[Un conte de Jordi Remolins.]
Amb un moviment sinuós l’escurçó va embolcallar-se sobre ell mateix amb un plaent fregament d’escates. El barroc amuntegament de núvols negres assetjava la blavor d’un cel que llençava tota la seva calorosa ira sobre aquell segment de planeta. Sobtadament, un soroll de frens va alertar al rèptil just a temps per aixecar el cap triangular mentre feia uns llengots poc amigables. El cotxe que acabava de sortir de la carretera va aturar-se a un metre del grup de còdols on reposava l’animal, després de lliscar fora de control, haver quedat suspès sobre dues rodes durant un segon, i tornar estrepitosament a terra aixecant una petita muntanya de pols.
L’últim dia de vida del fundador del casal anarquista no estava sent una bassa d’oli. Els esdeveniments dels últims mesos havien capgirat la seva existència fins a límits insospitats. La dona amb qui havia compartit els darrers anys li va explicar que durant el sopar d’empresa previ a les festes de Nadal s’havia embolicat amb el seu superior i que, molt probablement, l’embaràs que li estava dimensionant la panxa tenia uns cromosomes que no es corresponien en absolut amb els seus. Tot va ser posar fi a la relació i iniciar-ne una altra de molt més intensa amb qualsevol beguda espirituosa que se li posés a l’abast. Va ser aleshores quan va perdre bona part de la cartera de clients que tenia com a representant d’una empresa d’alimentació vegana, després d’incomplir horaris de visita, dates de lliurament i alguns errors comptables que van acabar de retruc amb el seu contracte.
La manca d’hores de son, l’adherència cada vegada més precària d’uns pneumàtics que necessitaven la jubilació i un excés en la taxa d’alcohol a la sang que triplicava el permès per la legislació, van afavorir que el vehicle que conduïa es desequilibrés sobre l’asfalt socarrat de mitja tarda. Un cop superat l’ensurt, amb el cor bategant-li encara desbocadament dins del pit, va obrir la porta del vehicle, va baixar-ne i va deixar que una bafarada d’aire calent l’angoixés més encara. Va voltar el cotxe i va adonar-se que els desperfectes eren mínims, més enllà d’una roda punxada i el para-xocs de darrere abonyegat.
Un bon glop de l’ampolla de vodka que portava al maleter va animar-lo a canviar la punxada per la roda de recanvi. Quan ja ho acabava de tenir enllestit, un vehicle policial va aturar-se també a la petita clariana.
Un agent amb unes rotllanes de suor creixent al voltant de les aixelles va baixar del cotxe patrulla i va preguntar-li si necessitava ajuda. En escoltar-li la veu arrossegada i el tuf etílic que li desprenia l’alè va girar-se d’esquena per demanar al seu company que li passés l’alcoholímetre i un broquet precintat. Tots dos s’hi van apropar mentre retornava el gat i la roda malmesa dins el maleter. Van convidar-lo a bufar i, un cop constatat que l’alcohol a la sang tenia nivell de delicte penal, van reclamar-li el permís de conduir. El fundador del casal anarquista va entrar al vehicle, va donar-los la documentació que duia a la guantera, i aprofitant un moment de lucidesa en què se li van alinear les quatre neurones del cervell —o, justament, tot el contrari— va accionar el contacte i va sortir esperitat en direcció nord. Els policies van mirar bocabadats l’escapista, després la seva fotografia i el nom al carnet, i finalment es van esguardar entre ells com si esperessin quin dels dos prenia la iniciativa de perseguir-lo o si més no de reclamar ajuda a través de la radiofreqüència del vehicle.
L’acceleració va ser tan desproporcionada que quan va prémer l’embragatge per posar segona el motor va respirar tan alleujat com una actriu porno després del seu primer gang-bang. Els retrovisors delataven que el vehicle policial encara no havia iniciat la persecució quan va arribar al canvi de rasant. Els pneumàtics van gemegar, va posar tercera i després quarta. A dos-cents metres d’una corba pronunciada va haver d’accionar també l’eixugaparabrises perquè començava a caure la pedra habitual de les tempestes d’estiu, del diàmetre de pilotes de golf. Va ser llavors, a una velocitat de cent seixanta quilòmetres per hora i amb el cel enfosquint-se sobre el seu cap, quan va adonar-se que en lloc de trobar la palanca del canvi el que estava tocant era la pell de l’escurçó que s’havia introduït en el vehicle tot aprofitant la porta oberta. I mentre perdia de nou l’estabilitat de la conducció, va ser conscient que ja no tenia ni calor ni fred ni tot el contrari i que tots els seus problemes es resoldrien definitivament en qüestió de segons.