Davant la proliferació de disbarats urbanístics i ecològics a la Plana de Vic, trenta anys enrere, un dels comentaris més habituals en ambients conservacionistes —res a veure amb els conservadors— era que la comarca d’Osona aviat es convertiria en una còpia borrosa del Vallès, un territori brut i desordenat, desfigurat per uns polígons industrials mal dissenyats, ple de torres elèctriques i amb una caòtica proliferació d’habitatges.
El 1979, Osona va viure l’esclat d’una importantíssima revolta popular, potser l’última, contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a la comarca, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear.
De la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani
La lliçó de la lluita antiurani
Més enllà de les multitudinàries manifestacions independentistes dels últims anys, que a Osona han tingut una participació massiva i transversal, aviat farà 40 anys de la revolta popular més destacada del segle XX a la comarca. Quatre anys després de la mort de Franco, l’any 1979 va contemplar l’esclat d’un espectacular moviment reivindicatiu contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a Osona, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear.
Encara ens trobàvem en plena «transici» a la democràcia, tot i que alguns asseguren que encara hi som. Dos anys abans s’havien celebrat les primeres eleccions generals suposadament democràtiques que va guanyar el CDS d’Adolfo Suárez. Un any abans s’havia aprovar la polèmica Constitución Española. Faltava un any per l’accés de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat i dos per l’arribada del transformista Felipe González a la Moncloa. Aquell 1979, a les primeres eleccions municipals dites democràtiques celebrades a Vic, CiU i l’Entesa (una coalició de les esquerres local) van empatar en regidors, però finalment l’alcaldia va ser pe Ramon Montanyà.
Coincidint amb aquests moviments polítics, de la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments de la comarca, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Després de tants anys d’ostracisme i prohibicions, la gent tenia ganes d’opinar i de participar directament en els esdeveniments que afectaven la societat. Naixia, així, el Moviment Ecologista Català, amb figures preeminents com el físic Pere Carbonell, els enginyers Pep Puig i Joaquim Coromines, la cineasta PIlar Sentís i els periodistes Santiago Vilanova, Xavier Garcia o Xavier Borràs, que més endavant formarien, amb molts d’altres, Alternativa Verda, l’única organització ecologista nacional que encara es manté malgrat els embats de manipulació o anorreament del marxisme-leninisme nostrat.
A banda d’una intensa campanya de sensibilització, la celebració d’assemblees populars (una que es va fer a l’Institut de Vic va reunir 2.000 persones), l’edició de publicacions i manifestacions multitudinàries, els militants antiurani també van recórrer a l’acció directa. Així, a mitjan juny, van interceptar dos tècnics de la Chevron que estaven fent treballs d’exploració a Vila-lleons. Els militants antinuclears van intimidar, amenaçar i expulsar els tècnics de la multinacional, a qui també van requisar un voluminós plec de papers, plànols, estudis i documentació relativa a les exploracions, que van lliurar al Comitè Antiurani. Tot aquest material va ser analitzat per estudiosos i experts en la temàtica nuclear i després va ser lliurat a la premsa, que va esbombar amb ets i uts tota l’activitat que la multinacional feia d’amagat. Alguns diaris barcelonins van condemnar la intrèpida acció del Comitè Antiurani i també van escriure editorials sobre el cas.
Un dels moments culminants del moviment antiurani va ser la manifestació que es va celebrar a Vic el 22 de juny, que va comptar amb la presència intimidatòria de 200 policies de les brigades antiavalots, que van carregar contra els manifestants amb porres i trets de bales de goma. Dies després, una delegació de tècnics del govern espanyol es va entrevistar amb els alcaldes de la comarca per dir-los que les mines d’urani no representaven cap perill. El mes de juliol, dos executius de la Chevron van ser descoberts a la Plaça, quan sortien d’entrevistar-se amb l’alcalde Montanyà; els ‘antiurani’ els van ruixar amb esprais de pintura i els van expulsar de Vic.
La lluita antiurani i el festival Visca la Terra!
Però, l’acte més important de la lluita contra l’extracció d’urani, el més participat, va tenir lloc el 14 de juliol al camp de futbol de l’Esquirol, on es van reunir més de 6.000 persones per assistir al Festival Antiurani que es va batejar amb el nom de «Visca la Terra!».
El cartell anunciava les actuacions d’Els Esquirols, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Sisa & Melodrama, Duble-Buble, La Clenxa, Tribu i l’Orquestra Sèmola.
Igual que a molts llocs, a l’Esquirol també hi vivia gent molt sensibilitzada, com el grup de teatre Tossal (nascut d’una escissió d’Els Joglars, després del cas La Torna). Aquest nucli d’actors residents al peu del Collsacabra tenia molt bones relacions i pocs calers. Amb l’argument reivindicatiu d’anar contra l’extracció d’urani a Osona, van muntar un magne festival, valent-se de les seves coneixences, i van convèncer la majoria d’artistes «de renom». Al final, l’èxit va ser esclatant i tot va anar sobre rodes. L’organització, impecable, va comptar amb el suport de desenes d’habitants del poble de l’Esquirol que s’hi van abocar desinteressadament.
Un dels moments clau del festival va ser quan Els Esquirols van cantar l’himne generacional Torna, torna Serrallonga, que semblava escrita expressament per a l’esdeveniment, amb una lletra clara i contundent:
«Des de Sau a la Cellera, des del Far a Matagalls, el trabuc d’en Serrallonga tornarà als amagatalls. Torna, torna, Serrallonga, que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran!.»
Amb crits de Visca la Terra!, el festival va prosseguir amb molta alegria i bona maror. El resultat va ser del tot positiu i el públic va gaudir d’una llarga vetllada que molts dels assistents encara recorden. El resultat va ser del tot positiu i el públic va gaudir d’una llarga vetllada que molts dels assistents encara recorden. En dies posteriors, tota la premsa es va fer ressò de l’esdeveniment. Però la Hoja del Lunes, l’únic diari que es publicava els dilluns (per un acord entre tots els editors de Barcelona) va publicar la notícia a la portada, acompanyada d’una foto dels dos romans.
Mesos després, veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani i va decidir anar a buscar aquest mineral radioactiu a Extremadura. La revolta popular havia triomfat i Serrallonga podia dormir tranquil. Però en una època com la que vivim, caracteritzada per un profund retrocés en l’exercici dels drets polítics, potser no es pot pas descartar que Serrallonga hagi de tornar.
Mentrestant, a Vic, el camí cap a la creació d’una futura universitat s’anava consolidant. L’any 1979, l’antiga Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris, que s’havia creat sota la tutela de la delegació comarcal del Col·legi de Metges, es va convertir en l’Escola Universitària d’Infermeria d’Osona, adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona.
En dates prèvies al referèndum de l’Estatut de Sau, la campanya electoral a la capital osonenca es va veure sacsejada per la mort de Xavi Roca (el sastre de la Guixa) i Miquel Albó, dues excel·lents persones i dos dels principals puntals vigatans en la recuperació de les llibertats democràtiques.
El referèndum es va fixar per al 25 d’octubre. Però la campanya no va tenir massa interès perquè la majoria de formacions polítiques es van decantar per donar suport a un text estatutari prèviament retallat i pactat al Parlament espanyol. El PSAN va ser un dels pocs partits que es van oposar a l’Estatut de Sau per considerar que debilitava el poder de Catalunya i reforçava el centralisme. Finalment, els catalans van votar favorablement el text presentat, amb un 88,7% de vots favorables, un 7% de vots partidaris del no i un 4% de vots en blanc. L’abstenció va arribar al 41%, una xifra que aleshores es va considerar molt elevada.
Mesos després, el 20 de març de 1980, els catalans van tornar a les urnes per elegir els diputats al Parlament. La victòria abassegadora de CiU va portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, un càrrec que va mantenir durant 23 anys i que el va convertir en el personatge més destacat de Catalunya. Després de la celebració de les eleccions generals, les municipals, les autonòmiques i l’aprovació de l’Estatut, la lluita política radical va quedar sense arguments, les esquerres catalanes sense força i la democràcia espanyola molt domesticada.
La dècada dels vuitanta havia començat amb l’entronització de don Juan Antonio Samaranch, antic falangista no penedit, a la presidència del COI, després de ser ambaixador espanyol a Moscou. El mateix any, John Lennon va morir assassinat; Félix Rodríguez de la Fuente (El amigo de los animales) moria a Alaska en un accident d’helicòpter; també, van passar a millor vida Jean-Paul Sartre, el genial actor Peter Sellers, el xa de Pèrsia i el general Tito, va començar la guerra entre l’Iran i l’Iraq I l’actor Ronald Reagan va ser elegit president dels EUA.
