No sé en quin moment de la nostra evolució vam adquirir la noció de por a la realitat. La mateixa por que va produir les religions, la cultura, la consciència del temps i l’espai i tota mena de tabús. Tot mentides, tal com ja va explicar molt bé Plató en «El mite de la caverna» (en la seva obra La República [514a–520a]) o com va deixar escrit Gil de Biedma quan escriu: «Envejecer, morir, son las únicas dimensiones del teatro». I encara ara, ens aferrem a menysprear la realitat fins al punt que estic convençut que anem directes cap a l’autoextinció.
Hem creat museus per a observar des de la mentida d’ara les mentides d’abans. Un canvi evolutiu que ja defineix la Bíblia amb la metàfora del paradís d’on ens van desterrar. La condemna de l’home, al meu parer, consisteix a cercar infructuosament el paradís perdut sense tenir consciència que no s’ha mogut mai del mateix lloc. El cerquem en el temps inventat, en els llocs inexistents i en la vanitat de la nostra espècie. Encara hi ha qui en un superb exercici d’autoengany gosa creure alló que «qualsevol temps passat era millor». Doncs, no. Era com ara i l’estiu venia després de la primavera i deixava pas a la tardor com a preàmbul de l’hivern i així hauria de ser en el futur, si és que no aconseguim destruir-ho tot abans.
L’oblit que no podem anar més enllà de les evidències de néixer, alimentar-nos, reproduir-nos i morir només ha convertit la nostra vida en una mentida permanent. No hem estat capaços d’assumir les veritats més simples i suficients des que ens vam formar com a espècie. La contradicció de l’animal que aspira a ser Déu i sacrifica la innocència en una natura que sí que ho és. La capacitat humana de perpetuar, celebrar, contemplar servar la memòria dels nostres desastres és infinita. Precisament, la memòria —aquesta eina tan tova i manejable—, és la principal responsable del nostre desastre, o així ho crec. Prendre consciència d’aquest fet no és descobrir la sopa d’all, ni molt menys. Des de molt abans de Plató els poetes perses ho havien expressat, al segle d’or Calderón va escriure l’obra La vida es sueño, Cioran considerava inútil fins i tot el fet d’escriure llibres i assegurava que si ho feia era per combatre el patiment que li causava l’insomni crònic; també esmentaria Pessoa, Krishnamurti i tants altres i els que no n’he sentit a parlar mai. Un cas peculiar és el de Jorge Luís Borges, que va construir amb la paciència d’un entomòleg, a partir de la memòria escrita, un mosaic esplèndid de l’existència i de la visió del temps d’una espècie com la nostra.
El llenguatge ha estat el còmplice principal per a viure en el perpetu autoengany de construir la nostre pròpia vida a partir de les creences. De les falses veritats que han provocat fam, guerra, malalties i esclavatge —i en continuen causant amb més virulència que mai.
El jazz, que va néixer als bordells de gent de raça negra a les barriades més pobres, ara és escoltat per gent immòbil en el silenci sepulcral de les esglésies.
Ara, però, la paraula museu sembla que s’ha fet escassa i s’ha posat de moda la «reinterpretació». Hi ha centres de reinterpretació de la natura, com si no ho fes ella sola; dels fets del passat tergiversat per la memòria; de la vida medieval com un fet idíl·lic (si volen recrear els segles X o XI que provoquin un brot de pesta negra); o de llegendes totalment inventades com el comte Arnau o els pessebres que no deixen de ser la reinterpretació de fets que no es poden constatar empíricament de cap de les maneres. No en tenim prou amb l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor que necessitem embolcallar-los d’enganys com Nadal, Sant Joan, Tots Sants o la Setmana Santa.
La grapa humana ho perverteix tot de manera ràpida i efectiva. Valgui com a petit exemple la música de jazz, un estil que va néixer als bordells de gent de raça negra a les barriades més pobres i ara és escoltat per gent immòbil en el silenci sepulcral de les esglésies. I tot plegat es fa, s’interpreta i reinterpreta en nom de la més gran de les mentides, aquesta que anomenem cultura. Només la inconsciència de la memòria atàvica, la que ens hauria d’empènyer a evolucionar ens uneix al concepte de l’equilibri.
François Hollande, vestit de motorista, anava escondit com els senglars al bosc per visitar la sexy i guapa actriu Julie Gayet. (Diuen que el pis era propietat de la màfia russa.) Hollande, republicà.
Monica Lewinsky, 10 – Clinton, 0. Escàndol per als puritans. Clinton, del partit demòcrata.
És impossible d’esbrinar les decisions que pot prendre un home d’estat (les dones són més llestes) o alts funcionaris per satisfer les seves amants, decisions que tots hem patit i patirem (adjudicacions, subvencions, nomenaments, etc.). Si la democràcia és un desastre, aquest fet l’acaba de perfeccionar.
És evident que la llista és inacabable. L’exdirector de la CIA, David Petraeus, «heroi de l’Afganistan i de l’Iraq», va perdre el cap amb la seba biògrafa, Paula Broadwel. Recordin també la «Villa Certosa», on Berlusconi organitzava orgies per al gaudi d’amics, coneguts i magistrats. Alfonso Guerra, Felipe González; Rajoy, no. El rei Joan Carles, sí, etc. A Catalunya, també, com a Holanda o Suècia.
Ara bé, el cas de John Fitzgerald Kennedy crec que és el més descarat i que va tenir conseqüències irreparables. A Kennedy li presenten Marilyn Monroe. El president perd el cap. Marilyn canta el Happy birthday, Mr. President a la festa d’aniversari de Kennedy amb veu orgàsmica. Marilyn anava amb un vestit amb 2.500 petits cristalls que li anava tan ajustat que el van haver d’acabar de cosir quan ja el portava posat. Marilyn anava sense roba interior, i va crear tant de desig que el puritanisme luterà i calvinista no ho va suportar. J. F. K. era catòlic. Marilyn era Déu.
Mireu les imatges. Escolteu bé els convidats amb el cap perdut. Marilyn, reina de la República Catòlica dels EUA. Moment crucial: l’aparició del pastís d’aniversari. Kennedy s’adreça als convidats, es gira per veure Marilyn i, no ho diu, però ho diu perquè tothom ho veu: «És meva», i el van assassinar.
El president sabia que Marilyn anava sense roba interior? Marilyn anava nua però brillava com un estel. El vestit es va subhastar i se’n van pagar prop de 5 milions de dòlars. Avui, no tindria preu. Gràcies, Marilyn.
Malgrat les recomanacions oficials d’estalvi d’electricitat per fer front al cost del petroli, l’energia nuclear i les energies renovables, els carrers del país resplendeixen com mai amb les il·luminacions nadalenques. D’altra banda, la proposta de no posar llums a les vies comercials en protesta per la repressió policial i judicial de l’Estat espanyol contra el procés d’independència que va culminar l’1-O no ha prosperat.
La majoria de la població ha deixat de ser catòlica practicant, però la tradició de comprar compulsivament, gastar en participacions de loteria –tot i que enguany hi ha hagut una lleugera disminució en vendes-, buscar caganers nous, organitzar sopars d’empresa i reunir-se amb la família al voltant d’una taula, persisteix sense alteracions.
La proposta de no posar llums en protesta per la repressió policial i judicial contra el procés d’independència de l’1-O no ha prosperat. Foto: Toni Coromina.
Igual que a les pel·lícules americanes, sovint veiem aturats disfressats de Pare Noel (Pare Nadal, Santa Claus o Sant Nicolau) fent publicitat d’alguns comerços. Els dimonis d’Els Pastorets esmolen les seves forques per escometre en Lluquet i en Rovelló, i els àngels presideixen els pessebres, disposats a foragitar Satanàs i Llucifer. Però gairebé tothom ha perdut les referències mitològiques i religioses d’aquests personatges. Simplement són herois ficticis, com Superman, Batman, Spiderman, Patufet o els Tres Porquets. L’endemà de les eleccions del 21-D, la ràdio retransmet en directe el sorteig de la grossa de Nadal i els altaveus instal·lats a les artèries comercials perforen les orelles dels vianants amb horribles cançons anglosaxones.
Durant la postguerra i fins ben entrats els anys setanta, quan arribaven les festes de Nadal la gent feia regals als guàrdies municipals que regulaven el trànsit i donava una gratificació al sereno i a l’escombriaire, dos personatges entranyables que es passaven la vida al carrer, aguantant els embats del clima, i corresponien a la generositat dels ciutadans amb una felicitació en forma de postal. Ara els guàrdies han estat rellevats pels semàfors. Els serenos van desaparèixer, però els actuals escombriaires tenen més feina que mai. I més variada. Els uns, amb l’escombra a la mà, recullen muntanyes de burilles de cigarrets a l’exterior dels bars, o empaiten papers i milions de fulles que s’emporta el vent. Altres, van darrere d’un camió recollint les deixalles dipositades en contenidors de tots colors, arrosseguen la pols amb una mànega d’aire o condueixen un petit vehicle amb dues escombres giratòries.
Fins ben entrats els anys setanta, quan arribaven les festes de Nadal la gent feia regals als guàrdies municipals que regulaven el trànsit. Foto: Toni Coromina.
Tinc un cunyat escombriaire, marroquí, per qui sento un afecte especial. És una bona persona, tranquil·la i serena, que no s’avergonyeix d’exercir un ofici que la majoria de ciutadans amb una relativa estabilitat econòmica no està disposada a professar. Des de la perspectiva que li donen quinze anys d’experiències viscudes als carrers de Barcelona, m’explica escenes molt tristes protagonitzades pels indigents i els famèlics que cada dia furguen als contenidors. Diu que, amb la crisi, el volum de residus ha disminuït considerablement i que una tercera part se’ls emporten els pobres de solemnitat. Avui, els aturats i els desnonats són els nous drapaires.
Quan jo era petit, no suportava aquestes festes, entre altres coses perquè m’obligaven a simular que era feliç. Tot l’any barallant-nos a casa; però per Nadal tocava pau i alegria. Triar per triar més m’hagués estimat passar tot l’any tranquil·lament i tenir bones relacions amb tothom, a canvi de tirar-nos els plats pel cap el dia de Nadal.
La gran massa es deixa portar per l’afany de consum i l’excés. La gent devora dotzenes de talls de torró de Xixona i d’Alacant, d’ou i de xocolata. En quinze dies s’empassa religiosament polvorons, neules, peladillas, confits, perolades d’escudella i carn d’olla; legions de canelons, cuixes de pollastre, sarsueles de peix on neden exèrcits de gambes, llagostes i escamarlans per fer baixar la carn; quilos de coca amb fruites dolces; pernil ibèric, llonganissa i embotits. Tot plegat regat amb vi, cava, copes de conyac, vasos de whisky…
En aquests venturosos dies de treva i de pau, ressonen en els nostres cors delitosos d’un nou ordre mundial els sistemàtics bombardeigs de bona voluntat sobre la xusma dels països pobres, i els terroristes fan esclatar bombes (sovint contra els seus propis germans). Tanmateix, això no destorba la joia consumista del món civilitzat ni apaga el característic amor mercantil tan típic d’aquests dies plens d’alegria global. El pensament únic i multinacional ens fa sentir orgullosos de la nostra humilitat i ens aboca a compartir l’àpat de Nadal amb la beatífica visió de cadàvers arrenglerats a terra en un carrer de qualsevol ciutat del planeta, preferiblement africana o asiàtica, encara que ocasionalment pot ser una població europea o nord-americana. Tant hi fa.
El perfum epifànic de les colònies «pour homme» ambienta olorosament la tradicional adoració del dòlar i de l’euro, i esdevé el preludi dels fantàstics xantatges i suborns als infants a base de joguines, a canvi de la submissió total a les sovintejades arbitrarietats de l’autoritat familiar.
En un dels articles recollits en el llibre Univers Blau, de l’enyorat amic manlleuenc Llucià Guiteras, l’autor escrivia:
«La discussió sobre si el cristianisme ha aportat a la humanitat més llum o foscor ha estat una constant. Per mi és una filosofia que aporta justícia social, amor i compassió. Tanmateix, les discussions i les divergències al llarg de la història s’originen en els escàndols protagonitzats per molts papes i cardenals, en l’extermini dels càtars, les creuades, la persecució dels jueus, la inquisició i altres malvestats. Això no forma part, de cap manera, de la filosofia cristiana. Els culpables del desori són els jerarques catòlics. Cal exculpar els cristians de base. No és el mateix el cristianisme que el catolicisme.»
Més endavant Guiteras, que era un llibertari amb tendències socials cristianes arrelades en la fraternitat i la defensa dels dèbils, continuava:
«Goethe, el genial escriptor romàntic, va exclamar en el seu llit de mort: “Llum, més llum!”. Segurament es referia a una llum mística que devia percebre. Mai no ho sabrem del cert. Jesús també va dir que l’obscuritat mai no podria atènyer la llum, una frase que no presenta cap dubte. La llum simbolitza l’amor i la bondat, mentre que l’obscuritat és la ignorància, el desconeixement, la manca d’amor i compassió. En aquesta època de l’any, el dia és va tornant curt i trobo a faltar llum. Quan observo l’arribada de la foscor m’aclapara una certa tristesa. M’agraden els capvespres d’estiu, quan la calor minva, les orenetes volen i la llum té un to especial que prepara el repòs dels arbres, els animals i tota la creació. Aleshores passejo pel jardí i observo tot el que està viu. El meu estat anímic entra en un profund relaxament, en un estat místic on entro sense esforç. Però vivim en un món governat pel temps accelerat, els nervis i les tensions inútils. Quan s’acosten les festes de Nadal el meu humor empitjora. Quantes obligacions i consumisme! Una farsa que, ben segur, Jesús no hauria tolerat. Llum, més llum!»
En una altra reflexió al voltant d’aquestes festes, el bon amic parlava de les moltes persones que durant les festes nadalenques ho passen malament per diferents circumstàncies:
«Aquests dies són especialment durs per aquelles que han patit una ruptura sentimental que no desitjaven. Al ser festes familiars, aquest buit encara es fa més dolorós. El problema del nostre patiment és que, per ser feliços, sempre depenem dels altres. No busquem dins nostre, que és el lloc on es troba aquest oasi tant preuat.»
Guiteras no suportava les festes nadalenques:
«Publicitat sense pausa, cançonetes, moltes felicitacions no sentides, regals excessius (alguns fets amb el cor), àpats exagerats i grans paraules de solidaritat i de bondat que no neixen d’un sentiment veritable. Tot un muntatge, si senyor! (…) Durant segles, les jerarquies de les diferents sectes cristianes han pervertit escandalosament el missatge de Jesús. (…) Els primers cristians s’anomenaven ‘seguidors del Natzarè’ i estaven dividits en moltes sectes, com ara. La festivitat del Nadal, el 25 de desembre, es va començar a celebrar quatre segles després de la mort de Jesús, aprofitant que els romans en aquelles dates dedicaven al déu Saturn la festa del sol invencible. Tot i algunes discrepàncies, els estudiosos —inclosos la majoria d’erudits catòlics— neguen la data del 25 de desembre de manera taxativa. Històricament, la primera referència del pessebre l’ofereix Francesc d’Assís, que va organitzar un pessebre vivent a Greccio. Aquest gran místic tenia molt clar que la celebració més important no era la mort, ni la posterior reencarnació de Jesús, sinó el seu naixement. Un nen desvalgut —fill de Déu, fet home— que ens portava un missatge revolucionari d’amor i compassió, dirigit a tota la humanitat.»
Voltaire va escriure, amb una ironia estratosfèrica, que el gran temple de la tolerància era la borsa de Londres, «un dels llocs més respectables del món, perquè allà s’hi reuneixen per al bé dels homes representants de totes les nacions i religions; allà, el jueu, el mahometà i el cristià es tracten com si pertanyessin a la mateixa religió, i només qualifiquen d’infidels els que fan fallida econòmica. Quan surten de la borsa, els uns van a la sinagoga i els altres a resar en una església, a fer ablucions o a circumcidar el seu fill. Però tots en surten contents».
El títol que oferim avui, Holocaust, escrit pel folklorista, músic i poeta Josep-Maria Vilarmau Cabanes (Santa Maria de Merlès [Lluçanès], 1900-1947), és un testimoni colpidor de l’amor d’un pare per la sobtada mort del fill de 16 anys, Joan-Maria Vilarmau Noguera, l’any 1944.
Josep Maria Vilarmau
Josep M. Vilarmau era fill d’una família de propietaris del Lluçanès i a partir dels anys vint del segle passat es va interessar per la cultura occitana i es va relacionar amb els ambients literaris i la vida cultural de Barcelona. Amb uns bons coneixements de música i de la realitat pagesa, va començar a introduir-se en el món del folklore, on va rebre el mestratge d’Anton Busquets Punset i va seguir la metodologia de recerca i classificació de Rossend Serra Pagès.
Va militar a la Lliga Catalana i el 1934 va ser elegit batlle de Santa Maria de Merlès. D’idees conservadores, durant la Guerra Civil va estar al costat dels franquistes. Tanmateix, es va exiliar a França el 1937 i un cop tornà va tornar a ocupar la batllia de Santa Maria de Merlès, aquest cop per nomenament governamental pel fet de ser membre de Falange Española. Malgrat la seva clara adscripció al nou règim polític, no va deixar mai d’escriure en català, de donar suport a la cultura catalana i de mostrar gran estimació cap a la seva terra.
Els anys quaranta va reprendre la seva vinculació amb grups literaris catalanistes de Vic i va treballar intensament en l’elaboració de la seva gran obra, Folklore del Lluçanès. Per això va recollir material folklòric durant 20 anys de la seva vida i es va centrar en el context ben conegut i familiar del Lluçanès.
Vilarmau llegeix un treball seu als amics Miquel Bosch Jover, Jaume Tuneu Pol i Anton Busquets Punset, a casa d’aquest últim a Artés l’any 1929.
El folklorista i president del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO), Xavier Roviró Alemany, va fer un estudi de gran vàlua sobre la vida i l’obra de Vilarmau en un article de la publicació del Patronat d’Estudis Osonencs, Ausa, «Vilarmau, folklorista i poeta dels romeus de l’Esbart de Vic» (Ausa, 1999, XVIII, núm. 142, pp. 305-320).
Folklore de Catalunya.
De fet, el GRFO (Jaume Aiats, Ignasi Roviró i Xavier Roviró) ja havia fet un treball d’investigació sobre la figura de Vilarmau de què va sorgir-ne un primer volum, el setembre de 1997, titulat Folklore del Lluçanès (editat per l’Ajuntament de Prats de Lluçanès i per Dinsic Publicacions Musicals), amb 520 pàgines dividides en dos grans capítols: 1. J. Josep Maria Vilarmau i Cabanes, i, 2. Folklore del Lluçanès, tal com explica Xavier Roviró en l’article citat d’Ausa, que es basa en el primer capítol del volum Folklore del Lluçanès i aporta una aproximació al folklorista i al poeta dels romeus de l’Esbart de Vic que fou Vilarmau.
La mort del seu fill gran va ser un cop molt dur per a ell. Se l’estimava en gran manera i n’estava molt orgullós. Era un fill amb un caràcter marcadament religiós i amb uns hàbits cristians molt arrelats; igual com el seu pare. Durant els llargs dies de malaltia que portarien el seu fill a la mort, Vilarmau va anar escrivint un conjunt de poemes en els quals traspua el seu gran abatiment i la seva profunda fe. Holocaust és un plany desesperat format per diversos poemes –la majoria volen ser sonets octosíl·labs i decasíl·labs–, alguns escrits poques hores abans de la mort del fill, «esperant l’últim sospir del meu fill Joan, mort el 20 de setembre de 1944 a dos quarts de dotze de la nit, hora meridiana» i, d’altres, alguns dies després, sempre des del lament, el plany, la impotència i la queixa. La més colpidora d’aquestes poesies és la que va escriure el mateix dia de la mort del fill (aquí la podeu veure manuscrita):
L’esborrany d’aquests poemes és un plec de dotze petits fulls escrits a mà i de forma cronològica. El primer està datat el 20/9/1944 i a l’últim no hi ha cap data. Aquest petit recull va estar editat a Gràfiques Sallent de Sabadell el 1945 amb el títol Holocaust, edició feta per Vilarmau mateix, un petit llibre de 35 pàgines, on cada exemplar era numerat i dedicat.
Podeu descarregar-vos Holocaust clicant damunt d’aquest vincle o directament de la coberta d’aquí sota.
[Un article de Salvador Serra, professor de Comerç Internacional.]
Aquests dies els catalans estem desencisats per la resposta de la Unió Europea (UE) a les nostres aspiracions. Ens ha planejat el que va afirmar aquell ministre del PP que, amb l’ estratègia de la por, ens va dir que Catalunya «fuera de la UE, estaria vagando por el espacio exterior».
Doncs no, ja que hi ha altres opcions i algunes d’ elles prou interessants.
I quines són? Doncs, a banda d’acords bilaterals amb tots els països inclosos els de la UE, opció que sembla complexa i difícil entre altres qüestions per l’hostilitat de l’Estat Espanyol, una altra opció la tenim a formar part de l’EFTA —sigles en anglès de l’Associació Europea de Lliure Comerç, formada actualment per quatre països (Suïssa, Noruega, Islàndia i Liechtenstein)—, fundada el 1960 bàsicament per a facilitar el lliure comerç entre ells i altres estats, fonamentalment per a eliminar les tarifes aranzelàries (impostos de duanes), i que han signat tractats amb tots els països del món, entre d’altres amb l’UE. Ser soci d’aquest club selecte voldria dir que gaudiríem dels mateixos drets que tenen ells i en el cas de l’UE, es beneficien de les quatre llibertats de la Unió com si fossin membres sense formar-ne part: circulació de persones, béns, serveis i capitals; a canvi no reben fons europeus, però tampoc no hauríem de pagar com paguen els països de la Unió Europea (cal tenir en compte que igual que Catalunya serien aportadors nets de recursos econòmics).
Ells són els que decidirien si Catalunya pot ser membre d’aquest bloc —sembla ser que tenen una bona predisposició que sigui així— i aquí si que l’Estat espanyol no podria intervenir. També podria ser que hi hagués una altra candidatura per entrar-hi, ni més ni menys que el Regne Unit, ja que quan es cansin de suar tinta per a negociar el Brexit, ho tenen com a alternativa.
Aquí anem a parar a un altre problema que s’ha desenvolupant aquests dies, que són els canvis de domicili social d’ empreses que estan a Catalunya, que no és el mateix que el domicili fiscal (on han de pagar els impostos) i alguna…, que es vol deslocalitzar (més greu), i és que en aquest cas que no hi hauria cap raó de tipus econòmic que les perjudiqui o incrementi els seus costos.
El Consell Nacional per la Transició ha aprofundit i estudiat a fons el tema.
Els autors, Ramon Orriols i Ricard Molina, han fet una tria de 20 itineraris de poca dificultat, destinats a muntanyencs poc experts que pretenguin introduir-se en el món de l’esquí de muntanya, sols o en família, classificats segons una escala específica de dificultats que facilita la selecció de la ruta més adequada per cada nivell.
Aquesta guia pot ser un complement ideal d’una altra guia, dels mateixos autors, La Cerdanya amb esquís. 33 itineraris d’esquí de muntanya (Cossetània, 2016), la primera guia d’esquí de muntanya que tracta, exclusivament, sobre la Cerdanya i el seu entorn.
Quan arriba l’hivern i els camins desapareixen sota el mantell de neu, el muntanyenc somnia de dibuixar la seva traça per la neu verge d’aquestes immensitats silencioses. A la guia hi trobareu recomanacions per efectuar 33 itineraris, des dels més clàssics i freqüentats fins als menys concorreguts. En la selecció hem tingut en compte la diversitat de nivells i dificultats per tal que siguin útils per a tothom. Tots els itineraris es poden fer en una sola jornada, sobretot si el punt de partida és algun lloc de la Cerdanya, comarca en què les muntanyes són gairebé com de la família.
Ramon Orriols Puig va néixer a Vic l’any 1943. La seva afició a la muntanya li ve per tots els costats familiars, així com la vinculació amb la Cerdanya, on viu actualment. Va ser monitor de l’Escuela Nacional de Alta Montaña i, posteriorment, de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya. A més, ha estat impulsor de la Secció d’Alta Muntanya de la Unió Excursionista de Vic, fundador del Club Esquí Puigcerdà i del Club Esquí Vic, del qual va ser president. La seva llarga experiència en el món de l’esquí de muntanya comença en les primeres curses d’esquí del Centre Excursionista de Catalunya i amb la relació personal amb guies pirinencs, membres de Montagnes du Monde.
Ricard Molina Giró va néixer a Barcelona el 1961. És dissenyador gràfic, pintor i aficionat a la fotografia. Per tradició familiar, practica des de la infància l’esquí alpí i l’excursionisme. Més tard, vénen l’esquí de fons, la BTT i, sobretot, l’esquí de muntanya, activitat que no ha deixat de practicar tant als Alps com al Pirineu, especialment l’oriental. És soci del Centre Excursionista de Catalunya i, per sobre de tot, un apassionat de la muntanya i la natura.
Molt abans del Twitter, on tothom pot dir la seva —ara en 280 caràcters, abans en 140—, la gent era capaç de sintetitzar evidències i reflexions en una sola frase feta o en una dita. És a dir, la màxima síntesi per a dir una veritat i fer-ne reflexionar.
De mica en mica, en aquest secció, La vida en poques paraules, n’oferirem un recull —obert a la participació de tothom. Frases sobre el pas del temps, sobre els aspectes fonamentals de la vida que eren emprades freqüentement i que ara desapareixen del lèxic dels joves.
Estar carregat de raó
La raó és una paraula a la qual només cal pluralitzar-la perquè canvïi de sentit. No expressem el mateix quan diem d’algú que cerca la raó o que és un cerca raons. Quan referim que en tal o en tal està carregat de raó li mostrem cert suport als motius que l’han dut a determinada acció, opinió o actitud, bàsicament perquè es tracta d’algú que pensa o actua amb plena conformitat amb el que és veritat, amb el que és just, justificat.
La raó, en abstracte és tan inabastable com l’univers i tan profunda com el magma; les raons són més efímeres i són motiu de diferències, violència i guerres. Així, tenim:
Estar a (o amb) raons: enraonar o conversar.
Fer passar (algú) amb raons: entretenir-lo parlant, sobretot amb excuses o evasives.
Gastar raons: parlar molt i difusament.
No ficar-se en raons: no admetre conversa, no voler parlar amb algú d’alguna cosa.
Fins i tot hi ha cerca raons que s’amaguen rere la raó d’Estat.
L’última pregunta
Qüestionar-ho tot és una de les característiques dels humans. Cerquem constantment respostes cadascuna de les quals no fa sinó generar més preguntes.
Quan es diu d’algú que és a l’última pregunta vol dir que ha arribat a un punt de no retorn.
L’he escoltada referint-se a un moribunt dient: en tal o en tal és a l’ultima pregunta. És a dir, no el darrer que veu, escolta, tasta , olora o toca. Ni tan sols el record.
Només una pregunta, l’última, ens separa del no res.
Totes les masses/maces piquen
«Totes les masses fan mal», o «Totes les maces piquen»: equival a l’anterior, amb un joc de paraules subtil entre els homònims massa (‘amb excés’) i maça (‘instrument per a picar’), una dita molt emprada que té variants fatals com «Totes les maces piquen i, si són molt grosses, maten» . Una reivindicació de l’equilibri, del tao i de les forces que igualen l’atracció i l’expansió física per aconseguir l’estabilitat.
La gent la sol usar davant els casos d’actituds extremes. Per exemple en el cas que una persona corri massa riscos i al final prengui mal, o si per la seva actitud generosa acaba arruïnat.
Cada casa és un món
Avui, tractarem la frase Cada casa és un món. Només calen cinc paraules per a aquest contundent al·legat en contra de la uniformització. Es reivindica la diversitat com un fet tan natural que dins una casa hi pot cabre tot.
Normalment, es fa servir quan en una família es viu una baralla o s’hi produeix un fet inusual. Per exemple, quan una família es barallava per una herència o pel què sigui, se solia comentar que «cada casa és un mon». Quasi sempre es feia servir per a fets negatius en alguna llar.
A les Guilleries, els més vells i rebels ens van deixant.
El passat 4 d’octubre se’n va anar en Pere de l’Espluga.
En el meu llibre Ànimes vaig escriure el drama d’en Pere i en Pardu. M’agradaria avui publicar aquesta prosa per poder-los homenatjar.
Pardu
Vaig a l’Espluga a parlar amb en Pere. Els anys passen i ni recordo l’última vegada que el vaig veure.
L’Espluga és la casa de la Guilleria que té les millors vistes del Montseny. Els de Viladrau el tenen damunt, des d’altres indrets es veu de trascantó o parcialment; l’Espluga, en canvi, el veu verge, sense pobles, majestuós. En Pere hi viu esclau de tanta bellesa i del seu bestiar que pastura prats grandiosos, i sempre acompanyat d’una munió de gossos i bestioles.
L’Espluga és passió i, com tots els sentiments que vénen d’estimar, demana sacrifici. A vegades el món d’en Pere també s’ha vist entorpat per monstres que l’han atemorit, però que sempre ha pogut vèncer.
Jo, al capvespre, mig visc mirant enlloc i puc veure què fan en aquell precís instant les ànimes que conec i que ronden escampades pels boscos en la seva estimada solitud. Puc veure en Pere com encara cada dia s’enamora de la lluna, o quan es mira el Montseny ben nevat; i com a tothom, sense entendre per què, a mi també cada dia la Guilleria m’agrada més. Puc veure les ànimes de segles i les d’avui.
Asseguts en uns buscalls ens diem coses i repassem la Guil1eria sencera de morts i vius, de Montdois, de guilles i cabirols. Parlem que tot minva, que no es veuen serps, ni escurçons; de llangardaixos, pocs, i d’orenetes, en vénen menys cada any. Em diu que a la barbacana de l’Espluga, d’una vintena de nius que hi havia anys enrere, ara només en compta cinc. Trist, em diu que són els animals que donen vida a l’home i no a l’inrevés.M’explica que el desastre és galopant i que ell no h1 veu remei.
Ja a la fosca, finalment i com sempre, parlem d’en Pardu, el seu gos: no el pot oblidar, i ja han passat més de vint-i-cinc anys. En Pardu, sempre pendent d’en Pere, l’ajudava a atalaiar les vaques. Les coneixia una per una i pel seu nom. Les recollia, les portava al corral i fins i tot les comptava. Corria escapat a buscar les que faltaven quan no li sortien els comptes. Acabada la feina, en Pardu s’asseia al costat d’en Pere, immensament feliç de viure a l’Espluga. Quan en Pere anava a mercat a Vic, en Pardu quedava amo de tot. «Pardu cuida que no s’escampin!», li deia en Pere.
Amb el temps ja no es podia entendre el miracle de l’Espluga sense en Pardu. En Pere era tan feliç amb el seu company que quan ens trobàvem, i abans de saludar-lo, jo li feia: «Pere, què fa en Pardu?». A l’Espluga, els gossos bordissencs se’l miraven amb gelosia i ell treia pit, orgullós de les seves responsabilitats.
Un mal dia, en Pere va arribar a l’Espluga amb dos cadells que li van regalar a Folgueroles. Eren de raça pura i li van assegurar que es farien molt grossos, i que un cop ja fets, no suposaven cap perill. També, sense enganyar-lo, li digueren que eren gossos només de lluïment i que no servien per a res. En Pere, va decidir criar-los com tantes vegades ho havia fet amb altres animalons.
Però l’arribada dels cadells tant lluïts, no va agradar gens a en Pardu. En Pere vivia mig emboirat i, encegat, anava acaronant aquells gossos babaus que, ignorants de tot,revoltaven l’Espluga. Amb tot, en Pardu encara comptava vaques i recollia ell sol el ramat. El Montseny i els bordissencs, miraven en Pere amb tristesa i planyien en Pardu.
Un dia, explica en Pere,en Pardu em va avisar. Em va mirar fixament i amb la pota em va tocar la cama. I això ho va fer molts dies seguits. Es notava que a en Pardu li costava més de recollir el ramat, i en Pardu es va quedar quiet. En Pere el va escridassar. Els bordissencs no es podien creure el que veien: en Pardu palplantat, i en Pere cridant amb mal tot i amenaces, mirant-se en Pardu amb fúria.
Finalment en Pardu va córrer cap a les vaques que pasturaven enmig del prat, es va aturar, se les va mirar una a una, encara les va comptar i, al trot, va encarar el camí de Sant Sadurní d’Osormort.
Va semblar com si les Guilleries paressin per uns instants de viure. El Montseny va tancar els ulls en el mateix instant que en Pere els va obrir i es va adonar del que passava. Prou que va cridar «Pardu, Pardu, vine aquí, torna!». I li demanava perdó sense parar. «Pardu!» Eren crits de llàgrimes sense veu, que encara ressonen cada dia, avui també, per les cingleres de Sant Llorenç.
En Pere va buscar en Pardu per tota la Guilleria, va preguntar a les masies, a veïns i coneguts, va regirar els caus més amagats. Una setmana sencera sense parar ni un instant: ho va córrer tot. Finalment va tornar a l’Espluga abatut.
S’ha fet de nit i hem passat hores junts. Quedem per tornar-nos a trobar. Amb en Pere podríem parlar hores i dies, i encara no en tindríem prou.
En dir-li adéu, veig dins del portal de l’Espluga un gos molt vell que amb prou feines pot caminar. Cec i sord del tot. En Pere m’explica que ja fa anys que no surt del portal i que ell l’acompanya cada dia perquè pugui trobar l’aigua i el menjar.
Li pregunto per què no el sacrifica i li estalviaria sofriment. «De cap manera!», em respon. S’estarà aquí fins que la natura vulgui i tot faci el seu curs. En Pere se’l mira amb una bondat de penitència.
— Però, quants anys deu tenir?
— Molts —em contesta—. És fill d’en Pardu.
Vaig anar a l’enterrament d’en Pere Torras (1937-2017) al Santuari de la Gleva i vaig sortir escapat de l’església; el cert és que vaig veure amb claredat que ni en Pere ni en Pardu no hi eren.
En el recordatori s’hi podia llegir:
Era un home. Un home amb idees fermes. Un home a vegades de punys. Un home sovint d’esperit rebel. Un home que vivia d’il·lusions, de castells de sorra. Un home que estimava la costa i vivia a la muntanya. Un home contradictori. Un home, i a vegades ni tan sols homes, sols un «un». Ara, aquest un, la seva individualitat ja no existeix. Però ens queda el seu propi pont de mar blava que ens va construir per a nosaltres.
L’escrit, sense signatura, podria ser d’en Pere. Ell tenia llibretes amagades, ja no les podrem llegir perquè els humans d’avui ja no les podrem entendre.
