La col·leció epigràfica de Jean Gruytère

[Un article de Clàudia Masó.]

Introducció

L’objectiu de la ciència epigràfica és l’estudi de les inscripcions, amb la finalitat que aquestes ens proporcionin informació de l’època història a la qual pertanyen. La paraula epigrafia deriva del grec, que significa «escriure sobre de», en canvi, els romans, varen traduir la paraula al llatí com in (sobre) + scribere (escriure), de la qual deriva la nostre paraula inscripció. Es cert que en la Roma antiga no es va utilitzar mai la paraula inscripto ja que ells es referien a les inscripcions com a titulus,-i. Per a poder diferenciar l’epigrafia d’altres ciències, com per exemple, la papirologia, cal considerar que l’epigrafia és aquella disciplina que estudia només les inscripcions sobre suports durs o semidurs com la pedra, el metall, el vidre, l’os, la terracota i d’altres.

Col·leccions d’inscripcions

El fet de col·leccionar inscripcions llatines no és un costum recent; de fet, Plini el Vell, escriptor, científic, naturalista i militar romà, durant el segle I ja va mostrar interès per a reunir inscripcions. No obstant això, la primera recopilació d’inscripcions, coneguda com l’Anònim d’Einsiedeln, és de l’època de Carlemany. Un dels pioners més importants va ser Jan de Gruytère (1560-1627), qui publicà un corpus que fins i tot millorava la proposta tipològica de Martin de Smet, un altre precursor, que només es limitava als suports de les inscripcions. Jan de Gruytère també feia referència a l’entitat dels personatges al·ludits de les inscripcions i la seva obra Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV es pot considerar el primer repertori d’inscripcions llatines.

En aquesta imatge s’observa la portada de l’obra de Jan de Gruytère; Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV.

Jan de Gruytère i la seva col·lecció

Jan de Gruytère fou el primogènit de una família calvinista i aquesta condició el va fer exiliar-se de la majoria de llocs on va viure. Va estudiar a la universitat de Cambridge i de Leiden, on va obtenir el doctorat en lleis el 1589. Gruytère va ser professor d’Història a Wittenberg i més tard el van nombrar cap de la Biblioteca Palatina de Heidelberg. Durant aquesta etapa i, gràcies a les avantatges que tenia el seu càrrec, va poder accedir a impressions i manuscrits dels quals en va fer varies edicions i comentaris filològics. El 1622 va haver de fugir de Heidelberg a causa de l’entrada de les tropes borbòniques a aquesta ciutat i tan la Biblioteca Palatina com la seva pròpia van ser traslladades a Roma a la Biblioteca del Vaticà com a botí de guerra.

Jan de Gruytère.

Gruytère, a més de ser autor de poemes llatins, les seves edicions, anotacions i comentaris als clàssics van suposar una gran aportació a la literatura grega i llatina. Però, la seva obra mestra va ser Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV, publicada a Heidelberg al 1602. «La idea original partía de la recopilación que Scaliger había preparado como suplemento a la de Martin Smet (Smetius) Inscriptionum antiquarum quae passim per Europam liber, Leiden 1588, publicada por Justus Lipsius. Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d). Contenia 12.000 epígrafs de tipologia sacra, d’obres públiques, jurídiques; de personatges il·lustres (emperadors, cònsols…) i funeràries on va establir grups en funció del parentesc dels dedicants i del difunt. «El corpus gruteriano incluye diez inscripciones del territorio de Complutum cuyas fuentes son A. de Morales (CIL II 3031, CIL II 3032, CIL II 3035 y CIL II 3036), también toma de este autor el miliario hallado en el despoblado de Valtierra (CIL II 4914), único testimonio conocido entonces para el topónimo Compl(utum); también, utiliza la obra de J. Strada para otros textos (CIL II 3034,CIL II 3038, CIL II 3032, CIL II 3040); por su dependencia de S. Pigge de las dos dedicaciones a Marte (CIL II 3027, 3028) repite el error ya cometido por aquél al ubicarlas en Salamanca.» Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d).

Diversos autors consideren l’obra de Gruytère com la seva pròpia inscripció, la qual transforma la seva memòria en inoblidable juntament amb la dels cònsols i emperadors. (Ipse vero totus Inscriptionum Liber una quaedam magna est Inscriptio Gruteri, quae memoriam ipsius cum Consulum, cum Imperatorum memoria indelebilem praestat; Venator ibidem).

Ja que les inscripcions antigues també envellien en pedres i marbres juntament amb elles i ja no eren indestructibles en aquells duríssims suports, gràcies a Gruter van rebre l’eternitat, si és que alguna cosa d’aquesta pot donar-se en les coses humanes. cap despesa ni cap esforç li van fatigar ni li van dissuadir de cercar aquí i allà cada vestigis de monuments tals; per conèixer-les ja no cal recórrer Europa vagant d’un costat a l’altre, ni suportar les dificultats dels camins, ni despeses per a ells. L’orbe romà està en un llibre. [Balthasar Venator, panegyricus Jan Grutero scriptus, 1631, 251.]

Bibliografia

Andreu, J.; Tobalina, E.; Ozcáriz, P.; Alvar, A. y Jordán, A. (2009), Fundamentos de epigrafía latina, Madrid, Liceus E-Excellence.
http://www3.uah.es/imagines_cilii/Anticuarios/Textos/gruter.htm http://webs.ucm.es/info/archiepi/aevh/guia/epigrafia.html

Els microrelats de Jordi Remolins. Juliol-Agost de 2019

Corporativisme blanc sobre fons negre

L’acaparador de premis de novel·la històrica va passar a ser també ell història, quan l’escriptor de contes de terror va aparèixer furtivament de darrere una columna del garatge amb un ganivet a la mà arran d’un atac de gelosia per l’elevat nombre de vendes de la seva última obra. Un company que es guanyava la vida escrivint llibres de gènere negre i que casualment havia observat l’escena, va denunciar-lo a un policia que tot just estava aprenent a llegir i escriure. Afortunadament per a tots plegats, la jutgessa era una aficionada a la literatura eròtica i en lloc de judici va muntar una orgia amb múltiples orgasmes, dobles penetracions i alguna fel·lació homosexual, on a última hora també s’hi va sumar un autor eunuc conegut per la seva prestigiosa obra surrealista.

L’amnèsia del violador

El taloneig d’una imponent senyora, va ofuscar el violador que va seguir-la, sigil·losament, fins a un obscur aparcament, on la va aturar i immobilitzar empenyent-la sobre la capota d’un cotxe. Mentre s’abaixava compulsivament pantalons i calçotets, va recordar la gratuïtat del gest, ja que el pare de l’última víctima li havia tallat les pilotes abans de denunciar-lo a la policia, amb el resultat de deu anys de presó i un trauma amnèsic que li havia atrofiat seriosament la memòria. L’alleujament inicial davant del ridícul manyoc genital va convertir-se ràpidament en dolor i patiment a la cara de la rotunda fèmina, quan en ple atac d’ira el violador va retorçar-li el coll fins a estar ben segur que no podria fotre-li enlaire la llibertat condicional, a menys que la invoquessin en una sessió d’espiritisme.

Passatemps de la bèstia

Cada vegada que el rector arriba amb l’aigua beneïda i la creu consagrada a la llar del venedor de ciris per exorcitzar-ne el domicili, el dimoni s’escapa i espera pacientment dins del cos del gat dels veïns fins que el ministre de déu marxa de nou. L’enviat del mal no té res en especial contra aquell home o la seva família, però s’ho passa de pebrots putejant l’exorcista. A més, veient com la humanitat s’encarrega d’engegar a prendre pel cul l’univers sencer, ha decidit no fer res més que contemplar-ho perquè evidentment, ell no ho podria fer millor.

El malaguanyat talent de la mèdium

Els familiars del vicepresident del Govern estaven tan seriosament preocupats amb les veus que aquest deia sentir dins del seu despatx oficial, que van trucar a una mèdium perquè trobés algun remei a la situació. Efectivament, la dona va constatar que la versió de l’eminent polític era certa i va demanar que la deixessin sola per combatre aquella presència indesitjada. Quan tots van ser fora, va treure les piles de l’aparell de ràdio que feia mesos que funcionava nit i dia en un extrem de la llibreria i va sortir de la cambra amb la resignada sensació d’estar desaprofitant les seves habilitats paranormals amb una colla d’imbècils.

L’home i els seus límits. La felicitat

En les societats consumistes la «felicitat» ha esdevingut un pictograma.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El concepte abstracte de la felicitat neix del més concret de la infelicitat. Ja ho va dir Arthur Shopenhauer a principis del segle XIX: «La vida sense dolor no té sentit». El diccionari del Institut d’Estudis Catalans en diu «un estat de l’ànim plenament satisfet» i fins i tot parla de «felicitat eternai» de «beatitud». Com n’és de gran la influència clerical a Catalunya que fins i tot controlen els diccionaris. El Diccionario de la Real Académia, amb molt menys misticisme, la defineix com un «estat de grata satisfacció espiritual i física». És a dir, com un desig acomplert. Una satisfacció, un premi a l’esforç.

Religions, ideologies i ciències han promès la felicitat per mitjans diferents, tot oferint el que no tenen ni tindran. Algunes parlen de la felicitat momentània i la confonen amb l’alegria o la satisfacció. L’estat del benestar considera que la satisfacció que proporciona poder tenir coses n’és el camí. Són els qui no comprenen la frase del filòsof Sòcrates, cinc-cents anys abans del cristianisme: «El secret de la recerca de la felicitat no es troba en la recerca del més, sinó en el desenvolupament de la capacitat per gaudir del menys». Hi ha religions com la islàmica que considera el cel la felicitat permanent, com un lliurament i sublimació de la sensualitat. Els cristians i els budistes, uns en nom de la «gràcia» i els altres del «nirvana» associen la felicitat complerta al no res, a la buidor més absoluta. Els budistes diuen que la manca total de desitjos és l’estat ideal. Un psiquiatre em va voler debatre i va dir: «La infelicitat neix de la mateixa constitució humana i les seves característiques com ràbia, cobdícia, etc». Deia el mateix que jo. Sense desig no tenen sentit la cobdícia, l’avarícia, l’ambició ni cap ànsia de poder.

La felicitat és un «mantra» universal per fer front a la crueltat i al dolor que ens acompanya, ens agradi o no. A la meva edat, hom es va tornant conformista i només veure que a la natura les coses continuen —no sé per quan temps—, són on han de ser i fixar-m’hi em causa un grau de satisfacció suficient. També, intento fer-me amic del temps i de com ens anem destruint mútuament. Com deia Cioran: «La missió del temps és matar-me i la meva matar al temps. Que bé s’hi viu entre assassins». I ja que estem de cites, no em puc estar de transcriure un consell que dóna Homer Simpson a la seva filla Lisa, quan es queixa del malament que pinta el futur per a les dones intel·ligents.El pare li diu: «Filla meva, fes com jo. Busca’t un carreró sense sortida i relaxa’t fins que moris».

Per a il·lustrar l’article posarem la pel·lícula Cantant sota la pluja (Singin’ in the Rain). No promet la felicitat complerta, però la visió de les cames de Cyd Charisse s’hi acosta prou.

Adéu a la visió bucòlica de la pesca de riu

Un pescador en plena tasca. [Foto: Arxiu.]
[Un article de Toni Coromina.]

Moita gent associa el típic pescador de canya amb una persona tranquil·la i serena, que va a pescar per relaxar-se i practicar la vida contemplativa. Temps enrere, Ramon Febrer, president de l’Agrupació de Pescadors de Vic, em deia que també hi ha una espècie de pescadors que trenquen aquesta visió tan bucòlica: «No es pot generalitzar, però els pescadors de competició es posen molt nerviosos. Alguns, fins i tot, prenen calmants per a suportar l’estrès que envolta els concursos. Fa poc es va desqualificar un campió per donar positiu en un control experimental de dopatge».

A més del pescador que va al riu per passar-hi l’estona o bé a competir, amb la crisi ha emergit l’individu que pesca per necessitat. De fet, cada vegada hi ha més romanesos, xinesos i magribins que pesquen per necessitat, per matar la gana.

A Catalunya hi ha 250 entitats de pesca federades. Cada any, milers de pescadors planten la canya a prop de la Muga, el Fluvià, el Ter, la Tordera, el Llobregat, el Cardener, el Segre, el Francolí, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, el Freser o l’estany de Banyoles. I gairebé tots certifiquen que els últims anys la qualitat de l’aigua ha millorat bastant.

Per a exercir aquest esport cal disposar d’una llicència de pesca recreativa, i per pescar en una zona controlada cal, a més, un permís personal. És una activitat barata que es pot practicar amb un equip de 200 euros (canya, rodet i cistell), encara que un equip de competició pot arribar a valer deu vegades més.

Un altre pescador ben equipat. [Foto: Atxiu.]
Tret de la truita, totes les captures es tornen vives al riu i els pescadors només estan autoritzats a utilitzar hams simples, sense arpó o amb l’arpó completament aixafat. Entre els esquers destaquen la cullereta i la mosca artificial, però els més utilitzats són els naturals: cucs, vegetals o productes d’origen alimentari.

Els pescadors se senten vigilats per l’Administració. Creuen que la Generalitat ha fet massa restriccions i que per a respectar la legalitat gairebé cal ser advocat i llegir totes les actualitzacions del DOGC. La normativa dictamina que només es pot pescar des de principis de primavera fins a finals de setembre. Entre les espècies permeses hi ha la truita, la bagra i la carpa (la més abundant). La llei també estipula les quotes i longituds de les espècies capturades, entre quatre i cinc exemplars, amb un mínim d’un pam.

De vegades s’ha acusat els pescadors d’utilitzar mètodes prohibits, com ara aparells electrocutadors, verins, xarxes, arpons, llances, ganivets o pedres per a arraconar als peixos. Un pescador em comenta que «com en totes les activitats humanes, sempre hi ha algun trampós, però no som uns vàndals». Tanmateix,  també és cert que molts pescadors són els primers que vigilen el riu, controlen als furtius, recullen deixalles i detecten abocaments contaminants. Sense oblidar els ecologistes, com els del Grup de Defensa del Ter.

Les últimes dècades, els rius i pantans s’ha vist afectats per la irrupció d’espècies depredadores no autòctones. A Sau, hi ha una invasió de silurs procedents de Mequinensa. Un altre invasor és el cranc americà, que en molts llocs ha eliminat el cranc del país.

Els pescadors lamenten que la seva activitat ha entrat en decadència i que els joves no s’interessen per aquest esport i prefereixen entretenir-se amb els mòbils i les tauletes.

VÍDEO Declaració universal dels drets humans. L’escorxador

[Text i veu en off: Nan Orriols.]

L’espècie animal més criminal que viu en tot l’univers conegut som nosaltres. Ens esclavitzem a nosaltres mateixos i tractem els animals amb una crueltat gairebé indescriptible. Farts de tot, no en tenim mai prou i hem convertit tots els animals en matèria primera viva, sense tenir en compte els instints naturals de les bestioles.

Pagarem molt cara la nostra prepotència, indiferència i crueltat. Pensem que la ciència ho resoldrà tot. També la nostra ignorància. Ja fa dies que la sisena extinció ha començat, i la nostra ficció s’acabarà amb la fartanera d’una espècie que no es mereix viure ni un segon més al planeta.

Els crits de dolor dels animals morts en cadenes d’escorxadors industrials, al servei d’una espècie que s’autoproclama digna i que va escriure la declaració universal dels drets humans, ens haurien de fer pensar en el present i en el futur. Però no ho farem perquè som tan egoistes que no som capaços de compartir res.

La tortura a les bestioles s’acabarà perquè el nostre temps s’acaba. I tot serà dels astres.

Plena de lluna plena

lluna plena
«Nit de lluna plena: somniarem junts una terra nova sense fronteres on parlarem tots la llengua dels Infants.»

[Un article d’Eulàlia Ventura.]

No puc dormir quan és lluna plena.

Una d’aquestes nits, em trobareu dansant pels camins del Lluçanès amb camisola de fil blanca, o potser, si sou gent de mar i us apropeu a l’ampit de la finestra gosant albirar l’horitzó blau, m’endevinareu cavalcant cavalls vermells pels camps de la Mediterrània. Però, també, pot ser que em confongueu amb una onada o un ocell blanc…

Potser és per aixó que no puc dormir quan és lluna plena.

Em sento desperta com la font que raja humilment i generosa, com la pluja, o el vent, o el cabirol que coneix la muntanya.

Serà que només cal desvetllar aquest quest, deixar-se obrir quan la lluna ens anuncia amb la seva panxa blanca?

I és clar que no puc dormir quan és lluna plena, perquè tot just començo a percebre aquesta llengua.

La que parlen aquestes nits, que si tens els ulls ben oberts, veuràs com tot queda banyat d’una llum tan blanca que la terra irradia tant com ho fa el cel, i si obres bé les orelles en aquella hora tan quieta, sentiràs com xisclen les orenetes conjurant la vesprada.

I aleshores passa: obres les mans i te n’adones que, també, som fets de llum blanca, obres el cos i som purs i gran i magnífics, obres el cor i som innocents com llençols estesos enmig del buit de l’univers. I durant tres nits, si s’està ben atent i obert i despert, desapareixen les edats i els temps, els dies i les nits es confonen i les donzelles es confinen dins les petxines de mar i de sota la muntanya, que encara recorda quan era mar. I si aleshores obres bé el pit i les espatlles, et neixen ales i escates i pèls i també plomes, si s’escau.

No cal buscar, només cal parar i escoltar perquè esdevingui en plena lluna plena, la nit blanca dels infants!
Tot depèn de si et deixes desvetllar quan voldries dormir i deixes que el temps es faci destemps i et deixes recórrer els llocs per les petjades.

Nit de lluna plena: somniarem junts una terra nova sense fronteres on parlarem tots la llengua dels Infants. Ells que saben viure entre el somni i la realitat.

Lluna,
et sabrem somniar?

Espanya i Catalunya: què és somni i què realitat?

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Juny de 2019

Voluntaris de la Fundació Arrels atenen una persona que dorm al carrer a Barcelona [Foto: arrelsfundació a Flickr.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Barcelona, les deu del matí. Al xamfrà de la ronda de Sant Pere amb la plaça de la Universitat un home d’una quarantena d’anys, colrat de pell, mal girbat, s’abaixa els pantalons i es posa a cagar. La femta, d’un pam i mig, compacta, d’un color marró intens, resta inerme com una ensaïmada pujada de to damunt d’una de les rajoles de la vorera. La gent que camina a prop de la cagarada del rodamón hi passa impertèrrita, alguns amb l’esguard perdut, d’altres —tot i observar-ne la tofa instal·lada— fan com si no la veiessin.

A mitjan juny la Fundació Arrels va fer públic un cens, aproximat, de les persones que dormen al carrer a la Ciutat Comtal: 1.195 éssers humans, de tota classe i condició, amb un creixement constant al llarg d’aquests darrers trenta anys, quan la majoria que hi dormien era gent amb problemes bàsicament de dependència, addictes a les drogues, que el sistema havia expulsat i que no se’n sortien (de poder reviure amb dignitat). Ara, les coses han canviat. Molts dels rodamóns que s’instal·len en catres improvisats arreu de la ciutat s’hi han vist obligats per causes molt diverses vinculades a la situació econòmica (com la pèrdua de feina), el mercat immobiliari (preu del lloguer, desnonaments), els moviments migratoris i la fortalesa de les administracions públiques (la rigidesa dels serveis socials, els mecanismes d’ajut i els procediments institucionals); les situacions particulars que poden viure les persones immigrades i algunes minories, com la comunitat romaní; la situació familiar i la xarxa social que la persona té com a suport (per exemple, un divorci o la mort d’un familiar), i, encara, l’educació, l’edat, la dependència i la salut.

Aquest flagell —no exclusiu de les nostres terres—,  es calcula que a Catalunya afecta, pel cap baix, unes set mil persones, que dormen als carrers de les ciutats grans (Barcelona), però també mitjanes, com Tarragona, Girona, Lleida, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell o Reus (les poblacions on s’ha organitzat recomptes).

A Barcelona, en els darrers més de 30 anys el creixement depassa el seixanta per cent de gent que dorm i viu al carrer i cap govern municipal no ha estat capaç de fer-hi front, ni tan sols els revolucionaris de pagueta de l’Ada Colau, que torna a manar —ara de la mà d’unionistes del 155 (PSC) i racistes (Valls)— per a escalfar la cadira i fer la viu-viu amb els acòlits del «sí, se puede» (acabar amb Catalunya i la catalanitat).

Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap. Té a veure amb l’escapçament que s’ha produït de l’esperit en els éssers humans, que han estat abocats a un consum innecessari i desaforat que, per a més malaurança, destrossa el nostre entorn i ens empeny quasi inevitablement a una nova extinció.

Recentment, l’actor Joel Julien va penjar al seu compte de Twitter la fotografia que podeu veure aquí sota amb l’únic text d’un interrogant. La pintada Homeless go Home (Els sense llar aneu a casa) què expressa? La necessitat que tots els sense llar tinguin casa o és una metàfora estrambòtica digna dels grafits del Maig del 68?

https://platform.twitter.com/widgets.js

Votar no és un crim

Quatremer
El periodista de Liberation, Jean Quatremer, en el moment de rebre el disc fet per Enric Pladevall de mans del conseller Alfred Bosch. (Foto: @gencat.]

[Un article d’Enric Pladevall.]

Quan l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) em va fer l’encàrrec de realitzar el XIV Premi Ernest Udina per a Jean Quatremer vaig fer com cada any: documentar-me sobre la persona i intentar de fer alguna cosa representativa d’ella. Vaig llegir un parell d’articles en els quals em va quedar clar que el Jean era europeista, federalista i no independentista. Però, defensava clarament el dret dels catalans a votar en un referèndum la seva independència, o no?, i d’aquí surt la idea de fer un disc inspirat en la Grècia Clàssica bressol de la cultura occidental i la primera democràcia. En aquest disc hi incorporo els 12 estels que en formen la bandera, però un estel ha esdevingut, s’ha transformat en un llaç brillant. Un llaç que acusa un estat membre d’incivisme, un estat que ha empresonat i exiliat els seus dirigents polítics escollits democràticament. Un estat que el primer d’octubre de 2017 va utilitzar una violència ferotge contra un poble indefens pel sol fet de voler votar. I que ara ha jutjat no únicament els seus polítics sinó tot un poble.

Europa no es pot permetre d’acceptar un estat membre que ens nega els drets fonamentals, la llibertat d’expressió, que menysté la nostra llengua i cultura, que ens asfixia econòmicament. Tenim dret a decidir lliurement el nostre futur. Som una nació mil·lenària que no pararà fins a assolir la plena llibertat. Per molt que li pesi a la Santa Inquisició. Com diu l’amic poeta Lluís Solà: «Tota resistència a una imposició és una victòria».

Una obra allunyada del pamflet polític

disc votar no és un crime
El disc escultòric d’Enric Pladevall.

Això és el que volia dir amb aquesta obra. I el mínim que se li pot demanar a un artista és de ser fidel a la llibertat d’expressió.

El Jean Quatremer va rebre el dia abans del lliurament del guardó trucades de la Comissió Europea des de Brussel·les per tal que no l’acceptés. Ell, demòcrata insubornable, el va acceptar encantat, i em va felicitar. Però la Comissió Europea de Barcelona no va assistir a la cerimònia, cosa que havia fet cada any. L’enrenou va ser considerable. No entenc com un simple llaç els remou tant les tripes.

La meva obra està molt lluny del pamflet polític, tot i ser profundament política. Però, d’ençà de la sentència de l’Estatut m’he sentit cridat com tants i tants catalans a denunciar aquesta ignomínia. El 2014 vaig ser un dels impulsor del Manifest dels Artistes Visuals de Catalunya pel Dret a Decidir. El 9N vaig participar en una exposició de cartells al Museu d’Història. També, vaig fer un cartell contra l’empresonament dels Jordis. I l’any passat vaig participar en l’exposició 55 urnes per la llibertat amb una urna que era travessada per una falç, que després va servir per als Premis Republicans de l’any del setmanari La República.