L’efímera glòria d’Eusebi Molera

[Notes de Xavier Borràs.]

L’efímera glòria d’Eusebi Molera, el llibre que us ofereix aquest mes de febrer de 2018 La Resistència, és un inèdit de l’escriptor i humanista vigatà Lluís Orriols i Monset, on narra, amb un estil àgil i entenedor alguns dels episodis de la vida de l’enginyer, urbanista, cartògraf, inventor i empresari català Eusebi Molera i Bros (Vic, Osona, 13 de novembre de 1846 – San Francisco, Califòrnia, EUA, 1932), especialment els relacionats amb les recerques que van fer el mateix Molera i el seu amic, i també enginyer Joan Cebrian, sobre un sistema òptic de divisió de la llum que va tenir un ampli ressò en les revistes científiques de l’època i que s’avançava a la bombeta d’Edison. Malgrat que aviat quedaria superat per nous avenços l’invent va provocar uns eufòrics titulars al periòdic en català, editat als Estats Units, La Llumanera de Nova York, en la seva portada del setembre de 1879: «Edison eclipsat!».

[Podeu descarregar-vos aquest llibre de Lluís Orriols des d’aquest vincle.]

Si cliqueu damunt la coberta us podreu baixar de franc aquest llibre.

De ben jove Molera ja va manifestar interès per l’enginyeria. Tot i no tenir cap vocació militar, per conciliar els seus desitjos amb la voluntat del seu pare, brigadier de l’exèrcit espanyol, va acceptar el consell del general Prim, amic de la família, i va ingressar a l’Acadèmia d’Enginyers Militars que li van permetre cursar els estudis superiors d’enginyeria.

Poc després d’acabada la carrera, l’any 1870, va marxar als Estats Units d’Amèrica, primer a Nova York i després a San Francisco on va ingressar al cos d’enginyers militars dels Estats Units. Va ser destinat al Departament Federal de Millora de Ponts i Rius on va cartografiar els grans Rius Sacramento, Colombia i Willimatte i va fer el mapa hidrogràfic de la badia de San Francisco. El 1873, va passar al Departament de Fars de la costa del Pacífic, que abastava des d’Alaska fins a Mèxic. Va escollir els llocs, va fer els projectes i va dirigir les obres de les dues terceres parts dels fars que encara funcionen a la costa del Pacífic dels Estats Units. També va inventat un sistema de senyals acústics o sirenes per als dies de boira espessa.

Eusebi Molera.

Com a arquitecte i urbanista destaca la seva tasca a l’ajuntament de San Francisco durant el mandat de l’alcalde Taylor. Supervisor de la ciutat i el comtat de San Francisco, la seva contribució va ser decisiva en la reconstrucció de la ciutat després del famós terratrèmol de San Francisco que va deixar sense casa 300.000 de les 400.000 persones que vivien a la ciutat. Molera va traçar els plànols i va dirigir l’execució de les obres.

Com a inventor, associat amb el seu inseparable amic, el també enginyer Joan Cebrián, va dissenyar i patentar tota mena de ginys: sistemes de refrigeració, bombes d’extracció d’aigua, una càmera fotogràfica de butxaca, un aparell molt semblant al megàfon, etc. Però, sobretot, aparells relacionats amb la il·luminació pública i privada, entre els quals destaca un sistema òptic de divisió de la llum que va tenir un ampli ressò en les revistes científiques de l’època i que s’avançava a la bombeta d’Edison. Malgrat que aviat quedaria superat per nous avenços l’invent va provocar uns eufòrics titulars al periòdic en català La Llumanera de Nova York en la seva portada del setembre de 1879: Edison eclipsat!» «El gran problema resolt per dos catalans». Amb tot, cal reconèixer  que la implantació de la llum elèctrica a l’enllumenat públic i domèstic als Estats Units es va fer gràcies, entre d’altres, al sistema ideat per Molera i Cebrian.

Va ser un destacat mecenes de les arts i les ciències,membre de nombrosos comitès, acadèmies i societats científiques americanes i europees, com la California Academy of Sciences de la qual va arribar a ser president. Orgullós dels seus orígens, sempre va mantenir la vinculació amb Catalunya i la seva llengua, que ja havia demostrat durant la seva joventut a Vic on va ser membre de l’Esbart de Vic i del Círcol Literari. A aquella època es remuntava la seva amistat amb Jaume Collell o Jacint Verdaguer, a qui, des d’Amèrica, enviava llibres de geologia i altres matèries, que el poeta va fer servir per compondre l’Atlàntida. Bona prova d’aquesta vinculació amb el seu país natal són les seves lectures sobre la marina medieval catalana, el Llibre del Consolat de Mar o sobre l’humanista Miquel Servet a la prestigiosa societat Chit Chat Club que aplegava escriptors, poetes i professionals de prestigi, o l’organització dels actes de celebració del 140è aniversari del descobriment del port de San Francisco pel també català Gaspar de Portolà.

Sobre Eusebi Molera podeu consultar dues aproximacions molt escaients; d’una banda, el llarg article que li dedicà la revista Ausa, del Patronat d’Estudis Osonencs (núm. XXIV, 1999), «L’arquitecte català de San Francisco: Eusebi Molera i Bros», de la mà de Pere Molera Solà i Irene Molera Barrueco; i el text de Sant Ponce Vivet, «Eusebi Molera i Bros. Aproximació a la figura d’un vigatà inquiet», que fou la lliçó inaugural a la UNiversitat de Vic l’any 1996.

Lluís Orriols i Monset

Lluís Orriols i Monset va néixer el 22 de juny del 1922 a Vic i va morir-hi el 30 d’octubre del 2001. Va estudiar comerç i va treballar de gerent en una empresa del sector tèxtil. Era un gran lector, tal com ens comenta la seva filla, Núria Orriols: «Jo el recordo sempre amb un llibre a les mans».

Quan es va jubilar, a més de llegir, es va dedicar a la recerca arxivística —a la Biblioteca de Catalunya, a Ca l’Ardiaca, a l’Arxiu Episcopal de Vic— per a realitzar una intensa feina d’investigació centrada en la llengua catalana i en manuscrits dels segles XVI i XVII, tal com es trasllueix en les obres que va publicar a posteriori, com els Manuscrits del bé i del mal. Arxius vigatans (segles XIV-XVII]), Les bruixes segrestades, La contribució d’Osona a la llengua catalana (I i II) i Antoni Viladamor i la seva «Història general de Catalunya», a més d’altres opuscles inèdits com el que oferim en aquest número de La Resistència, L’efímera glòria d’Eusebi Molera.

En els Manuscrits del bé i del mal, publicat el 1993 per Rafael Dalmau Editor al número 3 de la col·lecció «Camí Ral», Orriols hi recull fins a setanta-set documents, la majoria dels quals classificats com a «processos criminals» en els arxius investigats i curosament seleccionats per l’autor, rigorosament transcrits i acompanyats de comentaris que donen sentit a les cròniques arcaiques i als còdex més intricats, tot fent més assequibles i amens uns textos que han suportat la feixuguesa dels anys i de la Història.

També, en el número 5 de la mateixa col·lecció Lluís Orriols hi publica l’any 1994 Les bruixes segrestades on, enmig de paisatges familiars, desfila un reguitzell de dones que formen un compendi d’allò que coneixem per bruixeria. Des de la inofensiva fetillera fins a l’experta en males arts i pactes diabòlics que viu intensament tots els tòpics divulgats. Però això també ens permet comprovar que no sempre la imatge de la bruixa és l’estereotip de la vella xaruga, lletja, estrafolària i esquívola. En el llibre, que aplega un con-junt de causes judicials que descobreixen fets i personatges ben documentats, Orriols, quan ho creu necessari, comenta amb rigor i explicacions adients els passatges que es poden fer més obscurs al lector interessat, però no avesat a aquest tipus d’estudis.

El llibre està indexat amb un «Preàmbul» i aquestes parts: Les bruixes conegudes, Les bruixes oblidades, Les bruixes segrestades, un índex toponímic i bibliografia. Orriols hi aclareix, d’entrada, que el llibre no parla de bruixeria, sinó de bruixes i de tot el que van haver de passar per culpa d’aquest estigma que les assenyalava. Completa el llibre una Llista de persones esmentades en els processos del Lluçanès: bruixes, personatges de la noblesa que presidien els judicis, autoritats eclesiàstiques, lloctinents de veguer, magistrats, jurats, procuradors, fiscals, notaris i escrivans, cirurgians, botxins, testimonis en els actes de visura dels senyals de bruixeria, testimonis de tortura i mort, testimonis de càrrec en els processos, testimonis de la defensa, persones citades pels declarants i dimonis. Un imprescindible índex toponímic i la bibliografia tanquen el volum.

La contribució d’Osona a la llengua catalana, editat en dos volums per Curial els anys 1994 i 1995 té el seu origen, segons conta el mateix Orriols a la «Presentació», en l’aparició del primer volum del Diccionari Etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i les citacions que hi apareixien relacionades amb Osona. D’unes primeres notes i pel fet que els següents volums es publicaven a un ritme que no anava d’acord amb la seva impaciència, va començar a treure dades, també, del Diccionari Aguiló i de l’Alcover-Moll, moltes de les quals va retrobar a posteriori en els volums subsegüents del Coromines. Igualment, va procurar ampliar els seus apunts amb una constant recerca a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Episcopal de Vic, una riquesa documental que li va permetre obtenir testimonis molt valuosos.

Tanmateix, la ingent obra d’Orriols no és un diccionari ajustat a unes normes formals establertes i aplega els mots per similituds, analogies i afinitats temàtiques que la fan molt atractiva, i que s’endreça amb un valuós index general alfabètic, un altre de temàtic i un de toponímic per facilitar la consulta. Hi trobem aquell mot perdut que un estudiós va recollir de boca d’un avi del Lluçanès; aquell manuscrit vigatà polsós i ratat, primer testimoni documentat d’un altre mot que potser ara ens és ben familiar; el vers o la prosa escrita per una ploma vigatana amb la riquesa expessiva d’una llengua que renaixi i que havia d’ésser la nostra. «El recull de tot això —escriu Orriols— és el que pretén ser aquesta obra.»

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Febrer

Sinapsi III, acrílic sobre paper. Xavier Borràs

[Un report de Xavier Borràs.]

L’art com a teràpia

Fa dies que em sento trist, somort, aclaparat per algunes lloses vitals que m’han impedit desenvolupar les meves tasques habituals. Per contra, com si la consciència hagués activat alguna eina adormissada, he tornat a dibuixar i a pintar. He recordat, llavors, que fa un munt d’anys —ben bé disset—, quan vaig patir el furibund càncer de pell que em va prostrar durant gairebé dos anys de qualsevol vida «normal», el dibuix i la pintura em van ser bàlsam i esperó per apaivagar l’abatiment i l’afebliment que em produïa l’hormona que —a tall de suport del sistema immunitari– m’havia de punxar jo mateix en dies alterns.

Es tractava, en aquell moment, d’una mena de febre «creativa» que va comportar anys de treballs artístics de tota mena, mida i condició des de la puresa autodidacta i sense cap altre ànim que expressar el meu estat anímic durant el trànsit físic i mental d’aleshores. Després, amb el retorn a la «normalitat», aquell entusiasme va minvar, però em va restar l’hàbit «creatiu» que, adesiara, retorna. De nou, doncs, en un nou mal pas, hi he tornat i sento el mateix reconfort que llavors.

Alguns cops, per aquesta meva experiència, m’he preguntat quants grans artistes —especialment pintors, per bé que no descarto altres arts com la música, l’escriptura o el cinema— no van iniciar la seva dèria precisament —potser sense ser-ne prou conscients— com una «teràpia», com una eina mitjancera entre llur ànima, llur esperit, i la realitat que percebien i sobrevivien. De fet, gratant ací i allà, vaig saber que a l’antigor, per exemple a l’Egipte faraònic, hi havia un lloc que en deien Temple de la Bellesa, on les persones que eren delinqüents, malalts mentals o físics, o lladres comuns, eren portades i sotmeses a teràpies, molt conegudes actualment, però que ja es practicaven llavors, com l’aromateràpia, la musicoteràpia o la gemmoteràpia; després, quan eren en harmonia amb cos i ment, gràcies a l’aprenentatge d’oficis, aquestes persones tornaven a ser reinserides en la societat, totalment transformades i en pau amb si mateixes i amb el món. De fet, actualment, l’anomenada artteràpia té molta prèdica per al tractament de pacients amb estats d’ànim alacaiguts.

El surrealistes —sobretot André Breton—, a l’ombra des estudis de Sigmund Freud, Carl Gustav Jung, Marcel Reja, Hanz Prinzhorn (pioner de l’artteràpia) o W. Morgenthaler, van interessar-se per l’expressió de l’inconscient a través de l’art, amb què van contribuir al reconeixement d’un art fora de les normes acadèmiques i dels circuits habituals de l’art que afavoreix, encara avui, els diletants i outsiders de l’art, amb que encara augmenta més la bilis del món caduc de l’acadèmia.

Paradoxes de la modernitat: dels isards «perduts» als sense sostre abandonats

Enguany l’hivern, segons els nostres ancians, s’assembla més als que s’havia viscut en l’antigor, amb freds intensos i grans nevades a muntanya, un període en què pagesos i ramaders tenien cura no solament del bestiar i de les cases de què, majoritàriament, n’eren masovers, sinó que, a més, des dels clans familiars, tothom es dedicava a fer alguna tasca de més: conserves alimentàries, confecció de cistells i cordes, apeda­çament de teles (llençols, borrasses…), arranjament de tanques… També, la caça –especialment per a les necessitats nutritives— era una activitat important, en què s’emprava tota classe de paranys, llaços i trampes per atrapar-hi petites bestioles que substituïen les proteïnes que, altrament, no es podien abastar. La caça major gairebé només era reservada als senyors, que en van fer veritables estropells, fins a la desaparició física d’espècies —ara tan enyorades— com els llops o els óssos.

Ve a tomb aquesta breu introducció per l’astorament que em va produir la notícia que uns agents rurals havien fet aquest febrer diversos viatges a la serra del Cadí per dur menjar a una cinquantena d’isards que, suposadament, s’havien «perdut», perquè segons la crònica televisiva  no havien sabut sortir de l’aïllament que s’havia produït per les grans nevades —com sí que ho havia fet la resta d’aquests 1.500 bòvids que habiten en aquells indrets. És a dir: despenem importants recursos econòmics i personals per tenir cura d’uns animals salvatges que –per una conjectura tan cretinament humana— moririen si no els auxiliéssim com si fossin criatures de bolquers.

Els isards pirinencs (Rupicapra pirenaica) no són una espècie amenaçada, ans se’n permet la caça a costa de sucosos beneficis econòmics. Així se sostreu de les darreres bases aprovades pel Consell Comarcal de la Cerdanya, que aquest 2018 atorgarà fins a 49 permisos per caçar-ne (37 en categoria selectiva i 12 en categoria de trofeu, ambdós en modalitat d’acostament) al preu de sortida per peça de 600 i 2.300 euros respectivament. No ens imaginem la mateixa fal·lera puericultora ni l’afany econòmic per a la cura dels ramats de senglars que arrasen el camp català i que pul·lulen com estols d’estornells movedissos arreu, gràcies a l’estupidesa dels homo sapiens.

Tampoc no veiem, per contra –i com a contrast quasi esperpèntic—, que s’hagi fet cap pas real per a tenir cura dels centenars de persones sense sostre que mal dormen al carrer en alguns pobles i, sobretot, a l’entorn de les metròpolis, abrigats de cartrons o de flassades velles. Per bé que alguns ajuntaments han proveït llocs on sojornar-hi de nit i fer-hi algun àpat (sense qüestionar-los llinatges o motius), especialment en aquests temps gèlids, en absolut es resolt el gravíssim problema que pateixen aquests éssers foragitats —per circumstàncies diverses— de l’anomenat «Estat del Benestar» i dels mínims drets humans.

Vivim aquests temps de clarobscurs esborronadors, en què l’espècie terràqüia depredadora de tot i de tothom es fa perdonar antigues pràctiques saquejadores de l’entorn i dels seus habitants, lliures i autogestionats —salvatges—, i oblida com si fossin empestats els seus congèneres més febles. Aquest pas de l’excés al defecte, o a l’inrevés, és una de les nefastes conseqüències de la política portada a terme en els darrers lustres per la raça dels «progres» urbanites (de dreta i d’esquerra), que han promogut aquests vaivens ideològics des de la més estricta ignorància, tot confonent el veritable respecte pel medi natural amb un capítol dels Teletubbies.

Vaccines que no immunitzen

En pocs dies em sorprenen dues notícies relacionades amb el lucratiu i sagrat negoci de les vaccinacions que han passat gairebé desapercebudes per als fabricants d’escàndols.

D’una banda, la malaurada mort d’un infant, una nena d’onze mesos de Golmés (Pla d’Urgell), que va traspassar a Sabadell a causa d’una meningitis, però que «havia seguit perfectament el calendari de vacunes», segons va confirmar el responsable del Servei de Vigilància Epidemiològica a Lleida. En aquesta ocasió no hem sentit piular cap dels acèrrims defensors a ultrança de les vaccines i cap d’ells no ha comentat el fet que havia estat vaccinada als 2, 4 i 11 mesos del pneumococ i als 4 del meningococ, a més d’haver rebut en un sol còctel, i en tres dosis (també en els mateixos períodes), l’anomenada vaccina hexavalent (per a «protegir» de la diftèria, el tètanus, la tos ferina, la poliomielitis, l’haemophilus influenzae tipus b i l’hepatitis B9).

De l’altra, la mort de 107 persones a Galícia —majors de 65 anys, amb altres factors que en diuen «de risc»— pel virus de la grip, de les quals 61 havien estat prèviament vaccinades d’aquest virus. En aquest cas, també és ben curiós el tractament informatiu que hi donen tant el Servei de Salut de Galícia com els mitjans de comunicació que fan copy and paste dels informes oficials sense dubtar-ne, perquè, arterament hi destaquen que dels 107 malaurats traspassos 46 no s’havien vaccinat, quan precisament la notícia és que hi ha més morts entre els qui van seguir el tractament isopàtic que no pas entre els qui no el van fer.

A Catalunya s’administren més de 3,2 milions de dosis de vacunes a més d’1,5 milions de persones cada any —amb un cost de més de 70 milions d’euros— i, igual que a la resta de l’Estat, no són obligatòries, però se’n presenta la necessitat tot fent servir les escoles com a centres sanitaris, amb què la responsabilitat dels tutors (pares i mares) és traspassada a mestres i professors, alguns dels quals, sortosament, se n’han declarat insubmisos.

En una època en què la salubritat, la bona alimentació i la cura amorosa, especialment dels infants, és incomparable a les èpoques de misèria i insalubritat dels inicis de les vaccines, és realment preocupant que actualment s’administrin fins als 14 anys d’edat 13 vaccines en diverses dosis, quan fins a l’any 1972 (en què es va establir el primer calendari oficial, amb l’administració isopàtica als centres sanitaris, si més no a Barcelona) amb prou feines se n’administrava quatre: verola, DTP (diftèria, tos ferina, tètanus) i poliomielitis.

És evident que hi ha un gran beneficiari de tot aquest maremàgnum mèdic: la indústria farmacèutica. A tall d’exemple, cal recordar la suposada pandèmia de la grip A (H1N1) decretada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’any 2009, que va suposar guanys milionaris per a Gilead Sciences, empresa que va rebre centenars de milions d’euros pels drets de la patent del Tamiflu, que es troba en mans de l’empresa Roche des de l’any 1996. Tots els governs del planeta van comprar grans partides de Tamiflu, malgrat la seva més que qüestionada eficàcia i idoneïtat. Entre els efectes secundaris que he esmentat, el propi prospecte es parla de «convulsions i deliri (amb símptomes com alteració en els nivells de consciència, confusió, comportament anormal, trastorns delirants, al·lucinacions, agitació, ansietat, malsons), que en rares ocasions van tenir com a resultat autolesió o un desenllaç mortal» (una manera de no dir que algunes persones han mort a resultes de prendre aquest «antiviral»). El Ministeri de Sanitat espanyol en va comprar en aquella ocasió milions de dosis, que va pagar trinco-trinco i que finalment no va administrar.

L’actual medicina basada en l’aforisme hipocràtic dels «contraria contrariis» (és a dir, actuar en sentit invers al dels símptomes), ja dibuixada per Empedòcles al segle V aC, evidentment no ha tingut ni té en compte un factor fonamental: el que podríem dir-ne el terreny, el context,  de cada individu i la capacitat de la seva resposta immune quan s’esdevé una oportunitat infecciosa. Amb les «armes químiques» actuals i les immunitzacions isopàtiques se suprimeix l’expressivitat simptomàtica i patològica dels processos inflamatoris aguts…, però de mals i de remeis ja en continuarem parlant un altre dia.

Aviat arribarà —via març, marçot—, l’esperada primavera. Hi seré, si el 155 i els polítics cagacalces no impedeixen d’exprimir-me com fins ara. Estigueu bons!

Declaració Universal dels Drets Humans (Divisió d’Honor)

[Il·lustració i text de Toni Coromina.]

Preàmbul

Considerant que el reconeixement dels drets inalienables de tots els membres de la família humana amb una renda per càpita superior als vint-mil euros anuals és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món.

Considerant que el menyspreu dels drets dels rics ha originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència del neoliberalisme imperant; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada dels poderosos l’adveniment d’un món on les races superiors, deslliurades del temor i de l’amenaça dels pàries i desheretats, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de domiciliació bancària.

Considerant que és essencial que els drets econòmics siguin protegits per un règim de castes per tal que la xusma no es pugui rebel·lar.

Considerant, també, que és essencial promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions riques, l’Assemblea General proclama aquesta Declaració Universal dels Drets Humans (Divisió d’Honor), com l’ideal a assolir per a tots els blancs de casa bona, amb la finalitat que cada persona amb un genoma políticament correcte promogui, mitjançant la prepotència i la persuasió armada el respecte a aquesta Carta Magna.

Article 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets, menys les races inferiors, que no són dotades de raó ni de consciència, ni els humans pertanyents a comunitats autonòmiques que vulguin independitzar-se i deslliurar-se del jou colonial.

Article 2. Qualsevol persona respectable pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta Declaració proclama, sense distinció de targeta de crèdit, superfície de la finca, marca del cotxe o  origen de la fortuna.

Article 3. Tots els individus acreditats tenen dret a una vida de luxe, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona.

Article 4. Cap membre de la casta dominant no està sotmesa a esclavitud o servatge; l’esclavitud i el tràfic d’esclaus es reserven als desgraciats del tercer món i part del segon.

Article 5. Cap persona no serà sotmesa a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. Queden exclosos els indigents, els insolvents i els manifestants rebels separatistes.

Article 6. Tothom i en tot lloc té dret al reconeixement de la pròpia personalitat jurídica, menys els «sense papers» i els sobiranistes que no formin part de Tabàrnia.

Article 7. Tothom és igual davant la llei i té dret d’obtenir-ne la mateixa protecció, llevat dels subsaharians, magrebins i altres indígenes perifèrics.

Article 8. Tota persona té dret a un recurs efectiu prop de les competents jurisdiccions nacionals, contra aquelles races inferiors o perifèriques que puguin molestar els ciutadans imperials.

Article 9. Tota persona honorable té dret a portar els agitadors socials i els rebels als tribunals (i a guanyar el cas) o directament portar-los a la presó sense judici previ.

Article 10. Ningú no serà condemnat per accions o per omissions comeses contra la xusma.

Article 11. Els desgraciats podran ser objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, en la de la seva família, en el seu domicili i en la seva correspondència.

Article 12. Els adinerats tenen el dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l’interior d’un Estat, i el dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i retornar-hi. Els miserables, no.

Article 13. En cas de persecució, cap indígena colonial té dret a cercar asil i a beneficiar-se’n en d’altres països, Bèlgica inclosa.

Article 14. A partir de l’edat núbil, l’home, sense cap restricció per raó de raça, nacionalitat o religió, té dret a casar-se amb una dona submisa, tenir-la tancada a casa i humiliar-la, tenir una «querida» i freqüentar els bordells amb tota normalitat.

Article 15. Els potentats corruptes tenen dret a la propietat, individualment i col·lectiva. Les famílies necessitades, en canvi, podran ser privades arbitràriament de la propietat i ser desnonades quan el banc i la justícia vulguin.

Article 16. Les classes dominants tenen dret a la llibertat de pensament, de consciència i d’inversió a la borsa.

Article 17. Tot individu amb idees totalitàries i xenòfobes té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees racistes per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideració de fronteres.

Article 18. Tothom té el dret a la llibertat de reunió i d’associació, menys els «sense papers» i els sediciosos, que no són persones ni són res.

Article 19. Els opulents de les nacions colonialistes tenen dret a prendre part en la direcció dels afers públics del seu país i en els seus dominis conquerits, sigui directament o mitjançant l’article 155.

Article 20. Tota persona té dret al treball i a la protecció contra l’atur. Queden exclosos els de sempre. Tothom té dret, amb les lògiques discriminacions racials, a igual salari per igual treball. Els treballadors il·legals no tenen cap dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ells i per a les seves famílies una existència conforme amb la dignitat humana inherent exclusivament a la Divisió d’Honor.

Article 21. Els poderosos colonialistes tenen dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva nissaga.

Article 22. Tots els fills de casa bona tenen dret a l’educació a fi de fomentar el ple desenvolupament de la personalitat humana en l’àmbit de la divisió d’honor. Els pares amb recursos econòmics tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d’educació de llurs fills, a donar-los caviar i a portar-los a un col·legi de “pago” digne.

Article 23. Els prepotents i els venedors de fum tenen dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, i a fruir de les arts o a participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin, sense ser acusats de corrupció.

Article 24. Cap disposició d’aquesta Declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un Estat, un grup o un individu tingui dret a lliurar-se a una activitat o cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i de les llibertats dels membres de la Divisió d’Honor.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Gener.

 

[Un report de Xavier Borràs.]

Fum i progrés

El fum que exhalen les xemeneies dels masos a la vall fa com una grisalla tènuement blavosa damunt els arbres que hivernen, com un tel que s’esfilagarsa en l’horitzó llunyà.

El fum és senyal que encara hi ha llenya, que alguns pagesos o ramaders no s’han retut al suposat progrés del gasoil o l’electricitat. Saben prou bé –cap setciències urbanita no els ho ha hagut d’explicar– que el dia que tot el complex militar-industrial faci un pet com un aglà, ells encara es podran escalfar i fer un àpat decent amb el caliu de les aulines (així en diuen, per aquests verals, de les generoses alzines), que poblen massisses i desordenades la muntanya. Els altres, els que sí que s’han confós amb el confort de la rutilant tecnologia que els fa dependents de costos inhumans —guerres amb milers de morts, bàsicament—, se’n riuen per sota el nas dels qui aguanten l’embat de la modernitat, per bé que quan, adesiara, falla l’electricitat, tots els escalfadors de gasoil o les espaterrants cuines vitroceràmiques –que necessiten l’energia elèctrica per engegar-se– no serveixen per a res més que fer bonic.

Vet aquí, doncs, com el món va al revés i aquí en aquesta jove terra recòndita –quasi intocada, quasi immaculada– encara resisteixen homes i dones d’atàviques tradicions, pouades en històries de remences irats contra la injustícia, de bosquerols que no oeixen els càntics de misser Capital. La terra, la muntanya, s’han salvat a gratcient, perquè, com deia el poeta, seguíssim —seguim— «el recte camí d’accés al ple domini de la terra» [Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple].

L’hivern és fred…, el periodisme: també

A cavall de l’implacable canvi climàtic que ens bufeteja la prepotència exercida contra mare Natura —ara amb una de freda ara amb una de calenta—, enguany l’hivern és fred, encara més si treballes a casa i a mig matí se’t glacen els dits damunt el teclat que t’esclavitza per un sou migrat que a tant la peça —vista la producció incessable—, com en una fàbrica de qualsevol fotesa, no surt gens a compte, amb prou feines per pagar el més bàsic: part del lloguer, el menjar, l’imprescindible cafè, els paquets de cigarretes, la benzina per poder traslladar-se i la insubstituible llenya per a la salamandra, el pèl·let i les despeses habituals (aigua, butà, telefonia/internet, electricitat).

M’amoïna molt aquest canvi: el de la impremta, el de la tecnologia analògica a la digital, que a cavall de l’ara mateix (per no dir abans-d’ahir), en el cas dels mitjans de comunicació escrits, ha estat tan brutal que no solament ha escombrat una o un parell de generacions de treballadors de la lletra a la inòpia, sinó que als qui, de grat o per força, s’hi han adaptat els sotmet a una pressió tan forta que converteix una bella professió —anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho (com deia l’enyorat Ramon Barnils)— en una cursa quasi sagnant —que comporta víctimes—, en què el valor absolut no és la narració de la veritat (ni que sigui subjectiva), sinó guanyar la màxima audiència, això que en diuen share —especialment a les mal anomenades xarxes socials—, sense la qual no hi ha ni ajuts o subvencions (atorgats a partir de la quantitat de difusió aconseguida) ni els contractes publicitaris —siguin petits o grans—, comercials o institucionals (amb què es colla la llibertat d’expressió) imprescindibles per poder aguantar la fràgil estructura d’aquests mass media. Els lectors d’aquest país s’han avesat al tot de franc i d’aquí no els mou ningú.

Quins temps aquells, ara deu fer una cinquantena d’anys, que encara hi havia tipògrafs manuals, linotipistes —treballadors, a més, d’un alt nivell cultural—, maquetistes, dissenyadors…, que treballaven en calent —foc, plom, ferro—; o l’època, per als qui escrivíem, de la màquina d’escriure, que en un diari fèiem dues o trec peces al dia, ben travades, personals, amb estil propi…, i en un setmanari o mensual un parell de treballs ben pagats… Quina diferència, ara, que tot és immediat, fred (com l’hivern), sense caràcter, bastit en pantalles on no es pot flairar la tinta ni la humanitat dels qui parles…

Com es diu darrerament, «és el que hi ha»!…, i no veig perspectives que hagi de canviar a millor, ans al contrari. Per bé que diuen que la digitalització i les xarxes socials han «democratitzat» la circulació d’informació i fan possible la multiplicitat en la comunicació, el que constato, però, és que cada cop hi ha gent més isolada: autistes, masturbadors d’idees i creatius de minúcies inútils que no duen enlloc.

El temps, la velocitat amb què cal fer avui les peces informatives, ho està matant tot. És un maleït fet que arracona aquesta professió i la converteix en munts de notícies efímeres, que en comptes de fer pensar narcotitzen els lectors que, finalment, esdevenen consumidors i espectadors de la «realitat» i poca cosa més. I al capdavall penso que, potser, es tractava d’això, malauradament.

Temps austers

Aquests temps, doncs —per poc que tinguem consciència del que passa—, demanen austeritat, un concepte que la pròpia «esquerra» (poso el mot entre cometes, és clar!) s’ha encarregat d’assenyalar amb el dit des del vessant suposadament economicista, bà­sicament perquè han confós l’ensorrament del fals escenari del «benestar» amb la necessitat espartana de fer front a la fi del creixement il·limitat a què ens aboca el sistema consumista amb mesures realment útils, però que demanen un canvi radical (d’arrel) en la mentalitat de la gent, i que ells (l’esquerra) no judiquen, ans en volen més.

És curiós d’esbrinar que el mot auster (d’on surt austeritat), no sols en l’original grec sinó en el transsumpte en el llatí de l’Antiguitat, va ser un adjectiu de sentit gustatiu (auster=aspre) i que així va romandre fins ben entrada l’Edat Mitjana. En l’assimilació catalana del concepte, precedeix la història de l’abstracte austeritat, que ja van usar algunes fonts dels segles XIV i XV (segons relata el gran savi i lingüista Joan Coromines al seu magne Diccionari Etimològic).

Sense haver d’anar a parar a la que han exercit els ermitans o els bodhisattva, l’austeritat que han ensenyat i exercit erudits com Henry David Thoreau o Ivan Illich que, a mitjan segle XIX el primer i a mitjan segle XX el segon, ja eren exemples a seguir del punt de vista no solament de la desobediència civil i de l’ecologia profunda, sinó, en el pla individual i alhora col·lectiu —l’un sense l’altre no poden sobreviure—, d’aquest clic en la consciència que ens allunyi de la testosterona consumista i ens acosti a les lliçons no escrites que mare Natura ens aporta des de temps immemorials.

No es tracta, evidentment, de tornar a les coves o de viure com els «bons salvatges» (milions d’ells van ser anihilats en nom de la Civilització), tal com estentòriament i amb esca­rafalls de hiena critiquen els cretins instal·lats en el cofoisme de la ignorància —tinguin o no l’armilla plena—; es tracta de saber viure en llibertat i en harmonia, com fan els altres éssers vius no humans, atenent les necessitats vitals i el conreu de la contemplació del món…, i fer-ho, és clar, sense haver de dilapidar els béns naturals de les generacions futures. Si això vol dir que hem de renunciar a certes coses que fins ara crèiem imprescindibles, fem-ho, perquè seguir el camí emprès per l’industrialisme i el consegüent consumisme ens aboca a l’ecocidi i a la més gran de les misèries.

La tasca empresa per alguns amics cubans en el camp de l’agroecologia —a despit, fins i tot, del «règim»— és un exemple, encara que els manqui abordar, sense por, amb alegria, la necessària revolució de les dones, sense les quals res del que s’ha fet —i res del tant que cal fer, encara— no seria possible.

Erosió o transformació

No sabria si dir-ne pròpiament erosió o bé degradació o, encara, degeneració. D’un temps ençà m’adono com el cos —aquest embalum que ens transporta com a éssers amb consciència— m’avisa d’una certa decadència: enguany les pedres jugant a bitlles a la bufeta de la fel i just fa uns dies les dents, que ara mateix em són escasses perquè, finalment, he decidit anar al dentista, que de moment me n’ha deixat només dues al queix sobirà, a l’espera d’una pròtesi que —oh, miracle!— em permetrà, espero, mastegar com antany.

En tots dos casos, el dolor, el malestar, hi ha estat present: a la vesícula incom­mensurable; a la boca, lleument, però impedint-me de poder menjar bé. Igualment, ambdós episodis m’han obligat a canvis de dieta, a més frugalitat, a menys passió, a menys gaudi… Al principi, doncs, rumiava que la caducitat que comporten els anys n’era la causa, però meditant-hi més a fons m’he adonat que aquesta seria una percepció esbiaixada, quasi mecanicista —una visió tant a l’ús en la societat de consum, que confon el cos amb una màquina que cal greixar o, quan cal, substituir-ne peces que ja no funcionen. Per contra, ara ho veig com una transformació, una metamorfosi si es vol, que m’arren­glera amb el meu pensament, en què més que passió cal compassió (entesa des de l’arrel del compartir) i un fer més acordat amb els bioritmes.

L’obsolescència amb la qual se’ns programa des que naixem té molt a veure amb la pulsió autodestructiva que ha demostrat la humanitat al llarg dels segles. La nostra petjada en aquest planeta ha de ser la més amorosa possible.

La vida és transformació.

Fineix gener, que ens ha protegit en l’entrada del nou any, com antigament feia el déu Janus a les cases romanes (d’aquí ve «gener»).

Que sigui aquest nou any venturós i joiós, ple d’amor i de companyonia.

Lo mariner de Sant Pau i altres rondalles

Aquesta selecció de rondalles de Jacint Verdaguer que oferim de franc als lectors de La Resistència no pretén anar més enllà de la divulgació d’algunes de les rondalles de mossèn Cinto, També, que va destacar, també, com a col·lector de diversos materials folklòrics —cançons populars, llegendes i rondalles— que va aplegar en els seus freqüents sojorns i excursions pel Pirineu i altres contrades.

Malgrat que es parteix de la transcripció directa del manuscrit autògraf, s’han regularitzat les vacil·lacions ortogràfiques per a facilitar-ne la lectura, sense alterar la sintaxi, la morfologia i el lèxic originals.

Podeu descarregar-vos el llibre clicant en aquest vincle o fent-ho directament a la coberta.

Tècnica d’avortament domèstic i altres narracions, de Jordi Remolins

[Textos de Jordi Remolins.]

Tècnica d’avortament domèstic

La sirena de l’ambulància udolava histriònicament mentre s’enduia el cos inconscient de l’adolescent per ingressar-la a la unitat d’urgències de l’hospital. Hores abans el ginecòleg l’havia informat que estava embarassada de dos mesos i ella va voler avortar empassant-se el contingut de quatre capses de xinxetes. Ara la noia ja és una dona, disposa d’un bonic estómac artificial i no es perd ni un sol espectacle del seu estimat fill, el faquir infantil més popular del país.

El bon conservador

A més de treballar vuit hores cada dia en un locutori, la dona del president del club de balls de saló també era una cuinera excel·lent, deixava el pis net com una patena, tenia un tracte exquisit i bonhomiós amb tothom i fins i tot un cop per setmana li practicava antològiques fel·lacions. Havia tingut tanta sort en el matrimoni que amics i coneguts, alguns dels quals de tant en tant també treien profit de les habilitats succionadores de la senyora, no es cansaven d’aconsellar al marit que la conservés durant molt de temps. Després de complir una pena de vint anys de presó per tancar-la dins del congelador durant dos mesos, l’obedient marit seguia sense entendre que ara tothom li girés l’esquena per haver-los fet cas al peu de la lletra.

Els camins del delicte són infinits

El lladre adolescent va iniciar un prometedor currículum robant als rics per repartir-ho entre els pobres fins que les nombroses alarmes i guardes jurats que contractaven les classes benestants a fi de preservar els respectius patrimonis van complicar-li la feina. Per això va acabar abandonant l’activitat delictiva marginal i va ingressar com a respectable membre de la societat establerta, fundant una empresa immobiliària. Això li ha permès comprar-se un xalet amb piscina al barri més exclusiu de la ciutat, instal·lar-hi modernes mesures de seguretat, i mantenir alhora encesa la flama delictiva derivada d’un negoci que, ara sota l’emparament de les lleis, li ha permès recuperar amb escreix tot el que havia regalat.

El matricidi del paràsit desconegut

Malgrat l’evidència d’una panxa cada vegada més inflada, la professora d’educació física estava convençuda, gràcies a una precisa regularitat menstruatòria, que no estava embarassada. Quan va néixer el formós nadó vampir de dotze quilos gestat durant dos-cents setanta dies a la seva placenta i que un cop al mes li devorava intestins, pulmons, fetge i pàncrees provocant pèrdues sanguínies, va entendre que l’inquietant alumne pàl·lid l’havia prenyat entre mossegades de passió. I ara sí, va expirar en el bassal de sang en què s’havia convertit el sofà, víctima d’una deficiència global en les constants vitals, mentre el petit xuclador de sang degustava amb rostre de felicitat el repulsiu cordó umbilical.

L’home i els seus límits. La capacitat d’adaptació

L’home va «trepitjar» la lluna el 20 de juliol de 1969.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La capacitat de l’espècie humana per adaptar-se a qualsevol dificultat geogràfica o climàtica està més que demostrada. Sigui pels moviments migratoris dels nostres avantpassats o per l’aplicació de les tecnologies que hem incorporat, no hi ha cap part del planeta on no hagi accedit l’ésser humà. Així com és impossible trobar zebres a Alaska o óssos polars a la Sabana africana, en tots dos llocs hi és l’ésser humà.

Recordo el 20 de juliol de  l’any 1969, quan tres dels quatre tripulants de l’Apol·lo XI van caminar damunt la Lluna. El ninotaire Jaume Perich va publicar pocs dies després un acudit que, si fa no fa, deia: «L’home ha trepitjat la lluna; de fet, era el darrer que li quedava per trepitjar». Malgrat que faci referència a fets llunyans en el temps, la reflexió continua plenament d’actualitat.

Quant a exemples de migracions, conquestes, descobriments i enfrontaments per qüestions territorials, a les hemeroteques, biblioteques i Internet hi ha un gavadal d’exemples dels extrems fins on som capaços d’arribar.

Un bon exemple de la nostra condició i capacitat d’adaptació, el podem trobar en el llibre La llarga caminada de l’escriptor Slavomir Rawicz, que narra, segons diu des de la seva experiència personal, la caminada de 7.000 quilòmetres que separa el nord de Sibèria —d’on va fugir l’any 1941 d’un camp de treball soviètic—, fins a l’Índia, tot travessant Sibèria, Mongòlia, el Tibet i l’Himàlaia.

L’autor hi transmet amb gran versemblança la crueltat de la tortura, l’adaptació al fred, la gana, la buidor, la por, el paisatge glaçat, desert o tempestuós, la humanitat innocent dels pastors de Mongòlia… Els detalls són tan precisos que gairebé podem sentir la sensació del fred polar acompanyat de vent fort i neu; del fàstic de menjar rèptils al desert per sobreviure; del vertigen de travessar l’Himàlaia esgarrapant el terra amb peus i mans; del dolor per la mort d’un company  o de l’alegria quan alguna cosa els va de cara.

L’any 2010, el director australià Peter Weir —el mateix de l’infame El club dels poetes morts—, va adaptar al cinema la novel·la de Rawicz amb el títol de Camí a la llibertat i amb el sempre magnífic Ed Harris com a protagonista. Una vegada més la lletra escrita guanya per golejada als fotogrames. L’exercici de la recerca de la llibertat, l’adaptació a les condicions més adverses, la supervivència com a nexe d’unió amb els companys i la força de la naturalesa es dilueixen en el film en un relat d’aventures.

El 13 d’abril de 1941, un diumenge de Pasqua, sis homes desesperats van fugir del camp de treball soviètic 303, proper a la ciutat de Jakutsk, a la Sibèria que limita amb l’Àrtic. Quan eren al llac Baikal, a la frontera amb Mongòlia, es va incorporar al grup una noia polonesa fugitiva d’un camp pròxim. Al cap de nou mesos, quatre homes del grup de set, exhausts, malalts fins al punt de morir, van topar amb la primera patrulla del Govern britànic. Havien arribat a l’Índia, estaven salvats.

L’home i la natura havien fet el camí plegats tan en les calamitats del propi medi com en els seus il·limitats recursos. Un cop més, els límits de l’home a prova.

https://www.youtube.com/watch?v=87kezJTpyMI