Malgrat les recomanacions oficials d’estalvi d’electricitat per fer front al cost del petroli, l’energia nuclear i les energies renovables, els carrers del país resplendeixen com mai amb les il·luminacions nadalenques. D’altra banda, la proposta de no posar llums a les vies comercials en protesta per la repressió policial i judicial de l’Estat espanyol contra el procés d’independència que va culminar l’1-O no ha prosperat.
La majoria de la població ha deixat de ser catòlica practicant, però la tradició de comprar compulsivament, gastar en participacions de loteria –tot i que enguany hi ha hagut una lleugera disminució en vendes-, buscar caganers nous, organitzar sopars d’empresa i reunir-se amb la família al voltant d’una taula, persisteix sense alteracions.
La proposta de no posar llums en protesta per la repressió policial i judicial contra el procés d’independència de l’1-O no ha prosperat. Foto: Toni Coromina.
Igual que a les pel·lícules americanes, sovint veiem aturats disfressats de Pare Noel (Pare Nadal, Santa Claus o Sant Nicolau) fent publicitat d’alguns comerços. Els dimonis d’Els Pastorets esmolen les seves forques per escometre en Lluquet i en Rovelló, i els àngels presideixen els pessebres, disposats a foragitar Satanàs i Llucifer. Però gairebé tothom ha perdut les referències mitològiques i religioses d’aquests personatges. Simplement són herois ficticis, com Superman, Batman, Spiderman, Patufet o els Tres Porquets. L’endemà de les eleccions del 21-D, la ràdio retransmet en directe el sorteig de la grossa de Nadal i els altaveus instal·lats a les artèries comercials perforen les orelles dels vianants amb horribles cançons anglosaxones.
Durant la postguerra i fins ben entrats els anys setanta, quan arribaven les festes de Nadal la gent feia regals als guàrdies municipals que regulaven el trànsit i donava una gratificació al sereno i a l’escombriaire, dos personatges entranyables que es passaven la vida al carrer, aguantant els embats del clima, i corresponien a la generositat dels ciutadans amb una felicitació en forma de postal. Ara els guàrdies han estat rellevats pels semàfors. Els serenos van desaparèixer, però els actuals escombriaires tenen més feina que mai. I més variada. Els uns, amb l’escombra a la mà, recullen muntanyes de burilles de cigarrets a l’exterior dels bars, o empaiten papers i milions de fulles que s’emporta el vent. Altres, van darrere d’un camió recollint les deixalles dipositades en contenidors de tots colors, arrosseguen la pols amb una mànega d’aire o condueixen un petit vehicle amb dues escombres giratòries.
Fins ben entrats els anys setanta, quan arribaven les festes de Nadal la gent feia regals als guàrdies municipals que regulaven el trànsit. Foto: Toni Coromina.
Tinc un cunyat escombriaire, marroquí, per qui sento un afecte especial. És una bona persona, tranquil·la i serena, que no s’avergonyeix d’exercir un ofici que la majoria de ciutadans amb una relativa estabilitat econòmica no està disposada a professar. Des de la perspectiva que li donen quinze anys d’experiències viscudes als carrers de Barcelona, m’explica escenes molt tristes protagonitzades pels indigents i els famèlics que cada dia furguen als contenidors. Diu que, amb la crisi, el volum de residus ha disminuït considerablement i que una tercera part se’ls emporten els pobres de solemnitat. Avui, els aturats i els desnonats són els nous drapaires.
Quan jo era petit, no suportava aquestes festes, entre altres coses perquè m’obligaven a simular que era feliç. Tot l’any barallant-nos a casa; però per Nadal tocava pau i alegria. Triar per triar més m’hagués estimat passar tot l’any tranquil·lament i tenir bones relacions amb tothom, a canvi de tirar-nos els plats pel cap el dia de Nadal.
La gran massa es deixa portar per l’afany de consum i l’excés. La gent devora dotzenes de talls de torró de Xixona i d’Alacant, d’ou i de xocolata. En quinze dies s’empassa religiosament polvorons, neules, peladillas, confits, perolades d’escudella i carn d’olla; legions de canelons, cuixes de pollastre, sarsueles de peix on neden exèrcits de gambes, llagostes i escamarlans per fer baixar la carn; quilos de coca amb fruites dolces; pernil ibèric, llonganissa i embotits. Tot plegat regat amb vi, cava, copes de conyac, vasos de whisky…
En aquests venturosos dies de treva i de pau, ressonen en els nostres cors delitosos d’un nou ordre mundial els sistemàtics bombardeigs de bona voluntat sobre la xusma dels països pobres, i els terroristes fan esclatar bombes (sovint contra els seus propis germans). Tanmateix, això no destorba la joia consumista del món civilitzat ni apaga el característic amor mercantil tan típic d’aquests dies plens d’alegria global. El pensament únic i multinacional ens fa sentir orgullosos de la nostra humilitat i ens aboca a compartir l’àpat de Nadal amb la beatífica visió de cadàvers arrenglerats a terra en un carrer de qualsevol ciutat del planeta, preferiblement africana o asiàtica, encara que ocasionalment pot ser una població europea o nord-americana. Tant hi fa.
El perfum epifànic de les colònies «pour homme» ambienta olorosament la tradicional adoració del dòlar i de l’euro, i esdevé el preludi dels fantàstics xantatges i suborns als infants a base de joguines, a canvi de la submissió total a les sovintejades arbitrarietats de l’autoritat familiar.
En un dels articles recollits en el llibre Univers Blau, de l’enyorat amic manlleuenc Llucià Guiteras, l’autor escrivia:
«La discussió sobre si el cristianisme ha aportat a la humanitat més llum o foscor ha estat una constant. Per mi és una filosofia que aporta justícia social, amor i compassió. Tanmateix, les discussions i les divergències al llarg de la història s’originen en els escàndols protagonitzats per molts papes i cardenals, en l’extermini dels càtars, les creuades, la persecució dels jueus, la inquisició i altres malvestats. Això no forma part, de cap manera, de la filosofia cristiana. Els culpables del desori són els jerarques catòlics. Cal exculpar els cristians de base. No és el mateix el cristianisme que el catolicisme.»
Més endavant Guiteras, que era un llibertari amb tendències socials cristianes arrelades en la fraternitat i la defensa dels dèbils, continuava:
«Goethe, el genial escriptor romàntic, va exclamar en el seu llit de mort: “Llum, més llum!”. Segurament es referia a una llum mística que devia percebre. Mai no ho sabrem del cert. Jesús també va dir que l’obscuritat mai no podria atènyer la llum, una frase que no presenta cap dubte. La llum simbolitza l’amor i la bondat, mentre que l’obscuritat és la ignorància, el desconeixement, la manca d’amor i compassió. En aquesta època de l’any, el dia és va tornant curt i trobo a faltar llum. Quan observo l’arribada de la foscor m’aclapara una certa tristesa. M’agraden els capvespres d’estiu, quan la calor minva, les orenetes volen i la llum té un to especial que prepara el repòs dels arbres, els animals i tota la creació. Aleshores passejo pel jardí i observo tot el que està viu. El meu estat anímic entra en un profund relaxament, en un estat místic on entro sense esforç. Però vivim en un món governat pel temps accelerat, els nervis i les tensions inútils. Quan s’acosten les festes de Nadal el meu humor empitjora. Quantes obligacions i consumisme! Una farsa que, ben segur, Jesús no hauria tolerat. Llum, més llum!»
En una altra reflexió al voltant d’aquestes festes, el bon amic parlava de les moltes persones que durant les festes nadalenques ho passen malament per diferents circumstàncies:
«Aquests dies són especialment durs per aquelles que han patit una ruptura sentimental que no desitjaven. Al ser festes familiars, aquest buit encara es fa més dolorós. El problema del nostre patiment és que, per ser feliços, sempre depenem dels altres. No busquem dins nostre, que és el lloc on es troba aquest oasi tant preuat.»
Guiteras no suportava les festes nadalenques:
«Publicitat sense pausa, cançonetes, moltes felicitacions no sentides, regals excessius (alguns fets amb el cor), àpats exagerats i grans paraules de solidaritat i de bondat que no neixen d’un sentiment veritable. Tot un muntatge, si senyor! (…) Durant segles, les jerarquies de les diferents sectes cristianes han pervertit escandalosament el missatge de Jesús. (…) Els primers cristians s’anomenaven ‘seguidors del Natzarè’ i estaven dividits en moltes sectes, com ara. La festivitat del Nadal, el 25 de desembre, es va començar a celebrar quatre segles després de la mort de Jesús, aprofitant que els romans en aquelles dates dedicaven al déu Saturn la festa del sol invencible. Tot i algunes discrepàncies, els estudiosos —inclosos la majoria d’erudits catòlics— neguen la data del 25 de desembre de manera taxativa. Històricament, la primera referència del pessebre l’ofereix Francesc d’Assís, que va organitzar un pessebre vivent a Greccio. Aquest gran místic tenia molt clar que la celebració més important no era la mort, ni la posterior reencarnació de Jesús, sinó el seu naixement. Un nen desvalgut —fill de Déu, fet home— que ens portava un missatge revolucionari d’amor i compassió, dirigit a tota la humanitat.»
Voltaire va escriure, amb una ironia estratosfèrica, que el gran temple de la tolerància era la borsa de Londres, «un dels llocs més respectables del món, perquè allà s’hi reuneixen per al bé dels homes representants de totes les nacions i religions; allà, el jueu, el mahometà i el cristià es tracten com si pertanyessin a la mateixa religió, i només qualifiquen d’infidels els que fan fallida econòmica. Quan surten de la borsa, els uns van a la sinagoga i els altres a resar en una església, a fer ablucions o a circumcidar el seu fill. Però tots en surten contents».
El títol que oferim avui, Holocaust, escrit pel folklorista, músic i poeta Josep-Maria Vilarmau Cabanes (Santa Maria de Merlès [Lluçanès], 1900-1947), és un testimoni colpidor de l’amor d’un pare per la sobtada mort del fill de 16 anys, Joan-Maria Vilarmau Noguera, l’any 1944.
Josep Maria Vilarmau
Josep M. Vilarmau era fill d’una família de propietaris del Lluçanès i a partir dels anys vint del segle passat es va interessar per la cultura occitana i es va relacionar amb els ambients literaris i la vida cultural de Barcelona. Amb uns bons coneixements de música i de la realitat pagesa, va començar a introduir-se en el món del folklore, on va rebre el mestratge d’Anton Busquets Punset i va seguir la metodologia de recerca i classificació de Rossend Serra Pagès.
Va militar a la Lliga Catalana i el 1934 va ser elegit batlle de Santa Maria de Merlès. D’idees conservadores, durant la Guerra Civil va estar al costat dels franquistes. Tanmateix, es va exiliar a França el 1937 i un cop tornà va tornar a ocupar la batllia de Santa Maria de Merlès, aquest cop per nomenament governamental pel fet de ser membre de Falange Española. Malgrat la seva clara adscripció al nou règim polític, no va deixar mai d’escriure en català, de donar suport a la cultura catalana i de mostrar gran estimació cap a la seva terra.
Els anys quaranta va reprendre la seva vinculació amb grups literaris catalanistes de Vic i va treballar intensament en l’elaboració de la seva gran obra, Folklore del Lluçanès. Per això va recollir material folklòric durant 20 anys de la seva vida i es va centrar en el context ben conegut i familiar del Lluçanès.
Vilarmau llegeix un treball seu als amics Miquel Bosch Jover, Jaume Tuneu Pol i Anton Busquets Punset, a casa d’aquest últim a Artés l’any 1929.
El folklorista i president del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO), Xavier Roviró Alemany, va fer un estudi de gran vàlua sobre la vida i l’obra de Vilarmau en un article de la publicació del Patronat d’Estudis Osonencs, Ausa, «Vilarmau, folklorista i poeta dels romeus de l’Esbart de Vic» (Ausa, 1999, XVIII, núm. 142, pp. 305-320).
Folklore de Catalunya.
De fet, el GRFO (Jaume Aiats, Ignasi Roviró i Xavier Roviró) ja havia fet un treball d’investigació sobre la figura de Vilarmau de què va sorgir-ne un primer volum, el setembre de 1997, titulat Folklore del Lluçanès (editat per l’Ajuntament de Prats de Lluçanès i per Dinsic Publicacions Musicals), amb 520 pàgines dividides en dos grans capítols: 1. J. Josep Maria Vilarmau i Cabanes, i, 2. Folklore del Lluçanès, tal com explica Xavier Roviró en l’article citat d’Ausa, que es basa en el primer capítol del volum Folklore del Lluçanès i aporta una aproximació al folklorista i al poeta dels romeus de l’Esbart de Vic que fou Vilarmau.
La mort del seu fill gran va ser un cop molt dur per a ell. Se l’estimava en gran manera i n’estava molt orgullós. Era un fill amb un caràcter marcadament religiós i amb uns hàbits cristians molt arrelats; igual com el seu pare. Durant els llargs dies de malaltia que portarien el seu fill a la mort, Vilarmau va anar escrivint un conjunt de poemes en els quals traspua el seu gran abatiment i la seva profunda fe. Holocaust és un plany desesperat format per diversos poemes –la majoria volen ser sonets octosíl·labs i decasíl·labs–, alguns escrits poques hores abans de la mort del fill, «esperant l’últim sospir del meu fill Joan, mort el 20 de setembre de 1944 a dos quarts de dotze de la nit, hora meridiana» i, d’altres, alguns dies després, sempre des del lament, el plany, la impotència i la queixa. La més colpidora d’aquestes poesies és la que va escriure el mateix dia de la mort del fill (aquí la podeu veure manuscrita):
L’esborrany d’aquests poemes és un plec de dotze petits fulls escrits a mà i de forma cronològica. El primer està datat el 20/9/1944 i a l’últim no hi ha cap data. Aquest petit recull va estar editat a Gràfiques Sallent de Sabadell el 1945 amb el títol Holocaust, edició feta per Vilarmau mateix, un petit llibre de 35 pàgines, on cada exemplar era numerat i dedicat.
Podeu descarregar-vos Holocaust clicant damunt d’aquest vincle o directament de la coberta d’aquí sota.
[Un article de Salvador Serra, professor de Comerç Internacional.]
Aquests dies els catalans estem desencisats per la resposta de la Unió Europea (UE) a les nostres aspiracions. Ens ha planejat el que va afirmar aquell ministre del PP que, amb l’ estratègia de la por, ens va dir que Catalunya «fuera de la UE, estaria vagando por el espacio exterior».
Doncs no, ja que hi ha altres opcions i algunes d’ elles prou interessants.
I quines són? Doncs, a banda d’acords bilaterals amb tots els països inclosos els de la UE, opció que sembla complexa i difícil entre altres qüestions per l’hostilitat de l’Estat Espanyol, una altra opció la tenim a formar part de l’EFTA —sigles en anglès de l’Associació Europea de Lliure Comerç, formada actualment per quatre països (Suïssa, Noruega, Islàndia i Liechtenstein)—, fundada el 1960 bàsicament per a facilitar el lliure comerç entre ells i altres estats, fonamentalment per a eliminar les tarifes aranzelàries (impostos de duanes), i que han signat tractats amb tots els països del món, entre d’altres amb l’UE. Ser soci d’aquest club selecte voldria dir que gaudiríem dels mateixos drets que tenen ells i en el cas de l’UE, es beneficien de les quatre llibertats de la Unió com si fossin membres sense formar-ne part: circulació de persones, béns, serveis i capitals; a canvi no reben fons europeus, però tampoc no hauríem de pagar com paguen els països de la Unió Europea (cal tenir en compte que igual que Catalunya serien aportadors nets de recursos econòmics).
Ells són els que decidirien si Catalunya pot ser membre d’aquest bloc —sembla ser que tenen una bona predisposició que sigui així— i aquí si que l’Estat espanyol no podria intervenir. També podria ser que hi hagués una altra candidatura per entrar-hi, ni més ni menys que el Regne Unit, ja que quan es cansin de suar tinta per a negociar el Brexit, ho tenen com a alternativa.
Aquí anem a parar a un altre problema que s’ha desenvolupant aquests dies, que són els canvis de domicili social d’ empreses que estan a Catalunya, que no és el mateix que el domicili fiscal (on han de pagar els impostos) i alguna…, que es vol deslocalitzar (més greu), i és que en aquest cas que no hi hauria cap raó de tipus econòmic que les perjudiqui o incrementi els seus costos.
El Consell Nacional per la Transició ha aprofundit i estudiat a fons el tema.
Els autors, Ramon Orriols i Ricard Molina, han fet una tria de 20 itineraris de poca dificultat, destinats a muntanyencs poc experts que pretenguin introduir-se en el món de l’esquí de muntanya, sols o en família, classificats segons una escala específica de dificultats que facilita la selecció de la ruta més adequada per cada nivell.
Aquesta guia pot ser un complement ideal d’una altra guia, dels mateixos autors, La Cerdanya amb esquís. 33 itineraris d’esquí de muntanya (Cossetània, 2016), la primera guia d’esquí de muntanya que tracta, exclusivament, sobre la Cerdanya i el seu entorn.
Quan arriba l’hivern i els camins desapareixen sota el mantell de neu, el muntanyenc somnia de dibuixar la seva traça per la neu verge d’aquestes immensitats silencioses. A la guia hi trobareu recomanacions per efectuar 33 itineraris, des dels més clàssics i freqüentats fins als menys concorreguts. En la selecció hem tingut en compte la diversitat de nivells i dificultats per tal que siguin útils per a tothom. Tots els itineraris es poden fer en una sola jornada, sobretot si el punt de partida és algun lloc de la Cerdanya, comarca en què les muntanyes són gairebé com de la família.
Ramon Orriols Puig va néixer a Vic l’any 1943. La seva afició a la muntanya li ve per tots els costats familiars, així com la vinculació amb la Cerdanya, on viu actualment. Va ser monitor de l’Escuela Nacional de Alta Montaña i, posteriorment, de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya. A més, ha estat impulsor de la Secció d’Alta Muntanya de la Unió Excursionista de Vic, fundador del Club Esquí Puigcerdà i del Club Esquí Vic, del qual va ser president. La seva llarga experiència en el món de l’esquí de muntanya comença en les primeres curses d’esquí del Centre Excursionista de Catalunya i amb la relació personal amb guies pirinencs, membres de Montagnes du Monde.
Ricard Molina Giró va néixer a Barcelona el 1961. És dissenyador gràfic, pintor i aficionat a la fotografia. Per tradició familiar, practica des de la infància l’esquí alpí i l’excursionisme. Més tard, vénen l’esquí de fons, la BTT i, sobretot, l’esquí de muntanya, activitat que no ha deixat de practicar tant als Alps com al Pirineu, especialment l’oriental. És soci del Centre Excursionista de Catalunya i, per sobre de tot, un apassionat de la muntanya i la natura.
Molt abans del Twitter, on tothom pot dir la seva —ara en 280 caràcters, abans en 140—, la gent era capaç de sintetitzar evidències i reflexions en una sola frase feta o en una dita. És a dir, la màxima síntesi per a dir una veritat i fer-ne reflexionar.
De mica en mica, en aquest secció, La vida en poques paraules, n’oferirem un recull —obert a la participació de tothom. Frases sobre el pas del temps, sobre els aspectes fonamentals de la vida que eren emprades freqüentement i que ara desapareixen del lèxic dels joves.
Estar carregat de raó
La raó és una paraula a la qual només cal pluralitzar-la perquè canvïi de sentit. No expressem el mateix quan diem d’algú que cerca la raó o que és un cerca raons. Quan referim que en tal o en tal està carregat de raó li mostrem cert suport als motius que l’han dut a determinada acció, opinió o actitud, bàsicament perquè es tracta d’algú que pensa o actua amb plena conformitat amb el que és veritat, amb el que és just, justificat.
La raó, en abstracte és tan inabastable com l’univers i tan profunda com el magma; les raons són més efímeres i són motiu de diferències, violència i guerres. Així, tenim:
Estar a (o amb) raons: enraonar o conversar.
Fer passar (algú) amb raons: entretenir-lo parlant, sobretot amb excuses o evasives.
Gastar raons: parlar molt i difusament.
No ficar-se en raons: no admetre conversa, no voler parlar amb algú d’alguna cosa.
Fins i tot hi ha cerca raons que s’amaguen rere la raó d’Estat.
L’última pregunta
Qüestionar-ho tot és una de les característiques dels humans. Cerquem constantment respostes cadascuna de les quals no fa sinó generar més preguntes.
Quan es diu d’algú que és a l’última pregunta vol dir que ha arribat a un punt de no retorn.
L’he escoltada referint-se a un moribunt dient: en tal o en tal és a l’ultima pregunta. És a dir, no el darrer que veu, escolta, tasta , olora o toca. Ni tan sols el record.
Només una pregunta, l’última, ens separa del no res.
Totes les masses/maces piquen
«Totes les masses fan mal», o «Totes les maces piquen»: equival a l’anterior, amb un joc de paraules subtil entre els homònims massa (‘amb excés’) i maça (‘instrument per a picar’), una dita molt emprada que té variants fatals com «Totes les maces piquen i, si són molt grosses, maten» . Una reivindicació de l’equilibri, del tao i de les forces que igualen l’atracció i l’expansió física per aconseguir l’estabilitat.
La gent la sol usar davant els casos d’actituds extremes. Per exemple en el cas que una persona corri massa riscos i al final prengui mal, o si per la seva actitud generosa acaba arruïnat.
Cada casa és un món
Avui, tractarem la frase Cada casa és un món. Només calen cinc paraules per a aquest contundent al·legat en contra de la uniformització. Es reivindica la diversitat com un fet tan natural que dins una casa hi pot cabre tot.
Normalment, es fa servir quan en una família es viu una baralla o s’hi produeix un fet inusual. Per exemple, quan una família es barallava per una herència o pel què sigui, se solia comentar que «cada casa és un mon». Quasi sempre es feia servir per a fets negatius en alguna llar.
A les Guilleries, els més vells i rebels ens van deixant.
El passat 4 d’octubre se’n va anar en Pere de l’Espluga.
En el meu llibre Ànimes vaig escriure el drama d’en Pere i en Pardu. M’agradaria avui publicar aquesta prosa per poder-los homenatjar.
Pardu
Vaig a l’Espluga a parlar amb en Pere. Els anys passen i ni recordo l’última vegada que el vaig veure.
L’Espluga és la casa de la Guilleria que té les millors vistes del Montseny. Els de Viladrau el tenen damunt, des d’altres indrets es veu de trascantó o parcialment; l’Espluga, en canvi, el veu verge, sense pobles, majestuós. En Pere hi viu esclau de tanta bellesa i del seu bestiar que pastura prats grandiosos, i sempre acompanyat d’una munió de gossos i bestioles.
L’Espluga és passió i, com tots els sentiments que vénen d’estimar, demana sacrifici. A vegades el món d’en Pere també s’ha vist entorpat per monstres que l’han atemorit, però que sempre ha pogut vèncer.
Jo, al capvespre, mig visc mirant enlloc i puc veure què fan en aquell precís instant les ànimes que conec i que ronden escampades pels boscos en la seva estimada solitud. Puc veure en Pere com encara cada dia s’enamora de la lluna, o quan es mira el Montseny ben nevat; i com a tothom, sense entendre per què, a mi també cada dia la Guilleria m’agrada més. Puc veure les ànimes de segles i les d’avui.
Asseguts en uns buscalls ens diem coses i repassem la Guil1eria sencera de morts i vius, de Montdois, de guilles i cabirols. Parlem que tot minva, que no es veuen serps, ni escurçons; de llangardaixos, pocs, i d’orenetes, en vénen menys cada any. Em diu que a la barbacana de l’Espluga, d’una vintena de nius que hi havia anys enrere, ara només en compta cinc. Trist, em diu que són els animals que donen vida a l’home i no a l’inrevés.M’explica que el desastre és galopant i que ell no h1 veu remei.
Ja a la fosca, finalment i com sempre, parlem d’en Pardu, el seu gos: no el pot oblidar, i ja han passat més de vint-i-cinc anys. En Pardu, sempre pendent d’en Pere, l’ajudava a atalaiar les vaques. Les coneixia una per una i pel seu nom. Les recollia, les portava al corral i fins i tot les comptava. Corria escapat a buscar les que faltaven quan no li sortien els comptes. Acabada la feina, en Pardu s’asseia al costat d’en Pere, immensament feliç de viure a l’Espluga. Quan en Pere anava a mercat a Vic, en Pardu quedava amo de tot. «Pardu cuida que no s’escampin!», li deia en Pere.
Amb el temps ja no es podia entendre el miracle de l’Espluga sense en Pardu. En Pere era tan feliç amb el seu company que quan ens trobàvem, i abans de saludar-lo, jo li feia: «Pere, què fa en Pardu?». A l’Espluga, els gossos bordissencs se’l miraven amb gelosia i ell treia pit, orgullós de les seves responsabilitats.
Un mal dia, en Pere va arribar a l’Espluga amb dos cadells que li van regalar a Folgueroles. Eren de raça pura i li van assegurar que es farien molt grossos, i que un cop ja fets, no suposaven cap perill. També, sense enganyar-lo, li digueren que eren gossos només de lluïment i que no servien per a res. En Pere, va decidir criar-los com tantes vegades ho havia fet amb altres animalons.
Però l’arribada dels cadells tant lluïts, no va agradar gens a en Pardu. En Pere vivia mig emboirat i, encegat, anava acaronant aquells gossos babaus que, ignorants de tot,revoltaven l’Espluga. Amb tot, en Pardu encara comptava vaques i recollia ell sol el ramat. El Montseny i els bordissencs, miraven en Pere amb tristesa i planyien en Pardu.
Un dia, explica en Pere,en Pardu em va avisar. Em va mirar fixament i amb la pota em va tocar la cama. I això ho va fer molts dies seguits. Es notava que a en Pardu li costava més de recollir el ramat, i en Pardu es va quedar quiet. En Pere el va escridassar. Els bordissencs no es podien creure el que veien: en Pardu palplantat, i en Pere cridant amb mal tot i amenaces, mirant-se en Pardu amb fúria.
Finalment en Pardu va córrer cap a les vaques que pasturaven enmig del prat, es va aturar, se les va mirar una a una, encara les va comptar i, al trot, va encarar el camí de Sant Sadurní d’Osormort.
Va semblar com si les Guilleries paressin per uns instants de viure. El Montseny va tancar els ulls en el mateix instant que en Pere els va obrir i es va adonar del que passava. Prou que va cridar «Pardu, Pardu, vine aquí, torna!». I li demanava perdó sense parar. «Pardu!» Eren crits de llàgrimes sense veu, que encara ressonen cada dia, avui també, per les cingleres de Sant Llorenç.
En Pere va buscar en Pardu per tota la Guilleria, va preguntar a les masies, a veïns i coneguts, va regirar els caus més amagats. Una setmana sencera sense parar ni un instant: ho va córrer tot. Finalment va tornar a l’Espluga abatut.
S’ha fet de nit i hem passat hores junts. Quedem per tornar-nos a trobar. Amb en Pere podríem parlar hores i dies, i encara no en tindríem prou.
En dir-li adéu, veig dins del portal de l’Espluga un gos molt vell que amb prou feines pot caminar. Cec i sord del tot. En Pere m’explica que ja fa anys que no surt del portal i que ell l’acompanya cada dia perquè pugui trobar l’aigua i el menjar.
Li pregunto per què no el sacrifica i li estalviaria sofriment. «De cap manera!», em respon. S’estarà aquí fins que la natura vulgui i tot faci el seu curs. En Pere se’l mira amb una bondat de penitència.
— Però, quants anys deu tenir?
— Molts —em contesta—. És fill d’en Pardu.
Vaig anar a l’enterrament d’en Pere Torras (1937-2017) al Santuari de la Gleva i vaig sortir escapat de l’església; el cert és que vaig veure amb claredat que ni en Pere ni en Pardu no hi eren.
En el recordatori s’hi podia llegir:
Era un home. Un home amb idees fermes. Un home a vegades de punys. Un home sovint d’esperit rebel. Un home que vivia d’il·lusions, de castells de sorra. Un home que estimava la costa i vivia a la muntanya. Un home contradictori. Un home, i a vegades ni tan sols homes, sols un «un». Ara, aquest un, la seva individualitat ja no existeix. Però ens queda el seu propi pont de mar blava que ens va construir per a nosaltres.
L’escrit, sense signatura, podria ser d’en Pere. Ell tenia llibretes amagades, ja no les podrem llegir perquè els humans d’avui ja no les podrem entendre.
Des dels principis de la humanitat fins els nostres dies si hi ha un límit que el Sapiens s’ha entestat a depassar ha estat el de la pràctica de la crueltat. Hi ha crueltat extrema en la història, en les religions, en l’art, en la política, en la convivència, en determinades pràctiques sexuals o en les lleis. Cada vegada que veig el quadre de Goya Duelo a garrotazos tinc calfreds per la crueltat que hi reflecteix. I no cal parlar del martirologi cristià, un recull de pornografia per satisfer el sàdic més exigent. És obvi que en el mon no hi ha prou paper per a fer un recull de tots els fets cruels de la història de la humanitat.
Però, els dogmes han estat sempre els impulsors de les pitjors salvatjades i la llista, també, seria inacabable. Una d’aquestes barbaritats van ser les condicions de vida dels penals de la Guaiana francesa entre l’any 1852 —quan fou inaugurada per Napoleó III en part per buidar les presons franceses, sobresaturades després de l’abolició de la pena de galeres l’any 1748, i en part per enviar-hi els seus enemics polítics, els republicans que s’oposaven a la seva coronació com a emperador—, i l’any 1946, que va ser clausurat i els presoners repatriats.
Literatura i cinema
En la meva adolescència a Campdevànol, l’any 1969 no hi havia cap casa on no hi hagués almenys un llibre, Papillon, en el qual un suposat ex reclús fugat, Henri Charriere, va obtenir un èxit de vendes notable tot explicant les condicions de vida del penal de l’Illa del Diable i la seva fuga. El fet que el llibre fos a totes les cases era perquè la Caixa de Girona, l’única entitat bancària del poble, el regalava a tots els clients, és a dir, a tothom. L’any 1973 el director Franklin S, Shaffner va fer una pel·lícula sobre la novel·la. Aquest director sol passar desapercebut, potser pel seu nom impronunciable, i és el responsable de pel·lícules tan interessants com El senyor de la guerra o la primera versió d’El planeta dels simis.
Tràiler oficial de Papillon (1978), amb Dustin Hoffman i Steve McQueen.
Inaccessibilitat
La realitat, com sempre, supera la ficció i la crueltat com van ser tractats els presoners confinats va ser extrema i es practicava, ni més ni menys, que en nom de la justícia. A banda de les històries si fa no fa novel·lades, en van deixar constància els testimonis del cèlebre capità de l’exèrcit francès, Alfred Dreyfus, que hi va ser entre 1895 i 1899, o el de Renè Belbenoit, autor de La guillotina freda, que fins i tot va ser censurat pel govern francès per criticar el duríssim règim de les illes de la costa de la Guaiana.
En els gairebé cent anys que va funcionar «l’Illa del diable» —una de les tres illes que formen l’arxipèlag de la Salvació— hi van passar 80.000 presoners. Els condemnats baixaven encadenats dels vaixells procedents de França a una illa de 14 hectàrees d’on només se’n podia fugir a través de l’Atlàntic, ple de taurons, o travessant una selva perillosa i inhòspita en la qual es diu que hi vivia una tribu violenta que encara practicava el canibalisme. El clima tropical, els mosquits, les malalties i els maltractaments van fer que fossin pocs els qui en va poder tornar. Abandonats en un cul de món, havien de picar pedra, dormir poc en qualsevol racó, menjar el mínim i rebre càstigs i maltractaments continus per part dels seus carcellers. No calia ser un assassí en sèrie per anar a parar en aquell infern. Qualsevol jutge podia condemnar al confinament a l’illa a un petit delinqüent, a un assassí o a un contrincant polític. Entre la guillotina i l’Illa del Diable no se sabia què podia ser pitjor. Qualsevol infracció del draconià reglament penitenciari mereixia ser enviat a la cel·la de càstig on es tancava el reu a les fosques i amb fang fins als genolls. Pocs en sobrevivien. El penal va funcionar fins l’any 1946, quan va ser clausurat per suposades raons humanitàries.
Guantánamo
La badia de Guantánamo és un indret de l’illa de Cuba a la província de Guantánamo, controlat pels Estats Units. Des de la dècada dels anys setanta del segle passat, la base de Guantánamo, a Cuba, havia servit com a camp de detenció. Inicialment s’utilitzava per allotjar-hi refugiats cubans i haitians interceptats en alta mar. Aquest ús, però, va ser declarat anticonstitucional el juny de 1993, motiu pel qual els refugiats foren alliberats.
El centre de detenció de Guántanamo l’any 2022. Foto: Shane T. McCoy, US Navy.
Actualment es pot fer un paral·lelisme semblant al de la Guaiana amb la presó d’alta seguretat de Guantánamo, que funciona des de l’any 2002 per a sospitosos de terrorisme. Hi ha tancada gent de molts països, alguns de molt llunyans, on no tenen dret a defensa ni a l’habeas corpus. Tots hem vist com son tractats pels carcellers i pels militars que hi ha a la base penal nord-americana. Hi ha gent que encara ni tan sols sap perquè hi és, i la cosa continua cap a pitjor. Rere aquest actualíssim exemple de crueltat hi ha religió, territori i economia en forma de dogmes.
La contracultura americana, impulsada pels escriptors de la generació beat i els primers hippies, va néixer a mitjan anys seixanta del segle passat en un context molt particular caracteritzat pel rebuig als valors socials i les maneres d’entendre la vida en aquell país, mentre que aquí, a Catalunya —amb una situació politicosocial i uns costums molt diferents— les seqüeles i la seva influència directa van arribar a començaments dels setanta, encara que amb uns altres fonaments ambientals, històrics i d’entorn cultural.
A Catalunya, aquells dies va germinar una joventut contestatària cansada de la repressió política, religiosa, educativa i de costums. Però tot i tenir uns certs lligams amb els anarquistes de la restaurada CNT, els contraculturals no estaven adscrits a cap organització determinada, encara que també hi havia molts joves que aquells dies es van rebel·lar contra el sistema des d’organitzacions socials i partits polítics clandestins. Però, amb més rauxa o més seny, uns i altres eren contestataris i la transversalitat de la seva rebel·lia sovint era difusa. Tot hi haver-hi diferències formals (els primers eren més antiautoritaris i els segons estaven més lligats a l’ortodòxia i a la disciplina de les seves organitzacions) la joventut rebel de l’època, a banda del canvi polític inherent a l’agonia del franquisme, es va trobar amb un canvi de costums que va afectar tothom. Alguns dels factors determinants van ser la música anglosaxona, la psicodèlia, l’onada de llibertat sexual, les filosofies orientals i la contestació espontània promoguda pels joves rebels nord-americans que s’oposaven a la guerra del Vietnam, sense oblidar els efectes i el ressò del Maig francès de l’any 1968, o la pròpia iniciativa juvenil que vol saltar barreres quan se li coarta la llibertat d’expressar-se o d’actuar sense traves.
Excursió a Montserrat. Foto: Marcel·lí Parés.
La dècada dels setanta es va encetar amb la separació dels Beatles, però a casa nostra va començar d’arribar una allau inesgotable de música anglosaxona. Durant els primers anys va tenir una importància cabdal la influència hippy i contracultural, l’herència dels propis Beatles, el rithm & blues dels Rolling Stones, el rock contundent i elegant de Creadence Clearwater Revival, l’alegria dels grups psicodèlics de Califòrnia, la poètica de Bob Dylan i Donovan, la potència elèctrica de Jimi Hendrix, les propostes del rei del blues blanc John Mayall, les aportacions novedoses de Pink Floyd i King Crimson, a més de les cançons d’una inesgotable llista de grups i músics que podria omplir pàgines i pàgines d’una enciclopèdia musical: Frank Zappa, Cream, Jethro Tull, Santana, Eric Clapton, Genesis, Johnny Winter, James Brown, Peter Green, Jeff Beck, Janis Joplin, Roxy Music, Canned Heat, Neil Young, Jim Morrison… Els grups estatals que es van escoltar més a l’època eren Smash, La Banda Trapera del Río, Leño, Coz, Triana, Gualberto, El Gran Wyoming, Ramoncín…
A la meitat de la dècada, el juliol de 1975, es va celebrar la primera edició del festival Canet-Rock. Tal com anunciava el cartell promocional, van ser «12 hores de música i follia». El festival es va convertir en l’esdeveniment més important en l’ona contracultural que s’ha pogut veure mai a Catalunya. Prop de 30.000 joves hi van assistir carregats amb motxilles i sacs de dormir. Entre els grups presents hi havia Pau Riba, Lole y Manuel, Barcelona Traction, Jordi Sabatés, Gualberto, Fusion i Iceberg.
Inauguració del bar La Mosca, a Folgureoles, l’any 1977. Foto: Josep Maria Montaner.
Durant aquella dècada, els joves acostumaven a freqüentar bars musicals. Qui signa aquest escrit es va foguejar al mític local can Grapes, a Taradell, on ens vam congregar regularment la majoria de joves contraculturals i ‘rockers’ de la Plana de Vic. Altres bars semblants van ser El Mugró de Vic i, més tard, La Mosca de Folgueroles. Mentrestant, a la capital catalana els més contraculturals solien visitar el Zeleste, La Enagua i el bar London.
Malgrat la uniformitat general, a Vic, on jo vaig viure el moviment contracultural, sempre hi havia hagut esperits lliures, personatges solitaris que anaven al seu pedal, bohemis, ciutadans extravagants i excèntrics, heterodoxos i gent que s’apartava dels arquetips lligats a la normalitat, que per la seva originalitat van marcar les vides d’alguns vigatans que, anys després, vam esdevenir joves contraculturals, un nom que alguns sectors de l’esquerra organitzada en partits associaven —de vegades malèvolament— al fet d’anar contra la cultura, quan, en realitat, érem contraris a la “cultura oficial” i promovíem una cultura alternativa.
Durant les dècades dels setanta i dels vuitanta, els contraculturals vigatans teníem el quarter general al Cafè Vic. Amb 150 anys d’història va ser un dels establiments públics amb més solera de la ciutat, fins que va tancar les portes, l’any 2000, coincidint amb l’arribada del segle XXI. Des de la segona meitat del segle XIX (quan es deia Cafè del Centre), sempre va ser un lloc de trobada de parroquians majoritàriament republicans que hi anaven a fer el vermut i el cafè, i a jugar a la botifarra o al dòmino. Però de mica en mica, la colla de nois peluts i noies amb faldilles llargues estampades i cabàs a l’espatlla es va anar incrementant. La majoria de joves de la primera fornada d’assidus del Cafè Vic havíem nascut durant la dècada dels cinquanta i vam començar a freqüentar el local pels voltants de 1972. A finals dels setanta i principis dels vuitanta s’hi van anar incorporant colles de nois i noies que tenien entre 5 i 10 anys menys que l’aplec de místics, pòtols o contraculturals més grans. Uns i altres van acabar conformant el peculiar paisatge del Cafè Vic en el seu màxim esplendor.
Les gernmanes Llopis a l’Índia l’any 1982. Arxiu de Toni Coromina.
Els primers mesos vam començar a fumar algun porro de manera discreta; quan la Rosita (la fantàstica mestressa del local) preguntava què era allò que fumaven i que feia una olor tan especial, els joves responíem que era «tabac holandès embolicat amb paper de fumar». Al cap d’un any, però, la propietària es va adonar que fumàvem haixix i marihuana i els ‘fumetes’ vam passar a embolicar els porros al carrer.
L’amic Jordi Casadevall, membre de la Coral Vajillas i de l’Esbart Recreatiu Palafox, recorda així el Cafè Vic: «Era un local una mica deixat, però ens hi trobàvem com a casa. Hi havia gent molt diversa: avis de tota la vida, gent de la faràndula en general i persones amb ànsies de noves experiències psicotròpiques, espirituals o vivencials. Alguns van acabar integrant-se a la comunitat gnòstica dels Rosacreu, altres es van fer budistes i uns de més enllà, anarquistes. I alguns, també, es van quedar pel camí. A les taules tant es podia parlar de Kafka com dels llibres de Carlos Castaneda, o muntar viatges iniciàtics. I als estius organitzàvem excursions al riu, on anàvem a banyar-nos en pilotes (si era de nit, assaltàvem alguna piscina). No érem pas tots de la mateixa colla, però en algunes iniciatives s’hi afegien joves d’altres tendències. Quan a Vic passava alguna cosa que provocava la rialla general (i també alguna emprenyada particular), la gent del carrer solia dir “això segur que ho han fet els del Cafè Vic”.»
Un dels trets més característics d’aquella generació era la tendència a voler viure en cases de pagès (alguns ho van aconseguir) i les ganes de viatjar cap a Orient, a remolc de les influències del budisme i de l’hinduisme, doctrines que van penetrar, sobretot, a través del llibre Sidharta, d’Herman Hesse, les influències de la contracultura americana o els popes de la generació beat. Per la proximitat amb el Marroc, alguns dels pòtols del Cafè Vic van anar (entre el 1972 i 1975) a Xauen i a Marràqueix. Altres van viatjar a Mèxic o Eïvissa. I algunes noies van optar per instal·lar-se una temporada a Mojácar.
Cartell electoral de 1982 de Josefina Premanyer i Martiné. Arxiu de Toni Coromina.
El primer de la colla que va fer un viatge iniciàtic com cal va ser el folguerolenc Cinto Torrents (avui professor de la Universitat de Vic) que, durant sis mesos, l’any 1975, va seguir amb un seu cosí la ruta d’Orient, per terra, des de Vic a Katmandú, passant per Turquia, Iran, Afganistan, Pakistan, Índia, Ceilan i Nepal. En aquella època no hi havia guerres a l’Orient Mitjà i el camí, tot i tenir dificultats, no presentava els perills actuals. El mateix Torrents, en anys posteriors va viatjar a Mèxic, Ruanda, el Salvador, Argentina, Paraguai i Brasil. Després d’ell, una bona colla de joves vam viatjar a l’Índia.
Tot plegat va coincidir amb l’època de les primeres plantacions casolanes de marihuana i les primeres experiències psicodèliques amb LSD, els famosos trips, uns viatges a l’interior de la ment que es podien fer sense moure’s d’un pis o d’una casa de pagès. Tanmateix, en més d’una ocasió, grups de joves desfilaven pels carrers de Vic en comitiva (fins i tot pel davant del quarter de la Guàrdia Civil), carregats amb mantes de colors i amb les cares pintades, en direcció a la font dels Frares o a la roureda del Cantarell, a compartir els seus viatges al·lucinògens provocats per l’LSD.
A més del Cafè Vic, molts de nosaltres també freqüentàvem l’Snack de la Plaça, un establiment que va anar paral·lel amb la història política democràtica de la dècada dels anys setanta i vuitanta, on van confluir gent de totes les tendències. A les apassionades tertúlies quotidianes, militants socialistes i comunistes debatien amb autogestionaris i nacionalistes radicals; hi havia convergents que se les tenien amb republicans; escèptics que polemitzaven amb pacifistes i objectors de consciència; sindicalistes que recriminaven als membres de l’Assemblea de Catalunya les seves tendències interclassistes; o contraculturals que rivalitzaven amb els intel·lectuals per veure qui la deia més grossa.
L’abril de 1976, mesos després de la mort del dictador, en el context de les festes populars de sant Jordi, l’Assemblea de Catalunya va organitzar una trobada festiva i reivindicativa al Gurri Xic, que va comptar amb la presència d’una vintena de joves de contraculturals. L’acte va desembocar en un enfrontament pacífic amb els dirigents de l’Assemblea de Catalunya. Els contres, que érem antifranquistes, però també criticàvem l’autoritarisme i el pactisme del partits democràtics organitzats, vam interrompre un parlament de Rafael Ribó, armats amb tambors i instruments musicals; portàvem màscares a la cara i exhibíem caricatures gegants de personatges de còmic, a més de dues pancartes. L’una deia: «Ni pactes ni hòsties», un text que va ser replicat per Ribó amb la frase: «Estem pel pacte perquè no volem rebre més hòsties!»; l’altra pancarta proclamava: «La revolució per etapes és el coitus interruptus del proletariat». Aquesta acció va ser la primera d’una colla d’actes protagonitzats pels antiautoritaris osonencs, amb l’objectiu de palesar les contradiccions de l’oposició oficialista al règim posfranquista..
Miquel Pérez, un dels protagonistes de l’enfrontament del Gurri Xic i integrant de la colla que va interrompre l’acte de l’Assemblea de Catalunya, explica que ell sempre havia estat molt polititzat, però que no li agradaven els partits: «Això que haguessis de creure i fer bondat, no em feia el pes. Després de tastar la llibertat, descobrir noves actituds i viure experiències psicodèliques, algunes coses ja no ens les crèiem. No combregàvem amb cap organització i ens miràvem les coses una mica des de la distància. Els polititzats eren un referent de proximitat i amb ells teníem en comú la contestació contra l’aberració de la dictadura. Els que des dels partits lluitaven amb les armes de la disciplina i el dogmatisme exercien una contestació purament intel·lectual, però en la forma eren molt acadèmics, amb molts arquetips semblants als de les escoles religioses. Nosaltres vèiem els polítics tradicionals com uns seguidors de consignes: “això és blanc, això és negre; això és bo i això és dolent”. Nosaltres hi posàvem una mica més de dubte i érem iconoclastes. Vam anar al Gurri Xic amb ganes de provocar i passar-nos-ho bé. Va resultar ser una forma de contestació imaginativa que se sortia del que ells tenien previst. Bàsicament, però, l’objectiu era divertir-nos. D’altra banda, dins dels partits polítics també hi havia molta gent que s’ho volia passar bé i que hi era, entre altres motius polítics, per lligar i relacionar-se».
A la tardor d’aquell mateix any, durant la presentació a la llibreria La Tralla del llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya, a càrrec de Jordi Pujol (abans de convertir-se en president de la Generalitat), un contracultural es va plantar davant d’ell, a un metre de distància, i va estar durant gairebé 40 minuts assenyalant-lo, immòbil, amb el dit índex. Però de la mateixa manera que aquest jove, que portava el cap rapat, va aguantar tota l’estona sense immutar-se, el mateix va fer Jordi Pujol, que va pronunciar la seva conferència impertorbable, com si el contracultural no hi fos. Aquesta acció va merèixer moltes crítiques per part dels militants de les organitzacions polítiques.
Els mesos anteriors i posteriors a la mort de Franco, molts dels nois contraculturals de Vic vam ser cridats a files. Davant l’evidència que cap de nosaltres no tenia cap ganes de fer el servei militar, però tampoc de complir les duríssimes penes que havien de suportar els objectors de consciència, vam optar per al·legar malalties inexistents per lliurar-nos de la mili, després d’assessorar-nos amb els corresponents especialistes mèdics en les diferents dolences. La majoria (prop d’una vintena) vam al·legar depressió i altres disfuncions mentals o neurològiques (esquizofrènia i epilèpsia). Els uns ho van fer abans d’anar al campament i altres al moment d’incorporar-se a files. N’hi va haver que van muntar espectaculars numerets, com enfilar-se a dalt d’un arbre i negar-se a baixar. Altres es pixaven al llit. Un músic destinat a Còrdova, per exemple, es va passar deu dies amb un auricular enganxat a l’orella; i quan els militars li demanaven què feia, ell contestava que escoltava Ràdio Andorra. També hi van haver casos curiosos: dos reclutes que volien acabar la mili per la via ràpida, van fer tan bé el seu paper que van tenir la mala sort d’haver d’estar dos o tres mesos internats a les dependències psiquiàtriques d’un hospital militar perquè els metges de l’exèrcit els volien ajudar. D’altra banda, els reclutes que suposadament patíem depressió, tampoc no havíem de fer massa comèdia, donades les circumstàncies i l’ambient tan deplorable d’un quarter militar.
Altres reclutes van al·legar que eren estrets de pit, que tenien els peus massa plans o massa corbats (com en el cas d’un dels millors escaladors de Vic, que se’n va lliurar per aquest motiu). També hi va haver gent que sense patir cap disfunció visual va al·legar vista maligna i es va posar unes ulleres molt graduades. Per sort, però, la pràctica totalitat dels que vam fingir malalties (prop d’una quarantena) vam ser declarats inútils per un tribunal militar. I ja se sap que els tribunals militars no s’equivoquen mai i sempre tenen la raó. L’elevada proporció de vigatans declarats inútils va portar alguns metges castrenses que visitaven els reclutes a exclamar en més d’una ocasió: «¡Vaya otro de Vic!». Hi ha qui afirma que l’exèrcit va acabar diagnosticant una nova malaltia: «El síndrome de Vic».
Dos dies abans del Mercat del Ram de 1976 es va inaugurar al Passeig l’estand oficial de l’Ajuntament. L’acte, que se celebrava al vespre amb tota la pompa del món i la presència de guàrdies municipals vestits de gran gala, es va iniciar amb la presentació de les pubilles i després hi van haver els discursos habituals de les autoritats. Mentre l’alcalde Sadurní feia el seu parlament, es va començar a desconcentrar quan va sentir el dringar d’unes monedes que anaven caient al seu costat. Al final, un membre de la policia municipal va descobrir que les monedes (peces de pesseta) les llençaven alguns joves de la colla del Cafè Vic. Acabat l’acte, la policia municipal va identificar tres dels bromistes emprenyadors —entre ells, un servidor— que vam ser castigats, per ordre de l’alcalde, a passar quatre tardes de diumenge a les dependències de l’Ajuntament, en qualitat de semi-detenció. El càstig, però, ens va fer molt feliços als tres borinots, ja que a l’hora de pagar la penitència ens vam dedicar a jugar al parxís a l’Ajuntament i a fer-nos uns espectaculars tips de riure. Veient que ens ho passaven tan bé, els municipals ens van aixecar el càstig el segon diumenge de compliment de la sanció.
Els contraculturals d’inspiració àcrata van protagonitzar algunes anècdotes durant les celebracions dels primers mítings polítics organitzats a Vic als inicis de l’anomenada «transició». La presència del grup en aquesta mena d’actes polítics pretenia posar en evidència la conducta domesticada i submisa als líders per part dels militants i simpatitzants dels partits. Així, el febrer del 1977, van presentar-se al míting que havia organitzat ERC al Cinema Vigatà, vestits amb americana i corbata, ben clenxinats i amb un braçalet amb la bandera catalana al braç. Però la seva presència a les butaques va durar poc, ja que mentre un orador republicà, Eduard Sánchez, vingut expressament de Barcelona va iniciar el seu parlament, la desena de bromistes van esclatar a riure i van ser immediatament expulsats.
El maig de 1977, un grup de militants joves dels partits d’esquerres i els contraculturals que havien estat expulsats del míting d’ERC es van presentar al que Alianza Popular (el partit dretà de Manuel Fraga) feia al pavelló municipal, amb ganes de boicotejar-lo. En total, els joves contraris a l’acte érem una quarantena. El públic estava format per un miler de simpatitzants de dretes, molts d’ells alcaldes i regidors franquistes o antics dirigents del Movimiento. Només d’arribar, Mortadelo i Filemón, els mítics agents de la secreta, es van asseure darrere dels intrusos per controlar-los. A resultes de la dura intervenció del nombrós servei d’ordre, ben aviat van començar els incidents, amb empentes i insults; fins i tot hi va haver un tret de pistola (ningú va saber si era de salva o no) disparat per un sicari de l’organització. El servei d’ordre també va ruixar amb un esprai els ulls d’un noi que s’oposava a la ideologia dels reunits. Els incidents a fora del pavelló es van multiplicar i hi va haver amenaces contra els periodistes que cobrien l’acte. Finalment, el míting va quedar interromput.
El mes d’agost, un acte protagonitzat per dos contres al Seminari de Vic, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, va portar molta cua. Els músics de la Banda Puig van fer un passant pels passadissos i el pati del recinte, seguits d’una comitiva d’uns quants joves, alguns dels quals anaven guarnits amb una samarreta que portava la inscripció «Poble català, posa’t a follar!», en referència a l’eslògan de la Marxa de la Llibertat que deia «Poble català, posa’t a caminar!». Un grup de feministes radicals presents a la Universitat d’Estiu van recriminar el text de la samarreta, que van trobar ofensiva. Després hi va haver un acalorat debat entre feministes i contraculturals que va acabar amb les feministes acusant els contraculturals de «fal·lòcrates’».
El grup La Troca en una representació de Don Juan Tenorio el 1981. Foto: Josep Maria Montaner.
Tanmateix, el fet més característic i destacat del moviment contracultural vigatà i osonenc va ser la seva fecunda i frenètica activitat lúdica, i «cultural», en forma de happenings i performances, l’edició de revistes, l’organització de desenes de concerts, l’organització de proves esportives desenfadades —com el Periple Pantaner de Sau—, la representació d’obres de teatre sota el nom de Grup de Treatre Trilingüe La Troca, que sense pretendre fer teatre convencional ni tenir cap pretensió de passar a la posteritat o d’assolir la glòria teatral, va omplir patis de butaques, amb l’objectiu únic de divertir-se i divertir els espectadors. En les diferents facetes i formats, la colla de contraculturals es va aixoplugar sota diferents organitzacions fantasmes o paraigües absurds: Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona, Esbart Recreatiu Palafox, Astilleros del Ter, Club dels Imbècils, Federació de Fracassats del Baix Ripollès…
A partir de la segona meitat dels vuitanta, l’activitat d’aquells joves va anar minvant, coincidint amb la formació de parelles estables i la tendència a suplir el marc de les colles per uns altres paràmetres de convivència. Aleshores, les seves facècies es van veure desplaçades en benefici de l’afició a la música, els bars musicals i les festes privades més reduïdes.
