A la carrera, un professor de poesia anglesa ens va dir que la negació del món material és pròpia dels bojos. El mateix professor que també ens va preguntar «Per què escriure un poema d’amor si mentrestant pots estar cardant?». Suposo que el tipus de bogeria de la qual ens parlava seria la d’un personatge com Don Quixot, que Kundera afirmava que era verge. Que em recorda el Goethe que en va ser, de verge, fins als quaranta anys.
Jo en dec ser, de boja, després de força anys d’existència, sense tenir massa por de la solitud, tan necessària per poder viure acompanyada, ni de mostrar horror vacui en els meus dissenys minimalistes, en el meu capteniment, en la meva personalitat.
Com es manifesta això? Potser en el fet que sempre he cregut que la millor manera de posseir una obra d’art no és tenint-la penjada a la paret de casa, ni fotografiant-la d’esquitllentes en un museu, ni tenint-la impresa en un paper. L’únic que ens cal és saber veure-la, entrar-hi espontàniament, que deia Espinàs, fer-ne una lectura que quedi sempre en el teu interior.
Per això també, haver vist la pel·lícula d’un llibre, saber-ne el final, o que te ‘n facin spoilers, no fa pas que els autèntics lectors deixin de desitjar llegir l’obra que n’és a l’origen. Perquè sempre vols saber-ne més, del que estimes.
Recordo d’haver llegit El llibre del desassossec, de Pessoa, amb deler mentre el tenia agafat de la biblioteca, i en com el vaig abandonar un cop l’havia comprat. Així passa quan et tenen, que deixen de voler-te, sempre he pensat. Sobretot si ets dona.
De la mateixa manera, jo estimo molt, i encara més i tot, quan faig meus els versos de Margarit:
«Estimar és ser distant,
l’amor és ser estranger.»
Perquè això és darrere tot el que sempre he escrit, és allò que em mou, el que crec amb vehemència, alhora que amb matisos. Cadascú és sempre cadascú.
Helena Bonals Barberà neix l’any 1971 a Manresa. Poc temps després comença a viure a l’Hospitalet de Llobregat i estudia fins als catorze anys a l’Escola Betània Patmos i després a l’Institut Boscà de Barcelona. Cursa Disseny Gràfic a l’Escola Elisava i a continuació Filologia Anglesa amb menció en Filologia Catalana.
Des del 2010, treballa com a tècnica auxiliar a les biblioteques de l’Hospitalet, primer a La Florida i, d’ençà de 2013, a la Tecla Sala. A banda de les tasques pròpies de la feina, elabora una guia de lectura de Charles Baudelaire i una de Paul Valéry, dissenya centres d’interès per aconseguir que els usuaris s’emportin en préstec els documents, condueix clubs de lectura i fa de jurat al certamen poètic Andreu Trias.
Ha publicat diverses autoedicions de poesia —L’important és la rosa (2018) i 73 anys 37 planys (2019)—, aforismes —La llibertat és una biblioteca (2018)—, interpretació fotogràfica —Jo em crec el que passa en una imatge: Vicenç Lafebre vist per Helena Bonals (2016)— i interpretació d’El quadern gris, de Josep Pla (Ara Pla, 2022).
Tot i que el porró ens l’hem fet nostre tal com diu el refrany, «Qui el porró no sap alçar, no és bon català», no es coneix exactament quin n’és l’origen.
Joan Amades (1890-1959), etnòleg i folklorista, situa l’origen del porró en una mena de copa amb forma de banya com la que es veu en el Tritó romà. Els romans tenien el costum de beure en una banya d’animal, tant la feien servir de got com per beure a galet i sembla que d’aquí va aparèixer el porró, una fusió entre un got i una ampolla. El mot porró podria derivar-se del llatí porrum, que vol dir all porro, recordant la forma que té aquest all en forma de bulb.
Comenta Amades que cap al 1908 els esperantistes catalans van enviar un porró als de la Sorbona de París i la sorpresa «no tingué límits; tothom qui tractà de beure es tacà i l’admiració fou gran quan el nostre company va refilar una tirada. El porró fou posat al lloc de més distinció i de més honor de l’entitat».
Continua Amades. «És costum de mesurar el temps que dura una tirada de vi. Hom sol servir-se de cançons adients al cas i molt xiroies. Així que hom agafa el porró, els companys, a cor, es posen a cantar; quan arriben a la darrera nota, el qui beu ha d’abaixar el porró, cedir-lo al seu company i afegir-se de seguida al cor, que reprèn la canç».
Hi ha documentada una cançó, el «Ball del Porró», de la qual n’ha fet una versió actual el grup Randellaires. Amades descriu al Diccionari de la Dansa i al Costumari un ball del porró a Torelló, a Sant Feliu de Torelló i a Sant Pere de Torelló en el qual un noi dansava amb un porró al cap i una noia se li apropava amb una coca, en menjaven i el noi li oferia un traguet, sense deixar de ballar i sense que caigués el porró! Tot seguit sortien més noies, fins que s’acabava el vi…, o el porró queia.
Antigament, es feien tant de vidre com de terrissa, el més antic és de vidre, data del segle XIV i es conserva al monestir de Santa Maria de Poblet.
Al segle XVIII a Catalunya hi havia una gran producció de porrons de vidre, arribant fins i tot a competir amb el cristall de Bohèmia; per això era considerat un objecte de luxe. Més tard, al segle XIX la tradició de beure amb porró va passar al món de pagès. A totes les cases hi havia un porró ple de vi per a quan hi arribava la gent del camp amb set. A començaments del segle XX en qualsevol llar catalana hi havia un porró. La gent comprava el vi a granel i el consumia amb el porró.
A l’N-II, al pas per Abrera, hi havia uns quants restaurants de carretera en què paraven a dinar els camioners i, també, els turistes que anaven a visitar Montserrat. Era costum oferir vi de franc al viatger que pogués aixecar el porró amb una mà. En principi, només hi havia un hostal que tenia un porró a la porta amb aquesta oferta. Molt aviat un altre local va posar-hi dos porrons i un altre es va fer famós, com el restaurant dels Tres Porrons. Fins i tot n’hi va haver un altre amb quatre porrons. Aquesta tradició es va perdre amb la construcció de l’actual A-2, els vehicles ja no passaven per l’interior de la població i de mica en mica es va perdre aquest costum.
Hi ha uns quants refranys adreçats al porró: «Beure amb porró, no fa senyor“. “Qui beu amb porró no beu tant i beu millor» o… «Qui amb porró beu son vi, bevedor fi».
Tornant a Joan Amades, comenta els tipus de porrons amb els seus respectius noms: quan el porró passa de dos litres de capacitat se l’anomena porrona, porró de taverna, porró garber o porró segador per dur al camp dins un cistell amb palla o sense; porró pescador, amb la base molt ampla per a evitar que es tombi fàcilment; el porró valona per l’acabat pla del broc gros com la forma de les ales d’un barret; el porró valencià, amb el coll recte i el galet molt corbat; la panxa saragossana o porró aragonès, el porró de coll tort…
Finalment, cal comentar que la decadència del porró s’inicia als anys seixanta amb l’aparició del plàstic, que arracona el vidre gràcies a una més gran resistència. La popularització del consum de vi embotellat contribueix, finalment, que el porró perdi terreny.
Assegut en un banc, més que un banc
és una biga rautada pel temps
i la intempèrie que fa de banc,
penso, si n’ha escoltat de pensaments!
Pensar, diu un meu amic, home de teatre
amb més de quaranta anys dalt l’escenari,
pensar és una cosa massa seriosa
perquè qualsevol ximple ho faci sense
pensar. Ningú es posaria a tocar
el contrabaix sense saber-ne, en canvi
tothom pensa que sap pensar i pensa
sense cap mena de raonament,
i penso que té raó. Mentrestant
fugen del Montseny les darreres llums,
tanco els ulls i m’enfonso en l’harmonia
de pensaments que m’envolten i penso.
L’Ulisses (és un nom fictici, perquè em recorda el personatge de Benejam, del TBO) és un urbanita de vacances que mai no abandona els seus hàbits quotidians: al matí es dutxa, es pentina i s’impregna de colònia i amb la tovallola a l’espatlla baixa a la platja a trenc d’alba, un xic després que jo, decidit a submergir-se a l’aigua calma del matí.
L’oratjol que baixa per la riera anuncia de lluny la seva presència i jo procuro posar-me a contravent per salvar les meves neurones de l’ofensa olfactiva. El meu cervell reconeix la flaire però és incapaç de relacionar-la amb l’entorn, no obstant, de cop i volta es desgranen en la memòria olors i emocions antigues, oblidades durant dècades…
Diu Sebastià Serrano que l’olor és com una papallona per a la memòria i per això en podem esperar qualsevol cosa.
Es veu que el que en diem cèl·lules olfactives en realitat són neurones que connecten de manera immediata, sense filtres, amb l’amígdala i amb l’hipocamp. Les emocions es guarden a l’amígdala i els records a l’hipocamp, i quan connecten neix la memòria olfactiva. L’efecte magdalena de Proust, en diuen.
Em retorna el record d’aquestes cales quan de matinada i al vespre hi recalaven els sardinals, els llaüts, els bots i els gussis. La fortor del peix malmès llençat a la sorra, la fetor de les xarxes esteses, l’olor de sèu que el paler* unta als parats* per avarar amb el palanqui* les barques a la sorra, les clovelles de garoines i musclos vora una foguera ofegada amb aigua de mar, les pells de meló consumides pel sol i les mosques, algues, un cassó de quitrà o de pega en el focarrí d’un pescador que calafata la barca, i les alenades de perfum de resina de la pineda.
Flairo l’entrada de la casa amb els forcs d’alls i cebes i el blat de moro penjant d’aspres, el soll del porc, el galliner, l’agror de vi vessat al celler i el lluquet cremat a la bóta.
A l’eixida l’hort, la cort d’un parell de vaques, la quadra del cavall i el femer.
Passant pels carrers floten perfums de sofregit confitant-se a la cassola, llenya cremant a la llar, de taps de suro en grans coves que les dones i la canalla triaran. La suor d’un cavall i l’escafarlata* del carreter, la userda dallada i la femta escampada pel carrer que algú recull per a l’hort regat amb mesquita.* El perfum de les tomaqueres i les argelagues i lletsons pels conills a la falda del davantal.
Les olors estimulen els records amagats en els meandres de la memòria. Cada època de la nostra vida fa una olor i tots tenim el nostre Du côté de chez Swann: el guix i la tinta de l’escola, el sabó de coco i el xampú de brea, la classe en un dia de pluja, la càmfora dels mundos*, el resclosit de la tenda de l’acampada al matí, la noia del primer petó, la caserna, el cinema de poble, l’olor de por del meu pare, detingut a comissaria per parlar en català al tramvia, les olors embriagadores del paper antic de llibres descosits, pergamins i tintes del Conservatori de les Arts del Llibre, la de cal barber i la de caliquenyo, pota, cafè torrefacte i anís del Mono del casino, la bassa dels capgrossos… Olors inseparables del record, records inseparables de les olors.
Obro els narius i ensumo com un llebrer. Res, fins que a la platja, un home amb la barca sintètica, just li dona fusa* que escalfa el motor que fumeja, un camionet de l’ajuntament, elèctric i sostenible, neteja del passeig els pixats dels gossos dels estiuejants amb aigua a pressió i detergent amoniacat. La colònia de l’Ulisses posa la nota grotesca a la ferum ambiental.
M’entristeix aquest país, aspirant fracassat a l’asèpsia, inodor, higiènic, sostenible i insuportablement fastigós i estèril. Els extractors de les cuines purifiquen el fum del sofregit, les depuradores esterilitzen l´aigua que vessa a un mar on ja no hi ha musclos, ni crancs, ni algues, ni garoines per podrir-se a la platges, estimem gossos humanitzats i els animals que hem fet fora de casa són confinats en macro granges automatitzades, els comerços aromatitzats per confondre els nostres sentits i estimular el consum.
L’olor és el sentit de la supervivència i de la reproducció, però sembla que ha passat a ser secundari en un món envaït per la imatge i el so. Ens desodorem i purifiquem el cos amb súper aliments embolcallats amb plàstics en atmosferes protectores i malgrat la nostra por i les nostres precaucions, viurem estèrils i morirem plastificats. Ho explica magistralment el professor i catedràtic Enric I. Canela en aquest article.
Conta la malaurada història del transatlàntic RM Titànic (abismat durant la nit del 14 al 15 d’abril de 1912) que els vuit membres de l’orquestra Wallace Hartley Band van continuar tocant llurs instruments als salons de primera classe mentre el vaixell s’enfonsava (no en va sobreviure cap, per cert). M’ha vingut al cap la imatge del Titànic aquests dies que el «procés» kafkià dels soi-disants independentistes arriba al fons del tot, com els músics del Titànic, ara tractant que la gent senti, i escolti, la rocambolesca peça d’un «concert» (econòmic) que Esquerra ven a la seva militància (la meitat de la qual viu de la morma de les paguetes, la Cosa Nostra) per a fer president de la Generalitat Salvador Illa, ultraespanyolista i ultracatòlic capdavanter de la sucursal dels neofalangistes del PSOE al nostre país.
Si algú hagués dissenyat l’estratègia (i la tàctica) que ens han menat fins aquí, fins aquest finis cataloniae, no ho hauria pogut fer millor per acabar amb la lluita per la llibertat. Tots i cadascun dels «músics» han fet el seu paper, sigui de cagacalces (mentre abrandaven la «massa»), sigui d’amorosos rosegaaltars; tots han actuat pel bé sempitern d’Espanya. Ara, que teníem l’oportunitat que solament governés la tropa unionista d’«esquerres» (els neofalangistes que dèiem, inclosos els perniciosos Comuns, amb el suport del PP), a la ‘pobra’ exiliada Marta Rovira, retornada expressament per aital fet, no se li acut cap altra facècia que fer president un dels cacics del 155. A canvi de què: doncs, a banda de la continuïtat de la Cosa Nostra, també pel xantatge via enregistraments del programa espia Pegasus que els té a tots, totes i totis agafats per l’ouera.
Mon pare, ben jove jo, ja ens explicava que el que li caldria arrencar d’una vegada per totes a la política catalana era la «crosta del franquisme», és a dir, la insuportable ferum de la mediocritat, els endollats, els alcavots i encobridors de tota classe i condició, suportats per les nissagues familiars i adlàters, que solament aspiren a perpetuar el seu poder per a entorpir, anorrear (o subvencionar i fer callar) qualsevol camí que no sigui el de la submissió al capital i l’Estat.
Evidentment, la crosta no solament no ha desaparegut sinó que s’ha estès per totes les capes de la societat i ha produït una raça d’escurçons que, a través dels partits (instrumentals), perpetua llur poder i estén la malura, finalment, entre els més joves i suposadament abrandats (tots els partits, fins i tot la CUP o AC, que també xumen de la mamella pública…, sí, Puigdemont inclòs, tot i la legitimitat que encara intenta preservar).
Amb tota aquesta mala peça al teler, sentir l’admirat (cantant) Lluís Llach (president de l’ANC), somicant que estiguem alerta i a punt (per si Esquerra fa president el corrupte Illa). I jo em pregunto: alerta i a punt per a fer exactament què: prendre el poder?; apallissar els dirigents que ens han dut fins aquest atzucac?; adquirir tiracòdols i pistoles d’aigua?
L’aviació era un element determinant per la batalla que començava avui, tant per defensar la ciutat, com per dominar-la, el que la convertia en un altre dels punts més cobejats pels dos bàndols. Estava separada en dues bases situades a dos indrets diferents que conformaven la força aèria de l’exèrcit espanyol a Catalunya. A una i l’altra es vivia una situació del tot oposada.
Una era l’anomenada Aviació Militar, al parc d’aviació del Prat, a pocs quilòmetres del centre de la ciutat, sortint per la plaça Espanya. L’altra, l’Aeronàutica Naval, era la força aèria i naval, és a dir, els hidroavions, i es trobava al vell edifici de l’Escola Nàutica de Pla de Palau i a uns tallers dels molls.
Aquí és on havia d’amarar d’aquí poc amb un hidroavió italià el general Goded per dirigir la revolta a Catalunya. Una missió en què els colpistes no hi preveien gaires dificultats perquè pràcticament tota l’oficialitat de l’Aeronàutica estava compromesa amb l’aixecament, començant pels seus caps, els capitans de corbeta Antonio Nuñez i Juan Díaz. Però en canvi, les classes subalternes, la tropa i tot el personal de l’oficialitat auxiliar: maquinistes, mecànics, electricistes, torpediners, tècnics aeronàutic-navals, radiotelegrafistes i tota la seva oficialitat eren majoritàriament fidels a la República. Tot i que molts ja havien estat neutralitzats pels conspiradors que, igual que a les altres casernes, mantenien una aparença republicana.
La nit del 18, els insurrectes van fortificar els accessos de l’Aeronàutica per defensar-la d’un possible atac, establint posicions defensives amb metralladores, vagons i sacs de sorra. Tenien la situació controlada, però no donaven més importància militar a aquesta base que la de garantir l’arribada de Goded.
El cap de l’Aviació del Prat era el tinent coronel Felip Díaz Sandino, aviador antifeixista de Caldes d’Estrac.
Al Prat, en canvi, la situació era del tot diferent. La principal diferència consistia en qui dirigia aquesta base. I afortunadament per a anarquistes i republicans, el cap de l’Aviació del Prat era el tinent coronel Felip Díaz Sandino, aviador antifeixista de Caldes d’Estrac, fidel a la República. L’any 34 ja havia estat un dels protagonistes dels fets d’octubre quan es negà a bombardejar el Palau de la Generalitat com se li havia ordenat, el que motivà la seva detenció al castell de Montjuïc, junt amb els altres 30.000 represaliats d’aquells fets.
En sortir de la presó amb l’amnistia del Front Popular, tornà al lloc que ocupava i començà a destituir els comandaments dretans de la base i a fer una política de captació de militars republicans. A més, al Prat no només eren lleials els oficials, sinó també tot el personal subaltern, el que li permeté controlar-la sense dificultats, posant-se d’immediat a les ordres de la Generalitat i de l’estratègia de contraatac anarquista.
La majoria dels oficials seguirien les ordres i l’exemple de Sandino, com el capità d’aviació Vicenç Vallés, que havia fundat l’any 34 l’acadèmia de vol Progrés, tenint com a alumnes a una de les pioneres de l’aviació espanyola, Dolors Vives. Només una minoria seguia les consignes del comandant Botana, que obeïa els colpistes. Però ja havia estat donat de baixa per les seves activitats conspiratives, el que deixà sense iniciativa als revoltats al principal camp d’aviació. La nit anterior, Sandino també ordenà la detenció de dos capitans més amb simpaties feixistes, Pardo i Calderón. Però en anar-los a buscar van veure que acabaven d’agafar un avió cap a Pamplona, la capital dels insurrectes a aquella hora.
Hi havia una altra circumstància molt particular, també per a gran sort de republicans i anarquistes: Sandino tenia moltes simpaties amb el grup faïsta Nosotros, dels quals admirava la determinació antifeixista i els objectius de justícia social. Tot i no ser anarquista, mantenia vincles estretsamb membres de la FAI i la CNT des de feia anys i era bon amic d’alguns d’ells, com Garcia Oliver. El que va permetre establir una bona col·laboració entre l’aeroport i els comitès de defensa locals del Prat, que ja havia donat fruits amb uns valuosos vols d’estudi i reconeixement sobre la ciutat amb membres del grup Nosotros i avions pilotats pels oficials Ponce de León i Meana.
Una pancarta al Prat de Llobregat.
Al matí del 19, Sandino comandava l’aviació militar, i, a diferència d’altres militars lleials, ell sí que disposava d’un control absolut de la base. Per tal de protegir-la d’un possible d’atac dels sublevats, va rebre l’ajut d’un grup de carabiners i de militants de la CNT que des de la nit del dissabte van posar-se voluntàriament a la seva disposició. No era difícil trobar anarquistes amb ganes de guerrejar al Baix Llobregat, ja que aquest havia estat sempre un dels bastions més actius i combatius de l’anarcosindicalisme català.
A més de fortificar el camp d’aviació, també va emplaçar metralladores i punts de vigilància a llocs estratègics del poble del Prat. I en conèixer l’inici del cop, Sandino trucà al seu alcalde, Jaume Clausell, per dir-li:
— Comuniqui a tots els homes del Prat que estiguin disposats a empunyar els armes per defensar la República, que vinguin d’immediat a l’aeròdrom, on els entregaré fusells i quedaran sota les meves ordres, en les mateixes condicions que la resta de soldats de l’aviació. —Sense ser-ne del tot conscient, donava inici així, de fet, a les milícies armades que combatrien el feixisme en una unió gairebé inèdita entre l’exèrcit republicà i civils de partits d’esquerres i sindicats.
El propi Goded també el trucà per advertir-lo que, si no feia costat als colpistes, seria afusellat. Però ell feu cas omís i es mantingué ferm en aquest punt decisiu, el que faria que no trigués a rebre responsabilitats al govern i que fins i tot es veiessin al Prat pancartes per homenatjar el seu coratge i determinació.
Per als anarquistes, l’acció més important que havien de fer els avions era bombardejar el quarter de Sant Andreu, que ja estava rodejat de centenars de militants, com havien ordenat els comitès de defensa dels barris propers. Sandino havia de destruir les portes per permetre l’entrada dels anarquistes per apoderar-se dels 30 mil fusells que guardava. Però per algun motiu, aquesta acció, que havia de ser de les primeres i més decisives, estava trigant més del compte. Probablement perquè Sandino hauria de fer-ho d’amagat de la Generalitat, ja que les seves bombes serien la clau perquè el poble accedís al major arsenal del país. I a Palau seguien negant-se a armar el poble.
A les 7 del matí, després d’uns últims vols de reconeixement sobre la ciutat, s’havien d’enlairar els primers avions de combat. El seu primer destí seria la caserna dels Docks cap a on anàvem nosaltres, que estava molt a prop per l’aire, resseguint la línia recta del litoral. Després seguirien assetjant altres casernes i batallons, alhora que també hi llençarien octavetes per dir als soldats que no obeïssin les ordres dels oficials, i que estaven llicenciats de les seves obligacions pel govern republicà.
A l’hangar principal, al costat de dues avionetes, una armada, l’altra per fer vols de reconeixement i llençar els fulletons, hi havia un grup de pilots i oficials, junt amb Sandino, que també en pilotaria una.
—Teniu els papers? En Joan ja està llest —digué un d’ells, dirigint-se als altres.
—Si, ara els porta el capità Vallès.
—Val, quarters del Bruc, els Docks, Sant Andreu…? Bombardegem Sant Andreu també, tinent coronel? —preguntà un d’ells a Sandino, mirant-lo, mentre assenyalava la caserna en un mapa estès sobre una taula.
—No encara no. No li faria cap gracia al president, i ens podrien intentar fer fora d’aquí. Comencem pels altres quarters i els militars que ja estiguin marxant pels carrers. A Sant Andreu de moment només octavetes pels soldats, i per observar els moviments de les tropes, entesos? —respongué mentre dibuixava el recorregut al mapa amb un llapis.
—D’acord.
—Voleu per sobre dels llocs on també hi veieu combats, com la plaça Espanya i el Paral·lel, que és cap a on van els militars que surten ara, i n’informarem al president en tot detall.
—Entesos.
Van agafar entre dos pilots un grapat de piles de paper embolicades amb cintes d’espart que havia portat en capità Vallès, i els dugueren cap a l’avió que els llençaria.
—Val, en Josep també està preparat! Bombes i metralladores a punt. Tot en ordre per enlairar-nos, tinent coronel?
—Si, endavant. No podem fallar. Sobretot, no llencem cap morter sobre els nostres ni sobre l’armament! Si no ho tenim clar, no disparem! No volem causar cap baixa dels nostres!
—Entesos.
Els tres avions van sortir de l’hangar cap a l’esplanada central de l’aeròdrom on hi havia la pista principal, vorejada a una banda pel mar i a l’altra per aiguamolls i prats de conreu, i s’enlairaren tots tres en direcció als quarters. Uns per deixar-hi anar pamflets per convèncer els soldats de desertar, l’altre per llençar-hi bombes i bales metralladores. Dues maneres complementàries de convèncer els feixistes de deixar-ho de ser.
Josep Maria Espanya, aleshores conseller de Governació.
A la Comissaria de Via Laietana, el conseller de governació Josep Maria Espanya, també amb un cognom curiós en aquestes circumstàncies, com Companys, que semblava ser una ironia del destí, penjà el telèfon i li comunicà al president:
—L’aviació militar acaba d’enlairar-se del Prat en direcció als Docks. El seu primer objectiu serà atacar les bateries del regiment d’artilleria de muntanya que acaba de sortir de la caserna.
Espanya, d’origen aranès, propietari rural i advocat, seria el responsable polític d’aquesta gesta de l’aviació. Un dels èxits que el convertiria, junt amb el diàleg permanent que mantenia amb la Guàrdia Civil per garantir el seu suport a la República, en un dels personatges clau que avui salvaria Barcelona de caure en mans del feixisme.
Els avions van sobrevolar els pocs quilòmetres que els separaven dels Docks, resseguint la costa mentre el sol despuntava a l’horitzó. Al cap de poc ja rodejaven Montjuïc, i uns segons després ja sobrevolaven la zona de combat. A sota estàvem nosaltres amb la resta de combatents.
—Mira quin goig fan els nostres! Quines barricades, mare meva! —digué Sandino entusiasmat.
—Alcen els punys! Ho tenim fàcil, són lluny dels militars. Mira’ls, allà estan els facciosos. Tot a punt?
—Sí, tot en ordre.
—Ara!
L’avió reduí alçada per no errar el tret, i quan eren a sobre dels primers soldats deixaren caure una bomba sobre el gruix de la tropa, mentre disparaven amb la metralladora, passant tot al llarg de la columna, que no s’esperava un atac així, enxampant-los desprevinguts i sense poder contraatacar. Això donà molt marge de maniobra als aviadors, que no deixaren passar l’oportunitat per fer una veritable carnisseria. Dues dotzenes de militars i civils feixistes caigueren abatuts, molt d’ells probablement morts. Els aviadors no podien amagar el somriure que els causà un blanc tan fàcil i encertat, i les cares de desconcert i terror de la tropa.
—Apa! Volíeu guerra? Doncs aquí la teniu, malparits! — cridà Sandino amb el puny alçat mentre girava l’aparell per seguir cap al quarter del Bruc.
