[Un article de Josep Maria Sebastian.]
El concepte abstracte de la felicitat neix del més concret de la infelicitat. Ja ho va dir Arthur Shopenhauer a principis del segle XIX: «La vida sense dolor no té sentit». El diccionari del Institut d’Estudis Catalans en diu «un estat de l’ànim plenament satisfet» i fins i tot parla de «felicitat eternai» de «beatitud». Com n’és de gran la influència clerical a Catalunya que fins i tot controlen els diccionaris. El Diccionario de la Real Académia, amb molt menys misticisme, la defineix com un «estat de grata satisfacció espiritual i física». És a dir, com un desig acomplert. Una satisfacció, un premi a l’esforç.
Religions, ideologies i ciències han promès la felicitat per mitjans diferents, tot oferint el que no tenen ni tindran. Algunes parlen de la felicitat momentània i la confonen amb l’alegria o la satisfacció. L’estat del benestar considera que la satisfacció que proporciona poder tenir coses n’és el camí. Són els qui no comprenen la frase del filòsof Sòcrates, cinc-cents anys abans del cristianisme: «El secret de la recerca de la felicitat no es troba en la recerca del més, sinó en el desenvolupament de la capacitat per gaudir del menys». Hi ha religions com la islàmica que considera el cel la felicitat permanent, com un lliurament i sublimació de la sensualitat. Els cristians i els budistes, uns en nom de la «gràcia» i els altres del «nirvana» associen la felicitat complerta al no res, a la buidor més absoluta. Els budistes diuen que la manca total de desitjos és l’estat ideal. Un psiquiatre em va voler debatre i va dir: «La infelicitat neix de la mateixa constitució humana i les seves característiques com ràbia, cobdícia, etc». Deia el mateix que jo. Sense desig no tenen sentit la cobdícia, l’avarícia, l’ambició ni cap ànsia de poder.
La felicitat és un «mantra» universal per fer front a la crueltat i al dolor que ens acompanya, ens agradi o no. A la meva edat, hom es va tornant conformista i només veure que a la natura les coses continuen —no sé per quan temps—, són on han de ser i fixar-m’hi em causa un grau de satisfacció suficient. També, intento fer-me amic del temps i de com ens anem destruint mútuament. Com deia Cioran: «La missió del temps és matar-me i la meva matar al temps. Que bé s’hi viu entre assassins». I ja que estem de cites, no em puc estar de transcriure un consell que dóna Homer Simpson a la seva filla Lisa, quan es queixa del malament que pinta el futur per a les dones intel·ligents.El pare li diu: «Filla meva, fes com jo. Busca’t un carreró sense sortida i relaxa’t fins que moris».
Per a il·lustrar l’article posarem la pel·lícula Cantant sota la pluja (Singin’ in the Rain). No promet la felicitat complerta, però la visió de les cames de Cyd Charisse s’hi acosta prou.