De la gent sàvia que hi ha en aquest nostre país penso que en som poc conscients, segurament perquè no se la fa conèixer prou o, fins i tot, se l’amaga en l’ostracisme, no fos cas que alguna fes ombra als mediocres que s’autoerigeixen en patums oficials. Fóra el cas d’Antoni Lloret i Orriols (Barcelona, 1935), que a la seva faceta de científic —físic nuclear (i pioner activista antinuclear) i investigador en energies renovables, especialment en l’energia solar fotovoltaica— cal sumar-hi la d’escriptor, com a divulgador i com a novel·lista, no endebades ha publicat Micmac (Edicions de la Magrana, 1993, «La negra», 50) —escrita conjuntament amb Jaume Fuster— i El Cafè Metropol (Edicions de la Magrana, 1999), que va rebre el Premi 1999 de Literatura Científica de la Fundació Catalana de la Recerca.
Ara hem pogut veure una nova aportació literària de Lloret: Max i Odile, raó i passió (Pagès Editors, 2015, 232 pp.), prologada pel matemàtic Josep Pla i Carrera, que qualifica l’obra com una reflexió actual, viva, fonamental per les qüestions que suscita, basades en aquesta pregunta: «Fins a quin punt tot allò que pensem no és solamnt un model —una creació— de la nostra capacitat intel·lectiva?».
En aquesta obra, el destacat físic català, conversa sobretot amb dos personatges ficticis, Max (de cognom Carnap, en record d’un filòsfoc remarcable), però es passa l’estona parlant també directament amb nosaltres. «Quan diu que ens proposa esquitxos d’idees —afirma el també savi, i diputat al Parlament Europeu, Josep-Maria Terricabras—, fa molt més que això: ens posa davant el mirall i ens mostra la tensió constant entre la nostra raó i les nostres passions, entre la nostra migrada intel·ligència i la nostra recurrent estupidesa. De fet, hi haurà pàgines que ens ajudaran a emocionar-nos i a descobrir l’estupidesa de la nostra intel·ligència».
El llibre ens convida a replantejar-ho tot, a no parar de fer-nos preguntes sobre qualsevol qüestió. «Joan Fuster deia admirativament que Bertrand Russell no era un filòsof sinó un desinfectant. Aquest llibre tampoc no deixarà indiferent el lector. Quan l’acabi de llegir potser sabrà i creurà menys coses, però estic segur que serà una mica més savi», sentencia Terricabras.
Sobre l’activitat científica d’Antoni Lloret, especialment la seva valuosa opinió en relació amb l’energia nuclear, no us perdeu el vídeo que podeu veure aquí sota mateix, una entrevista que li va fer el periodista Xavier Bosch al programa «Àgora», de TV3, el 30 de març de 2010.
Fineix aquest mes de maig fent gairebé al cent per cent bona la dita de «…cada dia un raig». Les pluges caigudes arreu del territori són molt benvingudes per pagesos, ramaders i habitants de les muntanyes, mentre a les metròpolis ja és una mena de nosa bíblica que enutja els urbanites, atrafegats a no perdre’s ni un sol dels centenars d’impulsos que reben a través de les tecnologies mòbils.
Tanmateix, tot i les boires, aquest maig m’han cridat l’atenció altres fets i noves que volia compartir amb vosaltres.
Quan els humans poblaven l’alta muntanya
Llegeixo, sento i veig que un estudi —dut a terme pel Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques– revela la presència humana a Aigüestortes fa més de 10.000 anys. El fruit d’aquesta recerca es pot veure a l’Ecomuseu de la Valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà) en una exposició sobre el llegat prehistòric d’aquesta àrea: Muntanyes a la Prehistòria. L’arqueologia al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, que es pot veure fins al 15 de juliol.
El que m’ha sorprès, agradablement, d’aquesta troballa és el fet que contràriament al que es pensava fins ara es demostra que aquest territori, a 2.000 metres d’alçada, ja era poblat deu mil anys enrere pel cap. Les novetats que aporta aquesta recerca, impulsada pel Parc en els darrers 15 anys, és pionera a Europa per les novetats arqueològiques que aporta i desmunta la tesi predominant fins ara entre la comunitat científica que aquest territori, per les condicions climàtiques i per l’orografia, no havia estat trepitjat pels humans i se’l considerava «verge». Cau, doncs, un altre dogma científic sobre la impossibilitat dels assoliments humans al planeta. I no és la primera vegada ni, sortosament, no serà, tampoc, la darrera.
Els dogmes científics, basats la majoria de vegades en falses hipòtesis que es disfressen de veritats inamovibles, no solament fan mal a la ciència veritable —és a dir, la que es basa en l’observació i l’experiència— sinó que també embruteixen la ment de les persones. De fet, sempre havia pensat que, per força, en la prehistòria el poblament humà als nostres territoris també devia haver assolit els alts cimals del Pirineu. I certament aviat també caurà el dogma, si no ho ha fet ja, que els qui poblaven aquests verals no «venien» precisament del cor de l’Àfrica, com s’han encarregat d’insistir des dels àmbits «científics». No he cregut mai que la presència humana en aquest planeta sigui fruit d’ún únic origen, ans al contrari.
«L’alta muntanya no és un territori verge com es pensava fins ara, sinó que és fruit de la intervenció humana que des de fa més de 10.000 anys ha viscut a 2.000 metres d’alçada i ha modelat el paisatge», ha dit Ermengol Gassiot, comissari de l’exposició i doctor en Prehistòria, que forma part del Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya. Gassiot afirma que els resultats de la recerca són inèdits ja que confronta la idea predominant fins ara en la comunitat científica de l’alta muntanya com un paisatge verge no trepitjat pels humans.
No solament l’alta muntanya catalana estava poblada d’home i dones sinó que, a més a més, era lloc de pas i estada per al troc i per a l’intercanvi, ja que entre les troballes fetes hi ha eines fetes amb sílex, un mineral inexistent en aquelles valls que, lògicament, només podia ser adquirit si hi havia altres humans que viatjaven des de les planes o d’altres valls inferiors on el sílex sí que hi era present.
Cal felicitar els responsables del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici quan ara fa quinze anys van apostar per encetar una recerca que ha donat els seus esponerosos i transcendentals fruits, més tenint en compte que una part del món de l’arqueologia pensava que aquesta ingent tasca estava condemnada al fracàs.
«La imatge d’unes muntanyes pirinenques inalterades i sense usos ni aprofitaments se substitueix per una de muntanyes amb un ús continuat, en major o menor mesura, des de fa mil·lennis. Un exemple n’és l’alta muntanya com a destí final temporal dels recorreguts de la transhumància pastoral. Les primeres societats sedentàries ja practicaven el pastoralisme en els mateixos paratges del Parc Nacional on encara avui es practica. L’expressió “de generació en generació” queda totalment palesa quan parlem d’aquesta activitat no només com un recurs de subsistència sinó també com a element modelador del paisatge.»
Cap d’un mascle de Xylotrechus chinensis, l’escarabat que ara amenaça els fruiters a Catalunya.
Plagues i canvi climàtic
Amb pocs dies de diferència, aquest mes de maig alguns ajuntaments a la Garrotxa han informat a la població de com col·laborar a fer front a les diferents plagues que ens assoten; des dels gavians a Olot, com el mosquit tigre, l’eruga del boix o la processionària del pi. Ara, per acabar-ho d’adobar, sabem que un nou escarabat comença a fer estada en els territoris pròxims del Vallès.
Efectivament, tal com informa EcoDiari, l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) ha avisat de la invasió d’un escarabat procedent del nord-est d’Àsia, de països com la Xina, Corea, Japó i Taiwan, que té un efecte «devastador» sobre les moreres, ja que les mata. Es tracta de l’espècie Xylotrechus chinensis, un escarabat de la família dels cerambícids. Té un aspecte molt semblant a una vespa, amb un cos d’entre 15 i 25 mil·límetres.
L’investigador de l’ICTA-UAB i primer autor de l’estudi, Víctor Sarto, que duu per títol A New Alien Invasive Longhom Beetle, Xylotrechus chinensis (Cerambycidae), Is Infesting Mulberries in Catalonia, l’ha batejat com a «escarabat-vespa barrinador de les moreres». L’ICTA-UAB, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barberà del Vallès, ha detectat i estudiat la presència d’aquesta espècia des de 2014.
Segons sembla l’escarabat probablement hauria arribat al nostre territori a l’interior de palets de fusta i s’hauria expandit pels municipis del Vallès com Barberà, Badia, Cerdanyola i Ripollet. Però el més greu, ecara, és que que també podria afectar arbres fruiters com pomeres, pereres i les vinyes.
Totes aquestes plagues són fruit de la globalització econòmica i la mobilitat i, evidentment, del canvi climàtic de què en part és responsable la (no)planificació agrícola i ramadera que s’aguanta amb pinces a base d’agrotòxics i tones d’antibiòtics.
Certament, els qui no podem conrear-nos les nostres viandes, els consumidors passius, hem de ser molt conscients d’allò que adquirim: la proximitat i la temporalitat dels productes i, encara més, la cura que han rebut (ni agressiva ni tòxica), són claus per trencar la cadena de les multinacionals de la merda d’alimentació que ens volen imposar i que comporta, també –maquiavèlicamant—, malmetre la nostra salut i promoure una medicina no menys agressiva i merdosa.
El Borbó actual, com els anteriors, és el cap de l’Espanya corrupta que ara comana el PP, però que demà pot dirigir el PSOE o Ciudadanos.
L’atàvica corrupció espanyola
Parlem d’una altra plaga de d’això que en diuen l’actualitat política, és a dir, el que marca l’agenda planning del sistema d’alienació mental que els estrategs dels màrqueting partitocràtic han batejat com a «realitat social»: la corrupció, que destaca aquests darrers dies de maig arran de l’anomenada sentència del cas Gurtel que, si fa no fa, demostra el robatori sistemàtic de les arques públiques per part de del Partit Popular i els seus dirigents, des d’Aznar fins al darrer mico, digui’s Mariano Rajoy o Maria Dolores de Cospedal: els mateixos que, per «ordeno y mando» del 155 —amb el suport entusiasta del PSOE/PSC, Ciudadanos i adlàters— trepitgen i vexen els catalans i, fins i tot, la resta de ciutadans de Catalunya —siguin colons o vegetals— que hi sobreviuen.
Em sobta, en tot aquest afer, que siguin molts els qui es mostrin sorpresos i indignats, però segurament tant d’anys d’adoctrinament franquista i transfranquista —i aquesta doctrina sí que és real— han donat el fruit de la ignorància i l’autisme polític que s’arrossega en tots els àmbits ideològics. Però, cal dir les coses pel seu nom: el naixement d’Espanya com a estat-nació, fruit de l’atàvica voluntat depredadora del regne de Castella –que ja havia anihilat centenars de milers d’americans i espoliat part del gran continent «descobert» a les darreries del segle XV— és, en si mateix, el resultat de la corrupció. Més diàfan: l’existència d’Espanya no s’entendria sense la corrupció, no existiria.
Igualment, la pròxima desintegració d’aquest Estat criminal només podrà ser possible si ens fem conscients d’aquesta veritat històrica. La resta, inclosa la rendició del Govern Torra, són falòrnies que passaran, sense pena ni glòria, als annals de les derrotes catalanes. Més transparent, encara: potser serem independents –preferiria una República catalana llibertària—, però no gràcies als nostres lloables i esgrogueïts esforços —amb presos i exiliats—, sinó perquè Espanya cau, i si Espanya cau, adéu–siau! I fins al juny (amb la falç al puny!).
Una aversió innata per les marques que el pas del temps deixarien al seu cos va empènyer a l’ambiciosa delegada del darrer curs de secundària a signar un pacte amb el diable, venent-li l’ànima a canvi de preservar-se eternament jove tota la seva vida. El vell fill de puta va complir la seva paraula, vetllant perquè no li desaparegués l’acne, no li evolucionés cap neurona i es mantingués verge per sempre més. De fet no li va costar gaire ser lleial perquè quinze dies més tard es va esquinçar la corda dels operaris que traslladaven un piano de cua a l’aula de música, i l’instrument va caure amb impecable precisió sobre la joveníssima adolescent.
La derrota permanent
El principal acord de l’assemblea anual d’homes invisibles va ser muntar un equip de bàsquet per competir a la lliga comarcal. Els seus membres més atlètics van preparar-se a consciència, entrenant-se quatre dies setmanals per intentar fer el millor paper possible. En finalitzar la competició l’equip estava totalment destrossat, no tant per no haver guanyat un sol partit com per haver estat declarats perdedors de tots ells per incompareixença i sense ni tan sols haver pogut disputar ni un minut.
El crepuscle del reg sanguini
Després de protagonitzar desenes de pel·lícules de vampirisme on sempre ensenyava els pits, la mamelluda actriu secundària va sentir-se estranyament atreta pels avantatges de la immortalitat. La recerca d’un vampir autèntic per castells abandonats, discoteques gòtiques i cementiris remots, va resultar infructuosa fins molts anys més tard, quan sent anciana, va conèixer un doctor albí i taciturn que cobria el torn de nit al seu geriàtric, i va comprendre que finalment la quimera s’havia fet realitat. Mostrant-li unes descompensades mamelles i oferint-li descarada tot el pla de coll, va seduir-lo amb relatiu èxit, però per més que ho va intentar, el metge vampir no va poder succionar ni una gota de sang d’unes venes magres i eixutes, i en canvi va accelerar la data d’un decés que ja només van publicar un parell de fanzines d’aficionats al cinema de sèrie Z.
Superpoder de curta durada
Allargassat com un sol home sobre el sofà, l’aprenent de cuiner va desitjar amb tanta concentració mental que la tauleta on hi havia els cacauets i el refresc s’acostessin fins a l’abast de la seva mà, que finalment va aconseguir-ho. Sorprès del nou poder, va fer un altre intent, aquesta vegada perquè el comandament a distància del televisor també es teletransportés fins als seus dits sense que ell tingués necessitat de moure’s, i de nou va assolir el seu objectiu. Quan ja estava a punt d’utilitzar l’habilitat mutant per atraure el telèfon i fer una trucada a la redacció d’una revista científica perquè l’entrevistessin com a fenomen paranormal, el terratrèmol va fer una tercera sacsejada, aquesta vegada definitiva, enfonsant sota terra l’edifici sencer.
Un muntatge fotogràfic de la revista satírica Mongolia va fer del líder de Ciudadanos, Albert Rivera, la viva estampa del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, a més d’identificar-lo amb aquell partit..
Dissabte 5 de maig. La primavera, esclatada, sense ocells. Les planes, podrides de purins i herbicides. Veig per la televisió una illa immensa de plàstic on viuen els pingüins com si fos una illa de gel. No sé si val la pena escriure res. Valdria més callar, però no puc.
Presos innocents, jutges, guàrdies civils i tot el Govern i l’oposició espanyola falsificant proves, manipulant i prevaricant. Vivim a les clavegueres, i el senyor Rivera i els seus «ciudadanos» de pensament únic, amb els pitjors instints de repressió i venjança, ensenyant les misèries de l’ésser humà. En nom de l’estat de dret i de la democràcia, ens volen fer viure a la mateixa illa de plàstic on ara viuen els pingüins?
L’odi que desprenen és insuperable, com el del senyor Rajoy quan avisa els valencians que, a València, el castellà és obligatori i el valencià, només un mèrit. Va fer el mateix a les Illes. Sempre, amenaçant. No saben què vol dir respectar res? Volen imposar una monarquia restaurada pel dictador Franco i un estat que els permeti el saqueig sense contemplacions.
Puc veure, llegint l’EcoDiari (mitjà independent, associat a NacióDigital), un vídeo recentment llançat per l’ONG Sea Shepherd on mostren taurons, dofins i altres animals marins com s’ofeguen per la contaminació plàstica. Bé, hi diuen que els oceans contenen, en pes, més plàstics que peixos. Vegeu-lo aquí mateix:
A la Fira d’Abril de Barcelona que vaig veure per televisió, la senyora Inés Arrimadas ballava sevillanes. El Primer de Maig reivindicava Clara Campoamor Rodríguez. Algú va recordar-li que Clara Campoamor va morir a l’exili, a Suïssa, perquè no acceptava les lleis espanyoles. Albert Rivera va fer el mateix. Ni es posen vermells. El PP, saqueja i Ciudadanos, odia, menteix i es prepara per saquejar i exterminar.
Més EcoDiari. Cada any es llencen al mar 9,5 milions de tones de plàstics. Més ofec: diu el diario.es que el valor dels habitatges socials venuts per l’Ajuntament d’Ana Botella a «Fons Voltors» augmenta un 227 %. En resum: va vendre 1.860 habitatges socials al Fons Blackstone per 202 milions. Avui, en valen 660 i els llogaters no poden pagar ni els habitatges ni el lloguer, que s’ha incrementat un 49 %.
Mariano Rajoy i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría volen salvar un estat i una monarquia amb repressió sense límits. Algú es pregunta a les xarxes socials si poden dormir tranquils. Només recordaré que el general Franco signava penes de mort esmorzant. I avui, l’Estat el governen els hereus del general. On és, l’esquerra espanyola? Recordeu: «Vale más una España roja que rota». Tenen un ADN d’«Imperio», de conquesta de «Gran Nación».
Però… sabeu? És molt probable que «España» ja sigui molt semblant a l’illa de plàstic dels pingüins. És molt probable que el «Gobierno de España» ens robi el pis per pagar el sou del rei. Faran tot tipus de barbaritats acompanyats de Susana Díaz, de l’Iceta i fins i tot de Pablo Iglesias. Volen mantenir el Règim, però no serà possible. No podran. En pocs mesos veurem un espectacle fabulós, immens, «galácticooooo», que diria Dalí. Podrem veure com intentaran robar-se entre ells, es mataran, sortiran vídeos de tots els colors, s’arrancaran els ulls. El que podrem veure serà més del que puguem imaginar. El més terrible de tot és que són tan ignorants que encara no s’han adonat que, la «península», també és de plàstic.
L’home no sols conserva de manera instintiva la por, sinó que l’ha desvirtuada i l’ha convertida en la base del seu suposat reialme de la terra. Aquest mecanisme de defensa que ha servit per preservar tantes espècies, l’hem convertit en el punt de partida del poder des que en vàrem tenir consciència. D’ella va néixer la primera religió i totes les que l’han seguida fins ara, un instrument de submissió a través de les ideologies.
La por la podem visualitzar, conceptuar i contextualitzar fins el punt de convertir-la en una distracció. És innegable la popularitat que sempre ha tingut en la literatura, el teatre i el cinema. Monstres, malalties mentals, desastres naturals i totes les possibilitats, no les probabilitats, imaginables han estat descrites amb pèls i senyals per provocar-la. I agrada a la gent. Sobretot perquè són uns altres els qui les passen de tots colors.
Tots ens podem imaginar la por del suïcida davant la corda, del soldat ras a primera línia del foc, de la gent que saltava per les finestres mentre cremaven les Torres Bessones, la del condemnat a mort en el seu darrer sopar o la de la família que menja a casa mentre del cel plouen bombes. La por ha passat de ser un fet biològic a una imatge i nosaltres mateixos l’alimentem amb contribucions estúpides i inutils: la por a perdre la feina, a què ens deixi la parella, a la ruïna econòmica, a no complir amb les expectatives que s’espera de nosaltres i al fracàs social.
Hem anat tan enllà que s’ha catalogat una malaltia que consisteix a tenir por a la por. En diuen crisi d’ansietat. Segons alguns metges, han estat tantes les pors que hem anat introduint a la nostra vida que a molta gent se li activa un enzim que segrega la substància que posa en marxa les alertes sense cap motiu. Cada vegada hi ha més gent que viu episodis de tremolors, acceleracions del cor i tot el voltant, la gent, els edificis, les ciutats, les muntanyes o el mar es converteixen en perills potencials. El cos ho somatitza i es té la sensació d’ofegament o de pèrdua de l’equilibri. A més, qui en pateix només pot ser entès per un altre que també ho pateixi. Normalment, la gent que té al voltant és incapaç de comprendre que hi hagi símptomes sense causa. I és cert. La por va creixent i autoalimentant-se sense que es produeixi cap fet concret que la justifiqui. Des que els metges van determinar que es tractava d’una reacció química incontrolable, els laboratoris s’han afanyat a comercialitzar productes que n’alleugerin les naturals molèsties. Un pegat per a substituir el pensament; una acció fàcil i lucrativa que permet eludir la rel del problema i la incongruència de témer tenir por.
També, hi ha la por a un mateix que tots hem experimentat alguna vegada i que en diem vergonya. El pànic qiue algú descobreixi la part de nosaltres que menys ens agrada o que posi sobre la taula les debilitats més íntimes.
Les religions, especialment la catòlica, han descobert en el sexe un element perfecte per a induir aquest tipus de por i ha criminalitzat un element natural del qual no ens podem desprendre. El segon manament declara que «no diràs el nom de Déu en va». És a dir, una amenaça, un avís, una sentència basada en un fet inexistent o mai demostrat.
Res millor que una veritable pel·lícula de por, una obra mestra, Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens, més coneguda com a Nosferatu és una pel·lícula alemanya dirigida per Friedrich Wilhelm Murnau i estrenada el 1922.
El film està basat en la famosa novel·la Dràcula, escrita per Bram Stoker però la productora Prana (que només va rodar aquest film) la va rodar sense pagar cap dret d’autor; canviant, això sí, el nom del títol original. La vídua de Bram Stocker posà una denúncia a la productora alemanya i aquesta, enmig de l’espectacular carrera comercial que estava tenint el seu film, es veié obligada a detenir la seva exhibició el 1923 i a destruir-ne totes les còpies existents, fet que ha complicat moltíssim la seva restauració.
Actualment, amb el que es conserva de Nosferatu, es pot ben bé afirmar que la seva bellesa misteriosa ha superat àmpliament el pas del temps.
Surto de l’autopista per l’Ampolla, enfilo la carretera fins a Camarles i d’allà cap a Deltebre. És dijous, 26 d’abril, un dia de primavera amb pols sahariana a l’atmosfera; el Delta comença a despertar, mandrosament, d’aquest llarg hivern. Alguns camps ja estan enaiguats a l’espera que s’hi planti l’arròs. Tot torna a començar, com cada any, i en fa tants!
Avui, la Comunitat de Regants-Sindicat Agrícola de l’Ebre i la Campanya pels Sediments presenten el documental Sediments, una producció de River Movies i Barna Visuals. Tinc ganes de veure’l. Entro a la sala d’actes de la Comunitat de Regants; quasi una cinquantena de persones assegudes. Presidint la sala, una taula amb representants de la Comunitat de Regants, de la Campanya pels Sediments, de l’ACA, de la CHE, de la UNED i el batlle de Deltebre. Cadascú hi diu la seva d’una manera políticament correcta; de fet, uns discursos breus que són prou coneguts. Arriba el moment de la projecció: quaranta minuts per narrar els tres anys d’activitat de la campanya. El documental és força didàctic, entenedor, àgil i hi parlen tots els actors de l’univers de l’Ebre. Paga la pena veure’l; espero que ben aviat la nostra televisió pública el difongui en horari de màxima audiència amb o sense el vistiplau dels carcellers del 155. Especialment colpidors els testimonis d’operaris jubilats que havien treballat als embassaments i que confirmen, categòricament, el mal funcionament dels desguassos de fons d’algunes preses emblemàtiques de la conca (cas de la de Mequinensa).
En acabar el documental, espontani petit homenatge a en Josep Polet, l’home de l’aigua daurada, records d’infantesa de la campanya del colmateig, que era posterior a la campanya de reg. Li’n deien aigua daurada pel color de la matèria en suspensió (llims, fins, argiles) que l’aigua del riu portava en les riuades de tardor, i que fertilitzava amb matèria orgànica i sediments els camps del Delta. Una manera ben lògica de lluitar contra la subsidència i la regressió. Lògica aparentment impossible des de la construcció dels grans embassaments a la conca de l’Ebre (i de Mequinensa, en particular).
Després del petit homenatge, ens alcem tots de les cadires i les configurem en cercle per a facilitar el debat i veure’ns les cares. Entre els assistents hi ha les persones propietàries de llocs tan emblemàtics del Delta com l’Illa de Buda —un dels espais naturals més ben conservats de Catalunya— o el restaurant Els Vascos de la platja de la Marquesa —que, en paraules d’en Lluís Soler, alcalde de Deltebre, ha esdevingut el senyal de resistència a la regressió. Vull subratllar, sobretot, la presència de la Confederación Hidrográfica del Ebro (altrament coneguda amb l’acrònim de la CHE) en la persona de qui en fou el seu president durant quasi tres anys i mig (octubre 2008-febrer 2012). Vaig tenir la sort —o la dissort, segons es miri— de treballar amb la CHE quan ell n’era president, una època que es caracteritzà per quatre fets importants:
i) la redacció del primer Pla de gestió de l’aigua de la demarcació de l’Ebre d’acord amb la Directiva Marc de l’Aigua;
ii) La descontaminació de l’embassament de Flix;
iii) El Pla de restitució de Flix que havia de dotar de garantia quasi una cinquantena de municipis del Baix Ebre, la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta;
iv) La constitució de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE) amb la proposta del règim variable de cabals ambientals (també coneguts com cabals de manteniment o ecològics) al tram de l’Ebre català.
I destaco la presència de qui fou president de la CHE arran del contingut de la seva intervenció en l’hora llarga de debat. Resumidament, l’argumentació de Rafael Romeo fou la següent:
No és possible ara mobilitzar sediments del sistema Mequinensa/Riba-roja fins que els científics no certifiquin que no hi ha elements tòxics a l’embassament de Flix.
La Confederación és la casa de tots, tots som Confederación, i la porta sempre està oberta a rebre propostes com la que fa la Campanya pels Sediments.
L’embassament de Mequinensa és titularitat d’Endesa i aquesta empresa disposa d’excel·lents professionals; no cal cap directiva europea ni cap normativa especial per requerir Endesa perquè maniobri les comportes de fons de Mequinensa.
Quan les hidroelèctriques propietàries dels embassaments de la conca de l’Ebre han obert comportes de fons, s’han trobat amb sancions imposades pels departaments de medi ambient de les respectives comunitats autònomes.
Hi ha altres accions/mesures per ajudar a frenar la regressió del Delta de l’Ebre que no passen per la mobilització de sediments (dics, esculleres, barreres, etc.).
Us he de confessar que el meu ritme cardíac anava accelerant-se per moments en paral·lel a l’evolució del discurs de l’expresident. Conscient que si rebatia la seva argumentació en calent l’hagués dit molt grossa, vaig esperar-me a escoltar la resta d’actors presents al debat abans d’intervenir. Vaig rebatre punt per punt l’argumentació feta per en Rafael Romeo:
Som majors d’edat, no ens mamem el dit i ja és hora de dir les coses pel seu nom: l’únic culpable que Flix no estigui descontaminat és l’Estat espanyol, que adjudicà l’actuació a una empresa que ha acabat als tribunals. Qui ha de certificar que no hi ha elements tòxics a Flix és l’Estat espanyol, que per això ha contractat la neteja. Li recordo que el Pla de restitució de Flix no està en absolut executat després de més de 10 anys; només s’han executat 13 actuacions de les 44 que calia fer (podeu comprovar-ho en aquest enllaç: http://locals.esquerra.cat/ebre/article/93519/auba-demana-informacio-al-govern-sobre-el-pla-de-restitucio-i-els-controls-de-laire-en-la-)
La Confederación no és la casa de tots; el govern legítim de la Generalitat encara està esperant resposta a les al·legacions que va presentar l’octubre de l’any 2010 a l’esborrany del Pla de Gestió de la Demarcació de l’Ebre. I som a l’any 2018 i la CHE mai no ha respost a aquelles al·legacions.
Si només cal un requeriment per fer maniobrar les comportes de fons, per què ni el Ministerio ni la CHE no han cursat mai aquest requeriment des de l’any 1965, quan s’inicià l’explotació de l’embassament de Mequinensa?
Deixant de banda que qualsevol sanció emesa contra Endesa és com fer pessigolles a un elefant, està clar que si aquesta o una altra empresa hidroelèctrica ha estat sancionada és perquè ha incomplert l’autorització de la maniobra o bé, tal com ha succeït en alguns salts hidroelèctrics del Pirineu català, no disposaven d’aquesta autorització.
La primera mesura perquè arribin sediments al Delta de l’Ebre és un règim variable de cabals ambientals que inclogui cabals generadors (polsos sobtats de cabal que tinguin capacitat de mobilitzar els sediments dipositats al riu). Així ho deia la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya i elaborada des de la CSTE durant el primer cicle de planificació (2010). La CHE, com sempre, va fer-se l’orni i avui el cabal de manteniment fixat a l’estació d’aforament de Tortosa és menor que el vigent amb anterioritat al 2010 (per sota de 100 m3/s).
Vaig acabar la meva intervenció tancant el que deia al començament; parlem clar, diguem les coses pel seu nom: de la mateixa manera que és l’Estat espanyol qui autoritza la pesca de corall vermell a la Costa Brava en contra del posicionament de la Generalitat, dels científics, dels pescadors i de la gent del territori, és aquest mateix Estat espanyol qui ha decidit des de fa molt de temps que ni l’Ebre català ni el Delta de l’Ebre en particular són prioritaris. De fet, la competència de la CHE al riu Ebre s’acaba a l’alçada del pont de la Cinta a Tortosa, pel que li importa ben poc el que passi aigües avall; d’allà i fins a la desembocadura, el riu és considerat domini públic marítim terrestre, competència de la Demarcación de Costas del Estado que, oh casualitat, no tenia cap representant al debat. Resum: uns hi són però com si no hi fossin (CHE), i els altres que haurien de ser-hi no hi són ni se’ls espera (Costas del Estado).
Foto de satêl·lit de la NASA en què es veu clarament el beneficios efecte de les riaudes d’aquesta primavera al Delta.
Aquesta no priorització de l’Ebre català per part de l’Estat ha comportat, en conseqüència, una total inacció, és a dir, una manca clamorosa d’aportació de solucions a la subsidència i a la regressió del Delta de l’Ebre. Una inacció que, en part, ha estat més o menys permesa per la mateixa Generalitat de Catalunya durant aquests decennis d’autonomia constitucional. La inacció, alhora, ha tingut conseqüències: determinats agents del territori, com alguns ajuntaments i alguns propietaris de finques, han emprès accions puntuals de protecció dels béns que tot i ser absolutament lícites i comprensibles, poden arribar a ser de dubtosa eficàcia. El que està clar és que si les administracions a qui jo reclamo solucions no fan res després de decennis d’espera, la meva legitimitat per actuar és incontestable.
Mentre tornava cap a casa vaig estar rumiant sobre el paral·lelisme entre el contingut de diverses intervencions del debat i això que hom ha convingut a anomenar «procés». L’estatus d’omnipotència de la CHE a l’Ebre català —omnipotència que ha comportat dimitir de la seva responsabilitat, actuant en contra del riu i a favor d’interessos particulars— no hagués estat possible sense la col·laboració d’actors influents a Catalunya i, per tant, catalans, que han satisfet llurs interessos particulars. Uns actors influents que avui, a l’any 2018 i en ple segle XXI, encara reclamen que el riu necessita de més regulació (embassaments) i de més estructures rígides (esculleres, dics), i que es malfien de qualsevol altra opció que no sigui aquesta. Saben que tant la CHE com l’Estat que té al darrere també aposten per més regulació i per més estructures rígides, fins al punt que el fet de proposar una prova pilot de mobilització de sediments a Riba-roja és descartada perquè podria provocar un efecte Txernòbil en petit: «Primero hay que limpiar Flics».
Aquesta connivència entre l’Estat i determinats actors que s’erigeixen en «representants del territori» fan extremament difícil donar una oportunitat a allò que és la vertadera solució del Delta de l’Ebre: és l’hora del riu. I quan dic riu, escriviu-lo amb majúscules: aigua, sediments, bosc de ribera, connectivitat, vida… I l’hora del riu només pot arribar quan l’Estat desaparegui i la CHE i la Demarcació de Costes de l’Estat siguin records d’un temps passat. Dit d’una altra manera: quan exercim la República Catalana!
Fa pocs anys, la reconstrucció del Museu Episcopal de Vic, dissenyat pels arquitectes Corretja i Milà, va tancar un polèmic període marcat pel debat sobre la conveniència o no de derrocar l’antic edifici, la ubicació del nou espai i la seva adequació a l’entorn. Fins aleshores, molt pocs vigatans sabíem que el vell museu albergava una de les col·leccions més importants d’art romànic i gòtic del món. Avui, els entesos diuen que el Museu Episcopal és el tercer del món en el seu gènere, després del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Cloisters de Nova York.
Però fins fa dues dècades la joia vigatana era ignorada pels autòctons. L’única referència que teníem d’ell era que albergava una mòmia anomenada Neyu que un militar havia portat d’Egipte. Igual que la mòmia que s’exhibeix al museu del monestir de Montserrat. Per als nens de la meva generació, la Neyu era un mite, com ho va ser durant anys el Negrede Banyoles, un personatge misteriós que encoratjava la nostra imaginació. Els egiptòlegs consideren que la mòmia de Vic és la més bonica de les que es conserven en terres catalanes i expliquen que correspon a una jove ballarina tebana de 20 anys de la Dinastia XXII (cap al 800 abans de Crist), donada el 1897 i dotada d’un sarcòfag de fusta pintada i de cartonatge policrom. Sigui com sigui, al costat de les oblidades obres d’art de primera categoria, la Neyu no deixa de ser un cadàver embalsamat sense massa importància, ni un interès artístic o arqueològic de primera magnitud.
Els de la meva generació també relacionàvem el museu amb alguns japonesos que passejaven pels voltants de la catedral; però desconeixíem l’interès d’aquests turistes vinguts d’orient per les talles i pintures mil·lenàries que el doctor Eduard Junyent havia conservat i catalogat amb zel infinit. Tanmateix, els escolars del postfranquisme també desconeixíem que les obres d’art que avui podem contemplar van estar a punt de desaparèixer durant l’incendi de la Catedral, poc després del fatídic aixecament feixista del 18 de juliol de 1936. Gràcies a la intervenció d’una colla de vigatans, entre ells el meu avi, el foc no va arribar a consumir les dependències del Palau Episcopal on es guardaven els tresors romànics i gòtics.
Mòmia i sarcòfag al Museu Episcopal.
Però tornem al present. Passada la polèmica per la reconstrucció del nou museu, els afortunats que el visiten lloen sense objeccions destacables la seva lluminositat, la selecció de les obres, la seva qualitat i la disposició del material exposat. Tanmateix, la remodelació de la plaça Abat Oliba encara cueja i alguns critiquen amb arguments prou raonables l’estàtua metàl·lica dedicada al bisbe Oliba que els urbanistes van col·locat a corre-cuita, i un horripilant fanal en forma de llança que enterboleix la visió del campanar, l’autèntica perla de la ciutat, que fins fa pocs anys s’estava esmicolant i degradant a marxes forçades, fins que s’hi va intervenir per parar el cop.
El majestuós campanar de l’antiga catedral romànica de Vic. Foto: Toni Coromina.
Deu anys enrere es va commemorar el mil·lenari del nomenament d’Oliba com abat de Ripoll i Cuixà. Va ser precisament l’abat Oliba qui l’any 1038 va consagrar l’antiga catedral romànica de Vic, de la qual avui només queda el majestuós campanar de planta quadrada de 46 metres, amb frisos de decoració típicament llombarda. Considerat un dels millors exemplars que hi ha a Catalunya, és d’una categoria estratosfèrica i es pot comparar perfectament amb el meravellós campanar de Sant Miquel de Cuixà.
Si totes les ciutats tenen la seva joia arquitectònica, en el cas de Vic no està gaire clar quina és. Si per mi és l’esmentat campanar romànic, alguns conciutadans mencionen la plaça Major, d’una bellesa indubtable; altres lloen el Temple Romà, el pont de Queralt o les pintures de Sert a la Catedral, que jo trobo horribles -que ningú se m’enfadi- qualificades per Josep Pla “d’art ferroviari de dubtós gust”.
Senyalització de la Rodona.
L’any 2004, el Bisbat i l’Ajuntament van desestimar la recuperació dels fonaments visibles de l’antiga església romànica (la Rodona), situada a la Plaça de la Catedral, a pocs metres del Museu Episcopal, que els arqueòlegs van trobar. Aleshores es van destinar molts diners de l’erari públic a la restauració de la façana neoclàssica i les parets exteriors de la catedral. Tot i que aquest temple té una estètica més aviat discreta (a Roma n’hi ha 15 o vint de semblants, i els turistes no acostumen a visitar-los), no en critico la seva restauració, però hi havia prioritats més urgents. El cas és que durant les obres de remodelació de la plaça de la Catedral de Vic, van emergir els fonaments de la Rodona, un temple construït al segle XII. Llavors també va aparèixer una necròpoli i els vestigis d´un altre temple consagrat pel bisbe Oliba l’any 1038..
Maqueta de la Rodona
La troballa de les restes de Santa Maria la Rodona, una de les poques rotondes del país, va ser considerada pels experts una de les descobertes monumentals medievals més importants a Catalunya durant els darrers anys. Donat que aquella meravella tenia tots els números per acabar colgada de ciment, aquell estiu un manifest ciutadà demanava que es corregís el pla de remodelació urbanística previst a la zona i que les restes arquitectòniques, convenientment protegides, s´integressin en el conjunt urbanístic, tot deixant-les a la vista (tal com va passar amb el Born de Barcelona). El manifest també reclamava que es pogués acabar d´excavar sota les escales de la catedral de Vic per recuperar la totalitat de la Rodona i la seva primitiva entrada. Però el bisbat no va voler que s´excavés a les escales que porten a la catedral, al·legant que eren propietat seva. El cas és que, en no aixecar-se l´escalinata frontal, la Rodona es va acabar tapant amb llambordes i es va deixar com a senyal una circumferència incompleta a la que falta una part important (uns cinc metres del diàmetre total) per completar el cercle. Com una cara sense boca ni mandíbula.
Segons l’arqueòloga Carme Subiranas, Santa Maria la Rodona ha estat sempre motiu d’hipòtesis i interpretacions, basades majoritàriament en les descripcions aportades per les fonts escrites del segle XVIII, que es referien sempre a aquesta església. Paral·lelament, i a manca de dades arqueològiques que permetessin una restitució més clara de l’edifici, la interpretació de la Rodona s’ha dut a terme sobre la base d’altres edificis similars, sobretot els conservats a la zona italiana de la Llombardia. Malgrat l’indubtable mèrit dels estudis realitzats, les dades s actuals posen de manifest l’existència d’algunes incorreccions respecte a l’edifici construït al segle XII. És per tant indubtable la transcendència i les importants aportacions que en aquest cas es van derivar dels treballs dels erudits. Els arqueòlegs osonencs, amb Imma Ollich al capdavant, i altres de fora de la comarca, van haver de prendre moltes infusions de til·la per pal·liar l’emprenyament. Per consolar-nos, sempre ens quedarà la Neyu, la mòmia del Museu.
D’un compendi de les obres de Christine de Pizan encarregades el 1413, produïdes pel seu scriptorium a París. Fotografia: The British Library Board. Harley 4431, f.259v.
Nascuda a Venècia el 1364, filla de l’astròleg i físic Tommaso da Pizzano, Christine de Pisan abandonà les terres italianes de ben petita, quan el pare es convertí en conseller de Carles V de Valois i instal·là la família a París, en una mansió reial, a prop del palau de Saint-Pol. El rei no tan sols li proporcionà un habitatge luxós i una renda de cinc-centes lliures d’or, sinó que li concedí el privilegi que la filla fos educada com una princesa.
Una dècada després d’arribar a París, el 1379, es casà a quinze anys amb Étienne Castel, de vint-i-quatre, noble que acabava de guanyar el càrrec de notari del rei. A partir del casament, tant la família reial com la pròpia caigueren en la més absoluta desgràcia. Els monarques moriren i un nen de dotze anys, inestable i violent, el «roi fou», pujà al poder i deixà de banda les idees humanistes del pare. A més, el 1389 la pesta s’endugué el marit de Pisan i la deixà vídua a vint-i-cinc anys, amb tres criatures, una mare i una neboda al seu càrrec, i en una situació econòmica desesperant. Pisan començà la carrera literària per dotar la família de recursos.
Podeu baixar-vos l’original medieval de La ciutat de les dames clicant damunt la imatge.
La seva producció —segons PIlar Godayol [«La ciutat de les dames i Terra d’elles: dues utopies feministes en català», a Quaderns. Revista de Traducció, 19, 2012, pp. 169-182]—, que abasta tres dècades, és abundant i variada: des de centenars de poemes i epístoles, com Le debat de deux amants (1400) i Cent ballades d’amant et de dame (1407-1410), a biografies, com la de Carles V (1404) i la de Joana d’Arc (1429), obres memorialístiques, com Livre de la mutation de Fortune (1404) i Livre des trois vertus (1405), i tractats de filosofia, d’instrucció moral i de política. En total arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.
Escrita entre el desembre de 1404 i l’abril de 1405, La ciutat de les dames sorgeix com a resposta al tractat misogin de l’època Les lamentations de Matheôle, en el qual, com afirma a les primeres pàgines del llibre (1990: 28), «filòsofs, poetes i moralistes, tots semblen parlar a l’uníson per concloure que la dona és intrínsecament dolenta i inclinada al vici». Val a dir que, entre 1399 i 1402, Christine de Pisan havia participat a la «querelle du Roman de la Rose» i, en aquestes circumstàncies, havia escrit Epistre au Dieu d’amours (1399) i Dit de la rose (1402), assaigs en què defensa les dones davant la literatura misògina de l’època, especialment en el món clerical. La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la querelle des femmes, debat que continua fins a la Revolució Francesa.
«Les dones han estat molt de temps abandonades –escriu Pisan a La ciutat de les dames— sense defensa (…) però per negligència o indiferència s’ha acceptat que siguin arrossegades al fang. (…) Perquè la plaça més forta cauria ràpidament si no fos defensada, i la causa més injusta seria guanyada per contumàcia si es pledejava sense adversari.»
«Com la ciutat imaginària de Plató a La República —escriu Godayol— o la de San Agustí a La ciutat de Déu, l’autora ubica el llibre en un lloc físic i simbòlic governat per dones que representa al·legòricament el reestabliment dels antics matriarcats. Segons Milagros Rivera Garretas (1990: 179), amb La ciutat de les dames «per primera vegada a Occident s’arriba a imaginar un espai polític exclusivament de dones i a proclamar la necessitat material i mental de la seva existència». Pisan concep aquest espai com una ciutat de «co-sororitat», que construeix en tres etapes, coincidents amb les tres parts del llibre. En la primera, la Raó ajuda l’autora a aixecar els murs i a tancar les fortificacions de la ciutat; en la segona, la Rectitud l’assisteix per erigir les cases, els edificis i els temples; i, en la tercera, la Justícia l’empara en la construcció de les cobertes i les teulades i en la tria i l’acompanyament de les dones escollides que hi han de viure. Les dues primeres parts, més llargues, tenen un planteig més clàssic i històric; la darrera, més breu, és clarament de base cristiana.»
«En total —escriu Godayol— arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.»
Christine de Pisan crea per a les dones una proposta que fins llavors no havia estat contemplada, un ginecotopia, un espai propi on puguin viure en pau, amb les manifestacions de la pròpia cultura, amb una genealogia femenina que justifica i protegeix el benestar de les dones i promou i respecta les diferències. D’exquisida radicalitat, transcendeix els valors androcèntrics del seu temps plantejant una humanitat en femení.
La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la Querella de les dones, debat que continua fins a la Revolució Francesa. A Catalunya i a València varen intervenir en la querella escriptores com ara Isabel de Villena, Anna Cervató i Àngela de Carlet, i escriptors a favor de les dones com Pere Torrelles i Joan Roís de Corella.
Ara hem pogut veure una nova aportació literària de Lloret: Max i Odile, raó i passió (Pagès Editors, 2015, 232 pp.), prologada pel matemàtic Josep Pla i Carrera, que qualifica l’obra com una reflexió actual, viva, fonamental per les qüestions que suscita, basades en aquesta pregunta: «Fins a quin punt tot allò que pensem no és solamnt un model —una creació— de la nostra capacitat intel·lectiva?».
