Un cisma a la «Ciutat dels Sants»

[Un article de Toni Coromina.]

A començaments dels anys setanta, poc abans que el Seminari Conciliar de Vic inaugurat el 1949 per Franco es quedés sense seminaristes, va tenir lloc al Casal d’Acció Catòlica un dels actes més trencadors —gairebé contracultural— més destacats de la petita història local. Es tractava d’una conferència titulada «El erotismo en el contexto sociocultural de nuestra sociedad», que va pronunciar el prestigiós filòsof José Luís López Aranguren, organitzada per l’Escola de Teologia de Vic, de la mà de Xavi Roca («el sastre de la Guixa») i del teòleg progressista Ramon Sala.

Aleshores, l’Escola de Teologia agrupava catòlics de tendències conciliars, obertes als canvis de l’època i gens contemporitzadores amb les directrius de l’Església alineada amb el règim franquista. D’altra banda, cal dir que Xavi Roca (EPD), el principal promotor de l’acte, de jove havia estat camisa blava de la Falange; però, amb el pas dels anys va evolucionar a posicions progressistes i més obertes dins del cristianisme de base, i va acabar essent el carismàtic cap visible de les formacions democràtiques i antifranquistes de Vic. Si alguns coetanis seus l’acusaven d’haver canviat de camisa, el cert és que Roca es va convertir en portaveu de l’oposició ciutadana al franquisme local després d’una progressiva transformació intel·lectual provocada, en part, per la lectura de filòsofs i teòlegs moderns. També, va ser un home molt sensible a les reivindicacions obreres, i em consta que a mitjan anys setanta va ajudar a la caixa de resistència dels obrers de la fàbrica Radiadors Roca que van fer una mítica vaga a Gavà, al Baix Llobregat, que va durar prop de mig any.

Però, tornem a la conferència celebrada al Casal d’Acció Catòlica l’hivern de 1971, i que qui redacta aquesta crònica va transcriure de l’enregistrament fet en un cinta magnetofònica. L’auditori es va omplir de gom a gom (potser 150 persones), sobretot de monges i capellans de totes les tendències, a banda de cristians de base i alguns estudiants de l’Institut, com ara un servidor de vostès, que estava a punt de complir els 17 anys.

José Luis López Aranguren, antic combatent al bàndol franquista durant la Guerra Civil, havia estat un intel·lectual i militant falangista que va experimentat un canvi profund  molt meditat cap a posicions progressistes en la vessant política, a més de convertir-se en un duríssim crític de l’integrisme catòlic, des de posicions cristianes renovadores. A més de criticar el règim franquista, el 1965 va participar, al costat d’Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo, altres professors i nombrosos estudiants, en una marxa de protesta per la falta de llibertat d’associació. Per la seva participació en aquest acte va ser sancionat i apartat de la universitat espanyola, però es va mantenir en actiu tot escrivint o assistint a universitats estrangeres com a professor visitant.

Però això no era tot. El vell professor s’havia passat els dos darrers anys a Califòrnia, on havia entrat en contacte amb intel·lectuals de la contracultura americana, havia viscut una temporada en comunes de hippies i havia experimentat estats de consciència alterada amb l’LSD i altres substàncies psicotròpiques.

El gran sentit de l’humor del conferenciant va fer que l’acte del Casal estigués  farcit de rialles d’aprovació majoritàries i dels murmuris i laments d’una minoria fonamentalista que no va saber encaixar el plantejament de la conferència i, menys encara, el debat posterior.

Durant el seu parlament, Aranguren va ridiculitzar la moral sexual i la visió rància que les jerarquies catòliques tenien de l’erotisme i va apostar per una obertura mental i l’acceptació de nous costums. Va criticar l’aposta oficialista de l’Església en aquest tema i la seva falsa dèria per posar-se al dia en temes de sexualitat (aleshores estava de moda el terme aggiornamento), ja que això suposava que les autoritats eclesiàstiques reconeixien estar ancorades en un passat molt remot, però que segons l’orador els seus esforços per renovar-se no eren sincers. Aranguren opinava que era preferible que els carques fossin conseqüents i es mantinguessin ferms en la seva posició més retrògada i reaccionària (però, més sincera), abans que simular un maquillatge ideològic en la forma, però no en el fons.

Partidari de descriminalitzar el sexe i d’acabar amb el sentiment de culpa generat per les relacions sexuals que desembocava en el pecat, el conferenciant es va manifestar proper a alguns psicoanalistes de l’època, com Erich Fromm. El conferenciant també va criticar la comercialització de l’erotisme, en el sentit de treure-li la seva força alliberadora d’energies positives i vitals (eros), en benefici del negoci sense escrúpols.

El filòsof va acabar la conferència amb aquestes paraules: «El desafío del cristianismo consiste en revisar lo que debe entenderse por moral cristiana y separarlo de lo que es zaherizo, de lo que es perecedero. Todo esto sin preocupación de aggiornamento, sino en una profundización de lo que verdaderamente es esencial en el cristianismo, y de todo lo que se ha ido aportando al cristianismo y que ha sido también, como en el caso de la moral burguesa, una utilización para fines que no tenían mucho que ver con el auténtico cristianismo. De modo que con esto termino, para no abusar de la paciencia de ustedes, y para que tengamos ocasión de charlar un poco. Me gustaría que ustedes expresen su opinión, su discrepancia, su conformidad o lo que quieran. Muchas gracias».

El col·loqui es va iniciar amb la intervenció crítica i discrepant del teòleg i filòsof tomista Antoni Oriol Tataret, un home que havia organitzat diversos seminaris a Vic per a blasmar el marxisme i que, en canvi, va aconseguir —a contracor— que alguns vigatans acabessin militant a les files del comunisme. El cas és que el doctor Tataret (un prevere conservador i docent d’origen cubà que va exercir de professor de teologia moral social a la Facultat de Teologia de Catalunya i es va especialitzar en la doctrina social de l’Església) va tenir un enfrontament verbal molt dur amb Aranguren, el qual el va escombrar dialècticament.

Però, el moment culminant de l’acte va ser quan, a mig col·loqui, el conferenciant va afirmar que el model familiar cristià era tan respectable com altres models familiars alternatius, en referència a les comunes hippies que ell havia conegut a Califòrnia. I va reblar el clau dient que les comunitats de religiosos i de religioses eren com comunes, molt dignes, però que en alguna ocasió determinades persones ingressaven als convents per problemes de repressió sexual. I aquí va explotar la bomba dialèctica. Mossèn Homs, cronista d’art del setmanari falangista local Ausona, es va aixecar de la butaca enfurismat i indignat, i després d’acusar Aranguren d’irreverent, va abandonar la sala, seguit d’una desena de monges dominiques i d’algun altre capellà. El curiós del cas va ser, però, que a la sala s’hi van quedar una desena de monges vedrunes (partidàries d’apoderar les dones en l’àmbit de l’ensenyament i la sanitat) que van aplaudir frenèticament Aranguren, al costat dels cristians de base, estudiants de l’Institut Jaume Callís i altres assistents.

Acabada la polèmica sessió, una trentena de persones, exultants d’alegria, van acompanyar Aranguren a la cafeteria de l’Hotel Colón, on es va iniciar una tertúlia desenfadada, es va comentar el que havia passat i es va brindar amb cava. Assegut en una butaca, Xavi Roca, amb una cara de murri irreductible, feia gala d’una indescriptible felicitat. L’esdeveniment, molt comentat a la ciutat, va ocasionar una gran commoció en ambients cristians. Ben mirat, la presència d’Aranguren va provocar un cisma a la «Ciutat dels Sants».