El poeta alturgellenc Josep Espunyes (Peramola, 1942), que aquest 2022 celebra amb multitud d’actes el seu vuitantè aniversari en l’anomenat Any Literari Josep Espunyes al Pirineu (organitzat i coordinat per l’Associació Llibre del Pirineu i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran), ha vist reeditada per Edicions Salòria una de les seves obres poètiques cabdals, les Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall, 1987), amb l’afegit que un dels vint-i-un sonets decasíl·labs del volum —ara amb un pròleg d’Anton Maria Espadaler, fotografies de Jordi Pasques i un colofó a la contracoberta de Marcel Fité— ha pres cos i forma aquest primer d’octubre als esglaons de l’escala que puja al cafè de Peramola amb els versos de «M’agrada ser al cafè les nits d’hivern», que reproduïm tot seguit:
M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,
aquelles nits de fred i glaç a fora,
en què els minuts no sumen mai una hora
i s’aixera a la llar un foc d’infern.
I en rotlle obert, d’amable gent tothora,
amb fons de torb o verba en joc altern,
refer el decurs dels anys amb mot matern
de llavis d’un vell jai a frec de vora.
Em tinc, aqui, per gran avar de vida,
mes tanta en reto com la pell me’n bat,
car tot en mi respon a l’alta crida
d’aquest caliu d’embruix, comú i alat,
que neix humil i en puixança agombola
l’intim, rural, cafè de Peramola.
Tal com conten a Viure als Pirineus, «la idea de l’escala-sonet és d’un altre fill il·lustre de Peramola, el pedagog, editor i poeta Ramon Besora, qui va traslladar la proposta a l’Ajuntament i al Consell Comarcal de l’Alt Urgell, les dues institucions que patrocinen la instal·lació poètica. Cadascun dels 14 versos del sonet està gravat en una peça d’acer inoxidable de 172 x 11 centímetres i col·locat al frontal d’un graó, de tal manera que el poema es pot anar llegint al mateix temps que es puja l’escala».
Espunyes contava el 1987 que els sonets van ser com una mena de pressentiment del que significaria la construcció del pantà de Rialb per a embassar el Segre i colgar la part baixa de l’Alt Urgell, «un reflex escrit d’un paratges enaiguats, un testimoniatge que personalment mai no voldria que donés». De fet, l’autor del posterior poemari Alt Urgell, plany i passió (1996) diu en la reedició actual de les Notes mínimes d’un paisatge que el pantà de Rialb —que es va construir l’any 1992 i es va començar a omplir l’any 1999— que ja aleshores pensava, i encara pensa, que «els rius de la nostra muntanya s’han de començar a regular des de la capçalera, amb vista a un aprofitament integral de l’aigua que porten, mai mitjançant preses faraòniques», que aquest estiu xardorós de 2022 ha produït escenes desèrtiques i eixorques no vistes mai fins ara per causa de la crisi climàtica.
L’amic de La Resistència Josep Espunyes és escriptor i lingüista. La seva producció literària s’inicià amb Cendra a l’abast (1968), Temps de manobre, finalista al premi Carles Riba el 1970 i De l’Evangeli segons Sant Lluc, primer accèssit a les festes Fabra 1972, publicades totes elles força anys més tard, a causa de la censura. Des d’aleshores la seva obra no ha parat de créixer en extensió i qualitat: Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1983), En calçons (1984), Notes mínimes d’un paisatge (1987), Pa d’àngel (1991), premi Les talúries 1990, Hora foscant a la Ribera (1991), Baronia de Peramola (1995), Alt Urgell, plany i passió (1996), Del passat en el present (1999), Racó de calaix (1999), Segrada (2001), premi Valeri Serra i Boldú 2000, Trabucs i pedrenyals (2002) o el recull Dites, locucions i frases fetes (2007), Obra poètica (2012), a més de les de recerca històrica i antropològica, entre els quals un dels darrers: Jocs i cançons infantils d’abans (2022).