Arxius: Projectes

[Una novel·la de Dídac Costa.]

Mentre els militars de la Cavalleria de Montesa patien de valent a plaça Espanya, sent abatuts, arrestats o obligats a tornar amb la cua entre cames al quarter del carrer Tarragona, un dels batallons que havia aconseguit abandonar la plaça començà a avançar pel Paral·lel amb l’objectiu de controlar aquesta llarga avinguda, que ara duia el nom de nostre estimat Francesc Layret, abatut a trets a mans del Sindicat Lliure. Un segon batalló que encara lluitava a la plaça, veient la situació perduda i encara obert el camí pel Paral·lel, no desaprofità l’ocasió per escapar-se per allà buscant refugi.

El domini d’aquesta avinguda era important perquè tant els anarquistes com la Generalitat temien que el general Goded pogués ordenar un desembarcament de tropes des de les Balears, transformant el Paral·lel, l’artèria central de la festa i la disbauxa barcelonina, en un eix militar per al domini de la ciutat.

Per tal d’evitar-ho, els anarquistes del Comitè de Defensa del Poble-sec i del Sindicat de la Fusta, que tenia la seu a pocs metres d’El Molino, a la cantonada del carrer Roser, van aixecar ràpidament una impressionant barricada de llambordes i sacs de terra en forma de doble triangle, des del quiosc del davant de la sala de festes fins al centre de l’avinguda, tallant-la en dos; just al punt on el Paral·lel es troba amb la ronda de Sant Pau, a l’anomenada Bretxa de Sant Pau, potser perquè hi provoca una estranya cruïlla de moltes cantonades.

 

La barricada també permetia protegir les entrades dels carrers propers que donen a la muntanya de Montjuïc i el Poble-sec, un important bastió anarquista que omplia les files combatents; i a l’altra banda, els que entren a l’Eixample, el port i a les Rambles pel carrer Conde de Asalto, que acabava de canviar el nom pel de Nou de Rambla. Controlaven la barricada els treballadors de la fusta, alguns d’ells amics d’en Martí, amb qui volia unir-se en la lluita, tot i que encara érem lluny.

 

Els esquadrons avançaren pel Paral·lel sense topar-se amb cap obstacle fins arribar al Bar Chicago, on van ser frenats per aquesta nova imponent barricada, que els rebé amb un ferotge tiroteig. Els militars, en veure que no podien ni superar ni dominar la barricada que els estava causant moltes baixes, van intentar apoderar-se de l’edifici del Sindicat de la Fusta, a tocar de la barricada. Dirigits pel capità Darrell de la Guàrdia d’Assalt, que acabava de passar-se al bàndol feixista a plaça Espanya, van apropar-s’hi però no hi van poder arribar en ser frenats per una densa cortina de projectils que els obligà a retrocedir, deixant soldats morts i ferits a l’empedrat.

 

 

La tropa buscà refugi entrant a alguns edificis, on hi van intentar emplaçar les metralladores, però el

tiroteig intens també els ho feia difícil. El combat ja s’allargava més d’una hora, sense que els insurrectes aconseguissin controlar la barricada, des d’on patien un tiroteig incessant dels treballadors, que tenien tot l’avantatge.

Veient que la situació els era tan desfavorable, i trobant-se bloquejats, sense poder avançar ni retrocedir, el comandant Darrell prengué una dràstica decisió: posar en pràctica el criminal Plan Mola, tornant a deixar clar el que significava el feixisme, després que un subordinat li comuniqués:

—Comandante, es imposible conseguir el dominio de esta barricada, que nos impide lograr la misión y está causando muchas bajas…

Darrell respongué:

—Nos queda la táctica del Plan Mola: usar mujeres, viejos y niños como escudos humanos. Y los detenidos que ya están en nuestro poder.

—¡Buena idea comandante!

—¡Pues adelante, id con un grupo a detener a los primeros que encontréis y traedlos aquí! ¡No os olvidéis de coger a algún niño! —ordenà amb el dit alçat.

—¡Sí, comandante!

El tinent marxà amb un grup de deu soldats per un carrer que estava cobert dels trets dels obrers i començà a arrestar els primers deu o dotze vianants què trobà, sense importar-li si havien fet cap acció bèl·lica. Dones, nens i gent gran. Amenaçant-los amb els fusells, van obligar-los a dirigir-se, mans enlaire, fins a la posició on eren els militars. Un cop allà, Darrell amenaçà a crits els anarquistes que dominaven la barricada:

—¡O nos dejáis pasar o matamos aquí mismo a esta gente!

—¡Si son mujeres y niños! ¡Hijos de puta!

—Ells no estan lluitant! Sigueu valents i lluiteu contra els combatents, no contra civils desarmats! És això el vostre feixisme?

—I tu ets Guàrdia d’Assalt i català, collons! Que ets burro? —cridà un altre—. Què coi hi fots amb els feixistes, carallot? Que no te n’has assabentat que els teus caps són amb nosaltres?

—El meu cap és el general Mola! I aquests seran el que vulgueu, però els afusellem aquí mateix!

—Maleït feixista! No teniu ni un bri d’humanitat! És així com voleu guanyar? Fins i tot a una guerra hi ha límits, animals!

Veient que Darrell no feia broma i no afluixava, un d’ells cridà:

—Val, endavant! Marxem! Però deixeu-los anar ja, i no dispareu! —digué, reconeixent que havien perdut aquella batalla, confiant que podrien refer-se, però sense arriscar ni un segon més que complís aquesta sanguinària amenaça.

—Només així podeu guanyar terreny, malparits! Perdent la vostra humanitat pel camí! Per això aneu tant a resar, collons? Aquesta és la vostra Espanya?

—Ocupeu la barricada, però no quedarà així! Cada cop ens deixeu més clar per què us hem de matar!

Només així els feixistes aconseguien dominar aquesta prodigiosa fortalesa efímera construïda en pocs minuts per centenars de treballadors. Els combatents anarquistes van abandonar corrents la barricada i la seu del Sindicat amb els braços aixecats, però sense deixar les armes i buscant nous refugis. Això sí, permetent que els militars, després d’alliberar els hostatges, s’apoderessin d’aquell imponent baluard proletari.

 

 

Un cop guanyada la posició a les 8 del matí, després de dues hores d’intens combat, els soldats, encara sota les ordres del comandant Darrell, podien per fi respirar una mica més tranquils. Van emplaçar tres metralladores al voltant de la barricada: una davant del mític bar La Tranquil·litat, al costat del Teatre Victòria, un popular lloc de trobada i conversa d’anarquistes i republicans en temps de pau. Una altra al terrat de l’edifici del davant d’El Molino, i la tercera a la mateixa barricada, des d’on van començar a disparar sense descans cap al carrer Sant Pau i el Paral·lel en direcció al port.

Tot i haver perdut la barricada, els obrers seguien assetjant la tropa des dels terrats propers i les cantonades dels carrers que desemboquen al Paral·lel. Però ara els soldats estaven ben parapetats a la barricada. A aquestes hores, no només les armes passaven dels militars al poble, sinó que, en sentit contrari, alguna barricada com aquesta passava del poble als militars.

Des d’ella gaudien d’un domini complet d’aquesta estratègica cruïlla i del Sindicat de la Fusta, cosa que resultava especialment punyent als seus afiliats. Però alhora estaven atrapats, sense poder-se moure ni abandonar els punts forts que controlaven, perquè al llarg del Paral·lel, un munt de franctiradors amagats en balcons i finestres els disparaven sense pietat.

Els feixistes acabaven de mostrar-nos novament quina mena de règim polític volien instaurar, i quin era el seu nivell d’ètica i d’humanitat, malgrat ser tan catòlics. Perquè on s’ha vist, i fins i tot, en quina guerra s’ha vist soldats segrestant dones, nens i avis per usar-los com a escuts humans? Quina mena d’amor per Espanya es pot tenir actuant així? I quina mena de catolicisme és aquest que, mentre crida fanàticament Viva Cristo Rey, és capaç d’afusellar nens?, seguint consignes que no neixen de la improvisació desesperada d’un capità assetjat al carrer, sinó d’una pauta sistemàtica, definida pels alts comandaments per perpetrar aquesta croada contra mitja Espanya. Pautes d’actuació d’un terrorífic manual redactat pel director del cop, Mola. Quina mena de direcció era aquesta, que feia del terror, l’afusellament d’innocents, d’infants i el seu ús com a escuts humans, un recurs militar?

¿Com serien la guerra que semblava estar a punt de començar i la dictadura religiosa que ja estaven instaurant allà on guanyaven, si en els seus primers dies ja ho feien amb aquesta crueltat il·limitada que acabaven de demostrar aquí al Paral·lel i amb els canons de plaça Espanya? Trossos apedaçats d’obrers pels balcons serien la seva bandera, el seu argument, el seu altar? Semblava que sí. I contra això hauríem de lluitar avui fins a la mort.