El periodista campdevanolenc i col·laborador de La Resistència, Josep Maria Sebastian va publicat el seu llibre, A peu de camí, l’abril de 2013, un recull d’una quinzena de contes escrits a partir de l’experiència personal, però que ha evitat situar-los explícitament al Ripollès. D’aquests contes us n’oferim un, «El vailet del més enllà», on, d’una manera original, ironitza sobre el conegut poema de Joan Maragall, «La vaca cega», sarcasme que, també poèticament, va emprar Pere IV (pseudònim poètic de Joan Oliver) quan va escriure «La vaca suïssa», també conegut com la vaca de la mala llet.
Fa prop de vuitanta anys que visc en un forat i una llosa damunt meu. La gent es pensa que no m’assabento de les coses. Els esperits també vivim de la memòria i els seus alts i baixos. Tots ens adaptem a l’eternitat i els seus patiments. Diguin el que us diguin, la veritat és que tot i veure-ho tot no ens és possible establir contacte amb passavolants com vosaltres. Si m’enganxen transmeten aquest missatge, segur que em castiguen amb qualsevol reencarnació: abella, aturat, captaire, rata de claveguera o formiga.
El què m’impedeix de gaudir del meu estat és la gran injustícia històrica que he patit, pateixo i patiré fins a la fi del món, o si més no, dels Països Catalans.
M’explico. Jo era un home tranquil. En aquells temps hi havia ben poc per conformar-se. Una infantesa de garrotades que acabava pasturant vaques fins haver d’anar a fer el servei, de gana i molta conformitat. Vaig néixer amb l’estigma que encara m’acompanya.
El pes que em turmenta es va originar cap a la meva adolescència. Acostumat a menjar poc a taula i a robar viandes per completar els àpats, vivia relativament feliç, estirat sota un arbre en un prat, mentre el bestiar sestejava i jo només pensava en les sinuositats de les masoveres, les seves germanes i filles. Molt de tant en tant, algun animal pretenia anar a la seva. Amb els lladrucs dels gossos i un mínim de punteria la cosa s’arreglava de manera efectiva i ràpida.
Un any, cap a finals d’estiu, quan els prats propers a la vila l’herba encara és tendra i alta, apareixia sovint un home passejant molt ben vestit, ben educat i suposo que instruït, ja que no comprenia ni la meitat de les coses que em deia. Sí que vaig entendre que em tractava de privilegiat en amunt per formar part de la natura. Jo intentava parar atenció, tot i que pensava de quin collons de privilegis parlava des del seu vestit blanc de lli, el seu barret de categoria i el bastó envernissat i nacrat. Francament, no el veia pas gaire desgraciat comparat amb haver de netejar fems, passar-se setmanes tot sol a la muntanya, sopar a les fosques i quedar-se amb gana. Tot i així, m’havien ensenyat des de petit que el que és millor, davant el que es desconeix, consisteix en callar i escoltar.
Va ser al cap d’un temps quan em vaig adonar que aquell “pixapins” tan educat tenia boca de mel i queixal de fel, com se sol dir. Sembla que també sabia escriure i va esbombar a tort i a dret que jo era el culpable d’haver contribuït amb “un roc llençat amb massa traça” a que un collons de vaca es quedés cega.
Heus aquí el meu neguit, haver de patir una posteritat que em col·loca al costat de Felip V i en Franco com a màxims enemics de Catalunya. Jo, que ni tan sols parlo bé el castellà i que puc assegurar que el dia que vaig buidar l’ull a la vaca aquell home de ciutat ni tan sols hi era. M’ha tocat passar a la posteritat com un malànima.