Iglesias i Sánchez ni cooperen ni es caoliguen. [Foto: Nació Digital.][Un article de Jordi Sánchez.]
Cooperació: significat que indica que no fem les coses sols, necessitem l’ajut d’altres per a assolir un objectiu comú. Coalició: és una aliança entre diferents parts, amb una acció conjunta. S’assembla però no es el mateix, vegem-ho:
Seria com dir que en la cooperació som amics i anem junts. En canvi en la coalició anem junts, tenim papers de compromís i compartim taula de decisions.
Aquestes definicions que he esmentat vénen a tomb del que està passant als darrers temps a la política espanyola, on el president Pedro Sánchez, que no té la majoria parlamentària, ha intentat aconseguir-la sota la fórmula de cooperació amb Unidas Podemos. I ho ha volgut fer sense que Unidas entri en el Govern, donant-li alguna presidència d’alguna comissió, per exemple, i amb l’abstenció dels independentistes. Pablo Iglesias no hi ha estat d’acord i ha defensat la postura de la fórmula de coalició —formar govern d’acció conjunta—, és a dir, manar encara que sigui en petites coses. Evidentment no és el mateix la cooperació que la coalició.
Però el que està clar és l’aritmètica: els socialistes tenen 123 escons i Unidas Podemos 42, total 165, per tant encara n’hi faltaven 11 o, en tot cas, en una segona votació seria president Pedro Sánchez i en tindria prou amb els 165 però necessitaria l’abstenció dels independentistes. Sembla que tots van negociar, ERC, PNV, CC, etc., però qui ja es va definir és el PP on Pablo Casadoja li va dir a Sánchez que d’abstenció res de res i que li votarien en contra. Els C’s d’’Albert Rivera van deixar clar que «no es no» i que tampoc no s’abstindria, però quan faig aquest escrit ja li han dit que no estan d’acord amb el posicionament del partit tres diputats: Toni Roldan, Javier Nart i Juan Vázquez. On és actualment C’s? Al centre dreta, a la dreta, liberals? Alguns dels fundadors com Francesc de Carreras o Arcadi Espada manifesten que s’està desviant dels plantejaments inicials.
El PSO E, doncs, haurà d’anar a unes noves eleccions generals, però la reflexió que en tot cas vull aportar és que està canviant la manera d’entendre la política a España. Ja sé que hem passat d’una política de bipartidisme a una política de blocs, però per què es vol ser president o alcalde sense compartir govern, però, per contra, sí aprofitar-se de la feblesa de l’altra persona que té el que tu necessites i al final el més feble ha de cedir?. Això ja sé que és legal, però no és ètic…, i llavors em pregunto té ètica la política?
Serà també per això i altres fets com la poca defensa del canvi climàtic, que els joves cada dia creuen menys en els polítics i, si més no, el que en tot cas els interessa, es només parlar de coses concretes. Vet aquí, doncs, com va això de la devaluació de les paraules.
Remolins enfila aquest setembre els seus microrelats entorn les parelles.
Una cita amb el temps
Després de quaranta mesos de festeig, la jove i atractiva parella va decidir trencar la relació, però es van prometre que al cap de trenta anys, coincidint amb la mateixa data, es retrobarien altre cop a l’estació d’autobusos on s’havien conegut. Després de viure les respectives vides sense saber res l’un de l’altre, van acudir a la cita amb una curiositat que el temps no havia pogut esborrar. La seva actual aparença física era, però, tan diferent que ni tan sols cinc hores després de fer tombs per l’estació van ser capaços —ni ganes— de conèixer-se, i quan la dona de la neteja va demanar-los que sortissin perquè havia de tancar, tots dos van tornar a casa convençuts que era l’altre qui havia incomplert la seva paraula.
Una altra cita amb el temps
Després de quaranta-un mesos de festeig, la jove i atractiva parella va trencar la relació, però es van prometre que al cap de trenta-un anys es retrobarien altre cop a l’estació d’autobusos, coincidint amb la festivitat del dia dels difunts en què es van conèixer. La tarda que estaven citats, l’home físicament demacrat per l’edat i els excessos d’una vida poc disciplinada, va adonar-se que l’Ajuntament havia demolit l’antiga estació, però va acudir a la nova que havien construït en un altre barri de la ciutat, amb l’esperança que la seva antiga xicota tingués la mateixa idea. A la mateixa hora que marxava decebut per les cinc hores d’inútil espera, ella —encara més castigada pels cucs i les erugues que voltaven pel seu organisme— va rendir-se a l’obsessió d’obrir la caixa de fusta on feia una dècada i mitja que estava tancada, cagant-se en la mare que va parir a qui va rematar els claus que ara li impedien complir amb la seva paraula.
Mala peça al taüt
El previsor director de l’entitat d’estalvis va deixar escrit que el dia del seu enterrament deixessin un telèfon mòbil dins de la caixa, per si alguna errada mèdica el portava al cementiri encara viu. Al cap d’hores d’haver tancat la làpida, efectivament l’home va despertar del seu estat de letargia momentània i va afanyar-se a trucar, abans no s’acabés el poc oxigen que quedava dins del taüt. El món sencer va caure-li a sobre quan va adonar-se que no tenia cobertura, tot i que en cas d’haver-ne disposat només li hauria servit per sentir el senyal de comunicar de l’únic número que coneixia de memòria, el de la seva dona, que en aquell moment organitzava telefònicament amb l’amant de tota la vida un viatge per a celebrar el seu nou estat civil.
Mal tràngol
El regidor d’urbanisme de l’Ajuntament va quedar en una posició extremament incòmoda quan just asseure’s a taula va entrar al menjador la seva jove amb un esplèndid escot que deixava entreveure la regatera d’uns pits exuberants, acompanyant el fill per al sopar de Cap d’Any. Feia uns mesos que tots dos es veien d’amagat en una relació malaltissa i intensa, on la passió hi jugava un paper predominant. Quan van acabar-se les postres i els licors i finalment va aixecar-se de la cadira de fusta amb una pota més curta que les altres i el respatller bonyegut per anar a seure a l’ampli i tou sofà de la sala d’estar, la seva postura va millorar ostensiblement.
Dani Prats, estrella de la Companyia Carquinyoli, i Toni Cortès, el director. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
El teatre aficionat, sovint basat en les representacions dels Pastorets, és el pilar que sustenta el graner d’actors del país. La majoria d les figures que avui omplen platees i apareixen a les sèries televisives van començar fent de dimoni, de pastor, de sant Josep o de Verge Maria. En un altre àmbit, el teatre d’aficionats habitualment gira a voltant d’amics i veïns d’un barri, un poble o una població que porten a l’escenari comèdies i vodevils, però també obres pròpies i títols clàssics. Per a ells, a més de tenir una funció de comunicació col·lectiva, el teatre és una cerimònia socialitzadora que implica tant els actors voluntariosos com al pati de butaques, sovint format per familiars i amics de tota la vida.
De teatre aficionat n’hi ha hagut i n’hi ha arreu de la geografia catalana. De fet, en moltes poblacions hi ha grups amb una dilatada trajectòria. En un àmbit ciutadà popular tirant a conservador, a finals dels anys cinquanta, la Companya Carquinyoli de Vic (del barri del carrer de Gurb), va iniciar una singladura de representacions còmiques i espectacles musicals en el context de les festes del Carquinyoli del barri. Aquesta trajectòria es va allargar fins a finals del segle XX.
Però el cuc del teatre, a la gent del carrer de Gurb ja els venia de lluny. De fet, el veïnat ja feia molts anys que estava acostumat a les representacions del famosíssim Manel dels Ous i, després, a les dels seus successors: Cuixeras, Solé, Anglada i Lladó, que havien delectat el públic amb l’astracanada Els germans Ferrarons. Encara que després de la guerra, les comèdies, els vodevils i l’humor àcid van quedar relegats als llimbs de les oques, a la primera meitat dels anys quaranta, a Vic hi va haver una colla de bromistes de dretes, la majoria carlins, que organitzaven saraus escènics a la sala de billars del Cafè Mexicà (habilitada com a teatret), al voltant de la figura de Lluís Riubrogent, autor dramàtic i vigatà polifacètic. Es tractava d’un home que solia portar una bata gris i lluïa una venerable barba que li donava un interessant aspecte de savi de pel·lícula. Tenia un laboratori de química a les golfes i criava coloms al terrat. Una vegada, volent emular Leonardo da Vinci, va fabricar unes ales per volar, se les va posar i es va llançar des del cel obert de casa seva. La baixada en picat li va ocasionar una fractura en una cama.
Una astracanada dels anys vuitanta. [Foto: Toni Coromina.]Els amics de la colla, liderats per Joaquim Suriñach, entre els quals hi havia Manel dels Ous (mític home de teatre), Ricard Garolera i molts veïns del carrer de Gurb que freqüentaven les tertúlies del Mexicà, sempre ensabonaven amb sorna el senyor Riubrogent dient-li que les seves peces teatrals eren boníssimes, però potser massa sensibles i d’una força dramàtica difícil d’assimilar pel gran públic. Tothom assegurava que el senyor Riubrogent no s’adonava de la conya que li muntaven els companys, però això només ho podria confirmar el propi Riubrogent. Una de les seves obres més conegudes era L’aixeta que no raja. Però les que li van donar una certa notorietat local van ser La mare verinosa i La garba de mal lligar.
L’escenificació d’aquestes obres, representades en castellà per motius obvis, sempre van anar envoltades d’impressionats respostes per part del públic. La Mare Verinosa mostrava la vida d’un tal Pepus, un lladregot desgraciat que acabava penjat a la forca. El moment de màxima tensió, quan al reu se li demanava si volia pronunciar alguna paraula abans de morir, aquest s’encarava a la seva mare, a qui donava la culpa de la seva tràgica fi per no haver-lo sabut educar bé, i cridava amb tota la força del món: «Mare, per què?». En aquest precís moment, sempre hi havia algú entre el públic que feia veure que es desmaiava, conxorxat amb els col·legues del senyor Riubrogent, sense que l’autor sabés que es tractava d’un simulacre; aleshores apareixien infermers amb lliteres i s’enduien l’espectador a fora per a reanimar-lo. Al final de les representacions, però, tothom felicitava l’autor, que semblava l’home més feliç del món, segons explica Toni Cortès.
La garba de mal lligar, volia ser un drama rural, d’alta volada, com Terra Baixa, de Guimerà. En aquesta ocasió també hi havia un moment de clímax que provocava un gran enrenou al pati de butaques. Això passava quan, a mitjanit, els habitants d’una casa de pagès es despertaven sobresaltats per uns forts cops a la porta de la masia. Quan l’amo del mas demanava «Qui hi ha?», des de fora, unes potentíssimes veus masculines cridaven amb contundència: «Som els de Pruit!». I aquí, de nou, hi havien desmais i l’entrada dels portalliteres a la platea.
Dani Prats i Toni Coromina [Arxiu Toni Coromina.]Josep M. Solà Sala, cronista de Vic, explica que, en una ocasió, ell mateix va fer veure que es desmaiava, al Prat de la Riera, un dia que el senyor Riubrogent feia una lectura privada de La garba de mal lligar a uns quants companys. El mateix Solà recorda que Riubrogent una vegada li va demanar si coneixia algú que pogués disparar perdigons contra una figura de Jesucrist, amb la intenció de vendre-la com una antigalla salvada del terror roig.
Durant la dècada dels cinquanta, la companyia Carquinyoli es va estrenar al teatre Canigó, ara enderrocat, amb l’obra Les sisters Gurpines, sota la batuta del gran Toni Cortés, un dinàmic autor de vodevils i ballarí de claqué. Es tractava d’una paròdia desenfadada d’uns quants fadrins del barri disfressats de senyoretes, que van fer un espectacle de varietées en què s’interpretava la cançó El milagro de París i el famós Cantando bajo la lluvia. L’èxit va ser tan colossal i la gent va riure tant que es va decidir que l’experiència havia de tenir continuïtat.
Amb aquest precedents, la Companyia Carquinyoli es va llançar a l’atac amb el western-vodevil Atraco a medianoche o el misterio del televisor. En aquesta obra va despuntar l’anima de la companyia, Dani Prats (el recader Prats), en el paper de Sacatripas Larry, un pistoler diminut, però gegant per la seva comicitat. Un altre any van representar l’astracanada Bill carquinyoli o el pistolero enmascarado, una sàtira sobre l’oest americà.
Amb el temps es va implantar el costum de dividir les sessions teatrals en dues parts. La primera es basava en números de ball, i la segona presentava una obra gairebé sempre escrita per Toni Cortés. Destaca El fill de Curro Jiménez (on va destacar la presència histriònica del mític Jaume Guix, un popular pallasso aficionat), Un embolic de família, L’Hermínia o l’auca d’una soltera, Gente bien, No ve d’un pam, New York New York i Mallas o els fills de J. R.
En una col·laboració transversal, a la dècada dels vuitanta, membres del col·lectiu de bromistes del Cafè Vic, majoritàriament àcrates i contraculturals, van participar en alguna de les obres de les representacions que dirigia Toni Cortés, considerat un humorista de dretes, però una persona amb una categoria humana estratosfèrica. Una mostra més que les tradicions es transmeten de generació en generació sense prejudicis socials ni fronteres ideològiques. Una d’elles va ser El ministre Zabalza és un fill de… Collsamalsa (una despietada crítica al món absurd de la política corrupta), i una altra, una versió actualitzada de l’epopeia cinematogràfica de Kubrick 2001, una Odissea a l’espai, entre d’altres.
Una sàtira política. Anys vuitanta. [Arxiu Coromina.]A finals dels vuitanta, Carles Baranera i qui signa aquesta crònica vam fer d’actors secundaris al teatre del Pare Coll, en una brevíssima obra de petit format feta a mida per a Jaume Guix, que en va ser l’actor principal. La trama era simple: dos personatges d’estètica yuppie declamaven un seguit de frases inconnexes al voltant de les virtuts dels poderosos que viuen del treball dels altres i els humilien: «La massa és insignificant; només té importància el triomfador. Només l’èxit és important i els mitjans per aconseguir-lo sempre són justificats. La competitivitat és la clau de l’èxit. Cal competir amb qualsevol arma per assolir el triomf. Els escrúpols són un signe de feblesa…». Tot d’una, sortia en Jaume a l’escenari i dirigint-se al públic deia: «Però què feu vosaltres aquí, escoltant aquestes frases absurdes sense protestar?… La convivència no es pot basar només en la dèria per trepitjar el proïsme, sinó en estimar-nos els uns als altres, com les ovelles d’un mateix ramat». Al final, els dos yuppies es penedien dels seus pecats i acabaven donant la raó a Jaume Guix, que va ser ovacionat.
Cues en un aeroport. Un vol transatlàntic gasta vuitanta tones de querosé. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Nan Orriols.]
Tenim tecnologia però no tenim cap. És molt possible que tinguem tanta tecnologia perquè som ignorants. S’investiga per què uns volen dominar els altres. Pràcticament, els grans avenços tecnològics vénen de la investigació de les indústries de material militar.
Però, no s’investiga per a trobar un sistema de convivència millor. No s’aplica la tecnologia en benefici d’evitar desplaçaments i treballar a casa. Hisenda és l’únic departament de les Administracions que aplica amb eficàcia la tecnologia. A l’Administració de justícia, un desastre.
Molts jutges podrien ser ordinadors, però llavors passaria que no es podria manipular la justícia. I un rei robot? Barat de mantenir. I faria la feina molt millor. En fi…, que inventem el pa amb tomàquet i no sabem mastegar.
Marxarem tots de vacances i, escapats, anirem a un altre país, sigui el que sigui. En realitat, fugim. Som fugitius de la nostra realitat. Avió, i com més lluny, millor. Querosè: vuitanta tones un vol transatlàntic. Molts no coneixen el Solsonès o el Pallars Sobirà. Diem que Catalunya és un país molt bonic i fugim a tot córrer per a desconnectar i buscar la pau interior.
Cues a l’aeroport, maletes perdudes i tornada trista, però explicarem que el viatge ha estat meravellós. I si ja fóssim tots robots? Robots, no. Però esclaus de la nostra existència, sí.
Els boscos fa temps que exhalen símptomes d’ofec. [Foto: Xavier Borràs.]Darreries de juliol, inicis d’agost…, estiu. Passegem per diversos boscos. Malgrat la bellesa que mostren i les flaires que exhalen —a més de les xiuladisses diverses de l’ocellam pacífic i del mormoleig dels rierols frescals—, les forests i tots els éssers vius que les habiten pateixen: fa temps que clamen silents perquè el seu quefer canvia d‘una forma irreversible sense que hi puguin fer res.
Els éssers humans també sofreixen de fa molts anys ençà la seva pròpia autodestrucció, de què la societat de consum i les guerres genocides en són els més clars exponents. No tenim cap, com diu Nan Orriols i il·lustra l’artista Toni Casassas. I encara que a nivell global ja s’ha iniciat l’anomenada sisena extinció, els sàpiens semblen abocats sense remei a desaparèixer de la faç de la Terra.
Els éssers humans són les úniques criatures del planeta capaces d’aterrar arbres més que centenaris per a fer-ne paper i després escriure-hi: «Salvem els arbres!». Així, doncs, si els arbres són els pulmons del món, com diuen, els sàpiens en devemm ser el càncer que mena a la seva extinció. El mateix passa amb tots els éssers vius no humans: plantes, animals, fins i tot alguns minerals i la pròpia terra: si desapareguessin tots els insectes, en menys de cinquanta anys no hi hauria vida a la Terra; per contra, si desapareguéssim, en menys de cinquanta anys totes les formes de vida floririen.
Hi ha uns joves al carrer que fa temps que apel·len tota la humanitat sobre la responsabilitat que ens pertoca com a espècies per a aturar l’ecocidi que ens du, en poc més d’una decada, a no poder fer marxa enrere en el desgavell climàtic que comporta el nostre mode de vida.
Adhesiu de la vaga climàtica mundial del 27 de setembre. [Font: La Resistència.]El 27 de setembre s’ha convocat una vaga global a nivell mundial per a denunciar-ho i fer conscient la soecietat sencea que cal actuar. La Resistència s’uneix a aquesta crida i ha editat 20.000 adhesius per a fer-ho córrer, especialment entre escoles i instituts. No restarem de braços plegats.
A muntanya sabem prou bé com de depredadora és la nostra espècie. Fem tot el que estigui a les nostres mans per preservar el poc que resta i per a adaptar-nos al poc que vindrà.
És la vida o és la mort.
Les forests pateixen l’acció i, també, la inacció dels éssers humans. [Foto: Xavier Borràs.]
[Text i veu en off: Nan Orriols. Vídeo: Toni Casassas. Música: Hamster Loco.]
El canvi climàtic avança galopant. Els partits polítics discuteixen poltrones, privilegis, portes giratòries i corrupcions venudes com a acords d’estat per salvar Espanya i el sistema neocapitalista.
Estudiants, treballadors, jubilats, quitxalla, pagesos, etc,. veuen que ja estan en perill d’extinció com a espècie.
Els polítics continuen venuts a la corrupció i a la demagògia i tots sabem que no faran res.
Divendres 9 d’agost a les set del vespre s’inaugura al Temple Romà de Vic (carrer del Paré Xifré, s/n) l’exposició «Pecats capitals» del pintor barceloní, fincat a Oristà, Àlex Voltà (1968), a qui va entrevistar l’amic i ànima de La Resistència, Nan Orriols, amb un vídeo enregistrat per TVBagué, que ja us vam oferir el gener d’enguany.
Nan Orriols i Àlex Voltà a Oristà. [Foto: Arxiu La Resistència.]
La Madona d’Osona
«Vic és casa meva des de fa uns anys», ho diu el pintor Àlex Voltà, establert a Oristà. I ho confirma sobretot amb aquesta magna exposició, una sèrie major de la pintura de tots els temps, que revisita des de l’expressionisme més esperpèntic i l’existencialisme més turmentat el combat entre paganisme i cristianisme, en una tradició que té la Taula dels set pecats capitals de Hieronymus Bosch com un referent.
El cap de cartell, Mare i fill, pintat el 2010, molt abans que aterrés a Osona, on se sol dir amb més sorna que encert que hi viuen més porcs que persones, evoca una talla romànica on la mare amantíssima porta un capell otomà, amb el nen assegut a la falda que somriu amb faccions porcines.
Els reptes d’aquesta aventura pictòrica de primer nivell no podien haver trobat un lloc millor al món que el Temple Romà de Vic, construït el segle II dC, màxima expressió del paganisme, i l’antítesi del cristianisme que és on cal anar a buscar la teoria i la pràctica dels pecats capitals.
Els Pecats capitals d’Àlex Voltà són probablement la galeria més grotesca del concepte del que és pagà. Voltà és capaç d’inventar-se personatges que fan de l’exhibició del seu no-gènere, i fins i tot del seu hermafroditisme, una virtut. I ho fan, asexuadament, amb deformacions inquietants de cada detall del cos humà flagel·lat per les seves mancances.
Cada una d’aquestes obres, de gran format, són una performance iconoclasta que acumula molt material pictòric, tones de capes de mans de pintura i de pigments, que articulen volums i volums escultòrics, amb molta nuesa i molta carn. És a dir, molta vivència. Quadres amb una enorme càrrega existencialista, com taurons emocionals que s’ho volen menjar tot.
Deu anys després, tenim aquí el testimoni revolucionat d’un lector àvid, que discutia amb un llibreter competent de la Llibreria Claret els enigmes de la Bíblia en la versió crítica feta sobre els textos hebreus, arameus i grecs, de Cantera-Iglesias. Amb aquesta fam va articular el seu volcà creatiu amb tots els pecats capitals, un a un, rellegits de la seva vida quotidiana.
Mandra/Sloth (2009), d’Àlex Voltà [195×130 cm, oli sobre tela].
Els set pecats capitals o les set tares de la humanitat
Luxúria, Gola, Avarícia, Ira, Enveja, Supèrbia i Peresa són els set pecats capitals que Àlex Voltà va convertir en una sèrie que conserva un dramatisme que salta d’any en any i creix amb els desastres de la humanitat sencera, des del ja llunyà 2009 en què la va iniciar fins al 2014 en què va concloure alguns d’aquells quadres que queden pendents de l’últim retoc o l’últim replantejament.
Luxúria (2009) és una de les peces més plàcides dins del conjunt, que navega entre el cel i la terra, per on descarreguen els llamps d’una certa negativitat expressiva a la cara, a les mans, a les cames, amb un toc de color als pits i un collaret amb un cèrcol obert.
Gola (2009) és l’home de la taula reservada, sempre la mateixa taula al mateix restaurant: devora sempre el mateix plat de l’excés, que és la negació del plaer, i engoleix amb acumulació de greixos ampolles i ampolles de vi i de cava en fresc.
Avarícia (2009) és d’una actualitat tremebunda, encara que va ser pintat deu anys enrere, perquè és la imatge d’un jutge amb les hormones desencadenades, que juga amb la maça dels veredictes i acumula els caps dels seus morts damunt l’escriptori. Ara i aquí la justícia és tan avara, que és absent, i avui especialment forma part del negociat masclista i metastàsic de la societat.
Ira (2009) és l’esclat, la descongestió dels sentiments, el dolor a la cara i la violència sobre la pell, el crit que desentranya les vísceres, inspirat en tants casos de trencament íntim, en femení, irreparable.
Enveja (2009) es mira a si mateixa al mirall: és el reflex del dany que malparla de l’impossible, de la dona que esgarrapa una altra dona. L’enveja radical del poder d’engendrar en les ungles d’una dona estèril, que es queixa de les altres que només parlen de tenir fills.
Supèrbia (2009), personificada en un quídam que és la manifestació absoluta del poder sobre el dèbil, un avatar de l’opulència: la seva immensa superioritat es demostra perquè branda una criatura cap per avall, agafada pels peus, com si fos per les potes d’un conill,
Mandra (2009) és l’home asexuat, tapat per una mena d’imitació del braghetone del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina, que exhibeix la peresa, l’accídia dels clàssics, revestida del rigor mortis, del no fer res, en un llit petri, estret i dur, com una mena de taüt.
Gola, d’Àlex Voltà (2009), 130×130 cm. Oil sobe tela.
Aquí els set pecats capitals fonen en el record les set virtuts, les quatre cardinals (justícia, temprança, fortitud, prudència) i les tres teologals (fe, esperança, caritat) o bé les set virtuts cardinals en una altra seqüència: castedat, mesura, generositat, diligència, paciència, benevolència o amor cap al proïsme i humilitat. Pecats i virtuts que els lectors troben en la Divina Comèdia del Dant el seu referent immortal. Ut pictura poesis, per dir-ho en llatinòrum.
Del Gènesi a l’Apocalipsi, passant per John & Catherine, Abel i Caín, Les ombres de Lot i La Pietat
Per això Àlex Voltà ofereix encara unes quantes peces antològiques més de la Bíblia, sobretot del Gènesi i de l’Apocalipsi, alfa i omega de la història de la humanitat, en aquest marc incomparable.
Així, John & Catherine (2010) és una transposició a l’actualitat d’Adam i Eva, damunt un terra ple d’arrels. S’hi veu Adam a la forca, escanyat pel dogal del seu mal cap, a l’arbre de la saviesa, que té la forma de l’ípsilon grega de Jahvè. Entre els nusos del tronc de l’arbre hi vegeten les miniatures d’éssers humans, i, entremig, entortolligada, la serp, que, amb el cor d’Adam a la boca, l’ofereix a Eva.
Tot seguit, Abel i Caín (2010) protagonitzen una fraternal, esperpèntica, baralla de cantonada de raval, amb una criatura en disputa, on el terra està enrajolat amb una filferrada de pues.
Les ombres de Lot (2010-2014) és l’exemple més evident de quatre anys de depuració mental i tècnica, tan característica de les obres voltanianes. Aquí hi ha una fusió de la història de les filles de Lot que emborratxen i violen el seu pare amb les visions d’un malalt sotmès a una operació de pneumotòrax, víctima d’agressions físiques i amenaces oníriques en forma de calavera i d’un vigilant amb cara de cavall i rostre de dona, amb una ombra allargassada.
La Pietat (2010) és un cant desesperat a la compassió i la solidaritat, d’una dona amb el seu fill mort i amb un trau on s’endevina el caparró d’una nova criatura.
O com l’Apocalipsi 6, 9-11, una reflexió, molt adient en els dies actuals, sobre les ànimes dels immolats per causa de la defensa de les seves idees i de la seva conducta irreprotxable, que no és altre que el misteri sobre «El cinquè segell:« 9 Després, quan l’Anyell va obrir el cinquè segell, vaig veure sota l’altar les ànimes dels qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n’havien donat. 10 I cridaven amb veu forta: –Senyor, sant i veraç, quant de temps trigaràs a fer justícia i a demanar comptes de la nostra sang als habitants de la terra? 11 Llavors van donar un vestit blanc a cada un, però els van dir que esperessin encara una mica de temps, fins que quedés complet el nombre dels seus germans, que també eren servidors de Déu i que, com ells, havien de ser morts.»
Àlex Voltà és un pintor tradicional, d’oli, formes i contingut, que es torna boig per imprimir caràcter al verb mut per excel·lència, que és pintar. Dibuixos precisos, traços lents, pausats, barrejats amb fórmules de pigments magistrals i assecatges llargs, donen vida a un conjunt de personatges extrets dels inferns catòlics, cremats en els seus propis mancaments. Les ànimes que Voltà pinta s’emmirallen en un bassal brut, després d’infringir la paraula de Déu i quedar atrapades a les profunditats d’aquest avenc, en un exercici d’espeleologia d’alt risc.
Són pintures granítiques, dures, aclaparadores i estan en contraposició amb una subtil i immensa gamma de delicats colors, gairebé grisos, treballats amb una delicadesa i harmonia inqüestionables; ja que la retina va embastant el tortuós camí esbossat per Voltà fins a albirar-ne l’exquisidesa.
Una altra extraordinària característica de la seva pintura són uns relleus escultòrics, controlats, que normalment proposa en els motius ancestrals o antropomorfs del quadre i que estan fets amb l’oli mateix. Aquests volums transformen el seu compromís amb un altre ofici del passat, que és el de l’escultura, semblant als baixos relleus de la columna de Trajà, esculpida amb cisell romà.
Quan l’hipotàlem s’acostuma a aquest contundent treball és qüestió de començar de nou: mirar lentament, sense por ni temença, a ser reconeguts pels engendres. Aquesta admiració ens porta, sens dubte, a visionar una tasca minuciosa, obsessiva, no apta per a tots els públics i molt recomanable per als amants de l’art.
Tenim davant una interessantíssima exposició, aquesta vegada escrita amb pinzells, per algú que no està per foteses i ens explica que el límit de l’art és com el de la vida; aquell que voreja la mort cada segon, pinzellada rere pinzellada i paraula rere paraula.
Sobre Aleix Voltà
Àlex Voltà Calveras (Barcelona 1968) és actualment objecte de culte en l’àmbit del col·leccionisme. La seva producció és molt limitada, perquè triga mesos a enllestir una obra. Treballa a base de capes de pintura, que aplica amb la precisió d’un miniaturista, per aconseguir els relleus escultòrics que el fan inimitable. Àlex Voltà no pertany a cap escola ni a cap corrent artístic: és ell i prou. Quan va haver d’elegir, es va sentir molt lluny de l’ensenyament acadèmic artístic i amb una gran fortalesa d’autodidacte ha anat forjant un estil propi inconfusible des de la soledat del seu taller, ja sigui al Raval de Barcelona, a Santa Eulàlia de Puigoriol, a Premià de Mar o, últimament, a Oristà.
És també autor de la novel·la Dirty Shoes. Anatomía del arte (Barcelona: Bavol Editor, 2016), sobre els baixos fons de Barcelona i de Nova York, i ha publicat recentment Heroína. Palabra de mamá, 2019, a la mateixa editorial.
[L’exposició al Temple Romà de Vic es podrà visitar fins al 15 de setembre de dimarts a dissabte els matins d’11:00 a 13:00 h; i les tardes de 18:00 a 20:00 h; i els diumenges a la tarda també de 18:00 a 20:00 h.]
