[Text i il·lustració de Josep Nogué.]
El món serà millor el dia que l’acte de defecar esdevingui un sagrament.
Sovint oblidem que el primer que en ofereix un nadó quan arriba a aquest món és un pilonet de merda i, durant força temps, no aportarà res més, cosa que obliga als seus progenitors a subministrar-li l’aliment necessari per a mantenir aquesta producció. Tots els animals que tenen cura de les seves cries hi dediquen la major part del temps, mentre la prole no sigui capaç de procurar-se’l per si mateixa, un fet que, en els humans, sol perllongar-se força anys. És el cicle de la vida, que ens exigeix, a canvi d’allò que ens dóna, que l’hi retornem els excedents.
D’aquest trànsit la ciència n’ha fet objecte d’estudi: els metges en dedueixen l’estat del pacient tot observant allò que produeix el cos; biòlegs, nutricionistes, químics, agricultors, naturistes…, en fan seguiment per veure com s’integra, es transforma i és aprofitat en el món vegetal. La femta és or per a la terra.
Ja sia amb la nostra col·laboració, o sense, la naturalesa recicla qualsevol excrement, tot allò que és orgànic es degrada i es transforma, encara que hagi d’esmerçar-hi segles, com és el fet de convertir grans masses de vegetació en petroli.
És, però, un cicle amagat, que es produeix en l’obscuritat, dins els organismes vius, sota terra, i fins el fet d’emergir dels cossos és un acte que s’acostuma a fer d’amagat, en solitud i fora dels focus. Hi deu contribuir que l’eixida del cos es faci per la part oposada a la cara, que sol ser de més bon mirar. L’altra, en canvi, és la part impura, tant pel lloc per on es fa com pel lloc on es fa, ja que no gaudeix de cap prestigi i ha de mantenir-se amagat, són les clavegueres.
I no obstant, tenir-ne cura, marca la diferència entre una societat civilitzada i culta i les que no ho són. Romans i àrabs hi donaven gran importància. Ara quasi només ens hi referim per a parlar de les clavegueres de l’estat, sobretot en els sentit que no estan tot el sanejades que caldria.
Perquè cagar (i cagar-la) és inevitable, imprescindible, el que és insà és que no acompleixi el seu cicle, que en lloc d’abonar la vida i fer-la créixer, emmetzini tot allò que toca.
Cada dia la medecina dóna més importància a com es produeix el transit intestinal, quins processos s’hi produeixen i quin és el resultat final, fins al punt d’implantar femta en bon estat a pacients que tenen la flora intestinal alterada.
Perquè tot allò que no acompleixi el seu cicle es converteix en verí per a l’organisme que l’ha de contenir, ja sia el del cos dels animals, de les persones o de les estructures socials, polítiques o urbanes.
Des de sempre, la naturalesa ha absorbit, digerit, reciclat i transformat tot allò que produïa, degradant els materials per a poder ser reabsorbits; tan sols minerals com l’or o les gemmes tenien la capacitat de resistir-s’hi i d’aquí el valor que encara se’ls atorga.
Per contra, encara no fa cent anys, hi hem afegit els materials sintètics que no es degraden o que tenen cicles de centenars o milers d’anys. El col·lapse que això ha generat en els organismes vius el veiem dia a dia. Els materials plàstics ho empastifen tot, des dels mars a les muntanyes i des dels laboratoris als estómacs de peixos, tortugues i dofins. La terra sencera és ja un producte embolcallat d’hidrocarburs, plàstics i pesticides que provoquen la mort de milers d’espècies, incloent-hi la nostra, si ens descuidem. L’hem ben cagat de no ser capaços de digerir tot allò que produïm. Que molts d’aquest productes provinguin del petroli ja ens hauria d’advertir de la seva condició.
La nostra obsessió per la permanència, per assolir la vida eterna, per la negació a acceptar els canvis, per a fer productes que no es malmetin, ens està portant, paradoxalment, al punt de l’extinció.
Cagar sempre s’ha considerat un acte íntim i privat, ja que les distraccions entorpeixen una funció que depèn de la relaxació. S’ha de deixar que passi. Però, també, s’espera de les bones maneres que el resultat no quedi a la vista, que les restes siguin retirades i prossegueixin els seu cicle natural de reaprofitament i absorció per part del medi.
Sempre ens trobem, però, gent incívica (especialment als lavabos públics) que estampen els seus residus per les parets, de vegades amb una fúria creativa que sembla voler emular la Capella Sixtina. Que això passi als lavabos públics ja ens dóna una idea de com i perquè hem arribat a empastifar el món fins als extrems que tenim ara. És evident que no tenim una cultura del reciclatge, però tampoc els animals no la tenen i no fan el que fem els humans.
El problema, doncs, és fer productes que no es degraden, que aspiren a la vida eterna i una cultura de creixement sense mesura que pretenen tocar el cel com la Torre de Babel.
Tot allò que no es degrada, que s’acumula, esdevé un vampir, xuclador d’energies, que converteix en morts vivents tot allò que toca.
Que hi hagi corrupció forma part dels cicles naturals. Però, que amb els excrements pintem parets, que el territori s’ompli de deixalles i d’això en fem negoci i bandera, ens condemna a viure en taüts: cobrir-nos amb mascaretes i vies connectades a les nostres artèries que ens alimentin. Tan vulnerables i dependents com nounats o pacients agònics.
No hi ha res més tòxic que allò que és incorruptible. No hi ha res més corrupte que l’acumulació.
Igual que tenim un sagrament de l’eucaristia, dedicat a l’aliment espiritual, hauríem de fer de l’acte de defecar un sagrament, que ens previngui contra l’acumulació i l’estancament, destinat a evitar tot allò que pugui esdevenir permanent, enquistat o paràsit.
L’alternativa és un altre sagrament, el de l’extremunció.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
One Comment