El post-Covit-19: temps d’imaginar i transformar

La natura, implacable, fa el seu curs. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un article de Dídac S. Costa.]

No serem ingenus. El poder, les elits extractives, l’1%, disposa avui de tots els recursos per a refer-se de qualsevol crisi i, lluny de defallir, aprofitar-la, com apunta Naomi Klein a La doctrina del shock, per a consolidar la secular explotació de les classes dominants sobre les treballadores, com passà el 2008. El capitalisme oligopolístic que vivim és ben ferm i ha aconseguit vèncer o contenir totes les alternatives del segle XX: comunisme, anarquisme, socialdemocràcia i moviments contraculturals.

Però, la sacsejada i les incerteses que ha generat la Covid-19 estan a l’alçada del crack del ’29, les guerres mundials o la caiguda del comunisme soviètic, que obrien les portes, com ara, a una profunda redefinició de les nostres societats. Encara és aviat per arribar a cap conclusió sobre quin món ens deixarà, però va quedant clar quin mon no tornarà.

Per suposat que tornaran les abraçades, la proximitat, les aglomeracions, els partits de futbol, els concerts o els bars plens de gent. L’actual necessitat de distanciament social no serà eterna, com sembla insinuar-se sovint. Haurà creat moltes patologies, més o menys passatgeres; rovellat les habilitats socials de molts de nosaltres, potser algun moviment extremista mantindrà aquestes precaucions, però un dia o altre arribarà la tan esperada vacuna i els tractaments, ja que per primer cop tota la humanitat treballa conjuntament per a això.

El que de ben segur serà difícil que torni són els arguments neoliberals que han dominat les nostres societats des dels anys setanta del segle passat, fins a fer desaparèixer les esquerres transformadores, que avui només existeixen nominalment, però sense un programa propi veritablement socialdemòcrata, comunista o anarquista. Després d’aquesta crisi, continuar defensant un model privat de sanitat i un estat feble només és possible si un es confessa del tot indiferent per la sort de la resta de compatriotes, inclús de la seva mort en massa. Poc patriòtic per a una dreta que se’n proclama diàriament. Agreujat pel fet que l’alta capacitat de contagi de la Covid-19, no afecta només a determinades famílies o barris, sinó a tot un país, obligant-lo a confinar-se i a tallar totes les seves comunicacions amb l’exterior. Són, per tant, postulats polítics no només poc ètics, sinó també irresponsables i que asseguren una crisi econòmica permanent.

Un dels reptes per als canvis socials progressistes a nivell geopolític serà el fet que, igual que el 2008, avui que podem estar davant d’una nova victòria programàtica de la socialdemocràcia de dimensions històriques, aquesta, igual que llavors, ha preferit abdicar i desaparèixer del mapa, per A mantenir-se com un fidel aliat i l’ala tan sols culturalment progressista del mateix relat socioeconòmic neoliberal, del qual participen fervorosament els partits socialistes actuals, amb què arriben a ser, en el millor dels casos, socioliberals. Tret dels tan atacats règims bolivarians, l’únic lloc on hem vist polítiques veritablement socialdemòcrates i amb personalitat pròpia les darreres dècades. Però, ja és evident que països com els EEUU pagaran car el seu model ultraliberal en què un dret bàsic com la salut es mercantilitza fins a ser un luxe i posa en risc tota la població, mentre es gasten bilions en armament.

També, guanyen pes els valors de l’economia social i ecològica com la relocalització, el retorn de les industries deslocalitzades, la sobirania energètica, alimentària i de la fabricació d’elements bàsics com mascaretes, bates o respiradors. Una societat que depèn de fàbriques i de fruites situades a milers de quilometres és massa feble i poc resilient. Mentre que recuperar sobirania alimentaria, energètica o fins i tot tèxtil, crea societats més preparades per a temps de crisis.

Ha quedat palesa la reveladora inutilitat dels exèrcits, per més que en casos com el d’Espanya els treguin a passejar en rodes de premsa i per a fer de serveis de neteja. El que demostra l’excés de militars i la manca de sanitaris i serveis socials i una nul·la comprensió de la crisi, tot volent matar mosques a canonades, i del que és un estat modern, no tutelat per les forces armades. En contrast amb la importància vital i l’esforç heroic dels sanitaris, que mereixen molts dels milions gastats inútilment en armament i l’entrenament per a matar en guerres inexistents.

Els estats petits o els (veritablement) descentralitzats també s’han mostrat més eficients que els grans vells imperis. Com en tantes altres qüestions, la subsidiarietat, la proximitat entre administració i ciutadà, resulta més eficaç, en contrast amb estats que continuen ancorats en un centralisme caduc, com l’espanyol, i que fan un replegament instantani del poc que havien descentralitzat davant d’una crisi. Espanya ja ens tenia acostumats a un fanàtic ultranacionalisme d’estat, ben exposat per insignes periodistes espanyols com el director de l’ABC i la seva immortal frase, que haurà de quedar registrada als anals del periodisme global: «La unidad está por encima de la verdad». O com hem vist tan sovint a la justícia, que ha deixat clar que, lluny de ser cega, té una vista excel·lent que li permet distingir de ben lluny la ideologia, i condemnar a 10 anys el pacifisme d’un Cuixart per dissoldre una manifestació i tenir cura de les armes abandonades pels policies espanyols, per ser independentista, i a 4 anys per assassinat, per ser unionista, com els d’en Guillem Agulló.

En aquesta cris, però, i s’ha fet un salt encara més enllà per arribar a límits insospitats, a dimensions religioses i de culte: «la unitat ens salvarà», «el virus no entiende de fronteras»…, i cal repartir-lo per igual a tot el territori. De fet, el primer que Madrid ha descentralitzat en segles ha estat un virus mortal. Només ara, en el desconfinament, ha començat a entendre que no calia tan protagonisme militar i policial, i que fins i tot l’eslògan «unidos nos salvaremos» és força desafortunat tenint en compte que l’eix central del salvament consisteix precisament en tot el contrari: separar-nos i mantenir distàncies, prendre decisions confederades segons cada cas i aïllar territoris. Formentera o la Vall d’en Bas son massa diferents de Madrid o Barcelona per a tenir els mateixos plans de gestió sanitària.

Però, més enllà d’aquests fets ja gairebé evidents, podríem deixar volar la imaginació per aprofitar aquesta crisi i redefinir les nostres societats més profundament, perquè a mida que avancem en la dimensió sanitària i econòmica, anem veient de més a prop les grans conseqüències i les oportunitats que obre per als transformadors socials, que podem viure un temps d’or per al canvi social.

Així com fins ara la Covit-19 ha situat al centre a epidemiòlegs i a sanitaris, i abans d’ella el judici al procés, a juristes, o la crisi del 2008 a economistes, el post Covit-19 genera una fecunda mina d’or per a sociòlegs, economistes i cientistes socials, a revolucionaris, reformadors i transformadors, ja que s’obren immenses incerteses a les quals caldrà respondre i omplir amb renovades dosis d’imaginació, més enllà dels vells models, ja siguin liberals, socialistes o llibertaris, que ja no són aplicables al cataclisme econòmic que ens espera.

I és feina nostra, dels transformadors socials, estar a l’aguait i a punt perquè del mal que fan els llops, molt se n’alegren els corbs i no es torni a afavorir les elits, com apunta l’anunci d’inversions milionàries dels fons voltors de Blackstone a Europa. D’anteriors crisis profundes han sortit grans revoltes i canvis. Escrivint des de la Garrotxa, no podem oblidar que la revolta dels Remences, la primera al món que posaria fi als mals usos del feudalisme, el 1480, neix arrel de la tràgica davallada demogràfica que causaren les pestes, que dugueren a l’abandó de molts masos, dits rònecs. Això donà més força als pagesos per a negociar amb els senyors feudals, i acabà amb l’esclat de la guerra civil catalana i la revolta remença que guanyaren enfront els senyors, tot generant una profunda transformació social que ajudaria a donar peu a la modernitat.

Els carrers buits han estat el paisatge urbà més inesperat. Aquí, a l’entrada d’Olot. [Foto: Xavier Borràs.]

Avui sabem que caldrà, per exemple, trobar mà d’obra nacional per a feines que fins ara feia una immigració puntual i funcional, com els temporers marroquins de Lleida i  catalans i espanyols a Europa. El fet de no poder viatjar ni rebre turistes ens portarà a relocalitzar el turisme, si més no aquest any. L’aspecte de Barcelona i de la costa canviaran radicalment quan siguin buits d’estrangers i ens retrobem només amb gent del país.

La solidaritat amb col·lectius que han patit econòmicament com el de la cultura o altres serveis no essencials de petites empreses i autònoms requeriran el nostre suport. I veient com s’ha respost fins ara, és fàcil pensar que així serà. I així com Amazon i Netflix estan fent l’agost amb el confinament, quan aquest acabi serà molt probablement l’economia local i de proximitat la que rebi l’ajuda en forma de consum dels qui encara puguin fer-ho. L’estat i la Generalitat, tant per necessitat donat el trencament del comerç internacional, com per afavorir la recuperació de l’economia nacional, hauran de demandar productes a empreses i cooperatives locals. 

El combustible també podria sofrir una gran transformació. Quan hi ha diners, fronteres obertes i subsidis captius a la gran indústria, potser surt més a compte portar gas d’Algèria o petroli de l’Orient Mitjà per fer anar les calderes de gasoil que comarques feréstegues com la Garrotxa utilitzen en gairebé totes les cases aïllades. Ara, en canvi, la crisi pot ajudar a entendre que és més eco-lògic, més lògic i més econòmic en una economia ben entesa, aprofitar la immensa biomassa que ens regala de forma renovable cada any la natura a Catalunya, un dels països més muntanyosos i feréstecs d’Europa, per fer-ne estella, pèl·lets i formes diverses de biomassa, i una industria de fabricació i instal·lació de calderes de biomassa. Això faria que el camp i els boscos catalans, enlloc de ser selves impenetrables només aptes a senglars, caçadors, incendis i boletaires poguessin recuperar el rol de generació de renda i energia que han tingut durant mil·lennis i protegir-nos de properes crisis semblants que posin en risc el comerç global. I sent inclús excedentaris en energia, enlloc de deficitaris. Tenir estructures més lògiques i ecològiques ens faria més resilients i pròspers.

Més encara si aprofitem l’altre recurs econòmic català infrautilitzat: milers de masos repartits al territori, ben enclavats, construïts en indrets ecològicament ben escollits, amb les terrasses i camps de cultiu fets, camins mil·lenaris, captacions d’aigua o molins d’energia. Un recurs econòmic, antropològic i naturalístic que fins avui sembla que ens podíem permetre deixar caure, per amuntegar-nos en ciutats amb formes de vida petro-dependents, encapsulades i sense cap resiliència ni sobirania en cap camp.

Mai com ara, amb el confinament, la llar ha cobrat tanta importància. Hem tingut setmanes per a preguntar-nos si l’espai on hem estat confinats és el millor per a viure-hi. Molts deuen haver aprofitat aquesta crisi per acabar de decidir-se a abandonar la ciutat i anar al camp, que junt amb l’autosuficiència és un dels nous valors en alça, tot eequilibrant un planeta on el 95% de la població viu al 5% del territori global habitable. El que enllaça amb el teletreball, que també ha pres un lloc central per primer cop des de l’arribada de les TIC que ho feien possible fa anys. S’alia amb aquests moviments de retorn al camp, on la possible reducció d’ingressos es compensa amb el menor cost dels habitatges, del transport, les economies locals com les monedes socials, l’intercanvi o l’autoproducció de part dels aliments a l’hort de casa, que ja no cal que estigui engabiat en un balcó urbà. Una altra vella utopia com és la Renda Bàsica Universal és avui un tema de debat i d’ampli consens, si més no en les primeres fases més agudes de la crisi econòmica post Covit-19. I gaudim d’aires més nets que han substituït les morts per contaminació per les de la pandèmia.

En tot aquest context d’inevitables transformacions els moviments de l’economia local, del decreixement, de la relocalització econòmica, de l’slow food, la sobirania energètica i alimentaria, el programari i maquinari lliure, la cultura lliure i P2P, la democràcia participativa i directa, les ecoviles, la permacultura, l’agroecologia i, en definitiva, l’alterglobalisme i les esquerres valentes i honestes en general, hauríem de trobar les maneres d’unir-nos i fer força per a empènyer i ajudar en aquesta transformació i fer que el que podrien ser pegats temporals esdevinguin canvis de tendències. Que la renda bàsica arribi per a quedar-se, igual que la pacificació del trànsit a Barcelona, en favor de bicicletes i patinets elèctrics, la relocalització, l’economia social, i una manera més madura i sostenible de relacionar-nos amb el planeta i la resta d’espècies, que semblen haver-nos llançat aquest virus des d’un mercat d’animals salvatges vius per al consum humà. Un indret que representa bé una de les cares més cruels de la, de ben segur, malaltissa relació ultracarnívora i irrespectuosa de l’humà amb tot el que l’envolta.

Per últim, també, és fa evident la necessitat de recuperar majors graus de sobirania en molts àmbits. El que no cal que ens porti a una autarquia que negui la saludable i necessària interdependència entre nacions, però que no ens faci tan vulnerables i dependents. Ni destrueixi les nostres indústries com hem fet les darreres dècades, on als nostres empresaris els era més rendible explotar vietnamites que mantenir i redefinir les indústries locals, l’únic que al llarg de la història ha transformat països pobres en rics. Amb una gran massa salarial més sòlida que la fragilitat del sector turístic, que els propers mesos patirà aquí i arreu.

Durant aquest mes de maig podrem participar justament en un seminari en línia internacional impulsat des de Barcelona, Radical May To transform the World, on participarà Noam Chomsky, que esperem que pugui ser un dels molts espais on puguem repensar i posar en marxa noves solucions per al planeta, per fer, aquest cop si, un món millor.

Enrico Juliana’s bullshit bingo

El Canal d’Urgell a la presa de Ponts, a la Noguera. [Foto: Jordi Ferrer/Viquipèdia.]
[Un article de Gabriel Borràs.]

El dilluns, 27 d’abril, dia de la marededéu de Montserrat, a les 21:50 hores de la nit, en Josep Català (@escolteume) escrivia una de les millors piulades que he llegit mai a Twitter des que vaig obrir el meu compte el gener del 2014, fa més de sis anys. Era un joc: segons la combinació del dia del mes —del mes i del dia de la setmana que vas nèixer—, et sortia un possible titular d’un dels articles que Enric Juliana publica a La Vanguardia. Vaig fer el joc i el titular era «Memoràndum alambicado en las cancillerías europeas»; encara em descollono ara!

https://platform.twitter.com/widgets.js

No sóc Enric Juliana, però sí que volia fer-vos quatre cèntims d’un article publicat a La Vanguardia dijous, 23 d’abril, dia de Sant Jordi, «Canal d’Urgell, oportunitat i necessitat», signat per Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Sant Isidre i vicepresident de Foment del Treball, dues institucions senyeres de l’espanyolisme nostrat al Principat i que amb la pandèmia de la Covid-19 enyoren el pont aeri. La primera institució, fundada el 1851, intentà d’allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d’adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana), i s’oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de Contractes de Conreu, el 1934). La segona, fundada el 1771, reclamava a l’inici de la pandèmia facilitar els acomiadaments com a resposta a l’estat d’alarma imposat, malgrat que Espanya fos l’estat amb més mortalitat per 100.000 habitants. Que La Vanguardia publiqui un article al senyor Baldiri Ros és perquè considera que és un representant excel·lent per a opinar sobre el Canal d’Urgell al diari del Grupo Godó. Certament, les institucions que presideix i vicepresideix l’avalen.

L’article de Baldiri Ros sobre el Canal d’Urgell a La Vanguardia (23-04-2020).

L’article, com molts dels que publica La Vanguardia —inclosos els pamflets transintel·lectuals de Juliana— és un rosari d’arguments decimonònics i buits de contingut d’això que en diuen els poders fàctics, amb al·lusions al Fons Monetari Internacional (FMI). En definitiva, un article fidel al model agroindustrial que aporta el 17% al PIB industrial de l’economia principatina. Frases com «vertebrar de forma efectiva el territori», «millorar la productivitat agrícola amb una activitat més sostenible», «els que ens hem dedicat al sector agrícola hem tingut la sensació d’estar oblidats» o «disposar d’un sector agrícola de referència» amaneixen el text de Baldiri Ros.

Però, la meva intenció no és rebatre els arguments de l’article, sinó posar el dit a la nafra en una afirmació que l’autor sentencia per a justificar la modernització —necessària, hi coincideixo-— del Canal d’Urgell: «A més, amb l’aigua alliberada, es podran transformar altres llocs de secà a regadiu amb un efecte multiplicador de la producció i impulsar altres sectors des del Garrigues Sud fins a la Terra Alta». O sia, estalviar aigua al Canal d’Urgell ha de servir per a millorar la productivitat agrícola amb una activitat més sostenible tot i incrementant les hectàrees que ara són de secà en hectàrees de regadiu. Fixeu-vos, sostenibilitat i increment: és sostenible incrementar la superfície de reg agrícola a Catalunya?

Ja hem parlat en aquesta nostra publicació independent de La Resistència de la disminució dels cabals circulants a la conca del Segre com a conseqüència dels impactes del canvi climàtic i els canvis en els usos del sòl, i de quina manera l’increment de les demandes per al reg agrícola (vegeu-ho aquí) hipoteca la gestió de la conca. Un riu que a Lleida, en ple estiu, porta gairebé el mateix cabal que el riu Besòs a Santa Coloma de Gramenet. Però, com que puc arribar a entendre que al senyor Baldiri Ros els arguments exposats en aquell meu article de gener de 2017 (uns arguments que obeeixen a dades científiques contrastades en el marc d’un programa Life) no li plaguin ni li facin el pes, reproduiré literalment l’apartat 2, paràgraf a) de l’article 14 sobre agricultura i ramaderia de la Llei 16/2017, del 1r d’agost, del canvi climàtic:

  1. Per a reduir la vulnerabilitat i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle del sistema agrari, s’ha de:

a) Incorporar a la planificació del reg agrícola els impactes observats i projectats del canvi climàtic a Catalunya, amb una atenció especial al risc d’una garantia insuficient en la disponibilitat d’aigua per a reg i per a la ramaderia d’acord amb la planificació hidrològica.

I, encara més, també reprodueixo literalment l’apartat 1, paràgraf c) de l’article 16 sobre aigua de la mateixa Llei 16/2017:

  1. c) La derivació amb caràcter prioritari dels recursos hídrics aconseguits amb millores d’estalvi i eficiència cap a l’assoliment dels objectius de qualitat dels ecosistemes aquàtics i, en cas de sequera extrema, cap a l’abastament urbà.

Com podem comprovar, la Llei catalana del canvi climàtic determina dos fets cabdals:

  • Ha de ser la planificació hidrològica la que condicioni la disponibilitat d’aigua per a reg agrícola d’acord amb els impactes del canvi climàtic a Catalunya.
  • I, no només això, sinó que qualsevol estalvi d’aigua obtingut gràcies a actuacions de millora en l’eficiència ha de romandre amb caràcter prioritari al medi (riu o aqüífer).

La meva intenció és reforçar els arguments científics amb arguments normatius perquè en l’òrbita de La Vanguardia i d’insignes homenots com el senyor Baldiri Ros són dels qui dia sí i dia també lloen la gestió homicida del govern espanyol en la crisi de la Covid-19, encapçalada per militars i socialistes de la calç i el martini. Dedueixo, per tant, que els arguments científics epidemiològics no són del seu grat; però per la mateixa regla de tres, dedueixo que els arguments normatius, la base substantiva i l’ànima de l’Estat de Dret i de la nostra democràcia —doncs, com bé sabem, no hi ha democràcia sense Llei—, sí que seran de bon grat per al president de la patronal agrícola autonòmica.

I, com el senyor Baldiri Ros prou que sap, anar contra l’Estat de Dret és un delicte penal de sedició.

Vualà.

Adéu a les fonts d’aigua regalada

Les fonts d’Osona segons la vinyeta d’en Mandanga. [Font: Osona.com.]
[Un article de Toni Coromina.]

Fins a finals del segle passat, els veïns de la Plana de Vic encara freqüentàvem les plàcides fonts rurals. Uns hi anàvem a jugar i a berenar, i d’altres a festejar; i tots a beure l’aigua fresca i regalada que brollava sense interrupció, des de temps immemorials, com en la majoria de ciutats, pobles i llogarets del país. Una de les més freqüentades del municipi de Vic era la Font dels Frares, que abocava la seva aigua al riu Gurri, on els xicots ens banyàvem i agafàvem crancs. Però la que s’emportava la palma, potser la més sovintejada per la bellesa del paratge, era la Font de la Talaia; allà, en el curs del riu Meder, capturàvem peixets, granotes i capgrossos amb un mocador, o amb les mans, menjàvem arrels de jonc, jugàvem a ‘indis i mexicans’ i omplíem les cantimplores abans de tornar a casa.

D’altres brolladors que tenien molt arrelament popular eren la Font de l’Escudella (a l’Esquirol), la Font de la Mare de Déu i la de la Cadernera (a Manlleu), Les Set Fonts (a Sant Julià de Vilatorta) i la Font de la Ricardera (a Folgueroles), on la llegenda explica que, en la seva adolescència, el poeta Verdaguer hi galantejava amb alguna fadrina. Avui, la pràctica totalitat de les fonts naturals (gairebé dos centenars) estan contaminades o s’han assecat; i la Plana de Vic s’ha convertit en una de les zones de Catalunya més danyades pels purins, els pesticides i els residus industrials.

Avui gairebé ningú amb cinc dits de front va a la font a omplir la gerra o la garrafa. L’única aigua «potable» és la de l’aixeta, convenientment amanida amb clor. O l’embotellada que es ven als comerços; curiosament, aquesta última, la que més es consumeix, prové dels aqüífers veïns del massís del Montseny, un paratge sense purins, però que les plantes embotelladores han convertit en un gegantí formatge gruyère ple de forats, després d’assecar la majoria de les fonts naturals i deixar els regants d’Arbúcies i voltants amb el cul a l’aire.

La tardor de l’any 1988, TVE va emetre la sèrie de sis capítols Som una meravella!, realitzada i protagonitzada pel grup teatral Els Joglars. El títol feia referència, en clau de paròdia, a l’eslògan de la Generalitat Som sis milions. Concebuda com un reportatge periodístic de ficció, la sèrie era una ferotge sàtira sobre aspectes crucials de la realitat catalana, basada en temes com la contaminació, l’atur o l’ensenyament públic. En un dels capítols dedicats a la contaminació apareixia un home remullant-se la cara amb aigua del Gurri (un afluent del Ter que passa per Vic) a la resclosa propera a la espectacular i centenària roureda del Cantarell. En la ficció (o potser no era ficció?), aquella aigua, carregada d’agents corrosius, tenia una virtut: deixava la cara sense cap pèl. Una manera senzilla i barata d’afaitar-se sense utilitzar sabó ni navalla. Amb aigua contaminada n’hi havia prou.

Vuit anys després, el maig de 1993, el Grup de Defensa del Ter va muntar una barberia virtual a la Riera del Sorreig. Sota un gran cartell que deia Barberia Puigneró, es va escenificar una afaitada col•lectiva aprofitant l’escuma de la riera contaminada. Durant la seva dilatada activitat reivindicativa posterior, el grup ecologista osonenc ha seguit utilitzat l’humor en diverses ocasions per denunciar greus atemptats contra el medi ambient.

A banda de la contaminació industrial provocada per les pelleries i alguna empresa tèxtil (moltes d’elles ja desaparegudes), tothom sap que Osona és, al costat d’alguna zona lleidatana i gironina, una de les comarques més contaminades per nitrats provinents dels purins de porc, amb uns índex molt superiors als permesos pels organismes oficials de salut pública.

Fa cinc anys va sortit a la llum un estudi que acabava d’arrodonir el desastre contaminant: la concentració desorbitada d’antibiòtics a les aigües de casa nostra. Aquells antibiòtics provenien de les aplicacions veterinàries que habitualment es fan amb el bestiar (sobretot porcs). Segons un estudi de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICREA), la contaminació per aquests agents era, a Osona, cinc vegades més elevada que a la comarca de la Selva. El mateix organisme concloïa que també hi havia zones rurals on es continuava bevent aigua directament dels pous i, per tant, la gent bevia aigua contaminada. Una de les conseqüències d’aquest consum era -i és- la resistència a aquest tipus d’antibiòtics, ja que el cos humà s’acostuma a la seva presència. La seva ingesta també pot provocar trastorns digestius.

Mapa de les fonts d’Osona i el Lluçanès contaminades per nitrats. [Font: GDT.]
Fonts contaminades

 Com cada temporada, a finals de gener, el Grup de Defensa del Ter (GDT) fa la campanya de recollida de mostres de les fonts d’Osona i el Lluçanès per analitzar-ne el contingut de nitrats. Ja fa més de 15 anys que diferents voluntaris i voluntàries es reparteixen els pobles i fan una visita a tres fonts de cada municipi. Després, les ampolles es porten a un laboratori que analitza les aigües.

Els últims resultats coneguts, corresponents a les anàlisi del 2019, indiquen que de les 137 fonts de la comarca d’Osona i el Lluçanès computades 17 no rajaven. Però la mitjana de contaminació en aquest període era de 76 mg/l de nitrat, significativament superior al contingut mitjà de l’any anterior, de 64 mg/l de nitrat. En aquest context, cal assenyalar que l’OMS determina que l’aigua està contaminada per sobre de 50 mg/l de nitrats i recomana no consumir-la a partir dels 25 mg/l. Segons obliga la normativa europea, cada quatre anys la Generalitat ha de revisar la contaminació dels municipis.

Seguint en aquesta línia alarmant, nou fonts van incrementat la seva concentració en més de 100 mg/l de nitrats. El pòdium de les més contaminades d’Osona l’encapçala la Font de Cassanell de Taradell, amb 457 mg/l de nitrat, més de nou vegades per sobre del que permet la OMS. En segona posició trobem la Font de Gallisans, de Santa Cecília de Voltregà, amb 396 mg/l de nitrat, i en tercera posició, la Font Salada de Gurb amb 342 mg/l de nitrat. També destaquen les fonts de les Cases d’Avall, de Gurb, i la de la Mare de Déu, de Manlleu, amb uns increments de 217 i 244 mg/l de nitrat, respectivament. En total hi havia dotze fonts que estaven per sobre de 200 mg/l de nitrat, és a dir, quatre vegades el permès per la OMS, mentre que al 2018 n’eren tres. A aquestes dades cal afegir-hi, que segons estudis realitzats els últims anys per la UB per encàrrec del Consell Comarcal d’Osona, el 80% dels pous d’aigua subterrània superen el límit permès en contingut de nitrats.

L’any passat, el Grup de Defensa del Ter va celebrar els seus 30 anys d’existència, tres dècades marcades per la denúncia i la lluita, però també per l’humor i l’amor al territori. Tanmateix, és evident que els resultats nefastos no obeeixen pas  a la casualitat: són un indicador de l’estat de les nostres masses d’aigua subterrània, contaminades especialment per l’elevat nombre de porcs de la comarca i els purins que se’n deriven.

El GDT avisa que aquest model, que tanta ‘riquesa’ ha aportat (en forma de nitrats?) “ara s’està escampant arreu del territori de l’estat espanyol, on està trobant molta resistència per part dels petits pobles, que veuen amb ensurt com els volen construir granges de milers de porcs en pobles de menys d’un centenar d’habitants. I en aquests pobles sabeu què diuen per agafar forces en la lluita? Doncs ben fàcil ‘No badem, no fem com Catalunya, que té el 41% de les masses d’aigua subterrània contaminades’. No deixem que construeixin les granges’”.

Omplir d’aigua els atuells ja no és segur de fa anys a mig país. [Foto: GDT.]
Coincidint amb les dades de les fonts contaminades, un informe del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis de la UVic-UCC i àrea ambiental del Museu del Ter sobre l’estat ecològic del El Ter i els seus afluents el Rimentol, el Meder i el Gurri, indica un considerable augment de la presència de nitrits, nitrats i fosfats. Els estudis també mostren deficiències greus a la plana agrícola i riu avall dels nuclis urbans de Vic i Manlleu, mentre el bosc de ribera es manté estable

L’aplicació d’adobs en excés, el trencament del clavegueram municipal de Manlleu i la poca dilució al Gurri de l’aigua tractada a l’EDAR en un any molt eixut, van fet minvar la qualitat de l’aigua en diversos sectors. El rentat dels camps de conreu és, segons el CERM, la causa més rellevant, malgrat no ser l’única, d’aquest increment. Per contra, en trams com el del Ter entre Torelló i les Masies de Voltregà o el Gurri i el Meder més amunt de Vic, aquesta contaminació no s’evidencia.

El resultat de l’estudi es basa en el mostreig de 10 trams fluvials, mesurats a la primavera i a l’estiu. D’aquests 10 sectors, quatre corresponen al riu Ter als termes municipals de Manlleu, les Masies de Voltregà i Torelló i, els sis restants, pertanyen al torrent del Rimentol i als rius Meder i Gurri, al terme municipal de Vic. Per dur a terme l’estudi es van mesurar paràmetres fisicoquímics, el cabal del riu, la qualitat de l’hàbitat fluvial, la qualitat del bosc de ribera i la qualitat biològica de l’aigua, fent servir macroinvertebrats aquàtics (escarabats, sabaters, cuques de capsa, larves de dípters) com a indicadors. L’informe conclou que la qualitat biològica de l’aigua és bona en set dels sectors analitzats, mediocre en dos i dolenta en un d’ells.

Pel que fa a la qualitat del bosc de ribera, l’estudi explica es manté estable respecte d’altres anys, a bona part dels punts analitzats. El punt amb una pitjor qualitat és el Meder al nucli urbà de Vic, amb un bosc de ribera pràcticament nul, malgrat que l’entorn mostra una millora progressiva amb les actuacions que des de l’Ajuntament s’hi fan des del 2008.

Per al GDT, les dades sobre la contaminació evidencien que les plantes de tractament de purins han estat un gran estafa: “Una estafa per a l’administració, perquè no han servit per gestionar correctament el desastre de la contaminació de les aigües subterrànies, una estafa pels pagesos, perquè no ha estat una fórmula viable ni sostenible de gestió dels purins, i una estafa per la ciutadania, perquè hem subvencionat les plantes amb els nostres diners, i encara tenim els pous més contaminats i vivim en una comarca amb quasi un milió de porcs”.

Tanmateix, pel Grup de Defensa del Ter, la situació actual de tancament de les plantes “no és una bona noticia ja que són evidents els perjudicis mediambientals que portaran els nous excedents de purins i les pèrdues de llocs de treball. Però la seva inauguració el 1999 tampoc va ser va ser una bona noticia com havíem denunciat per ser una solució insostenible mediambientalment i econòmica. Aquests 15 anys només han servit per augmentar la contaminació atmosfèrica i els riscs de salut per a tots els veïns: per permetre l’aparició de més granges amb ramaderia intensiva sense terres on aplicar els purins; per augmentar la cabana porcina de la comarca, i finalment per augmentar els nivells de contaminació de les fonts. En resum, s’ha continuat incomplint el principi de “qui contamina, paga”. Mentrestant a Osona hem pagat els 23,56 milions d’euros per portar aigua potable a les nostres cases”.

Té raó el GDT quan diu que que aquest fracàs és una oportunitat per aplicar la única solució real: “reduir la cabana porcina i trobar l’equilibri amb el territori. Una oportunitat per implantar solucions sostenibles de gestió dels purins, com per exemple el biogàs. Una oportunitat per dibuixar un nou model ramader que es basi en la qualitat i l’aliança entre productors i consumidors, no pas aquest model que importa pinso i aliment de Sud-Amèrica i exporta carn a Xina o Rússia. Tot plegat és una mostra més d’un sistema productiu amb peus de fang. Una gran oportunitat perduda per recuperar un món rural que vetlli per la terra i la seva salut”.

El panorama al sector de la ramaderia porcina no és gaire encoratjador. La cabana porcina catalana passa dels 7,5 milions de caps (un porc per habitant), sent Osona, amb 140.000 habitants, una de les comarques més saturades, amb prop d’un milió de porcs que anualment produeixen deu mil tones de nitrogen en forma de purins. La majoria d’explotacions no tenen depuradora i els excedents s’aboquen en els camps, es filtren al subsol i els nitrats van a parar a les fonts i als rius.

Fa dos anys, l’estiu del 2019, gràcies a l’empenta d’associacions ecologistes com el GDT, la Generalitat va publicar un decret de gestió de fertilització del terra i dejeccions ramaderes que comportava una moratòria absoluta de dos anys per a la construcció de noves granges i l’ampliació de la capacitat d’aquelles que estiguin situades en un dels 66 municipis amb un alt índex de càrrega ramadera. La majoria dels municipis afectats, 48, es troben a la Catalunya central, encara que a les comarques lleidatanes n’hi ha set. Sigui com sigui, el redactat final del decret, que inclou un règim sancionador per incompliments greus, no ha estat del grat de les entitats ecologistes, que han presentat al·legacions, però són pessimistes perquè estan convençudes de la seva inutilitat i temen que la Generalitat es plegui a les demandes dels grups de pressió del sector: els industrials porcins.

VÍDEO. L’electrificació de la Terra provoca les pandèmies de grip?

 

[Notes de Xavier Borràs.]

El 12 de març de 2020, en la Cimera de Salut i Drets Humans que es va celebrar a Tucson [Arizona, EUA], el doctor Thomas Cowan va dedicar els deu minuts finals de la seva intervenció a parlar sobre l’electrificació de la Terra i les pandèmies de grip.

Thomas Cowan és vicepresident de l’Associació de Metges per a la Medicina Antroposòfica i membre fundador de la Weston A. Price Foundation. Practica la medicina familiar holística a San Francisco [Califòrnia, EUA].

El doctor Cowan ha observat que després de cada nova fase d’electrificació de la terra apareix una pandèmia de grip a tot el món, que es correlaciona amb cada un d’aquests importants augments de les emissions de camps electromagnètics en la història recent del planeta. Cada pandèmia dels últims 150 anys coincideix amb un salt quàntic en l’electrificació de la Terra. Entre 1917 i 1918, es van introduir les ones de ràdio al voltant del món, anys de la gran epidèmia de grip espanyola.

Després va començar la Segona Guerra Mundial i amb ella una nova pandèmia a partir de la introducció dels radars per tota el planeta.

El 1968 es van llançar a l’espai gran quantitat de satèl·lits que emetien freqüències radioactives al cinturó de van Allen. Sis mesos després va tenir lloc una nova epidèmia viral, la grip de Hong-Kong.

L’últim gran salt electromagnètic ha estat el de les ones 5G, sis mesos abans que s’iniciés l’epidèmia del coronavirus. Aquest sistema no és compatible amb la salut.

L’Agència Internacional d’Investigació del Càncer (IARC) i el Consell d’Europa, entre altres organismes, fa temps que adverteixent dels riscos de l’exposició a radiofreqüències, així com de l’especial vulnerabilitat a aquesta exposició de les persones electrohipersensibles, infants, embarassades i persones d’edat avançada o amb malalties cròniques. El desplegament del 5G constitueix un temerari experiment sobre la humanitat i el medi ambient.

 

 

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Març de 2020

[Un report de Xavier Borràs.]

Al darrer lliurament d’aquestes Notes esparses…, les de febrer publicades al número 36 de La Resistència, sembla que ja intuïem —malauradament— tot el desastre, de caire quasi universal, que ara ens cau al damunt. Hi dèiem que calia «comptar amb la inquietant dosi d’histèria col·lectiva que comporta la ignorància sobre el propi cos, que s’aprofita per a esclavitzar la població en sistemes de salut pública que esdevenen coadjuvants d’una militarització de la sanitat que ni George Orwell hauria somniat en el seu 1984.»

Vam fer curt, evidentment, vist el que ha passat i el que, ben segur, passarà.

Por viral i repressió vital

També, en les Notes… esmentades, citàvem el pensament de Yayo Herrero —a qui, oh causalitats, també es refereix Maria Borràs en el seu article d’aquest mes— quan manifesta que «l’economia convencional està en guerra amb la vida. Quan va bé, la vida corre perill, quan entra en crisi s’intensifiquen els processos de despossessió, però és quan hem d’aprofitar per a respirar. O dit d’una altra manera, com pitjor, millor. Quant de forma més veloç es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».

La presentació de tota aquesta pandèmia, declarada a correcuita per l’Organització Mundial de la Salut —garant del capitalisme biomèdic i atiada pels mitjans de comunicació públics i privats, també, a cop de clic i de titulars manipulats, s’ha presentat tothora sota l’empara de diverses fal·làcies, com que:

  • els virus «maten»;
  • ens hem de confinar amb pany i forrellat perquè ningú no ens toqui;
  • es produiran milers de morts (molts més que qualsevol grip estacional);
  • cal combatre’l (amb tot el llenguatge paramilitar i policíac amb que han posseït la ment de la població.

Amb aquestes premisses, la por, el pànic, l’angoixa, l’ansietat…, no solament han comportat i comporten un estrès traumàtic en els individus, sinó que són el pròleg de futurs mals, pitjors que qualsevol virus. I tot plegat es produeix, justament, quan moviments com Extinció/Rebel·lió i altres que lluiten per revertir la crisi climàtica i ecològica prenien més embranzida. Per, anem a pams.

Per molt que la concepció dominant de la naturalesa, la que ens voler imposar els interessats en la lluita contra ella, sigui la d’un sòrdid camp de batalla ple de «competidors» als quals cal eliminar, el que ens mostra la realitat és una naturalesa d’una enorme complexitat on tots els seus components estan interconnectats i són imprescindibles per al manteniment de la vida. I que són les ruptures de les condicions naturals, moltes d’elles causades per aquesta visió reduccionista, mecanicista i competitiva dels fenòmens de la vida, les que condueixen a convertir la naturalesa desequilibrada en un veritable camp de batalla en què tenim totes les de perdre.

Si tenim en compte que la immunitat és un fenomen natural que compta amb els seus propis processos per garantir l’equilibri amb els microorganismes de l’entorn —tal com argumenta el doctor en Biologia Máximo Sandín—, la introducció artificial de microorganismes «atenuats» o parts d’ells en l’organisme, ¿no produirà una distorsió dels mecanismes naturals incloent un possible debilitament del sistema immune que afavoriria la posterior susceptibilitat a diferents malalties?

Respirem.

Cal pensar que les cèl·lules es van formar a partir de la unió de bacteris, segons la simbiogènesi postulada per Konstantín Merejkovski, que va desenvolupar la biòloga nord-americana Lynn Margulis. De fet, una gran quantitat del genoma humà és d’origen viral. Per exemple, el virus de la grip, un virus endògen (que és generat pel propi organisme), produeix un mecanisme de defensa davant l’estrès. Heu sentit a parlar mai de la grip de l’executiu? Després d’una setmana de treball amb molt d’estrès, quan arriba el cap de setmana, l’executiu es relaxa, el sistema immunitari es deprimeix i «agafa» la grip sense que ningú no l’hagi infectat o contagiat. La grip és un mecanisme de l’organisme que en avisa: calma’t, descansa, posa’t al llit una setmana, perquè no hi ha cap altra cura que aquesta (tret que tinguis l’organisme immunodeprimit i fet caldo).

Escriu Sandín en el text ja esmentat: «La guerra contra els virus engegada, fonamentalment, per les empreses que financen d’una manera creixent la investigació biològica «aplicada» (és a dir, amb fins comercials), s’ha convertit en un sense sentit totalment a esquenes dels coneixements derivats de la investigació “bàsica», és a dir, la veritable investigació científica. L’elaboració de vaccins (un altre gran negoci per a aquestes empreses) cultivant virus en embrions de pollastre o, les més “modernes», que utilitzen línies cel·lulars per al cultiu, són veritables fàbriques de virus híbrids (per no parlar dels vaccins «transgènics») els potencials perills poden ser d’una extremada gravetat.. I la tendència demencial de l’ús d’ «antivirals» per a tot tipus de malalties a les quals es diagnostica d’una forma espúria un origen viral, és un nou atac a components fonamentals de l’organisme, de la vida. Cada dia són més abundants les dades científiques que ens mostren que vivim literalment immersos en una inconcebible quantitat de bacteris i virus  que compleixen funcions essencials en tots els ecosistemes i que han complert papers fonamentals en els processos de l’evolució de la vida, i que el seu aspecte «patogen» és el resultat d’alguna desestabilització de les seves funcions naturals, és una guerra suïcida contra la Naturalesa. Una guerra contra nosaltres mateixos».

Les infeccions

El decurs que pot seguir una infecció depèn de la interacció dinàmica entre el sistema immune i el microorganisme infectant. Cal considerar que l’eficiència funcional del sistema immune de l’hoste en cada moment depèn de diversos factors: l’estat nutricional, l’ecosistema dinàmic de la microbiota mutualista, la predisposició endògena individual, el locus minoris resistentiae, el dinamisme homeostàtic constitucional, els factors psíquics, el moment personal, els hàbits tòxics nocius, els bioritmes… És d’esperar, doncs, que entre l’òptima competència immunitària i la immunoincompetència pugui donar-se inter- i intraindividualment tota una àmplia gradació de deficiències relatives en la immunocompetència.

A dia d’avui, un gran nombre de fets epidemiològics i d’evidències científiques indiquen —tal com assenyala el doctor Joaquim Nabona— que el fenomen més crucial de les malalties mediatitzades per agents microbians, el pas d’infecció a malaltia infecciosa (símptomes i signes expressius de la virulència i/o de l’antigenicitat del microorganisme) és un procés fisiopatològic bioenergètic que no es deuria pas a la virulència potencial de l’agent infectant identificable, sinó al grau de potència energètica de l’ADN mitocondrial dels immunòcits de l’hoste. El grau d’incompetència (energètica) immunitària que en un moment donat l’homeòstasi de l’hoste manifestaria localment seria la causa efectiva primària de l’eclosió d’energia de vida no humana, microbiana, en aquest territori, això és, del comportament dinàmic patogen de l’agent infecciós, del grau d’expressió dels seus gens de virulència, de la seva taxa de reproducció i consegüentment dels seus nivells d’antigenicitat.

En contra de la interpretació de les aparences encara prevalent, la causa primera, efectiva d’una malaltia inflamatòria infecciosa, aguda o crònica, no seria pas l’agent microbià infectant! Aquest intervindria sempre en un segon temps de la seqüència fisiopatològica de la malaltia en qüestió! De fet, l’agent infectant (bacterià, protozooari, fúngic, víric…) aïllable d’una malaltia inflamatòria seria un fenomen secundari microbià, l’activitat dinàmica patògena del qual s’iniciaria en un moment donat i en un determinat territori orgànic de resultes del grau deficient de dinamisme homeostàtic immunocompetent de l’hoste; per mitjà, ara, de la seva virulència i antigenicitat l’agent infecciós seria un cofactor necessari, però no causal primer, per al ple esclat del mateix procés inflamatori reactiu agut o crònic, en tota la seva expressivitat fisiopatològica i simptomàtica.

Però la realitat del mal, la ideologia de l’absurd, el capitalisme biomèdic, el poder polític i llurs interessos van davant la ciència que aspira al coneixement de la veritat: el progrés del reduccionisme ha fet que només es considerin els fenòmens «biomaterials». I es parteix de la falsa premissa de la uni-causalitat material, microbiana, reduïda a l’agent microbià aïllable —directament observable— de les «malalties infeccioses», la qual negligeix la deficient homeorresi dels immunòcits de l’hoste.

És, doncs, una concepció molt parcial de la multifactorialitat biofísica, bioquímica i microbiana de la causalitat en els ecosistemes dinàmics, reduïda a un fenomen material. Consegüentment, la hipòtesi de la uni-causalitat microbiana que s’aplica a les malalties infeccioses pot ser, en base als coneixements científics actuals, totalment refutada.

Tant de bo la bondat sigui contagiosa, com pregonen els joves d’Extinció/Rebel·lió. [Cartell: @XRebellionUK.]

Amor viral i llibertat

Però, mentrestant costa i costarà centenars de milers de vides humanes i ens aboca a haver de viure sotmesos en estat policíacs, militaritzats i repressius «per al nostre bé». Com diu Josep-Maria Fericgla en el seu web, «no escapa a cap mirada perspicaç l’aclaparadora maniobra internacional subjacent en el confinament, els milers de milions d’euros que està guanyant la indústria farmacèutica i les lleis que s’estan aprovant per a reduir a un mínim insospitable la llibertat de la societat».

De fet, passi el que passi, cap virus no aturarà la crisi climàtica, de manera que cap virus no aturarà la rebel·lió —que, potser, és el que es pretenia.

Ara mateix, podem triar ser víctimes de la por i del trencament de les nostres societats o bé podem triar donar suport a les nostres comunitats per a mantenir-nos més forts que abans i optar per l’amor i empatia, que no pas per la desconfiança i la por.

Tots els fenòmens són de la naturalesa de la impermanència i aquest crisi sistèmica no durarà per sempre. No tingueu por! La por afecta la vostra immunitat i us deixa més vulnerables.

Com diu un meu mestre, tot està canviant i així també les nostres vides. Aquesta transició serà difícil per a molta gent. Tanmateix, el que passa no ha estat inesperat: massa missatges no han estat escoltats; assa violència, massa agressivitat, massa egoisme.

Les coses canvien en un tres i no res —i ara estan canviant en un obrir i tancar d’ulls. Els ensenyaments per a un nou món s’estan manifestant davant els nostres ulls. És hora que més i més gent prengui aquests ensenyaments que hem après i ensenyi a més i més gent com usar-los, per a desvetllar el seu poder i ajudar a la gent a elevar les seves percepcions en el cor, per a desenvolupar la compassió, i l’acceptació (que no el conformisme).

Vivim el moment present i tinguem confiança.

Estigueu bons!

 

La Taula

 

A Barcelona hi han aparegut cartells de venda de la taula de diàleg. [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Nan Orriols.]

Parlem d’autodeterminació. Parlem de referèndum. Parlem de democràcia. Parlen dels quaranta punts (o vint) del president Mas. Parlen de pagar un deute de fa deu anys. I parlem, sobretot, de continuar parlant. Perquè, si parlem, el temps passa i passa i no cal concretar res. Perquè, si parlem, és que estem negociant; i això és molt bo, perquè reconeixem el problema. I és per això, que parlem; això sí, sempre en el marc de la llei.

I diuen, sí, diuen diuen, que es reuniran cada mes perquè el fet de reunir-se i parlar és molt convenient, perquè el PP no parlava i «nosaltres, sí». I parlarem de suavitzar la repressió i de recuperar competències robades. D’un estatut semblant al que es van carregar els corruptes jutges del Tribunal Constitucional. Sí, els que anaven als toros. I què més? Us sembla poc obrir un diàleg que és una oportunitat? Sí!, «una oportunitat», diuen els d’ERC. La Marta Vilalta vol aprofitar l’oportunitat.

Un senyor amb cara d’emprenyat insulta els que no volem la taula, ni rodona ni quadrada. Diu: «Com és que no voleu aprofitar l’oportunitat?». És un senyor dels Comuns de la senyora alcaldessa Colau, un senyor del Sr. Iglesias que aplaudeix el rei, un senyor que diu que és progressista; sí, tant, que no creu ni en la democràcia ni en l’autodeterminació.

[ÀLBUM DE FOTOS] Temps de viatges: coronavirus

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Text i fotografies de Nan Orriols.]

Avui que, degut al coronavirus, no podem viatjar, a molta gent de les generacions del consumisme de mentides els costa acceptar-ho. Els governs, trastocats, volen fer més grans els aeroports amb l’obsessió inútil i estúpida de globalitzar el món perquè el cervell del primat que som nosaltres esclafeixi i ens convertim tots en alumnes capats de totes les universitats, per fer-nos acceptar la tecnologia com un bé gloriós que substitueix fins i tot el pa amb tomàquet.

Dic que, en temps llunyans, organitzàvem viatges, tots disfressats, fins a la riera Major de Vic —riu de truita i cranc de finíssima carn, avui claveguera suau. Visitàvem el matadero municipal i, acompanyats de l’immens pintor i escultor Tiua i senyora i d’amics vestits de matalassos, ens rentàvem els peus a la bassa de l’escultura de l’insigne pintor i escultor vigatà Enric Pladevall.

A les fotos hi veureu l’Il·lustríssim Senyor Tati Furriols, Creu de Sant Jordi, i l’antigelat Sr. Jijonenco, finalment rendit a la tradició familiar. L’àlbum és perquè la meva senyora perruquera de Manlleu entengui que sense avions també es podia viure, i segurament vivíem per viure, i no com ara, que la meva perruquera viu per anar amb avió.

La festa immensa era una bicicletada, amb bicicletes sense bateria i sense Decathlon. Senyor Toni Coromina: mil perdons avui per fer de cronista d’aquests temps que només el coronavirus pot fer tornar. Visca la República i que mori l’educació!

La història del paisatge al turó del Carmel i al Park Güell

El Park Güell, d’Antoni Gaudí, en una imatge actual. [Foto: arxiu LR.]
[Un report de Clàudia Masó, Albert Ruíz i Laura Vidal.]

Geoarqueologia, arqueologia del territori i del paisatge

Introducció

Aquest treball consisteix en un estudi regressiu de la zona de Vallcarca i del Carmel.

La metodologia emprada per a poder-lo realitzar ha consistit en primer fer una recerca cartogràfica de la zona i a partir dels mapes seleccionats fer una restitució per determinar la seva morfologia i identificar la toponímia, si hi ha. A més, hem consultat documentació escrita de diverses èpoques per a complementar la cartografia. Per trobar informació de les èpoques on no hi ha fonts escrites o cartogràfiques, hem buscat a la Carta Arqueològica el diferents jaciments localitzats fins ara en aquesta zona.

Amb tota aquesta informació ens disposem a fer una reconstrucció històrica del paisatge i d’aquesta manera veurem la interacció entre els diferents humans que han trepitjat la zona i el seu entorn al llarg del temps.

Presentació topogràfica i toponímica de la zona

La zona que hem analitzat en aquest treball és Vallcarca, encara que ens hem centrat en l’àrea del turó del Coll i el seu voltant. Al llarg de la història, aquesta zona ha set un punt clau d’interacció humana, es a dir, s’ha utilitzat des d’espai d’habitat a explotació de la terra i inclús, en època contemporània, per fer obres arquitectòniques monumentals.

Des d’època ibèrica fins a l’actualitat, l’ús d’aquest espai ha sigut molt variat i ha generat canvis morfològics importants. S’han creat camins de comunicació, s’han conreat les terres, plantat arbres, explotat mines, recursos fluvials i creat assentaments dalt els turons. Tots aquests esdeveniments es van anar repetint o innovant al llarg del temps i deixant constància tan en les fonts escrites, el relleu o en la toponímia.

A partir dels anàlisis que hem fet a classe com en el treball de camp, a més d’haver buscat informació, hem pogut identificar moltes d’aquestes zones i esbrinar de quina manera es va utilitzar la zona del turó del Coll al llarg dels anys.

De la mateixa manera que la topografia del terreny ha canviat durant el transcurs del temps, la toponímia també. El problema és que per saber els canvis toponímics de la zona al llarg dels anys hem de recórrer a les fonts escrites i, d’aquestes, només en tenim des de època Medieval.

Mapa geològic de la zona

En aquest mapa és pot apreciar la geologia que te la zona de Vallcarca i el Carmel, la qual és molt diferent a la del pla de Barcelona. En termes generals, podem apreciar que hi predominen quatre tipus diferents de formacions geològiques, les quals són: Sf, Caps, SDc i ÇOrp. Aquestes formacions, segurament, varen afavorir les explotacions que es van dur a terme al terreny durant el llarg de la història.

Mapa geològic superposat al mapa topogràfic de la zona de Vallcarca i el Carmel. [Font pròpia a partir de: http://www.icc.cat/vissir3/.]

Principals moments de transformació paisatgística

Usos del sòl

A partir de la documentació escrita es pot veure que ja des d’època Medieval hi ha una preponderància per conrear vinya per a la producció d’aiguardent. La cartografia de finals del segle XVII i principis del XVIII mostra que els camps de conreu obert es localitzen a la vall. Les fotografies aèries del 1923 i el 1947 mostren evidències de terrasses de conreu de vinya.

Ens els mapes es mostren les evidencies de terrasses (a quins turons) però degut a la urbanització no es permet veure els cultius de camp obert però gracies als mapes del segle 17 i 18 podem veure com estava estructurada la parcel·lació del territori en època romana. L’objectiu d’aquesta centuriació era reestructurar el context agrari i crear les condicions necessàries per la seva explotació a partir de les villae que eren les unitats bàsiques agro-ramaderes. A la ciutat de Barcinoaquesta centuriació es va realitzar a la plana. L’actual Travessera de Gràcia és una antiga línia divisòria de parcel·lació.

Posteriorment, en èpoques més recents, questa zona s’ha anat urbanitzant poc a poc, fent desaparèixer els camps de conreu. Tot i així es conserven boscos i parcs als turons.

Recursos naturals

Aquesta àrea ha estat explotada des d’èpoques molt antigues per la seva diversitat de recursos que ofereix. Un d’aquests recursos és la mineria ja que s’han localitzat diverses mines de ferro a la zona com les Coves den Cimany i les mines de Can Xiroi. Ja en època ibèrica aquestes mines estaven en actiu, atès que s’han documentat escòries que daten d’aquest període. Un altre dels recursos que ofereix la zona són boscos i tot el que comporten. Avui dia la presència d’aquest recurs al Carmel i a Vallcarca és mínima respecte a etapes anteriors. Tot i així, a partir de l’anàlisi de la cartografia del segle XVII i XVIII, ja es pot veure com en aquests dos segles hi ha zones desforestades. A més, per fer possible la creació de terrenys per cultivar és necessària la desforestació amb l’objectiu de guanyar espai. Per tant, aquesta pràctica es podria dur a terme en èpoques anteriors atès que amb la fonts escrites d’època medieval estudiada s’esmenta al possessió de terres.

Per aquesta zona passen moltes rieres. El recurs de l’aigua servia principalment per regar els cultius i per abastir les necessitats diàries i extraordinàries de les societats que hi havia a cada període històric.

Elements antròpics

Al no tenir evidències de transformacions antròpiques en èpoques ibèriques i romanes no podem saber el tipus de transformació que va patir el terreny. Encara que no tinguem aquestes evidències com en èpoques posteriors, podem suposar que tan en època ibèrica com romana, es van desforestar boscos pel cultiu. El que si sabem és que quan els romans es van assentar a Barcino van construir viles romanes com per exemple Can Cortada. La transformació més notòria en època Medieval és la construcció del Monestir de Santa Maria del Coll i ja entrant en època Moderna, tenim constància de la creació de varis masos i masies. Finalment, en època contemporània es va construir el Park Güell i es van explotar les canteres per a la realització d’aquesta obra arquitectònica d’Antoni Gaudí.

Respecte a les xarxes de camins, les primeres evidencies de les quals tenim constància al mapes són: el Camí del Coll, el del Carmel, el camí d’Horta, el de les Tres Creus i la Travessera de Gràcia. Algun d’aquests aniran canviant el seu nom al llarg de les diferents èpoques. No tots ells han arribat a vertebrar camins actuals, com el camí de les Tres Creus que desapareixerà. La urbanització dels camps motivarà la creació de nous camins que aniran unint-se per arribar a formar xarxes viaries i així unir diferents nuclis urbans.

Principals fases de construcció paisatgística i principals transformacions documentals en el sector

Per a estudiar les diferent transformacions i construccions paisatgístiques, hem fet un estudi regressiu de la zona. A l’hora d’explicar els fets succeïts, ho farem de manera cronològica, començant per la més antiga, és a dir, la Iberica, fins arribar a la més recent, època contemporània.

Ibèric

A partir de la informació proporcionada per la Carta Arqueològica de l’ajuntament de Barcelona es veu que els jaciments ibèrics es localitzen a dalt dels turons. El fet d’assentar-se dalt del turons es propi de les societats ibèriques per tenir un major control del territori, també per els recursos hídrics i metal·lúrgics de la zona.

En el Turó del Carmel s’ha fet una intervenció i s’ha documentat una necròpolis ibèrica vinculada, molt provablement, al poblat situat al Turó de la Rovira. Al turó del Putxet també s’han trobat restes ibèriques. Hi ha evidencies de desfetes de mineria de ferro prop de les coves d’en Cimany que ens fan pensar en una possible mineria ibèrica.

Romà

Veient la Carta Arqueològica de l’ajuntament de Barcelona, es pot apreciar l’absència de jaciments d’aquesta cronologia a dalt dels turons, mentre que es documenten d’altres a la costa, com l’antiga Barcino amb la seva muralla, situada a l’actual Ciutat Vella. En aquest període sembla que hi ha una tendència a assentar-se a la plana de la ciutat i més a prop del mar.

El jaciment més proper a la zona estudiada es troba situat a l’actual Hospital de Sant Pau, al Guinardó. És un jaciment iberoromà i alt imperial. Un altre jaciment és la vil·la de Can Cortada que confirmaria la presència d’una estructuració i una explotació agrícola. Tot i això, a partir de dades paleoambientals i arqueomorfològics s’ha pogut interpretar que una part important de la plana de Barcelona es dediqués a les pastures. A més, és probable que en època alt imperial aprofitessin els recursos que oferien els turons com la extracció minera i la fusta.

Medieval

Amb els escrits del segle XI veiem que el terme municipal d’Horta ja existeix. Es documenten camins que van des de el Portell fins a la Barcelona medieval. La producció agrícola d’aquesta zona era la vinya.

Al 1098 s’esmenta la presència del Monestir de Santa Maria de la Font Rúbia. Aquesta rep el nom atès que la funden al costat de la Font.

Al segle XII se segueixen esmentant camps i vinyes al voltant de Santa Maria de la Font Rubia, així com una zona de bosc. Un altre document del mateix segle esmenta la presencia de unes mines de ferro prop del monestir. Molt provablement aquestes són les mines de les coves d’en Cimany. A un document de l’any 1164 es menciona el Coll del Portell i el Puig Aguilar, que correspon al turó del Coll o del Carmel. A més apareix el topònim de Coma Martina que considerem que pot ser el Turó de la creuet del Coll o el turó d’en Cimany. Es cita també, el camí que va del Portell a Horta.

En un document del 1195 queda reflectit el canvi de nom de Santa Maria de la Font Rubia per el de Santa Maria del Coll. Suposem que aquest canvi també influí en el topònim del mont Aguilar per el del turó del Coll.

Passats 60 anys, al 1255, hi ha un document on es torna a esmentar el topònim antic del monestir. Entenem que li tornen a canviar el nom a Santa Maria de la Font Rubia. Al turó del Coll també li canvien el nom per el de puig de la Font rubia.

A principis de segle XV apareix el topònim de Coll dels Manetes, el qual podria ser el turó d’en Cimany. Per altre banda reapareix el topònim de el Coll del Portell el qual diu que esta sota domini del monestir de Santa Maria de la Font Rubia o del Coll. Això deixa una clara evidencia dels dos noms que tenia el monestir. L’activitat agrícola de la vinya segueix present.

Al 1436 s’aprecia l’evolució del topònim de Coll de Manetes a Coll de Menors.

A un altre document del mateix segle, esmenta la presència de camps de vinya prop del Coll del Portell. Aquestes poden ser les terrasses que es veuen en les fotografies aèries del 1923 i 1947, així com en el mapa de 1933.

Al 1442 es redacta un document on deixa altre vegada evidenciada l’evolució del topònim del Coll de Menors a Coll de Maneres.

En un capbreu escrit l’any 1498, moment de transició d’època Medieval a Moderna, s’anomena el puig de la Font Rubia. Aquest fet deixa en clara evidencia que el monestir tenia els dos noms mentrestant que el turó del Coll es va tornar a dir el puig de la Font Rubia.

En tots aquest documents medievals es menciona la vinya. Això es fa pensar que va haver una desforestació per a poder fer els camps de conreu. Tot i així no descartem la presència de boscos, aquest que es una font de recursos molt necessària.

Modern

Aquesta època es caracteritza per les construccions de tipus masia, com per exemple Can Toda. En el coll del Carmel, antigament anomenat Coll del Portell, l’ús agrícola d’aquesta zona està documentat i, segurament, estaria dedicat exclusivament al conreu vinícola.

Contemporani

La documentació escrita ens aporta la informació que durant el 1891 el camí que anava de Vallcarca a Horta va ser eixamplat 4,20m. L’etapa que va des del finals del segle XIX fins a inicis del XX, es veu alterada per l’expansió del Modernisme. Aquesta zona fou escollida per construir-hi l’espectacular obra, anomenada Park Güell, d’Antoni Gaudí.Aquest va ser construït entre el 1900 i el 1914 per encàrrec de l’empresari Eusebi Güell, i inaugurat al 1926. Aquest parc s’ubicaria a la vessant meridional del turó del Carmel.

L’obra arquitectònica d’Antoni Gaudí, va modificar el paisatge de forma exponencial causant així una gran desforestació a la zona. A més d’aquesta desforestació el paisatge es va veure alterat per les construccions de la plaça del mirador, les columnes del viaducte, la gran escalinata, entre d’altres.

Al 1915 ja tenim constància que el camí del Carmel ja era una carretera.

Conclusions

Després d’haver analitzat aquesta zona i documentat els diferents canvis paisatgístics, podem veure com aquests van ser causats principalment per l’explotació agrícola i minera en tots els períodes i, sobretot, en època contemporània, per la construcció del Park Güell i les carreteres que, amb el creixement de la ciutat, es va haver d’urbanitzar la zona. Aquesta urbanització va comportar la construcció de carreteres per la necessitat d’estar ben comunicats.

Com hem esmentat anteriorment, amb el pas del temps, tan la topografia del terreny com la toponímia han canviat. Respecte aquesta última, veiem una clara preservació dels topònims llatins, com la Font Rúbia, que ve del llatí Rubea, per les característiques que tenia aquesta. També l’evolució del nom del Turó de les Tres Creus, el qual es va començar a dir Turó del Menors, després Turó de les Manetes i, finalment, el nom actual. L’altre topònim que ha canviat al llarg del temps és el del Monestir, el qual sempre oscil·lava entre dos noms, Monestir de Santa Maria de la Font Rúbia o Monestir del Coll.