[Un conte de Jordi Remolins.]
Grolsch la va tornar a mirar. Mig ruboritzada ella va somriure-li amb timidesa. La mica de sobrepès que delatava l’amplada dels seus pantalons no li importava en absolut. El que realment l’atreia eren aquells llavis sensuals que demanaven a crits que els llepessin, que els morregessin, que els proporcionessin una cigala per succionar-la fins a deixar-la sense una sola gota de semen, i ella sense gens ni mica de saliva.
Quan la noia es va aixecar per anar fins al lavabo, Grolsch la va seguir a distància. Els sopars d’empresa eren l’origen del nombre més gran d’infidelitats de tot l’any, i ell no pensava deixar passar l’oportunitat de pecar. Clar que la seva condició de pare separat el situava uns quants metres fora del grup d’infidels en potència. Però aquesta era una altra història. Just quan estava a punt d’obrir la maneta de la porta de les senyores, un jove el va avançar per la dreta. A través del mirall va tenir temps de veure com s’abraonava damunt de la noia amb sobrepès i li introduïa la llengua fins a mig esòfag. A mesura que la porta es tancava, va assajar mig somriure ressentit i va tornar cap a la taula. Puta mala sort.
No havia estat mai un home de sort. No en va tenir al col·legi, ni a la mili, ni a la feina, ni en la vida en parella, ni en res en absolut de la seva existència. Cardar un clau ocasionalment tampoc no creia que fos demanar massa. A estudi mai havia tingut aptituds per aprovar. Al servei militar no va passar de soldat ras. El matrimoni va ser un fracàs fins i tot abans de complir amb el tràmit de l’altar. Ni tan sols els regals dels convidats van ser prou elevats per a poder costejar el puto àpat. Llavors va arribar el seu fill, quan la vida en parella ja naufragava per totes bandes. Si com a mínim el robatori a l’establiment on treballava hagués sortit bé. Però ni això.
El cop hauria d’haver estat perfecte. Cada dimecres rebien una gran quantitat d’electrodomèstics. Era la setmana prèvia a Nadal i com sempre les vendes s’havien disparat. El repartidor que els portava la comanda es quedava a dinar a Can Villaura. Grolsch i el seu soci només havien de rebentar la porta del camió, fer-li el pont i portar-lo fins a la casa de la Talaia. Allà hi tenien una furgoneta, que després de buidar la caixa del camió, no generaria cap sospita.
La putada va ser assabentar-se just unes hores abans del cop que el seu company de robatori i la dona l’havien enganyat d’amagat. Va voler-ho deixar córrer, però just quan van aparcar al descampat de la Talaia, se li van creuar els cables i va començar a colpejar-lo amb el martell que havia de servir per forçar el pany de la caixa del camió. El conductor d’un tractor que va veure l’escena de lluny va trucar als mossos. Quan van arribar-hi al cap de vint minuts —després d’haver-se confós per la carretera del Remei un parell de vegades— el soci encara estava estirat a terra mig inconscient. A ell el van arreplegar a l’escala de casa, mentre intentava trobar la dona per escanyar-la, que s’havia amagat molt hàbilment al pis d’una veïna.
Entre altres càrrecs li van encolomar l’intent de dos assassinats, robatori i conduir un camió sense tenir-ne el carnet. A més, l’advocat defensor que va tocar-li era alcohòlic i toxicòman. Deien que era el millor de la seva promoció, sempre que tingués un bon dia. L’anterior al judici havia estat al Nederland fins a altes hores de la matinada. Si s’hagués esforçat ni que fos una mica, no li hauria caigut ni la meitat dels deu anys de reclusió. Va sortir-ne al cap de quatre, per bona conducta.
L’endemà del sopar d’empresa, al Cafè de la plaça de Ribes es va mirar fixament l’Alba Feixas, que esperava una resposta. Li havia demanat què volia prendre, i ell estava pensant encara en la seva dissort.
— Que no tinc tot el puto dia, carcamal —va etzibar-li la bonhomiosa propietària del local, mentre en Jesús li llençava una mirada recriminatòria que no va fer cap altre efecte que dibuixar un somriure cínic al rostre de la seva dona.
Grolsch va demanar una copa de cava. Se la va beure d’un glop, va pagar i va llegir-se el cartell de presentació de Foc Creuat que es faria aquell mateix diumenge, sense acabar d’entendre ben bé de què collons anava tot plegat.
El dia de la nit de Nadal va anar a casa d’una amiga del seu fill, que hi havia estat jugant tota la tarda. La mare de la nena també estava separada i era excepcionalment atractiva. De fet, ell mateix s’ho havia fet venir bé perquè el nano —que era gairebé reprimit de tant tímid— es fes amic de la filla d’aquella preciositat. Es portaven tres anys de diferència —el nen era més gran— i qualsevol hauria vist que era una relació contra natura. Però Grolsch va insistir que havien de quedar, argumentant que anaven al mateix curs a l’acadèmia d’anglès, on encara no havien après les putes aplicacions del to be dels collons.
Quan va arribar a la casa unifamiliar del barri de Castelladral, la mare de la nena acabava de dutxar-se. Anava amb un batí, que ell va considerar com una invitació a la fornicació desenfrenada. Per això quan li va demanar si volia prendre res, va seguir-la fins a la cuina, i mentre obria la nevera per treure’n una cervesa, ell va abaixar-se la cremallera per extreure’n una erecció de cavall. Va obrir-li la bata, i va amorrar-la contra les lleixes del frigorífic, entre iogurts, enciams, tomàquets, llaunes de redbull, cocacoles, ampolles de vi blanc, cogombres i un deliciós pastís elaborat per en Josep Selva.
Una ombra enorme va materialitzar-se damunt seu mentre encara buscava l’escletxa del sexe femení. Era una amiga de la mare de la companya del seu fill, que treballava com a picapedrera, i que després de sentir el primer crit d’alarma va acostar-se ràpidament a la cuina. La primera hòstia el va sorprendre. La segona el va immobilitzar. La tercera li va trencar una cella contra el compartiment dels ous. La quarta va impactar als seus propis testicles, que es van esmicolar en cent fragments. Quan la senyora va acabar d’estomacar-lo, Grolsch jeia a terra amb els dos menors intentant arrencar-li els globus oculars. El seu fill va estar a punt d’aconseguir-ho, però afortunadament va arribar una patrulla dels mossos que passejava ociosa pel barri just al moment que van rebre l’avís de la comissaria.
La segona condemna va ser molt més dura que la primera. El seu company de cel·la afirma que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades, però que ni tan sols és prou espavilat a l’hora de fer la soga. En lloc d’escanyar-se només aconsegueix cardar-se unes patacades de proporció contra el terra de la minúscula cambra. A les nits es desperta amb una suor freda, espasmes i contraccions. Als seus somnis hi apareixen policies apallissant-lo amb la porta de la nevera, llavis molsuts segellats amb cola d’impacte i en Nan Orriols escrivint Serpents sobre el món i qui el fa cada dia pitjor.
