[Podem llegir aquestes catorze reflexions que va fer l’autora a les terceres jornades Art i Societat (organitzades per IATBA i l’Associació ATH) on, a través de l’artteràpia, es van fer xerrades, tallers i performances a favor del creixement i la descoberta personal. Recordem, d’altra banda, que Toni Coromina justament va parlar en el seu report «Art medicinal», al número 40 de La Resistència (juny de 2020) de l’artteràpia i de la Xarxa de Parelles Artístiques que va iniciar-se fa temps a la comarca d’Osona per a sanar els éssers humans en els temps pertorbats que patim.]
El rol que tenen algunes persones en les seves famílies els pot fer emmalaltir. Per exemple, una persona pot ser algú en qui tots confien, i això li dona un lloc important en el seu entorn, que la fa sentir valuosa i estimada, però al mateix temps, pot ser un abús inconscientment consentit. Això pot provocar que aquesta persona se senti molt ressentida, i que pensi que si deixa de fer tot el que fa per als altres, deixaran d’estimar-la o de valorar-la. Escollir deixar el lloc des d’on et vincules amb la teva família per crear-ne un de nou et porta a una zona desconeguda. El que passa quan fas el que fas sempre ja ho saps, però el que passarà si canvies de lloc, no. Quan descobreixes que no cal fer tot allò que et fa mal perquè t’estimin, tot millora. I si no t’estimen, també és millor saber-ho.
La por al judici és molt potent. Erich Fromm deia que en una societat del consum la persona es percep a ella mateixa com a objecte de consum, de manera que agradar als altres passa per sobre de ser un mateix. És a dir, el que crec que els altres esperen de mi passa per damunt del que jo vull, necessito i sento. Això arriba a vegades a situacions delirants, com aquesta moda de fer-se selfies en situacions extremadament perilloses per aconseguir més seguidors a Instagram. I que ha portat persones a la mort. Pensant en els adolescents d’ara, això em preocupa molt. És important que puguin reafirmar-se prou en ells mateixos per no caure en aquests paranys.
Moltes persones que venen a estudiar artteràpia i que provenen del món de l’art es troben absolutament bloquejades a nivell creatiu, i deixen de crear perquè es fan mal. Ja que a l’hora de crear donen més poder a la mirada i al judici que fa l’altre del que ells creen, que a la pròpia necessitat d’expressar. Per això és necessari recuperar el sentit propi de l’art des de l’escolta a un mateix. És a dir, que l’art sigui un acompanyant, un lloc on escoltar-te, on sentir-te, on expressar-te tal com ets. I fins i tot un refugi.
Això requereix valentia. A vegades has d’estar molt fart de tot per voler-te mirar de veritat. Ens fa por veure el que portem a dins, perquè tots som humans, i tendim a posar la culpa a fora. A vegades el que volem o sentim realment pot donar lloc a conflictes. El procés de creació et dona l’oportunitat de trobar els teus fantasmes i veure les joies que s’amaguen al darrere. Encarar el dolor. Vivim en un món que relega el dolor, que no el vol mirar. Hi ha una tendència a l’anestèsia, a buscar solucions ràpides, a no aprendre res del que està passant.
Recordo una sessió amb una pacient que estava molt atrapada pel que no li agradava d’ella mateixa. Li vaig demanar que pintés el monstre que veia en ella, va ser preciós el que va passar. Quan el va dibuixar i se’l va trobar al davant, aquell monstre que projectava i que li feia por mirar no era tan monstruós. Només eren les seves debilitats, i en aquelles debilitats hi havia molta humanitat. Va entendre amb profunditat per què va sentir tendresa davant del seu dibuix: les seves debilitats no eren un monstre a erradicar, sinó que necessitava estimar-se tal com era, amb les seves llums i ombres. A fora tot seguia igual, la seva parella, la seva feina, la seva família, però la manera amb què mirava la vida i es mirava a ella mateixa ja era una altra.
Estimar-se tal com ets passa per acceptar la nostra humanitat. Per ser-ne responsable i tenir la llibertat de decidir què comparteixo i des de quin lloc ho faig. Ets lliure de compartir des del ressentiment, però és difícil que això et porti a un bon lloc. Al final tots som molt semblants, però molt diferents alhora, i es tracta de poder celebrar la riquesa del que cadascú pot i vol aportar des del que és. Si no veus el teu ressentiment, és difícil que hi puguis fer alguna cosa. Si no veus les teves pors, tindràs una aparent tranquil·litat però no podràs fer-hi res, no et podràs acompanyar bé a tu mateix. L’art ens permet expressar i transformar. No hi ha ningú que sàpiga com ho has de fer, cadascú pot trobar la seva manera, amb els seus temps, i aquesta també és la riquesa de l’art: que obre tots els fractals, tots els possibles.
Vivim en una societat que ho vol controlar tot, que vol saber què passarà i evitar els danys. Posaria la mà al foc que els consultoris de tarot estan més sol·licitats que els dels psicòlegs i dels artterapeutes junts. És més fàcil que et diguin què has de fer que pensar-ho per tu mateix, ja que no has d’assumir la responsabilitat de decidir. Però aprendre a pensar i a sentir des de tu mateix és molt més ric.
La culpa i la por ens impedeix mirar-nos, però arribar a treure el que portes dins t’allibera. El més important és què fas amb allò que portes dins, en què ho transformes. No és una vomitada, és poder donar-hi un sentit estètic, però no per agradar als altres, sinó per la bellesa de crear. És el plaer i la necessitat de «transformar el que és patètic en meravellós», en paraules de la psiquiatra Enrique Pichon Rivière. Com deia el pintor Georges Braque «l’art és una ferida feta llum», com elConcierto de Aranjuezque Joaquim Rodrigo va compondre quan la seva dona estava malalta a l’hospital i no sabia què fer amb la seva angoixa.
He vist persones que carreguen molta culpa per alguna cosa que senten, que creuen que no és bona, però que quan l’expressen el resultat és delicat i preciós. Es produeix una resignificació d’aquell sentiment i llavors ja no s’ha d’amagar, perquè ha transcendit, s’ha transformat.
Hi ha una tendència a l’ansietat. La societat està més focalitzada a semblar que a ser. Hi ha poca connexió amb el que realment sentim. Cal descongelar-se per sentir. M’emociona molt quan veig els alumnes que venen per primera vegada a l’introductori del màster. Hi ha un moment en què els proposem ballar amb els ulls tancats només pel goig de ballar amb ells mateixos, de regalar-se una dansa. Trobar-se amb un mateix, quan feia temps que no et veies o senties, és màgic. Cauen llàgrimes de felicitat. És un moment d’una gran bellesa, i és llavors quan reconec la voracitat i el congelament. És difícil assimilar i assumir tot el que passa al món, sense tenir espais on escoltar-te, ni eines per enfrontar-t’hi.
John O’Donohue té un poema que m’agrada molt que es diu Wisdom. Diu que massa sovint ens passem la vida voltant d’una experiència a l’altra, anant de superfície en superfície sense entrar en el més profund. I que és per això que totes les experiències ens deixen una sensació de buidor. Diu que els arbres poden créixer cap a la llum perquè estan arrelats. Que cal anar cap a la foscor, per poder anar cap a la llum. Vivim en un món que té massa pressa, voraç, que busca acumular experiències i negar el dolor.
Molta gent ve a la consulta buscant remeis, pastilles, que els digui què han de fer. Però el que passa és absolutament el contrari: veuen que a dins tenen potències i fortaleses per transformar la situació. Una dona a la consulta em va dir que se sentia perduda com si estigués a l’espai, vam buscar una foto de l’espai amb què se sentís identificada. Davant de la imatge ella intentava ordenar el que veia com a caos. Tot era molt mental. La sorpresa va ser que on ella veia caos jo hi veia molta bellesa. Quan l’hi vaig dir, ella també ho va veure i, per sorpresa seva i meva, va esclatar a plorar. Va ser un moment preciós: adonar-te que quan vols controlar-ho tot, et tornes cec davant de la bellesa.
John O’Donohue parla d’anar cap a les arrels, d’estar quiet (que no vol dir bloquejat) per poder acollir el dolor, la frustració, tot el que ens interroga i ens molesta. Per poder anar cap a fora has de poder anar també cap a dins. Aquest poema m’ha inspirat molt per treballar. L’arbre al cap i a la fi és un reflex de les seves arrels: si les arrels són dèbils, l’arbre podrà ser molt bonic per fora però no resistirà una tempesta, tard o d’hora caurà la màscara. Si les arrels són fortes, l’arbre creixerà segur i confiat i podrà entomar tot el que li vingui.
Connectar amb l’art és connectar amb la veritat que duem a dins. A vegades, hi ha persones que fa tant de temps que se la tapen, que la por és justificada: perquè et pot capgirar la vida o trobar-te molt dolor amagat. Però posar capes i capes sobre el dolor tampoc fa que desaparegui. Viure confrontant és molt més ric, perquè si t’anestesies del dolor també t’antestesies del plaer.
L’agonia és l’estat que experimenta un ser viu abans de la mort. L’agonia no té temps definit. També, utilitzem la paraula per a descriure situacions impossibles de mantenir. Agonitza, la monarquia espanyola? I el sistema de partits? I el sistema econòmic basat en el consum i el creixement constants?
Només ha faltat que arribés la Covid-19 perquè tot el castell de falsedats s’ensorrés. Els llibres previstos per Sant Jordi no es podran vendre; els dels autors de TV3 (Nadal, Rahola, etc.), tampoc. Les quotes dels partits als mitjans públics destrossen els propis mitjans. Vergonyós.
La monarquia arriba al monestir de Poblet en un acte de provocació i amenaça. Els més inútils encara volen salvar el règim del 1978. Per això, també, volen salvar la monarquia.
L’agonia serà llarga. Veurem molta misèria, però passa que al PP, Vox, Ciudadanos, PSOE i ara també a Podemos i els Comuns, l’excusa de l’estat de dret amb jutges i policia franquista els va de meravella.
Ningú no vol renunciar a res. Ah!, a res, sí: a la democràcia, a la igualtat, als drets humans, etc. A això hi renuncien cada dia. Sí, sí, senyor Asens, senyora Jéssica Albiach i senyora Colau, qui ho havia de dir?
Tip d’aguantar les putades de la dona, dels fills i dels veïns de l’escala, l’antropòleg jubilat va sospesar seriosament la possibilitat de llevar-se la vida. Acovardit però pel dolor físic que podia reportar-li un suïcidi convencional va idear un sistema de mort sense patiment on un complicat mecanisme d’electrovàlvules, condensadors i braços articulats el conduirien a la més dolça fi que mai cap humà hagi conegut. Tan complex era l’invent i tant es va involucrar en la seva construcció, que ben aviat va oblidar-se de la dona, dels fills i dels veïns, molts dels quals curiosament van precedir-lo camí cap al cementiri, abans que ell mateix també morís de forma natural sense haver-lo posat encara en funcionament.
«A caza de dientes». [Gravat de Los Caprichos, de Francisco de Goya,1799.]
El pes de la humanitat
Quan tot feia pensar que el banyista moriria ofegat arrossegat al fons de la bassa per un endimoniat remolí, l’home va treure finalment forces d’allà on no n’hi havia i va començar a remuntar dins de l’aigua. Al mateix temps, un inexpert però voluntariós testimoni de l’escena va llençar-se a la riera, tot i ser conscient que ni tan sols sabia nedar. Quan el sofert banyista estava a punt de sortir a la superfície vencent la força de la naturalesa, va ser el pes de la humanitat del seu presumpte salvador qui els va enfonsar irremissiblement a tots dos a una mort segura.
Desajustaments aeronàutics
L’empresari multimilionari va rebre amb llàgrimes als ulls la notícia que l’avió on viatjava la seva senyora havia tingut un accident mentre intentava aterrar d’emergència a l’aeroport d’un país llunyà. Molt més dolorós va ser encara saber que l’única supervivent havia estat precisament ella. L’única alegria de la jornada va sobtar-lo en adonar-se que gràcies a l’inesperat atac de cor que ell mateix acabava de patir, podria alliberar-se definitivament de la dona, i que de retruc, s’estalviaria el segon pagament al mecànic que ho havia preparat tot perquè el motor de l’avió s’avariés a 8.000 metres d’altitud.
La vida en un instant
Un instant abans de morir, la mediocre vida sencera de l’antic entrenador d’educació física va passar pel seu record. El naixement, la infantesa, l’escola, la primera comunió, l’adolescència, el servei militar, la feina, el festeig i el casament, el futbol dels diumenges, els fills, els capvespres mirant la televisió i la jubilació anticipada, van ser rememorats amb gran realisme en un sol moment. Per això, en lloc de morir de la pulmonia terminal que feia mesos que l’estava portant tortuosament a la tomba, va acabar-ho fent ofegat en els seus propis vòmits generats per l’evidència d’una existència miserablement malaguanyada.
Sant Roma de Sau. [Arxiu Manuel Gausà.][Un article de Toni Coromina.]
Aquests últims anys el campanar de Sant Romà de Sau s’ha convertit en una icona i un indicador del volum d’aigua emmagatzemada als pantans catalans. Les oscil·lacions del nivell d’aigua del pantà de Sau son un indicador d’èpoques de sequera preocupants, sobretot quan el campanar emergeix sencer. Però quan s’acumula l’aigua dels temporals i les pluges intenses, només treu el cap la punta de la torre de Sant Romà.
Fa cinc anys, quan es va celebrar el 50è aniversari de la construcció de l’embassament de Sau —inaugurat dues vegades, els anys 1963 i el 1965— es va publicar el llibre Història de la construcció del pantà de Sau, escrit per Joan Lagunas, una extens volum de 600 pàgines, imprescindible per a conèixer una de les actuacions més simbòliques i faraòniques del règim franquista a Catalunya. Es tracta d’un documentat treball que combina les dades tècniques de l’obra arquitectònica i industrial, amb la crònica de l’impacte que la inundació i la destrucció de cases, conreus, camins, fàbriques i edificis va fer recaure sobre una població indefensa en plena dictadura.
Més enllà de l’exposició detallada dels projectes dels enginyers (inclosos els que es van realitzar durant la República), el llibre conté moltes anècdotes, vivències i el testimoni de diferents persones vinculades a la construcció del pantà i a la vida de la gent de la vall de Sau. Per a Lagunas, la història de Sau és la «d’una vall perduda en les fondalades de les Guilleries, a la que a principis del segle XX no s’hi podia accedir ni en carros; només s’hi arribava a través de camins de bast, o directament a peu».
La construcció del pantà va provocar un daltabaix important —industrial, poblacional i econòmic— que va suposar el tancament per inundació de dues de les colònies tèxtils més importants de la comarca, situades a les Masies de Roda, i que va deixar sense feina i sense casa prop de 500 persones. En aquest context, el poblet de Sant Romà i tota la vall de Sau van restar submergits sota l’aigua.
Sant Romà de Sau. [Arxiu Pobles de Catalunya.]En un apartat, l’autor explica la construcció del nou poblat de Sant Romà, conformat per cases i xalets, que aleshores es va aixecar per a allotjar els enginyers i directius lligats a la construcció de la presa. En el mateix indret s’hi va construir un cementiri, una església, una rectoria, una caserna de la Guàrdia Civil i una escola, on anaven els fills dels directius i una mínima part dels fills dels obrers que van fer la presa. Aquest poblat, però, mai no va acollir els treballadors, que van ser instal·lats amb llurs famílies en unes barraques d’estil militar situades a l’esplanada de can Morilla. Durant tot el procés de les obres, la població de les barraques va oscil·lar entre les 150 i les 600 ànimes. El campanar de Sau, doncs, és molt més que un indicador de les reserves d’aigua dels nostres pantans.
Del neolític al període ibèric
Però la vida de la vall de Sau no pot acotar-se solament a les darreres dècades. La seva història ve de molt lluny. Així, un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universitat Autònoma de Barcelona(UAB) han excavat aquests últims anys en dos assentaments prehistòrics de la vall del Ter, concretament a la cova de les Pixarelles, a prop de Tavertet, i a l’antic poblat situat al pla del Castell, al mateix municipi. El projecte, que ha comptat amb el suport econòmic de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat i el suport logístic de l’Ajuntament de Tavertet, ha estat dirigit per Anna Gómez (pla del Castell) i Ramon Álvarez (les Pixarelles), amb la coordinació d’Anna Maria Rauret (UB) i Miquel Molist (UAB).
En les successives excavacions, que s’han produït en estius consecutius, s’ha comptat amb una cinquantena de llicenciats i estudiants d’arqueologia de la UAB i de la UB, la Universitat de Granada i les de Roma i Budapest. Segons Miquel Molist, catedràtic de prehistòria de la UAB, «els resultats obtinguts han estat sorprenents».
L’ocupació estable de la cova de les Pixarelles, a la vall de Balà, amb una trajectòria coneguda fins fa tres anys que anava del 3200 fins al 900 aC, durant el neolític i fins a l’època ibèrica, havia estat un assentament de vigilància i de cacera. A la part més profunda de la cova —on s’havien fet sondatges fins a 2,10 metres de profunditat—, l’equip d’arqueòlegs ha baixat un metre més, a la recerca de materials datats entorn el 4000 aC.
Els treballs arqueològics han permès recuperar i analitzar les restes deixades pels primers pagesos de les ocupacions. S’han trobat fragments de ceràmiques, restes d’indústria lítica i més de 800 restes òssies del neolític mitjà, majoritàriament de bovins salvatges i, en menor grau, d’ovelles, cabres i suids (com els senglars). En tots els casos es tracta de parts concretes dels animals, com la zona de tòrax i de les costelles, amb gran aportació càrnia, que indicarien que s’hi van portar per al consum humà. El coneixement de les ocupacions en coves a l’entorn dels anys 4000 aC era poc conegut a Catalunya i només es tenien dades de poblats a l’aire lliure.
Les excavacions s’han fet a la part interior de la cavitat, amb l’objectiu de conèixer-ne l’estratigrafia i els diferents assentaments. Des de l’inici dels treballs s’han posat al descobert dues ocupacions de l’època neolítica: la primera de 3200 anys aC i la mes antiga de 4100, corresponent al neolític mitjà.
D’altra banda, els resultats obtinguts al poblat del pla del Castell, a 800 metres de Tavertet, també són espectaculars: «Es tracta d’un assentament inèdit, amb una llarga ocupació i estructures construïdes —prop de 130 metres de murs de defensa— datades del primer mil·lenni aC (durant el període ibèric i final del bronze), on s’ha excavat una superfície de més de 160 m2». L’estiu de 2016 en aquest indret es va efectuar un estudi mitjançant un georadar per infraroigs amb l’objectiu de documentar l’estratigrafia i les estructures del subsòl.
Les ruïnes de Sant Romà de Sau. [Arxiu Manel Gausa.]S’ha confirmat l’existència d’un poblat que en els segles IV i III d’abans de la nostre era estava format per una muralla de pedra seca d’una amplada de metre i mig i una alçada que pot arribar als dos metres. A la part meridional de la muralla s’han excavat dues estances adossades que feien les funcions d’habitacions domèstiques, s’ha posat al descobert el carrer on accedien i s’ha constatat que en el moment del seu abandó el poblat va sofrir un gran enderroc.
La noticia mes innovadora és que el poblat roman instal·lat sobre un anterior assentament de l’Edat del Bronze, pels voltants de l’any 1000 aC. En aquest segon poblat mes arcaic també s’han trobat restes d’estructures i ceràmica, metalls i restes òssies. Però, els treballs arqueològics no s’acaben als assentaments. Així, per determinat la composició dels metalls del jaciment del pla del Castell s’ha efectuat un estudi arqueometal·lúrgic al laboratori de l’Instituto de Historia CSIC (Madrid), sota la direcció del doctor Ignacio Montero. D’aquest mateix jaciment i del de les Pixarelles se n’analitzen les restes òssies d’animals, materials ceràmics i restes orgàniques conservades en la ceràmiques (sobretot greixos) per a poder estudiar les dietes dels pobladors, a més de restes de carbons, granes i pòl·lens per a determinar el paisatge, o l’anàlisi del sistema de carbni 14 per a datar les ocupacions a la cova.
Les actuacions arqueològiques palesen que l’aportació de novetats molt significatives al coneixement de les poblacions de la Prehistòria recent de Catalunya, en zones on la riquesa ecològica i paisatgística indica uns usos específics de les comunitats humanes. La posició geogràfica dominat sobre la vall del Ter, el control del pas del riu en els espadats del Collsacabra —una zona ara ocupada pel pantà del Sau— permeten entendre la importància d’aquests assentaments prehistòrics, fins fa poc només coneguts per uns petits sondeigs realitzats als anys vuitanta del segle passat.
El Periple Pantaner de Sau
Sau i el seu famós campanar han generat tota mena d’esdeveniments i activitats culturals i recreatives. L’agost de 1979, un mes abans que els redactors de l’Estatut de Sau es reunissin al Parador Nacional, en plena batalla popular contra la possible extracció d’urani a Osona, Quimi Portet i Toni Coromina es van llançar a les brutes aigües del pantà en una barca pneumàtica, amb la intenció de fer una travessa des de Còdol Dret, prop de Masies de Roda, fins a la presa de Sau, tot reivindicant l’Estatut de Sau, la neteja dels rius i la no extracció d’urani a les Guilleries.
El Periple Pantaner de Sau el 1985. [Foto: Toni Coromina.]Portet ho recorda així: «Va ser una travessa heroica en una barca pneumàtica que portava el nom de Nena, en honor a Josepa Solà, mussa de l’orquestra Sèmola i una bona amiga. Aquesta barca, per la seva banda, també arrossegava una petita barqueta inflable de joguina, on dúiem una garrafa, uns quants aliments i una bandera catalana. Va ser al mig del pantà que vam inventar aquesta epopeia esportiva i vam redactar les bases del Periple Pantaner de Sau. La travessa la vam fer en dues etapes. Com que havíem sortit a la tarda, quan vam arribar a la zona de les Gorgues ja s’estava fent fosc i vam decidir aparcar la barca a la riba; després, vam anar a sopar al restaurant Les Gorgues i ens vam quedar a dormir al costat del riu. L’endemà, de bon matí, vam continuar fins a la presa de Sau, on vam arribar sols i abandonats de tothom. I com que no teníem cotxe, vam caminar, carregats amb la barca desinflada, fins a prop de Romagats, on uns amics finalment ens van venir a rescatar».
Quan els dos intrèpids mariners de terra endins van ser a Vic, van enviar un sobre amb les bases per a participar al Periple a la redacció d’El 9 Nou, que les va fer públiques. Després, l’Esbart Recreatiu Palafox, a través de la seva secció nàutica Astilleros del Ter va ampliar les bases i les va penjar al Cafè Vic i al bar de les Set Fonts de Sant Julià, que eren els llocs on els primers anys la gent es podia inscriure.
El Periple Pantaner de Sau el 1985. [Foto: Toni Coromina.]Setmanes després, a mitjan setembre, 32 barques i més d’un centenar de tripulants estaven a punt de salpar per a solcar les aigües del pantà, a Còdol Dret, sobre unes fantàstiques barques de fabricació casolana. La sorpresa dels membres de l’Esbart Palafox quan van veure tanta gent a punt de navegar va ser majúscula.
Durant 15 anys el Periple es va celebrar regularment, assolint un elevadíssim nivell de participació i un ampli ressò mediàtic. Al cap de poc, l’experiència d’aquesta cursa va ser imitada ràpidament arreu de Catalunya i a tot l’Estat, on es van organitzar desenes de proves similars.
Lo Campanar de Sau
Entre 1995 i el 2003 es va editar la publicació Lo Campanar de Sau, «un insòlit model de premsa vuitcentista a les portes del nou mil·lenni», tal com la definia Miquel Macià (editor de NacióDigital i aleshores responsable principal de la revista)
Lo Campanar de Sau «va néixer com un entreteniment que no havia de portar gaire feina —tirant a gens—, amb la voluntat de ser un canal d’opinió a disposició de tothom. La publicació, plena de sàtira, aspirava a informar amb una mirada pagesa, estrafolària i satírica enfront el progrés».
Diversos números de Lo Campanmar de Sau. [Font: NacióDigital.]El primer número va aparèixer el 19 de febrer de 1995 i tenia una extensió de vuit pàgines (en un format de mig foli), que a partir del segon es va ampliar a dotze. En algun número especial es va arribar a les setze. El darrer publicat va ser el número 44, datat el 7 de maig de 2003.
Segons Macià, el nom no va costar gaire de trobar: «El campanar romànic que emergeix del poble inundat de Sant Romà de Sau és sense cap mena de dubtes el símbol universal del municipi, present a televisions, diaris, revistes i llibres durant els més de trenta anys anteriors a l’aparició de la publicació«.
El cor de la publicació era el municipi de Vilanova de Sau i el seu àmbit de cobertura de notícies s’estenia fins a Rupit, Susqueda, Espinelves, Sant Hilari Sacalm, Viladrau, Sant Sadurní d’Osormort, Tavertet i Tavèrnoles. El seu impulsor ha escrit que, per a fer un acte de justícia, «cal deixar constància que el llenguatge i un cert esperit estaven una mica influïts pel corrent vigatà dels anomenats “contraculturals», unes colles de joves que van florir a Vic entre 1970 i 1985, aproximadament. La mirada àcida i a voltes cruel i sorneguera dels contraculturals impregnava la filosofia humorística de Lo Campanar».
La distribució era més aviat rudimentària: «Els exemplars eren portats a mà als establiments del terme, embolicats en un paper de diari, amb el nom de l’establiment escrit en llapis en un lloc visible. Segons la importància de cada lloc, s’hi assignaven més exemplars o menys».
La publicació sempre va ser gratuïta: «Mai no es va cobrar ni un sol exemplar. Quan s’oferia la venda de números endarrerits al preu de 450 pessetes (un preu molt car posat expressament, que era més o menys el que costaven mitjà dotzena de cafès), mai ningú no en va comprar cap».
La revista va ser pionera en la presència a Internet, l’any 1996, i això «va proporcionar a la pobra revista una difusió més enllà de les fronteres de Vilanova de Sau». Al llarg de la seva història, va comptar amb diversos col·laboradors, però mai cap no va signar res amb el seu nom; es feien servir pseudònims o, senzillament, res: «No es pretenia que fos un aparador de lluïment de ningú, sinó un canal de relació entre amics i veïns».
Ideològicament, la publicació es considerava «separatista radical, hereva de la tradició de lluita del moviment català d’alliberament nacional des del temps dels Segadors, passant per totes les diverses generacions que han combatut («amb llicència d’armes o sense’») per la llibertat de la nació i per la defensa de la seva llengua i cultura».
Les principals seccions que solien aparèixer a la revista eren: «La secció de notícies, ocupava les primeres pàgines i era de les més llegides. Dites i curiositats del bon pastoret (consistia en un recull de frases i anècdotes presents i pretèrites, on de vegades se’n colava alguna d’inventada). Documents antics (transcripcions escrites de documents curiosos, trobats a l’arxiu municipal o al del Bisbat; n’hi havia del segle XVI). Observatori meteorològic (informava de les incidències del període des del número anterior, amb dades i comentaris). Centre de dades del pantà (sobre un dibuix de l’edifici de l’església de Sant Romà vell, es marcava una ratlla que assenyala el nivell de l’aigua. El parte del sometent (secció de successos clàssica de tota la premsa mundial). Frases per meditar (se’n citava la procedència, autor i època, encara que algunes també eren inventades). Vida social (un espai que compartien persones i animals domèstics). Activitat turística (observada des d’una certa distància). I, fiinalment, la contraportada, dedicada a un tema monogràfic».
Quan va publicar-se l’últim número, el 44, no se sabia que ho seria. Lo Campanar de Sau se’n va anar al cel tal com havia arribat: sense avisar. Simplement, no es va fer el número següent. Sense funeral ni dol. Durant un quant temps alguna gent el demanava. Després la seva memòria es va anar diluint, com quasi tot a la vida. Requiescat in pace.
El camí de retorn al comunal és necessari per a conviure harmoniosament amb la natura en llibertat. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
L’escriptor, historiador i filòsof polític castellà autodidacta Félix Rodrigo Mora (Sòria, 1951) afirma, amb dades contundents d’anys de recerca, que el comunal «és la institució i, més encara, la formulació integral que permetrà liquidar el capitalisme en les condicions de segle XXI. Retornar als seus fonaments actualitzant-los, va fer possible la crítica del capitalisme i del seu germà gran, l’ens estatal. Després, l’eliminació de tots dos per a constituir una societat de la llibertat, la veritat, la convivència i els valors morals, on la persona s’autoconstrueixi en comptes de ser, com ara, triturada, menyspreada, degradada, resificada, deshumanitzada. És al comunal i no en confuses teorètiques pedants i il·lustrades (en realitat, més illetrades i ignorants que una altra cosa), com el marxisme, on hi ha la clau de futur».
Sempre he volgut expressar l’ànim dels estadants de la muntanya catalana, l’esperit remença que encara perdura, malgrat totes les repressions, en el nostre tarannà i quefer, i sóc molt partidari del fet comunal. Però, de primer, cal conèixer-lo, perquè ha estat amagat sistemàticament de la nostra història. A Catalunya són ben pocs els qui n’han fet recerca, com és el cas de David Algarra i el seu llibre El comú català. La història dels que no surten a la història, que vaig tenir l’honor d’esmenar en la versió catalana de l’any 2015 (hi ha una versió en castella actualitzada el 2018. Qualssevol de les dues edicions es pot adquirir de franc al seu web.).
També, cal comptar amb el mestre de mestres de la nova historiografia catalana, Josep Fontana, que s’hi ha referit sovint tot criticant durament el silenciament de la privatització de terres comunals i les lluites pageses en la historiografia espanyola. En la conferència «Senyors, burgesos i camperols: una vella història» (al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, el 5 de juny de 2014), Fontana hi afirma que «nosaltres havíem heretat la visió legitimadora de la burgesia: la visió dels vencedors. Ens volien fer creure que aquesta era la Història; la victòria de la llibertat burgesa enfront de l’opressió del sistema feudal». Els historiadors van heretar així mateix «un llenguatge destinat a disfressar els beneficis —no sempre lícits— de la burgesia, en nom del dret sagrat de propietat (burgesa), que no reconeixia els drets de la propietat col·lectiva pagesa, ni menys encara els del treballador sobre el producte del seu esforç».
L’autor, entre d’altres, de Pel bé de l’Imperi. Una història del món des de 1945, de proposa un exercici d’història comparada, entre el que ocorre a l’Espanya del segle XIX i el procés que a l’Anglaterra del segle XVIII va expropiar als pagesos dels avantatges que els proporcionaven les terres comunals i els drets comuns, i va acabar amb l’existència d’un món de pagesos autònoms. El poeta John Clare deia: «Va haver-hi un temps en què un tros de terra em feia lliure de l’esclavitud, fins que van arribar els vils tancaments de terres que han fet de mi un esclau de la caritat de la parròquia».
Els comuns, els comunals, eren —tornen a voler ser en molts indrets de la nostra geografia— les formes d’organització popular en «universitas», assemblees populars, consells oberts…, que van estendre’s arreu de la península Ibèrica, sobretot abans de la romanització i, després, durant l’Alta Edat mitjana i ben bé fins a principis del segle XVIII, quan la derrota de 1714 va acabar amb els usos i costums que s’havien atorgat els propis ciutadans i que, en el cas català, haurien format part intrínseca de les pròpies Constitucions catalanes.
Aquesta època d’autoorganització i d’autogestió dels anomenats béns comunals (rius, forests, prades, molins, fargues, forns…) dibuixa una època de llibertat i d’igualtat que ha estat molt poc estudiada o, majoritàriament, ocultada des de la història oficial. Sortosament, però, ja comença a haver-hi diversos treballs publicats que fan recerca en aquestes mateixes línies i que aporten una visió molt diferent pel que fa a les formes de vida catalanes. En aquest sentit, Algarra explica la seva experiència d’espigolament etnogràfica del Costumari Català, de Joan Amades, tot afirmant que «des de l’etnografia i, ara, sovint, també, des de l’antropologia es troben moltes pistes sobre aquestes formes de vida».
Un altre pensador decreixentista, el filòsof Blai Dalmau (Barcelona, 1984), fincat a l’Alt Empordà, incorpora la visió que avui hi ha una «revolució silenciosa», que no surt als mitjans, però que ja comença a ser objecte d’estudi, en relació al retorn d’aquelles assemblees populars i els comuns i que, en certa mesura, estan portant a terme les ecoxarxes. Per a Dalmau, aquestes assemblees populars confederades haurien de ser el fonament de la Catalunya independent, ben allunyats de la visió «estatista» que, de fet, comporta un «més del mateix» quant al capitalisme: individualisme, consumisme, control de la població i dependència, en summa.
Decisions sota un arbre
«Les assemblees dels comuns se celebraven invariablement sota un arbre i, al final de la trobada, la gent s’ajuntava al voltant d’aquest arbre i ballaven i cantaven», explica David Algarra, que intueix que molta de la repressió que es perpetrà des del Papat i la Inquisició contra el que en deien bruixeria i aquelarres, no eren cap altra cosa que atacs directes cap a aquestes formes de llibertat, d’autoorganització i celebració popular.
La història l’escriu qui guanya i té el poder —com també ens recorden Félix Rodrigo Mora i Josep Fonatan—, però aquesta història d’autogovern és fonamentalment oral i se’n serva poca constància documental, com del dret consuetudinari (costums i usos) que representava aquest sistema. Sobreviuen, doncs, com a memòria col·lectiva, centenars d’arbres que donen fe d’una cultura que s’esvaeix com el pi de Can Torres, sota el qual les poblacions dels actuals municipis de Parets, Mollet i Gallecs feien les seves assemblees abans de 1900. (podeu seguir aquest fil en l’article «Els béns comuns, segles de resistència contra lleis i mesures polítiques de privatització»).
Actualment, una part important de les comunitats camperoles de la península Ibèrica mantenen, fins i tot des d’un altre marc jurídic legal (a través de les entitats locals menors; a Catalunya, entitats municipals descentralitzades), la tradició dels consells i els béns comunals com a norma aplicada a la vida quotidiana i el funcionament veïnal. Aquest fet evidencia el fort arrelament d’aquestes pautes i formes de comportament socials. Per a una comunitat agrària, aquest no és un tema menor: la col·lectivització de l’aigua i de les pastures, el repartiment de lots de terra o l’aprofitament dels boscos en determinen la subsistència.
L’interès col·lectiu està per sobre de l’individual. L’individu, com a part del veïnat, es deu a la comunitat i la seva activitat productiva només es pot reproduir i desenvolupar en el seu si, des del consens mutu i a través del consell. Com deia l’historiador Jordi Viñas, «no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó els veïns que pertanyen a les muntanyes».
Si creiem que un nou món és possible només ho podrà ser des de la perspectiva del retorn al fet comunal, que escapa al control del capitalisme (fins i tot del verd amb el seu «greenwashing» actual) i de l’Estat, que durant segles —des de totes les ideologies de poder— han tractat d’anorrear-lo. Per a fer aquest canvi cal preparar-se conscientment.Ho abrodarem aviat en d’altres articles.
Us deixem amb dos vídeos sobre el comunal: un d’una llarga i profitosa conferència de Félix Rodrigo Mora sobre la repressió durant la II República sobre els pagesos que defensaven que se’ls retornessin els comunals arrabassats.
L’altre, la interpretació a Olot, el 2 d’abril de 2016, de Blai Dalmau de la balada «El món es va capgirar» (sobre la revolta dels Diggers el 1649 a Anglaterra) que ell mateix i Joan Pedragosa van traduir i adaptar al català, una cançó que evoca l’esperit de molts moviments populars resistents a la modernitat.
El passat dijous, 23 de juliol, va tenir lloc a Perafita el Sant Jordi —posposat per la imposició de l’estat d’alarma— sota el títol «Trobada d’escriptores, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres a Perafita», que va aplegar un bon gruix d’amants de la lletra, la il·lustració i el bon viure, tal com relaten alguns d’ells al vídeo d’Albert Bagué.
Al número 487 de La Rella, l’informatiu del Lluçanès, (que ben aviat podreu descarregar-vos del seu lloc web), Jordi Freixa hi signa una crònica en què conta que «a la trobada s’hi van aplegar una trentena de lletraferits, els nens i nenes del Casal i la llar d’infants, i també hi havia dues parades de llibres antics, i una parada amb els llibres dels escriptors, poetes i il·lustradors presents, que en van signar alguns».
La presentació del cinquè conte de la Bruixa de Perafita, L’Aseret dins de l’armari, va marcar el punt d’inici del micro obert. Com va dir la seva autora, Teresa Ribera, «hi ha gent a qui agraden tant els llibres que els agrada escriure’n i fins i tot llegir-los o recitar-los». I tal dit, tal fet, perquè l’un darrere l’altre, van passar a recitar els seus escrits o històries (teatre inclòs) la bibliotecària Leti Caballé, l’escriptor i pintor Nan Orriols, el poeta Xevi Pujol, de Sant Bartomeu, Gabriel Salvans, de Sant Hipòlit, o Maria Nogué, de Sant Quirze de Besora. També hi eren l’il·lustrador de Folgueroles Eloi Casadevall o l’artista visual Toni Casassas entre d’altres.
L’acte es va cuinar com a homenatge als llibres i va comptar amb la decoració de l’artista perafitenca Caruca Ballesteros.
