[Un report d’Eduard Garrell.]
Tot i que potser s’ho va inventar en Tísner, en Joan Pich i Pon, que fou alcalde de Barcelona, contemplant la ciutat des del Tibidabo, va exclamar: «Quanta propietat urbana! Potser el mateix dia, acompanyat del rei Alfons XIII, li va fer observar: «Majestat, ante sus pies, la ubre».
Quan el visigots Ataülf i Gal·la Placídia van arribar a Barchinona, van trobar que la muralla romana feia patxoca i que la ciutat era un gran centre de producció i exportació de vi, oli i gàrum i van renunciar a Tàrraco, malgrat ser el centre del poder polític i militar. Comencem bé, la pela és la pela. A més, a Tàrraco, potser no hauria estat possible que hi convisquessin dos bisbes, dues basíliques, un rabí i una sinagoga. Bàrcino ja era tan acollidora i cosmopolita com ara, i potser per això, a més de ser una ciutat asfixiada, insalubre i malalta, van començar tots es mals que l’han fet patir durant segles.
El 1854, la ciutat, en un context revolucionari, de crisi econòmica i de salut pública i durant un brot de còlera, va començar a enderrocar les muralles que l’envoltaven, també per la banda de mar, perquè com totes les ciutats obligades a viure en la seva proximitat, se’n defensava. A partir de l’evolució de les armes de foc, durant els segles XVI i XVII va bastir la muralla de mar i els baluards, unes construccions que es van anar endurint i alçant a tenor de l’evolució de l’artilleria.
L’enderroc es féu per etapes, començà amb la muralla de terra i el 1860 donà pas a l’expansió del pla Cerdà; tot seguit, el 1868, s’enderrocà l’odiada ciutadella i no fou fins el 1881 que s’enderrocà la muralla de mar que permeté la reforma del port i la integració de la Barceloneta. Per tant , Barcelona no s’alliberarà de l’opressió de la poliorcètica imposada pels espanyols fins ben entrat el segle XIX i s’hagué de sotmetre al pla Cerdà, rebutjat pels patricis barcelonins, que preferien el pla radial i monumental de Joan Rovira.
El 14 de setembre de 1860, després de moltes disputes entre els diferents projectes, la reina Isabel II posava la primera pedra del pla Cerdà, finalment imposat pels espanyols, que va començar a prendre empenta cap al 1870, quan el pronòstic de Pich i Pon quallà en la mentalitat dels patricis barcelonins.
L’Exposició Universal del 1888 va servir per a enderrocar i urbanitzar la Ciutadella i va ser un èxit econòmic i de projecció europea de Barcelona.
La pich-i-poniana del Tibidabo devia caure cap el 1908, amb les muralles de Barcelona del tot enderrocades i els eixamples començant el rodatge mentre s’obria la terrible ferida de la Via Laietana, amb l’objectiu de badar Barcelona al mar, amb sacrifici de convents, palaus i uns 10.000 ciutadans expropiats, desplaçats, centrifugats, gentrificats que en diem ara. Objectiu, aquest del mar, mai aconseguit. No oblidem que Francesc Cambó tenia una bona part de la immensa fortuna invertida en la operació de la Via Laietana i en nombrosos solars, el valor dels quals va arribar a multiplicar-se per cent.
El pla higienista i futurista ideat per Cerdà va ser prostituït just en néixer pels interessos dels propietaris i dels especuladors. Fóra de babaus pensar que els eixamples de Barcelona, amb els edificis amb escales esgrafiades, principals, entresols i primers amb tribunes i balconades, els recargolaments arquitectònics i els excessos modernistes, anaven destinats a allotjar treballadors i menestrals. Com a molt —i mentre no s’instal·laren els ascensors—, podien optar a llogar els pisos més alts i més humils. Les classes treballadores barcelonines es repartiren pels pobles que havien quedat integrats a la urbs: Gràcia, el Poble-sec, el Poble Nou, Sants, Sarrià, la Barceloneta…
Inspirats per l’èxit de l’Exposició Universal, vint anys després es funda la Comissió d’Atracció de Forasters (1906-1909) amb la finalitat d’atraure turistes a la ciutat i la bona intenció d’amortitzar les inversions dels eixamples i mantenir-ne ben viva la plus vàlua. Pich i Pon, Cambó i els seus amics es fregaven les mans.
Aquesta Comissió, que fou municipal i per tant mal finançada, és substituïda per una societat mixta, amb participació municipal i privada, un model que ha arrelat: la Societat d’Atracció de Forasters i promoció del Turisme (1908- 1939)
Aquesta societat persegueix el propòsit de promoure Barcelona com a destí turístic de primera, lligat al Noucentisme, per atraure visitants, «posar-la al mapa» i civilitzar-la.
Gonçal Arnús, un dels artífex del projecte, edita una obra pionera i premonitòria —Barcelona Cosmopolita— (1908) que és una declaració d’intencions del futur de la ciutat.
En aquest fulletó de 70 pàgines, que no es troba ni a les Biblioteques, Arnús proposa una reconstrucció física i social de Barcelona, d’acord amb el seu imaginari eurocèntric, burgès i liberal i classista. Estigmatitza les festes populars, la classe obrera, ridiculitza els localismes, la manca d’urbanitat de la població, la presència dels nens que molesten jugant al carrer, el caràcter revolucionari i reivindicatiu de la ciutat. Proposa canviar les dates de les celebracions, com la Mercè, perquè els ganduls no allarguin les vacances i no coincideixin amb la temporada alta. Critica fins i tot les elits per no fer-se prou responsables de la construcció d’un nou ordre social i moral, civilitzat i dòcil, pel que demana mà dura a les autoritats, concedint al turisme una autoritat moral i de superioritat. Val a dir que els catalans han de ser objecte passiu d’observació per un turisme colonial.
Cal recordar, com a anècdota, com en aquell principi de segle, desapareixen les barretines i son substituïdes per gorres i barrets.
El patriotisme es demostra amb la submissió.
De Pich i Pons a Ada Colau, Barcelona passa per l’Exposició Internacional del 1929, que consolida el Noucentisme i unes quantes millores urbanístiques a la ciutat, la construcció del metro i el considerable augment de la immigració que comportà la construcció de diversos barris de cases barates i de barraquisme: Besós , Poble-sec, Can Tunis, el Somorostro (que acollia 15.000 persones), el barri de Pequín o el Camp de la Bota, el barri de la Plata, el del Bon Pastor, Can Peguera, el Barri Roig de les cases baixes…, barris que van augmentar després de la guerra i que van perdurar fins ben a finals dels setanta.
Però la propietat urbana de Barcelona no para de créixer. Porcioles, preocupat per l’habitatge encarrega la construcció de Montbau mentre edifica als terrats de la ciutat, la lliura a l’automòbil i permet, com a concessió política i consol, el catalanisme antropològic.
Al 1986 Barcelona es fa la cirurgia estètica per vendre’s a bon preu el 1992 al capital internacional i als arquitectes que li dissenyen l‘sky line adient, i ara, Ada Colau li posa el bòtox necessari, no sé si per estupidesa o mala fe, perquè la «ubre» no pari de rajar i que continuï la festa.
La Barcelona cosmopolita de Gonçal Arnús fou una obra premonitòria i el manual que Turisme de Barcelona recuperat el 1919 per l’Ajuntament de la ciutat diu impúdicament en la justificació de la seva reedició: « …resulta especialment sorprenent que l’ideari plantejat a l’obra Barcelona cosmopolita coincideix amb l’estratègia turística dels nostres temps».
Barcelona és un gran parc d’atraccions i un negoci immobiliari de primera magnitud, una gran operació comercial que no pot ser pertorbada per aquells que només hi volen viure i treballar. Barcelona cultiva talent, start ups (empreses emergents), immigrants amb cartera, estudiants internacionals, jubilats de l’opulenta Europa, tele-treballadors, hubs, clusters, pipe lines, iots de luxe, creuers, milers de metres quadrats d’oficines per a empreses que no existeixen, pisos de luxe, turístics i malgrat tot encara no és el Silicon Valey de la Mediterrània, ni ho serà, perquè l’operació només és immobiliària i prou.
Barcelona expulsa els veïns, els vells, els treballadors, els pobres, els joves, les putes, els transvestits, els independentistes, els «locals» que emprenyen amb la llengua i les tradicions. Els fa fora i després els posa dificultats per poder-hi tornar, ni tant sols a treballar. La Barcelona socialment activa, reivindicativa i emprenyadora ha estat desarticulada, o subvencionada. Ho demostra que en quaranta anys s’ha perdut una quarta part de votants sense perdre població.
Catalunya està decapitada, Barcelona ja no té arrels amb el país, és cosmopolita, guapa, mestissa, exòtica, bruta, intercultural, és una marca comercial i un nom que engreixa els actius de les multinacionals. Tot plegat, molt fràgil.
Cito Manuel Delgado quan diu que a Barcelona hi tornaran les putes, els transvestits, els pobres, els independentistes i tota la resta d’indesitjables.
Si no fos així, caldria cremar el pamflet de l’Arnús i anar a buscar el d’en Fages de Climent: Vila-sacra, capital del món, i refundar Barcelona amb un model molt més actual i intel·ligent que el d’aquesta colla de carques que no ha canviat gens durant més de cent anys.