[Un report d’Eduard Garrell.]
I el meu germà, si hagués això pensat,
de Catalunya, la pobresa avara,
per ofendre’l, no fóra al seu costat;
car convenia veure amb vista clara
que la barca, quan carregada és,
no és bo de carregar-la més encara.
Cant VIII del Paradís de Dante Alighieri
[Traducció de Josep Maria de Sagarra]
L’any 1989 Joan Brossa imprimia un poema visual, «Contra Figura Olímpica»: la imatge premonitòria era un fotograma del Nosferatu, de Murnau, tapant-se la cara amb l’estrella de la Caixa (de Joan Miró).
Poques veus es van alçar aquells anys per alertar del desastre que cauria sobre la ciutat i els seus habitants, i les que ho feren van ser superades per la cridòria del papanatisme ben entrenat pels ciutadans del món ocupants de l’ajuntament. I el jutge Garzón. La consigna, indiscutible sota acusació de traïdoria i boicot al país sencer era: Barcelona sortirà al mapa i el món ens mirarà. I la ciutadania es va llançar, il·lusionada, a construir la seva pròpia destrucció
Ignoraven que Barcelona ja sortia a l’Atles d’Abraham Cresques, no sospitaven que un cop el món els hauria vist es vindria a cagar a la seva ciutat, a desfigurar-la i embrutir-la, ni s’imaginaven la factura que haurien de pagar per la sumptuosa festa.
Efectivament, el món els va veure i es va sorprendre amb la Barcelona que malgrat en Porcioles havia salvat les restes d’una burgesia cruel, fastigosament rica i enormement culta que en volia fer «la Viena del Mediterrani», amb una gent servicial, un clima suau, bon tiberi i mam barat i molta permissivitat.
I ara, de la festa ens queda de cos present la Vil·la Olímpica, centre de l’oci incívic, que s’ensorra sobre els fonaments de les runes de les fàbriques del Poble Nou, massa cares de retirar; el Maremàgnum, víctima de la decadència més grotesca; la collita de la llavor sembrada de bombolla immobiliària; la destrucció perversa de barris sencers en benefici dels especuladors; l’abandonament imparable d’una la ciutat insostenible. Tot plegat a canvi d’unes rondes que tocava fer d’ofici, un pavelló de concerts i un nyap de carretera fins al Muntanyà. No es va invertir absolutament res en transport públic, ni el metro de l’aeroport ni cap altre, ni en la xarxa de rodalies, ni tan sols a canviar els transformadors obsolets de la ciutat, ni en habitatge social. Però hotelers, constructors i empreses participades per l’Ajuntament, fons d’inversió, companyies aèries, FFCC, Cubiertas, Dragados, Comsa, Ferrovial, Abengoa, la Caixa, Ferrocarrils i tota la borbonalla i la saramancalla, es van folrar, a canvi de crear feines sense cap valor afegit per a servir al turisme que els ve a mirar i a cagar.
El mòbil del delicte barceloní és evident, perquè les possibilitats especulatives eren infinites i el capital invertit ha estat summament rendible.
Ara, la mateixa canilla se’n va als Pirineus a organitzar-hi la mateixa festa, però el Govern escamoteja el projecte i els informes i pretén fer un referèndum només amb els que en pensen treure profit personal i polític.
Sortosament, ja no som al 1992 i les veus crítiques són audibles per qui les vol escoltar, també els arguments en contra d’aquests Jocs, gens convincents des punt de vista social, climàtic, ecològic i econòmic.
Així doncs, em pregunto: quin és el mòbil per a cometre un més gran delicte que a Barcelona?
Si es construeixen unes infraestructures per a la neu, el gel i el fred, quan es té la certesa que, malgrat que omplin la muntanya de neu artificial, gelin pistes cobertes i refredin pavellons durant quinze dies, tot plegat quedarà obsolet l’endemà de la clausura.
Mentre el govern mareja la perdiu fent passar pels seus altaveus alguns alcaldes, hotelers, inversors i esportistes comprats o captius, la consigna és la mateixa; el Pirineu, el mateix que el 218 aC Anníbal va travessar, es veu que gràcies a ells sortirà al mapa, i el món els mirarà, i esportistes catalans guanyaran medalles exhibint la rojigualda, i això sol ens ha de fer molta il·lusió.
Incrèdul, furgo l’hemeroteca. El dia 26/12/2018 l’Ara publica una notícia: Una nova “febre de l’or” sacseja el Pirineu: tungstè (wolframi), níquel, cobalt, or, gas natural, petroli, talc. Minerals escassos alguns, usats en telefonia mòbil i indústria bèl·lica, que per qüestions geopolítiques que no cal detallar, comencen a ser llaminers malgrat les dificultats d’accés i d’explotació. La darrera dècada els habitants del parc de l’Alt Pirineu es posen en peu de guerra i es mobilitzen tot aconseguint frenar la voracitat dels especuladors. Val la pena recordar aquells fets, també aquí i aquí
Però no oblidem que el Col·legi d’Enginyers Tècnics i de Grau en Mines i Energia, es va mostrar a favor de la investigació minera mentre, al Parlament, ERC i Junts frenaven una proposta de resolució per a rebutjar el projecte. La Generalitat dóna els permisos d’explotació i si es vol explotar el mineral la concessió depèn del govern espanyol, que és qui té competència sobre el subsòl.
Pressento, que quan sigui públic el projecte, si mai l’és, veurem que les comunicacions físiques i telemàtiques, l’explotació dels aqüífers, les noves línies elèctriques, els habitatges…, no estaran pensats per a quinze dies ni per ser abandonats el setzè, i nosaltres ni tindrem temps d’adonar-nos-en i ensopegarem, un altre cop, amb la mateixa pedra.