L’imperi de l’alfil

Quan parlem «d’amor platònic» entenem que és aquell que es manté pur, sense con-tacte físic, ja que, per a Plató, l’ideal de perfecció només pot ser un concepte abstracte, vers el qual han de tendir totes les coses. Des d’aquesta visió, doncs, la natura sempre serà perfectible, perquè el més semblant a una esfera que s’hi pot trobar son els estels, els planetes o les taronges.

Qualsevol abstracció, o concepte de puresa, serà sempre un desig, un ideal inabastable, un impossible en el món físic o, dit d’una altra manera, allò que entenem per realitat. Si no fos que, «la realitat», també ho és, d’impossible, ja que qualsevol idea o concepte que ens serveixi per a definir-la, també és una abstracció: allò que en diem i no la cosa mateixa. És l’esfera (la idea que en tenim) i no la taronja (aproximació a la forma esfèrica) que podem tocar. Perquè a l’univers tot es toca, i sovint se’ns fa difícil saber els límits dels objectes que poblen l’univers, com, cada vegada més, ens confirma la física quàntica.

D’aquí la dificultat que tenim per q definir les propietats de les coses, tot són aproximacions.

És per això que hem inventat els especialistes. Aquells que defineixen el que és i el que no és: els jutges. (no deixa de sorprendre’m que algú es consideri capacitat per exercir aquesta funció).

Els jutges sentencien, validen o rebutgen la realitat del que ens evolta. I no ens referim estrictament al terreny de la legalitat. En referim a qualsevol a qui s’hagi atorgat el dret de decidir sobre la vida i les propietats de la gent i de les coses. D’arbitrar sobre els conflictes, divergències i disputes de qualsevol situació, ja sia legal, científica, comercial, artística, religiosa… El jutge és la tercera persona, és aquell que intervé (senten-cia) quan els interessats no s’enten-en.

Quan en qualsevol àmbit les coses no funcionen «de manera natural», un jutge és cridat a discernir les causes del mal funcionament, allò que no encaixa en la pre-visió, assenyalant les diferències respecte a la llei (l’ideal) que ho impedeixen.

Antigament, aquesta funció era privilegi de l’aristocràcia, que vol dir «el govern de l’excel·lència», d’aquí el tractament que rebien. Però, el que en un primer moment pogués tenir de meritori ben aviat va convertir-se en privilegi de casta, interessada més a preservar l’estatus que a impartir justícia.

Per a evitar-ho, amb el temps els elegits ho foren per oposició, havent de demostrar els seus coneixements davant d’un tribunal. Però, qui els jutja els jutges? Massa sovint el nepotisme fa que, aquells que poden accedir al càrrec siguin els continuadors d’aquelles mateixes antigues sagues aristocràtiques. És comprensible, i molt humà, que hom intenti afavorir la parentela si pot, però el poder, per a fer-se respectar, sempre és propens a ser abusiu en contra del feble, només per a intentar quedar bé davant del seu Senyor. Això passa des de sant Pere fins al porter de discoteca. I així acaben exercint el poder «per la gràcia de Déu».

En un tauler d’escacs, l’Alfil és qui representa aquesta funció. Que en anglès se l’anomeni «Bishop» (bisbe) encara ens dóna més pistes al respecte, perquè el bisbe i el clergat, en general, són els responsables cuidadors de la moral del poble.

No és per casualitat que l’Església s’hagi inspirat en els ideals platònics per a definir-la. A ells els correspon ocupar-se que la taronja (en sentit metafòric) tendeixi vers la perfecció esfèrica —potser per això el fruit de la temptació sigui una poma, i no una taronja, que ja hi tenia més tirada— o que els humans tendim a la glòria del cel, a la perfecció divina, és a dir, vers el reialme celestial. Per alguna raó és l’Alfil qui precedeix al Rei en el tauler —que en aquest sentit, representa el futur, l’anhel de perfecció. És aquell qui té el poder de barrar o obrir pas vers un estament superior.

La paradoxa és que, tot i menar-nos vers el futur, és molt habitual encallar qualsevol procés en què intervingui fins a extrems de tragèdia còmica.

«Perquè la figura de l’Alfil engloba a tots els representants del poder, a tota la burocràcia de l’Estat, des del primer ministre a l’últim funcionari i, per extensió, a tota mena d’intermediaris del capital o la religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el Senyor: són els administradors; assumint aquest paper, des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai.» (1)

S’entén, doncs, que el personatge afecti tots els nivells socials, també en el terreny de les arts.

El funcionari és qui fixa, registra, documenta, certifica i autoritza tot allò que passa…, però no és allò que passa. Un document no és la cosa.

Com diu A. G. Calvo: «Una cosa és allò que parla i l’altra allò de què s’està parlant».

L’univers no necessita funcionaris per  continuar movent-se, simplement ho fa. Com l’artista, com el Rei, que fa el que vol, allò que l’hi dóna la gana.

L’artista és aquell que negocia, té tracte directe amb la matèria, que la toca, la manipula i la modifica. Com sant Tomàs, fica el dit a la nafra. Per això sap que la perfecció no pot ser, que la matèria sempre guanya, que l’ideal no existeix —és estèril— que és la vida que el modifica a un, i no al revés, i per això es deixa portar per ella, cavalcant-la…, si pot.

El funcionari, en canvi, tendeix a impedir-ho. El funcionari té plans, previsions, terminis, que s’han de complir. Condiciona el present, amb expectatives de futur, ordena que allò que està previst, passi. El seu ideal és que no quedi espai entre allò que està prohibit i el que és obligatori.

El resultat és castrant per a l’artista, perquè coarta la seva llibertat d’experimentar, no el deixa fruir ni fluir. L’hi amarga la vida.

És mol il·lustratiu que, en el món cultural i artístic, aquells que poden sobre-viure, siguin els seus gestors, més que aquells que fan les obres. Són els curadors, comissaris, crítics, marxants, teòrics i, finalment funcionaris, aquells que es beneficien del treball original, ocupant-se tan sols d’autentificar, certificar, valorar, i documentar cada obra, en funció de conceptes predeterminats. Decidint, segons els seu criteri, si una peça mereix ser certificada com a «esfera» o només es queda en «taronja». Són aquells que només especulen amb conceptes abstractes els que decideixen si allò que és palpable, físic i evident per als sentits, és, o no, digne de crèdit. I ja sabem que el crèdit, en el món capitalista, equival a tenir, o no tenir, la gràcia Déu. No és estrany que molts optin per ser funcionaris. Doncs, ja ho sabem, «el arte, es morirte de frío». Per a molts és més còmode fer allò que l’hi manen sense haver de pensar el perquè.

Naturalment, no és sols a l’artista a qui afecten aquestes limitacions imposades, però potser és qui n’és més conscient, ja que afecta directament a la naturalesa del seu treball i, per tant, a l’artista que tots portem dins.

En el món progressat, la contradicció insalvable entre l’ideal i allò que passa, ha acabat afectant en tot el que intervenim els humans. Ens hem atorgat el dret a ser els administradors de la terra…, i més enllà. De fet, és aquest el conflicte que tenim amb la natura. És la topada amb el funcionari-sentinella que no deixa que la vida passi. Ho veiem tots que la terra està cada vegada més contaminada, però la llei no hi pot fer res. De fet es tractaria, més aviat, de deixar de fer, però la «realitat» (allò previst) s’imposa.

Com les mesures sanitàries.

Una tendència, la d’imposar, a la qual, curiosament, potser es deixen portar més les esquerres que les dretes (si encara es pot fer aquesta distinció). És cert que l’ordre diví es pot considerar més propi de les dretes, de qui sovint es proclamen els seus representants a la terra, si bé, per això mateix, reclamen el privilegi de no haver-se de sotmetre a l’Estat (funcionarial), ja que es consideren superiors. L’enfrontament entre papes i reis és un clàssic a la història.  Per contra, les esquerres —que sempre intenten sostreure’s als designis divins i, especialment, d’aquells que diuen administrar-los— són els més donats a imposar normatives i lleis que, suposadament, ens han de fer a tots «lliures i iguals».

No cal dir que els artistes (la part viva, sensible, de cada un) fugen d’això com de la pesta.

El que abans només era un ideal orientatiu, un simple registre dels fets, una guia, ha acabat agafant les regnes, convertint-se en una imposició. És la vida conduïda per GPS. Ens ha fet idiotes (2). Que és aquell que només es guia per una idea preconcebuda. Per allò que ha de passar. Fent que fins i tot el nostres gustos estiguin predeterminats per algoritmes.

Els límits, peatges, passaports, han acabat conformant la realitat, la idea que tenim de les coses, les mesures, els noms, que fem servir per a definir-les, ens fa perdre de vista el que són de veritat.

Les fites quilomètriques de la carretera ens fan perdre de vista l’espai que hi ha entre una pilona i l’altra. El nom de una ciutat ens fa perdre el territori que l’envolta.

L’embolcall d’un objecte, o la seva foto, és pres per l’objecte mateix. L’abstracció, la llei, el prejudici, s’imposen sobre el que no té nom, ja sia perquè es desconeix, el supera, o és innombrable. Pot ser que un dia el passaport sanitari sigui l’únic referent per a la salut de la gent? Que els metges ja no escoltin al pacient? Que tot el que és orgànic estigui sotmès a digitalització?

El problema no és que hi hagi alfils que ens puguin indicar el camí (vers el Rei), sinó que l’Alfil tingui el poder i el substitueixi. L’Alfil no pot ser generós, no té pietat ni compassió, perquè allò que administra no és seu (no l’hi és propi). Però pot ser brutal, venjatiu o cruel amb aquells que no compleixen les seves expectatives.

Perquè, el Rei, en sentit metafóric, i també en el tauler, està més enllà de l’Alfil. És l’Alfil que serveix al Rei, i no a la inversa.

És el funcionari qui ha d’estar al servei del poble, i la vida, i no al revés. És el Rei, l’home lliure, l’artista, qui dialoga amb la vida, amb l’esperança de poder-s’hi entendre, però no pas per imposar-li el seu llenguatge. Al cap i a la fi, estar viu (que no sabem què és), implica deixar que la natura ens impregni, ens penetri i ens traspassi. Quan això no passa només ens queda el certificat de defunció.

Darrerament, s’ha posat de moda instal·lar uns rètols monumentals a l’entrada dels pobles amb les lletres del seu nom. Tothom ho sap, per poc despert que sigui, que el poble és molt més que el nom que figura a l’entrada. Ho sabem, que el nom no fa la cosa. Però, sembla que cada vegada tenim més necessitat d’aquesta monumentalitat simbòlica, com si el valor d’un municipi depengués de la mesura de les lletres, més que de la qualitat urbanística i del benestar dels seus habitants.

Per molt que l’escultor estigui encantat amb l’encàrrec, potser arribi un moment que totes les coses siguin substituïdes pel seu nom: que el poble ja només sigui el rètol de l’entrada, que els edificis només siguin el nom «edifici», que els monuments siguin la paraula monument…, i així amb tot, biblioteca, església, pont, castell, ajuntament, rambla, platja, incineradora…, i que les persones ja només siguin noms a les làpides del cementiri i la vida ens passi per sobre.

Notes

1. El text en cursiva forma part del llibre Manual del creador, del mateix autor d’aquest escrit.

2. Idiota: paraula que, en el seu origen, sembla que indicava aquell que només s’ocupava de las seves coses, renunciant a intervenir en tot el que podia ser d’interès comú. Aquell que vivia aïllat, «mirant-se el melic», podriem dir. Per això, actualment, s’interpreta com a «curt d’enteniment».