Pregunto a tots els que es dediquen a la psicologia si ells experimenten sobre els seus propis misteris psíquics. També, pregunto per què a l’escola no ensenyen a la canalla i als universitaris a estar-se quiets i passar un parell d’hores sense fer res. M’agradaria veure si sense mòbil i amb temps d’obligat compliment acabarien entenent que val la pena dedicar temps a pensar en soledat i processar la informació que van acumulant.
Dic això perquè la diferència entre un escriptor i un enginyer (o físic, arquitecte, metge, etc.), respectant sempre les excepcions que confirmen la regla, és que la literatura avantatja en humanitats, de llarg, moltes professions que es dediquen a la ciència.
Per entendre que l’heroïcitat pot ser absurda i que morir per la pàtria o en defensa d’un déu és una estupidesa, s’ha d’haver pensat en soledat. I també que un que es creu heroi per defensar la pàtria et pot matar, també en nom d’un déu.
Aquestes són les nostres contradiccions, però el que no costa d’entendre però costa d’acceptar és per què la defensa dels dogmes reneix sempre en personatges més joves. Per què el franquisme reneix en el PP i, aquest, en Ciudadanos? Entenen els que defensen dogmes per gaudir del treball d’altres que això és el que defensa l’esquerra espanyola? Però, això no és el mateix que defensen els reencarnats del franquisme? No acabaríem mai.
La realitat és que a mi m’agrada estar hores i llegir i viure en soledat i observar el fracàs, això sí, amb tristesa, de l’home d’Europa, del meu país i del món sencer. En realitat, ens passem la vida empaitant ombres. Les ombres venen de la llum però en neguen constantment l’existència.
Llegeixo cada any dos o tres cops La mort de Sòcrates. Recordo també la mort, junt amb la seva dona, d’Stefan Zweig quan no va suportar veure que la pau no era possible i que una guerra sempre en porta una altra en una espiral diabòlica que no s’acaba mai.
Borrell, Levy, Sáenz de Santamaría, Casado, Albiol, Iceta, Arrimadas… entenen per què cal llegir La mort de Sòcrates? Entenen la mutació dels dogmes? Enteneu que és impossible acabar amb tanta imbecil·litat? Parlen de democràcia i no deixen votar. És impossible acabar amb el fanatisme de persones que es creuen amb el dret d’esclavitzar els altres.
No me’n cansaré mai, tot i que m’agraden les muntanyes, la soledat i mirar les estrelles, de recordar que Iceta i el PSOE, els fanàtics de Ciudadanos i el PP van pegar amb violència els demòcrates l’1 d’octubre i van aplicar l’article 155 aplaudint amb les orelles. I els meus amics, a la presó i a l’exili. I el rei, amenaçant cada dia com un fantasma infernal.
A vegades em pregunto on viuen i quins amics tenen. Em pregunto si mai s’han emocionat veient la innocència d’una criatura. Que no saben que la justícia no existeix perquè no pot existir? Però l’apliquen a garrotades. Són gent dolenta, de mala sang. Ells són els que guarden les essències de l’odi, la guerra, la venjança, la tortura, la inquisició, la monarquia, la dictadura i totes les presons.
I els Colaus, Iglesias i Domènechs, cagant dubtes. Quin fàstic! No entenen que l’instint de destrucció de moltes ànimes humanes és infinit i que la història està plena de pobles reprimits per la força? Franco? Hitler? Per què no defensen el dret democràtic a l’autodeterminació?
«Però, tampoc no es pot caure en la desídia i estar-se tot el sant dia estirat al sofà de casa dels pares fent zàping davant el televisor…», escriu Toni Coromina.
Segons els diccionaris, emancipar-se és unverb transitiu i pronominal que significa «alliberar-se respecte d’un poder, d’una tutela o de qualsevol altre tipus de subordinació o dependència». En una entrevista que vaig fer a Lluís Solà, aquest il·lustre poeta i activista cultural deia que «ningú no ha triat el cos que té, la raça, el sexe, la família o el país de naixença. Tots creixem en una societat formada per persones diferents i estem a l’albir d’unes influències o altres. Els camins del propi destí són imponderables, però sempre hem de prendre decisions. L’home no és una fulla que s’enduu el vent. Ponderem les coses i triem. Des que tenim ús de raó, la vida ens porta a decidir si anem per un camí o per un altre. Però sempre arriba un moment que hem de decidir». Més clar, l’aigua. I això tant val per a una persona, com per a un poble.
Tot i que durant el franquisme la majoria d’edat legal no s’adquiria fins als 21 anys, des de la mort de Franco la llei espanyola reconeix que als 18 una persona assoleix la plena capacitat jurídica derivada d’haver adquirit una maduresa intel·lectual i física suficient per a tenir una voluntat pròpia. A la meva jovenesa, emancipar-se significava marxar de casa (com el fill pròdig, però sense capital ni herència), viure en pisos compartits, fer feines ocasionals (collir raïm, fer de cambrer, pintar parets…), per anar fent la viu-viu i poder viatjar. La qüestió era sortir de l’ou i tastar la independència familiar, una tasca titànica en el cas de les noies, que s’havien d’emancipar dues vegades: com a joves i com a dones (un cas concret: si volien comprar anticonceptius orals, havien d’anar al Servei de Planificació Familiar, o bé a la consulta d’un ginecòleg privat per a poder obtenir receptes abans d’anar a la farmàcia).
Els nois i noies de la meva edat vam coincidir amb els espeternecs tardans del Maig francès del ’68 i la contracultura, inspirada en els joves rebels dels EUA, encara que la nostra generació no era uniforme ni contracultural en el sentit monolític que es donava al moviment de rebuig als valors socials i a les maneres d’entendre la vida als EUA. De fet, la contracultura americana, impulsada en part pels escriptors de la generació beat i els primers hippies, va néixer en un context molt particular associat a la guerra del Vietnam; mentre que, aquí, la situació politicosocial i els costums eren molt diferents; però teníem en comú una especial veneració pel precepte de l’amor lliure i una clara voluntat d’emancipar-nos i de trencar amb l’estructura de la família tradicional.
Quatre dècades enrere, pera molts joves de comarques, la màxima fita era anar a Barcelona. Un lloc ideal, lluny del control familiar, per a estudiar, fer amistats, trobar parella (ocasional o definitiva) i experimentar la llibertat que proclamava Erich Fromm en el mític llibre La por a la llibertat. La disbauxa era un objectiu habitual, després d’un passat massa lligat a la repressió carpetovetònica. També hi havia una atracció especial per l’estranger i els aires nous vinguts de fora: Londres, París, Perpinyà, Amsterdam, l’Índia, el Marroc…
Avui, el fill pròdig bíblic s’ha transformat en un jove que torna molt aviat a la casa dels pares, després d’haver-la abandonada durant un temps, tractant d’independitzar-se. De fet, molts dels joves es queden a vegetar a la llar familiar fins més enllà dels trenta i els quaranta anys. O fins que moren els progenitors. I els pocs que s’emancipen es troben sense feina i hi tornen aviat. No viuen on volen per raons econòmiques; i si ho fan, depenen de l’ajuda familiar per a pagar el lloguer.
En plena catàstrofe econòmica i ofegats en l’oceà de l’atur, més de la meitat dels aturats són joves. Per això l’emancipació familiar és un miratge impossible. I per acabar d’espatllar-ho, saben que si estudien una carrera i es llicencien el seu destí inexorable serà fer la cua a l’oficina d’ocupació.
Segons l’Observatori de l’Emancipació del Consell de la Joventut, el 80% dels menors de 30 anys viuen amb els pares. I les previsions indiquen que l’emancipació juvenil s’endarrerirà més enllà de la trentena. Si aquests joves volguessin comprar un pis i independitzar-se, haurien de destinar el 60% del sou a la hipoteca, en el cas que tinguessin una feina raonablement ben pagada. Però tal com està el preu de l’habitatge i el mercat de treball —habitualment estacional, mal pagat, amb molta rotació o a temps parcial—, aquest col·lectiu té molt difícil (pràcticament impossible) abandonar la llar familiar.
Una de les poques opcions és —tal com fan molts estudiants— viure en pisos compartits, tot i que això tampoc no garanteix l’assoliment d’una vida adulta independent. Aquest estat d’interinitat implica algunes disfuncions derivades d’una convivència immadura, com ara la preparació d’àpats repetitius (macarrons, llegums preparats o arròs a la cubana)—, una neteja caòtica i deficient de les estances, horaris incompatibles… Molt sovint, a més, aquests joves demanen diners als pares per a satisfer algunes necessitats, com el transport, el pagament del lloguer i el carnet de conduir. O porten la roba a la mare perquè els la renti.
Més enllà de les dificultats econòmiques, en el cas que els fills emancipats vulguin tenir una vida autònoma en parella, la cosa es complica si hi ha descendència, perquè aleshores els avis es converteixen en monitors i «cangurs» de la canalla, i la casa paterna esdevé una llar d’infants. En determinades ocasions, si la independència és insostenible, algunes parelles amb criatures s’instal·len temporalment a casa dels pares (o dels sogres), una temporalitat que pot resultar indefinida.
Tanmateix, tot i reconeixent els obstacles i els inconvenients d’optar per una vida independent, i sense pretendre fer apologia de la ruptura radical dels esquemes familiars convencionals, em fa l’efecte que una part considerable dels joves que no s’emancipen ho fan per comoditat o falta de coratge. És veritat que l’alternativa de passar-se la jornada fent cua a les oficines d’ocupació o presentar sistemàticament currículums que ningú no llegeix, és descoratjador. Però, tampoc no es pot caure en la desídia i estar-se tot el sant dia estirat al sofà de casa dels pares fent zàping davant el televisor o bussejant en el món virtual d’Internet, mentre demanem a la mare que ens faci una truita, ens renti els calçotets i ens doni 50 euros per anar al cine i fer una copa.
L’aficionat a llegir novel·la policíaca va cometre un crim impecable, sense deixar un sol indici que fes pensar a ningú que n’havia estat l’executor. Ni tan sols podien buscar-lo a través d’un mòbil perquè va triar una víctima a qui no coneixia en absolut, i de qui va fer desaparèixer el cos tallant-lo laboriosament a trossets i desfent-los minuciosament amb un aparell domèstic de trinxar carn. El crim va ser perfecte, detall que no pot atribuir-se a l’autor, que no va poder-se estar d’explicar per tot el barri la seva obra mestra en el decurs d’una de les habituals borratxeres, tot i que afortunadament, ningú se’l va creure.
L’únic animal que ensopega tres vegades amb el mateix automòbil
Després que l’automobilista atropellés el conductor de la moto, va ajudar-lo ràpidament a aixecar-se i va portar-lo a l’ambulatori perquè li fessin un examen mèdic. La segona vegada el motorista va mosquejar-se bastant però va acceptar les disculpes i van tornar a passar pel dispensari, on van practicar-li les cures d’urgència. Quan va envestir-lo per tercer cop i abans d’anar a cobrar el sou que li havien promès per assassinar-lo, l’automobilista es va assegurar de passar-li per sobre prou vegades perquè el pròxim vehicle on pugés fos el de la funerària.
Les obsessions jugulars de la família política
Després de la cerimònia nupcial, mentre els convidats s’entretenien prenent un refrigeri, el germà petit del nuvi va acostar-se a la nova i espectacular cunyada i, estrenyent-la en una fraternal abraçada, va advertir-li que si mai s’atrevia a enganyar el seu marit, ell mateix s’encarregaria de tallar-li el coll. Amb el rostre compungit i sense temps de digerir l’aterridora amenaça, el germà gran del seu home va llençar-li un endimoniat alè, producte de més de deu copes de vermut blanc i va xiuxiuejar-li que estaria encantat de veure-la privadament a la petita habitació que hi havia al costat dels lavabos del restaurant, i així, de pas, s’estalviaria d’haver-li de seccionar la jugular si s’hi negava. Abans d’acabar el banquet, mentre l’orquestra tocava les primeres notes d’una coneguda cançó de moda, algú va trobar el cos sense vida de la núvia, estirat al jardí enmig d’un bassal de sang que brollava d’un punt molt proper d’on la noia tenia les seves cordes vocals, assassinada, és clar, per un dels dos germans del marit.
La veu de la consciència
El científic boig va contemplar des de la nau espacial l’èxit del magnicidi que havia acabat amb tota la humanitat, i va posar rumb a la terra tan bon punt va estar segur que el virus que ell mateix havia escampat ja estava sense efecte. La constatació de l’apocalíptica fi del gènere humà va colpir-lo en constatar l’acumulació de cadàvers escampats per tot arreu on passava, i malgrat que sempre s’havia considerat immune al sentiment de culpa, els remordiments van començar a torturar-lo. L’endemà al matí, sense haver dormit ni un segon i tip de sentir les veus interiors que el martiritzaven, va entrar en una comissaria de policia, va autoinculpar-se del crim global que havia comès i, només quan va constatar que el cadàver del tinent no pensava fer res per detenir-lo, va tornar a la seva residència molt més tranquil per haver-se tret aquell pes de la consciència.
El diccionari defineix la paraula lleig com allò que té un aspecte desagradable a la vista, mancat de bellesa. Un home lleig. Una cara lletja. Un vestit molt lleig; o que és moralment ofensiu, repulsiu: Una acció lletja. És un costum molt lleig. És lleig de fer això; és a dir l’actitud de fer quelcom que no agradi als altres o els fets que duen conseqüències negatives. Hi ha tantes coses considerades lletges com costums.
En aquest sentit, d’ofensa i repulsió, per a nosaltres es lleig expulsar gasos o qualsevol element del cos en públic, i en canvi per als àrabs és de bona educació fer un rot després de menjar. Hi ha qui troba lleig matar animals per menjar i qui es dedica a criar-ne per a sacrificar-los. Les circumstàncies també varien. La cel·lulitis de les Tres gràcies de Rubens avui en dia més que belleses es considerarien clientes potencials per a una liposucció.
Fins ben entrat el segle XX estar morè era signe de pobresa i, en conseqüència, es considerava lleig, mentre que actualment no ets ningú si no llueixes una pell ben bronzejada. A l’Índia, l’espai determina molt el comportament. Aquí ens en sobra i allà els en falta. Coses que aquí consideraríem mal fetes com ocupar l’espai dels altres allà no ho són tant.
La lletjor i la bellesa no són les dues cares d’una mateixa moneda sinó que el fil que les separa és molt prim i ple d’injustícies i perjudicis.
Qui determina la bellesa física de la gent?. Ser diferent implica lletjor estètica? O algú estableix unes normes estètiques per amagar, marginar o destruir al considerat com a lleig perquè és diferent?
Dels infinits casos haguts i per haver, m’agradaria explicar com a exemples els de Joseph Carey Merrick i dels golluts.
El cas de Merrick és el d’un home anglès nascut a Leicester l’any 1862 que patia una terrible deformació física anomenada síndrome de Proteus. Tenia l’esquelet completament deformat i la cara i el cap enormes, també desfigurats. David Lynch va dirigir l’any 1980 la pel·lícula L’home elefant, en la qual un irreconeixible, però sempre genial, John Hurt interpretava Merrick després de sotmetre’s a set hores de maquillatge.
Merrick era exposat en una barraca de fira com un fenomen que la gent pagava per poder veure. Un metge va descobrir que rere les deformitats hi havia un home sensible i bondadós. El va introduir dins la millor societat anglesa de l’època i no va trigar a ser convidat a les taules i reunions més exclusives. A la morbosa curiositat de la gent que acudia a les fires s’hi va afegir la curiositat de les classes més altes en adonar-se que era humà. El mateix espectacle, però amb més hipocresia. Va morir a Londres l’any 1890 a l’edat de 27 anys, còmodament instal·lat gràcies al metge que el va descobrir.
Un altre cas de crueltat va ser el dels golluts o nans de Ribes de Freser. Aquest va ser un col·lectiu de gent de muntanya en què la falta de iode els va provocar unes alteracions genètiques que es transmetien de generació en generació. Es caracteritzaven per la seva baixa estatura (1,20 i 1,30 m), els ulls oblics, les celles juntes i molt peludes i un bony al coll, d’aquí que els diguessin els golluts. L’Església catòlica els va qualificar d’infrahumans i els fidels babaus no van trigar a obeir-la fent-los fora dels llocs habitats, perseguint-los i maltractant-los. Es van refugiar en comunitats que no passaven dels cent individus als boscos on caçaven. Això encara va propiciar encara més el seu aïllament i l’endogàmia que ja patien. Vistos els reflexos de l’Església a reconèixer els seus errors —van trigar 500 anys a admetre que Galileo Galilei tenia raó—, suposo que encara en falten més per admetre la crueltat, les mentides i la injustícia que van impulsar sobre aquella pobra gent. És diu que el darrer gollut va morir l’any 1954, tot i que encara en queden algunes restes genètiques en llocs de muntanya allunyats.*
Dos clars exemples de com l’estètica imposada per no se sap qui ha estat una excusa per a retallar i vexar altres persones.
Actualment, la cosa va a pitjor. Exigim a la societat que ens aparti del què es considera lleig, pobre o dolorós. Costa més que un gos visqui en llibertat que no pas un corrupte, per la simple diferència que l’un pot cagar al carrer i l’altre, generalment, no.
Recordo, com molta gent, el cas d’un home de Ripoll trastornat que recorria la comarca a peu mentre feia discursos patriòtics i vestit de manera estrafolària. Tothom el coneixia i hi havia pocs llocs on no li oferissin un got de vi o un mos. Es deia Llorenç Segura i sempre se’l veia pels carrers o les carreteres fent la seva. Avui, seria del tot impossible que pogués fer la seva vida lliurement sense fer mal a ningú. Mossos, municipals, agents socials, etc., s’afanyarien a apartar-lo el més lluny possible dels llocs habitats perquè es consideraria que «fa lleig».
El documental La comunitat del castell relata la investigació de dos periodistes (Elisabet Piñol i Miquel Macià) sobre una misteriosa comunitat de nans o golluts que vivien marginats a la Vall de Ribes fins fa un segle. Van ser víctimes de la misèria i dels prejudicis socials de l’època i van desaparèixer de sobte quan es va començar a potenciar el turisme de balnearis a la zona. La seva història és plena de misteris i silencis, amb un peu a la llegenda. Podeu veure el reportatge des d’aquest vincle.
Als que ens agraden els colors, de les quatre estacions aquesta és la que té amb més matisos en el paisatge. També, ens ofereix diferents fruits del bosc, varietat de bolets, la collita de les olives, les garrofes, les ametlles…. A Calafell, la Cooperativa Agrícola cada any organitza una rostada popular, presentant la nova anyada de l’oli i el primer vi novell. Però, igualment, a la tardor s’inicien temps nous al calendari, és com si comences l’any a tot arreu: les escoles, les lligues esportives, la preparació de pressupostos per a l’exercici vinent, noves programacions, calendaris laborals per a l’any següent, etc.
I a la política?
La nostra tardor a Catalunya ha de ser de reflexió profunda i per a aprofitar els dons que ens ha donat la vida: la saviesa, la bondat, la família, els nostres avantpassats, la historia i l’experiència viscudes, per encarar la situació en què ens trobem.
La Democràcia també necessita protecció en els temps que ens ha tocat viure, ple de canvis de tot tipus amb l’aparició de la por a perdre el que havíem aconseguit (la societat del benestar). Aquesta por és el brou de cultiu de l’extrema dreta i del populisme, l’eina utilitzada en els darrers temps a diferents països de la Unió Europea.
Willy Brandt(1913-1992) va dir l’any 1992: «…Hem d’estar a l’alçada dels nostres temps per a fer el bé», tot recordant la caiguda del mur de Berlin el 1989, ja que era l’inici d’una nova era. A Catalunya aquesta tardor ens porta cap a una nova era?, veiem:
A partir del 25 de setembre, primera vista a Brussel·les de la demanda al Jutge Llarena.
1r d’octubre, primer aniversari del referèndum d’independència.
15 d’octubre, primer aniversari d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart a la presó.
27 d’octubre, primer aniversari de l’acord del Parlament sobre la Independència.
3 de novembre, primer aniversari dels presos polítics, membres delGovern i líders polítics a l’exili.
Es diu que abans de finalitzar l’any el president Pedro Sánchez vindrà a Catalunya per parlar amb el president Quim Torra.
És veritat que el president del govern espanyol ha manifestat que ofereix per resoldre aquesta situació amb Catalunya fer un referèndum pactat, per a tenir més competències, és a dir la via de l’autonomisme, diguem-ho clar, per tornar a l’Estatut de 2006. El Govern català vol això?
El dia 17 de setembre el president Pedro Sánchez ha fet una exposició de lloables intencions de canvis significatius i ha volgut destacar que en 60 dies vol presentar una reforma exprés de la Constitució per a «acabar amb els aforaments»; la pregunta és: se’n sortirà tenint només 84 diputats? Com estaran les relacions amb i a Catalunya? Estarem en la línia de sumar o de restar o, fins i tot, de dividir?. Com influiran en les relacions els procediments judicials oberts? Fructificaran les reunions bilaterals que s’estan fent en diferents temes de competències, hi ha disposició econòmica i canvis de sensibilitat?
Col·lateral
Andalusia ha anunciat que avança les eleccions autonòmiques. Podrà afectar a la política d’Espanya si el PSOA no té el govern de la Junta d’Andalusia?
A Valencia el seu president, Ximo Puig (PSPV), fa uns dies va comentar que es podrien avançar a final d’any els comicis electorals de la comunitat. Està dins del possible si no s’aproven els pressupostos de 2019.
Evidentment, els «màsters i doctorats» no influiran per res en aquesta tardor, o sí?
Tom Wolfe (Richmond, Virgínia, 1930 – Nova York, 2018)), el promotor i més interessant representant de l’anomenat Nou Periodisme, va publicar un darrer llibre l’any 2016 que ha causat estralls entre els progres i esquerranosos d’arreu del planeta, El regne del llenguatge (Editorial Empúries, 2018, 208 pàgines), on argumenta de manera molt provocadora, i amb una crítica ferotge a Darwin i Chomsky, que tot el que pretenien fer-nos creure sobre el llenguatge i l’evolució humana és incorrecte.
L’autor carrega contra Darwin i Chomsky, contra l’establishment científic, en un intent d’explicar per què ens hem aturat en el coneixement de l’evolució del llenguatge (D’on ve? Per què l’ésser humà és l’únic que utilitza i pot aprendre les llengües tal com les coneixem? És innat? No ho és?) i defensa dos noms de científics que han estat “contra” les teories darwinianes (Wallace) i chomskyanes (Everett) i que han passat desapercebuts per la comunitat científica.
Segons Wolfe, és el llenguatge, no l’evolució, el que distingeix els éssers humans dels animals
i el responsable dels avenços de la humanitat.
El regne del llenguatge.
L’obra és un atac directe als neodarwinistes i contra Noam Chomsky i la seva teoria de la «gramàtica generativa», segons la qual els homo sapiens naixem amb una capacitat innata per al llenguatge que ens permet aprendre qualsevol llengua perquè totes comparteixen unes estructures i unes formes universals. De fet, el mateix Chomsky, ha admès posteriorment a aquesta nova Toeria del Tot que els orígens del llenguatge continuen sent «un enigma» irresolt. Per a reblar-ho, Wolfe escriu enaquest hilarant volum: «La parla? Di que els animals van evolucionar fins a arribar a l’home és com dir que el marbre de Carrara va evolucionar fins a arribar al David de Miquel Àngel».
Col·laborador en diverses revistes i diaris nord-americans, Wolfe emprava una desenfadada ironia i un estil i un llenguatge fresc i àgil que caracteritzà tant els seus reportatges com les seves novel·les (destaquem-ne La foguera de les vanitats) i ha convertit a aquest autèntic iconoclasta en un dels representants de la contracultura més llegits del nostre temps.
Acaba setembre amb la memòria dels dies convulsos viscuts ara fa un any, just la vetlla del primer d’octubre, quan el poble va exercir el dret a votar la independència. Un any després —amb més d’un miler de ferits, més de dos mil processats, presos i exiliats– hem vist com en nom de la «llibertat d’expressió» es permetia una manifestació a Barcelona de les forces de repressió del Regne d’Espanya que ens van atonyinar i vexar en aquella històrica data. Els feixistes, en nombre ínfim, han estat protegits pels mateixos mossos (o potser eren uns altres, com maldiuen alguns conspiranoics) que en aquelles dates d’ara fa un any havien de ser «sempre nostres». Ha estat vergonyant veure la policia catalana copejant els antifeixistes, amb l’excusa paranoica que s’havia produït violència després que els joves d’Arran haguessin acolorit els uniformats amb pólvores de color, en aquesta mena de festa holly que tant s’estila en les performances. Qualsevol excusa, doncs, sembla bona per a justificar la violència institucional i construir el relat, tan car als unionistes i a certs processistes —els que viuen de la rifa de la pagueta—, que som uns arrauxats i no tenim remei.
El discurs de la no-violència, del pacifisme, de la no «agressió», no pot ni ha d’estar renyit amb la necessària autoprotecció i dret de defensa del poble, precisament desprotegit davant la repressió i els feixistes que la campen per casa nostra com si res. Que es demani d’una banda desobeir, exercir els drets conquerits per al nostre alliberament nacional, una marxa permanent per a la llibertat, etc., i, per l’altra, es copegi sense solta ni volta la gent que protesta contra els qui van ractar d’impedir-ho, no és que sigui una contradicció, sinó que és un atac directe als fonaments de la democràcia popular (i potser és d’aquí, d’aquest entrellat, que plora la criatura).
Si no es volia un enfrontament entre els policies i guàrdies civils que ens van atonyinar i que es van manifestar a Barcelona aquest passat dissabte, la solució era ben senzilla: se’ls prohibia la «llibertat» de dar-nos pel sac, perquè amb el feixisme no hi pot haver mitges tintes ni lectures esbiaixades, com les que ha adduït aquest polític mediocre que encapçala la conselleria d’Interior de la Generalitat. Que la xurma policíaca espanyola i tots els trinxes i pinxos ultrafeixistes vinguin a insultar el poble no té a veure amb la «llibertat d’expressió», sinó amb el complex d’esclau (espanyol) que molts, massa, encara arrosseguen.
Si els catalans fóssim un poble armat com antany —just fins al segle XVIII i en episodis esparsos i minoritaris fins als anys vuitanta del segle passat—, tot aquest discurs d’escolanets que som un poble pacífic cauria pel pes de la història i dels fets, des dels remences al segle XV fins a la revolució anarquista durant la guerra d’agressió contra Catalunya.
Cal recordar, encara, que un dels subsegüents decrets al de Nova Planta dictats per la monarquia borbònica, obligava a pagès a tenir el gros ganivet de llescar el pa encadenat a la taula, després que alguns dels qui els cobraven impostos i regalies, provinents del regne de Castella, fossin malferits o occits amb aitals armes?…
Dels remences al qüestionable sistema «democràtic»
La revolució remença, per cert, ha estat revisada de nou, des de les pàgines del número 310 de la Revista de Girona, corresponent als mesos de setembre i octubre de 2018, amb un extens dossier coordinat per l’historiador i periodista Pere Bosch, amb el títol «Passat i present dels remences», de què parlo en aquesta entrevista que li vaig fer recentment. La Revista de Girona, l’any 1986, ja va dedicar un número monogràfic als remences, que va produir un gran rebombori. Trenta-dos anys després, amb noves visions i perspectives, se’n torna a parlar.
Placa que recorda, al monestir de Santa Maria d’Amer, l’escenari del compromís remença de l’arbitratge reial, el 8 de novembre de 1485. Foto: Xavier Borràs.
Per a Pere Bosch —historiador, periodista i polític (exbatlle de Banyoles i exdiputat al Parlament de Catalunya)— una de les lliçons d’aquell moment «és que la pressió dels camperols va aconseguir mobilitzar el poder regi, el propi monarca, que va intentar fer d’intermediari entre senyors i pagesos per a canalitzar el conflicte, i això, juntament amb el fet que es tracta d’una lluita molt avançada del punt de vista europeu, que ens va situar en un moment crucial de la Història…, són elements que poden comportar un cert paral·lelisme amb la situació actual».
Efectivament, el que hi havia en joc a muntanya en aquell moment no era tant la qüestió dels mals usos que exercien el senyors feudals contra els pagesos que, certament, n’era un dels motors, sinó, també —i sobretot—, una lluita, molt avançada en la seva època, pel poder, és a dir, per com, des de la ruralia, es podia participar en la presa de decisions de forma directa i plena, tot exercint el que ara en diríem una democràcia «real». Les «universitats» (assemblees) pageses amb centenars de trobadesi milers de persones arreu del territori en donen fe, com es pot veure al llibre del Sindicat Remença.
El que els remences i el tsunami independentista tenen en comú és que posen a la picota aquest sistema partitocràtic i de castes polítiques que ha persistit en el darrer segle i mig a Europa. Propiciat des del model de societat capitalista, quan just ens trobem al cimal en caiguda lliure de la catàstrofe ecològica, ètica i moral en les societats dites «avançades», aquest sistema «democràtic» fa aigües pertot arreu, mentre a empentes i rodolons apareix el poble que s’autoorganitza i decideix, més enllà de les consignes més o menys sabudes, més o menys assumides, que les organitzacions «civils» escampen en la tensió permanent en què sobrevivim actualment. Espanya es desintegra i si empenyem, sense noses, caurà pel propi pes de la se va corrupció, la seva violència i la seva intolerància.
La manca de lideratge també és una flaca que arrosseguem de fa temps en aquesta cruïlla històrica. Tanmateix, creure que molts ens conformaríem amb més conteses electorals com si aquí no hagués passat res és d’una ingenuïtat esperpèntica. Les experiències de més democràcia, propiciades el 15M, no han prosperat precisament (vegeu la deriva dels mal anomenats «comuns», que, ai las!, no poden), perquè han caigut en el parany de creure que optar a la gestió político-administrativa era bufar i fer ampolles i que ningú no seria seduït per l’exercici del poder pel poder, amb les paguetes i els privilegis inclosos que s’atorguen els qui l’exerceixen.
Cal, doncs, que la revolució iniciada per l’independentisme als carrers, fora del sistema clàssic dels partits i les corrupcions (econòmiques i/o xantatgistes), continuï el seu camí per a fruitar —quan sigui possible— en un veritable exercici de democràcia. Caldrà, si més no, estar-ne amatents i participar-hi, en la mesura del possible, també des de La Resistència.
Que octubre —mes revolucionari per excel·lència— us sigui profitós i ens meni més a prop de la plena llibertat.
Veig que, com sempre que la nostra espècie necessita creure en misteris, un que dona molt joc, i que encara avui el seu debat i negoci literari i audiovisual és molt viu, és tot el que està relacionat amb l’Atlàntida. Visionaris i aventurers troben l’Atlàntida enfonsada en el mar o perduda en un desert.
Charles Berlitz explica en els seus llibres que totes les llegendes de déus amfibis són dels atlants i que gairebé tots els objectes arqueològics, també. Explica convençut que els atlants van arribar a la Terra i que alguns venien de planetes del sistema estel·lar de Sírius i que altres venien d’Orió, Andròmeda, les Plèiades, etc. Concreta aquest visionari que la religió del poble africà dels dogon dona testimoni que van connectar amb els atlants.
Si busqueu bé, trobareu atlants i Atlàntides que encara desperten la passió dels misteris que tan agrada als dogmàtics i visionaris de mites i ficcions. Plató també hi va dedicar un xic del seu temps, i els experts en mites expliquen que els atlants vivien en un paradís d’aigua i vegetació i que la seva bellesa era extrema però que la seva ambició finalment va despertar forces de déus desconeguts i el seu paradís va desaparèixer.
Expliquen que els mites de la creació, del diluvi universal, del paradís perdut i també dels déus venen dels atlants. El debat arreu del món és tan intens que molts veuen la influència dels atlants a la Bíblia, en els maies, els asteques i també en els indis nord-americans. D’altres visionaris veuen la influència dels atlants en les piràmides d’Egipte, les ruïnes de Baalbek, els temples maies, etc. El 1996, la revista Arqueología y enigmas de la historiadedicava un reportatge a demostrar que uns jeroglífics egipcis ja descrivien el mite de l’Atlàntida.
Si l’Atlàntida va existir o no, no ho sabrem mai. Si els atlants eren extraterrestres i d’una bellesa espectacular i van crear una cultura extraordinària, tampoc. Ara bé, que tots els buscadors de tresors, escriptors de novel·les o multinacionals del cinema hi tenen un filó inesgotable, això és ben cert.
Explico tot això perquè, l’altre dia, una persona de la qual no diré el nom ni en concretaré el sexe ─però sí que diré que tenia estudis, molts estudis, això sí, estudis de ciència─ em va escoltar quan comentava que el teatre de L’Atlàntida de Vic també el van construir els extraterrestres atlants vinguts d’Orió però amb els diners (l’or) dels contribuents de Vic i de tot Catalunya; que és per això que fins i tot van fer el teulat d’or.
«Però…, això de l’Atlàntida, que no ve de mossèn Cinto Verdaguer?», em va preguntar el científic o científica. «I tant! I una miqueta, també, del canonge Collell», vaig respondre. «Ah!!! Del canonge, no ho sabia.»
