[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XIV. L’aviació

[Una novel·la de Dídac Costa.]

L’aviació era un element determinant per la batalla que començava avui, tant per defensar la ciutat, com per dominar-la, el que la convertia en un altre dels punts més cobejats pels dos bàndols. Estava separada en dues bases situades a dos indrets diferents que conformaven la força aèria de l’exèrcit espanyol a Catalunya. A una i l’altra es vivia una situació del tot oposada.

Una era l’anomenada Aviació Militar, al parc d’aviació del Prat, a pocs quilòmetres del centre de la ciutat, sortint per la plaça Espanya. L’altra, l’Aeronàutica Naval, era la força aèria i naval, és a dir, els hidroavions, i es trobava al vell edifici de l’Escola Nàutica de Pla de Palau i a uns tallers dels molls.

Aquí és on havia d’amarar d’aquí poc amb un hidroavió italià el general Goded per dirigir la revolta a Catalunya. Una missió en què els colpistes no hi preveien gaires dificultats perquè pràcticament tota l’oficialitat de l’Aeronàutica estava compromesa amb l’aixecament, començant pels seus caps, els capitans de corbeta Antonio Nuñez i Juan Díaz. Però en canvi, les classes subalternes, la tropa i tot el personal de l’oficialitat auxiliar: maquinistes, mecànics, electricistes, torpediners, tècnics aeronàutic-navals, radiotelegrafistes i tota la seva oficialitat eren majoritàriament fidels a la República. Tot i que molts ja havien estat neutralitzats pels conspiradors que, igual que a les altres casernes, mantenien una aparença republicana.

La nit del 18, els insurrectes van fortificar els accessos de l’Aeronàutica per defensar-la d’un possible atac, establint posicions defensives amb metralladores, vagons i sacs de sorra. Tenien la situació controlada, però no donaven més importància militar a aquesta base que la de garantir l’arribada de Goded.

El cap de l’Aviació del Prat era el tinent coronel Felip Díaz Sandino, aviador antifeixista de Caldes d’Estrac.

Al Prat, en canvi, la situació era del tot diferent. La principal diferència consistia en qui dirigia aquesta base. I afortunadament per a anarquistes i republicans, el cap de l’Aviació del Prat era el tinent coronel Felip Díaz Sandino, aviador antifeixista de Caldes d’Estrac, fidel a la República. L’any 34 ja havia estat un dels protagonistes dels fets d’octubre quan es negà a bombardejar el Palau de la Generalitat com se li havia ordenat, el que motivà la seva detenció al castell de Montjuïc, junt amb els altres 30.000 represaliats d’aquells fets.

En sortir de la presó amb l’amnistia del Front Popular, tornà al lloc que ocupava i començà a destituir els comandaments dretans de la base i a fer una política de captació de militars republicans. A més, al Prat no només eren lleials els oficials, sinó també tot el personal subaltern, el que li permeté controlar-la sense dificultats, posant-se d’immediat a les ordres de la Generalitat i de l’estratègia de contraatac anarquista.

La majoria dels oficials seguirien les ordres i l’exemple de Sandino, com el capità d’aviació Vicenç Vallés, que havia fundat l’any 34 l’acadèmia de vol Progrés, tenint com a alumnes a una de les pioneres de l’aviació espanyola, Dolors Vives. Només una minoria seguia les consignes del comandant Botana, que obeïa els colpistes. Però ja havia estat donat de baixa per les seves activitats conspiratives, el que deixà sense iniciativa als revoltats al principal camp d’aviació. La nit anterior, Sandino també ordenà la detenció de dos capitans més amb simpaties feixistes, Pardo i Calderón. Però en anar-los a buscar van veure que acabaven d’agafar un avió cap a Pamplona, la capital dels insurrectes a aquella hora.

Hi havia una altra circumstància molt particular, també per a gran sort de republicans i anarquistes: Sandino tenia moltes simpaties amb el grup faïsta Nosotros, dels quals admirava la determinació antifeixista i els objectius de justícia social. Tot i no ser anarquista, mantenia vincles estrets amb membres de la FAI i la CNT des de feia anys i era bon amic d’alguns d’ells, com Garcia Oliver. El que va permetre establir una bona col·laboració entre l’aeroport i els comitès de defensa locals del Prat, que ja havia donat fruits amb uns valuosos vols d’estudi i reconeixement sobre la ciutat amb membres del grup Nosotros i avions pilotats pels oficials Ponce de León i Meana.

Al matí del 19, Sandino comandava l’aviació militar, i, a diferència d’altres militars lleials, ell sí que disposava d’un control absolut de la base. Per tal de protegir-la d’un possible d’atac dels sublevats, va rebre l’ajut d’un grup de carabiners i de militants de la CNT que des de la nit del dissabte van posar-se voluntàriament a la seva disposició. No era difícil trobar anarquistes amb ganes de guerrejar al Baix Llobregat, ja que aquest havia estat sempre un dels bastions més actius i combatius de l’anarcosindicalisme català.

A més de fortificar el camp d’aviació, també va emplaçar metralladores i punts de vigilància a llocs estratègics del poble del Prat. I en conèixer l’inici del cop, Sandino trucà al seu alcalde, Jaume Clausell, per dir-li:

— Comuniqui a tots els homes del Prat que estiguin disposats a empunyar els armes per defensar la República, que vinguin d’immediat a l’aeròdrom, on els entregaré fusells i quedaran sota les meves ordres, en les mateixes condicions que la resta de soldats de l’aviació. —Sense ser-ne del tot conscient, donava inici així, de fet, a les milícies armades que combatrien el feixisme en una unió gairebé inèdita entre l’exèrcit republicà i civils de partits d’esquerres i sindicats.

El propi Goded també el trucà per advertir-lo que, si no feia costat als colpistes, seria afusellat. Però ell feu cas omís i es mantingué ferm en aquest punt decisiu, el que faria que no trigués a rebre responsabilitats al govern i que fins i tot es veiessin al Prat pancartes per homenatjar el seu coratge i determinació.

Per als anarquistes, l’acció més important que havien de fer els avions era bombardejar el quarter de Sant Andreu, que ja estava rodejat de centenars de militants, com havien ordenat els comitès de defensa dels barris propers. Sandino havia de destruir les portes per permetre l’entrada dels anarquistes per apoderar-se dels 30 mil fusells que guardava. Però per algun motiu, aquesta acció, que havia de ser de les primeres i més decisives, estava trigant més del compte. Probablement perquè Sandino hauria de fer-ho d’amagat de la Generalitat, ja que les seves bombes serien la clau perquè el poble accedís al major arsenal del país. I a Palau seguien negant-se a armar el poble.

A les 7 del matí, després d’uns últims vols de reconeixement sobre la ciutat, s’havien d’enlairar els primers avions de combat. El seu primer destí seria la caserna dels Docks cap a on anàvem nosaltres, que estava molt a prop per l’aire, resseguint la línia recta del litoral. Després seguirien assetjant altres casernes i batallons, alhora que també hi llençarien octavetes per dir als soldats que no obeïssin les ordres dels oficials, i que estaven llicenciats de les seves obligacions pel govern republicà.

A l’hangar principal, al costat de dues avionetes, una armada, l’altra per fer vols de reconeixement i llençar els fulletons, hi havia un grup de pilots i oficials, junt amb Sandino, que també en pilotaria una.

—Teniu els papers? En Joan ja està llest —digué un d’ells, dirigint-se als altres.

—Si, ara els porta el capità Vallès.

—Val, quarters del Bruc, els Docks, Sant Andreu…? Bombardegem Sant Andreu també, tinent coronel? —preguntà un d’ells a Sandino, mirant-lo, mentre assenyalava la caserna en un mapa estès sobre una taula.

—No encara no. No li faria cap gracia al president, i ens podrien intentar fer fora d’aquí. Comencem pels altres quarters i els militars que ja estiguin marxant pels carrers. A Sant Andreu de moment només octavetes pels soldats, i per observar els moviments de les tropes, entesos? —respongué mentre dibuixava el recorregut al mapa amb un llapis.

—D’acord.

—Voleu per sobre dels llocs on també hi veieu combats, com la plaça Espanya i el Paral·lel, que és cap a on van els militars que surten ara, i n’informarem al president en tot detall.

—Entesos.

Van agafar entre dos pilots un grapat de piles de paper embolicades amb cintes d’espart que havia portat en capità Vallès, i els dugueren cap a l’avió que els llençaria.

—Val, en Josep també està preparat! Bombes i metralladores a punt. Tot en ordre per enlairar-nos, tinent coronel?

—Si, endavant. No podem fallar. Sobretot, no llencem cap morter sobre els nostres ni sobre l’armament! Si no ho tenim clar, no disparem! No volem causar cap baixa dels nostres!

—Entesos.

Els tres avions van sortir de l’hangar cap a l’esplanada central de l’aeròdrom on hi havia la pista principal, vorejada a una banda pel mar i a l’altra per aiguamolls i prats de conreu, i s’enlairaren tots tres en direcció als quarters. Uns per deixar-hi anar pamflets per convèncer els soldats de desertar, l’altre per llençar-hi bombes i bales metralladores. Dues maneres complementàries de convèncer els feixistes de deixar-ho de ser.

Josep Maria Espanya, aleshores conseller de Governació.

A la Comissaria de Via Laietana, el conseller de governació Josep Maria Espanya, també amb un cognom curiós en aquestes circumstàncies, com Companys, que semblava ser una ironia del destí, penjà el telèfon i li comunicà al president:

—L’aviació militar acaba d’enlairar-se del Prat en direcció als Docks. El seu primer objectiu serà atacar les bateries del regiment d’artilleria de muntanya que acaba de sortir de la caserna.

Espanya, d’origen aranès, propietari rural i advocat, seria el responsable polític d’aquesta gesta de l’aviació. Un dels èxits que el convertiria, junt amb el diàleg permanent que mantenia amb la Guàrdia Civil per garantir el seu suport a la República, en un dels personatges clau que avui salvaria Barcelona de caure en mans del feixisme.

Els avions van sobrevolar els pocs quilòmetres que els separaven dels Docks, resseguint la costa mentre el sol despuntava a l’horitzó. Al cap de poc ja rodejaven Montjuïc, i uns segons després ja sobrevolaven la zona de combat. A sota estàvem nosaltres amb la resta de combatents.

—Mira quin goig fan els nostres! Quines barricades, mare meva! —digué Sandino entusiasmat.

—Alcen els punys! Ho tenim fàcil, són lluny dels militars. Mira’ls, allà estan els facciosos. Tot a punt?

—Sí, tot en ordre.

—Ara!

L’avió reduí alçada per no errar el tret, i quan eren a sobre dels primers soldats deixaren caure una bomba sobre el gruix de la tropa, mentre disparaven amb la metralladora, passant tot al llarg de la columna, que no s’esperava un atac així, enxampant-los desprevinguts i sense poder contraatacar. Això donà molt marge de maniobra als aviadors, que no deixaren passar l’oportunitat per fer una veritable carnisseria. Dues dotzenes de militars i civils feixistes caigueren abatuts, molt d’ells probablement morts. Els aviadors no podien amagar el somriure que els causà un blanc tan fàcil i encertat, i les cares de desconcert i terror de la tropa.

—Apa! Volíeu guerra? Doncs aquí la teniu, malparits! — cridà Sandino amb el puny alçat mentre girava l’aparell per seguir cap al quarter del Bruc.