El misteri de les roses negres

Roses negres d’Halfeti (Turquia). [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Durant la diada de Sant Jordi s’omplen els carrers i les places de parades de roses, n’hi ha de tots colors: vermelles, blanques, roses, liles, taronges…, i en d’altres molts colors que no es troben a la natura, com en morat, platejat, daurat, blau, negre, celeste i arc iris, es pot dir que cada any en surt alguna de color i combinació diferent. Em centraré en la rosa negra.

Existeixen roses negres en el seu estat natural, no són un mite ni és la barreja de combinacions, és cert que existeixen, però només creixen de forma natural en una sola regió del món…, Halfeti, a Turquia. Tenen aquest color pel pH de l’aigua i per uns pigments hidrosolubles. Es consideren un símbol d’esperança, passió i misteri.

Les roses negres de Halfeti són les úniques que només creixen en el món de manera natural en petites quantitats en aquest indret situat al sud de Turquia.

Halfeti és un poble que es troba submergit sota les aigües del riu Eufrates. Els habitants d’aquest poble es van adonar a la dècada dels noranta del fenomen tan especial que feia que les seves roses negres fossin úniques a tot el món. Quan es va construir la presa de Birecik, els veïns de la localitat van ser traslladats a 10 km d’aquesta. Juntament amb les seves pertinences, també es van emportar les seves plantes i les seves roses negres. La sorpresa va ser veure que, en trasplantar-les a la nova població, els seus rosers només donaven roses vermelles.

La densitat del sòl i la combinació de les antocianines (uns pigments hidrosolubles) són els responsables d’aquest singular fenomen. Les condicions úniques del terreny i els nivells de pH de les aigües subterrànies de la zona que es filtren des del riu Eufrates fan que el color vermell carmesí que presenta originalment aquesta flor esdevingui un negre intens molt sofisticat. Però a més, hi ha una cosa que les fa encara més exclusives. I és que només creixen durant els mesos d’estiu. La resta de l’any, el seu color és d’un vermell molt intens.

Les investigacions i experiments que es van portar a terme, van constatar que les condicions de cultiu no eren les mateixes que les del poble original. En haver-se alterat els paràmetres del sòl i de les aigües subterrànies, les flors ja no es pigmentaven de color negre. Amb l’objectiu de salvar les seves roses negres, les autoritats van decidir instal·lar hivernacles prop de l’anterior ubicació en la qual es trobava la localitat d’Halfeti. Les roses van tornar a recuperar el seu bellíssim color.

És precisament aquest misteri el que fa que siguin flors tan demandades i que molts es preguntin si realment existeixen les roses negres naturals.

Curiosament, els turcs mantenen una relació d’amor-odi amb les roses d’Halfeti, ja que, tot i que saben perfectament que són úniques al món dins de la natura, per a la seva cultura són presagi de mort i de males notícies. I cal dir que els turcs són molt supersticiosos amb aquest tipus de qüestions.

Tot i que per a algunes persones són símbol de mala sort i per a altres són objecte de fascinació, el que és sorprenent és que les roses negres existeixen a la natura i que creixen de forma salvatge, desmitificant la part de llegenda urbana i de misteri que durant tants anys ha girat al seu voltant.

No hi ha una llavor de rosa negra que puguem plantar al nostre jardí. La més propera són les varietats híbrides que s’aconsegueixen a través de dues varietats de roses molt fosques, les vermelles i les violetes, i les roses que es tenyeixen en els vivers.

I, lamentablement, no és possible comprar roses negres d’Halfeti, ja que es tracta d’un exemplar protegit.

Reflexions d’un gandul fracassat. Sant Jordi, o campi qui pugui?

Escultura de Sant Jordi del bateà Frederic Galcerà al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. [Foto: gencat.cat.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

La participació, que avui molts posen al cim més alt, és la vàlvula de sortida de la vulgaritat i del cretinisme.

Albert Jané


Un cop superades les llegendes, mites, històries i tradicions que corren sobre la diada de Sant Jordi, cal no oblidar que el Dia del Llibre és una festivitat mercantil. Si bé la diada es va fer coincidir amb efemèrides literàries, la intenció, en una època que l’activitat editor-llibreter estava íntimament lligada i molts editors-llibreters vivien dels subscriptors, calia buidar els magatzems, treure les velles edicions per fer lloc a novetats i reedicions. Objectiu final: vendre llibres.

Sant Jordi no és popular perquè molta gent vengui llibres, sinó perquè molts catalans en compren.

Així, el dia de Sant Jordi, coincidint amb una vella tradició, la de regalar roses a les senyores, costum que ve del segle XV, es va anar convertint en una tradició catalaníssima, i barceloníssima, ara estesa per tot Catalunya i de plagi o imitació impossible arreu on s’hagi intentat.

El descompte i l’oportunitat de trobar alguna obra retirada dels aparadors o les lleixes, amanit amb la simbologia de la identitat lligada a la cultura i a l’amor, eren uns elements irresistibles per a representar a qualsevol nació. El «miracle» és que això es produeix pel simple fet que els llibreters surten al carrer a vendre llibres i els floristes roses.

Per motius familiars i laborals, fins a la meva  jubilació no vaig passar mai un Sant Jordi com a ciutadà, tots els vaig viure a la banda dels comerciants, fossin editors o llibreters i des del 2005 fins al 20015, com a responsable de l’organització de la diada al capdavant del Gremi de Llibreters. Al llarg d’aquests anys he pogut constatar com el Dia del Llibre ha anat prenent unes dimensions colossals i rebent una pressió creixent de part dels editors, dels mitjans i dels  interessos comercials de pràcticament tots els sectors. També, he viscut com l’Ajuntament de Barcelona ha intentat apropiar-se de la festa i, «sin que se note el cuidado», anar arrencant la crosta catalanista, vella expressió d’un alt càrrec de l’ajuntament encara en actiu.

Hi ha un pacte no escrit entre l’Ajuntament de Barcelona i el Gremi de Llibreters: el Gremi gestiona, d’acord amb l’ajuntament, les parades amb un ordre de prioritat: editors i llibreters agremiats de Barcelona, de fora de Barcelona i no agremiats de Barcelona i de fora de Barcelona.

Una parada de llibres a la Rambla durant la diada de Sant Jordi. [Foto: gencat.cat.]

No tothom és llibreter: mireu aquí quins requisits  ha de complir una llibreria, que són els que exigeix el Gremi de Llibreters. S’entén que alguns no vulguin, o no puguin, agremiar-se.

Tots els llibreters tenen permís per instal·lar una parada, si volen,  davant de la seva botiga i una altra al centre de Barcelona, amb prioritat pels del districte i tot seguit, per antiguitat en la sol·licitud de l’emplaçament, els llocs que no són ocupats pels llibreters agremiats ho són pels altres llibreters, editors i floristes. La resta d’espais els gestiona l’ajuntament seguint els seus criteris, que no són els dels professionals del llibre.

L’Ajuntament de Barcelona ha donat permisos amb molta màniga ampla i ha fet perillar durant molts anys el Dia del Llibre, convertint-lo en la festa major del campi qui pugui. Els permisos són molt fàcils d’obtenir per gent que no hi hauria de ser, com partits polítics, entitats, agrupacions, casals, clubs, sectes, equips esportius, escoles, supermercats, nens que es venen els llibres de la seva biblioteca (o la dels pares), i parades d’un sol llibre, malgrat ser  aquesta una clara línia vermella per als llibreters.

L’ajuntament barceloní ha institucionalitzat la pirateria i ara alguns la reivindiquen com a legítima i popular, malgrat que la seva intenció sigui obtenir uns quants calerons a costa de l’esforç quotidià dels llibreters en una descarada competència deslleial. El dia de Sant Jordi les parades de llibreters professionals no arriben al 20% del total, i aquest any n’hi ha 336.

Abans de la pandèmia, la saturació i la pressió per obtenir un lloc a la Rambla, la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia era tan insuportable que el Gremi va pactar amb l’Ajuntament l’obertura de nous espais amb el propòsit de descongestionar i estendre la festa a més barris.

Així es van instal·lar, amb un gran èxit, les llibreteries infantils als Jardinets de Gràcia i les especialitzades en còmic i llibre juvenil al passeig de Sant Joan.

Durant anys el Gremi de Llibreters ha estat bregant amb el consistori barceloní per la necessitat de distingir els professionals del llibre, agremiats i no agremiats, reservant-los uns espais centrals clarament distingibles per al públic, que té dret a saber a qui compra el seu llibre, obtenir-ne si cal un rebut o tiquet i que un canvi li sigui acceptat dins les normes del comerç. És el mateix que exigim quan comprem peix, verdura o un electrodomèstic.

Parades de roses a la Rambla la diada de Sant Jordi. [Foto: gencat.cat.]

Finalment aquest espai professional ha quedat clarament definit i  el sector privat del comerç del llibre, que ho és, acorda amb l’Ajuntament  contribuir mínimament amb les despeses que la seva activitat grava al sector públic.

A mi em sembla injust.

El sector privat del llibre és qui, de fa dècades, ha fet de Sant Jordi la festa més important del país i l’ha sabut mantenir malgrat totes les adversitats, ajuntament inclòs.

Sant Jordi l’haurien de pagar els intrusos, els qui usurpen per un dia la professió,  i la tradició: per una Santa Jordina feminista i «queer» perquè la festa és «heteropatriarcal» i sexista.


Si aquest espai de copagament per als professionals del llibre queda establert, és una victòria del Gremi i de la Cambra del Llibre.

L’altra gran victòria del sector és que aquest any no hi haurà llista dels més venuts, ni especulacions interessades. Es donaran les tendències de compra i els més venuts es publicaran quan els sistemes de seguiment  i de control d’estocs hagin registrat les vendes reals de les parades i de les botigues de les llibreries agremiades, que són les que disposen del sistema informàtic Libridata (que podeu consultar ara mateix), de treball en xarxa i de control de vendes i estocs.

Un petit exemple, doncs, de per a què serveix el Gremi.

14. La Temprança

La Temprança.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Cauran al sac de l’oblit les hores de badocar.
M’han captivat l’un i les altres selfies,
la bellesa de la noia que lluïa solitària
vanitat davant la mirada de la càmera.
En el retrat deixem reflectida la imatge
més real i íntima de nosaltres mateixos.
Per més que es trasbalsi el punt de mira
no enganyarem ni la murrieria del gat,
ni seran menys frugals els pètals d’una rosa,
ni ets, ni deixes de ser, per més ganyotes
que inventis entre el qui mira i qui mires.
La vida flueix mentre es decanta el vi,
el gest i la paraula, amb l’encant dels dies
que fugen, al no-res, dels fulls de calendari.
Ni en nombre, ni amb la manera, ni amb ales d’àngel,
ni tothom com ara, però, qui més qui menys
ha volgut deixar el seu fat al pas del temps.

Velázquez va sortir emmirallat a las Meninas
i ara penja per la pols dels segles al museu.
La meva vanitat és a les fosques, descolorida,
qui ho sap, si d’alguna capsa de retrats,
potser el temps de l’oblit n’obri la festa.


La Temprança

Transformació, harmonia, conciliació, yin i yang, moderació, serenitat, adaptació, estabilitat, renovació.

Una lliçó de vida és el camí del mig, entre l’atreviment i la prudència, el seny i la rauxa.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.

13. La Mort

 

La Mort.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Poesia i dilema davant del joc.
L’arcà de la mort du el tretze al costat
i jo porto el tretze amb la meva sort. La vida,
com al tauler d’escacs depèn de tu
tant com de l’altre, perdre o guanyar,
tant se val, el que cal és el camí que faci
a la partida fins al final. Potser mori
un dimarts i tretze al captard de la tarda,
amb l’esgarrifança del gat i de l’amor.
Tindré el llapis a mà quan vingui la mort
a acabar la jugada. Jugo mentrestant
a viure el millor que sé i puc i aprenc
a riure amb la por i les males herbes,
i parlo amb els amics, i els llibres,
i al voltant d’una taula, i amb el vi i l’oracle,
i amb el vent i el mar… que és mentre visc, quan
penso que hi vaig fent camí de mica en mica.

He après a parlar amb els morts que tinc
a tants retrats emmarcats a la vida,
i sé que un dia parlaré des de la mort
amb tu, que tot d’una tot fa un tomb
i s’acaba el joc a mig poema, i al sac.


La Mort

Transformació, renaixement, resignació, fatalitat, renovació, necessitat,  promiscuïtat, metafísica, transcendència.

Una transició per donar pas a d’altres existències, després de néixer , créixer i reproduir-nos em acomplert amb la genètica ja que estem al seu servei.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.

12. El Penjat

El Penjat.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

No cal un talent especial per amanir
equilibris a la vida, però cal rebutjar
el tedi, l’obtusitat, l’apatia…
i cal penjar-se, de tant en tant, de cap per avall
a mirar el món de l’inrevés. Balancejar
els pensaments que et busquen. Com diu Kafka,
tot allò que busques també et busca a tu.
Com et busca el gat de la llibreria
amb fastuosos i temptadors equilibris, miols
entre la penombra, la llum, i el soroll de la calma.
Que saber caminar al costat dels camps, sabent
el nom del que veig i escolto i distingir
entre el blat i l’ordi, el mussol o la merla,
és oblidar el nom de tantes marques superficials,
i gaudir de saber fer el badoc sense més parafernàlia.
Que no em cal saber anglès per connectar amb l’entorn,
i escoltar i entendre’l. El paisatge és molt més que mirar Instagram.

Viure fora de nosaltres mateixos és no viure.
Cal perdre la immediatesa per guanyar reflexió
i saber qui som més enllà de Sepharad.
Que em busqui el sol en una posta i em trobi mudat
i àmfores plenes de sabors del vi i talls al poema.


El Penjat

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.

[CÀMERA AL BOSC] Un niu de tudons

Amb la primavera, l’ocellam folga i cria arreu, com es pot veure amb aquestes cries de tudó que aviat deixaran el niu per volar i gaudir de la vida.

[VÍDEOS] «Som mentida» volta per Torelló i Barcelona

[Notes de Redacció.]

El llibre Som mentida, de Nan Orriols, continua la seva fulgurant gira arreu del país. Aquest cop, podeu gaudir de les presentacions fetes a Torelló i a Barcelona, amb el vídeos filmats i realitzats per l’amic Albert Bagué.

 

 

[AUDIOTEXT] Del llibre «Som mentida» [IV]

[Veu d’Albert Freixer.]

Continuem amb textos esparsos del darrer llibre de Nan Orriols Som mentida.