Sobre música, amistat, comunitat i utopies

Beto Roçaman, biconstrucotr i músic, en una estada anterior a l’Amat. [Foto: Sébastien Durrer.]

Aquesta primavera tornarà a Ca l’Amat el vell amic i músic brasiler Beto Roçaman, després de la seva primera estada de tres mesos aquí l’any passat. Ara ve amb la família, amb la idea d’instal·lar-se a Catalunya.

Com podeu escoltar amb aquesta primera cançó que ha posat a Spotify, Caminho, té un gran talent musical; el mateix que té en el seu treball com a bioconstructor i en el seu tracte amb les persones. I no, no és samba ni bossa nova. D’entre la riquíssima varietat d’estils musicals de la potència musical mundial que és el Brasil, el que ell fa és reggae políticament i humanament compromès.

Ens vam conèixer a la millor escola on jo he anat, en un dels espais de més puresa i avenç ètic, humà i relacional que hagi conegut mai: l’ENCA, la trobada de comunitats alternatives del Brasil, celebrada des de fa 50 anys, oberta a tothom —no com la trobada de comunitats catalanes avui, malauradament—, sempre en una comunitat, i on, en acabar es convida els participants a integrar-la.

El 2002, en Beto i jo, amb 20 anys menys, vam decidir quedar-nos-hi. Jo només tres mesos, per a seguir després el meu camí venent un llibret sobre com crear xarxes d’intercanvi amb moneda social, i collars amb llavors de l’Amazones, cap al 3r Fòrum Social Mundial a l’altre extrem del país, Porto Alegre. En Beto s’hi va quedar més d’un any, enmig d’un bosc amazònic verge i impenetrable on s’arribava a través d’un camí estret entre grans arbres, després d’uns 15 km de pistes d’argila difícils de transitar pel fang, a 80 km de Porto Velho, Rondonia, l’Amazones brasilera.

Cal dir que la comunitat no va superar la breu mitjana temporal que acostumen a durar i, després de dos anys, ja no hi quedava ni la comunitat i ni tan sols aquells arbres, abatuts per la salvatge desforestació a Rondonia, un dels estats més afectats de la immensa bioregió amazònica.

Beto Roçaman. músic polifacètic, a l'Amat. [Foto: Dídac Costa.] — Beto Roçaman. músic polifacètic, a l’Amat. [Foto: Dídac Costa.]

També, cal dir que el mètode generós i obert de l’ENCA, que havia ajudat a donar un gran impuls inicial a una trentena de comunitats, malgrat ser també d’una coherència magnífica amb allò que és o hauria de ser el moviment comunitarista ecollibertari, no sempre permetia donar a les comunitats prou solidesa i convertia, de sobte, en membres de la comunitat persones que, com jo mateix amb 26 anys, no havien arrelat prou com per a oferir la solidesa que requereix tot projecte comunitari. I aquella comunitat tampoc no començava amb gaire bon peu quan els que vam decidir quedar-nos-hi érem setze homes i una dona… I la manca d’un hort i d’altres elements per a l’autosuficiència ens obligava a haver d’anar fent autoestop fins a Porto Velho a oferir el que sí que tenia en abundància aquell col·lectiu: qualitat artística i musical. Fent cançons i compartint alegria al mercat, a canvi del que havia sobrat i d’altres aportacions al barret màgic. Tret de mi mateix, novament, poc destre en les arts musicals —tot i adorar la música—, i al que donaven un tambor amb l’esperança que no el fes sonar gaire fort.

Aquesta trobada, l’ENCA, una celebració de la vida comunitària i de la cultura ecollibertària, i alhora una gran trobada de músics singulars, es va repetir l’any següent al mateix lloc per provar de donar més impuls a la nova comunitat, Estaçao Solar. Jo hi vaig tornar, i com l’any anterior, va ser un dels moments de la vida on més he après, en especial de germans i germanes com en Beto, que transborden humanitat, en temps on la supervivència ens fa tan difícil ser humans.

Vint anys després tots dos hem anat fent els nostres camins, amb força coherència, malgrat tot, amb aquelles idees, aprenentatges i maneres de fer. Tot i la derrota política en què està l’amor, la vida comunitària, el progrés, l’obertura, la generositat, la pau i la germanor, en favor del diner, el poder, les dretes i els imperis.

Consolidació de les ruïnes del Casic de l’Amat. [Foto: Sébastien Durrer.]

La seva música està plenament alineada amb la proposta política i musical de Ca l’Amat i el projecte d’Ecovila, i amb tot el cooperativisme, ecologisme, espiritualitat laica i ecumènica, i cultura ecollibertària en què treballem.

Quan arribi, tothom qui vulgui està molt convidat a conèixer-lo aquí a casa, on s’estarà fins que trobi el seu lloc al continent, i on farem moltes jam sessions, molta música informal entre amics i, si es pot, algun concert. Qui vulgui ajudar convidant-lo a tocar en altres llocs, així com oferint-li feina com a bioconstructor tot terreny: pedra, fusta, adob, superadob, etc, ho agraïm! Un cop que nosaltres també l’haguem ajudat, i ell a nosaltres avançant en l’Alberg del Puig Amat, la nostra propera gran missió, i que ell mateix va arrencar l’any passat en la seva primera fase de consolidació de ruïnes.

Aquí sota hi podeu llegir la lletra traduïda d’aquesta meravellosa cançó, Camí, de Beto Roçaman. (Roça vol dir camp, conreus.)

Escolteu-lo per Spotify per ajudar l’artista, que s’ho val!