Pedro Sánchez (PSOE) intenta un acord amb diferents grups polítics de l’arc parlamentari per a aconseguir una majoria i formar el Govern de la XIV Legislatura. Les possibilitats són:
Govern de coalició amb els suports necessaris d’Unidas Podemos UP, nacionalistes i independentistes.
Govern de coalició amb el Partit Popular (PP). Entre els dos partits sumen 208 diputats (superen els 176 de la majoria ), el que anomenen la gran coalició (ex. Alemanya, França).
Que Pedro Sánchez sigui votat en una segona volta i aconsegueixi més vots a favor que en contra.
Terceres eleccions amb conseqüències negatives per al propi president en funcions.
Quan escric aquesta reflexió els socialistes ja porten tres reunions amb ERC. El que de fet està en joc es:
Si ERC dona suport a Pedro Sánchez, a Junt per CAtalunya, amb la direcció d’en Carles Puigdemont, se li obre la possibilitat de liderar l’independentisme a les pròximes eleccions a Catalunya, cosa que ERC no vol.
Davant d’aquest panorama el que queda clar és que el model de 1978, de l’estat de les Autonomies, s’ha esgotat . Perquè, encara que no ho diguin, tots els governs autonòmics estan queixosos. Els diferents governs centrals no han estat capaços d’implementar un sistema just en funció de les capacitats de cada territori, hi ha problemes de finançament, llengua, cultura, infraestructures pendents, etc. En definitiva, en 40 anys d’intentar-ho no s’ha aconseguit un model territorial que doni plena satisfacció a les diferents nacions-regions que preveu la Constitució.
És hora de replantejar-se un nou model, un nou mapa geopolític. Les opcions son:
Acabar l’estructura del projecte europeu, amb les nacions que calguin, una Constitució i un Govern per a tota la Unió amb un pressupost, és a dir un Govern políticament fort i competitiu en els reptes d’avui.
Mentre això no sigui possible a Espanya sí que caldria també modificar l’actual mapa de 17 a 8 regions-estat de caràcter federal.
Galicia.
País Basc i Navarra.
Catalunya.
València.
Balears.
Andalusía-Extremadura i Múrcia.
Madrid-Castella Lleó-Castella la Manxa-Astúries-Cantàbria-Rioja i Aragó.
Canaries.
[Estudiar què fem amb Ceuta i Melilla.]
No sé els anys que tardarem, però el que tinc clar és que així com estem no li veig futur. O escoltem la gent que habita en els territoris i estructurem un nou ordre-mapa o cada vegada serà més difícil acceptar la realitat. Els mapes sempre dibuixen realitats o voluntats.
Amargat amb una existència cada vegada més feixuga per les infidelitats de la dona, la vida desordenada dels fills i les putades dels companys de feina, el cuidador d’animals salvatges va entrar a la gàbia dels tigres per a passar una estona amb els seus millors amics. A fi de recuperar l’autoestima va acostar-se al més vell dels felins, un exemplar comprensiu habituat a les confidències i es van fondre en una emotiva abraçada mentre la resta de tigres els contemplaven amb llàgrimes als ulls. Tan desfet el van veure i tanta llàstima van sentir per la seva desgràcia que després de devorar-li les vísceres, van afanyar-se a amagar-ne les costelles sota la catifa de la gàbia perquè la seva família cregués que en realitat havia fugit de casa per no haver de suportar-los mai més.
Agent de l’ordre
Quan va sortir al carrer i va veure com les rates eixien de la claveguera i degustaven el contingut d’una bossa d’escombraries sense immutar-se per la seva presència, el cap de la policia local va percebre que per algun motiu que desconeixia, els rosegadors havien descarat la seva actitud. Tornant al seu domicili, va buscar als armaris una bossa plena de raticida, va posar-se uns guants que va trobar al rebost i va baixar l’escala amb la intenció d’avortar aquell petit simulacre de rebel·lia. No va ser fins que una de les rates va treure una arma de foc i va disparar-li un tret entre cella i cella que l’agent va entendre, encara que només fos durant les dècimes de segon que va tardar a morir, que alguna cosa estava canviant en l’ordre mundial.
Frustració zoòfila
En el somni, el fill del vigilant de la finca del ciutadà multimilionari arreplegava desprevingut un bonic exemplar de dàlmata i el sodomitzava frenèticament. Tan bon punt el propietari del gos s’adonava dels crits de dolor, ell interrompia la violació i fugia a tota llet en un descapotable esportiu a la recerca de noves víctimes. Quan ja estava convençut d’haver-se transformat en un zoòfil pervertit, va despertar-se, va flexionar les dues potes anteriors, les dues posteriors, i va acostar-se movent frenèticament la cua a comprovar si el cuiner de la casa ja li havia deixat l’esmorzar al seu recipient metàl·lic.
Els miracles asfàltics del gos abandonat
El conductor de la furgoneta va fer un brusc moviment de volant quan els fars del vehicle van il·luminar el cadell abandonat. El gos va moure’s espantat cap a la línia blanca de la fosca carretera i només un miracle va fer possible que un cotxe esportiu que realitzava un avançament prohibit no l’estampés damunt l’asfalt. Uns segons abans que un camió d’alt tonatge el convertís en una pelleringa inidentificable, un meteorit de gran diàmetre va impactar contra la terra i va acabar no només amb el patiment del cadell sinó també amb tota resta de vida humana, animal o vegetal sobre el planeta.
El diccionari defineix la innocència com l’absència de culpa. El cristianisme, com a bon hereu del judaisme, considera que des del moment de néixer ja s’és culpable. Pot ser sí que tot aniria millor sense la nostra espècie. I el sol fet de perpetuar-la ja sigui una culpa. Ho deia Groucho Marx: «Hem sortit del no res per a arribar a les cimeres més altes de la misèria», o Emile Cioran, que va titular un dels seus llibre com De l’incovenient d’haver nascut. Llàstima que els judeo-cristians de seguida es van inventar coses com la salvació i l’esperança, dues coses que menen directament a la pèrdua de la innocència, aquell estat que no cal definir i que actua d’acord amb la naturalesa.
És evident que els homes són innocents en el moment de néixer, però a mesura que creixen els omplim el cap amb els nostres coneixements, mites i creences. Els eduquem perquè formin part d’una societat malalta, on la innocència, més enllà de creure amb els Reis d’Orient, no hi té cabuda.
A en Nan Orriols li agrada molt una frase de Fernando Pessoa que diu que «la natura no recorda, aquí rau la seva bellesa». De la innocència crec que es podria dir el mateix. No es pot recordar sense profanar-la. Sols guardem un munt d’anècdotes en el record que rememorades totes plegades fa la impressió que quan èrem petits l’activitat era constant. Comprimim els records i els desvirtuem. No pensem en el dolorós pas del temps, en les visites dominicals a casa d’un parent o les tardes caloroses de l’estiu quan no hi ha esma per a fer res i l’avorriment apareix com una càrrega.
Filòsofs, poetes, novel·listes, teòlegs, músics, dramaturgs, pintors i tota mena de creadors han tractat en alguna ocasió el tema de la innocència. En aquest sentit, un dels casos que es va fer més popular durant el segle XIX va ser el de Kaspar Hauser. Duia roba molt esparracada, però que en altres temps havia estat luxosa. Les botes li anaven petites i tenie els dits dels peus destrossats. A la mà hi duia una carta per a un capità de cavalleria on se li demanava que convertis el noi en soldat. L’únic que en van treure de clar és que havia estat reclús i sol la major part de la seva vida. Amb poques setmanes ja havia adquirit la capacitat de comunicar-se amb fluïdesa. El seu desconeixement de la vida dels homes va prendre força quan va voler agafar una flama amb la mà o va vomitar davant un pernil i aliments cuinats. Només s’alimentava amb pa i aigua. Aviat, va esdevenir una curiositat de fira i la gent s’apropava a la seva cel·la per a veure com menjava pa i bevia aigua. Amb poc temps va aprendre llatí, filosofiai ciències. Un dia de desembre del 1833 va aparèixer amb diverses punyalades que li van causar la mort. Això només va fer que incrementar el misteri i els fets van acabar barrejats amb la llegenda. Hi ha qui afirma que era fill d’una família aristocràtica i altres que era fill del mateix Napoleó, fruit del seu primer matrimoni. La qüestió és que ningú no ha pogut aportar dades concretes sobre la seva procedència i el per què el van matar o el van tenir reclòs la major part de la seva vida.
Tot Europa va parlar del cas; se n’ha fet noveles, obres de teatre, simfonies, etc. L’any 1974, el director Wener Herzog va fer la pel·lícula L’enigma de Kaspar Hauser, en la qual lloava la innocència i criticava la crueltat de l’home en societat.
Com a exemple de tot això he triat dues pel·lícules de Fellini, aparentment antagòniques. L’una és la cèlebre Amarcord on condensa les anècdotes de la seva infància a Rímini. Dels temps en què era tan plaent pecar com transgredir. Un mosaic de personatges curiosos, caricaturitzats per la memòria, de fets curiosos ocorreguts durant un any. El fet de condensar-los en el que dura el film, fa que sembli que Rímini havia de ser el poble més divertit del món. L’altra és Els inútils. Un grup de joves en blanc i negre que s’avorreixen i maten el temps pels billars i bars del poble. Aquí no hi ha la joie de vivre d’Amarcord. Hi ha borratxeres, ploraneres, manca de futur i avorriment pels carrers buits de les matinades malgastades. Fellini va filmar les dues cares de la moneda, tot i que la més trista es va fer molt abans que la més alegre.
Quan hom passa dels 60 anys, com és el meu cas, cada vegada se’t moren més amics i coneguts de la mateixa edat. Jo, en aquests casos, només acostumo a assistir a funerals de persones molt properes, tot prescindint de si la cerimònia és religiosa o aconfessional. Però gairebé mai vaig a cerimònies per qüestions de protocol i relacions socials circumstancials.
Més enllà de la tristor que sol envoltar la mort dels éssers estimats, em sorprèn positivament la manera que tenen els mexicans d’afrontar la mort, que per a ells forma part de la vida quotidiana i esdevé una experiència col·lectiva que culmina en uns funerals festius, alegres, animats i amb música de mariachis. Allà, diuen que el dia de Tots Sants les ànimes vénen a visitar els seus familiars vius i les famílies, per a donar la benvinguda a aquestes ànimes, es preparen per a rebre-les amb música i els en preparen altars on es posen el menjar o la beguda preferida del mort, així com objectes que els agradaven. Deia el poeta Octavio Paz que a Mèxic «el culte a la vida, si de veritat és profund i total, és també culte a la mort. Ambdues són inseparables. Una civilització que nega la mort, acaba per negar la vida».
La mort a Mèxic. [Arxiu.]Un amic una mica més gran que jo m’explica que quan el difunt és una dona gran, molts dels comentaris que es produeixen al tanatori o a la sortida del temple acostumen a girar al voltant de les virtuts culinàries de la finada quan encara vivia, com ara els fantàstics canelons de la tieta Maria, el secret dels quals es trobava en la barreja de les carns escollides, la nou moscada i la preparació de la salsa de beixamel. O el fantàstic estofat de pollastre amb tomàquet de l’àvia Pepeta, que la bona dona assuavia posant-hi una punta de xocolata o una mica de llet per a «amorosir» i matar-ne l’acidesa. O la fórmula magistral de l’exquisida sarsuela de peix que la senyora Dolors feia cada divendres de quaresma, quan la gent encara complia amb el precepte de no menjar carn aquest dia de la setmana.
Sense pretendre ofendre la memòria de les nostres estimades avantpassades —habitualment els homes no solien cuinar—, no m’estranyaria que algun cuiner amarat de sociologia algun dia reculli i condimenti en un llibre el llegat gastronòmic i les millors receptes de cuina de les nostres àvies i tietes que afloren a molts funerals i vetlles mortuòries, com a resum i nèctar d’una dilatada vida passada a prop dels fogons.
Als pobles i a les ciutats petites (on la gent encara es coneix), també és habitual que els assistents als funerals es retrobin regularment després de dies, mesos o anys de no veure’s, i amb l’excusa de l’encontre concertin una cita per a fer un dinar o un sopar i parlar de la vida, amb les seves llums i les seves ombres, i dels canvis que es van produint.
La mort a Mèxic. [Arxiu.]A casa nostra, donades les tristes circumstàncies dels enterraments, uns moments on els silencis parlen més que no pas els discursos, el recurs a sortir per la tangent amb el pretext gastronòmic és perfectament comprensible. De fet, tant els aliments que ingerim, com les paraules i els verbs que conjuguem al voltant d’una taula parada són elements imprescindibles que ens permeten anar subsistint.
Quan una persona passa per un mal tràngol en la salut, la gent sol comentar en veu baixa: «Quina mala cara que fa…». Però, quan el mateix individu mor i és exposat al tanatori, una de les expressions més habituals és dir: «Que bé que ha quedat, sembla que estigui viu…», o «Sembla que dormi…».
La vida i la mort sempre juguen al gat i a la rata: són una paradoxa recorrent. No deixa de ser curiós que algunes civilitzacions enterrin els seus éssers estimats col·locant a la tomba algunes llavors o determinats aliments per a ajudar-los a fer el viatge al més enllà.
Francis Fukuyama (Chicago, 1952) ha publicat un assaig sobre la decadència política. El cert és que ha d’actualitzar contínuament les anàlisis perquè la decadència es retroalimenta constantment. El mateix passa amb les previsions sobre les conseqüències del canvi climàtic.
És evident que la decadència neix de la burocràcia, el dogma, el servilisme i l’estupidesa, i és exactament això el que representen, en general, la majoria de la classe política actual. A Espanya, amb l’agreujant que no va participar en la Segona Guerra Mundial. El règim que neix el 1978 manté intactes les imposicions feixistes de la dictadura del general Franco. El rei, imposat, i la Constitució es fa sota el control dels militars.
Els beneficiaris econòmics del règim del 78 han estat fonamentalment el PSOE i el PP, que pacten amb els oligarques financers, l’Església, l’Exèrcit, la Magistratura, etc. S’han beneficiat escandalosament del sistema, mantenint a tort i a dret que Espanya és un estat democràtic i que té divisió de poders. És fals. En tot cas, té divisió d’interessos, sobretot quan una part important dels catalans diuen que estan farts de viure en un estat oligàrquic i corrupte i l’Estat els reprimeix en nom de la democràcia. Una vergonya.
Però el més repugnant que es pot veure en política és quan, per interessos personals i per poder gaudir del poder, un personatge com Pablo Iglesias pacta secretament amb Pedro Sánchez per seguir amb el règim del 78. El pacte signat davant les càmeres de televisió, amb abraçada inclosa, és un dels actes més decadents i repulsius que es poden oferir a una població que, farta de pallassos, acabarà sortint al carrer per molt que els tribunals Constitucional i Superior i la Policia els reprimeixin en nom de la democràcia; més ben dit, en nom de la decadència.
Nan Orriols és un ésser humà que valora l’amistat. En un dels seus darrers escrits diu: «Els amics no diuen res. Arriben, marxen i tornen. Però sempre hi són». Ell sempre hi és i al llarg de tants d’anys d’aventures ha teixit una xarxa d’amistats que —més enllà de coneguts i saludats, que també són munió— omple aquests darrers dies de novembre i primers de desembre les presentacions —Manlleu, Sant Joan de les Abadesses, Vic, Balenyà…— de la seva nova incursió editorial: Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure.
Orriols va iniciar el seu fer literari, a base d’escrits en qualsevol paper que es pogués fer servir, fa molts i molts anys, però a nivell públic no es va estrenar fins l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries), Ocells petits (poesia) i Pintallavis (aforismes) —tots els quals amb el bon segell de Viena Edicions—, a més de l’edició de bibliòfil (amb les seves pintures)Indi, i el darrer, l’any passat, en col·laboració amb Esther Pujadas, Robots, tòtils i cacanòries. i, encara, tota la ingent tasca que està fent per al reconeixement de la seva tieta, la gran escriptora Maria Dolors Orriols.
Il·lustració de Nan Orriols per a la coberta d’Homo vulgaris.
Precisament, Pujadas, una mena de torsimany de la lletra i la llengua d’Orriols i que fa el pròleg d’aquest nou Homo vulgaris, hi diu que comenten tot el que escriu, «ja siguiu article per al blog La Resistència, un Serpent per al Diari de MAnlleu o els textos d’un nou llibre com en el cas d’Homo vulgaris on trobareu una mica de tot: aforismes, dedicatòries, recordatoris i fins i tot dibuixos amb els quals en Nan expressa i comparteix el que sent. M’agrada llegir-lo perquè mai no em deixa indiferent. Puc estar-hi d’acord o no, però cal reconèixer que em desperta sentiments i actituds: em fa pensar, reflexionar, riure i també enfadar».
De Pujadas, en aquest Homo vulgaris, Orriols bé n’escriu:
ENCENALLS
L’Esther Pujadas guarda paraules. Diu que les perdem. Aviat, ningú no podrà treure foc pels queixals i tot haurà estat foc d’encenalls.
En aquest nou volum,l’autor diu d’ell mateix: «De molt jove vaig conèixer un gos de carrer i ens vam fer amics. M’agradava passejar pel mercat de bestiar i entretenir- me amb els xarlatans. No tenia cap interès pels estudis, i el tenia tot pels rius i les muntanyes. Vaig treballar i em vaig espavilar per comprar un xic de llibertat. Analitzats, amb intel·ligència animal, polítics, capellans i dropos, em vaig exiliar a les Guilleries i als Pirineus fa més de quaranta anys. M’agraden els deserts i els boscos i estimo els amics».
Per anar fent boca d’aquest Homo vulgaris, us deixem amb tres incursions aforístiques que inclou el llibre, també il·lustrat per l’autor (que ven làmines d’aquestes il·lustracions per a afavorir la causa dels presos i dels exiliats.):
Dones i homes som vanitat. Callar és de savis. (És per aquest fet que som tants, els que escrivim.)
Einstein deia que la memòria és la intel·ligència dels babaus. També, podríem dir que el plagi és la supervivència dels més inútils. (Deixo clar que acabo de plagiar Einstein.)
Paraules sense sentit i que, per molt que les ordenem, no tindran mai cap sentit.
Al llibre, dedicat als resistents, hi plana tothora la crisi ecològica, un pensament que acompanya invariablement l’autor —coneixedor i amic de mare Natura, bèsties i bestioles—, com resumeix en aquesta
NOTÍCIA
2019. Primavera Dic que l’espècie humana és el ser més criminal de l’univers conegut. Dic que un sofista és el mateix que un filòsof, i que tan criminal és el jutge com l’acusat. No podem separar els humans en bons i dolents. El nostre judici és per al comú de tots plegats. Rics i pobres tenen la mateixa responsabilitat. La sisena extinció no discrimina a ningú. Tots torturem animals. Tots mengem plàstic. Tots bevem herbicides. El nostre temps s’acaba, i l’home superior o vulgar, sàpiens o neandertal, va agonitzant. En pocs anys no se sentirà la seva veu.
Estigueu atents si aviat aquest Homo vulgaris aterra a prop de casa vostra i gaudiu-ne tan com pugueu.
Tip de rebre tota mena de negatives dels animals del barri, el ratolí va estar sospesant la possibilitat d’obrir el seu ventall d’amants zoofílics amb els habitants de l’aquari. Un vespre que anava especialment calent, va llençar-s’hi i va intentar penetrar desenes de peixos i cefalòpodes que amb una habilitat inesperada, se li escorrien entre les mans abans que ell pogués fer-ho dins del seu cul. Quan finalment va aconseguir sodomitzar l’eriçó del fons de l’aquari, va descobrir l’immens plaer que proporciona el sexe sense oxigen, i de retruc va quedar marcat físicament i psicològicament, per les pràctiques sadomasoquistes.
Massacre que per bé no vingui
Tot i no tenir gaire gana perquè aquells dies l’havien estat engreixant de valent de cara a l’àpat de Nadal, el gall d’indi va rodejar el fill de dos anys dels grangers i va clavar-li milers de piconades, reduint-lo a un manyoc de vísceres irreconeixibles, posteriorment devorades pel porc i la truja. Els pares del nen van buscar-lo durant tres dies i les seves corresponents nits, però incapaços de trobar-ne cap indici van acabar denunciant un suposat segrest a la policia. Veient l’estat depressiu en què havien caigut els dos responsables de la granja, els animals van lamentar profundament la seva irreflexiva actitud, amb l’atenuant alleujador que aquell drama els permetria sobreviure com a mínim a unes festes sense res a celebrar.
Terror dins dels llençols
El contacte d’una pell escatosa va desvetllar al president del comitè d’empresa dels treballadors del zoològic, a les dues de la nit. El cor li anava a mil però va quedar-se quiet amb la serp que algú li havia posat dins dels llençols enroscant-se entre les seves cames, xiulant sibil·linament, i llepant-li bífidament la pell, provocant uns calfreds que aviat li van amarar el cos de suor. Al cap d’una estona, recordant els trenta anys allitant-se amb la seva antiga parella, va perdre la por pel rèptil i es va tornar a adormir plàcidament mentre el perillosíssim animal verinós, conscient del seu fracàs en la missió, s’enfonsava en una incurable depressió.
Infortuni capil·lar
La depressió del professor de secundària en constatar que la caiguda del seu cabell era irreversible va ser tan gran, que va celebrar el darrer àpat barrejant-hi les restes de barbitúrics que guardava per casa, precipitant-se a una fi dramàtica a causa de la gran aprensió que sentia a quedar-se calb. Quan al cap d’unes hores de ser mort la seva ànima va reencarnar-se en un dels nadons de pop de l’aquari, el cefalòpode va córrer per tot el recinte buscant-hi infructuosament una farmaciola. Consternat per l’evidència d’un futur despietadament cruel, va prendre consciència que el seu immens i brillant caparró seria exhibit a milers d’escolars i tafaners durant les properes dècades.
Res no aturarà la crisi ecològica si no fem un cop de cap i canviem la nostra manera d’ésser en el món. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Després d’un temps sense poder escriure —aclaparat per una sobtada úlcera duodenal que em va fer jaure en un llit d’hospital i recuperar-me després a casa, a poc a poc, en bona companyia i amb bons aliments—, no us faré ara un capmàs a correcuita de tots els pensaments que m’han acuitat aquests mesos, de procés inacabable i repressió continuada, que deuen ser dos factors aritmètics que, vist el que passa, donen com a resultat quasi sempre l’eterna derrota dels postulats que clamen i reclamen la llibertat de la pàtria. Mentre s’anteposi el tacticisme ideològic i les estratègies ideològiques a la llibertat de Catalunya, de tota la nació, no ens en sortirem i continuarem sotmesos al jou castellà.
L’esperit dels temps crema a la llar. [Foto: Xavier Borràs.]
No és el canvi climàtic, estúpids!
Fa fred, com pertoca a aquestes alçades de la tardor, i el brou i la llar fumegen l’esperit dels temps. Vora els tions i les soques que crepiten a terra penso en això de l’emergència climàtica, de què parlem sovint a La Resistència. M’adono que tot i els advertiments, els capitostos de les societats d’això que en diuen «primer món» s’han aplegat aquests dies a la COOP 25 a Madrid —tot i la repressió exercida per aquest estat contra la nació catalana— i sota presidència de Xile —tot i la repressió exercida per aquets estat contra els seus ciutadans– per a no fer res pràctic, tret de gastar diners de l’erari públic i, també, contaminar (penseu, només, en les desenes de vols xàrter fets per anar i tornar amb tota la trepa de vividors que s’hi han aplegat).
Aquesta emegència climàtica, que aboca la humanitat a la sisena extinció, no es produeix per un casual ni és fruit de canvis atmosfèrics més o menys espuris. Tots els senyals, que els científics (molts dels quals porucs o lligats de peus i mans pels lobbys industrials i militars) ja han demostrat a bastament i que gran part del planeta ja nota en pròpia pell, porten a la mateixa conclusió: és una crisi ecològica, entesa com un totum revolutum que té a veure amb la nostra manera de produir, de consumir i d’ésser en el món.
Als Països Catalans el desenvolupament industrialista, iniciat en el franquisme i practicat durant decennis, ha afectat greument la salut ecològica dels sistemes naturals del nostre país i ha fet que avui siguem molt depenents de les importacions de productes energètics i de productes alimentaris. Tenim davant nostre un enorme repte: recuperar la salut ecològica dels sistemes naturals i avançar per a recuperar la sobirania energètica i alimentària, per a disposar d’una societat més lliure i més saludable.
La protecció de l‘agricultura i la ramaderia locals, no extensives, són fonamentals per a la preservació de l’entorn natural. [Foto: Xavier Borràs.]
Una República catalana amb energia neta
La política catalana hauria de tenir com a eixos rectors els Objectius del Desenvolupament Sostenible pel 2030, adoptats l’any 2015 per l’Assemblea General de Nacions Unides (ONU): «Preveiem un món en el qual el desenvolupament i l’aplicació de la tecnologia siguin sensibles al clima, es respecti la biodiversitat i sigui resilient. Un mónen el que la humanitat visqui en harmonia amb la natura i en què la vida silvestre i les seves espècies vivents estiguinprotegides».
En el cas de Catalunya, a més a més amb repte de fer realitat el mandat Primer d’Octubre, no podem posar el cap sota l’ala a l’hora de fer front als reptes globals. El darrer Informe del Club de Roma (La transformació és possible: Com assolir els Objectiusdel Desenvolupament Sostenible dins dels llindars planetaris), ho diu ben clarament: «És impossible l’assoliment, de forma integrada, dels Objectius del Desenvolupament Sostenible, si això es fa a partir del creixement convencional”». Abordar aquest doble repte no es pot fer amb les eines i els instruments polítics que ens han portat a les crisis actuals: crisi de l’Estat-nació espanyol, creixents desigualtats, destrucció d’ecosistemes, augment de la temperatura global, etc.
Aquesta és la raó per la qual cal és necessari crear noves eines i instruments polítics per construir un nou país al servei de la seva gent i en pau amb la natura. Ens hem de comprometre a bastir una República al servei de les persones, justa i solidària, on la lluitacontra el canvi climàtic sigui una prioritat i es dotin recursos necessaris per a la regeneració dels sistemes ecològics malmesos. Necessitem una República que exerceixi la seva sobirania sobre els béns bàsics comuns (sòls, aigua o energia) que ens ofereixen els sistemes naturals. Volem una República on la totalitat d’energia procedeixi de les fonts renovables, netes i no contaminants.
El paper dels mitjans de comunicació
Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com «una veritat incòmoda». Tanmateix, actualment, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha restat a bastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís i cal reconèixer en primer lloc que el que ens ve al damunt, que ja comencem a patir, és una autèntica emergència ecològica a escala planetària. No es tracta, doncs, d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat.
De fet, cal amb urgència una nova manera de mirar la realitat, una nova visió de la vida, del clima i de les seves repercussions. Hem de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius.
Cal afrontar clarament els reptes de l’emergència climàtica, de la crisi ecològica. Caldrà un esforç informatiu de qualitat per acompanyar i donar suport a l’enorme procés de transició econòmica, productiva, social i cultural que la nostra societat haurà d’afrontar, i cal fer-ho amb prou temps perquè aquest procés es pugui fer de la forma més inclusiva i democràtica, amb justícia social i ambiental.
Arreu d’Europa i als cinc continents creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les dècades vinents. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant lustres han demostrat la seva tossuda incapacitat a actuar per al bé comú, sense cedir ni una engruna del seu poder i dels seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta qui està en joc.
