[Text i fotografia de Toni Casassas.]
La veritat, en l’àmbit de les relacions humanes, que la majoria som capaços de copsar, és sempre una veritat esbiaixada i generalment complaent. La veritat última s’amaga sempre, sovint no és escoltada i moltes vegades és tossudament negada.
Aquest fet ha estat sempre una eina útil per als qui ostenten qualsevol mena de poder, des del familiar fins als grans poders institucionals. Sempre ens hem enganyat els uns als altres d’una manera més o menys intencionada. I és que els instints bàsics, els desitjos i inèrcies de la vida humana són filtres pels quals sotmetem totes les altres qüestions socials. Aquest és un dels motius principals que encara estiguem tots plegats sotmesos, amb més o menys intensitat, a tota mena d’humiliacions, vexacions, discriminacions socials, governs de tota mena i múltiples autoenganys.
És que no estem preparats per a la veritat?
Partint d’aquesta situació és prou clar que la majoria de governs —per no dir gairebé tots—, mai no actuen en benefici de la població sinó que ho fan sempre pel manteniment de l’estatus imperant, pels privilegis adquirits i en favor d’allò que anomenen l’ordre social. Tots tenim clar que només actuen solidàriament o pel bé comú quan s’hi veuen totalment obligats.
Un dels arguments més utilitzats pels governants de tot el món per a no dir la veritat és que el poble no està preparant per a saber-la. Per a ells, que el poble sigui coneixedor de la veritat portaria al caos, a la violència i destrucció dels sistema establert. Però tots tenim clar, també, que no es pas així, sinó que és la mentida la que porta al caos, a la por i a la violència, i no pas la veritat.
Perquè la gran violència exercida contra els altres i contra nosaltres mateixos , l’esclavitud, els genocidis, etc., mai no són fills de la llibertat sinó de la mentida, de la por i de l’obediència cega i malaltissa. De la llibertat, si és veritablement llibertat, només en pot néixer concòrdia, ajuda mútua i responsabilitat.
Però, per què en una societat que en diem madura no podem exigir la veritat? És que potser no la volem saber? Perquè jo no em crec pas que, per exemple, els polítics espanyols, com ara en Sánchez, l’Iceta, o en Rajoy, o alguns dels nostres estiguin preparats per a saber la veritat i nosaltres no. Més aviat creuria que estan millor preparats per a treballar amb la mentida que no pas per a exercir la veritat.
Cal, doncs, preguntar-nos per exemple: en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens diuen la veritat? Per què ara hauria de ser diferent? Per què ho haurien de fer si no ho han fet mai? Ha passat alguna cosa que ens faci creure que ara es preocupen per nosaltres? Tots sabem que la resposta és negativa.
La mentida és, doncs, dins de totes les institucions, les econòmiques i culturals, o religioses i està impregnada en totes les àrees de la societat, des de la família, fins a les empreses o les institucions locals. Això no és pas gratuït i ens passa factura a tots, perquè crea una societat desconfiada, malalta, egoista i també dòcil amb el sistema i sense poder generar respostes útils per a la regeneració.
I sense la veritat no podem ser ciutadans lliures, ni ser responsables —ni individualment ni col·lectivament— per a prendre decisions importants o reaccionar tal com voldríem davant injustícies flagrants o accions totalitàries.
Tot això ho escric arran de la postal de Nadal que em van enviar del nostre pres polític Jordi Turull que fa cita d’Hilari Raguer (1928-2020), monjo de Montserrat:
«La llibertat s’ha d’exercir, si no no és res. I exercint-la segurament es perd llibertat. Però si no la fem servir, no hi ha llibertat.»
Doncs, això, com és possible que acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació? Si sabem que la llibertat és indispensable i s’ha de lluitar sempre per no perdre-la, per què no l’exercim?
