[Un article de Toni Coromina.]
«Totes les ones de la mar no poden rompre un gra d’arena»
Coincidint amb la Festa Verdaguer del passat mes de maig, a l’Ajuntament de Folgueroles es va poder veure l’exposició itinerant «Verdaguer Segrestat. L’apropiació del mite durant el franquisme», sobre els intents d’apropiació per part del règim franquista de la figura del Poeta. Aquell dia, la consellera Munté va dir que el franquisme no va aconseguir l’apropiació de mossèn Cinto perquè la «realitat és tossuda, i les seves paraules i el seu llegat deixen ben clara la seva condició en termes de cultura, llengua, identitat i també de la resistència dels ideals i de llibertat». Aquest mes de setembre, l’exposició es pot visitar a Vil·la Joana, la casa de Vallvidrera on va morir el poeta, ara convertida en museu. Més endavant, la mostra recorrerà algunes poblacions catalanes.
Deixant de banda la utilització aprofitada de Verdaguer per part del franquisme, al voltant de la figura del poeta sempre hi ha hagut —i hi ha— verdaguerians amb visions diferents. A uns els agrada el Verdaguer èpic que va escriure L’Atlàntida i Canigó; uns altres prefereixen el poeta religiós glossador de la mare de Déu; uns de més enllà fan seus els poemes enaltidors de les forces de la natura; o aquells que destaquen els seus mèrits com a insigne prosista. Més enllà de la vessant formal, també hi ha un Verdaguer venerat pels lingüistes per la seva condició de recuperador de la llengua popular i arquitecte del català modern. Però, igualment, hi ha el Verdaguer perseguit, pobre i rebel.
El juny del 2012, quan es complien els 110 anys de la seva mort, una cinquantena de persones es van deixar sorprendre a la Font del Desmai (a prop de Folgueroles) per la vigència dels textos de Verdaguer deu anys després de ser defenestrat. Revolta i compromís de Verdaguer amb els pobres, és el títol que Pere Tió va donar a una antologia de textos proses i poesies, escrites a la dècada de 1880 i 1990, que tenien en comú la rebel·lia personal i les reivindicacions socials del poeta. Uns textos que llegits l’endemà del vergonyós «rescat» financer dels bancs a mans de l’Estat espanyol van impactar els assistents aplegats a la font.
Aquell dia de juny de fa 5 anys, Pere Tió i Pep Paré van presentar un espectacle únic, creat per ser vist només un cop. Convidat pels organitzadors de l’acte, un servidor vaig tenir l’honor de llegir alguns textos verdaguerians al·lusius a la pobresa, al costat de Jordi Casadevall, Montserrat Grau, Ramon Martí i Pol, Lluís Solà, Rosa Cadafalch, Pere Puig, Margarida Tió, Jordi Serrate i diversos alumnes de l’institut Jaume Callís de Vic. Va ser una performance molt emotiva que va colpir els assistents a l’acte.
El Verdaguer dels últims anys va escriure unes poesies d’intens contingut humà, realistes, sense gaire retòrica i amb poca presència de la providència divina. Els textos llegits seguien un itinerari que va des de la revolta del poeta que se sent perseguit, fins a la vindicació de la pròpia pobresa i, sobretot, la solidaritat amb els pobres de la Barcelona del seu temps. També la corprenedora visió, desesperançada, de la proximitat de la mort.
Es tractava d’un Verdaguer indignat, lluny de les floretes i l’èpica pirinenca. Uns textos poètics —barrejats amb prosa— gestats a finals del segle XIX, però que podrien haver estat escrits perfectament aquests dies. Amb duríssims al·legats contra l’aristocràcia, els mals governants, els poderosos i les jerarquies eclesiàstiques; i una aferrissada defensa dels pobres i els desnonats de fa més d’un segle. Uns pocs versos dels que es van recitar resumeixen el to irat i dramàtic del poeta: «Al qui té prou tothom li dóna, / a qui no té tothom li roba»; o, «Un sol llit hi ha a la casa / hi jau difunt lo marit, / l’esposa le n’ha de traure / per donar-hi a llum un fill».
Nou anys abans de morir en la més profunda pobresa, Verdaguer va escriure unes proses molt amargues relacionades amb la seva reclusió al santuari de la Gleva (Osona) durant dos anys (1893-1894), per ordre del les autoritats eclesiàstiques i, també, amb la prohibició que el bisbe li va imposar d’exercir el ministeri sacerdotal. La majoria d’aquestes proses van ser publicades als diaris La Publicidad i La Opinión (més aviat esquerranosos). Més tard, aquests texts van ser aplegats en el llibre titulat En defensa pròpia. Així explicava Verdaguer la seva situació:
«Pel mes de maig se m’allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l’excusa d’anar dos mesos a fora a cuidar de ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content hi aní resignat, i darrera els dos mesos han passat dos anys (…) He baixat a Barcelona, en ús del meu dret i de la meva llibertat, per arreglar els meus assumptes i obrir una sortida en la meva situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en la meva posada per agafar-me com un delinqüent. (…) Demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i de la terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.»
En una dura carta al Bisbe de Vic (1895), Verdaguer deia: «Excel.lentíssim Senyor: si m’aprecia com ha dit, no persistiria en fer-me passar per boig, comprant els metges que anaven a provar el contrari (…) Mes dec dir-li que si em vol boig no em trobarà adormit. Estic preparat i a punt hi estan altres molts amb mi, per això i per tot el que vingui. Si vostè i el seu advocat volen escàndol, a pesar de la negror del temps, hi haurà escàndol i li juro que ressonarà per tot Europa».
Simultàniament a les proses publicades a la premsa, el poeta de Folgueroles també va reflectir la persecució que va patir en molts poemes de l’època. Això queda especialment palès en el poema «A mos defensors», del llibre Flors de Calvari:
La terra és un gran calvari
on l’home és crucificat;
los dies que a mi em tocava
quins dies foren tan llargs !
Qui em motejava de brètol,
qui de ximple i trastocat;
aquest me dóna l’espatlla,
aquell altre em gira el cap;
los que ahir em feien l’aleta
avui m’aquissen los cans.
Ministres de l’evangeli,
¿doncs on és la caritat?
Les portes on ne demano
d’una a una veig tancar,
sinó la del manicomi,
que s’obre de bat a bat!
Al fer lo tomb a l’abisme
vosaltres m’heu dat la mà,
traient-me de dins lo monstre
que ja em tenia engolat.
L’obra bona que m’heu feta
Nostre Senyor vos la pac,
Ell que és lo pare dels pobres
i sempre té per pagar.
En un poema inèdit, Verdaguer explicava, mitjançant una enginyosa paràbola, l’assetjament al qual va estar sotmès per part dels poderosos:
Un dia nos passejaren
per la voreta del mar,
per un jardí que hi havia
sota un castell encantat.
Un taronger oviràrem
que damunt tots treia el cap.
Mos amics —puja-hi, me diuen,
hi hauries de pujar.
Ja els ne dono les taronges
tantost les vaig abastant.
Quan poms d’or ja no hi havia
flors d’argent los vaig donant.
Quan ja flors no hi restava
volien lo cimeral.
— Més amunt has de pujar.
— Abasta’ns lo cimeral.
Hi pujo de branca en branca.
Quan so al branquilló més alt,
folls d’enveja i de quimera,
s’apleguen al meu voltant,
i fortament sacsegen l’arbre
per tirar-me daltabaix.
En una carta enviada l’any 1895 al seu cosí Narcís Verdaguer i Callís, el poeta, marginat i defenestrat, li retreu la seva traïció: «No et demano pas consells; tinc cinquanta anys i ja puc caminar tot sol. ¿Allunyar-me de Barcelona és tot el que pots fer per mi? Ah! traïdor, sabia que eres dolent, però no em creia que arribessis a tant. No et donaré pas aquest gust! Sàpigues que el defensar els innocents i les persones indefenses contra les males ànimes és molt agradable a Déu, i això faré, caigui com caigui. Segueix tu la guerra de la ira i del furor, jo seguiré la de la caritat; no trigarà a venir-vos la paga!».
El poema titulat Se’n cansaran?, del llibre Espines i flors, és una de les joies literàries més destacades de la literatura del nostre país.
Totes les ones de la mar
m’han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.
Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
roges d’enuig i de verí,
plenes d’insults i d’anatemes.
L’una m’ha dit «mal sacerdot»;
l’altra m’ha dit «dolent poeta»;
l’altra, «rebuig del temple sant,
quan te veurem pres en cadena,
en lo bell fons de la presó,
colgat set canes sota terra!».
Los cops de mar d’un a un
van rodolant sobre ma testa,
com una mola sobre el gra,
com l’eugassada sobre l’era.
Mes lo meu front està serè,
mon esperit jugant s’hi bressa,
com la gavina en la maror,
com l’aligot en la tempesta.
Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.
En un article, Verdaguer es defensa i explica la seva situació: «Jo no era indòcil ni desobedient, tal vegada era massa cegament dòcil i obedient pel temps i la gent que corre; (..) Això els féu creure que em deixaria tancar en l’hospici, com un anyell en l’escorxador sense dir una paraula. Jo no la vaig dir, però quan pensaven tenir el peix dintre el cove, n’estava més de cent hores lluny (..): verament no es pot dir blat que no sia al sac i encara ben lligat, jo deia, posant-hi muntanyes entremig: dels qui fugen alguns n’escapen. (…) Per agafar el canari fugitiu discorregueren un colp de teles, com mai l’hagi donat cap ocellaire (..). Si aquest colp de filat hagués sortit bé, jo hauria caigut en el manicomi, com una pedra dintre un pou, i no sé si hauria cantat mai més gall ni gallina. (…)
»Els qui es queixen d’aquests articles són els qui me’ls han inspirats i posats a la ploma. “Tant punyen al bou que a la darreria es mou”, i pacífic com és, dóna bones envestides (…). Senyors impugnadors meus: permeteu que us doni un consell d’amic, encara que no em tracteu com a tal: no espremeu mai una taronja fins a fer-li sortir els pinyols, puix us podrien caure a la cara, “no trenqueu la canya cascada ni apagueu lo ble que encara fuma” (..). Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí i “qui no va pel bon camí, no fa bon pas a la fi” (..) Em volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: “quant veritat és allò de què un boig ne fa cent”.»
En referència al Marquès de Comillas,el seu antic protector que després el va foragitar a la misèria, en un altre poema inèdit l’escriptor relata la seva caiguda en desgràcia (fragment):
Del vaixell gegantí on jo navegava
lo patró em tirà un dia per la proa
i em trobí sol dintre la mar immensa,
lluny de la terra aimada,
i a mercè del taurons i de les ones.
Vegí passar altres vaixells altívols
deixant per rastre platejada estela.
Jo humil a tots los demaní una corda.
Cap d’ells volgué donar-me-la, insensibles,
allunyant-se de mi com d’un cadavre,
i em quedí sol i nu sobre l’abisme.
Cent cops vegí la mort de cara a cara,
allargar los seus braços per estrenye’m,
i cent cops reculí; malalt i exànim
vull posar-me a nedar cap a la terra
mes no hi puc arribar, ma força minva
i mos braços s’enrampen i s’adormen
i els cops de mar, onada sobre onada,
rodolen sobre meu i m’arrauleixen,
i totes poden ser ma sepultura.
Cent goles de lleigs monstres se’m disputen
i vaig d’ací d’allà, cabusso i rodo,
no sabent de quina urpa seré presa.
Més enllà de la seva pròpia defensa i de la denúncia dels greuges, insídies i vituperis rebuts dels poderosos, Verdaguer també fa aflorar la seva faceta franciscana relacionada amb la pobresa, l’estat en què es va trobar després de gaudir de la mel de l’aristocràcia barcelonina, la seva condició d’almoiner del Marquès de Comillas i l’èxit literari:
«A pesar d’haver fet córrer que m’havia fet la barba d’or, quan manejava caudals d’altri i a pesar de la intencionada falsedat de què el senyor Bisbe m’ha donar cinc mil duros no fa gaire (com s’ha dit), no tinc el poquíssim que es necessita per fer un pas en eix camí, i en canvi ells ne tenen de sobra i “qui té diners fa sos afers”. Per això ha corregut la consigna entre mos poderosos contraris, de què per tots los medis, sien los que sien (un d’ells ha sigut l’embarg dels meus llibres), convé que jo estigui sense un cèntim i amb la dieta més escanyadora possible com si l’oprimir els pobres no fos un pecat. És això cristià? És això humà?»
Alguns fragments de poemes que conformen el llibre Flors de calvari, deixen clara la seva caiguda en desgràcia:
Tot ho he perdut: lo nom i la riquesa,
les corones de llor que he somiat;
me diu “germà” la rònega pobresa,
s’avergonyeix de mi la vanitat.
Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir;
quan llençava les coses d’una a una,
les ales me sentia alleugerir.
Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: «De mi, no en tindràs prou?».
En uns altres versos reincideix en el tema:
Abans vivia en la cima,
ara al bell fons de la vall:
qui no es mou de la vall fonda
no pot caure de gaire alt.
Un fragment en prosa deixa les coses clares: «Bo és predicar la caritat, però és millor practicar-la; i com que no es practica, no podem esperar per nostra part, la salvació de la societat. De què no es practica, sinó que es trepitja per molts dels qui l’haurien d’ensenyar, jo en só, desgraciadament, una prova bona i vivent. ¿Per què s’ensenyen les “Obres de Misericòrdia”, si s’han de practicar al revés?».
En un nou poema inèdit, posa la riquesa i la pobresa en els dos plats de la balança de la justícia:
De ric jo mai n’he sigut
mes a uns rics acompanyava.
Al voltant meu allavors
¿ne voleu més de gentada?
Mes d’ençà que em só empobrit
de mi la turba s’aparta.
La pobresa, eixa virtut
de Jesús tan estimada,
seria avui algun mal
que com la lepra es comana?
La figura de Jesús, en qui es vol emmirallar, li serveix d’exemple:
A no ser Nostre Senyor
ningú és ai! amic del pobre,
tothom és amic del ric
i com més n’és més li porta.
S’anticipa als seus desitgs,
lo baveja i l’ensabona.
I al pobre de Jesucrist
se li pren a fins l’almoina.
a qui té prou tothom li dóna,
a qui no té tothom li roba.
Quan jo estava a prop dels rics
tot lo bé m’anava a la bona,
l’un dia em feien doctor
i l’altre em feien canonge,
i m’allargaven la bossa.
Quan l’estrella se’m girà
tots los amics eren fora,
vegí la misèria a prop,
aní a demanar almoina.
Si algú me’n feia un bocí
(que Déu li pagui l’almoina)
me la prenia d’amagat
al acostar-lo a la boca.
Al qui té prou tothom li dóna,
a qui no té tothom li roba.
Encara que sigui en quatre humils versos inèdits, la seva visió colpidora dels que pateixen la pobresa extrema no ofereix dubtes:
Un sol llit hi ha a la casa
hi jau difunt lo marit,
l’esposa le n’ha de traure
per donar-hi a llum un fill.
Una poesia del llibre Caritat retrata amb cruesa, emoció i compassió la situació dels pobres i desnonats del segle passat, una escena que avui podria ser perfectament actual.
Per què canten les mares?
En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.
Canta una hermosa cançó,
la de l’Infant i la Dida,
tot abraçant l’infantó,
que les llàgrimes oblida.
Son espòs està ferit
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.
De flassades i llençols
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols,
que empenyaran, si no venen.
Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s’ha d’encendre més,
lo fogó també s’empenya.
L’infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.
-Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?
Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia,
jo me’n vaig cap al fossar
i, ai!, hi vaig amb companyia.
I nostre fill, què farà,
tot solet, sens pare i mare?
Per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l’empare?
I tu cantes? Valga’m Déu!
Vols que ma pena s’ignore?
Per què cantes, amor meu?
-Perquè el nostre fill no plore.
Finalment, un poema descarnat li serveix per denunciar els causants de la seva dissort:
La fossa
Ja fa quatre anys que a mos peus
sempre esteu cava que cava,
furgant de dia i de nit
per obrir-me la fossana.
Me l’obriu per caritat
al veure que no tinc casa,
que no tinc casa ni res,
res d’aquest món sinó l’arpa.
Vosaltres me feu lo llit,
mes la son no és arribada;
tinc cançons per refilar
al bon Jesús i a la pàtria,
les sento sortir del niu,
deixeu-me cantar encara;
no doneu pressa a la mort,
no oferiu blat a la dalla.
Los qui amb pena i afadic
aneu obrint ma fossana,
no l’enfondiu gaire més
que per mi ja seria ampla,
i tot obrint-la per mi
podríeu caure-hi vosaltres.
