Acaba setembre amb la memòria dels dies convulsos viscuts ara fa un any, just la vetlla del primer d’octubre, quan el poble va exercir el dret a votar la independència. Un any després —amb més d’un miler de ferits, més de dos mil processats, presos i exiliats– hem vist com en nom de la «llibertat d’expressió» es permetia una manifestació a Barcelona de les forces de repressió del Regne d’Espanya que ens van atonyinar i vexar en aquella històrica data. Els feixistes, en nombre ínfim, han estat protegits pels mateixos mossos (o potser eren uns altres, com maldiuen alguns conspiranoics) que en aquelles dates d’ara fa un any havien de ser «sempre nostres». Ha estat vergonyant veure la policia catalana copejant els antifeixistes, amb l’excusa paranoica que s’havia produït violència després que els joves d’Arran haguessin acolorit els uniformats amb pólvores de color, en aquesta mena de festa holly que tant s’estila en les performances. Qualsevol excusa, doncs, sembla bona per a justificar la violència institucional i construir el relat, tan car als unionistes i a certs processistes —els que viuen de la rifa de la pagueta—, que som uns arrauxats i no tenim remei.

https://platform.twitter.com/widgets.js

No-violència, pacifisme i autoprotecció

El discurs de la no-violència, del pacifisme, de la no «agressió», no pot ni ha d’estar renyit amb la necessària autoprotecció i dret de defensa del poble, precisament desprotegit davant la repressió i els feixistes que la campen per casa nostra com si res. Que es demani d’una banda desobeir, exercir els drets conquerits per al nostre alliberament nacional, una marxa permanent per a la llibertat, etc., i, per l’altra, es copegi sense solta ni volta la gent que protesta contra els qui van ractar d’impedir-ho, no és que sigui una contradicció, sinó que és un atac directe als fonaments de la democràcia popular (i potser és d’aquí, d’aquest entrellat, que plora la criatura).

Si no es volia un enfrontament entre els policies i guàrdies civils que ens van atonyinar i que es van manifestar a Barcelona aquest passat dissabte, la solució era ben senzilla: se’ls prohibia la «llibertat» de dar-nos pel sac, perquè amb el feixisme no hi pot haver mitges tintes ni lectures esbiaixades, com les que ha adduït aquest polític mediocre que encapçala la conselleria d’Interior de la Generalitat. Que la xurma policíaca espanyola i tots els trinxes i pinxos ultrafeixistes vinguin a insultar el poble no té a veure amb la «llibertat d’expressió», sinó amb el complex d’esclau (espanyol) que molts, massa, encara arrosseguen.

Si els catalans fóssim un poble armat com antany —just fins al segle XVIII i en episodis esparsos i minoritaris fins als anys vuitanta del segle passat—, tot aquest discurs d’escolanets que som un poble pacífic cauria pel pes de la història i dels fets, des dels remences al segle XV fins a la revolució anarquista durant la guerra d’agressió contra Catalunya.

Cal recordar, encara, que un dels subsegüents decrets al de Nova Planta dictats per la monarquia borbònica, obligava a pagès a tenir el gros ganivet de llescar el pa encadenat a la taula, després que alguns dels qui els cobraven impostos i regalies, provinents del regne de Castella, fossin malferits o occits amb aitals armes?…

Dels remences al qüestionable sistema «democràtic»

La revolució remença, per cert, ha estat revisada de nou, des de les pàgines del número 310 de la Revista de Girona, corresponent als mesos de setembre i octubre de 2018, amb un extens dossier coordinat per l’historiador i periodista Pere Bosch, amb el títol «Passat i present dels remences», de què parlo en aquesta entrevista que li vaig fer recentment. La Revista de Girona, l’any 1986, ja va dedicar un número monogràfic als remences, que va produir un gran rebombori. Trenta-dos anys després, amb noves visions i perspectives, se’n torna a parlar.

Placa que recorda, al monestir de Santa Maria d’Amer, l’escenari del compromís remença de l’arbitratge reial, el 8 de novembre de 1485. Foto: Xavier Borràs.

Per a Pere Bosch —historiador, periodista i polític (exbatlle de Banyoles i exdiputat al Parlament de Catalunya)— una de les lliçons d’aquell moment «és que la pressió dels camperols va aconseguir mobilitzar el poder regi, el propi monarca, que va intentar fer d’intermediari entre senyors i pagesos per a canalitzar el conflicte, i això, juntament amb el fet que es tracta d’una lluita molt avançada del punt de vista europeu, que ens va situar en un moment crucial de la Història…, són elements que poden comportar un cert paral·lelisme amb la situació actual».

Efectivament, el que hi havia en joc a muntanya en aquell moment no era tant la qüestió dels mals usos que exercien el senyors feudals contra els pagesos que, certament, n’era un dels motors, sinó, també —i sobretot—, una lluita, molt avançada en la seva època, pel poder, és a dir, per com, des de la ruralia, es podia participar en la presa de decisions de forma directa i plena, tot exercint el que ara en diríem una democràcia «real». Les «universitats» (assemblees) pageses amb centenars de trobadesi milers de persones arreu del territori en donen fe, com es pot veure al llibre del Sindicat Remença.

El que els remences i el tsunami independentista tenen en comú és que posen a la picota aquest sistema partitocràtic i de castes polítiques que ha persistit en el darrer segle i mig a Europa. Propiciat des del model de societat capitalista, quan just ens trobem al cimal en caiguda lliure de la catàstrofe ecològica, ètica i moral en les societats dites «avançades», aquest sistema «democràtic» fa aigües pertot arreu, mentre a empentes i rodolons apareix el poble que s’autoorganitza i decideix, més enllà de les consignes més o menys sabudes, més o menys assumides, que les organitzacions «civils» escampen en la tensió permanent en què sobrevivim actualment. Espanya es desintegra i si empenyem, sense noses, caurà pel propi pes de la se va corrupció, la seva violència i la seva intolerància.

La manca de lideratge també és una flaca que arrosseguem de fa temps en aquesta cruïlla històrica. Tanmateix, creure que molts ens conformaríem amb més conteses electorals com si aquí no hagués passat res és d’una ingenuïtat esperpèntica. Les experiències de més democràcia, propiciades el 15M, no han prosperat precisament (vegeu la deriva dels mal anomenats «comuns», que, ai las!, no poden), perquè han caigut en el parany de creure que optar a la gestió político-administrativa era bufar i fer ampolles i que ningú no seria seduït per l’exercici del poder pel poder, amb les paguetes i els privilegis inclosos que s’atorguen els qui l’exerceixen.

Cal, doncs, que la revolució iniciada per l’independentisme als carrers, fora del sistema clàssic dels partits i les corrupcions (econòmiques i/o xantatgistes), continuï el seu camí per a fruitar —quan sigui possible— en un veritable exercici de democràcia. Caldrà, si més no, estar-ne amatents i participar-hi, en la mesura del possible, també des de La Resistència.

Que octubre —mes revolucionari per excel·lència— us sigui profitós i ens meni més a prop de la plena llibertat.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada