[Narracions de Jordi Remolins.]

L’influx de la queixalada

D’ençà que una jove a qui va conèixer en un bar li va deixar les dents marcades al coll durant una desfermada sessió de sexe, el vigilant de l’aparcament subterrani està convençut d’haver-se convertit en vampir. S’ha acostumat a vestir escrupolosament de negre, dorm vestit dins d’un taüt que va comprar de rebaixes a la funerària del barri i fins i tot ha deixat d’acudir a les sessions de solàrium, tot i ja tenir-les pagades, per recuperar la pal·lidesa habitual de la seva pell. Aquesta nit ha pujat al terrat, s’ha aixecat el coll de la capa que li cobreix les espatlles i, llençant-se al buit, ha marxat volant a donar un tomb per la ciutat.

Bé que per mal no vingui

El sanador d’esguerrats es va acostar al pidolaire invàlid, li va tocar les cames i va demanar-li que s’aixequés i caminés amb normalitat. El fins aleshores disminuït físic va fer-li cas i va constatar el miracle que acabava de produir-se, sobretot quan tots els que li havien fet caritat en el passat van empaitar-lo per recuperar els calés i compensar a garrotades la seva impostura. Quan es va acabar el linxament, el pidolaire tornava a ser incapaç, aquest cop de forma irreversible, de moure les cames, i ni tan sols podia articular els braços per aguantar la tassa on anteriorment li llençaven les monedes, que ara amb prou feines servia per recollir cruels escopinades.

La immaduresa i l’ortodòncia

Malgrat la seva avançada edat, el sabater jubilat encara tenia ànima de nen. Cada nit de Nadal feia cagar el tió, no s’oblidava mai de deixar aigua i aliments al balcó per als Reis d’Orient i els seus camells, i quan s’instal·laven les atraccions de fira per la Festa Major era un assidu dels autos de xoc. Però el què més emprenyava la seva dona era que encara deixés les dents sota el coixí tot esperant que el seu àngel custodi les canviés per una joguina, no només per no haver descobert mai qui collons entrava a l’habitació a deixar-li el regal, sinó perquè sempre era ella qui havia de pagar la factura del dentista per refer-li la dentadura postissa.

El pedòfil invisible

El venedor d’entrades del museu era un tipus tan discret que passava desapercebut per allà on anava. Realment, semblava que no existís, perquè ningú no hi parava atenció mai, fins al punt de convertir-se en un home totalment transparent. Lluny de sentir-se incòmode amb aquesta condició, no va tardar a descobrir-ne els avantatges, sobretot a l’hora de tocar-se discretament davant de les nímfules al pati dels col·legis de primària o entre adolescents amb minúscules faldilles als bars de moda de la ciutat.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.