Qui està preparat per a la veritat?

[Text i fotografia de Toni Casassas.]

La veritat, en l’àmbit de les relacions humanes, que la majoria som capaços de copsar, és sempre una veritat esbiaixada i generalment complaent. La veritat última s’amaga sempre, sovint no és escoltada i moltes vegades és tossudament negada.

Aquest fet ha estat sempre una eina útil per als qui ostenten qualsevol mena de poder, des del familiar fins als grans poders institucionals. Sempre ens hem enganyat els uns als altres d’una manera més o menys intencionada. I és que els instints bàsics, els desitjos i inèrcies de la vida humana són filtres pels quals sotmetem totes les altres qüestions socials. Aquest és un dels motius principals que encara estiguem tots plegats sotmesos, amb més o menys intensitat, a tota mena d’humiliacions, vexacions, discriminacions socials, governs de tota mena i múltiples autoenganys.

És que no estem preparats per a la veritat?

Partint d’aquesta situació és prou clar que la majoria de governs —per no dir gairebé tots—, mai no actuen en benefici de la població sinó que ho fan sempre pel manteniment de l’estatus imperant, pels privilegis adquirits i en favor d’allò que anomenen l’ordre social. Tots tenim clar que només actuen solidàriament o pel bé comú quan s’hi veuen totalment obligats.

Un dels arguments més utilitzats pels governants de tot el món per a no dir la veritat és que el poble no està preparant per a saber-la. Per a ells, que el poble sigui coneixedor de la veritat portaria al caos, a la violència i destrucció dels sistema establert. Però tots tenim clar, també, que no es pas així, sinó que és la mentida la que porta al caos, a la por i a la violència, i no pas la veritat.

Perquè la gran violència exercida contra els altres i contra nosaltres mateixos , l’esclavitud, els genocidis, etc., mai no són fills de la llibertat sinó de la mentida, de la por i de l’obediència cega i malaltissa. De la llibertat, si és veritablement llibertat, només en pot néixer concòrdia, ajuda mútua i responsabilitat.

Però, per què en una societat que en diem madura no podem exigir la veritat? És que potser no la volem saber? Perquè jo no em crec pas que, per exemple, els polítics espanyols, com ara en Sánchez, l’Iceta, o en Rajoy, o alguns dels nostres estiguin preparats per a saber la veritat i nosaltres no. Més aviat creuria que estan millor preparats per a treballar amb la mentida que no pas per a exercir la veritat.

Cal, doncs, preguntar-nos per exemple: en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens diuen la veritat? Per què ara hauria de ser diferent? Per què ho haurien de fer si no ho han fet mai? Ha passat alguna cosa que ens faci creure que ara es preocupen per nosaltres? Tots sabem que la resposta és negativa.

La mentida és, doncs, dins de totes les institucions, les econòmiques i culturals, o religioses i està impregnada en totes les àrees de la societat, des de la família, fins a les empreses o les institucions locals. Això no és pas gratuït i ens passa factura a tots, perquè crea una societat desconfiada, malalta, egoista i també dòcil amb el sistema i sense poder generar respostes útils per a la regeneració.

I sense la veritat no podem ser ciutadans lliures, ni ser responsables —ni individualment ni col·lectivament— per a prendre decisions importants o reaccionar tal com voldríem davant injustícies flagrants o accions totalitàries.

Tot això ho escric  arran de la postal de Nadal que em van enviar del nostre pres polític Jordi Turull que fa cita d’Hilari Raguer (1928-2020), monjo de Montserrat:

«La llibertat s’ha d’exercir, si no no és res. I exercint-la segurament es perd llibertat. Però si no la fem servir, no hi ha llibertat.»

Doncs, això, com és possible que acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació? Si sabem que la llibertat és indispensable i s’ha de lluitar sempre per no perdre-la, per què no l’exercim?

El torrent de la Corbatera i el patrimoni històric de Calafell

El torrent de la Corbatera, dit popularment Cobertera. [Foto: Ajuntament de Calafell.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

El terme municipal de Calafell, té actualment tres rieres o torrents: el de la Corbatera (popularment pronunciat Cobertera), amb el seu afluent de Montpaó, i els de la Casa Nova i de la Casa Vella a Segur. Hi ha algunes rases, com per exemple la del Meix i d’altres que conflueixen en els torrents citats.

El més important és el de la Cobertera, és el que recull més conca hidrològica del terme. Aplega aigües dels municipis veïns a la part alta del nostre terme: Castellet i la Gornal (Alt Penedès) i el municipi de Bellvei. Continua aigües avall des de l’indret conegut de les Escodines, a tocar de la carretera TV-2126 (davant de l’accés del camp de golf de la Graiera) fins a la cruïlla del torrent de Montpaó. En aquest recorregut es troba el petit congost amb la Balma de la Graiera, probablement la primera petjada de l’ésser humà en el nostre terme. També, ben a prop, hi tenim Barraques de pedra i la Cova Foradada a la muntanya de l’Escarnosa. Continuant cap avall hi ha la torre de guaita del Casalot del Viola i abans de travessar el pont de la C-31 hi tenim el camí de Vilanova. En el darrer tram hi trobem l’Estany Llarg fins al sorral de la platja de Calafell.

L’Estany Llarg té una singularitat especial, ja que a l’indret per on hi passa el ferrocarril brolla aigua dolça. Probablement, els pobladors cossetans (ibers) ho van tenir molt en compte per a establir la seva fortificació, la ciutadella davant del mar, a una cota que els permetia tenir una visió eficaç i la protecció necessària. A l’Estany hi ha fauna i flora autòctones, a conservar i protegir, amb què cal executar un projecte fet l’any 2009 per l’Ajuntament.

Aquest torrent de la Cobertera és molt singular i al seu entorn hi han conviscut nòmades, pagesia, guerrillers…, però el que vull destacar és el desguàs i escorrentia de les aigües de la conca que hi aboca. Només  cal veure las seves dimensions —tant d’amplada com d’alçada de les seves parets— per a entendre la importància d’aquest torrent.

La gent de més edat de Calafell donen fe de les vegades que l’han vist baixar fins a l’alçada de la carretera de la Santa Creu de Calafell, avui C-31, i la rierada de l’any 1962, on les tendes del càmping van anar a parar a mar.

Cal mantenir-lo net i endreçat, perquè també forma part del nostre patrimoni.

Així ho veig.

Els microrelats de Jordi Remolins. Desembre de 2020

[Textos de Jordi Remolins.]

Poder de líder

L’emprenyada monumental del governador va generar l’acomiadament fulminant del fuster que després de penjar el segon lladre, s’havia adonat que no li quedava cap més clau per crucificar també al líder de la secta. Mentre un substitut rematava l’execució, l’artesà acomiadat seguia convençut d’haver recomptat dotze claus en sortir de l’obrador i que per tant la desaparició responia al poder d’aquell que s’autoproclamava messies. Constatant el somriure d’orella a orella del bon lladre, l’enterramorts que sepultava els cossos sense vida dels tres homes, va regirar-li la butxaca dels calçots, va treure’n quatre claus, i va amagar-los ràpidament a la túnica perquè cap soldat no el descobrís i li confisqués abans no pogués utilitzar-los per penjar els utensilis de cuina de la seva dona.

Els límits de la paciència

El telèfon del metge forense va sonar mentre la senyora li servia el primer plat del copiós àpat de diumenge. Amb la parsimònia habitual va acabar de dinar, va rentar-se les dents, va baixar al garatge, va treure’n el cotxe i va conduir reposadament fins a la cruïlla de carrers on havia d’aixecar el cadàver que estava entorpint el trànsit de tota la ciutat des de feia hores. De fet, va arribar tan tard al lloc dels fets que el difunt ja s’havia incorporat pel seu propi peu i l’esperava bevent un combinat de vodka i beguda energètica al bar de la cantonada, mentre la resta de la clientela es feia creus de la docilitat –malgrat haver acabat la paciència amb el forense– d’aquell espècimen de zombi.

L’arquitectura i el sobrepès

El crític gastronòmic va deduir massa tard que li sobraven alguns quilos de pes. Havia deixat sortir els cinc ocupants de l’ascensor, però el forat de la porta no era prou ample per entrar-hi d’una sola peça. Va ser mentre pujava per l’escala quan els graons van enfonsar-se sota els seus peus i va estalviar-se una estona d’exercici, alhora que complicava la feina d’una dona de la neteja, que es va passar tota la nit recollint vísceres i eixugant sang de la planta baixa de l’edifici.

Retroalimentació acollidora

El mateix dia que complia deu anys, el jove indígena va descobrir que la tribu on havia nascut pertanyia a un dels més temibles reductes de caníbals de la Terra, en adonar-se que aquella nit algú se li havia cruspit una cama. Va ser llavors quan va comprendre el perquè de les nombroses minusvalideses dels adults de la comunitat, entre els quals no quedava pràcticament ningú sencer del tot. Al cap d’una estona de reflexió, també va tenir una lleugera sospita de quin havia estat el destí dels visitants i turistes que arribaven al poblat, de qui no havia pogut acomiadar-se en cap ocasió i que presumptament tampoc eren mai presents als àpats que es muntaven en el seu honor.

VÍDEO Pena de mort

[Veu i Text de Nan Orriols.]

La brutalitat de la nostra espècie és tan gran que, per imposar les nostres creences o controlar un territori conquerit, executem els nostres iguals emparats únicament i exclusivament per la llei de l’odi i la brutalitat. No pot existir cap llei que empari la pena de mort.

Dos mesos abans de morir, el dictador Francisco Franco va ordenar l’execució dels militants del FRAP Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i també dels militants d’ETA Jon Paredes Manot, Txiki, i Ángel Otaegi Etxebarria. L’execució, el 27 de setembre de 1975. La mort del criminal Franco, el 20 de novembre de 1975. Cal recordar que Franco entrava a les esglésies «bajo palio», com una autoritat religiosa. Va ordenar l’execució de milers de persones i va nomenar l’actual rei emèrit, Joan Carles de Borbó, com al seu successor.

Iran segresta el periodista iranià exiliat a França Ruhollah Zam. La televisió iraniana diu que aquest líder dels disturbis va ser executat a la forca el dissabte 12 de desembre de 2020. Tenia 47 anys i denunciava un règim religiós i criminal. La brutalitat i la misèria humanes, aterrint en nom de l’aiatol·là Khomeini.

L’expresident Donald Trump, que ha d’abandonar el Govern el gener de 2021, impulsa l’execució de cinc condemnats a mort. El dijous 10 de desembre de 2020 va ser executat Brandon Bernard, de 40 anys, i el divendres 11, Alfred Bourgeois. El fiscal de l’Administració Trump assegura que simplement compleix la llei. No diu, però, que trenca una tradició de 130 anys de no ordenar execucions durant la transició presidencial. Si es compleixen totes les execucions previstes, Trump serà el president que haurà ordenat executar més condemnats durant els darrers 100 anys: 13, des de juliol de 2020. És la venjança per la derrota electoral. Sí. També sap que el candidat demòcrata Biden vol abolir la pena de mort.

La brutalitat ideològica, religiosa, feixista o comunista converteix la nostra espècie en el ser més criminal de l’univers conegut. Europa no permet la pena de mort. És per aquets fet que l’Estat espanyol no l’aplica. Pensar que dels crims del franquisme se’n beneficien l’Església actual, la monarquia i tots els «Gobiernos de España», inclosos els feixistes de VOX i els Comuns de la Sra. Colau, provoca repugnància i molt dolor.

Pensar que els nostres fills i nets encara els administra l’herència d’un criminal fa que tots els déus i els seus fanàtics servidors continuïn odiant i creant, repeteixo, molt de dolor. Ho fan per plaer. La mort dels altres justifica la seva existència.

[VERSOS] Branca d’olivera

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

Branca d’olivera

 al pessebre de Sant Martí Xic, del 2020

 

Quan les estrelles de nit venen a somriure
voldríem, oi tant com voldríem
agombolar el Nadal amb cançons,
com d’altres.

Quan no és res com voldríem
hem d’alçar el to de veu
molt més enlaire.
Per això cantarem, com mai, més alt i fort
dalt la carena de Sant Martí Xic.
Que s’escolti clara dins l’ànima.

Que persistirem en l’afany.
Que trescarem:
per tornar a veure’ns la cara,
per donar-nos les mans,
per abraçar-nos,
pels petons trobats a faltar,
per foragitar la cobdícia,
la vanitat.

Que en el fons del fons només ens cal escoltar
algú que ens cridi pel nom, i amor.

L’amor,
que intuïm al pessebre.
En la pau,
de la branca d’olivera.
En la fraternitat.

Que pensem molt i sentim poc
darrere la porta barrada.

[ÀLBUM DE FOTOS] Un viatge pel Marroc

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Text i fotografies de Nan Orriols.]

La inquietud de conèixer món ens va portar, fa quasi 40 anys, a viatjar pel Marroc. Per una pista de terra vam arribar a les cascades d’Ouzoud (olivera, en llengua berber) i vam quedar embadalits.

Al riu abans del salt d’aigua, de 110 metres d’alçària, uns petits molins de pedra encara treballaven sense parar. Al cim de la cascada hi havia una horta, protegida amb tanques de fusta per evitar que els macacos o les mones mores en robessin els fruits. Una noia berber amb un pal els cridava, i els macacos s’amagaven per tornar-hi més tard.

Els berbers, amb els seus vestits de colors, la seva amabilitat i somriure, són tot un record: quatre imatges d’un món que ja no existeix. L’explotació turística hi va arribar. Van asfaltar les carreteres i van organitzar la visita a les cascades, diuen ara, més altes del nord d’Àfrica. Guies turístics et fan un tomb i et cobren 5 euros. S’hi pot arribar en autobús o amb taxi des d’Essaouira (per 200 euros) o des de Marràqueix, a 150 km. Et porten als restaurants que donen servei als turistes i et venen cacauets per regalar a les mones mores o als macacos.

És evident que hem fracassat, que no hauríem d’haver viatjat mai al Marroc. De fet, els primers que vam tirar cacauets vam ser nosaltres. A les mones mores? No. Ja fa temps, que tots mengem cacauets.

[VERSOS] Nous temps

Ocell, de Xavier Borràs. De la sèrie «Bestiari». Acrílic sobre paper.

[Versos de Xavier Borràs.]

Brosten a doll
carrers sense ànima,
prats de ciment
de pòrtland foll.

Dalt del terrat
ni déu espolsa
el matalàs,
amb tant de futon
i collonades
de l’Orient
com ara hi ha.

Els nous veïns
ja no es malparlen
i els bells infants
que hi han parit
creixen dins llurs
cambres de luxe
— amb la mamà
plei estèixon
i papà xat
de cobrellit.

 

Maig de 2017/Novembre de 2020

En memòria de Toni Coromina

Toni Coromina i la seva família el 1r de maig d’enguany, en què va celebrar el seu 65è aniversari. [Foto: Facebook Toni Coromina.]
[Notes de Xavier Borràs.]

Poc abans de la matinada del passat diumenge, 22 de novembre, ens arribava l’escarida, freda, pètria notícia de la mort de Toni Coromina (Vic, 1955-2020), l’escriptor i periodista vigatà que ha estat entusiasta col·laborador de La Resistència des del primer moment i sense defallença.

L’endemà mateix, vam publicar una entrada d’urgència al blog per a informar-ne els lectors i tenir molt presents la família (dona i fills) i els amics, coneguts i saludats que una hora o altra van tractar amb ell. De fet, des que vam tenir notícia, per part seva mateix, de l’ingrés a l’Hospital de Vic, on s’havia de sotmetre a un seguit de proves, vam estar en contacte.

Així, el 1r de novembre ens comentava que havia de sotmetre’s a una broncoscòpia. Aquell mateix dia, a la tarda, amb motiu de l’aparició del número 43, d’octubre de 2020, de La Resistència –en què apareix el seu comentadíssim article sobre Joan Sayós, l’aviador de la república—, ens feia saber que no sabia quan ens faria «arribar la propera columna. Des de l’ hospiral ho tinc complicat. Miraré, si puc, que ho envïi des de casa al meu fill Akram, a través del meu ordinador».

I tal dit, tal fet. Per via d’un missatge de correu electrònic vam rebre la columna que publiquem en aquest número 43 de La Resistència i que esdevé, pòstum i premonitori, perquè ens hi parla, a través de la memòria del naixement dels comitès antirani a la comarca d’Osona, dels primers ecologistes, un moviment que esdevé, ara, tan necessari en temps de contaminació, canvi climàtic i pandèmies. Encara, en dies posteriors estava amoïnat per unes correccions a l’article «que no puc fer amb el mòbil». Vet aquí un petit exemple de la gran professionalitat d’aquest periodista de pedra picada.

El dia 7 de novembre, encara ens va informar que, un cop feta la prova estant a l’hospital, havia resultat positiu al SARS-CoV-2, però que era «asimptomàtic» a la Covid-19 —i n’estava content.

La seva mort, del tot inesperada, doncs, ha causat un profund dolor i buit arreu. Encara ara, molts dels seus amics se’n fan creus. Tanmateix, alguns d’ells, col·legues del periodisme, l’escriptura i la faràndula se n’han fet ressò al llarg dels darrers dies, com podeu veure en aquests vincles:

Osona.com (sense signar): Toni Coromina, periodista i escriptor de Vic, mor als 65 anys.

Enderrock (sense signar): Mor Toni Coromina als 65 anys.

El9Nou (sense signar): Mor als 65 anys el periodista i activista cultural Toni Coromina.

El Nacional (sense signar): Mor el periodista Toni Coromina, als 65 anys.

La Vanguardia (Jaume Collell): De professió, iconoclasta.

Setembre (Roser Iborra): Carta oberta a Toni Coromina, habitant de la llum.

[Si sabeu de més articles, feu-nos ho saber i els afegirem aquí mateix. Gràcies.]

 

TONI COROMINA
Vic, 1955-2020.

El seu llibre Cafè Vic (2007), és un retrat de la contracultura als anys setanta i vuitanta. [Foto: Toni Coromina.]
  • Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
  • Des de l’any 1987, periodista a diversos mitjans de comunicació: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja, La Resistència.
  • Coautor del llibre Rebotiga d’Il·lustres, amb Albert Om. Premsa d’Osona 1989.
  • Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
  • Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
  • Publicació del llibre El que la sigue la persigue, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
  • Autor del llibre Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).  
  • Col·laborador a NacióDigital (Osona.com), des de 1995.
  • Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a La Vanguardia (des de 1991-fins al 2018).
  • Autor de la novel·la A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites (2014), Témenos Edicions.
  • Autor del llibre Òxid de boira (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
  • Autor del llibre El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions, 2016).  
  • Autor del conte infantil La rita i en Kubala, amb il·lustracions d’Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
  • Autor del llibre El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona. Osonament, 2019.