons, surten unes lletres i hi podem llegir que el millor que pot passar és que no passi res. Tot és un engany miserable, perquè l’aigua mineral la venen embotellada amb plàstic. L’anunci hauria de dir que el millor que pot passar és que no «ens» passi res.

Si la monarquia és un engany; si la Constitució és un engany; si la justícia és un engany; si la Colau, Borrell, Valls, Iglesias, Pedro Sánchez, etc. són un terrible engany de la democràcia, seria d’agrair que deixessin d’enganyar-nos dient que «el millor que pot passar és que no passi res», perquè seria tan bonic, que no passés res, que un dia aniríem a dormir feliços i ens despertaríem tots disfressats de Marchena.

Els ocells fugen

Tots els informes sobre la biodiversitat són negatius. Tots els informes sobre el canvi climàtic, també. Els ornitòlegs parlen de la reducció de milions d’ocells al planeta.

Continua el judici per rebel·lió, sedició i malversació. La candidata al Parlament Europeu, la Sra. Montserrat, i també la Sra. Levy, la Sra. Arrimadas, el Sr. José Zaragoza, el Sr. Llarena… existeixen, cosa que, segons el meu parer, provoca el canvi climàtic i la desaparició dels ocells i dels peixos.

L’espècie humana, en el teatre del ridícul infinit. On paren els senyors Aznar, González, Rajoy, Santamaría, Obiols, Narcís Serra, etc.?, verdaders culpables de saquejar un estat, de crear les clavegueres per on transitaven les rates que ara també es moriran de fàstic en veure la degradació de l’Estat, fins al nivell d’haver-lo convertit en un femer.

Vostès també, Sr. Iceta i Sra. Batet. No es pensin que m’oblidava de la seva tasca de repressió…

Colau

Tots embogits, intenten aconseguir l’alcaldia de Barcelona. Escric això el dia 5 de juny a les 9 del matí, i crec que Ernest Maragall no serà alcalde de Barcelona. L’Estat, que vol dir monarquia, jutges, oligarques de l’IBEX 35, PSOE-PSC, Ciutadans, etc., aconseguiran, «para el bien de España», que Barcelona «no tenga un alcalde independentista».

Acabo de llegir que Pablo Iglesias ha «purgat» Pablo Echenique per tal de resoldre el seu propi fracàs electoral. Perdut Madrid, Ajuntament i comunitat, només els queda Barcelona. Crec que Ada Colau serà alcaldessa un altre cop, i els comuns faran tranquil·lament el triple salt mortal. Una vergonya? Sí.

Però el verdader escàndol és que el mar s’omple de plàstics i, nosaltres, també; que el canvi climàtic ja sigui irreparable, i que els ocells ens abandonin farts d’insecticides i herbicides.

El verdader escàndol és que parlin d’una Barcelona sostenible perquè esperen que la solució sigui que tots anem en patinet. El món urbà i la demència són el mateix. L’espectacle és repugnant. Sí, Ada Colau, alcaldessa.

Eleccions

El resultat electoral ensenya les vergonyes de molts partits polítics que, poques hores després de prometre que mai no pactarien amb un partit, hi acaben pactant. Els socialistes, que no tenen vergonya, faran alcalde Xavier García Albiol a Badalona. Iceta conspira per destrossar tot el que pot, ofès perquè no va poder presidir el Senat.

Ara, Ciutadans ja pacta amb els socialistes, i la Sra. Colau s’oblida alegrament que els socialistes van cometre un dels actes més antidemocràtics de les darreres dècades, carregar contra els votants d’un referèndum, i van donar suport a l’aplicació de l’article 155.

A part de venjances, interessos inconfessables, etc., també hi podem veure interessos personals de poltrona. Són tan inútils que cap empresa no els voldria a treballar. Ara, les clavegueres de l’Estat les controla el senyor Ábalos, home cínic i que sempre juga brut, com en el seu dia feien Corcuera, Fernández Díaz o Rubalcaba.

Espanya és un país en què les eleccions són la festa de la loteria que sempre toca als que fan tampes; i tot, per defensar privilegis, una monarquia franquista i una constitució que no garanteix res.

PSC-PSOE. La democràcia derrotada

El president Puigdemont explica que s’ha d’aprofundir en noves fórmules per tractar els problemes. Molts, però, es refugien en fórmules dels segles dinou o vint. Un dels problemes més greus que té plantejada la societat actual és el de la classe política, la qual, per defensar interessos moltes vegades inconfessables, utilitza la democràcia i la llibertat d’expressió per acabar amb la mateixa democràcia.

Ja comença el Partit Popular quan, amb majoria absoluta, saqueja i roba. Però el més gran és que, per perpetuar-se en el poder i limitar els drets de les minories, organitza les clavegueres de l’Estat.

El ministre José Luis Ábalos, que el 1976 militava en les joventuts comunistes, devia aprendre molt bé allò del «centralisme democràtic», que es resumeix explicant que el que guanya un congrés del partit purga la minoria perdedora. Ell diu en públic, i no se n’amaga, que, si guanyen les eleccions però necessiten suport parlamentari, ha de ser de Ciudadanos. Està clar que Ábalos vol carregar-se les minories encara que siguin majoritàries a la seva circumscripció electoral.

Pedro Sánchez, Meritxell Batet, Ábalos, etc. volen utilitzar la democràcia per reduir els que no pensen com ells. «La independencia es imposible», diuen, «Es que los catalanes no la quieren», però no permeten fer un referèndum per preguntar-ho. I el soci desitjat és feixista; sí, feixista. Perquè en el moment que es va limitant la democràcia per tal de reduir les minories i l’oposició utilitzant la mateixa democràcia i llibertat d’expressió, això és anar cap al feixisme. Només cal llegir la història de Hitler, Mussolini i tants d’altres.

Pedro Sánchez no vol canviar el règim del 1978. Vol conservar la monarquia imposada pel general Franco, que continua més viu que mai. Tots plegats són tan pocavergonyes que utilitzen els morts republicans de la Guerra Civil per, sense escrúpols, viure de les rendes del franquisme. Meritxell Batet, Iceta i tots els que militeu al PSC, no teniu decència.

Calçat foradat

En només quatre dies hem perdut el passat. Eren temps d’hores més calmes i diàlegs obscens. Encara no érem rics, i ara, més pobres, ho volem comprar tot. I diem que tenim drets i poques obligacions.

Vivim sense paraules i els estris digitals parlen per nosaltres. No veig fills amb els genolls pelats, amb calçat foradat, calces brutes, descamisats. Veig pares administratius amb somriures de plàstic. I, pels pebrots d’un, tots monàrquics. Botox i Benidorm i «estado de derecho». Quina felicitat!

Present o futur?

És evident que el futur és urbà, de ciment de tecnologies que ens esclavitzen; però, per damunt de tot, el món és cada vegada més dels moviments urbans que idiotitzen fins a extrems inimaginables.

L’estat del benestar ha fracassat a tot Europa. Prometre constantment per guanyar eleccions que l’Estat et cuidarà els fills i els avis i que si no tens feina et pagaran un sou, i que tot, escoles, llars d’infants, universitats, colònies d’estiu, menjadors escolars, etc., etc. serà de franc, ha fracassat.

Canigó

Els ocells no necessiten ponts per travessar els rius i volen lluny, molt lluny, per passar les vacances. Al peu del Canigó, a les cingleres de les gorges de la Fou, a finals de febrer principis de març hi arriba la parella d’aufranys. Sabeu d’on vénen? D’Egipte.

Només cal viure amb els ocells per parlar-hi, escoltar-los a punta de dia i cridant a la vesprada. Tots els ocells són amics i ens estimen. Els ocells, com tots els animals, no entenen els homes. No poden comprendre que als homes els agradin més les ciutats que les muntanyes.

Tampoc no entenen per què els homes els volen engabiar. Els ocells ho saben tot perquè miren per les finestres i enfilats dalt dels arbres i les cingleres.

I vostè? Bé, molt bé

Ben mirat, tot va bé. Som a mitjan febrer i les temperatures són de primavera. Les platges de Barcelona estan plenes de congressistes que vénen al congrés mundial de mòbils, a l’acte inaugural del qual el monarca espanyol explica que Españaés una de les vint primeres democràcies del món.

El president Torra explica que el president electe és a l’exili i molts consellers electes, a la presó. La senyora alcaldessa explica que és republicana, i la senyora Arrimadas visita Waterloo per afirmar que la república no existeix.

En un acte de reflexió amb bisbes i cardenals, el papa Francesc entona el «mea culpa» pels abusos sexuals comesos a nens, nenes i monges per sacerdots del món sencer. Però la justícia, que, com sabem, va molt bé, no deté cap pederasta.

Per acabar de palesar que tot va bé, el monàrquic Pedro Sánchez va a Cotlliure 80 anys després de la mort de Machado per retre homenatge als exiliats republicans. I és que, tot va tan bé, que costa de creure.

«Millisme»

No m’agrada escriure de política però no puc deixar de fer-ho encara que no m’agradi. Què hi farem!

Avui, Puigdemont ha anunciat que anirà de cap de llista a les eleccions europees. El president ha defensat la unitat del món independentista fins a l’últim segon. La notícia ha fet mal. Puigdemont marca el temps i actua. Només cal llegir els sofistes i articulistes dels diaris i els comentaristes que, tot i que segurament mal pagats, bramen avui acusant-lo de tots els mals de la humanitat.

Dic i afirmo que el «millisme» fa i farà escola. Mireu ara com, en una entrevista, el periodista i escriptor Miquel Giménez treu faves d’olla comentant tots els moviments dels partits independentistes en pla burleta i amb actitud de profeta i de mèdium. Vomitiu. En Monegal fa el mateix però en sap més. Ara aniran a mort contra en Puigdemont. I aquest és el millor senyal.

Bon dia…, són les 8!

Alba

Res no és veritat. L’absurda classificació dels animals, dels colors, de les plantes o les pedres és un atemptat a l’univers.

Fa dies que no existeixo i molts pensen que he perdut el cap. Si no existeixo, no em poden veure, tot i que ells diuen que sí i que sí. De fet, és també la seva no-existència qui els nega la possibilitat de posseir res, tot i que molts asseguren que tenen un déu i el món sencer. Viuen en la ficció d’entendre l’evolució com un fet material, i no saben que l’evolució és sempre mortal.

Aquests tipus de serpents no haurien d’existir. Valoro la possibilitat de deixar d’escriure per fer realitat la meva no-existència. Bé, si la lluna tanca la nit, l’Alba em podria convidar a un cafè. El cert és que no sé si existeix, l’Alba, ni tampoc el cafè.

Romper España

El «señor» Casado, el «señor» Rivera i molts «señores» diuen de dia i de nit que «no se puede hablar, pactar, etc. con los que quieren romper España». I per què no és democràtic, trencar Espanya? I per què haig de viure en una Espanya que no es pot trencar? I qui ho diu, que Espanya no està trencada? Què és el que uneix tan fort Espanya que no es pugui trencar?

Però… per què, si ens odien tant i tant (sí, odien, està ben escrit), no permeten que es trenqui la part odiada? Què són torturadors, que de l’odi en fan un plaer? I per què paguen amb diners de tots nosaltres els tertulians de les televisions estatals que repeteixen per un plat de sopes que Espanya és una democràcia i el «poder judicial espanyol es de los más garantistas del mundo»?

Vergonya pardade personatges de ment desequilibrada que creen ficcions ridícules que l’univers desmenteix cada dia. Foten fàstic. I les vomiten, ells mateixos, cada dia. Espanya està trencada, triturada, esmicolada, polvoritzada, i ells en són l’evidència.

Jo i dos o tres o tots els catalans ens podem entendre amb tots els espanyols, només amb unes excepcions: els que defensen continuar saquejant España. És per aquest fet que, molt fart, jo la vull trencar. Amén.

Servidors de la misèria

Ja fa molts anys que vaig prendre una decisió: no deixar-me robar el temps. M’agrada dedicar el temps a badar. Si observem els ocells aturats, els gossos i totes les bestioles lliures quan estan asseguts amb els ulls mig clucs, veurem que estan badant. Badar és l’única manera feliç de passar la vida, perquè el conscient es transforma en saviesa estàtica que no mira enlloc però que et comunica amb els teus orígens universals.

Per això moltes persones intenten aconseguir aquests beneficis amb el ioga, la meditació o diverses teràpies, fins i tot amb l’oració. Diran que els va bé i els cobraran uns diners que pagaran a gust. Però mai no aconseguiran el badar verdader. Aquest, no costa diners.

És per aquest fet que, quan veig en un diari o a la televisió d’un bar els senyors Pablo Casado, Inés Arrimadas, Pedro Sánchez, Nicolás Maduro, Donald Trump i milers més, m’excito fins a uns extrems inimaginables. Són tots tan miserables que els veig com els senyors del petroli, del plàstic, de les bombones de butà o del quitrà de les carreteres. Els veig a tots, quan criden demanant democràcia, com els servidors de la misèria que criden demanant petroli. Són els miserables que no podran badar mai perquè el seu objectiu és maltractar-se i robar-se i, si convé, matar-se.

El problema és que la seva misèria la paguem tots. Sabeu que podríem viure sense petroli i sense plàstics? Sabeu que aquests servidors de la misèria ens roben la vida?

Mala gent

Temps d’urgències que no poden esperar. Temps de mala gent. Temps d’eleccions. Temps de mentides. Escolto un dia i cada dia, mil vegades, que els senyors Iceta, Pedro Sánchez, Andrea Levy, la ministra de Defensa, Margarita Robles, i molts més acusen el president Torra que només governa per a una part dels catalans. Ho diuen perquè no el poden sotmetre, no aconsegueixen que es rendeixi. Compte!!! El més odiat (sí, «odio») és qui, governant per a tots els catalans, manté ferma la voluntat de tots els que van votar l’1 d’octubre.

No tenen vergonya. Que governa per a tots els espanyols, el Sr. Pedro Sánchez? I la Sra. Robles, que va dir allò que «El Ejército es el garante de la unidad de la patria»? Però què s’han pensat? Això és democràcia? I no es posen vermells. El rei, no el volem pas, els republicans. I l’Exèrcit, no volem que garanteixi res, els demòcrates.

Tots aquests que acusen el president Torra i el president Puigdemont, l’1 d’octubre portaven porra. En realitat, actuen com psicòpates perquè no tenen consciència del dolor que creen amb el seu fanatisme. Som al segle XXI i encara no han superat ni el desastre de la colonització ni la tragèdia de la Inquisició. Per ensenyar encara més les seves misèries, Margarita Robles va dir que «Las mujeres son más inteligentes que los hombres». Això és el que tenim governant, i escup cada dia a la cara d’homes i dones. Mala gent. Molt mala gent.

Urgència

Volia jugar amb el sarcasme i la ironia, i també amb l’estupidesa de tot plegat. Pensava que faria un tomb pel món dels vidents africans, asiàtics i celestials. També per l’impossible món de les promeses electorals de buròcrates, premis literaris i subvencionats. Si mirem i critiquem els abusos i les trapelleries d’uns contra els altres, deixem de mirar lluny. Avui escriuré sobre la urgència. La de tots.

Avui han donat el Premi Ramon Llull a Rafel Nadal per la novel·la El fill de l’italià. En aquesta obra, que es traduirà al castellà i a l’italià, Nadal recull la història d’uns mariners italians refugiats a Caldes de Malavella. El Jurat considera que el text agradarà molt perquè és amè i fàcil de llegir.

Avui han rescatat un nen de dos anys que va caure dins d’un pou. El nen va morir i han aterrat una muntanya per lliurar una criatura morta als seus pares. Totes aquestes notícies han obert portades en diaris digitals i impresos i en telediaris.

Una notícia que també donava algun mitjà, no tots i sense tractar-la a la portada, era que els científics diuen que, observant el desgel ─en aquest cas, a Groenlàndia─, a la humanitat només ens queden 12 anys per arribar a un punt d’inflexió, sense retorn. Ja no podrem controlar l’augment constant de la temperatura del planeta. Això vol dir que hauríem de canviar moltes coses, perquè més tard (12 anys) ja no hi serem a temps.

Contents pel Llull de Nadal. Tristos per la mort del nen. Vivim i volem viure immersos en la inconsciència. Egoisme? És molt possible. Tenim consciència de la urgència?

Fake news

Fa molts dies que no escric res. Segurament m’he convertit, degut a una metamorfosi possible, en un robot. Cert és que sento veus que parlen de coses que no comprenc. També podria passar que la meva memòria atàvica esclatés amb força en el meu inconscient i estigués hivernant com fan els óssos.

És poc probable que, per les meves dimensions, els meus avantpassats fossin monos. Tampoc no recordo gaire la vida viscuda, a causa de l’estat d’inconsciència en què els que em miren i em parlen es pensen que em trobo. La realitat és que els veig i els sento però no hi són.

Segurament tot va esclatar quan vaig entendre que jo també soc una fake news, tot i que, a vegades, quan era viu i mirava l’aigua del riu, la podia veure clara i transparent. Però el riu era sec, no portava ni una gota d’aigua.

Algú dirà que aquest serpent és diferent dels altres, i tindrà raó. Si no soc res o soc un robot evolucionat d’un os que està hivernant, té tota la lògica que sigui diferent. Ara bé, entenent sempre que la lògica no existeix.

Corb marí

Aquests dies passen cigonyes que van allà enllà. Molts ocells, els veig al Ter i a les rieres. Els bernats pescaires pasturen pels camps i els corbs marins, ara són fluvials. Vaig llegir que, aquest gener, encara algú va veure una puput, i jo mateix vaig veure els aufranys que encara volaven pel cel de Vallfogona. Tot és estrany.

Si parlo que només podem viure gràcies a la inconsciència, em miren com si hagués perdut l’enteniment. Si dic que ja hem estat totalment vençuts per la intel·ligència artificial que portem a la butxaca, em diuen que no i que no. Però som al 2019, al segle XXI, i, tot i que el corb marí ja és fluvial, el rei i els dogmàtics defensen la doctrina imperial i el pensament únic. El Bisbat de Vic es desintegra i aviat no en quedarà res, com de les pensions i l’estat del benestar. Quatre dies i buuum!!!, buuum!!!

Si, per distreure’m, tinc un somni eròtic, em diuen que miri els ocells. Amb l’edat, les noies milloren molt perquè tenim la sort de veure-les amb els ulls tancats, i sempre tenen la mateixa edat.

Any vell. Any nou. 300 anys

El cert és que ja fa dies que està clar, com sempre i en totes les circumstàncies, que el PSOE del Sr. Sánchez és igual que el de Felipe González o d’Alfonso Guerra; que, per molt que el Sr. Iceta o la Sra. Meritxell Batet i milers més ho disfressin, tots plegats gaudeixen i es volen continuar beneficiant de la victòria feixista de la Guerra Civil. Accepten i defensen la monarquia i, per compensar la submissió al rei, volen exhumar el cos del general Franco, més present que mai. I conviuen sense escrúpols amb una extrema dreta, ara ja sí encapçalada pel PP, amb els senyors Rivera i Arrimadas, i els senyors de Vox.

El PSOE vol continuar traient rèdit del trencament dels acords Suárez-Tarradellas, del 23-F, de la LOAPA i de l’espoli que representa el «café para todos» imposat d’acord també amb el Sr. Aznar, que va presidir el partit més corrupte, beneficiant l’IBEX 35 i el «palco del Bernabéu», que és on realitat es fan els grans fraus i negocis. En el fons, Felipe i Aznar, PSOE i PP són exactament el mateix.

Sánchez parlarà ara de concòrdia, de «nuevo Estatuto» i de «todo, dentro del marco de la ley». Porten 300 anys intentant deixar Catalunya sense llengua, sense història, sense lideratge. Volen una Catalunya submisa i que treballi callant. El temps crea consciència de poble maltractat, també en els nouvinguts. Els que estan al poder, ara, van cap al feixisme. Catalunya, cap a l’Europa democràtica. Venen temps difícils, però, com diu el president Torra, «ni un pas enrere».

Cocodril del Nil

El cocodril del Nil és un sauri que va sobreviure als dinosaures. Viu entre 70 i 100 anys, no va mai al dentista i menja una cinquantena de cops a l’any, tot i que pot estar més d’un any sense menjar. Canvia el metabolisme i s’adapta a les circumstàncies adverses. Els mascles arriben a mesurar cinc o sis metres de llarg i les femelles, quatre o cinc. Cacen en grup grans mamífers i tenen més de 50 sons diferents per comunicar-se.

Mai no he estat ni penso estar al Palau de la Música. Només he estat un cop a la meva vida al camp del Barça, i perquè em van enredar. Mai no vaig al cinema ni al teatre. Mai. Som tan estúpids que no sobreviurem al sauri cocodril. De cocodrils, n’hi ha arreu del món, fins i tot d’aigua salada. S’adapten tan bé que ja han descobert que les centrals nuclears deixen anar aigua calenta i allà els tens, en un jacuzzi. Però soc sàpiens i miro el futbol a la televisió i vaig al dentista, i menjo tres cops cada dia i no sobreviuré a cap cocodril.

Cap cocodril no escriu res. Tampoc cap pinsà o corb. Ells ho diuen tot sense escriure. I nosaltres, un poeta a cada poble i mil mentiders a les televisions i parlaments. I no ens en podrem escapar mai!!!

Sant Esteve

Catalunya fa festa. Som carolingis i europeus… què hi farem!!! Diu l’Ajuntament de Barcelona que aquests dies de Nadal el monument més visitat és la Sagrada Família. Els turistes, molt obedients, creuen que és d’en Gaudí. Si el gran arquitecte ressuscités, cosa poc probable, moriria infartat en veure la usurpació i el negoci en què s’ha convertit la seva obra.

Però tots sabem que les festes de Nadal són complicades: emocions, sentiments i discursos del monarca, que ens diu que hem de ser bons súbdits. La canalleta ja han fet cagar el tió, i a Roma han recordat amb pompa el déu fet a la seva mida i que van inventar.

Avui he anat amb bicicleta i he pujat al coll de Canes, que separa el Ripollès de la Garrotxa. He vist la parella d’aufranys que volava com si ja fos la primavera. Ei!!! Què feu??? Que no sabeu que ja hauríeu de ser a l’Àfrica? M’han mirat i s’han enfilat cel amunt per no sentir-me.

Bé. Si la Sagrada Família no té família, el Vaticà encara no ha descobert l’univers i la parella d’aufranys viu a cavall entre les gorges de la Fou i el coll de Canes, també podríem pensar que allò dels Reis Catòlics «Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando» és el títol d’una pel·lícula porno.

Carta magna

Amb en Juli, de tres anys, i l’Indi, la gossa, hem anat a buscar quatre bolets per dinar. A les boires els costava molt de llevar-se, però tots sabíem que avui el sol acabaria guanyant. En Juli ja coneix els rovellons, les trompetes, els rossinyols i les llengües bovines. Els carlets no els collim perquè amarguegen molt i espatllen l’àpat. Quatre tudons s’escapaven en veure en Parcet que passejava l’escopeta. És el seu costum, tot i que diu que fa anys que no mata res.

A la gossa li ha crescut el pèl d’hivern i no entén de cap manera que perdem l’estona caçant bolets. En Juli també ha trobat unes quantes castanyes amagades sota les fulles i ens hem assegut en un cap de roc per veure com s’encenia la cinglera amb el sol llevat. L’Indi ha vist que m’entristia i, mirant el no-res d’un moment exacte, ha portat un tronc per fer-nos jugar una estona.

El nostre veí, en Joan de can Burjada, ja n’ha fet 95 i diu que els diners només són papers pintats. A Madrid avui celebren el Dia de la Constitució, proclamada perquè un rei i els seus beneficiats puguin disposar de tot si els convé: tallar els boscos, estacar la gossa i robar-li les castanyes a en Juli. A Madrid desfilen gent armada, i els jutges fan grans reverències al rei.

I, tot, en nom de la democràcia que defensen amb les armes i empresonant els que diuen que el rei el va nomenar el dictador feixista Francisco Franco. Molts, prediquen i diuen que Déu viu al cel. Nosaltres, només hi veiem estrelles.

L’home que plantava arbres

Jean Giono (Manòsca, França, 1895-1970) era fill d’un sabater anarquista d’origen italià. La seva mare tenia un taller de planxadores. Totalment autodidacte, deia que va passar-se hores llegint Virgili a la trinxera del front de Verdun durant la Primera Guerra Mundial.

El 1928 va escriure la novel·la Colline. L’èxit li va somriure i es va poder dedicar plenament a la literatura. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, però, va tenir molts problemes en declarar-se contrari al nazisme.

La natura té un gran protagonisme en totes les seves obres. Va escriure el conte que protagonitza Elzéard Bouffier, L’home que plantava arbres(Viena, 2008). El situa en una comarca deshabitada de la Provença i explica una història que no revelaré.

Conec gent que han anat a veure l’obra que va deixar el pastor Elzéard Bouffier i diuen que l’han vista. D’altres diuen que no volen tardar gaire a anar-hi. És cert que llegir el llibre crea la necessitat de visitar la Provença i buscar la petja de Bouffier. L’obra de Giono és tan extraordinària que crea la ficció que el conte no és altra cosa que una crònica d’un fet real.

Voldríem que el món fos diferent i que la ficció fos possible. I no, no pot ser. En realitat, Jean Giono ho sabia. Els sàpiens només sabem destruir (i això no és una ficció). És per aquest fet que Giono ens regala aquest llibre.

Sense vergonya

Els Mossos tallen carrers a Barcelona i demanen que s’equipari el seu sou amb el dels Bombers. I per què no amb el dels mileuristes? O amb el sou dels diputats? Tinc amics que cobren la pensió mínima d’autònoms i també voldrien que els l’equiparessin amb la pensió dels Mossos. I la Guàrdia Urbana? I els camioners? Podrien demanar que el seu sou s’equiparés amb el dels diputats provincials.

Un dia ens haurem d’emprenyar i haurem d’explicar que els funcionaris són uns privilegiats, i que els metges, quan fan vaga perquè treballen una hora més perquè tenen la consulta plena, tampoc no tenen raó. Mecànics, paletes, electricistes, repartidors, fusters, administratius, comptables, etc., moltes vegades fan una o dues hores de més per deixar acabada una feina. Hem d’acabar amb els privilegis dels funcionaris. Tothom, amb el mateix règim laboral. Tothom, igual. Hem d’anar cap a la renda bàsica universal.

Avui, el govern socialista de Pedro Sánchez anuncia que, en el provocador Consell de Ministres que se celebrarà a Barcelona, apujaran un dos i mig per cent el sou dels funcionaris. Els socialistes compren vots i fidelitzen privilegiats sense cap vergonya. Un dia, tots els treballadors, jubilats, autònoms, canalla sense llar d’infants, estudiants sense beca i amb matrícules impagables, sí, impagables, direm prou als privilegis dels funcionaris i també a la MUFACE, que és la mútua que només teniu vosaltres però que paguem entre tots plegats. Un dia, sí, aviat, us equipararem amb la gent que treballa, que poden quedar sense feina i que a vegades dormen poc i malament. No teniu vergonya.

Res

Avui, com sempre, i també demà, com deu anys després, i dotze o més dels últims passats o, qui sap, potser també trenta, la crueltat i la tirania sempre han existit. Un dia va morir Ramsès II, diuen, terrible faraó, i avui fa anys que va morir el generalísimoFrancisco Franco Bahamonde. Ramsès, Franco, Hitler, Mussolini, Stalin i mil milions de milions més.

Som tan cruels, que tot ho fem pel bé comú que som tots plegats. També ho fem en nom de Déu. Avui és sempre, i sempre ha estat així i no canviarà. Però un dia el professor Joan Oró em va dir que només som pols d’estrella. Per tant, no existim. Així, encara que els jutges i el rei ens tanquin a la presó, ells també estan tancats.

La vida del rei i del senyors Casado, Iceta o Rivera és tan inexistent com la de la senyora Colau o de l’alcalde de Sant Jaume de Frontanyà i la de tots els éssers vius. Per tant, mai ningú no ha escrit res i ningú no ha pogut llegir res. Arribats a aquest punt, aneu a tot córrer a veure la quitxalla com surten de l’escola i veureu l’univers sencer.

Terror

Tinc pautes personals per alliberar-me per una estona dels que ens administren per poder «gaudir» dels programes dels partits polítics, que sempre són meravellosos. Però reconec que em costa d’alliberar-me dels que representen el terror legal autoritzat i constitucional.

Desapareguda la gran manipuladora Soraya Sáenz de Santamaría, no respondrà mai davant de cap tribunal de totes les barbaritats que va cometre en nom de l’Estat. Apareix ara la vicepresidenta actual del Govern del PSOE, Pilar Calvo, que, fent pactes inconfessables, canvia el tribunal que hauria de jutjar els nostres líders empresonats, evidenciant absolutament que les sentències es fabriquen a conveniència del poder polític del moment.

En una entrevista de Lídia Heredia a TV3, explica la vicepresidenta de Pedro Sánchez que ella va pactar l’aplicació del 155 amb el PP. Què va pactar? Que ens apallissessin? Això sí, sense morts. Què va pactar? L’«A por ellos» i els piolins?

Només de pensar com manipulen, pacten, roben, empresonen, sentencien, etc. els dos principals partits constitucionalistes, la paraula terrorqueda curta i ridícula. Són actituds gairebé criminals per defensar els seus privilegis i poders inconfessables que paguen els torturats, apallissats i empresonats i, també, la innocència. Això sí, en nom del rei.

Anem de judicis

L’Evangeli segons sant Mateu: «No jutgeu i no sereu jutjats». Fals. Ningú no va jutjar els jutges del Tribunal de la Inquisició. Ningú no jutjarà els jutges que defensen constitucions postfranquistes. Tots els jutges cobren per jutjar.

Els jutges sempre prevariquen perquè la justícia no pot existir. És cosa dels homes. No veig gossos ni elefants que siguin jutges. Els homes hem creat la terrible i ridícula ficció de la justícia.

Transcripció literal d’un fragment de l’interrogatori a Rafela Puigcercós a Sant Feliu Sasserra el 1620, extret del llibre Les bruixes segrestadesde Lluís Orriols i Monset (Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 1994; Col·lecció ‘Camí Ral’ n. 5; pàg. 105):

«—Sou bruxa?

—No cert.

—Perquè [h]y anàreu a la Rocha de la Pinya?

—No [h]y só estada may.

—Com féyeu los ungüents? Com curaveu?

—Lo beneyt Senyor ho feya.

—Sou bruxa?

—No cert. Deslligaume y dix la veritat.

—Sou bruxa?

—No cert.

Y després de haver estat un poch de temps la rea en lo dit turment del potro fonch manat als ministres affluxassan las cordas y affluxadas, fonch la rea per dit Magnífich Assessor interrogada y exortada que diga la veritat de tot lo que sap y ha fet de art de bruxeria y que no vulla que las suas carns sian masseradas. Y vist que negava, fonch manat als ministres tirassan las cordas, y tirant ja dits ministres, li fonch demanat per dit Magnífich Assessor:

—Voleu dir lo que [h]y ha? Sou bruxa?

—No cert, no só bruxa.

—Perquè [h]y anàreu a la Rocha de la Pinya?

—No [h]y só estada may. Senyor de tot lo món, ajudaume!

—És veritat que sou bruxa? Què dieu?

—Ay ay ay ay!

—És veritat que sou bruxa?

—No u só.

—Determinauvos de dirho. Sou bruxa?

—Ay ay!

—Sou bruxa? Què dieu?

—No.

—No es ara hora de dormir.

—Misericòrdia!

—Sou bruxa?

—No u só.

[…]»

Un petit exemple. I un altre fragment del mateix llibre: «A Catalunya les autoritats civils penjaren més de tres-centes bruixes entre els anys 1616 i 1619, abans que intervingués la Inquisició imposant la seva llei.» I la Inquisició encara va ser pitjor. Sempre, en nom de Déu o de qualsevol ser superior. Això sí, tots catòlics. Potser encara vivim al segle disset?

Volar molt lluny

Diuen els homes del temps que ja arriba el fred. El cert és que aquesta tardor ha plogut a bots i barrals i les aigües, com en el diluvi universal, han malmès, camins, camps i cases. La canalla ja va a l’escola i la lluna ja decreix de dos dies que va fer el ple.

Les ànimes que som nosaltres estem molt perdudes, no en el temps dels dies i dels anys. Estem perduts en el temps dels segles perquè ara ja, definitivament, no sabem ni el dia ni l’any ni el segle que vivim.

Tenim un rei de segles com embalsamat, i unes lleis perquè sempre tinguem la culpa de tot. El dictador Franco, que encara mana i no vol marxar. I el Congrés dels Diputats, «con luz y taquígrafos».

Molt espantat, veig la canalla que surten de l’escola i els veig feliços. Riuen i juguen, nens i nenes de tots colors. I si existissin els miracles i es tornessin ocells i marxessin a volar molt lluny? Llavors podrien viure feliços i, per sempre, sense rei embalsamat.

Escriure ‘El serpent’

Haig d’escriure ‘El serpent’. Som a principis de novembre i el Tribunal Suprem, un cop més, ha fet el ridícul amb tot allò de les hipoteques. No, no faré cap serpent del Tribunal. Ahir, el Tribunal Europeu va sentenciar que Arnaldo Otegi i quatre companys seus no van tenir un judici just a l’Estat espanyol, i es van passar sis anys a la presó. No, no faré un serpent del judici injust.

Penso que el podria fer d’en Franco, que es passeja per Madrid i arreu de l’Estat guanyant batalles després de mort com el Cid Campeador. No, no faré cap serpent del dictador. I del rei? El podria fer, però… de quin rei: de l’emèrit o de Felip VI? També el podria fer de Felip V, fins i tot de la Beltraneja. Però no, no en faré cap serpent.

Avui, el serpent el faré dels senyors Iceta, Arrimadas, Albiol, Meritxell Batet, José Zaragoza, José Borrell, Pedro Sánchez, José M.ª Aznar, Felipe González, José Bono, ah!… i de M.ª Dolores de Cospedal. També de tots els que buiden papereres buscant malversació de fons públics dels polítics independentistes.

Aquest serpent és per a ells que, gràcies, gràcies, gràcies, ens garanteixen l’estat de dret. Bé, si estem tan garantits, ja veig que mai no tindré problemes per escriure serpents. Visca la República!

Octubre de 2018

Avui, 15 d’octubre de 2018, es compleixen 78 anys de l’assassinat del president Lluís Companys. El 12 d’octubre, el secretari general del PP, Pablo Casado, va manifestar, a Màlaga: «La hispanidad es la etapa más brillante de la historia del hombre». El virrei Avilés va assassinar milers d’indis que no volien entendre de cap manera que la hispanitat era l’etapa més brillant de la història de la humanitat. I l’etapa brillant va afusellar, decapitar, esquarterar, etc. etc. milers i milers d’indis per brillar un xic més.

Però els senyors, Casado, Rivera, Llarena, Sánchez, Iceta, Aznar… i el rei diuen que Espanya és un estat de dret i de divisió de poders i no es posen vermells. Fa 78 anys, el franquisme vivia admirat de l’obra de Mussolini i de Hitler, als quals molts veien com uns enviats de Déu a la Terra. La seva obra va provocar, com va passar amb la conquesta d’Amèrica, la mort i la misèria de milions de persones.

Tres dies després de l’assassinat de Lluís Companys, el Ter va bramar amb ràbia i van morir dotzenes de persones a Torelló i Manlleu. Avui és dia de tristesa. Un pensament de Fernando Pessoa diu: «Ningú no s’estimaria a si mateix si de veritat es conegués, i així, si no existís la vanitat, que és la sang de la vida espiritual, moriríem d’anèmia en l’ànima».

1r d’octubre (i III)

La vida és curta, i això ens ajuda molt. Quan els científics parlen d’allargar-nos la vida m’espanto molt perquè, si ens passem la vida fent el ridícul, aquest s’allargarà i apareixeran monstres de dos i quatre i mil caps incapaços de somriure. Tots fem el ridícul. El problema és que molts no ho saben i ens volen alliçonar i també robar, fins i tot en nom d’un rei. Per això apareixen els senyors Casado, Rivera o Felip VI i, ara, també Manuel Valls.

Qui es deixa adular i és vanitós fa el ridícul. Penso que, per sobreviure en aquest món de promeses d’igualtat, «todos, iguales y solidarios», el que caldria és que tots fóssim autònoms amb una sola quota, des del rei fins als aturats. I, per a més igualtat, renda bàsica universal. Llavors sí que seríem «todos, iguales y solidarios». Sabeu? Prometen la igualtat per mantenir els seus privilegis. És per aquest fet que la història té milers de dies 1 d’octubre.

Uns consells per sobreviure: apreneu a no plorar, no deixeu que els diners arrosseguin la vostra felicitat. El silenci i la soledat ens regalen el somriure. El millor plaer és no desitjar cap privilegi. Moltes persones busquen el plaer en la riquesa, en les joies, en el luxe. Busquen sempre aduladors.

És per això que l’1 d’octubre és també el 2, el 30 i tots els mesos i anys i és sempre. Sabeu? Contra el ridícul no es pot lluitar. Perdríem sempre. Desgraciadament, molts dels que no tenen consciència del ridícul han comès els crims més grans de la història.

1r d’octubre (II)

Ho explicaré en titulars i així serà més curt i, acostumats a les noves tecnologies, donaré la font per si voleu més informació: «Susana Gallardo, la exdueña de Pronovias, el otro apoyo de Manuel Valls en Barcelona» i «Susana Gallardo (53 años) quizá abandone las oficinas empresariales y las cambie por los actos institucionales»(www.elespanol.com).

Susana Gallardo és accionista hereva de la farmacèutica Almirall (2.700 milions d’euros de valor borsari). Diuen que es van conèixer a Menorca. Valls va querellar-se contra Paris Matchper violar la seva privacitat en publicar fotos íntimes d’ell amb Susana Gallardo. Bé, veig fotos de Manuel Valls, Susana Gallardo i l’exgeneral Luis Alejandre a Menorca (www.elespanol.com).

També la revista Hola explica que a l’exmarit de Susana Gallardo, Alberto Palatchi, copropietari amb ella de Pronovias (el 2017 van vendre l’empresa per 550 milions d’euros a un fons, etc.), se’l relaciona sentimentalment amb Zita Serrano Súñer, neta del ministre d’Asuntos Exteriores del generalísimo Franco, Ramon Serrano Súñer.

També diuen els digitals que, ara fa un any, Susana Gallardo «El día del referéndum ilegal se paseó con una capucha y una bandera española por los puntos de votación».

Bé, n’hi ha de tots colors. Inacabable. Diners, SICAV, privilegis, passió, interessos. Arrimadas, Rivera, patriotes, Ciudadanos. Manuel Valls, socialista? Molts, molts interessos i, evidentment, molt poca felicitat. Deia Charles Chaplin que «un dia sense riure és un dia perdut». Mai no he vist riure a ningú de Ciudadanos, mai. I a Manuel Valls, tampoc.

La setmana que ve, més.

1r d’octubre (I)

Avui fa un any, un exèrcit de policies nacionals i guàrdia civils tancats en dos vaixells al port de Barcelona i al crit de «¡A por ellos!» va protagonitzar, per ordre de l’Estat de dret i democràtic espanyol, una repressió brutal contra ciutadans que volien votar.

Per entendre què defensa l’Estat i per què tenen tant pànic a la democràcia, cal llegir la premsa del cor: «Quiénes son los nombres tras la campaña de Manuel Valls», «Entre los promotores de su proyecto están el empresario cazatalentos Luis Conde, la escritora Núria Amat i actores en torno a Ciudadanos».

Si ho recordeu, Luis Conde va fitxar Esperanza Aguirre perquè treballés a la seva empresa de «cazatalentos». L’equip del Sr. Valls intenta penetrar en la burgesia catalana unionista a la qual molesta el procés, perquè posa en perill els seus privilegis i patrimoni.

Pregunta: vistes les darreres declaracions, acabarà el Sr. Santi Vila a l’equip de Manuel Valls fent un «espadaler»? Però, per què aquest interès de Manuel Valls per venir a Barcelona, posar ordre a Catalunya i salvar-nos de tots els mals que anuncien pèrfidament la Sra. Arrimadas i el Sr. Rivera? Perquè s’ha  enamorat, diuen, diuen, diuen…

En continuarem parlant.

Súplica perfecta

L’estiu s’acaba i tot torna a començar de nou: tertúlies a la ràdio i a la televisió, debats parlamentaris i, a Barcelona, celebren el Dia sense Cotxes. La senyora Colau, de manera testimonial, talla la circulació en un o dos carrers.

Jo proposaria un dia a tot Catalunya en què no parlés ningú. Les ràdios, mudes, com les televisions. Sense judicis, sense parlaments. Tothom mut, als supermercats, als bancs i a les empreses.

Escoltaríem, això sí, el soroll dels cotxes, trens i avions i també els crits de les ambulàncies i dels bombers. Als pobles més petits podrien escoltar molt bé els ocells i, ara, la brama dels cérvols a Sant Jaume de Frontanyà.

Descobriríem el benefici del silenci de les paraules. Ja fa molt temps vam descobrir que el mes d’agost és inhàbil per a la justícia. És l’únic mes de l’any en què la justícia existeix perquè ella mateixa s’ha inhabilitat.

Descobriríem que, callant, tindríem més temps per viure i quedarien inhabilitats els incendiaris de les paraules. Llegirien un llibre, el Sr. Casado i la Sra. Arrimadas? I el rei, també amb un llibre?

Tempesta perfecta

Llegeixo que el FMI i molts organismes internacionals anuncien ja una crisi important a Espanya. Itàlia, Grècia, França, Gran Bretanya amb el Brexit i molts altres països europeus ja intenten adaptar-se des de fa temps a les realitats econòmiques actuals.

Espanya no ho ha fet. El PP del Sr. Rajoy va aconseguir amagar un xic la crisi gràcies al rescat camuflat de la Sra. Merkel (rescat bancari, finançament al 0 % d’interessos i tolerància amb el dèficit). El PSOE intentarà fer el mateix però no podrà. Finalment, tot esclatarà. Diuen que a Espanya es donen totes les condicions per a una tempesta perfecta.

Grècia va rebaixar les pensions i va reduir la despesa. També els sous dels funcionaris. És evident que els socialistes, al Govern, intentaran com sigui amagar la realitat, però qui marcarà la pauta de l’economia espanyola seran les institucions europees, i llavors ens explicaran on vivim realment.

Convocaran eleccions abans de la tempesta per salvar-se? Podran continuar enganyant? És evident que no. Al Congreso de los Diputadoses trauran el fetge. A tots nosaltres, ja fa temps que ens el van treure. El fetge, el cor i l’ànima.

Màster

Per a què serveix un màster? I una tesi doctoral? En l’àmbit de la docència, és molt important publicar en revistes d’ensenyament especialitzades. I a l’estranger, en anglès? Evidentment! I tot això, per a què serveix? Per ampliar el currículum, per accedir a places convocades per oposicions, per firmar com a doctor en el que sigui, etc.

La pregunta és si els que tenen màsters i publiquen tesis doctorals són més savis que el comú que som tots plegats. Per cobrar, sí; per guanyar oposicions, sí, i per lluir pedestal i corona, també.

De fet, sembla que els màsters no milloren la vida de l’home a la Terra. Tampoc no serveixen per humanitzar res. Això sí, per acusar-se els uns als altres de màsters i tesis falsos o plagiats i per arrencar-se els ulls a mossegades, sí que serveixen.

És tristíssim de veure que els més il·lustrats s’han desil·lustrat perquè han plagiat la il·lustració que ja no era il·lustrada perquè també era un plagi desil·lustrat. Fàcil, això ho entén tothom; menys les universitats. Molts doctors i pocs doctes.

Onze de Setembre

Pluges, molts bolets i manifestació. Diu la Guàrdia Urbana de Barcelona que érem un milió de persones. El Sr. Casado, del PP, hi va veure un aquelarre, i el Sr. Rivera intentava encendre com fos la metxa de la violència.

Compte!!! A Madrid ja van amb el punyal a la boca, no per anar contra Catalunya, que això ja forma part de la vida diària. Ara és per apunyalar-se entre ells. Veuen perillar l’Estat immensament dèbil per la corrupció ─tant econòmica com política─, les misèries monàrquiques, els màsters fantasma, les comissions a la butxaca i les lluites internes. Busquen culpables per tota la «villa y corte».

El drac està desfermat i traurà foc per la boca. Farà anar la cua com una porra del 155. Serà tot complicat. Els jutges volen (ara sí) demostrar que són independents i estan amb el fang a les orelles. Els autors del desastre, tots a casa cobrant de l’Estat. Algú ha obert les gàbies de les panteres, els tigres i els lleons.

On és José María Aznar? Vindrà l’elefant que és l’amo dels diners i acabarà la festa amb un cop de trompa?

Llibres cremats

[Publicat el 17-8-2018]

Espero que un dia l’Univers esclati davant de tanta inconsciència dels humans i que tots els llibres cremin. I quan ja tot sigui cendra, algú pugui tornar a començar sense escriure mai més res.

Escric això per descansar i per somiar un xic que tot el que fem els sàpiens no és veritat. Una mica és com si estigués de vacances mentals. Però no puc. En el moment del somni veig coses que no em trasbalsen perquè són certes, encara que costin molt d’entendre.

El ministre Borrell i el Sr. Iceta són el mateix? I amb Inés Arrimadas formen la Santíssima Trinitat? Estic convençut que, vestits amb porres, cascs i escuts de tortugues Ninja, sí, allà amagats l’1 d’octubre, hi havia Felipe González; l’esperit i ànima del «Generalísimo», José María Aznar, i el diputat del «PSOE català», José Zaragoza, acompanyats per la, també molt disfressada, Sra. Camacho.

La Santíssima Trinitat i tots els disfressats, beneïts pel cardenal Rouco Varela? I tot això, per què ho fan, em pregunto en el somni? Segurament perquè creuen en l’eternitat de la pàtria i de l’ànima i, també, crec jo, perquè no els agrada treballar.

Gobierno de España

[Publicat el 10-9-2017]

De tretze ministres, passem a disset. Això vol dir més directors generals, secretaris d’estat, càrrecs de confiança, etc. Torna el Ministeri de Cultura, totalment prescindible, com el Ministeri de Sanitat.

Anuncia el nou Govern que pagarà el 100 % del sou quan els funcionaris estiguin de baixa. Per què els funcionaris tenen uns privilegis que no tenen els treballadors de les empreses i els autònoms?

Comença amb fúria el clientelisme polític i, qui té el poder, paga favors a amics i coneguts. Un amic de Madrid em diu que estan col·locant a tot córrer gent en el Govern de la comunitat encara en poder del PP.

Meritxell Batet, cara amable del PSOE i que va callar quan s’aplicava l’article 155 o s’apallissava els demòcrates que volien votar, anuncia vestida de verge de la innocència transparent que el «Gobierno de España», del qual forma part com a ministra d’«Administraciones Territoriales», tornarà a subvencionar des de Madrid obres per als ajuntaments de menys de 20.000 habitants, i que s’arribarà a acords especials amb els municipis grans. Madrid vol intervenir-hi directament sense la Generalitat.

Torra es veurà amb Sánchez, que parlarà d’autonomia, vistos Borrell, Batet i l’agència de col·locació del PSOE. Per què Sánchez no li escup a la cara directament només d’entrar per la porta? El problema és sempre el mateix, i és que «el Estado español» no és altra cosa que una organització per repartir privilegis a canvi de vots i també robar.

Que ningú no oblidi que Sánchez, Batet, Iceta, Borrell… tots, absolutament tots, com Ciudadanos i el PP, van donar suport a les polítiques del Sr. Aznar i la Fundación FAES de repressió judicial i policial i a l’aplicació de l’article 155.

Criptes i cementiris

[Publicat el 3-8-2018]

L’altre dia vaig visitar la cripta romànica d’Olius i el magnífic cementiri modernista que hi ha al costat de l’església. A la cripta, com en totes les esglésies, hi veig sempre els altars de mil misteris inventats i sacrificis reals que ja venen de la mitologia egípcia. Si ho pensem bé, veurem que el temple de Luxor i la cripta d’Olius són el mateix.

El cementiri d’Olius és molt bonic i representa, com tots els cementiris, la mort inevitable i mal acceptada pels sàpiens. Tots els que avui criden, bramen, ordenen garrotades, amenacen, prohibeixen, separen els nens dels pares, fan electoralisme amb la misèria dels altres, apliquen l’article 155 i altres articles, tots, sense excepció, acabaran muts, quiets i sense veu ni compte corrent cremats o en un cementiri que no es mereixen.

Això tranquil·litza. «Aquí descansa el señor Alberto, el señor José María, la señora Inés, etc.». I, els reis, «descansarán en El Escorial». Visca sempre la mort i la mare que la va parir!

Inconscients

[Publicat el 27-7-2018]

Vaig llegir que les principals funcions vitals gairebé sempre les prenem de manera inconscient. Estima, solidaritat, odi, enveja, gelosia, fanatisme, tolerància, respecte, imposició, etc. són moltes vegades funcions vitals que apareixen a la nostra vida.

Segurament això explica molts comportaments. Diem: «compta fins a deu i, llavors, respon», però ningú o gairebé ningú no compta fins a deu. Moltes vegades es decideix d’acord amb la informació acumulada, també, inconscientment.

Si els jutges són meus, guanyaré el judici. Si tinc les porres, imposaré les meves raons.      Si no fas el que et mano, et deixaré morir de gana. Si no creus en el meu déu, et cremaràs a l’infern eternament. Per sempre? Sí, per sempre.

Reflexionar sobre aquestes realitats fa por. La majoria de decisions polítiques es prenen en funció de la defensa vital de la pròpia supervivència i, ben cert, de manera inconscient.

Ningú no rectifica, ningú no demana perdó de res. En realitat, adorem el fanatisme.

Llamps i manaies

[Publicat el 20-7-2018]

Diumenge de finals de maig. Tot trasbalsat. Les mentides caminen, i totes les promeses dels grans manaies i faraons caminen darrere les mentides. Avui és un dia fantàstic per engegar tothom a fer puntes. Però no ho faré perquè ja ho vaig fer ahir, i la setmana passada, i l’any passat, i més enllà. Ja no em queda ningú. Tot, tothom fa puntes. Fins i tot jo, estic fent puntes. Algú em diu que ell, degut als seus coneixements, en queda salvat. Li dic que sí. És el puntaire principal.

També veig coses meravelloses estel·lars, coses que, encara que tothom podria veure, només les podem veure els escollits. Són dies de tempestes de primavera i, en els instants que la Plana s’il·lumina pel llamp nocturn, es pot veure la ciutat de Vic petita i ridícula, farcida de monstres il·lustrats. Quines coses!!!

Llavors puc veure que no parem de fer coses inútils. Amb els últims llamps de la tempesta observo que, en realitat, tot és inútil. Finalment surt la lluna, que il·lumina el castell d’Orís a vessar de prínceps i princeses que es prometen amor etern. Observo també amb satisfacció que el Diari de Manlleués l’única publicació seriosa de l’univers.

Lluís Solà

[Publicat el 13-7-2018]

Lluís Solà, a qui estimo, ens coneixem d’anys, al qual admiro i tinc per amic, sempre em trasbalsa. Actualment, costa molt de trobar poetes, filòsofs, escriptors, etc. de l’honestedat d’en Lluís. Ell viu en el seu món poc contaminat de crítics i farsants. Finalment, ara l’han «descobert» els mitjans de comunicació i en parlen. El cert és que no entenen res però en parlen. Són tan rucs que es pensen que en Solà és poeta i, en realitat, és músic.

Però a mi em trasbalsa una altra cosa. Deixant de banda la seva música excel·lent, en el seu llibre de reflexions Llibertat i sentit escriu (pàg. 304): «A part de si la llibertat és alguna cosa factible o real, el fet notable és que ens hàgim trobat dins d’aquesta qüestió; és a dir, que hàgim aspirat i que aspirem a una condició com la de la llibertat, sense la qual la vida humana no ens sembla ni digna ni real».

Solà creu en l’home, parla de respecte, de violència, de responsabilitat. No assumeix la realitat del fracàs de la nostra espècie i plora. Creure en l’home és creure en Déu. Tots els animals eren lliures i és l’home qui els maltracta i esclavitza. I el sàpiens ho fa en nom de Déu.

Quan veig en Lluís lluitant pel dret que tenim a la llibertat i a la pròpia llengua, respectant totes les llengües i totes les llibertats, el veig com un heroi. Lluís, molts dies he mirat l’univers en tots els deserts i als cims de les muntanyes. A mi m’agradaria veure els sàpiens muts, sense lletra ni música ni paraula. I que cantin els ocells.

Evident

[Publicat el 6-7-2018]

És evident que es perjudica menys el comú cuidant un hort que fent classes a la universitat.

És evident que observar l’univers és molt més saludable per a l’estat d’ànim que anar a missa.

És evident que la quitxalla ajuda els més grans i ens donen moments de felicitat.

És evident que el teatre és al carrer, de franc i sense butaques.

És evident que els més perduts de nosaltres busquem retrobar-nos fent tot tipus de meditacions, iogues i teràpies mixtes.

És evident que ens barallem cada dia per robar-nos els uns als altres.

És evident que tots els avions, trens i cotxes només serveixen per allunyar-nos de la realitat.

És evident que el rei és un ésser humà com tots nosaltres.

És evident que escriure evidències no serveix de res.

És evident que només som pols d’estrella.

Dubtes

[Publicat el 30-6-2018]

Tinc molts dubtes de si val la pena d’escriure sobre crítics culturals que fan poesia. Han viscut anys i panys de l’erari públic fent de polítics i també són traductors i filòlegs que guanyen premis literaris. (En Xavier Borràs diu que a Catalunya se’n convoquen uns 750 a l’any, la majoria manipulats i pactats.)

Vaig anar a la presentació d’un llibre de poesia en una llibreria de la plaça de Vic. La llibreria, impecable, presentava el llibre d’un poeta també impecable. El llibre el va presentar un impresentable poeta premiat, expolític, filòleg, traductor i també crític literari.

Va començar advertint al públic que estiguéssim atents perquè el que diria seria dens i de contingut profund. Va sentenciar que a Osona només hi ha trobat tres o quatre poetes que valguin la pena, afirmant amb actitud pontifical que tots tenien l’empremta de Verdaguer.

En aquell instant de ridícul insuperable vaig recordar Miquel Barceló quan, en tornar de Gao el 1988, va escriure: «Però, per favor, Senyor del cedre i dels hisops, allunyeu de mi els ramats, els crítics i els estudiants de Belles Arts».

Del crític, exdiputat poeta premiat, traductor i més, diu la Viquipèdia que forma part del col·lectiu P de Poesia, que des de l’any 2007 convoca a l’església de Sant Pere de Premià de Dalt els més reconeguts poetes catalans, amb música i espectacles poètics.

Un dia vaig llegir en un magnífic llibre de prosa un aforisme que recordaré tota la vida que m’ha ajudat a superar el dubte que tenia d’escriure de la presentació del poemari: «Visc en un món de muts que no callen mai».

Hormones

[Publicat el 23-6-2018]

Per molt que els buròcrates intentin controlar-ho tot, amb les hormones, no podran. Prou que amb l’ajuda d’ordinadors controlen les rendes i les taxes de les classes mitjanes i pobres que persegueixen sense aturador. Les rendes altes i de grans empreses estan sempre descontrolades. No les persegueixen perquè no els convé.

Però mai no podran gravar les hormones; el plaer de perdre el cap buscant l’amor, la passió, llargues nits i dies respirant l’elixir de les hormones embogides. En el seu imaginari, prou que a l’Estat i als seus inquisidors els agradaria penalitzar les hormones i els hormonats i hormonades. Prou que al Sr. Rivera i a la Sra. Sáenz de Santamaría els agradaria multar i empresonar els hormonats. Però passa que les hormones no es deixen veure, no saben de quin color són.

Sí que saben que la justícia és negra com els vestits i les togues dels magistrats. També com la nit sense lluna, la sotana dels capellans i els pobres corbs. No saben que el negre fa por a la quitxalla? Si entrem en un jutjat, un ministeri o una caserna, no hi trobarem mai hormones verdaderes; en tot cas, hormones d’interès, i aquestes es veuen fins i tot sense ulleres.

Diu el bolero d’Alberto Domínguez:

Mujer,
si puedes tú con Dios hablar,
pregúntale si yo alguna vez
te he dejado de adorar.

I les hormones, que molt sovint canvien i marxen lluny, molt lluny, deixen un rastre transparent però malaltís.

I acaba el bolero dient:

Y tú, quién sabe por dónde andarás,
quién sabe qué aventuras tendrás,
que lejos estás de mí.

Tancaran algun dia el Sr. Bolero creient que així exterminaran les hormones? Després del que hem vist, podria passar. Cert, no costa d’imaginar.

Sant Jordi

[Publicat el 16-6-2018]

Amb el temps m’he anat assabentant de la realitat de les coses absurdes. Em negava a creure en l’absurd. Creia en l’estupidesa i en la ignorància, també en la mala bava, però l’absurd em costava perquè té una mica de tot i és difícil de criticar.

Sant Jordi viu a Barcelona?

Al Palau Robert amb en Basté?

És un cavaller de les Rambles?

Coneix Catalunya, sant Jordi?

Les roses, sí, les roses són arreu. Sant Jordi, no.

La diada és absurda. La televisió l’ha feta absurda. Els autors, posats en fila índia signant i volent encapçalar el rànquing del llibre més venut.

Coneix Catalunya, sant Jordi?

Exclusivitat

[Publicat el 9-6-2018]

Com va morir, Sòcrates? Fart. Fart de què? Com va morir, StefanZweig? Fart. Fart de què? El que és segur és que els posseïdors de les veritats no moriran com Sòcrates ni Hawking ni Fernando Pessoa, que vivia d’acord amb el sentit apocalíptic de la vida.

Els posseïdors de ficcions exclusives viuen tots de neurosis obsessives. Tots, sense exclusió. L’exèrcit i la justícia i totes les lleis només serveixen per imposar ficcions que no són altra cosa que neurosis obsessives. No conec cap pardal ni rinoceront que tinguin neurosis obsessives. Ara bé, de sàpiens obsedits a matar rinoceronts o a robar ous, fins i tot dels pobres pardals, els que vulgueu.

Tot el que jo pugui escriure no serveix de res. Els neuròtics obsessius no afluixaran mai, ja sigui en defensa de l’Esperit Sant, de l’existència d’un honor inventat o d’una justícia que no ha existit mai perquè no pot existir. En realitat, la història dels homes és la crònica d’un ridícul perpetu. Profetes, arcàngels, àngels, Marx, Mao, Llucifer, rotaris, l’Opus Dei i el Banc de Santander.

El fotut és que els infants neixen nus, innocents, i encara són unes bestioles esperant entrar a la roda de la tortura de l’educació per fer el ridícul. Pobrets. És per això que encara escric.

Manuel Valls. Ciudadanos

[Publicat el 2-6-2018]

Els neuròtics obsessius que tenen aficions com l’antropologia, l’arqueologia, etc. poden canviar les coses en benefici de les seves obsessions.

Els neuròtics obsessius que col·leccionen papallones ho tenen més difícil. Costa, inventar-se una papallona.

D’altres, veuen castells i grans llacs on només es pot veure una barraca i una bassa per abeurar el bestiar.

Els realment perillosos són els neuròtics obsessius que es dediquen a la política. Manuel Valls: «L’independentisme és la guerra». Com Rivera, Arrimadas i molts altres de Ciudadanos, creuen que l’enemic és arreu i cal exterminar-lo. La guerra que diu Valls.

El PP es conformava a saquejar el país i a guanyar vots anant contra l’Estatut de Catalunya. Valls i Ciudadanos volen exterminar el pensament contrari al seu. Això té un nom: feixisme.

Creativitat

[Publicat el 26-5-2018]

És cert que aquests dies de jutges, garrotades i màsters cansen molt. Però què hi farem!!! La força vol matar la raó. I ara, quines coses!!! La raó viu a Suïssa, Escòcia, Bèlgica, Alemanya i empresonada en centres penitenciaris a Madrid.

Llegeixo que al candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Sànchez, l’han castigat perquè li han trobat segells a les cartes que cada dia li envien els que l’estimen. Segells!!! Déu meu, han trobat segells!!! Càstig. Sabeu?, és que els segells s’han de comprar a l’economat de la presó. Sí, exactament aquest és el problema. Ara bé, la bondat de l’estat del benestar és tan gran que en Jordi Sànchez podrà continuar rebent les cartes dels familiars més pròxims. Gràcies, Mariano. Gràcies, «rey». Gràcies, Soraya. Gràcies, FAES. Gràcies, Felipe.

Bé, volia escriure de la creativitat i he acabat parlant dels botxins i dels inquisidors. Creativitat vol dir mirar endavant, mai enrere. Creativitat vol dir trobar camins nous. Creativitat vol dir veure colors que diuen que no poden existir. Creativitat vol dir defensar la innocència dels infants, les bestioles i la llibertat de tothom com ho fan el president Puigdemont i tot el Govern que està a la presó i a l’exili.

Creativitat és mirar als ulls els repressors que porten toga o una porra a la mà i no dir res perquè el silenci parli per nosaltres. Creativitat vol dir engegar a fer punyetes els segells i l’economat.

Ernesto Sabato

[Publicat el 19-5-2018]

José María Aznar
Felipe González
Albert Rivera

En el seu llibre La resistencia (Seix Barral, 2000), Ernesto Sabato escriu: «La degradación de los tribunales y el descreimiento en la justicia provocan la sensación de que la democracia es un sistema incapaz de investigar y condenar a los culpables, como si resultara un caldo de cultivo favorable a la corrupción, cuando en realidad lo que ocurre es que en ningún otro sistema es posible denunciarla. No es que en otros no exista; hasta termina siendo más corrupta y degradante, si creemos en el conocido aforismo de Lord Acton “El poder corrompe, pero el poder absoluto corrompe absolutamente”.

Qui jutja el jutge? Un altre jutge d’un estat immensament corrupte i amb un poder absolut permanent. Espanya simula una democràcia però en realitat és un poder absolut permanentment corrupte, participat i suportat pel PP, el PSOE i, ara, també per Ciudadanos. Simulen debats al Parlament sobre qüestions que no afectin mai la Constitució ni la unitat de la pàtria.

José María Aznar, Felipe González i Albert Rivera diuen exactament el mateix, i són tan corruptes que fins i tot denuncien la corrupció d’uns i altres, però sempre tenint la majoria absoluta tots tres.

«A la presó només hi van els lladres de bicicletes», em va dir un dia un magistrat. Sí, és cert, però també els que volen marxar d’aquesta Espanya de la llotja del Bernabéu i d’aquesta monarquia que, ara sí, ja està confirmat que estava al darrere del 23-F.

Epístola de despullats

[Publicat el 12-5-2018]

Benvolgut Nan,

Veig que tothom vol garantir la llibertat dels altres. Uns ho fan a garrotades i amb l’estat de dret, i diuen que la llibertat la garanteix la seva llei. D’altres diuen que la seva llei no garanteix res. I empresonen i garrotegen els que no volen gaudir de la llibertat que també diuen que garanteix la seva llei. I així cada dia i cada any i cada segle, aquí al meu país i al món sencer.

M’agradaria analitzar per què passa, això. La culpa és dels uniformes. Si no existissin els uniformes, això s’acabaria tot d’una, segur.

Treus l’uniforme al rei i la pompa.

Treus l’uniforme al papa i la pompa.

Treus l’uniforme a la Guàrdia Civil ─no podran portar porra─ i també la pompa.

Treus l’uniforme alsnazarenosdel «Cristo de la Buena Muerte» i la pompa.

Així podria seguir sense fi i parlar dels exèrcits, policies, jutges, fiscals, ajuntaments, parlamentaris, senadors, diputats, etc.

T’imagines, senyor Nan, que s’acabessin els uniformes? Però, llavors, si anéssim tots vestits, aniríem tots iguals? Està clar que, si anéssim tots iguals, ja seria un altre uniforme. I si algú no es vol vestir l’uniforme igual per a tothom? Qui li farà posar? Ja ho veus, amic, tot és un desastre.

I si anéssim tots despullats? Sí, però, en no tenir pèl, a l’hivern tindríem fred. Ho veig complicat. Podríem portar sabates? Totes iguals? I en Messi, jugaria descalç i en pilotes? Com distingiríem els del Madrid?

És evident que mig món és una presó per a l’altre mig, i això ja no té remei.

Rep una forta abraçada del teu amic Nan.

Epístola de savis

[Publicat el 5-5-2018]

Estimat Nan,

Vaig llegir ─no recordo l’autor que ho va escriure─: «Savi és aquell que s’acontenta amb l’espectacle del món».

Deia Churchill en el seu llibre El meu viatge per l’Àfricaque el ferrocarril que van construir els anglesos que sortia del nord d’Àfrica i acabava al llac Victòria era una finíssima línia de civilització en el salvatge món africà.

Et diré, estimat Nan, que observant l’espectacle del món, l’altre dia vaig anar amb l’AVE a Madrid i, tot i fixar-m’hi molt, no vaig veure cap línia de civilització enlloc. També vaig veure clar que el ferrocarril no uneix res, d’això ja n’hem parlat moltes vegades; és evident, però, que no ho volen veure.

En fi, continuaré observant l’espectacle del món (encara no he entès mai per què la gent va al teatre). Saps? Avui, tornant de Madrid, he vist i he escoltat com unes noies parlaven i parlaven sobre el sentit de la vida. Els he dit allò que va escriure Pessoa de l’inútil que és buscar el sentit de la vida, ja que la vida no té cap sentit. Crec que no m’han entès. Sort que ja arribàvem a Lleida, final del meu trajecte.

Una abraçada del teu amic Nan.

Llistes d’espera

[Publicat el 28-4-2018]

Tinc companys, familiars, netes i nets, cavalls, ocells i mil bestioles. Som tots amics. Amb les bestioles, parlem molt de política municipal i del desastre de l’espai natural que gestiona la Diputació. De política espanyola, en parlem molt amb la gossa i el cavall. Amb les netes i nets, parlem de colors, pedres, arbres i borinots. Tot i que tot el món va malament com sempre, les prades i carenes i, quan fa fred, una estona vora l’estufa, serveixen per somriure i estimar-nos.

Tinc molts amics que em parlen de coses que no m’interessen. Em parlen de pel·lícules, actrius i directors de cinema. Els prego sempre que parin, que tot això no m’interessa. S’enfaden.

— I de què es pot parlar, amb tu?

— De formigues —dic.

També m’expliquen malalties pròpies i d’amics i familiars. Parlen de visites als metges, d’anàlisis i medicaments, etc. Amb educació, els torno a dir que no m’expliquin malalties perquè tothom ja té les seves.

— Així, no t’interessa la meva salut?

— No.

— I tu creus que això és normal?

— Sí.

— I si et dic que m’han d’operar i que hi ha una llista d’espera de sis mesos?

— Et prego que paris d’emprenyar-me!!! Escolta: nets, cavalls, mosquits, ratpenats i el món sencer fem cua a la llista d’espera dels milions de cementiris que cuidem arreu de l’univers. No demanem ni número ni dia; allà, hi som tots, vius i morts. I tu, també, encara que te n’amaguis. Ah! I la Loren, la Cardinale i… no en recordo cap més, també hi són.

Arbre genealògic

[Publicat el 21-4-2018]

En un somni ben despert veig un món de monstres que ho guarden tot: arxius, ossos humans, fòssils; col·leccionen ràdios, mòmies, cafeteres, incunables i màquines de rentar, edificis i tocadiscos, rentaplats i pintures romàniques, gòtiques, neoclàssiques i modernistes. Braços incorruptes i poesies, vestits medievals i esquelles, destrals, forns microones.

On ho guardarem, tot això? Demanaran subvencions per tal que els conservadors ho conservin. Estic espantat. Per què conservar el passat, si el passat ja ha passat i no pot tornar a passar?

També guardem constitucions, la Bíblia, l’Alcorà i les profecies de Nostradamus.

Que no estimem els nostres fills i nets? Estic segur que les papallones, les alzines i els ocells i el bosc sencer marxaran lluny, univers enllà, per no haver de suportar tanta estupidesa.

No canviaria mai una formiga o un rantell per la Casa Batlló o La Gioconda.

Tertulians

[Publicat el 14-4-2018]

Crec que el model de tertúlies de ràdio i TV acabarà cansant. Cal buscar fórmules noves. Un tuit de Puigdemont des de Brussel·les dona més informació al món independentista que tertúlies d’hores amb analistes que diuen saber-ho tot i no diuen res.

Els tertulians ja són molt previsibles, i les tertúlies són petites bronques de vol curt. Els tertulians unionistes semblen robots. Veure la Sra. Levy acusant Anna Gabriel de covardia per no anar a declarar davant d’un jutge unionista és tan ridícul com la mateixa existència política d’Andrea Levy.

En Basté, Herrera en la onda, la Terribas, la Griso, etc. hauran d’entendre que les noves tecnologies ens donen tanta informació que és el ciutadà qui decideix. Aquest món nou és el que finalment acabarà amb aquesta nefasta oligarquia que administra l’herència del franquisme. Cada vegada els costarà més enganyar-nos.

Acabo. Quin ridícul, Joan Manuel Serrat. Quin ridícul, Xavier Sardà. Quin ridícul, molts intel·lectuals espanyols, en silenci quan l’Estat té presos de consciència. Quin fàstic! Serà que la pela és la pela?

La terra en miniatura

[Publicat el 7-3-2018]

Vaig llegir que, si a la Terra només hi visquessin 100 persones, 57 serien asiàtiques; 21, europees; 8, africanes i 4, americanes.

52 d’aquests habitants serien dones; 48, homes. 70 no serien blancs i 30, sí. 89 serien heterosexuals i 11, homosexuals.

70 no sabrien llegir. 50 no tindrien aliments suficients. Hi hauria 1 criatura a punt de néixer, i només 1 persona tindria formació universitària. Només 1 tindria ordinador. Al món, encara avui 2.000 milions de persones no saben llegir.

Si tu tens accés a la sanitat, no tens por que t’empresonin o et torturin, ni t’humiliïn o et matin, estàs millor que 3.000 milions de persones.

Si tens diners en una caixa forta, al banc o a la cartera, ja ets del 8 % de persones més riques del món.

Si tens roba a l’armari, menjar a la nevera i un sostre on viure, estàs millor que el 75 % de la població mundial.

Si els teus pares estan vius i formen una família amb tu i els teus, sàpigues que ets una persona molt rara.

Per entendre el problema dels immigrants, cal entendre això. Uns ens mengem el planeta a mossegades; d’altres, no l’han tastat mai. Però ara tenen parabòlica. Aquest és el problema.

Orada al forn

[Publicat el 28-2-2018]

L’altre dia, dinant amb la família, a la meva neta de cinc anys li van portar una orada al forn que l’hi havia demanat la seva mare. La nena es va mirar el peix, la cara, la boca amb les dents i els forats dels ulls, i es va negar a menjar-se-la.

Diumenge, per televisió, vam veure unes imatges terribles de maltractament d’uns porcs. Ja fa mesos que he reduït molt el consum de carn. Hem d’aprendre a no deixar-nos influir per la publicitat. Hem de fer el que ens convé a nosaltres, no el que convé als altres.

Diria que, des que ha baixat dels arbres, l’home no ha parat d’esclavitzar-se, i que és més esclau qui menja pernil que qui només menja pa amb tomàquet. Tanta tecnologia i no som capaços de deixar d’esclavitzar i de matar les bestioles.

La nena va mirar l’orada i va veure que l’orada la mirava a ella, i ho va entendre tot. I es va negar a menjar-se-la.

Carls Lewis, atleta olímpic nord-americà, és vegà i va guanyar nou medalles d’or en proves olímpiques d’atletisme. El davanter del Manchester City de Guardiola Kun Agüero és vegetarià. Patrik Baboumian va guanyar el títol d’home més fort d’Alemanya; diu que «els animals més forts del món són herbívors: goril·les, búfals, elefants i… jo». Explica que només els covards maltracten els animals.

Ciclistes, muntanyencs, atletes… cada dia n’hi ha més de vegetarians. Ah!!! Les feres del tennis, les germanes Serena i Venus Williams, també ho són.

«Cocu»

[Publicat el 21-2-2018]

Veig molta preocupació per entendre com ens funciona el «cocu». Sento, escolto, diuen que si és culpa de l’hemisferi dret, del còrtex, etc. Avanço una cosa: com més ens preocupem pel «cocu», menys funcionarà. Del «cocu», se n’han escrit llibres infinits i molts que no es poden escriure.

Em pregunto: com funciona el «cocu» del rei d’España? Com funciona el «cocu» de l’Iceta? I el d’en Rajoy? Tenen «cocu»? Per uns, sí; per altres, no.

Com funciona el «cocu» dels que voten i donen el poder al partit més corrupte d’Europa? Diputats, presidents, senadors, etc. cobren sous de 50.000 a 200.000 €, mentre que amb els seus sous, els pobres assalariats, sí, pobres, van perdent poder adquisitiu.

«Cocu», «cocu», «cocu» = canvi climàtic.

«Cocu» = aviat, només el 3 % dels sàpiens tindran la riquesa de tot el planeta.

«Cocu» = el papa demanant perdó pels abusos sexuals d’alguns capellans amb la canalla. Fàstic!!!

«Cocu» = Boadella, Arrimadas, Ribera, Sánchez, etc.

«Cocu» = Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó.

The end: «Cocu», en realitat, l’Estat; tots els estats no són altra cosa que uns sistemes de repressió al servei dels buròcrates que l’administren. «Cocu»: molts volen ésser buròcrates.

«Cocu»: ¡¡¡A por ellos, que viene el coco!!!

Heretges

[Publicat el 14-2-2018]

Per a tots els creients de totes les religions soc un heretge. No crec en cap dogma ni en ningú que es dediqui a inventar-se déus, constitucions ni fons d’inversió.

El papat volia extirpar l’heretgia càtara, l’heretgia arriana i l’heretgia albigesa. Quan parlen d’«extirpar» volen dir matar, cremar, torturar, empresonar, etc.

En realitat, soc un heretge també per a marxistes, musulmans, militants del PP o del PSOE, per a Arrimadas, els masons Rosacreu i els rotaris.

Els constitucionalistes espanyols, des del Sr. Echenique fins al Sr. Aznar i la vicepresidenta Soraya, apliquen, per defensar els seus privilegis, tot tipus de tortures ajudats per uns tribunals molt semblants als de la Inquisició.

Sempre seré heretge, fins i tot cremat, torturat o empresonat.

M’agradaria salvar les criatures.

Rosari de l’aurora

[Publicat el 7-2-2018]

«Els poetes tenen cent vegades més enteniment que els filòsofs. Buscant la bellesa, troben més veritats que no pas aquests darrers buscant la veritat.» (Pensaments. Joseph Joubert, 1754-1824)

El filòsof Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) escriu, en el seu llibre La lectura com a pregària: «Freud diu que Els germans Karamàzov és la millor novel·la que s’ha escrit mai. I té raó.»

Bé, poetes i filòsofs busquen la bellesa, la raó o la veritat prenent partit, com fan Joubert i Mèlich; em costa d’empassar. L’afirmació de Mèlich dient que la millor novel·la que s’ha escrit mai és Els germans Karamàzov de Dostoievski, com deia Freud, és una estupidesa absolutament innecessària. Mèlich hauria de tenir en compte que Freud era moltes coses, i també un mentider.

Em quedo, i perdoneu, amb Groucho Marx quan deia que pregava, quan el volien fer soci d’un club, perquè acceptessin la seva renúncia: «No desitjo participar en cap club que m’accepti com a soci».

Si us plau, deixem la barraca i anem a respirar. O acabarem tots amb un ciri cantant al rosari de l’aurora.

Història

[Publicat el 24-1-2018]

És inútil llegir història. És inútil creure el que escriuen els historiadors. És inútil la història escrita fins i tot pels propis protagonistes. La història s’escriu d’acord amb els interessos, siguin de guanyadors o de perdedors. També per a l’autocomplaença personal.

Per què Manlleu és una «vila fidelíssima»? I la història de les marededeus trobades? Històries ocultes de tresors perduts i mai trobats. La història d’en Serrallonga és tan falsa com la dels comtes catalans o el califat de Còrdova.

Els Reis Catòlics? Tan catòlics com el dictador Francisco Franco. Uns, «Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando»; Franco, «Una, grande y libre», i Mariano Rajoy, «Ni puedo, ni quiero». L’única veritat de la història sempre és que tothom l’explica a conveniència dels seus interessos.

Ara ja tenim història digital. Segurament, les històries més interessades, falses i d’antologia les trobareu a la Viquipèdia. Ah!!! Totes les històries de reis, reines i princeses són absolutament falses. Excepte les dels Reis d’Orient.

Desembre, mig gener

[Publicat el 24-1-2018]

Les boires baixes amaguen les valls i les muntanyes. El sol, no pot. Prou que les lleva de les carenes i turons més sobirans, però no pot. L’aligot vola baix i et sorprèn veure’l fins i tot caminant per terra com fan els corbs tot l’any. Estols de lluers baixen del Pirineu que, entorpat, brama tan fer que fins i tot els isards baixen escapats a prades més baixes.

Els falcons compten cotxes i saluden la quitxalla des dels fils del telèfon que segueixen la carretera. Veig els bernats pescaires majestuosos de colors impossibles al mig dels camps. Els tudons, com les tórtores, fan colla, com les gralles i els pardals. Els cotxes transiten llampants, i als pobles d’Osona i el Ripollès hi pengen fanals i lluminetes fabricats a la Xina. L’aufrany i la marcenca volen per l’Àfrica esperant tornar a la primavera.

Arribant a casa, a Vilanova de Sau, la nit del gall, prop de can Valentí un ramat d’una vintena de senglars m’atura al mig del camí. Hi anaven pares, mares, tiets, tietes, fills d’un any i nodrissos. Es decanten un xic però una truja que ja conec de temps es queda embadalida al costat del cotxe. Abaixo la finestra i, quan es disposa a parlar-me, m’avanço i li dic: «No, si us plau, vosaltres, no! Si us plau!» Em mira i em diu, com perdonant-me la vida: «Ets un torracollons!! No volia pas parlar-te del Nadal» «Ah, no?» «Només volia desitjar-te bones festes!!» «Ahhh! Ai, que t’atrapo!» I va marxar a tot córrer amb la ramada…

Herois nadalencs

[Publicat el 17-1-2018]

Desembre. Costa de passar. Llumenetes, ning-nongs, sopars, dinars, punyalades, hipòcrites, centres d’interpretació pessebrística, llàgrimes i neules.

Crec sincerament que els veritables herois de Nadal no són ni sant Josep (de sant Josep, en tinc dubtes) ni la Verge Maria ni el nen Jesús. Salvo el bou, els pastorets i la mula per innocents. Res. Els veritables herois nadalencs són els pollastres cruelment assassinats i farcits de prunes, panses i pinyons, i el secret de l’àvia, els ànecs i les oques torturats i torturades fins a extrems inimaginables per arrencar-los el fetge sense pietat per a gaudi dels sàpiens.

Un amic em va confessar cofoi que aquest any, per Nadal, menjarien lletó al forn. Be, be, beeee… Sí, va dir-me que encara mamava. Oh, que bé! Be, be, beeee… Va marxar feliç. I el garrinet al forn amb una poma a la boca, això és meravella dels fogons!!

Nadal, bon Nadal! Bones festes! Torrons! Torrons! Fins i tot de pa amb tomàquet! I que visqui per sempre sant Esteve gloriós! Si us plau… una fulla d’enciam! I millor si és d’orella de ruc. Per cert, els d’Arbúcies, molt bons, diuen.

Metamorfosi

[Publicat el 10-1-2018]

Busquen solucions per al terrible problema que tenen el Govern de Madrid i l’oposició amb «el desafío catalanista», i he pensat que es podria fer un decret, ai, no!, un «decreto ley», que en el termini màxim de 45 dies obligués tots els catalans a anar a viure a Andalusia i tots els andalusos, a Catalunya. Som més o menys la mateixa problació.

Crec sincerament que amb això resoldríem el problema. La Susana Díaz, al Palau de la Generalitat, i el Barça, al camp del Sevilla. Catalunya, ai, perdó, Andalusia, continuaria rebent les ajudes de Catalunya, sí, dic bé, de Catalunya i d’Europa només durant deu anys, i el PER, també només durant uns anys.

Crec que és una bona proposta i que no ha de crear alarma ni angoixa a ningú. Hauríem d’anar per feina i enllestir-ho ràpidament. També podríem incloure en el decret una clàusula resolutòria que digués que, en cas que el Govern andalús a Catalunya es cansés de pagar perquè no pot, i la població andalusa a Catalunya no pogués suportar la pressió fiscal, podrien demanar tornar a Andalusia, i a la inversa.

Això sí, llavors, Catalunya, independent. Fins al judici final! Llavors sabríem qui tenia la raó.

Votar

[Publicat el 3-1-2018]

L’article 155 ens ha convocat a les urnes. Hem anat a votar, i ha estat complicat. L’Estat «democràtic» espanyol ha convocat eleccions amb els candidats a les llistes independentistes a la presó o a l’exili.

És tot tan esperpèntic que fins i tot un candidat del partit del PP del «Gobierno de Madrid» ha dit «I qui els ha dit, als catalans, que tenen dret a decidir?». Serà que, si guanyen els que creuen que tenen dret a decidir democràticament, també els tancaran a la presó. Comprendreu que amb aquesta carn d’olla costi d’escriure.

Al conte Les mil i una nits s’explica que el sultà Xahriar (‘gran rei’, en persa) es casava amb una verge cada dia, i també que ordenava decapitar l’esposa del dia anterior. Tot això ho feia com a venjança, car va trobar la seva primera esposa traint-lo. Ja havia ordenat matar tres mil dones quan va conèixer Xahrazad.

La història diu que el rei escolta com Xahrazad narra un conte a la seva germana. El rei volia conèixer el final i Xahrazad li va dir que ja no hi havia temps perquè s’estava fent de dia. Llavors ell la va perdonar, pensant que la propera història encara seria més emocionant. El cert és que els contes són magnífics, emocionen el sultà i el temps s’allarga cap a l’infinit; i el sultà deixa de decapitar una noia cada dia.

Trobaríem una Xahrazad per enviar a la Moncloa? Una narradora que tingués encanteri i expliqués la història del comte Arnau o d’en Patufet o, per allò del bilingüisme, interpretés La venganza de don Mendo. Proposo la Pilar Rahola, l’Empar Moliner o fins i tot la Lídia Heredia de TV3. Només és un pensament que busca solucions. Les decapitaria, la vicepresidenta?

Sixena

[Publicat el 13-12-2017]

No entenc per què ens hem de preocupar pel fet que la Guàrdia Civil, per odre d’un jutge i per voluntat del conseller de Cultura de la Generalitat per dret de l’article 155, el Sr. ministre de Madrid, s’emporti trastos antics del Museu de Lleida. Jo els donaria aquests que s’emporten i uns quants més farcits de caramels de «La vaca que riu».

La necessitat de posseir trastos del passat és un costum que tenim els humans i, per aquest fet, litiguem aflorant llàgrimes, sentiments, passions i estupidesa, molta estupidesa.

Si això fa feliços els maños, doncs endavant. El problema el tindríem si ens fessin anar a viure a Sixena, pàtria menuda de Miquel Servet, humanista, teòleg i científic d’abast universal que va morir a la foguera acusat d’heretge per Calví. Defensava el dret al baptisme en edat adulta i també negava el misteri de la Santíssima Trinitat. El van cremar a Ginebra el 27 d’octubre de 1553.

Val més anar a la República d’Ikea, perquè a mi, per no agradar-me, no m’agrada ni el Mercat Medieval, per medieval. Com el Nadal.

Dies del 155 (i 3)

[Publicat el 6-12-2017]

A la Guilleria, amb els més menuts, el cavall i la gossa, mirem la cinglera per veure com s’amaga el sol. Tots sabem que el sol tornarà a sortir de matinada. La Bruna i la gossa discuteixen el lloc exacte per on sortirà el sol llevant. El cavall, que és l’únic que dorm sempre a fora, sentencia: «El sol fa el que vol». Sí. Com tots nosaltres, perquè el sol també viu al bosc. Ningú no diu res perquè tots sabem que els cavalls són molt savis.

1750 anys abans de Crist, en una pedra hi ha gravades 282 disposicions per aplicar justícia (el Codi d’Hammurabi). Sempre preocupats per la justícia, la Llei del Talió diu «Ull per ull, dent per dent». Com podré explicar a tots els innocents del món que la justícia no existeix? Com podré explicar-los que la justícia l’aplica sempre qui té la força? Com podré fer entendre que el desastre de la humanitat es deu tot a la ficció de l’existència de la justícia?

Perquè algú m’entengui, diré que és igual de repugnant un uniforme de la Guàrdia Civil que un dels Mossos d’Esquadra. Sí. També l’uniforme de l’Escolania de Montserrat.

Arribarà un moment que la llibertat només existirà a les presons, perquè del bosc no en quedarà res. Això sí, com deia el cavall, «El sol fa el que vol». I ho farà.

Dies del 155 (2)

[Publicat el 29-11-2017]

L’independentisme neix de la consciència que tenen la petita burgesia i les classes mitjanes de preservar la cultura i els valors que els són propis. A Catalunya, les classes altes no són independentistes, això sí, amb algunes excepcions.

Però l’independentisme creix quan autònoms i classe assalariada s’adonen que no poden gaudir de les rendes del seu treball i veuen amb estupefacció que els imposen una solidaritat perpètua amb l’agravant que els que reben la solidaritat disposen de més diners que els que paguen. Aquest és el problema.

«No és veritat que els diners són dels territoris», diuen els unionistes. Tenen raó, els diners són dels que paguen impostos. “la Caixa” paga poc. El Sabadell paga poc. L’Esclat paga poc. Els treballadors paguen molt. I ara, després de tanta mentida, n’han pres consciència.

I el PP, Ciudadanos i el PSOE, també Podemos, volen controlar la caixa per comprar vots. Espanya es pot permetre el concert econòmic al País Basc i a Navarra, però no se’l pot permetre a Catalunya, al País Valencià i a Ses Illes. És fàcil d’entendre: tots els partits d’esquerra han predicat mil vegades «La tierra es para el que la trabaja». Sabeu? Un 2 % dels propietaris d’Andalusia tenen el 50 % de tota la terra d’aquella comunitat autònoma.

I parlen de justícia i parlen de Montesquieu, i ens fotran a tots a la presó en nom del rei, d’en Franco, en Felipe, en Rajoy o l’Arrimadas. Ah! I també de l’Iceta. Ara, els fills dels esclaus andalusos i de tot Espanya que un dia van arribar aquí per treballar s’han cansat d’aquests «xoriços», sí, chorizos. Ara tenen un problema.

Dies del 155 (1)

[Publicat el 22-11-2017]

Aquests dies del 155 són complicats. Costa d’entendre aquests sentiments de possessió i de submissió als quals ens volen sotmetre en nom d’una democràcia inexistent. Si no em vaig rendir amb el franquisme, tampoc no ho faré ara. El cert és que el postfranquisme ha estat un engany, i els unionistes actuals són els que cobren les rendes de 40 anys de dictadura franquista.

Europa, un desastre. Paga senyors de la guerra al nord d’Àfrica perquè assessinin emigrants i no arribin a cap país europeu. Si Europa accepta els crims d’Erdogan a Turquia, ho acceptarà tot. Europa és un banc i un lobby per defensar interessos inconfessables.

Aquests dies penso molt en Stefan Zweig. Vaig llegir-lo fa molts anys. L’últim llibre, El món d’ahir, subtitulat Memòries d’un europeu, em va impressionar. El llibre autobiogràfic explica la desesperació de Zweig en veure el fracàs d’Europa. Zweig no podia entendre que l’Europa política i teòricament culta no pogués crear espais de pau per a la convivència. Els camps d’extermini nazis, el feixisme a la Itàlia de Mussolini, la dictadura i els crims del generalíssimo Franco a «España», el desastre bolxevic, etc. desesperen Stefan Zweig, que emigra al Brasil amb la seva dona i, el 22 de febrer de 1942, tots dos se suïciden. No poden suportar el fracàs permanent dels sàpiens.

Aquests dies també penso molt en els meus nets i en tots els nets del món, que no mereixen viure en aquest mon de malparits.

Purins

[Publicat el 9-11-2017]

És ben cert que, per menjar castanyes, no cal tallar els castanyers. També que, per menjar ous, no cal matar les gallines. I si deixéssim de menjar porc? No passaria absolutament res. Ens estalviaríem moltes malalties i s’acabarien els purins. Podem menjar formatges i tots els productes lactis sense matar les vaques.

No crec que haguem de fer un canvi radical, però amb els porcs i els purins, sí, per les nefastes conseqüències de la «cultura del porc». Tinc amics sikhs que viuen feliços i grassonets i no necessiten la carn per a res. Bé, jo no ho veig com un dogme, ho veig com una necessitat.

Consumirem més vianda i els pagesos treballaran igual. La «cultura del porc» està convertint el país en un veritable femer. Respirem merda arreu, i les aigües gairebé estan totes contaminades.

Faig l’esforç de no menjar porc i puc viure perfectament bé. M’agradaria que tots féssim vaga de menjar porc per posar fi als purins. Ja sé que predico en el desert, però penseu que, per més que ens ensabonem, molts ja ens dutxem amb purins.

Notícia D’El País

[Publicat l’1-11-2017]

«Renfe saca billetes de AVE entre Valencia y Madrid para los sábados por 24 euros». «La oferta se aplica sobre 10.000 plazas y está vigente todos los sábados hasta el próximo 25 de noviembre» «La oferta de billetes de tren a 24 euros colapsa la web de Renfe». La notícia aclareix que l’oferta és «entre ambas capitales».

Eldiario.es diu: «La Xunta oculta información sobre los incendios forestales por noveno año consecutivo». En un llarg informe, el diari explica que la Xunta amaga molta informació dels dispositius de prevenció d’incendis, del material i del nombre de bombers.

Poc abans de començar els incendis d’aquests dies, la Xunta va acomiadar quasi un miler de bombers de reforç de l’estiu. A Galícia sempre es diu que els incendis són provocats. Aquests últims han començat quan s’anunciaven vents de més de 100 km/h que poden arrasar milers i milers d’hectàrees de bosc.

Bé, de Madrid a València per anar a sucar el cul al mar, 24 euros. De València a Madrid per visitar la capital, 24 euros. Els bombers acomiadats a Galícia, 0 euros. L’AVE, deficitari arreu, insostenible com les autopistes radials. En realitat, aquest és el món dels Rajoy, Bono, Guerra, Felipe i Arrimadas. Insisteixen en la «Marca España».

El trist i terrible és quan diuen que els catalans i el president Puigdemont hem perdut el cap. No ho diria mai, però avui, sí: Déu meu senyor!

Tot acabat

[Publicat el 25-10-2017]

Després de totes les desgràcies inimaginables, els meus néts petits, les bestioles i jo caminem pel bosc. Mengem aglans de roure i alzina, castanyes i fages. El cert és que vivim feliços, amagats en els esqueis i les esplugues.

Ja fa dies que totes les empreses van marxar de Catalunya i els caixers automàtics ja no vomiten res. Es van emportar el gas, el corrent elèctric i l’aigua de l’aixeta, fins i tot els trens AVE i els vaixells del port. Diuen que també s’han emportat la Casa Batlló i La Pedrera, i que a la Rambla només hi queden lloros i canaris. El Barça, també intervingut, el presideix un coronel de la Guàrdia Civil i juga a La Romareda.

El Sr. Iceta ja només és del PSOE i el Sr. Albiol ja només és del PP i viu a Leganés. El Sr. Rivera està satisfet de l’aplicació de l’Article 155, i els Mossos d’Esquadra ara són conserges a tots els edificis del «Patrimonio Nacional».

És cert que caminant pel bosc trobem més quitxalla, pares i avis. Trobem més bestioles i no parem de riure i jugar. Avui hem fet una festa i no ens faltava de res, perquè, per molt que ens amanacin, per molt que s’ho emportin tot, no tenen res. Mai no tindran res, tot i que tenen un «Rey» i una «Constitución».

Avui, milions d’ulls hem mirat la lluna i els estels, la quitxalla els comptava; i així, cada dia, i no ens en cansarem mai.

Lleis, Constitució i servidors de la pàtria

[Publicat el 18-10-2017]

Ja de molt petits, la canalla vam aprendre una dita excel·lent que ja ens advertia de la realitat que ens tocaria viure, primer amb el Franquisme i més tard amb la Monarquia. La dita, que els més grans recordaran, deia així: «D’acord amb l’article 36, l’Estat, en cas de compromís, té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país».

Aquesta és la legalitat que aplicaren per carregar-se l’Estatut i la que apliquen per carregar-se tots els acords que els ve de gust. En aquell temps, era la Dictadura del «Generalísimo» qui ho aplicava; en els moments actuals, ho apliquen els que gaudeixen de l’herència del Franquisme.

L’any 1934, l’Estat va enviar tropes de la Legió i de Regulars del Marroc comandades per Franco i Manuel Goded per reprimir els obrers asturians que s’havien organitzat i volien proclamar la República d’Obrers i Camperols. El resultat de la repressió va ser de més de 1.000 obrers i camperols morts, i també 335 soldats.

L’Estat imposant-se per la força d’acord amb l’article 36. És evident que l’Estat ha perfeccionat molt els sistemes repressius en benefici dels oligarques que el dirigeixen. Tinc una amiga que neteja habitacions en un hotel de Barcelona per 800 €/mes. L’esclava viu en un pis compartit amb esclaus; viu amb res i cada mes envia uns quants euros a uns pares que van ser reprimits per Putin a canonades fa quatre dies. L’Estat, sempre corrupte, treballa per als que poden comprar voluntats.

Alfonso Guerra ha dit que no pot entendre com, en la revolta catalana actual, els anarquistes i els burgesos estan en el mateix front. L’home, que deu somiar misteris irresolubles, s’hauria de preguntar per què ni ell ni Felipe González no van expropiar ni un pam a la duquessa d’Alba i van deixar que els latifundis andalusos es convertissin en immensos vedats de caça per als oligarques del poder. Recordin la «milana bonita» de Los santos inocentes de l’estimat Delibes.

Mediadors

[Publicat l’11-10-2017]

Mal va quan, per posar-se d’acord, s’han de buscar intermediaris. Ara bé, he sentit i llegit als mitjans de comunicació que el president Rajoy s’ha entrevistat amb els arquebisbes de Madrid i Barcelona perquè l’ajudin a fer entrar en raó el «terrible» president Puigdemont.

També he llegit que el vicepresident Junqueras s’ha entrevistat amb l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella. Molt malament. L’Església fa segles que és sempre un problema, mai una solució. En nom dels déus, fonamentalment els de les regions monoteistes, s’han comès els crims més terribles.

El cert és que si Rajoy visita bisbes i Junqueras també, és perquè són creients i van a missa. I també és cert que, tot i que estimo molt el meu país, defalleixo quan veig que els cardenals i arquebisbes se’ls valoren com a part d’una solucó. En tot cas, un rector de poble dels que estimen la gent.

Si diuen que Crist va fer fora a garrotades els mercaders del temple, perquè ho entengui el clero, el meu Crist es diu Puigdemont i tots els catalans. Algú em dirà que no tots volen la independència, d’acord. I per què aquests parlen sempre en castellà quan els entrevisten per televisió tot i saber parlar bé el català? Què venen? Per tant, mercaders.

Machado de Assis

[Publicat el 4-10-2017]

Machado de Assis era un escriptor del segle dinou. Era mulat i va fundar l’Academia Brasileira de Letras. En un magnífic llibre, L’alineista, descriu els estudis que fa un doctor en un manicomi.

Descriu un boig fill d’un sastre que explicava a les parets (perquè no mirava mai cap persona) tota la seva genealogia, que era aquesta: «Déu va engendrar l’ou, l’ou va engendrar l’espasa, l’espasa va engendrar David, David va engendrar la porpra, la porpra va engendrar el duc, el duc va engendrar el marquès, i el marquès va engendrar el comte, que soc jo.»

Penseu que molts polítics, presidents, alcaldes, etc. són fill de l’ou, i entendreu moltes coses.

Un altre boig tenia la mania de repartir ramats de vaques per a tothom: a un li donava tres-cents caps de bestiar; a un altre, sis-cents; a un altre, mil dos-cents, i no acabava mai.

Penseu també en els repartiments en períodes electorals i veureu polítics arreu.

La realitat és que tot són ficcions impossibles de realitzar, però el cert és que vivim d’emocions i sentiments. L’altre dia, un amic meu em va demanar quin personatge de ficció m’agradaria ser. Vaig pensar que està boig, que no s’assabenta de res. Ja fa molts anys que sóc en Pluto i encara no se n’ha adonat…

Odi

[Publicat el 27-9-2017]

Els atemptats de Cambrils i Barcelona són un episodi més de l’odi que neix dels dogmes i de les estúpides creences en déus inexistents, tant celestials com terrenals.

Al món animal es mata per menjar o, els mascles, lluitant per una femella. Al món dels animals racionals que som tots els homes es mata per defensar ficcions que mai no seran realitat.

Aquests dies, els sermons de molts sacerdots (Omella —arquebisbe de Barcelona i cardenal— i altres) han estat absolutament miserables; l’espectacle de Jordi González a Telecinco intentant dividir-nos entre bons i dolents, vomitiu.

Però això no té remei, perquè els sàpiens hem d’afrontar dues realitats que no volem veure i que són el que, avui, ja generen més terrorisme. La primera és el canvi climàtic i la segona, el creixement brutal de les desigualtats entre pobres i rics.

Si en aquesta reflexió recordem persones que encara intenten influir en l’opinió pública, com José Mª Aznar, Jaime Mayor Oreja, Antonio María Rouco Varela, Antonio Cañizares o tots els moviments feixistes i marxistes dogmàtics, entendrem que és impossible viure en una societat sense violència. Maduro és violència, com Erdogan, Putin i tants i tants d’altres. Tots els que defensen el seu poder negant la democràcia i amb violència són terroristes.

Aquests dies val la pena recordar que, no fa gaire, «España» tenia Fernández Díaz de ministre de l’Interior. Mai no demanaran perdó, perquè el terror es basa, també, en el dogma, i les creences en el dret de conquesta també ho són.

Susana Díaz, Aznar, Rivera, Rajoy, Sánchez, Arrimadas i molts més

[Publicat el 20-9-2017]

Un dogma és una doctrina sostinguda per una ideologia d’autoritat i que no permet rèplica; és a dir, és una creença individual o col·lectiva no subjecta a cap prova de veracitat el contingut de la qual pot ser religiós, filosòfic, social, etc.

He escrit i manifesto sempre que puc que molts dels problemes que tenim els sàpiens s’originen a causa dels maleïts dogmes. Les tiranies, les dictadures o les falses democràcies sempre se sustenten en els dogmes. Prediquen que l’ordre només pot existir en el compliment de la llei, però no accepten que les lleis es canviïn.

Moltes vegades, per defensar interessos de les classes privilegiades, parlen d’igualtat. Ells són els sacerdots que preserven el bé comú. En realitat, tot és una fal·làcia, perquè saben perfectament que la igualtat no existeix.

En aquests moments que vivim a Catalunya, els senyors Rajoy, Rivera, Iceta, etc. ens diuen que, federals o autonòmics, hem de ser tots iguals, i ens exigeixen que ho acceptem per compliment institucional. El que haurien d’entendre és que molts catalans no volem ser com Aznar, Sánchez o Díaz, i que ho volem manifestar democràticament.

Llavors, el president del Govern diu allò de «Ni quiero, ni puedo» i se’n va escapat cap a la llotja del Bernabéu.

TV3-3/24

[Publicat el 13-9-2017]

17 d’agost de 2017

Encara no són les 8 del matí. Prenc el primer cafè i miro les notícies del 3/24. Així m’assabento de totes les desgràcies que els humans produïm de nit i de dia. L’home del temps diu que avui farà un temps esplèndid: farà sol i calor arreu. Les temperatures passaran dels 30 ºC i poden arribar als 37.

I ara! Que ens hem tornat bojos? ¿Diu que el temps és esplèndid perquè fa sol i les temperatures arriben als 37 ºC? I quan plou, el temps no és esplèndid? I quan nevava, el temps no era esplèndid? ¿I serà esplèndid quan torrents i rieres siguin seques i el Ter i el Llobregat siguin cadàvers de la natura?

¿És esplèndid que més avall de la depuradora de Sant Joan de les Abadesses no es pugui veure en l’escassa aigua del riu ni truites ni barbs ni rat-bufs ni serps d’aigua ni…? Per què TV3 anuncia dies esplèndids? A qui volen enganyar? No valdria més que callessin?

Tot això s’acaba, però, a les cinc de la tarda, quan una furgoneta mata i atropella, a la Rambla de Barcelona, una munió de persones que gaudien d’un dia esplèndid.

I això mai més no tindrà remei.

Any 2050

[Publicat el 6-9-2017]

Existeix una preocupació al Govern de la Generalitat per l’augment del nombre de motoristes que moren a les nostres carreteres. Diuen que volen prendre mesures, diuen que faran campanyes, i es posen la fita d’aconseguir zero morts a les carreteres el 2050. 2050!!! El qui ha fet aquesta previsió és evident que és estúpid. Crec que no cal aclarir per què.

Moren canalla ofegada a les piscines i excursionistes a la muntanya. A les mitges maratons, maratons, curses d’ultrafons… moren corredors per esgotament, cops de calor i problemes cardíacs. Kilian Jornet i molts d’altres com els pilots de competició, ciclistes, homes voladors, etc. corren el risc de morir practicant la seva modalitat esportiva. Ho fan lliurement i s’ha d’assumir, i no cal legislar gaire per evitar-ho perquè és perdre el temps.

En realitat, polítics i buròcrates moltes vegades legislen perquè mai volen assumir responsabilitats (haurien de dimitir, i això no els agrada). Haurien d’entendre que moltes lleis, ordres i decrets que s’aproven ens fan perdre la llibertat, i que moltes vegades les fan per penalitzar una part de la població i acaben perjudicant l’altra. Una llei per regular problemàtiques a les ciutats l’acaben pagant tots els pobles de Catalunya. La llei que regula el trànsit de gossos la paguen també els gossos dels pastors i de les cases de pagès, que queden immediatament il·legalitzats. A vegades crec que tot està prohibit i, si ens ho mirem bé, és així.

Jo, personalment, encara avui no puc expressar amb claredat el que penso, perquè, per dir que els senyors Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias, Iceta, etc. són «capos» d’un estat mafiós, haig de matisar que no és el mateix Rajoy que Iglesias, ni Domènech que Rivera, o Colau que Sáenz de Santamaría. Però per mi és el mateix des del moment que no reconeixen el meu dret a decidir com a ciutadà de la nació catalana. La diferència és que uns ho fan disfressats i els altres, conills. Uns fan por i els altres, mitja por; però tots, per mi, són uns mal xinats. (Demano a l’Esther Pujadas que expliqui aquestes expressions tan nostres i desconegudes a bona part de Catalunya.)

Acabo:

Com seran les pensions el 2050?
I el mar, haurà crescut molt? I les temperatures?
Quedarà res, de l’Antàrtida?
Monarquia o república? O res?
Continuarà, l’estat mafiós?
Ja haurem exterminat totes les bestioles?

Ben mirat, és molt probable que el 2050 ja no mori ningú, a la carretera. Un èxit, sí senyor. És probable que el que va fer la previsió no fos tan estúpid.

Filosofia 2017

[Publicat el 16-8-2017]

Estiu. Camino per la carena de la vall de Santigosa que travessa cap a Vallfogona. Fa molts anys que faig aquest camí. M’agrada.

A tres o quatre cops de roc del camí, una casa sobirana veu la vall i el món sencer. Hi viu una vídua que no conec i que ja ha de tenir molts anys. Quan hi passo, sempre miro la xemeneia; és el fum, el que em diu que tot continua com sempre.

Avui l’he vista immòbil com una estàtua, dreta amb un bastó mirant la vall, la seva vall. Com una estàtua? No. Avui era una àliga a punt d’enlairar-se i d’acomiadar-se com fan els polls quan deixen el niu. Estic segur que els fills que la van a veure i la cuiden van respectar la voluntat de la mare de quedar-se aquí quan va enviduar. On podria viure millor?

L’àvia s’emportarà el temps, els mots i un món sencer. S’emportarà la filosofia dels astres i el sentit comú, sense publicar, sense ISBN per al currículum, sense entrevistes a la ràdio i a la TV per repetir i repetir el que ja s’ha escrit un trilió de vegades. Ella, que ha parlat sempre amb els conills, els gossos i les oques i ha maleït la guilla, també ha vist el llamp i les tempestes com bramaven en el ressò de les muntanyes, i tot era del seu món, i si un llamp porta un tro, l’estiu porta la tardor.

Avui, quan l’he vista, he pensat que el temps corre tant com les paraules, i que mai res podrem abastar. També he pensat que la verdadera filosofia deu ser la que ensenya que s’han d’estimar les gallines perquè et regalin ous.

Dietari d’estiu

[Publicat el 9-8-2017]

Aquests dies tenim rècords de temperatures: 40 oC a Muntanyola, Osona, i 47 oC en pobles i ciutats  d’Extremadura i Andalusia. També s’ha desprès a l’Antàrtida un iceberg de tres trilions de tones tan gran com tota la província de Girona. L’any que ve tot es repetirà, però augmentat.

També desapareixen carpetes amb documents imprescindibles per jutjar els casos de corrupció del PP. Cal recordar que el Partit Popular, el més votat a Espanya i que diuen que és la garantia de la llei, la salut, l’estat de dret i l’ordre constitucional, també va destruir els disquets dels ordinadors del seu tresorer per evitar que les dades arribessin als jutjats. Ara el PP, que parla de democràcia cada dia i arreu del món, amenaça amb destruir les urnes que vol comprar la Generalitat per fer un referèndum d’autodeterminació. Tot ve de lluny.

Quan es van casar la princesa de Castella, Isabel, i el príncep Ferran d’Aragó, ja van exhibir una autorització papal falsa que era preceptiva. El bisbe Carrillo la va falsificar. Més tard, els prínceps, el mateix bisbe i homes de confiança d’Isabel i Ferran van enverinar el rei Enric, germà d’Isabel casat amb una filla del rei de Portugal. El rei Enric era homosexual i la seva filla era del primer ministre Beltrán de las Cuevas (per això l’anomenaven la Beltraneja). La Cort de Castella, conspirant sempre, també van enverinar l’altre germà d’Isabel, Alfonso, que va morir poc després de menjar-se una truita de riu.

És així com els prínceps es coronen reis i s’anomenen «Reyes Católicos». Morta Isabel de Castella, van prendre possessió del tron Felip «El Hermoso» i Joana «La Loca», filla de la reina Isabel. Felip, que va arribar de Flandes, no era ben vist per la Cort de Castella ni tampoc pel rei Ferran, vidu d’Isabel. També el van enverinar. I així fins ara.

A algú li estranya l’«Operación Cataluña»? Al centralisme de la cort castellana que viu a Madrid, representada els darrers anys per Soraya, Rubalcaba, Zapatero, Margallo, Aznar, etc., se’ls en fot la democràcia. Ells lluiten pel poder. Us en recordeu, del «Tamayazo» que va fer presidenta Esperanza Aguirre?

Si fem una llista dels morts, enverinats, comprats, venuts…, sempre per salvar «España», se’ns acabaria el paper. La pregunta és: què s’ha de salvar? En la lluita permanent pel poder central, la conspiració és l’única cosa que els distreu. Si una part llunyana de Madrid diu «prou!», llavors s’ajunten els conspiradors i, tots a l’una, l’esclafen.

Què voleu que hi fotin, vivint a Madrid? Per no tenir, no tenen ni riu. Això sí, tenen «España» encara que no la puguin veure ni entendre.

Hòsties

[Publicat el 2-8-2017]

El cardenal Robert Sarah ha enviat una carta a tots els bisbes amb indicacions clares per recordar-los que l’eucaristia només es pot celebrar amb hòsties fetes amb farina de blat i sense llevat. La carta, del 15 de juny, recorda que no es poden acceptar les hòsties sense gluten. Diu també que avui dia es poden comprar fins i tot en supermercats i per Internet. El cardenal demana que tant les hòsties com el vi tinguin certificat de garantia, i que tant el vi com les hòsties hagin estat elaborats per persones íntegres i competents.

El cert és que jo no sóc creient i tot això em costa d’entendre. Penso en molts països que no tenen blat, consumeixen quinoa o blat de moro. No puc entendre com la norma pot condemnar els celíacs a no rebre el sagrament de l’eucaristia.

Recordo que, quan vaig als enterraments catòlics, observo amb molt d’interès el moment de l’eucaristia i puc veure amb claredat absoluta com prenen la comunió persones que conec bé i que estan en pecat mortal permanent. Són persones que confonen el bé i el mal segons el seu interès. Veig que el seu món miserable els crida a exhibir-se prenent la comunió.

Una biografia no autoritzada de la vicepresidenta del Govern d’Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, explica que és atea i que es va casar pel civil al Brasil, però que quan va al Vaticà s’emporta un fotògraf perquè la retrati prenent la comunió (tot sigui per Espanya i el PP). El Vaticà no diu res.

No és cert, que Crist va fotre fora del temple a fuetades els mercaders? Qui són, ara, els mercaders? No s’ha dedicat l’Església a vendre trossets de cel a terminis?

Què diria Crist d’aquesta carta de gluten sí, gluten no? Més endavant, la carta diu que, transgènics, sí; diu exactament: «organismes genèticament modificats».

El cert és que la humanitat camina ja directament cap al seu final. Vivim, sort n’hi ha, de manera inconscient, i ja tothom comença a viure cada any com si fos l’últim. Sabem perfectament bé que ningú no creu en les pensions del 2040. L’Església també ha perdut els papers i no sap on para.

Avui a la vesprada resaré un parenostre. Per tots nosaltres? No, pels celíacs.

Catòlics i comunistes

[Publicat el 26-7-2017]

No trobareu cap catòlic ni cap comunista ingenu. Els ingenus encara avui poden aconseguir viure la vida sense sentir-se desgraciats. Catòlics i comunistes (i altres dogmàtics) ho justifiquen tot d’acord amb un bé superior.

En una casa de colònies de Vilanova de Sau, aquest estiu organitzaran el BioRitme, un festival amb acampada que començarà amb pallassos per a la canalla de dia i continuarà amb el «txumba-txumba» tota la nit, i així tres dies les 24 hores.

Tothom es justifica: els pallassos justifiquen el «txumba-txumba», l’alcalde diu que hi treballarà gent del poble, i la fundació que lloga la casa de colònies diu que els beneficis del lloguer serveixen perquè els nens pobres puguin anar de colònies a l’estiu. Raonen exactament igual que el neocapitalisme, que diu que s’ha de créixer un mínim del 3% anual per crear llocs de treball («Somos el país de Europa que más crece» —diuen els del PP).

En el fons, catòlics i comunistes prediquen buscant el benefici de la secta, i, entre un món pobre i un de miserable, sempre trien el de la misèria que vol justificar-ho tot, encara que això comporti destrucció de la natura o dels cervells que un dia van néixer per ésser lliures.

Malparits! Per què no us quedeu a casa fent macramé? Deixeu d’enganyar! Busqueu un benefici personal que no és cap altre que el de justificar el vostre fanatisme i bogeria.

Notícia

[Publicat el 19-7-2017]

Acaba de sortir la notícia que al Marroc han trobat restes de sàpiens de més de 300.000 anys. La informació, l’hem d’interpretar de dues maneres.

La primera és que no sabem res. Tot canvia ràpidament, i els que juren i perjuren les veritats absolutes són uns mentiders compulsius. Què diran, ara, a les universitats? Bé, faran una tesi i algú demanarà una subvenció per estudiar la «visualització de l’error».

L’altra interpretació és que ara també sabem que fa 100.000 anys més del que pensàvem que els sàpiens fem el ridícul. Algú pot pensar que el més fàcil és fer el que fa un servidor, que m’agrada trinxar-ho tot; però no és cert, perquè des del dia que vaig néixer ja em van trinxar a mi i a tots els que pensen així.

Algú creu que és fàcil sobreviure al món dels «principios inamovibles del movimiento»? O sia, ja de menut em van explicar que «el movimiento es inamovible» i encara dura, i passo dels setanta. Un món de pecats mortals, i de dimonis. Tampoc no ha canviat. Sí, sí, fixeu-vos en el Sr. Domènech i el Sr. Iceta, fan cara de dimoni, i el Sr. Albiol és Beelzebub. Com es pot sobreviure amb caretos com els dels senyors Hernando i Millo i la predicadora de la veritat Andrea Levy?

I fa més de 300.000 anys que estem igual. Això sí, ara tenim mòbil.

Memòria

[Publicat el 12-7-2017]

Tinc amics a qui els agrada recordar. Parlen del temps de la mili, la dictadura i el col·legi Sant Miquel. Sempre els dic que jo no recordo res. Per què recordar? Diuen i repeteixen que és impossible que no recordi la processó dels «papus» i les excursions pel Pirineu. «Papus»? Pirineu? També passen hores discutint si la lluna és grisa o blanca, per recordar altra vegada els temps de la dictadura i la monarquia.

Per què no parleu de culs i mamelles i cases de putes? —els pregunto. Però, què és més important de recordar, per a vosaltres —els dic—: el primer polvo o l’últim ajuntament franquista? La primera comunió o aquell enconyament amb aquella meravellosa bibliotecària del Vallès Oriental? No enteneu que l’única cosa important és no recordar? Que només hem viscut misèries de sàpiens? No enteneu que només ens hem realitzat per acabar fracassant i que els instints i els sentiments sempre ens han fet perdre el cap?

El cert és que no em diuen res i continuen discutint el color de la lluna. Uns diuen que blanca; d’altres, que grisa. Què hi farem!

Bartomeu

[Publicat el 5-7-2017]

El president del Barça, Josep M. Bartomeu, hauria de dimitir. De fet, sant Bartomeu apòstol va morir escorxat i decapitat. Penso que seria injust que l’actual president, que junt amb l’anterior president Sandro Rosell va intentar escorxar i decapitar tota la Junta del senyor Laporta, no dimitís.

L’espectacle que van oferir en aquella assemblea on es va decidir presentar una demanda contra la millor Junta del Barça i contra un dels millors presidents amb resultats esportius i econòmics excel·lents va ser més que deplorable. Laporta i els seus van defensar Unicef a la samarreta, i aquells sàtrapes de la nova Junta van córrer a vendre-la a Qatar.

El club actual no té ànima i Bartomeu sembla més un president del Rotary Club que l’home que lidera un club de futbol que vol i ha de continuar sent més que un club. Dues observacions; la primera: tots els socis del Barça que van votar en Sandro Rosell i en Josep M. Bartomeu sou uns orelluts. La segona: no s’ha de creure mai en els que venen el cel a terminis i que van de justos per la vida. Aquests, sempre roben.

Alcaldes

[Publicat el 28-6-2017]

L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, primera dona a assolir l’alcaldia de París, és filla d’un electricista i d’una modista de San Fernando. La família es va traslladar a França l’any 1961. Sadiq Khan, fill d’un conductor d’autobusos pakistanès, és el primer alcalde musulmà de Londres. Als EUA van escollir Barack Obama primer president negre del país. Cap català no pot presidir «el Estado español». Cap català no serà mai «presidente del Gobierno de España».

Joan Prim i Prats, nascut a Reus, militar i polític lliberal del segle XIX, va arribar a presidir el Consell de Ministres d’Espanya. Prim va ésser un home d’estat, i va intentar modernitzar Espanya. Va fracassar. Finalment el van assassinar. L’autoria de l’assassinat encara avui no s’ha desvetllat perquè no interessa.

L’altre dia, un amic meu m’explicava que a Vic no s’hi pot viure, que tot són «moros», negres i pakistanesos. És terrible, —deia, costa de veure vigatans pels carrers! Em vaig emprenyar i vaig dir-li que no tornaria mai més a Vic fins que l’alcalde fos xinès. Els xinesos són molt treballadors i estalviadors, i segur que l’Ajuntament funcionaria molt bé.

També crec que a Manlleu una alcaldessa berber seria excel·lent, i al meu poble, Vilanova de Sau, m’agradaria un pakistanès sikh. Estic segur que lluitaria per la independència del poble i fotria coces al cul a tot el desastre que representen els membres de la Diputació de Barcelona amb el seu espai natural. Natural? Ciment natural? Asfalt natural?

Cicle de música i poesia, Tast de formatge, Òpera al parc, Música, poesia i perfum, etc. Sí, tot natural. La paraula imbècils queda curta. En el fons, és corrupció. L’alcalde sikh estic segur que no es deixaria enganyar.

Però tot això és impossible. Tots els alcaldes cobren i mataran si veuen en perill la merda de tamboret on viuen miserablement apoltronats. Tenim el mal d’Espanya? Adéu.

La vaca Margarita

[Publicat el 21-6-2017]

Tenim tan mala consciència del maltractament a què tenim sotmeses totes les bestioles, que fins i tot som capaços de lluitar perquè l’Administració —en aquest cas, el Departament d’Agricultura— indulti una vaca que pastura tranquil·lament i no sap que no té els papers reglamentaris per fer-ho. Perquè ens entenguem, s’han recollit milers de signatures per salvar-la (és com si la vaca conduís sense carnet).

El problema és que volen sacrificar la vaca (per què no diuen matar?). A quin déu la volen sacrificar? Bé, deixem-ho aquí. És evident que el Departament no vol córrer cap risc; o sia, que no vol cap responsabilitat. Mata la vaca i s’ha acabat el problema.

L’altre dia va morir una criatura en un castell inflable que s’havia col·locat al pati d’un restaurant per al gaudi de la quitxalla. L’alcalde de la població va manifestar que el restaurant no tenia permís. Per al buròcrata de l’alcalde el problema principal no era la mort de la criatura, el problema era salvar-se ell. Vaig sentir repugnància.

Els Mossos van concloure que el castell estava mal lligat i que la responsabilitat era de l’empresa que es guanyava la vida llogant el castell. Per què no sacrificaven el castell? Per què no es recullen signatures per salvar l’empresa, el castell, el restaurant i també per comprar milers de flors i llàgrimes per a la criatura morta i la seva família?

El problema rau en els buròcrates —ara ja també polítics— que volen cobrar cada mes i no volen cap responsabilitat de res. I així ens llueix el pèl.

Madrid-Barça

[Publicat el 14-6-2017]

El Barça guanya el Madrid i continua lluitant per la lliga. Per al coneixement de tothom que tingui curiositat per saber-ho, vaig copiar una llista dels assistents més coneguts  a la Llotja («Palco») del Bernabéu:

Florentino Pérez, Josep M. Bartomeu, José Mª Aznar, Ana Botella, Fernando Fernández Tapia («empresario naviero»), Carlos Espinosa de los Monteros («comisionado de la Marca España»), Guillermo de la Dehesa (ex-secretari d’Estat d’Economia amb el PSOE i actualment presideix el Patronat del Museu Reina Sofia), Luís María Ansón (director de l’ABC), el seu germà Rafael Ansón (periodista), Casimiro García Abadillo (exdirector del diari El Mundo i ara director d’El Independiente), Pilar Gómez (de La Razón), José Antonio Vera (president de l’Agencia EFE), Miguel Ángel Noceda (corresponsal econòmic d’El País), els exministres José Mª Michavila, Isabel Tocino, Pilar del Castillo i Beatriz Corredor, i el «secretario de Estado para el deporte» José Ramon Lete.

També el president de la constructora Sacyr, Manuel Manrique, el delegat de l’asseguradora Société Générale a Espanya, Donato González, i Jaime Pérez Renovales, secretari general i del Consell de Banco Santander i ex sub-secretari d’Estat del Govern de Rajoy; els esportistes Carlos Sainz i Luis Figo, l’humorista José Mota i el cantant José Mercé.

I mirant bé el llistat, encara hi vaig veure Borja Prado, president d’Endesa, José Manuel Martínez, expresident de l’asseguradora Mapfre, Antonio Catalán, president d’AC Hoteles, i Fernando Ruiz, que dirigeix l’auditora Deloitte a Espanya.

Se m’acaba el paper. Les conclusions són vostres.

Ciudadanos

[Publicat el 7-6-207]

M’emprenya molt escriure d’aquest partit polític però és imprescindible. Ciudadanos va néixer a Catalunya exclusivament per ajudar l’Estat a imposar el castellà com a llengua única a Catalunya.

Parlen de bilingüisme —o fins i tot de trilingüisme— i ells saben perfectament que el bilingüisme sempre acaba devorant la llengua més dèbil. No demanen el català a la justícia ni el bilingüisme al Congreso de los Diputados ni al Senado. Diuen que no és necessari perquè és un absurd, atès que tothom coneix el castellà. A Catalunya pretenen exactament el mateix: que el català no sigui necessari perquè amb el castellà ja és suficient.

Ideològicament saben que la llengua és un signe d’identitat nacional que cal exterminar. Fonamenten aquest genocidi lingüístic perquè no reconeixen Catalunya com a nació. En el fons, actuen com el Partit Popular però tenen molta més mala bava.

El Sr. Rivera, la Sra. Arrimadas, etc. utilitzen els seus regidors als ajuntaments catalans per imposar el bilingüisme pèrfidament. Lleida, amb un alcalde del PSC-PSOE submís, n’és un exemple clar. Les actituds del Sr. Rivera em recorden molt la Santa Inquisició i em fan molt fàstic. Com deia el filòsof romanès Emil Cioran, m’agradaria menjar-me’ls per poder-los vomitar.

Immortals

[Publicat 31-5-2017]

Diuen que els humans podrem viure entre 250 i 1.000 anys. Un estol de «pensadors» converteixen ja en dogma aquesta possibilitat. Diuen que fins i tot tindrem extensions del nostre cervell en suports biològics. Això és el que defensen les grans empreses com Google o Microsoft. L’home del futur, diuen, es fusionarà amb les màquines i ja s’inverteixen milions de dòlars per aconseguir les patents que aturin l’envelliment i aconsegueixin la intel·ligència artificial.

Bé, podria continuar parlant de genètica, robòtica o nanotecnologia, però el que vull explicar no és el que es pot aconseguir, sinó les conseqüències que se’n poden derivar. En realitat, la espècie humana ja té al seu abast molts coneixements com la clonació, l’extermini per vacunes, l’autodestrucció total, etc. Un sol submarí nuclear amb míssils atòmics pot anihilar totes les capitals de l’hemisferi nord o sud. El submarí nuclear és l’arma més mortífera que existeix.

Diuen aquests nous profetes de la immortalitat que haurem de reconèixer els robots intel·ligents com uns éssers equivalents a nosaltres. Tot això costa molt d’entendre, o no; qui sap?

Uns altres encara volen vendre trossets de cel pagats a terminis. I d’altres venen la igualtat de tots i la justícia universal. Ara en venen uns que diuen que podrem anar a fer el vermut amb un ordinador amb potes. D’acord. Si els robots fan de professors universitaris i de tenors i figurants al Liceu, podria passar que els pressupostos de la Generalitat no tinguessin dèficit i també que s’acabés el vergonyós acte d’entrega de les Creus de Sant Jordi.

Algú va dir un dia que el fet que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure. L’única, en realitat. Ara bé, 1.000 anys… i els gossos?

L’èxit de Barcelona

[Publicat el 24-5-2017]

Barcelona rep turistes a milions. Diuen les notícies que mig món fa cues llarguíssimes per visitar la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Museu Picasso, etc.

També diuen que en un any l’aeroport del Prat ha crescut un 7 % en nombre de viatgers. «1.000 operacions cada dia!», diuen emocionats.

I és que la ciutat és una verdadera meravella, tot i que anar a Barcelona també vol dir pagar per tot: l’autopista, l’aparcament, la taxa turística…, però la gent paga feliç. Els apartaments turístics són arreu i hi ha el doble d’hotels que a Madrid. Els fons d’inversió compren edificis i el preu del lloguer dels pisos augmenta tant que Barcelona expulsa els barcelonins de tota la vida a viure a l’àrea metropolitana.

La gastronomia és de luxe i les joieries del passeig de Gràcia venen or i diamants nit i dia. Diuen que ho compren els creueristes, que ja no es poden ni comptar de tants i tants que n’arriben.

És tal, l’èxit, que ja diuen que el segon aeroport de Barcelona serà el de Girona. ¿Suplicarem un dia, tots els catalans, perquè puguem ser barcelonins? ¿Canviarem el nom de Catalunya pel de Barcelona?

Tot és molt estrany, perquè els caps de setmana i els ponts de tres o quatre dies els barcelonins marxen escapats de Barcelona i col·lapsen totes les carreteres, i ataquen sense pietat tots els poblets i boscos de Catalunya gairebé com una plaga bíblica.

¿I si fos cert allò que diuen alguns astrofísics catalans, que els extraterrestres tenen por de no entendre la pregunta del referèndum?

Valors

[Publicat el 17-5-2017]

Discutia amb un amic que estimo sobre el desastre que representen les doctrines, ja siguin celestials o terrenals. Li explicava que sense doctrines dogmàtiques (poc o molt totes ho són), viuríem més tranquils.

Em va comentar que moltes doctrines, com el marxisme, el cristianisme, el socialisme, el budisme, etc. han aportat valors importantíssims a la convivència. No és cert. Vam conversar inútilment sobre Càritas i l’Opus Dei, Marx i Engels o Stalin i Mao.

¿O és que els valors del cristianisme han evitat l’existència de Fernández Díaz, membre de l’Opus, o de José Mª Aznar, que va donar suport a la guerra contra l’Iraq? Aquesta mena de persones fan la guerra, roben i enganyen per defensar els seus, de valors, que sempre converteixen en interessos «lícits» per defensar la seva doctrina.

Totes les religions són sectes, i és per culpa dels valors que defensen que l’home no té esperança. La notícia seria que un papa, l’IBEX 35, els imams, Pablo Iglesias, etc. tanquessin la barraca i se’n tornessin cap a casa a cuidar gallines i cultivar l’hort.

Malauradament, això no serà així i defensaran els seus valors fins i tot quan ja no quedin ni gallines ni hort per conrear.

El nostre temps

[Publicat el 10-5-2017]

Admiro les persones que tenen temps per fer les coses que els ve de gust. Observo que no corren mai, i allarguen o escurcen el temps d’acord amb les seves necessitats. Normalment, són persones que saben dir que no.

Un dia, un amic meu em va definir què volia dir estar jubilat. Ell ho concretava amb aquestes paraules: «No fer res que no et vingui de gust». ¿No seria important assolir també aquest objectiu fins i tot abans de jubilar-nos?

¿No és un error creure que la mort és una cosa que encara ha de venir si la tenim a tocar? Joves i vells tenim el mateix temps; per tant, hem de valorar el que ens queda com un tresor.

Avui he fet una llista de coses que podria fer per tenir més temps: deixar d’escoltar alguns programes de ràdio i TV (tertúlies, notícies, etc.). Catalunya Música és una alternativa per als matins, però a la tarda és com una gàbia de lloros que no paren de xerrar.

El verdader secret per tenir més temps és aprendre a dir que no i que no. Ben mirat, tot pertany als altres, excepte el temps, que és un bé exclusivament nostre. Per això, tot i que els incompetents buròcrates que manen ho roben tot, no podem permetre que ens robin el temps.

Fidelitat

[Publicat el 3-5-2’17]

Un estudi de la Universitat de Califòrnia sobre pràctiques homosexuals determina que molts animals són bisexuals i homosexuals per raons socials i per compensar un problema de desequilibri entre mascles i femelles.

Ara bé, i els animals monògams que s’aparellen de per vida? No arriben al 5 % de les espècies, però per a gaudi de la cúria romana i el bisbe de Vic, tenen comportaments de fidelitat que entendreixen fins i tot els més partidaris de l’amor lliure.

Els pingüins, fidelitat per sempre. Els albatros, grans ocells marins, viuen l’un per l’altre (que bonic!). També els llops grisos. Ah!, i les òlibes, deu ser per això que viuen en els campanars de les esglésies. Les llúdrigues gegants cacen, mengen i juguen sempre juntes, i fins i tot dormen juntes agafades de la mà. Els cignes dels llacs sempre naveguen amb la senyera de l’amor perpetu. També aus com el guacamai blau; o els gibons, encara que aquests, en un acte de planificació familiar perfecta, només tenen quatre fills al llarg de la vida.

Ara bé, els ànecs collverd i les grues de cua blanca, quan mor la parella deixen d’alimentar-se o moren de tristesa. Els voltors negres, si descobreixen una infidelitat de les seves parelles, ataquen l’infidel i l’apallissen. Bé, molts més: el ratolí de bosc, el peix àngel francès, etc.

Per acabar i per emocionar-nos fins a l’infinit de tanta fidelitat, sapigueu que el cavallet de mar, quan un mor, l’altre es queda al seu costat fins que també mor per falta d’aliments.

Avui ja és primavera i l’amor serà per sempre o no, homosexual o bisexual. El que és cert és que les hormones invisibles volen arreu, i per molt que prediquin els més ceballuts, totes les bestioles faran el seu camí.

Llebres

[Publicat el 26-4-2017]

Abans creia que, un cop assumit que les coses no poden canviar ─perquè la nostra espècie està tan malalta que l’esperança d’un petit canvi és impossible─, deixaria d’irritar-me. Estava equivocat.

Malgrat que procuro escoltar música clàssica a la ràdio del cotxe i també a casa per distreure’m, tot i que de música no hi entenc res, no puc evitar assabentar-me de les coses que m’irriten i que creia que ja tenia superades.

Encara m’irriten, i no puc evitar-ho, tot el que està relacionat amb les sectes. M’irrita veure a la TV el Sr. Joan Boada d’Iniciativa. M’irrita veure bisbes i cardenals, els membres de l’Opus Dei i la maçoneria. M’irriten Bertín Osborne i Florentino Pérez.

En realitat, crec que m’irriten l’estat de dret i la justícia. M’irriten molt Pablo Iglesias i Xavier Domènech, perquè diuen que ells poden, podem, podemos; podemos què? No és cert. Menteixen. Només cal llegir la història. Des que l’home va crear déus ─siguin cristians o de Podemos─, va de mal en pitjor.

Avui he vist l’Aznar i en Fernández Díaz uns segons a la TV. També he vist criatures que es morien pels efectes de les bombes químiques llançades per l’aviació del seu propi país. M’han caigut les llàgrimes de ràbia i d’impotència.

Sort que a les Guilleries han tornat quatre orenetes i la puput encara vola, i les basses de senglars serveixen de balneari. Avui, a punta de dia, moment musical impossible de descriure, els ocells cantaven l’amor de dos mascles que festejaven una llebre. Per uns moments m’ha amolsat la tendresa del bosc, però… en queda tan poc!!!

Aquí a l’espai natural de la Diputació de Barcelona treballen perquè aviat no quedi res. A la Plana, ja tot són insecticides i herbicides. Per tant, la vida s’ha acabat. Això també m’irrita. I a vosaltres?

Lobbies

[Publicat el 19-4-2017]

L’oposició del Congrés dels Diputats ha demanat un registre dels lobbies que van a veure els grups parlamentaris. Ens continuen enganyant, tractant-nos de rucs, ases i orelluts.

Si volen fer un registre de lobbies, el que han de fer és difondre els propietaris, convidats i saludats de la llotja del Bernabéu de Florentino Pérez i publicar el nom dels que hi assisteixen cada dia de partit.

La llotja del Bernabéu és molt més gran que el Congrés dels Diputats. Els grans negocis i corrupteles passen gairebé sempre pel Bernabéu. El veritable rei d’Espanya és Florentino I, El Intocable, que cobra per tot. Us en recordeu, del dipòsit de gas de les costes de Castelló i Tarragona? (ja no en parla ningú), de les autopistes radials, etc.

Podeu estar segurs que a l’assemblea de Podemos de Vista Alegre va guanyar Iglesias per decisió de la llotja del Bernabéu. Errejón no convé; interessa algú que aixequi el puny i espanti el personal. Tot es decideix al Bernabéu.

L’Espanya que ens diuen que hem d’estimar és aquesta? Les presons, plenes de lladres de bicicletes, i l’autoritat, per descomptat, al Bernabéu.

Sentències judicials

[Publicat el 12-4-2017]

Ens parlen de les sentències polítiques, de parlamentaris inhabilitats pel «procés» o «el desafío catalán». Diuen que «la justicia es igual para todos». Això diu, un dia sí l’altre també, el ministre de Justícia del Gobierno de España, Rafael Catalá.

L’empresari Manuel Torreblanca, condemnat a dos anys de presó per set delictes fiscals, va evitar entrar a la garjola gràcies a un pacte amb la Fiscalia. El ministro Catalá va anar a Baqueira-Beret amb la família per assistir a una festa que organitzava l’empresari condemnat. L’estada i les despeses de la família del ministro de Justicia les va pagar Torreblanca. Preguntat el ministre sobre aquest fet, va respondre que «simplemente fue un viaje particular». Ni la UDEF ni la UCO ni cap fiscal no diuen res.

El 4 de setembre passat, un professor de la Universitat Autònoma de Barcelona va dirigir-se en català a un policia del control de passaports de l’aeroport de Barcelona. El policia el va acusar de falta de respecte i de poca estima a Espanya. Sis mesos més tard, el professor va rebre una notificació que l’advertia que s’iniciava un procés «por dificultar la labor policial». El procediment podria acabar amb una multa de 601 €.

És evident que, tot això, de divertit no en té res. El Sr. Rajoy presideix el govern d’un estat que, amb la connivència del Sr. Rivera i la Sra. Arrimadas, el Tribunal Constitucional i d’altres, a més de l’aparell del PSOE i del PSC del Sr. Iceta, vol continuar gaudint de privilegis i del dret d’abusar d’una societat indefensa.

La corrupció és general a tot l’Estat. El problema que tenen és que, si s’acaba aquest règim, no tenen on caure morts. No han treballat mai, no en saben; només coneixen la nòmina pública i parar la mà. És per això que han convertit la Constitució en les taules de la llei de Moisès.

Dia

[Publicat el 5-4-2017]

La Unesco va declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Diuen «La poesia és una finestra a la diversitat excepcional de la humanitat». El dia 23 de març és el Dia Mundial de la Meteorologia. Encara sort que la força de la gravetat i les matemàtiques fan rodar el món sense permís dels sàpiens! La Unesco no és res més que una institució de buròcrates que no serveix per a res.

I el Dia Mundial de la Processionària del Pi?

¿No va inventar-se l’Església de Roma, per distreure el personal, la celebració d’un sant o santa per a cada dia de l’any que en diuen santoral? No en teníem prou amb els sants Joan, Ramon, Rita o Bàrbara que els de la Unesco descobreixen la poesia. Que sant Jordi no servia per a tot?

En alguns llocs, l’1 de desembre és el Dia dels Bombers Voluntaris. El 8 de març és el Dia Internacional de les Dones. Que no servia sant Valentí per als enamorats? Dia del Pare, de la Mare, dels Innocents, etc. L’Església romana i la Unesco, competint per fer el ridícul i per continuar cretinitzant el personal.

Els morts pels bombardejos no tenen dia; el cert és que no tenen ni hora, com les criatures violades. Tampoc existeix el Dia dels Herbicides, dels Pesticides, etc. Tenim, això sí, el Dia Mundial de la Justícia Social, i fins i tot un dia internacional dedicat als rucs.

Avui em sento més poeta que mai perquè no sé ni quin dia és. Només sé que a la poesia, com als rucs, l’amor i els innocents, no els cal tenir cap dia. No pararem mai de fer el ridícul? És evident que no. Aquesta és la nostra poesia.

Agraït

[Publicat el 29-3-2017]

El cert és que dona gust viure en aquest país. Veig la felicitat arreu, i persones orgulloses de viure protegides per «el imperio de la ley». Tothom sap que, gràcies a l’«estado de derecho», la justícia és igual per a tothom.

Enviaré una carta d’agraïment a tots els que es preocupen tant per mi i per «todos los catalanes». Però, on l’envio? A la Moncloa? També la podria enviar a la Zarzuela. Segur que ho agrairien molt.

Ara bé, si l’enviés al Congrés dels Diputats l’agraïment seria col·lectiu, i tothom content!

Ben mirat, tampoc crec que valgui la pena capficar-m’hi tant. Ho tinc decidit: enviaré una carta al Sr. Iceta, al Parlament de Catalunya, i una altra al Sr. Domènech, a Madrid. Crec que ells ja ho entendran…

TV3

[Publicat el 22-3-2017]

És evident que, cada dia més, tot el territori de Catalunya està al servei dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. Les comunicacions actuals per carretera hi ajuden molt.

Els habitants dels pobles petits van començar a veure el turisme que venia de les grans ciutats com una esperança per a la seva economia. Ara bé, el preu que cal pagar no tothom el vol assumir.

TV3 anuncia pluges cap al Ripollès i la Cerdanya en temps de bolets i els savis diuen que, en 21 dies, si no venta, hi sortiran bolets a cabassos: milers de persones es desplacen i envaeixen els boscos d’aquestes comarques. TV3 diu que l’estany d’Espolla —sobreeixidor de l’estany de Banyoles— està ple i que els Triops o tortuguetes estan a punt de néixer: milers de persones cap al petit estany. D’exemples com aquests, n’hi ha a centenars.

El fet és que, els que som de poble, per anar a la meravellosa ciutat de la Sra. Colau hem de pagar l’autopista, el pàrquing, els lavabos a l’estació de Sants, la zona blava, els museus, la Sagrada Família i l’ou com balla.

Per visitar els boscos no paga ningú, ni per pujar al Puigmal o a la Pica d’Estats. Per transitar per les pistes dels parcs o espais naturals de les diputacions o la Generalitat, tampoc. TV3 promociona Catalunya per a tothom. MENTIDA. El desastre ecològic que paguen animals i plantes per aquesta política és terrible.

El fet —i s’ha d’entendre— és que, si la massificació ha destruït —sí, destruït— Barcelona, exportar aquest model a Catalunya també és un verdader desastre.

TV3, valdria la pena que no ajudéssiu a globalitzar els desastres i que penséssiu que els boscos també tenen dret a l’existència.

Robots

[Publicat el 15-3-2017]

El Parlament Europeu ha aprovat una resolució ─amb 396 vots a favor, 123 en contra i 85 abstencions─ on s’intenta preveure els conflictes que podem tenir els humans amb els robots i la intel·ligència artificial.

Aquesta resolució vol regular els aspectes ètics de la robòtica i s’interessa per les relacions entre els robots i els humans. Diu que els humans ens podrem negar a ésser cuidats per robots (en hospitals, residències, etc.). Vetlla per preveure què pot passar quan un alcohòlic o un trastornat doni ordres a un robot. Preveu que els robots paguin seguretat social i tinguin una assegurança de responsabilitat civil.

Així mateix, explica que ha d’estar prohibit que els robots s’enamorin, i que tots han d’incloure, ben visible, un «botó de la mort» que els humans podran prémer per desconnectar-los en cas que es rebel·lin. Diu que els robots més sofisticats han de tenir un codi de conducta on constaran els seus drets i les seves obligacions.

Als redactors de la resolució també els preocupa el risc que comportarien els robots manipulats. Parlen d’igualtat d’accés a la robòtica i al mateix temps diuen que cal restringir aquest accés pel perill que algú creés una criatura híbrida, un cíborg, amb el qual els éssers humans quedaríem oblidats o estaríem obligats a millorar els nostres coneixements o desapareixeríem.

Bé, això és el que avui ja tenim aquí. Els drons bombardegen Síria, l’Iraq… controlats des dels EUA. Està previst que els soldats siguin robots. Avui, preparar i mantenir un exèrcit té uns costos impossibles. Un robot soldat no costarà més de 9.000 dòlars.

Els robots ja fan cotxes i, des d’ara, donaran menjar a les granges i podran fer de mestres a l’escola i a la universitat. Tindran tanta informació que podran respondre amb una eficàcia molt superior a la de qualsevol educador actual.

Bé, aquest és el «meravellós món que ja tenim aquí». Atenció!!! L’ordinador és un robot; el mòbil, també; el cotxe, aviat no l’haurem de conduir; el metro ja no té conductor, i els avions ja podrien volar sense pilot.

I els polítics? Què seria millor…

…en Fernández Díaz o un robot?
…l’Iceta o un robot?
…en Puigdemont o un robot?
…en Rajoy o un robot?
…la Susana Díaz o un robot?
…en Rufián o un robot?
…el rei o un robot?
…els jutges o uns robots?
…els alcaldes o uns robots?

Prou.

Política (III)

[Publicat el 8-3-2017]

La notícia, del 3 de desembre de 2016, diu: «El districte barceloní de Nou Barris estrena una gran àrea d’esbarjo per a gossos de 700 metres quadrats». La puc llegir a Vilaweb, El Punt Avui, El País, a l’Ara, al Racó Català…

A www.noubarris.net/web40 diu: «La Prosperitat (és el nom d’un barri) estrena la nova àrea d’esbarjo per a gossos». S’hi han instal·lat diversos elements de joc especials per a aquests animals i una font adaptada. Atenció!!! Diu: «L’àrea es netejarà cada dia traient la femta, etc., etc.». L’anunci té un eslògan: Guau, quin espai. No puc continuar llegint perquè em demanen que m’inscrigui, que m’identifiqui, etc. Paro. Res a dir, ho diuen tot ells. L’Ajuntament diu que treballen perquè cada districte disposi d’un espai d’aquestes dimensions (700 m2).

Més. Més notícies. Vilaweb: «Els 385 càrrecs electes de la CUP aniran als ajuntaments el 6-D “com qualsevol dia laborable”».

Més. El País: «En un mundo globalizado, la independencia es imposible».

Diari Ara: Entrevista a Rafael Marín, doctor en lingüística per la UAB, investigador titular del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) a la Universitat de Lilla i, des de l’octubre passat, nou director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. De l’entrevista, el periodista ressalta la frase següent: «Ens comunicarem amb els robots amb llenguatge natural».

Tinc por. Millor dit, tinc pànic. Àrees d’esbarjo de 700 m2 per als gossos, els de la CUP que volen treballar, els que diuen que «En un mundo globalizado, la independencia es imposible» i ara, per acabar, el savi més savi nomenat savi del tot diu que parlarem amb els robots amb llenguatge natural.

Ho tinc clar: l’àrea metropolitana de Barcelona finalment ocuparà tot Catalunya i podrem sobreviure perquè tots podrem portar el gos a l’àrea de 700 m2. Però… en quin llenguatge li parlarem, al gos? Natural? Sobrenatural?

Estic preocupat perquè, molts dies, als polítics de Barcelona no els entenc. Tot és transversal. Ells són elles; elles, ells; tots som ells i elles. Serà per això que els robots ho entendran tot? I si ja fóssim tots robots?

Política (I)

[Publicat l’1-3-2017]

Al congrés de Podemos ha guanyat el tàndem Pablo Iglesias-Irene Montero, la seva cap de gabinet. Des de fa un any són parella i, tot i que viuen en pisos separats, la relació és coneguda.

L’exparella de Pablo Iglesias, Tania Sánchez, també diputada, ha donat suport a Íñigo Errejón, el qual tenia una relació amb la regidora de l’Ajuntament de Madrid Rita Maestre. L’Íñigo, abans de reconciliar-se amb la Rita, va tenir una relació amb la periodista de La Sexta Glòria Mena, filla d’Amposta i, atenció, ex d’Alberto Garzón d’Izquierda Unida.

Meritxell Batet, del PSC-PSOE, té dues nenes bessones. El pare i exmarit és José María Lassalle del PP (sector aznarista).

I Andrea Levy? I la Sra. Arrimadas? I…? Crec que si escric… Ah!!! Al Sr. Monedero, de Podemos, no se li coneix parella però diu que el rey Felipe va a motor i a vela, i ho diu públicament.

Jutges, fiscals, consellers, ministros i presidentes, banquers, IBEX 35. I La Camarga? La Sra. Sánchez-Camacho fent d’espia, florero inclòs.

Una dita catalana diu que «quan a baix piquen, a dalt no hi ha ningú». I així anem. Sempre ha estat així. Un consell: voteu sempre després de llegir el conte d’En Patufet. El d’El Capitán Trueno, no.

Futur

[Publicat el 22-2-2017]

A Rússia, el president Putin vol despenalitzar la violència domèstica. Diuen que pegar els fills, la dona o els avis un cop a l’any no comporta delicte. El president dels EUA, Donald Trump, vol tornar a autoritzar la tortura que el president Obama havia prohibit. Els tribunals i els polítics, cada vegada més seran el mateix.

Acabarem, o ja hem acabat, metrallant els immigrants que volen entrar en països on creuen que poden trobar un xic d’esperança. El més trist és que els immigrants establerts ja fa temps en aquests llocs aproven aquestes mesures. Això som nosaltres.

Diuen que perquè la nostra espècie sobrevisqui, sobra la meitat de la població mundial. Per tant, cap país ajudarà els més dèbils. Els més savis diuen que l’home viurà 200 anys. Aquesta és la nostra contradicció: un home, 200 anys; un milió no arribaran als 10. Això és el que ens espera.

Factura

[Publicat el 15-2-2017]

No és veritat que els estats o nacions distribueixin bé la riquesa. Mai en tindran prou. Només cal veure la quantitat d’observatoris, direccions generals, institucions, etc. que no serveixen per a res.

No és veritat que l’accés a la sanitat pugui ésser universal. No és veritat que la qualitat de l’ensenyament depengui de la inversió. No és veritat això que diuen constantment els nostres polítics que cal acabar amb l’austeritat. L’austeritat és un valor, no un problema. No és veritat que les administracions hagin de solucionar els problemes de tothom.

Sí que seria veritat que les administracions no haurien de posar obstacles perquè la gent pugui treballar. I tot són obstacles. Les lleis, decrets, reglaments, etc. es fan perquè l’administració no hagi d’assumir cap responsabilitat.

El pensament actual d’alguns filòsofs és que, si les institucions solucionen els problemes de la gent, les persones deixen de lluitar per solucionar-se els seus problemes.

Ni Europa ni cap estat del món podrà resoldre els problemes amb el bonisme catòlic i cristià que aplica la socialdemocràcia. Molts polítics no entenen com es genera la riquesa. Parleu d’igualtat? Doncs, tots autònoms, com els fusters, llauners i pagesos. La primera desigualtat és la diferència dels que treballen a la funció pública amb tots els altres. Tothom vol entrar a la funció pública. Ningú no vol treballar d’autònom.

Gastem més del que produïm, i acabarem deixant la factura als nostres fills i néts. L’obligació de tothom és treballar i servir la societat, no viure de la societat.

Dignitat

[Publicat el 8-2-2017]

Els pagesos fan una tractorada cap a BCN demanant respecte pel seu treball. Demanen dignitat.

A Catalunya, el món actual és urbà. Ningú no respecta els pagesos. Les administracions es preocupen de la massa urbana. El pagès no compta per a res. Els pagesos ja mengen. Sobreviuen en l’anonimat més absolut.

Un pagès, un vot. Un aturat, un vot. Un capellà, un vot. Un diputat, un vot. Un alcalde, un vot. Un metge, un vot. Un periodista, un vot. Les vaques, cap vot. Les alzines, cap vot. Un peix, cap vot. Els ocells, cap vot.

Parleu de dignitat? Pobres pagesos, no us entendran mai. Per què reclameu dignitat si sou els únics que en teniu?

Univers

[Publicat l’1-1-2017]

La galàxia d’Andròmeda és més gran que la nostra Via Làctia. El diàmetre mitjà de la nostra galàxia és d’uns 100.000 anys llum, i es calcula que el nombre d’estrelles que la formen és de 200.000 a 400.000. La distància de la nostra estrella (Sol) fins al centre de la galàxia s’estima en uns 27.700 anys llum.

La nostra galàxia forma part d’un conjunt de quaranta galàxies anomenades Grup Local. A l’univers, el nombre de galàxies no se sap. Quan parlem del Grup Local, parlem del més pròxim a nosaltres. El nombre de planetes i altres astres de la nostra galàxia és difícil de calcular.

Parlant de l’univers, els números s’acaben sempre. Nosaltres vivim al planeta Terra ignorant aquesta realitat que podríem veure de dia i de nit. I en aquest petit astre nostre és on la nostra espècie busca energies ocultes i hi crea déus i dimonis i ens matem els uns als altres i ens esclavitzem. I anem caminant sempre amb la veritat, ara de la democràcia, ara de l’estat del benestar i la igualtat, i sempre, del terror i el ridícul. S’acabaran, algun dia, els salvadors perpetus?

La cavalcada de Reis

[Publicat el 25-1-2017]

La cavalcada de Reis de Vic ha encès totes les fúries de l’infern. Els fanalets amb estelada han terroritzat els més criminals i manipuladors de pàtries i justícia i els més puristes dels dogmes del PP, PSOE, Ciutadans, etc.

—Infants amb fanalets estelats! —bramaven ells, tan demòcrates, tan innocents i tan amics del bou i la mula i el nen Jesús. Acusaven la ciutat de Vic de cometre un infanticidi terrible.

Per sort, els vigatans no en van fer cabal i els fanalets es van esgotar. No cal que esmenti ni La Roja ni el discurs del monarca ni la marca Espanya per alliçonar-nos. Ho esmento però no ho analitzo. Només recordaré que al Congrés dels Diputats no fa molt temps algú va dir allò de: «Hay que españolizar a los niños catalanes». Prou.

Ara bé, a la cavalcada van presentar per primer cop una carrossa nova amb un cartell que deia «Vic, una ciutat a la mesura humana». Un desastre. A l’Ajuntament han perdut el cap? Una ciutat regada amb purins i rodejada de porcs, amb un estol de vigilants de la zona blava i un bisbat sectari no serà mai a la mesura humana.

Compte que l’any que ve no ens diguin allò de «Vic, capital de la Catalunya catalana». Han perdut el cap?

Tren

[Publicat el 18-1-2017]

La boira espessa no deixa veure res. Asseguts a les butaques, homes i dones miren constantment el mòbil. Molts porten auriculars. D’altres escriuen a l’ordinador.

Veig un departament tancat. Un cartell diu “Sala Executive”. Penso en els misteris i contradiccions. Em pregunto si a la Sala Executive també miren el mòbil i veuen la boira espessa. I si els de l’Executive tinguessin sol?

El tren camina per la boira i tot és molt estrany. I si no anés enlloc? El tren es para. S’obre la porta de l’Executive. En surt una noia molt bonica. Té els ulls verds i els cabells d’or. Vesteix una minifaldilla molt mini i mitges negres. La veig terroríficament atractiva. La noia camina i ningú la veu. Continuen mirant el mòbil.

El tren no és enlloc. La noia surt del tren i camina per la boira. Jo vaig al seu darrere. Tot d’una desapareix. Em quedo sol. Veig el tren que torna a caminar. La noia em saluda des de darrere de la finestra de la Sala Executive.

Estic sol, enlloc no veig res. Rodalies? L’AVE? Tant li fa, sempre ha estat així.

En realitat, crec que tothom està sol. Encara que molts diuen que no i que no, i diuen que viuen en companyia. Aquesta, per mi, és la solitud més terrible perquè fins i tot et nega el dret de pensar. Són sàpiens. Rendits o claudicats.

Raó/Razón

[Publicat el 11-1-2017]

Obro el diari La Razón. A la portada i a cinc columnes donen la notícia de l’entrega de guardons dels IX Premios Alfonso Ussía. El titular: «El valor del esfuerzo. Ussía destaca el coraje y el compromiso con España de los premiados. Reconocimiento a la Trayectoria Ejemplar a Antonio Brufau; a los Héroes del Año, Unidades Cinológicas de las Fuerzas Armadas, Servicio Cinológico y de Remonta de la Guardia Civil y la Unidad de Guías Caninos de la Policía Nacional; a los estudiantes Jaime Redondo Yuste y María Vázquez Rufo, y al Personaje del Año, Ruth Beitia».

Enhorabona a tots els premiats. Només això? No. Fixant-me en la foto amb detall he pogut veure que, darrere dels premiats, amagats, es podien veure quatre o cinc gossos llop de la Unidad de Guías Caninos de la Policía Nacional. Això m’ha dolgut molt, perquè els gossos i les gosses (és el que haig de dir) no estan “a primera línia”.

No ho puc entendre, i més si són guías caninos. Sempre he pensat que, si al món manessin els gossos (i les gosses) llop, o els llops (i les llobes), aniríem molt més bé.

Cap ca llegeix La Razón, cap ca vol votar, cap ca té la maldat i la misèria de tots els premiats. Cap ca dóna premis ni en rep. No conec ningú de la meva espècie que tingui la bondat dels gossos. Ningú.

Faraó

[Publicat el 4-1-2017]

Avui, les agències de viatges ens anuncien anades a Egipte. Ens diuen que en cinc dies podrem visitar les piràmides de Gizeh i l’esglaonada de Saqqara, ens portaran a veure l’Esfinx i, amb un creuer pel Nil, podrem visitar els temples de Luxor, el de la reina Nefertiti, etc. etc.

Ara tot va molt de pressa i, després de preguntar-nos com feien les piràmides i les tombes amagades, tornarem cap a casa i, l’any que ve, cap a Sant Petersburg a veure l’Hermitage.

Els faraons lluitaven pel poder. Egipte passava anys de caos i assassinats. Al llarg del Nil trobem la petja de les trenta dinasties d’aquell món. Molts faraons van ser molt cruels. Però, deixant de banda els més terribles, només parlaré del rei (faraó) Ramsès II. Diu la història que es mostrava indiferent amb el seu poble que vivia pobrament. Diuen que afavoria les classes altes, que s’enriquien. Era desconfiat i col·locava trampes per protegir els seus tresors. Tenia el costum d’exhibir els cadàvers dels seus enemics penjats a les muralles. Com els cérvols, tenia moltes dones, i els fills i filles es podien comptar per dotzenes. Va regnar 66 anys.

L’últim faraó reconegut va ser la reina Cleòpatra VII (sí, la de la pel·lícula). Ben mirat, tot això tampoc no ha canviat tant: Donald Trump, les miss univers, els reis… posen trampes per no perdre els seus tresors, concubines, etc. I Rajoy, penjant cadàvers constitucionals a les muralles. I, per damunt de tot, afavorint les classes de la llotja del Bernabéu. Haurem d’aguantar 66 anys?

Crisi existencial

[Publicat el 28-12-2016]

Veiem dones i homes que parlen molt i no diuen res. D’altres no parlen mai, per tant, tampoc no diuen res.

Molts només tenim nom i cognoms però no sabem ni qui som. Algú sap qui és? En realitat, existim? O existim sense existir? Un home va dir: “Penso, per tant, existeixo” i un altre, “Només sé que no sé res”.

Jo sóc partidari d’entendre que, si podem veure els gols d’en Messi, és que gairebé segur que existim; però si en Messi deixés de fer gols o caigués lesionat, tornaríem a la no-existència?

¿És en Messi semblant a les multes de trànsit i a la declaració de la renda o a la taxa d’escombraries de l’ajuntament, que ens recorden la nostra existència encara que no existim? Si li diem a l’ajuntament que no existim perquè no volem existir, ens cobrarà igualment la taxa de les deixalles?

Jo, personalment, crec que l’ajuntament vol cobrar sempre. Tot i que és evident que, si no existim, no fem deixalles. Els ocells paguen taxes? I si no existís l’ajuntament, existiríem nosaltres?

Falcó

[Publicat el 21-12-2016]

A finals de novembre transitava per la carretera que va cap a la Vall de Bianya pels túnels de Capsacosta. Estava tot emboirat i queia una roina fina. El matí era excel·lent o lleig. Això no ho sabrem mai.

Un falcó mirava com passaven els cotxes immòbil, enfilat dalt d’un pal de telèfon. Els comptava? Segur. Fins i tot els comptava per colors. Vaig saludar-lo: Adéu!, i em digué: Compte!, que tens els Mossos quatre cotxes darrere teu.

Fins a Olot vaig pensar en el falcó que té tot el temps, no es mulla i no ha de portar els fills a l’escola. Vola més enllà de qualsevol avió i té la casa al bosc, i sap, ell sí, que tots els dies són bonics amb sol o roina.

Passat un o dos dies, a les deu del matí poso la televisió per veure les notícies del 3/24. És un costum que tinc per assabentar-me de si ja arriba galopant la fi del món o si encara s’ha aturat una estona a prendre un cafè.

Emetien el Ple del Parlament de Catalunya. La presidenta anuncia: Pregunta del Grup Parlamentari XXX (sempre X) a la consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (no és literal): “Quines accions té previstes la Conselleria per controlar l’excés de fauna salvatge que provoca accidents de trànsit i fins i tot pot transmetre malalties, etc., etc., etc.?”

La consellera respon i parla de decrets, normes, reglaments i plans especials per als senglars (pobres senglars!). Els ocells (alguns no, tot sigui dit) també eren culpables de moltes malifetes, junt amb els cabirols i les daines, i així em vaig assabentar que tots els animalets que agraden tant a la canalla ara són un terrible problema pel mal que ocasionen.

Vaig pensar un moment en el mal que fem nosaltres. Només un moment. Em va salvar el falcó (Compte!, que tens els Mossos quatre cotxes darrere teu).

El riu (Congo)

[Publicat el 14-12-2016]

La revista Nature publicava el 2013 que finalment s’havia aconseguit seqüenciar completament el genoma del bonobo ─primat molt semblant al ximpanzé─, l’últim simi que quedava per desxifrar. Nature diu que els bonobos són els parents més pròxims als sàpiens que som tots nosaltres, i que el nostre codi genètic només difereix del d’aquesta espècie en un 1,3 %.

Explica la revista que el bonobo i el ximpanzé es van separar fa un milió d’anys. Creuen que, quan es va formar el diu Congo, els simis que van quedar a una riba i a l’altra van perdre el contacte i evolucionaren de manera diferent.

En una banda del riu, els ximpanzés van mantenir una estructura de manada, per categories de mascles dominants que actuaven com a amos i senyors de cada grup, amb comportaments molt agressius que fins i tot els portaven a organitzar algun sarau important entre manades. A l’altra banda del riu, tot anava molt diferent. Els bonobos van entendre el sexe com una funció social i pacificadora que reduïa molt el nivell d’estrès. En una riba del riu, gelosos i agressius; a l’altra riba, orgia pacificadora permanent.

I si tot això de dretes i esquerres també vingués de les ribes del riu Congo?

La intel·ligència animal negada per tots els papes i dogmàtics de la religió del puny enlaire va resistir-se a la temptació de construir piragües o aprendre a nedar per veure què passava a l’altra riba, que és el que vam fer els sàpiens, perquè nosaltres sí, que som intel·ligents.

Riba del Sr. Rajoy? Del Sr. Ribera i la Sra. Arrimadas? Penso en el president Puigdemont i recordo que va dir que l’esforç més gran que havia de fer per presidir la Generalitat era baixar a treballar a Barcelona. Riba de Girona? Riba de Barcelona? Riba de Vic amb bisbe, catedral i universitat? O riba de Manlleu sense Opus Dei?

Per molt que ens hi trenquem el cap, aquí el Ter no separa res, però, si ens hi fixem bé, els bonobos i els ximpanzés es distingeixen a la perfecció. Un servidor, bonobo? És vostè un ximpanzé?… Sàpiens!

Estrellats

[Publicat el 7-12-2016]

Cal preguntar-nos si comprem només el que necessitem o comprem el que volen els altres gràcies als impactes publicitaris. Els creatius de les agències elaboren anuncis basats en fantasies i entren al nostre cervell i l’esclavitzen. La cantant Shakira anuncia una empresa que ven creuers: Shakira + creuer = felicitat.

Tots els cotxes són excel·lents si el veí té un atac de banyes quan veu el cotxe que ens acabem de comprar. No tots, però molts anuncis de venda de cotxes creen aquesta estúpida emoció.

Els anuncis de roba interior són exteriors. La fantasia es fa sola. Sempre hi apareixen les millors femelles i mascles.

Ara vindrà el temps de vendre perfums. Tot serà seducció, sensualitat possible per aconseguir l’impossible.

Els restaurants amb estrelles són molt desitjats per l’estúpid humà que som tots nosaltres. Com més llarga és la llista d’espera per aconseguir taula, més i més desitjats. I tot per menjar un desestructurat de cua de sardina acompanyat d’una escuma d’oli arbequina fruit d’una olivera invisible.

En fi, ara vindrà Nadal i entrarem en una espiral de bogeria de consumisme desenfrenat que no passarà fins que emocions, canelons i fantasies ens surtin per les orelles. Antigament, el Nadal era el solstici d’hivern. Més tard, el clero (sempre el clero) es va inventar el bou, la mula i molt més. Els ajuntaments (sempre els polítics) començaran amb els llums, llumets i llumins. Ning-nang-nongs, nadales, pessebres, més tard avets (ciutats no confessionals) o avets de plàstic (interconfessionals) o avets amb pedals per estalviar electricitat (…).

Sopars d’empresa, l’amic invisible, amor arreu, maratons per recaptar, el gran recapte per recollir, i ara sí que serem bons i ens estimarem per sempre més.
Antigament deien que, el dia de Nadal, les guerres s’aturaven i ningú no disparava. Treva? Guerra? Nadal? Ara sí que serem bons? Sant Esteve ens ajudarà a acabar de pair i… tornarà el Nadal perpetu del Tribunal Constitucional. Treva? Guerra? Ara sí que serem bons?

Decidir

[Publicat el 30-11-2016]

Sempre hem de triar, i de les nostres decisions, n’hem d’assumir les conseqüències. Però això no és cert. Moltes vegades la nostra decisió és un desastre que assumeix un altre o tots de manera col·lectiva.

Aquests dies, el món canvia molt de pressa, i les inèrcies de la vella política basada en un bonisme repartidor s’acabaran de cop. I haurem de triar entre el radicalisme dogmàtic i el radicalisme moderat.

Existeix, el radicalisme moderat? La diferència entre l’un i l’altre és que el radicalisme dogmàtic fonamenta la seva doctrina en el “tot o res”, mentre que el radicalisme moderat aconsegueix els seus objectius entenent que amb el “tot o res”, sempre s’acaba amb el res.

Al teòleg escolàstic Jean Buridan, nascut l’any 1300, li atribuïen un experiment mental que serveix per analitzar un xic tot això. Hem de triar. Diem que els homes som animals racionals. Però si les decisions que prenem tenen males conseqüències, són racionals?

Buridan explica que a un ase que tenia molta gana i molta set li van col·locar una pila de blat i un gran cossi d’aigua. Van posar l’ase just al centre, a la mateixa distància de l’aigua i del blat. L’ase dubta i no sap què ha de fer, ja que té tanta set com gana. Queda immòbil i no pren cap decisió, i finalment l’ase mor de gana i de set.

L’ase es comporta de manera absolutament racional. No pren cap decisió. Quan hem de triar i tenim diferents opcions, intentem analitzar quina és la més bona o la menys dolenta, i ho intentem fer de manera racional. Analitzem també la indecisió i entenem que no prendre cap decisió ens pot portar conseqüències no desitjables. En fi, vist tot plegat, els sàpiens… som racionals? I l’ase?

Sofistes

[Publicat el 23-11-2016]

A l’antiga Grècia, els sofistes eren savis que es dedicaven a formar joves que es volien dedicar a la política. Ensenyaven retòrica i també l’art de convèncer i persuadir. Va acabar malament.

Amb el temps, el sofisme que s’inspirava en la natura (cosmològic) va evolucionar i va acabar cobrant per defensar qualsevol religió, mite o ideologia. Els filòsofs van denunciar els sofistes. No va servir de res.

Ja fa temps que el sofisme és arreu. Periodistes, catedràtics, investigadors, religiosos, escriptors… el practiquen. Quan llegim una entrevista o mirem una tertúlia per televisió, el primer que hem de tenir en compte és qui paga el sou de l’entrevistat i el de l’entrevistador.

A les tertúlies de ràdio i TV de mitjans estatals no hi veureu polítics independentistes: Marhuenda, Xavier Sardà i Garcia Albiol representen Catalunya. Les entrevistes les fan gairebé sempre al Sr. Rivera o a la Sra. Camacho. A TV3 o al 8TV ho maquillen un xic, però només és per guardar les formes i enganyar millor. La Sra. Rahola, sofista? Sí, com el mateix Sr. Cuní o els tres tenors que apareixen el divendres. La Terribas i el Basté, també.

Avui, l’objectiu d’un periodista o un polític joves és defensar el que sigui cobrant. No cal angoixar-se, ja fa segles que és així. No té remei. Els filòsofs han perdut sempre. Fan nosa i pràcticament no els escolta ningú. No els volen. Pensen massa.

Goethe va escriure: “Per comprendre que el cel és blau a tot arreu, no cal pas donar la volta al món”. Actualment, l’èxit dels sofistes és tan gran que molt pocs llegeixen Goethe, i si volen saber com és el cel arreu del món, ho miren a l’smartphone o a Google. Ara els sofistes diuen que el món el salvarà la “intel·ligència artificial”.

Micos i democràcia

[Publicat el 16-11-2016]

Diuen que som micos urbanitzats. Vam inventar els diners i la pólvora. Mala cosa. El fet és que els micos que tenen més pólvora són els que tenen més diners. I tot, gràcies a la democràcia, màquina —diuen perfecta— de lleis justes per repartir diners i pólvora per a tothom.

Canvi de president als EUA. Tothom tranquil, tot seguirà exactament com sempre. Aquí diem que totes les masses piquen. President? Presidenta? Tant li fa. Aquí, Rajoy o Susana. Cap diferència. El radicalisme de la CUP aixecant el puny és el mateix que el dels capellans que organitzaven el rosari de l’aurora a les sis del matí. Tot, inútils dogmes de fe.

Els homes mico que som tots plegats ens dedicarem a prometre el que no es podrà complir ni pagar. Un dia el sol ens rostirà a tots. El dia, ja el tenim a tocar. Tots els dogmàtics miren el dit que assenyala la lluna. Malparits de merda!

I els innocents? Mireu els infants i digueu-los que ara sí, que si guanyeu les eleccions el món serà tan feliç que el Ter tindrà aigües cristal·lines, i que els purins, ens els podrem beure com a remei per als constipats.

4 Comments

  1. Retroping: Número 2. Març de 2017 – LA RESISTÈNCIA
  2. Retroping: Número 59. Març de 2022 – LA RESISTÈNCIA
  3. Retroping: Número 72. Maig de 2023 – LA RESISTÈNCIA
  4. Retroping: Número 87. Octubre de 2024 – LA RESISTÈNCIA

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.