[Un article de Toni Coromina.]
La contracultura americana, impulsada pels escriptors de la generació beat i els primers hippies, va néixer a mitjan anys seixanta del segle passat en un context molt particular caracteritzat pel rebuig als valors socials i les maneres d’entendre la vida en aquell país, mentre que aquí, a Catalunya —amb una situació politicosocial i uns costums molt diferents— les seqüeles i la seva influència directa van arribar a començaments dels setanta, encara que amb uns altres fonaments ambientals, històrics i d’entorn cultural.
A Catalunya, aquells dies va germinar una joventut contestatària cansada de la repressió política, religiosa, educativa i de costums. Però tot i tenir uns certs lligams amb els anarquistes de la restaurada CNT, els contraculturals no estaven adscrits a cap organització determinada, encara que també hi havia molts joves que aquells dies es van rebel·lar contra el sistema des d’organitzacions socials i partits polítics clandestins. Però, amb més rauxa o més seny, uns i altres eren contestataris i la transversalitat de la seva rebel·lia sovint era difusa. Tot hi haver-hi diferències formals (els primers eren més antiautoritaris i els segons estaven més lligats a l’ortodòxia i a la disciplina de les seves organitzacions) la joventut rebel de l’època, a banda del canvi polític inherent a l’agonia del franquisme, es va trobar amb un canvi de costums que va afectar tothom. Alguns dels factors determinants van ser la música anglosaxona, la psicodèlia, l’onada de llibertat sexual, les filosofies orientals i la contestació espontània promoguda pels joves rebels nord-americans que s’oposaven a la guerra del Vietnam, sense oblidar els efectes i el ressò del Maig francès de l’any 1968, o la pròpia iniciativa juvenil que vol saltar barreres quan se li coarta la llibertat d’expressar-se o d’actuar sense traves.
La dècada dels setanta es va encetar amb la separació dels Beatles, però a casa nostra va començar d’arribar una allau inesgotable de música anglosaxona. Durant els primers anys va tenir una importància cabdal la influència hippy i contracultural, l’herència dels propis Beatles, el rithm & blues dels Rolling Stones, el rock contundent i elegant de Creadence Clearwater Revival, l’alegria dels grups psicodèlics de Califòrnia, la poètica de Bob Dylan i Donovan, la potència elèctrica de Jimi Hendrix, les propostes del rei del blues blanc John Mayall, les aportacions novedoses de Pink Floyd i King Crimson, a més de les cançons d’una inesgotable llista de grups i músics que podria omplir pàgines i pàgines d’una enciclopèdia musical: Frank Zappa, Cream, Jethro Tull, Santana, Eric Clapton, Genesis, Johnny Winter, James Brown, Peter Green, Jeff Beck, Janis Joplin, Roxy Music, Canned Heat, Neil Young, Jim Morrison… Els grups estatals que es van escoltar més a l’època eren Smash, La Banda Trapera del Río, Leño, Coz, Triana, Gualberto, El Gran Wyoming, Ramoncín…
A la meitat de la dècada, el juliol de 1975, es va celebrar la primera edició del festival Canet-Rock. Tal com anunciava el cartell promocional, van ser «12 hores de música i follia». El festival es va convertir en l’esdeveniment més important en l’ona contracultural que s’ha pogut veure mai a Catalunya. Prop de 30.000 joves hi van assistir carregats amb motxilles i sacs de dormir. Entre els grups presents hi havia Pau Riba, Lole y Manuel, Barcelona Traction, Jordi Sabatés, Gualberto, Fusion i Iceberg.
Durant aquella dècada, els joves acostumaven a freqüentar bars musicals. Qui signa aquest escrit es va foguejar al mític local can Grapes, a Taradell, on ens vam congregar regularment la majoria de joves contraculturals i ‘rockers’ de la Plana de Vic. Altres bars semblants van ser El Mugró de Vic i, més tard, La Mosca de Folgueroles. Mentrestant, a la capital catalana els més contraculturals solien visitar el Zeleste, La Enagua i el bar London.
Malgrat la uniformitat general, a Vic, on jo vaig viure el moviment contracultural, sempre hi havia hagut esperits lliures, personatges solitaris que anaven al seu pedal, bohemis, ciutadans extravagants i excèntrics, heterodoxos i gent que s’apartava dels arquetips lligats a la normalitat, que per la seva originalitat van marcar les vides d’alguns vigatans que, anys després, vam esdevenir joves contraculturals, un nom que alguns sectors de l’esquerra organitzada en partits associaven —de vegades malèvolament— al fet d’anar contra la cultura, quan, en realitat, érem contraris a la “cultura oficial” i promovíem una cultura alternativa.
Durant les dècades dels setanta i dels vuitanta, els contraculturals vigatans teníem el quarter general al Cafè Vic. Amb 150 anys d’història va ser un dels establiments públics amb més solera de la ciutat, fins que va tancar les portes, l’any 2000, coincidint amb l’arribada del segle XXI. Des de la segona meitat del segle XIX (quan es deia Cafè del Centre), sempre va ser un lloc de trobada de parroquians majoritàriament republicans que hi anaven a fer el vermut i el cafè, i a jugar a la botifarra o al dòmino. Però de mica en mica, la colla de nois peluts i noies amb faldilles llargues estampades i cabàs a l’espatlla es va anar incrementant. La majoria de joves de la primera fornada d’assidus del Cafè Vic havíem nascut durant la dècada dels cinquanta i vam començar a freqüentar el local pels voltants de 1972. A finals dels setanta i principis dels vuitanta s’hi van anar incorporant colles de nois i noies que tenien entre 5 i 10 anys menys que l’aplec de místics, pòtols o contraculturals més grans. Uns i altres van acabar conformant el peculiar paisatge del Cafè Vic en el seu màxim esplendor.
Els primers mesos vam començar a fumar algun porro de manera discreta; quan la Rosita (la fantàstica mestressa del local) preguntava què era allò que fumaven i que feia una olor tan especial, els joves responíem que era «tabac holandès embolicat amb paper de fumar». Al cap d’un any, però, la propietària es va adonar que fumàvem haixix i marihuana i els ‘fumetes’ vam passar a embolicar els porros al carrer.
L’amic Jordi Casadevall, membre de la Coral Vajillas i de l’Esbart Recreatiu Palafox, recorda així el Cafè Vic: «Era un local una mica deixat, però ens hi trobàvem com a casa. Hi havia gent molt diversa: avis de tota la vida, gent de la faràndula en general i persones amb ànsies de noves experiències psicotròpiques, espirituals o vivencials. Alguns van acabar integrant-se a la comunitat gnòstica dels Rosacreu, altres es van fer budistes i uns de més enllà, anarquistes. I alguns, també, es van quedar pel camí. A les taules tant es podia parlar de Kafka com dels llibres de Carlos Castaneda, o muntar viatges iniciàtics. I als estius organitzàvem excursions al riu, on anàvem a banyar-nos en pilotes (si era de nit, assaltàvem alguna piscina). No érem pas tots de la mateixa colla, però en algunes iniciatives s’hi afegien joves d’altres tendències. Quan a Vic passava alguna cosa que provocava la rialla general (i també alguna emprenyada particular), la gent del carrer solia dir “això segur que ho han fet els del Cafè Vic”.»
Un dels trets més característics d’aquella generació era la tendència a voler viure en cases de pagès (alguns ho van aconseguir) i les ganes de viatjar cap a Orient, a remolc de les influències del budisme i de l’hinduisme, doctrines que van penetrar, sobretot, a través del llibre Sidharta, d’Herman Hesse, les influències de la contracultura americana o els popes de la generació beat. Per la proximitat amb el Marroc, alguns dels pòtols del Cafè Vic van anar (entre el 1972 i 1975) a Xauen i a Marràqueix. Altres van viatjar a Mèxic o Eïvissa. I algunes noies van optar per instal·lar-se una temporada a Mojácar.
El primer de la colla que va fer un viatge iniciàtic com cal va ser el folguerolenc Cinto Torrents (avui professor de la Universitat de Vic) que, durant sis mesos, l’any 1975, va seguir amb un seu cosí la ruta d’Orient, per terra, des de Vic a Katmandú, passant per Turquia, Iran, Afganistan, Pakistan, Índia, Ceilan i Nepal. En aquella època no hi havia guerres a l’Orient Mitjà i el camí, tot i tenir dificultats, no presentava els perills actuals. El mateix Torrents, en anys posteriors va viatjar a Mèxic, Ruanda, el Salvador, Argentina, Paraguai i Brasil. Després d’ell, una bona colla de joves vam viatjar a l’Índia.
Tot plegat va coincidir amb l’època de les primeres plantacions casolanes de marihuana i les primeres experiències psicodèliques amb LSD, els famosos trips, uns viatges a l’interior de la ment que es podien fer sense moure’s d’un pis o d’una casa de pagès. Tanmateix, en més d’una ocasió, grups de joves desfilaven pels carrers de Vic en comitiva (fins i tot pel davant del quarter de la Guàrdia Civil), carregats amb mantes de colors i amb les cares pintades, en direcció a la font dels Frares o a la roureda del Cantarell, a compartir els seus viatges al·lucinògens provocats per l’LSD.
A més del Cafè Vic, molts de nosaltres també freqüentàvem l’Snack de la Plaça, un establiment que va anar paral·lel amb la història política democràtica de la dècada dels anys setanta i vuitanta, on van confluir gent de totes les tendències. A les apassionades tertúlies quotidianes, militants socialistes i comunistes debatien amb autogestionaris i nacionalistes radicals; hi havia convergents que se les tenien amb republicans; escèptics que polemitzaven amb pacifistes i objectors de consciència; sindicalistes que recriminaven als membres de l’Assemblea de Catalunya les seves tendències interclassistes; o contraculturals que rivalitzaven amb els intel·lectuals per veure qui la deia més grossa.
L’abril de 1976, mesos després de la mort del dictador, en el context de les festes populars de sant Jordi, l’Assemblea de Catalunya va organitzar una trobada festiva i reivindicativa al Gurri Xic, que va comptar amb la presència d’una vintena de joves de contraculturals. L’acte va desembocar en un enfrontament pacífic amb els dirigents de l’Assemblea de Catalunya. Els contres, que érem antifranquistes, però també criticàvem l’autoritarisme i el pactisme del partits democràtics organitzats, vam interrompre un parlament de Rafael Ribó, armats amb tambors i instruments musicals; portàvem màscares a la cara i exhibíem caricatures gegants de personatges de còmic, a més de dues pancartes. L’una deia: «Ni pactes ni hòsties», un text que va ser replicat per Ribó amb la frase: «Estem pel pacte perquè no volem rebre més hòsties!»; l’altra pancarta proclamava: «La revolució per etapes és el coitus interruptus del proletariat». Aquesta acció va ser la primera d’una colla d’actes protagonitzats pels antiautoritaris osonencs, amb l’objectiu de palesar les contradiccions de l’oposició oficialista al règim posfranquista..
Miquel Pérez, un dels protagonistes de l’enfrontament del Gurri Xic i integrant de la colla que va interrompre l’acte de l’Assemblea de Catalunya, explica que ell sempre havia estat molt polititzat, però que no li agradaven els partits: «Això que haguessis de creure i fer bondat, no em feia el pes. Després de tastar la llibertat, descobrir noves actituds i viure experiències psicodèliques, algunes coses ja no ens les crèiem. No combregàvem amb cap organització i ens miràvem les coses una mica des de la distància. Els polititzats eren un referent de proximitat i amb ells teníem en comú la contestació contra l’aberració de la dictadura. Els que des dels partits lluitaven amb les armes de la disciplina i el dogmatisme exercien una contestació purament intel·lectual, però en la forma eren molt acadèmics, amb molts arquetips semblants als de les escoles religioses. Nosaltres vèiem els polítics tradicionals com uns seguidors de consignes: “això és blanc, això és negre; això és bo i això és dolent”. Nosaltres hi posàvem una mica més de dubte i érem iconoclastes. Vam anar al Gurri Xic amb ganes de provocar i passar-nos-ho bé. Va resultar ser una forma de contestació imaginativa que se sortia del que ells tenien previst. Bàsicament, però, l’objectiu era divertir-nos. D’altra banda, dins dels partits polítics també hi havia molta gent que s’ho volia passar bé i que hi era, entre altres motius polítics, per lligar i relacionar-se».
A la tardor d’aquell mateix any, durant la presentació a la llibreria La Tralla del llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya, a càrrec de Jordi Pujol (abans de convertir-se en president de la Generalitat), un contracultural es va plantar davant d’ell, a un metre de distància, i va estar durant gairebé 40 minuts assenyalant-lo, immòbil, amb el dit índex. Però de la mateixa manera que aquest jove, que portava el cap rapat, va aguantar tota l’estona sense immutar-se, el mateix va fer Jordi Pujol, que va pronunciar la seva conferència impertorbable, com si el contracultural no hi fos. Aquesta acció va merèixer moltes crítiques per part dels militants de les organitzacions polítiques.
Els mesos anteriors i posteriors a la mort de Franco, molts dels nois contraculturals de Vic vam ser cridats a files. Davant l’evidència que cap de nosaltres no tenia cap ganes de fer el servei militar, però tampoc de complir les duríssimes penes que havien de suportar els objectors de consciència, vam optar per al·legar malalties inexistents per lliurar-nos de la mili, després d’assessorar-nos amb els corresponents especialistes mèdics en les diferents dolences. La majoria (prop d’una vintena) vam al·legar depressió i altres disfuncions mentals o neurològiques (esquizofrènia i epilèpsia). Els uns ho van fer abans d’anar al campament i altres al moment d’incorporar-se a files. N’hi va haver que van muntar espectaculars numerets, com enfilar-se a dalt d’un arbre i negar-se a baixar. Altres es pixaven al llit. Un músic destinat a Còrdova, per exemple, es va passar deu dies amb un auricular enganxat a l’orella; i quan els militars li demanaven què feia, ell contestava que escoltava Ràdio Andorra. També hi van haver casos curiosos: dos reclutes que volien acabar la mili per la via ràpida, van fer tan bé el seu paper que van tenir la mala sort d’haver d’estar dos o tres mesos internats a les dependències psiquiàtriques d’un hospital militar perquè els metges de l’exèrcit els volien ajudar. D’altra banda, els reclutes que suposadament patíem depressió, tampoc no havíem de fer massa comèdia, donades les circumstàncies i l’ambient tan deplorable d’un quarter militar.
Altres reclutes van al·legar que eren estrets de pit, que tenien els peus massa plans o massa corbats (com en el cas d’un dels millors escaladors de Vic, que se’n va lliurar per aquest motiu). També hi va haver gent que sense patir cap disfunció visual va al·legar vista maligna i es va posar unes ulleres molt graduades. Per sort, però, la pràctica totalitat dels que vam fingir malalties (prop d’una quarantena) vam ser declarats inútils per un tribunal militar. I ja se sap que els tribunals militars no s’equivoquen mai i sempre tenen la raó. L’elevada proporció de vigatans declarats inútils va portar alguns metges castrenses que visitaven els reclutes a exclamar en més d’una ocasió: «¡Vaya otro de Vic!». Hi ha qui afirma que l’exèrcit va acabar diagnosticant una nova malaltia: «El síndrome de Vic».
Dos dies abans del Mercat del Ram de 1976 es va inaugurar al Passeig l’estand oficial de l’Ajuntament. L’acte, que se celebrava al vespre amb tota la pompa del món i la presència de guàrdies municipals vestits de gran gala, es va iniciar amb la presentació de les pubilles i després hi van haver els discursos habituals de les autoritats. Mentre l’alcalde Sadurní feia el seu parlament, es va començar a desconcentrar quan va sentir el dringar d’unes monedes que anaven caient al seu costat. Al final, un membre de la policia municipal va descobrir que les monedes (peces de pesseta) les llençaven alguns joves de la colla del Cafè Vic. Acabat l’acte, la policia municipal va identificar tres dels bromistes emprenyadors —entre ells, un servidor— que vam ser castigats, per ordre de l’alcalde, a passar quatre tardes de diumenge a les dependències de l’Ajuntament, en qualitat de semi-detenció. El càstig, però, ens va fer molt feliços als tres borinots, ja que a l’hora de pagar la penitència ens vam dedicar a jugar al parxís a l’Ajuntament i a fer-nos uns espectaculars tips de riure. Veient que ens ho passaven tan bé, els municipals ens van aixecar el càstig el segon diumenge de compliment de la sanció.
Els contraculturals d’inspiració àcrata van protagonitzar algunes anècdotes durant les celebracions dels primers mítings polítics organitzats a Vic als inicis de l’anomenada «transició». La presència del grup en aquesta mena d’actes polítics pretenia posar en evidència la conducta domesticada i submisa als líders per part dels militants i simpatitzants dels partits. Així, el febrer del 1977, van presentar-se al míting que havia organitzat ERC al Cinema Vigatà, vestits amb americana i corbata, ben clenxinats i amb un braçalet amb la bandera catalana al braç. Però la seva presència a les butaques va durar poc, ja que mentre un orador republicà, Eduard Sánchez, vingut expressament de Barcelona va iniciar el seu parlament, la desena de bromistes van esclatar a riure i van ser immediatament expulsats.
El maig de 1977, un grup de militants joves dels partits d’esquerres i els contraculturals que havien estat expulsats del míting d’ERC es van presentar al que Alianza Popular (el partit dretà de Manuel Fraga) feia al pavelló municipal, amb ganes de boicotejar-lo. En total, els joves contraris a l’acte érem una quarantena. El públic estava format per un miler de simpatitzants de dretes, molts d’ells alcaldes i regidors franquistes o antics dirigents del Movimiento. Només d’arribar, Mortadelo i Filemón, els mítics agents de la secreta, es van asseure darrere dels intrusos per controlar-los. A resultes de la dura intervenció del nombrós servei d’ordre, ben aviat van començar els incidents, amb empentes i insults; fins i tot hi va haver un tret de pistola (ningú va saber si era de salva o no) disparat per un sicari de l’organització. El servei d’ordre també va ruixar amb un esprai els ulls d’un noi que s’oposava a la ideologia dels reunits. Els incidents a fora del pavelló es van multiplicar i hi va haver amenaces contra els periodistes que cobrien l’acte. Finalment, el míting va quedar interromput.
El mes d’agost, un acte protagonitzat per dos contres al Seminari de Vic, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, va portar molta cua. Els músics de la Banda Puig van fer un passant pels passadissos i el pati del recinte, seguits d’una comitiva d’uns quants joves, alguns dels quals anaven guarnits amb una samarreta que portava la inscripció «Poble català, posa’t a follar!», en referència a l’eslògan de la Marxa de la Llibertat que deia «Poble català, posa’t a caminar!». Un grup de feministes radicals presents a la Universitat d’Estiu van recriminar el text de la samarreta, que van trobar ofensiva. Després hi va haver un acalorat debat entre feministes i contraculturals que va acabar amb les feministes acusant els contraculturals de «fal·lòcrates’».
Tanmateix, el fet més característic i destacat del moviment contracultural vigatà i osonenc va ser la seva fecunda i frenètica activitat lúdica, i «cultural», en forma de happenings i performances, l’edició de revistes, l’organització de desenes de concerts, l’organització de proves esportives desenfadades —com el Periple Pantaner de Sau—, la representació d’obres de teatre sota el nom de Grup de Treatre Trilingüe La Troca, que sense pretendre fer teatre convencional ni tenir cap pretensió de passar a la posteritat o d’assolir la glòria teatral, va omplir patis de butaques, amb l’objectiu únic de divertir-se i divertir els espectadors. En les diferents facetes i formats, la colla de contraculturals es va aixoplugar sota diferents organitzacions fantasmes o paraigües absurds: Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona, Esbart Recreatiu Palafox, Astilleros del Ter, Club dels Imbècils, Federació de Fracassats del Baix Ripollès…
A partir de la segona meitat dels vuitanta, l’activitat d’aquells joves va anar minvant, coincidint amb la formació de parelles estables i la tendència a suplir el marc de les colles per uns altres paràmetres de convivència. Aleshores, les seves facècies es van veure desplaçades en benefici de l’afició a la música, els bars musicals i les festes privades més reduïdes.