Arxius: Projectes

Els carrers de Barcelona i d’altres ciutats del país tornen a estar en flames. Aquest cop els contenidors no cremen només per la repressió contra l’independentisme, ni tampoc només per l’empresonament de Pablo Hasél (Pablo Rivadulla i Duró, Lleida, 1958), sinó per un conjunt d’idees políticament diverses que tenen en comú el reclam de drets civils bàsics que donàvem per descomptat, com la llibertat d’expressió. Protesten per la paret al progrés social, democràtic i econòmic en què s’ha convertit l’estat, del qual uns jutges de desacomplexada sensibilitat conservadora i nacionalista espanyola s’han fet amb les regnes, tot aconseguint desfer les poques bones passes que havia arribat a fer Espanya.

Ni tan sols al 15-M, deu anys enrere, estava tan clar com ara el rumb predemocràtic que ha encetat l’estat arran del procés sobiranista i les victòries d’Aznar i Rajoy. Els que érem encara joves aleshores havíem conegut una certa prosperitat econòmica als anys noranta i dos mil, i una certa obertura cultural i democràtica als vuitanta i noranta. Però, els joves d’avui només han conegut les crisis, financera i sanitària, i un estat-paret i il·liberal que ha crescut únicament en repressió, responent amb indiferència a les demandes populars en manifestacions de milions al carrer o en majories parlamentàries que reclamaven canvis, derogació de lleis conservadores o el dret a votar.

És aquest immobilisme d’una democràcia menguante el que indigna tant els joves, que no dubten a cremar contenidors. Els indignats de fa deu anys que ens vam mobilitzar a les places, també sense llençar un paper a terra ni cremar un sol contenidor, ens hem topat igualment amb aquest retrocés sociopolític que ens ha portat en alguns casos a deixar de banda lluites més avançades com la postcapitalista, per a retornar a una lluita prèvia, la dels drets civils que ens garanteixin que no serem perseguits ni colpejats amb les «defenses» policials per un tweet, una cançó o una protesta pacifica i ciutadana com la del 20 de setembre o el Primer d’Octubre. O acusats de terrorisme per tenir a casa una màscara d’en Jordi Cuixart o fer un tall de carretera com sempre s’ha fet. Es lògic, legítim, democràtic i necessari que tantes injustícies reiterades, abusives i enquistades a les institucions, que no canvien ni amb majories als parlaments, ni amb protestes pacífiques i mobilitzacions de milions, acabin amb saqueigs de comissaries i generant graus de violència que en un estat veritablement democràtic, serien sobrers i il·legítims.

Les dretes espanyoles, que inclouen, per més que els Comuns s’entestin a voler-nos convèncer del contrari, el PSOE, un dels dos pilars imprescindibles del règim de bipartidisme de 1978 (i que avui acull la dreta catalana més rància i conservadora d’Unió), són les principals responsables dels carrers incendiats per aquesta involució judicial i institucional. Des dels temps d’Aznar, els grans poders del règim del ’78, als quals s’han afegit VOX i Cs, decideixen posar el fre i la marxa enrere a les poques conquestes assolides per l’Espanya dels anys vuitanta. Tant en el camp social i cultural com fins i tot en el religiós, amb condemnes per blasfèmia que ja crèiem fora del codi penal. Però, molt especialment, en l’econòmic i el territorial, guiats també per un fanatisme unionista i conservador de caràcter religiós, on trobem jutges autoproclamats en una mena de monjos guerrers, ungits en la croada per a preservar la unitat d’Espanya dictada per Déu a l’hora d’organitzar la Galàxia, que converteix també en heretgia el seu qüestionament. Igualment, aquesta Inquisició, condiciona la llibertat dels sobiranistes a un penediment i una reinserció a l’unionisme que són inèdits i vergonyants en l’administració del dret a tot estat modern. Un unionisme que es fa dir constitucionalista, quan són a la Constitució el que un gihadista és a l’Alcorà: fanàtics que en fan una interpretació a la carta, molt allunyada de l’esperit de la lletra de Mahoma, i que no admet ni tan sols la tímida descentralització de les autonomies, que diuen que fa d’Espanya el país més descentralitzat del món. En una altra de les recurrents autoafirmacions, com ser una «democràcia exemplar», amb què es prova de combatre la crua realitat, que afirma tot el contrari.

Aquestes dretes convençudes, potser de tant veure toros, que amb repressió n’hi ha prou per acabar amb qualsevol problema i amenaça d’avenç social, recullen ara els fruits de tanta desídia democràtica, que en el cas català ja ve, com a mínim, del 2010, quan Catalunya es convertí en l’única regió d’Europa governada per un estatut que no ha votat la ciutadania, essent aquest el veritable inici de la fallida democràtica de l’Estat, que només ha pogut tirar de repressió per a provar de corregir els inevitables desajusts de legitimitat que se’n deriven. Dretes neo-franquistes que han deixat clara la seva voluntat de reprendre i mantenir les conquestes polítiques assolides per Franco, que avui requereixen menys repressió. Perquè el rècord mundial de 40 anys de feixisme i de terrorisme d’estat que seguiren a una terrible Guerra Civil, ja van permetre assolir el seu propòsit: eliminar físicament l’oposició, en un estat ultraconservador, autoritari i centralista que exercí una veritable selecció genètica inversa: assassinar o expulsar del país les persones més sàvies, valentes i compromeses, o fins i tot els millors pintors, poetes, músics i pensadors, com Picasso, Miró, Lorca o Casals. En les seves paraules: matar la intel·ligència.

La dreta espanyola no s’arronsa a recordar-nos que d’alguna cosa ha servit el que encara avui és una anomalia planetària: la consolidació, acceptació internacional, normalització i completa amnistia d’una victòria militar i una llarga dictadura feixista. Parlen diàriament, de manera explícita o no, com els seus legítims hereus, reclamant-se desvergonyidament com els veritables i únics propietaris de l’estat; indignant-se quan altres corrents polítics participen del poder, ja siguin sobiranistes o esquerres transformadores. Un règim de bipartidisme semblant al d’altres democràcies oligàrquiques, limitades o del segle XIX, que no permet a aquestes altres forces polítiques entrar als cercles cortesans, a la Comissió de secrets d’estat, o en l’elecció dels jutges. I que considera una traïció al règim i a la pàtria que se’ls concedeixi cap quota de poder o puguin negociar reformes. Excloent-los de la construcció política d’Espanya, alhora que són imprescindibles i no poden faltar, sota amenaça de violència policial o militar, a l’hora d’omplir les arques del regne amb els tributs del treball. El que és tan vàlid per a les nacions històriques violentament incorporades, assimilades i retingudes, com per a les classes populars de tot l’estat. És a dir, tant per a la perifèria nacional com per a la perifèria social i econòmica de la cort. No només Espanya ens roba, un lema polèmic però cert des de pel cap baix 1640, sinó que l’oligarquia de Madrid roba a la resta d’espanyols i regions de l’estat. Centralisme, especialment en un estat tan divers i asimètric, vol dir manca de democràcia política, però també econòmica, de redistribució, de presa de decisions o fins i tot d’inversions públiques, que responen als mateixos criteris religiosament nacionalistes, enlloc d’econòmics, com en el despropòsit dels AVE.

L’eslògan tan habitual de «la Constitución que nos dimos entre todos» és, en sí mateix, revelador d’aquest llast feixista. Perquè, a diferència de països amb casos semblants, inclou al feixisme que suposadament deixàvem enrere, fent que continuï present en una altra de les anomalies que fa que Spain sigui different. Una victòria que fou només possible gràcies a l’ajuda entusiasta i decisiva de Hitler i de Mussolini, i els seus bombardeigs sobre la nostra societat. I la traïció estalinista i de les democràcies europees, que van preferir durant i després de la guerra el feixisme espanyol a la revolució anarquista, comunista o ni tan sols a una república progressista. I que és part de la problemàtica que té avui no només Espanya i Catalunya, sinó també Europa, ja que permet a aquestes dretes presents a l’EuroParlament, enarbolar dia a dia el que consideren els seus drets eterns i inalienables: el dret a dominar-nos i sotmetre’ns. Principis que situen molt per sobre dels valors democràtics, sense voler entendre que és una opció política, propera a la ultradreta, i no una qüestió de dret. Encara que altres sistemes judicials europeus més avançats els ho recordin regularment. I en fer-ho degraden els estàndards democràtics d’Europa i per tant del món sencer.

Tot això fa que puguem afirmar que l’Espanya d’avui, en allò essencial, és un règim neofranquista. Que féu una reforma i no una ruptura del règim, i que a mida que pot, va recuperant els poders polítics allà on els havia perduts —com en el vot, empresonant o assetjant amb policia política l’oposició. I consolidant-los i fent-los de pensament únic i autoritaris allà on mai no els havia perdut, com l’exèrcit, que avui vota en massa a Vox, la policia, la judicatura, la política bipartidista i bona part de la premsa de la capital del regne. Una deriva retrògrada i reaccionària que revela Espanya com un dels models singulars i exemplars a nivell mundial de contrarevolució neoconservadora i ultranacionalista, que va fins al límit del que li permet fer un estat democràtic.

El més preocupant és que no es tracta només d’una involució institucional o dels partits, sinó que, malauradament, també, ho és social i cultural de bona part de la població espanyola, com es reflecteix en un vot majoritari a Vox, Cs i PP, sobretot si aïllem el vot de les nacions perifèriques. Malgrat que les protestes s’han estés a tot l’Estat, malauradament no es tradueixen prou en un vot a Podemos, que —tot i ser més homologable a ERC que a les CUP a Catalunya, molt més a l’esquerra—, és l’única força progressista i plenament democràtica del conjunt de l’Estat.

L’odi de bona part de la població espanyola cap a Catalunya i/o la seva singularitat i voluntat secular i legítima d’autogovern, malgrat la generositat que ha tingut amb la resta de l’Estat durant segles en tributs i en acollida de ciutadans que escapaven de la misèria econòmica i cultural dels seus llocs d’origen, sotmesos per la mateixa oligarquia que sotmet Catalunya, ha tornat a despertar i envalentonar un franquisme que reposava com pols sobre la bastida de tot l’estat, prest a ser ressuscitat si els temps ho demanaven.  I que, també malauradament, inclou una part important de la immigració espanyola a Catalunya, tant la de Pedralbes com la de Badia del Vallès, el votant principal de Vox al país. Un odi esperonat des d’una premsa també convertida en pamflets del poder central, que es distingeix ben poc de la premsa de partit únic de països amb escassa qualitat democràtica, i que ens recorda que l’atac o el domini de Catalunya és, com digué Calvo Sotelo amb el seu «antes roja que rota», el veritable anatema del franquisme i de l’actual règim. Com també deixà clar Franco al seu successor al llit de mort, com hem pogut saber recentment per la premsa estrangera. Una repressió redoblada perquè és també aquí on trobem, tant avui com el 1640, el 1700, el 1922 o, especialment, el 1936, l’esquerra revolucionària més organitzada, preparada, conscient i ferma. L’anticatalanisme exacerbat pel procés, ha arrossegat la resta d’actituds reprovables de Vox com la xenofòbia o el masclisme. Mentre el sobiranisme català creix per l’esquerra, l’unionisme creix per la ultradreta.

Però, tot i que molts dels joves que avui surten al carrer provenen, també, de la lluita del sobiranisme català, la majoria de protestes van més enllà, i es dirigeixen a aquesta capacitat del règim espanyol de no modificar-se, de ser un búnquer davant les demandes populars, el progrés i l’alineament amb l’Europa democràtica, de la qual Espanya se n’està despenjant per apropar-se a altres models de democràcia limitada, oligàrquica i ultranacionalista com Turquia o Rússia. On no s’ofereix als ciutadans ni les llibertats polítiques, ni el benestar econòmic que els pertoquen en una societat que, malgrat tot, encara se situa entre les vint economies més riques del mon. Una oligarquia central parasita l’estat i la societat espanyola, com ja va denunciar Azaña, i ofega tot avenç democràtic, de distribució del benestar social o de descentralització.

Com tantes vegades s’havia dit, vindrien primer pels independentistes, bascos i catalans, que som, no hi ha dubte, la principal oposició al règim del ’78, corcat però dempeus. I després pels altres, com l’esquifida esquerra espanyola, els republicans o els artistes crítics, com Valtonyc o Hasél, que és igual de critic amb la política sobiranista i és militant comunista que, com sabem, són més d’enviar tancs a les nacions sense estat que no pas defensar-les. El que ens dóna als sobiranistes un cert respir com a anatema a demonitzar des de Madrid. Això ha permès unir els punts per fer un dibuix ben nítid als que encara no ho veien clar, que mostra com la mateixa força que ofega drets nacionals és la que ofega drets civils, socials i econòmics.

La dreta espanyola, tan solidària amb l’oposició veneçolana, aquesta sí, violenta i colpista, amb desenes de morts al seu haver, o amb la russa, com Nalvalnik, a qui amenacen amb una pena de presó d’un terç de la dels sobiranistes catalans, és la veritable responsable de la desesperança i l’enuig d’un gruix rellevant de la població i, en especial, dels joves, que veuen que, mentre els seus pares podien ballar ska de Kortatu al ritme de Sarri, Sarri, Sarri, un escriptor i membre d’ETA, els seus rapers avui no poden dir que els Borbons són uns lladres, quan els Borbons són uns lladres. Tampoc no poden progressar econòmicament, per més estudis que tinguin, si no és anant a l’estranger, ni vehicular políticament les seves demandes. Que són, per cert, molt bàsiques comparades, per exemple, amb les que fa un segle tenien el 80% dels treballadors sindicats a la CNT a la Catalunya pre-revolucionària, que aspiraven al comunisme llibertari. Ara, ben lluny d’un programa tan ambiciós i elaborat, ni tan sols en el pla teòric, reclamen només la democràcia per la qual crèiem que ja havien lluitat els nostres pares i avis. I que els fruits d’una societat pròspera i industrial arribin també a les majories socials, enlloc de quedar retinguts a una reduïda oligarquia, que no admet crítiques ni sàtires, que està parapetada darrere els jutges, i que en poc es distingeix de les que manaven fa un segle.

Avui les dretes espanyoles ens recorden que la Transició —o més aviat traïció o transacció— va ser un mer rentat de cara del règim, que deixà un cap d’estat igual d’intocable i les mateixes oligarquies, impunes i enriquides pels seus crims de postguerra i durant 40 anys, com la família Ramonet o Lara, de l’Editorial Planeta. O casos extrems com el de Florentino Pérez, que malgrat haver provocat ni més ni menys que terratrèmols amb els seus negocis, rep indemnitzacions de l’erari públic. O les condecoracions a torturadors com Billy el Niño o Galindo, que com Franco, moren plàcidament al llit envoltats d’honors, medalles i dobles pensions, quaranta anys després de la fi del feixisme. O la negativa a dur a terme una veritable investigació i depuració de la mal anomenada policia patriòtica, que té poc de patriota i molt de política, il·legal, fanàtica i nacionalista, amb dècades actuant per als dos grans partits. O el cas de Hasél, que és a presó per dir que els Borbons roben, mentre el rei emèrit, amb casos de corrupció milmilionaris que coneixem gràcies a la premsa i fiscalies estrangeres, es fuga a un estat que, a diferència de Bèlgica, no comparteix un model democràtic. Amb un bipartidisme que bloqueja les comissions d’investigació que aquí s’han fet per als Pujol, a qui la premsa espanyola ha dedicat milers de titulars inflamats que contrasten amb la discreció, la tebiesa i les mitges veritats amb què es tracta el que fou cap d’estat durant tres dècades, col·locat a dit per Franco.

La recurrent comparació de la dreta espanyola entre el procés i el 23F, ens ve a dir que si és per espanyolisme i conservadorisme, es passa per alt el fet d’usar tancs i amenaçar de mort, pistola en mà, als diputats. Mentre que si és per sobiranisme català o basc, s’agreuja i s’il·legalitza el que crèiem que era un dret legítim a la protesta pacífica. Es demostra, doncs, que es tracta d’un estat confessional i militant en la unitat, el centralisme i el conservadorisme, que situa molt per sobre de la justícia, la democràcia, l’evolució social i el propi sentit comú.

Malauradament, el fet de ser gairebé una colònia, fa que la protesta acabi enfrontant-se només a la policia catalana, que no està lliure de pecat i que, a mida que avancen els dies de lluita al carrer, també dóna motius de queixa, però són peons molt allunyats dels veritables centres de poder com l’alta judicatura, que capitaneja la involució. Això ha creat un interessant debat sobre la resposta policial, que un dels portaveus dels Mossos va expressar molt bé: »No es tracta de repensar el model policial, ni el d’ordre public, sinó el model de societat». En això, probablement des d’opcions contràries, coincideix amb els manifestants i amb bona part de la ciutadania. Perquè, en efecte, està en debat quin model de societat volem. El problema és si existeixen o no els mitjans per a vehicular aquestes demandes. Sembla que no, que l’estat és un carreró tancat sense sortida, un cul de sac sense horitzons, on part de la resposta consisteix a mantenir a 600 km els centres de poder del principal nucli de protestes i revoltes, Madrid i Barcelona, en un estat bicèfal on la protesta aquí, enlloc de veure’s com protesta de ciutadans espanyols, es presenta com aldarulls a terres llunyanes, en una mena de colònies interiors que ja se sap que estan habitades per bàrbars, àcrates i ingovernables. Però, on tot torna al seu curs amb la mà dura exercida per una policia catalana que ha de respondre alhora, i aquí rau el nucli del conflicte actual, a les sensibilitats polítiques expressades per la societat catalana al seu Parlament, i al poder de la capital del Regne, del qual són en última instància un cos policial propi com ho és la Guàrdia Civil. Un escenari que arribà a la màxima tensió i contradicció l’any 2017.

Aquest és un dels majors esculls per a una bona resolució de l’actual revolta arran del cas Hasél: que on es prenen les decisions sobre quin model de societat volem no és aquí si no a Madrid, de qui som una llunyana regió perifèrica amb no prou població com per a decidir res a nivell estatal. I quan provem de fer-ho des del Parlament limitat, amenaçat i acorralat que tenim, ja sigui amb lleis que liberalitzen el consum de cànnabis, que protegeixen famílies de la pobresa energètica, o que graven més a les indústries nuclears i un llarg seguit de lleis socials, fruit d’un tarannà sempre més progressista i cooperatiu que a Espanya, per més que pugui sonar políticament incorrecte, són tombats a Madrid. Es crea, doncs un argument polític de pes que, de nou, els Comuns s’entesten a no voler entendre: sense sobirania, ja sigui completa o confederal —tan utòpic com la independència—, no hi ha polítiques públiques del Parlament que valguin, tant en el pla nacional i territorial com en el social, econòmic, laboral, ecològic, energètic o d’infraestructures.

Amb aquestes retallades de drets i el bloqueig a polítiques que no responguin a una línia conservadora, oligàrquica i nacionalista central, aquesta dreta espanyola diu a aquests joves que no val la pena fer política si va més enllà dels seus límits i directrius, que tot està «atado y bien atado». Al que responen, «entesos, donc,s fem revolta i revolució al carrer, a veure qui guanya, si els jutges o els tumultos», de moment està clar que guanya qui és capaç d’empresonar i pegar. Però, la història és plena de moments de no retorn, on el que semblava una bastida sòlida es desfà com un terròs de sucre. I la cooperació de les majories socials amb el règim deixa de donar-se de la nit al dia, fent-lo insostenible i provocant la seva caiguda en qüestió de dies, on cremen molt més que una dotzena de contenidors.

De moment, els Mossos no paren de plorar, víctimes com són d’aquesta contradicció sistèmica per la bicefàlia no reconeguda de l’Estat. Que porta els manifestants catalans a haver-se d’acontentar amb els objectius que tenim a tir de pedra, mai més ben dit, com els Mossos, l’infame monument a la tortura de Via Laietana, o les delegacions de govern espanyol a Catalunya, enlloc de l’Audiència Nacional, hereva directa del franquisme, el TC, la falsa premsa o els refugis del franquisme i de l’Opus a Madrid. Que permeten atacar i insultar jueus, catalans, comunistes, homosexuals o dones, però mai al rei, a la Guàrdia Civil o l’exèrcit, com en tot sultanat autoritari. I que tenen la desvergonya, inclús, de protegir-se de la legitima crítica ciutadana amb lleis creades per a protegir col·lectius vulnerables, quan estan més armats militarment, econòmica i periodística que ningú altre.

Potser seria bo, molt més que apedregar comissaries, que els Mossos fossin comandats per un conseller d’Interior de les CUP, malgrat que sigui improbable que entrin al Govern i, en aquest cas, més encara, que sigui per a rebre la cartera d’Interior. Amb en Saura ja es jugà al joc de posar-lo al comandament de la repressió dels seus votants, però amb la CUP aquesta operació resultaria massa perillosa per al poder. Tot i que ajudaria —igual que Saura impulsà canvis importants al cos— a fer la necessària depuració de feixistes i violents. Els i les policies tenen tot el dret a votar per partits conservadors i espanyolistes, sobretot sabent que bona part de la Brimo prové de la Guàrdia Civil, però no tenen cap dret —és il·legal i exigeix una depuració com la que es va fer a Alemanya—, que no acatin i discuteixin les ordres dels seus caps polítics, i més encara per ideologia. Perquè, si no, seríem en un estat policial, i no és això el que diu la tan venerada Constitució. O inclús que amenacin amb fer-se ingovernables, com en un comunicat recent d’un sindicat de Mossos, quan són 17.000 homes i dones armats!  Això sí que seria una veritable sedició. Ells estan tan sotmesos a les lleis i als rumbs del país que es derivin dels mandats polítics escollits democràticament, com la resta de ciutadans i treballadors públics. Que volen fer vaga? Que la facin. Ara que som en temps de revoltes, potser seria una bona ajuda per a un veritable assalt dels poders del país, com ha fet tantes vegades Catalunya.