La ràbia, segons totes les definicions que he trobat, és una malaltia contagiosa que afecta els humans a través de la transmissió d’algun animal que n’és portador. Causa la mort després de provocar una dolorosa encefalitis. Es transmet per la saliva o bé per la sang. També, es recull en les definicions l’us col·loquial de la paraula que defineix el fet d’arribar a un límit de patiment que la ràbia alleugera, a un estat d’agitació col·lectiu per queixar-se i manifestar-la o a qui li agrada provocar-la i propagar-la encara que sigui a base de mentides: el primer pas perquè el seu odi esdevingui un fet col·lectiu.
Aquest és el cas d’Albert Ribera i companyia. Odi en estat pur, un discurs polític per provocar la ràbia en el seu electorat. Tant li fot que procedeixi de l’obrerisme del Baix Llobregat, que sempre havia votat PSOE o a «mi Felipe», o als nostàlgics de l’«Una, Grande y Libre». El PP, al cap i a la fi ha fet el que ha fet sempre, defensar la mateixa oligarquia que hi havia durant el franquisme i els seus interessos. I el PSOE és l’alternativa descafeinada que la transició va atorgar a l’esquerra clandestina per a permetre, com va dir Lampedussa, «que tot canvïi perquè tot contiuï igual…».
Ciutadans no. El seu programa no té cap altre objectiu que fer de l’odi un valor. Cap més. Una actitud que encara som molts els qui recordem i que va ser a punt d’enfonsar Europa. Ara, però, n’han après i són més moderns. Com els animals rabiosos, ara transmeten aquest odi amb la saliva per poder imposar-la un dia per la via de la sang.
Trobo injusta l’actitud del PP i PSOE vers Catalunya, però té la seva lògica. A ningú no li agrada despendre’s de la quarta part del que considera com a patrimoni seu. Ciutadans, per contra, només hi veu una excusa cap on dirigir el seu odi, sense ideologia, pura ràbia gratuïta. Aquell vot rabiós que va fer l’èxit de Hitler, Mussolini o Franco un fet transversal. Tanmateix, sembla, que l’odi també ven i pot ser negoci. Només així es pot explicar el suport financer que reben aquests infames d’entitats bancàries catalanes, si més no d’origen.
Tenen l’obsessió d’arribar al poder per poder derogar lleis i crear-ne d’altres que vagin contra alguna cosa. Saben però, que per acontentar als Masters of Univers (els amos d’ara no tenen cara, són com el Minotaure al mig d’un laberint de corporacions) ja no cal perseguir jueus sinò posicionar-se al costat d’Israel. No els representa cap problema, sempre trobaran un altre objectiu per al seu odi endèmic. De moment, els catalans els representem una gran excusa. Ni tan sols parlen de diàleg, d’entesa, de fet polític o de negociació, només parlen de destrucció. No tenen cap més discurs.
El cap de la secció d’investigació del diari més venut del país estava obsessionat des de feia anys amb el número on posen una noia dins d’una caixa, la serren en tres parts, i les separen sense que ella deixi de moure el peu i la mà i continuï fent ganyotes amb la cara. Després d’una de les funcions va seguir al mag i a la seva parella fins al pis que tenen al barri antic de la ciutat, i els va espiar des del finestró d’una escala veïna. Quan va veure com les cames de la noia es posaven a cardar amb el mag, el cap es quedava al sofà llegint una revista i el tronc va reptar fins al bany per dutxar-se, el periodista va quedar molt més tranquil i va decidir que per fi havia arribat el moment d’abandonar d’una vegada per totes els seus costums abstemis.
El mestre levitador
Després de buidar el cul de diferents ampolles mig buides, el cambrer del bar de copes va matricular-se en el curs de levitació que programaven al centre cívic del barri. Al cap d’un parell de mesos de classes, els alumnes van comprendre que el professor era un impostor que mai els podria ensenyar a elevar-se un pam del terra ni que fos saltant, i van decidir arribar-li a la cara col·lectivament en nom dels calés que portaven invertits en les classes i pel temps perdut. Tan gran va ser la sorpresa de veure el mestre levitant traçudament i escapant-se per la claraboia del local mentre s’abraonaven sobre seu, que ni tan sols se’ls va acudir la possibilitat de recuperar part dels diners que el presumpte estafador guardava a la taula de fusta del seu despatx.
Grisor terminal
En poc més de deu dies, l’havien fet fora de la feina de missatger, havia enterrat la seva mare i el banc havia executat la hipoteca per quedar-se el trist pis de quaranta metres quadrats on vivia. Estava tan enfonsat en la merda que, quan la dona també va anunciar-li que el deixava, l’home més gris de la ciutat va deixar de compadir-se, entenent que havia completat la seva caiguda lliure i que a partir d’aleshores les coses només podien millorar. Va ser llavors, travessant el carrer capficat en nous projectes que li haurien de permetre reactivar la seva existència, quan el camió de les escombraries va tatuar el seu cos sobre l’asfalt i va continuar l’inestable trajecte cap a l’abocador, mentre el conductor intentava esquivar els vehicles aparcats a banda i banda del carrer enmig d’una antològica borratxera.
Predicant amb l’exemple
La gran quantitat de vasos de vi, cava i whisky que el director general de trànsit s’havia pres en el decurs del sopar, van posar seriosament en perill la seva verticalitat. Conscient del seu estat, més proper al coma etílic que a la sobrietat, l’alt càrrec públic va preferir esperar una estona prudencial abans d’agafar el cotxe per tornar a casa, no fos cas que l’enxampessin en aquell lamentable estat en un control d’alcoholèmia. Després d’un parell d’hores fent temps en un bar proper, on va ventilar-se cinc combinats més de bourbon i algunes cerveses, l’home va considerar que finalment estava en condicions de conduir sense posar en risc la resta de la humanitat.
Cal agrair a l’incansable càmera, el vigatà Albert Bagué, la seva tasca memorialística de multitud d’actes, especialment culturals, a les comarques de muntanya. En aquesta ocasió, gràcies a ell, recuperem la conferència que va fer el no menys incansable amic, l’intel·lectual Ramon Cotrina, amb motiu de la presetació el 18 de febrer de 2017, a Sant Joan de les Abadesses, del llibre del catalanòfil John Langdon-Davies Home a la muntanya, text de què ja vam tenir ocasió de parlar-ne en una edició anterior de La Resistència.
Durant la seva intervenció —que va precedir Jordi Casanova—, Cotrina va desplegar tot el seu saber, sobretot del món poètic del moment històrics que va viure el també poeta i muntanyenc anglès.
Mes maleït aquest de juny, de la falç al puny in illo tempore, quan tot sembla que torna a l’(a)normalitat. A casa, entre els talls de xarxa de Robistar —ni pagant sant Pere canta—, a l’espera que a la mitja muntanya hi arribi la suposada panacea de la fibra òptica promesa, i les tasques quotidianes que ens abasseguen, la calor ja m’aixafa l’ànim i només cerco trinxats de bacallà esqueixat amb ceba tendra, pebrot verd, tomàquet i quatre olives negres de la Terra Alta –i aigua pura, és clar–, sobretot per a no excitar la bilis que enardiria les pedres que remoregen la bufeta de la fel que aquest cos que habito arrossega, oh! meravelles, des del primer d’octubre del passat any, aquell en què vam votar ésser una república, per bé que els poders fàctics i alguns nostrats «independentistes» cagacalces s’encarreguin de no deixar-nos exercir-la.
El llop. Xavier Borràs, 2005 (oli sobre tela).
Per cert, tots aquests municipis que han batejat places —noves o velles— amb el nom de l’U d’Octubre de 2017 son, lingüísticament parlant, d’un analfabetisme que tomba d’esquena. En català cal dir primer d’octubre i no u d’octubre, que és una forma acastellanada moderna, tal com molt bé explica el lingüista Gabriel Bibiloni en un article recent.
Nou jornalisme o vell màrqueting?
Encara que sembli la cançó de l’enfadós, o un ritornello més propi d’un dia de la marmota insofrible, no em cansaré de sorprendre’m per com ha canviat el jornalisme —això que en diuen, malament, «periodisme»—, aquest «periodisme» que ara afirmen que és tan nou i nou…, que ja comença a fer pudor, aquella catipén (mot caló que cal recuperar) ofensiva del vell màrqueting que tot ho masega, en què es confon i es vol confondre —per allò de les suposades lleis del mercat— l’art d’anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho (que deia l’enyorat Ramon Barnils), amb un batibull de «collonades» tecnològiques que no solament no hi tenen res a veure, sinó que n’allunyen la intenció.
Certament, cal cercar novés fórmules d’acostar-se als nous lectors que neixen, com les flors del poeta, a cada instant. Però haver d’estar tots els dies empassant-nos collonades que ara en diuen «virals» o llegint notícies i reports passat pels mil sedassos dels gabinets de premsa de tota classe i condició i pretendre fer-nos passar el bou («periodisme») per bèstia grossa (màrqueting) cansa molt i, en qualsevol cas, mostra la deriva que, amb l’excusa del món digital dels darrers vint anys, ha convertit aquest vell ofici en un desori on el que menys compta és la recerca de les veritats i de les mentides que el sistema amaga a base de subvencions i publicitat encoberta.
Al nucli d’aquest embull hi ha, certament, el legítim dret de les empreses de comunicació a no enfonsar-se i a treure el màxim rendiment dels reptes que emprenen, fins i tot encara que vagin errades amb segons quines aventures mediàtiques; però, igualment, hi ha una qüestió tant o més fonamental: el públic lector s’ha avesat —millor dit, s’ha aviciat— al «tot gratis», com si aixecar la persiana dels mitjans cada dia, quasi les 24 h al dia, tots els dies l’any, no tingués uns costos si fa no fa elevats i tothom treballés per amor al proïsme.
Ja veurem, temps a venir, qui pot aguantar aquesta situació i com es pot debatre un canvi, necessari, en el biaix que han emprès la majoria de mitjans dits digitals. Perquè els altres, els de «paper», de tota la vida—i això, també, cal tenir-ho clar— són en la indigència, tot i els cabassos de milions que han rebut d’arreu en els darrers vint-i-cinc anys.
L’abassegadora submissió a la llengua anglesa
«El brífing del trail running del mountain training serà a les 10:00 AM. Se serviran cupcakes i després anirem amb track bike pels voltants.» Si heu entès res de les frases anteriors, enhorabona, sou dels qui heu estat sotmesos i accepteu els anglicismes que envaeixen, subtilment, les llengües romàniques (no solament el català, que ja és interferit de fa segles pel castellà). Alguns d’aquests mots (com brífing o cupcake) ja són neologismes acceptats pel TERMCAT, el centre de terminologia de la llengua catalana (creat el 1985 per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans); d’altres, de fet la resta, no, bàsicament perquè ja hi ha mots en català què expressen exactament el mateix: trail running = cursa de muntanya; mountain training = entrenament de muntanya; track bike = bicicleta de pista; AM = matí… En podeu trobar exemples a cabassos, però a casa nostra, especialment en el camp dels esports (de muntanya) o en el món de les empreses, la invasió és absoluta i molts mitjans de comunicació no fan cap esforç per a canviar-ho, empesos per la mandra o perquè ja els està bé.
Les noves tecnologies, de què s’han fet ja molt manlleus, alguns més encertats que d’altres (tuitar, piular, clicar…) també contribueixen a aquesta anglesització del català i de les llengües veïnes. És un molt mal moment, just ara que la nostra llengua pateix un retrocés en l’ús social molt important en les metròpolis (per primera vegada hi ha bars i comerços a Barcelona, per exemple, on no us entenen si parleu en català) i que la suposada immersió lingüística ha produït el fenomen que les generacions actuals (també, molts mestres) dominin molt menys la parla pròpia que les generacions anteriors, que no van tenir l’oportunitat (manu militari) d’estudiar en la seva llengua.
Els sociolingüistes ho han advertit, però em temo que poca cosa s’hi pot fer sense un estat al darrere. I això de l’estat, la república que volem i que vam votar, no sembla que estigui a prop.
El 31 de maig de 1938 (acaba de fer 80 anys), l’aviació feixista a les ordres del general colpista Francisco Franco bombardeja el centre de Granollers a les 9 del matí. Les bombes van caure al mercat de la porxada, a l’Hospital, a l’Escola Lluís Castellà i a la Fonda Europa, entre altres edificis. El resultat el mateix dia 31 ja va ser de 195 morts, xifra que va augmentar considerablement dies més tard després que van morir moltes de les persones ferides.
El dictador Francisco Franco va nomenar príncep, i per tant futur rei d’Espanya, el que a la seva mort es va proclamar rei Joan Carles I, pare de l’actual rei Felip VI. A Espanya, el rei és el «jefe supremo de las fuerzas armadas». A la mort de Franco, i amb la proclamació del rei, va començar una transició que es va concloure aprovant una constitució i convocant unes eleccions. Tot, sota la vigilància del rei i de la cúpula militar.
Comença el bipartidisme. El PSOE de Felipe González pacta amb la dreta que, pràcticament tota, venia del franquisme i comença un joc d’intercanvi de poder. Tots dos partits serveixen l’oligarquia que des d’anys governa el país: banca, empreses energètiques, exèrcit, poder judicial, grans empreses constructores, Església, etc. El repartiment dels beneficis del poder ha estat clau per entendre l’equilibri polític de molts anys.
Ningú no parlava de república, i quan van creure que l’Estatut d’autonomia de Catalunya no els agradava, van organitzar un auto-cop d’estat per justificar retallar-lo i van exclamar allò de «café para todos». Curiosament, els furs de Navarra i el País Basc els van respectar sempre. (Cal recordar que el terrorisme basc estava en el seu punt màxim de violència.)
Molt abans, el segle XIX, un lliberal com Joan Prim va intentar reformar Espanya i modernitzar-la, però des de la seu de l’actual Junta d’Andalusia, el Palau de San Telmo, es va conspirar per assassinar-lo. Prim va morir assassinat a Madrid el 30 de desembre. L’Estat espanyol mai no accepta els canvis cap a la modernització. Tenen por de perdre els privilegis.
L’oligarquia sempre abusa del poder. Els grans negocis amb costos inimaginables per a tots els contribuents es concreten a la llotja del Bernabéu, a les grans finques de caça dels oligarques o en vaixells de luxe que naveguen per la Mediterrània.
Si l’obra adjudicada no és rendible (plataforma Castor, autopistes radials, AVE, rescats bancaris, etc.), llavors s’indemnitza el culpable del desastre i es fa pagar durant dotzenes d’anys als contribuents: es carrega el deute als rebuts de la llum i del gas, s’apugen els combustibles i els medicaments o se’ns roba directament com en el cas de les preferents. I això pràcticament ho fan impunement. En els judicis per corrupció no es jutgen les adjudicacions fraudulentes. Es jutgen els intermediaris que es quedaven els diners i robaven el propi partit. Un detall: cap empresa adjudicatària no ha estat mai condemnada. Vergonyós!
Quan tot trontolla i per continuar guanyant eleccions busquen un enemic, el troben, és clar, i llavors apareix allò del «desafío catalán». Es carreguen l’Estatut i intenten triturar la llengua, la cultura i totes les lleis del Parlament, i així creen consciència nacional espanyola. Una indecència. I aquí estem.
Això ha anat així durant segles. Però ara les coses han canviat. Les diferències de consciència democràtica, la investigació, la creació de valor i les noves tecnologies fan que la diferència entre un món i l’altre s’evidenciï i es visualitzi arreu del món. Tot i que han intentat reprimir la democràcia i la llibertat apallissant l’1 d’octubre un poble que volia votar, tot i que van aplicar l’article 155 (la Inquisició també va néixer a Sevilla) destrossant tot el que els venia de gust empresonant polítics catalans que tenen com a hostatges, forçant les empreses a donar-se d’alta en altres comunitats autònomes, etc., caldrà recordar sempre que Miquel Iceta, Josep Borrell, Meritxell Batet, Pedro Sánchez, Enric Millo, Inés Arrimadas, Albert Rivera, Xavier García Albiol, tot el PP, tot el PSOE i tot Ciudadanos són els que van intentar, sense aconseguir-ho, reprimir-nos a garrotades i amb un nou Decret de Nova Planta.
Ara parlen de «diálogo» y de «resolver el problema catalán». Sr. Iceta: no. Sr. Sánchez: no. En nom del federalisme i d’allò de «todos iguales y solidarios», ara ja sabem que, si cal, vindreu a robar la sang fins i tot dels nadons per continuar servint els oligarques, els vostres votants i una monarquia franquista.
L’autor de l’article proposa l’obertura arreu del país d’una cadena de restaurants verdaguerians que equilibrin l’omnipresència de Gaudí a les nostres vides.
Els humans ens nodrim d’aliments de tota mena. Des de la matèria purament orgànica en forma de vegetals i animals, fins a la vitualla cultural (música, pintura i literatura), passant pel manà espiritual, el nostre organisme va creixent i assimilant tot allò que ingereix. Bo o dolent, som el que mengem.
Vivim una època on les tendències culinàries es diversifiquen fins a l’infinit. Hi ha seguidors de la dieta mediterrània, la dieta omnívora, la vegetariana, l’ovo-làctico-vegetariana, la macrobiòtica, la vegana, la cuina preparada, el “fast-food”, les dietes per aprimar-se, o els preparats vitamínics, entre altres tendències. En el camp cultural passa el mateix. Més enllà de la dieta monzoniana, que està arrasant els últims anys, a casa nostra destaquen dues dietes històriques: la gaudiniana (venerada fins i tot pels japonesos) i la verdagueriana.
En una de les seves quartetes més afortunades, Jacint Verdaguer deia:
Poeta i llaurador só i en tot faig feina tan neta que llauro com un poeta i escric com un llaurador.
Amb la intenció de retre homenatge al príncep de les Lletres Catalanes, des de Vic proposo l’obertura arreu del país d’una cadena de restaurants verdaguerians que equilibrin l’omnipresència de Gaudí a les nostres vides.
La ceba de Verdaguer. Foto: Toni Coromina.
Per començar, la decoració dels menjadors hauria de basar-se en objectes relacionats amb la geografia verdagueriana, sobretot les flors, destacant els clavells, les clavellines, les roses i les roselles de l’ermita de Sant Francesc «S’hi Moria», a banda de les «flors de calvari”» i les espines de la corona de Jesucrist. La música ambiental està cantada: L’Emigrant, El virolai, Muntanyes del Canigó, El noi de la mare i totes les tonades tradicionals que porten lletra del poeta.
A l’hora d’escollir un menú, de primer hi trobaríem amanida verda amb enciams dels horts del riu Gurri, tomàquets del Mèder i ceba manlleuenca de la riba del Ter. De segon, sopa de farigola de Sant Jordi Puigseslloses, espàrrecs de les Guilleries i mongetes de Viladrau amb cansalada vigatana.
De tercer, vedella de Vallvidrera, cabrit del Pirineu amb espècies de Terra Santa, sardines de l’Atlàntida amb all de la vall de Sau i llorer de Vinyoles d’Orís, ous ferrats de la Gleva, ànec de Folgueroles cuinat en una cassola de Sant Julià de Vilatorta, pollastre de Barcelona a la brasa «Morgades» i pebrots capitalins de Madrid.
De postres, mató de Montserrat amb mel de romaní de la Font del Desmai, i crema catalana. Pel que fa a les begudes, la ratafia de Rupit, llet d’ovella ripollesa, cafè del Magreb amb sucre de canya de Santiago de Cuba, aigua gelada del Canigó i aigua regalada de la font de la Ricardera. I per rematar-ho, dos cigars de tabac de Filipines i de l’Havana.
La Resistència presenta, amb goig, en aquest lliurament llibresc del mes de maig l’edició facsímil del primer volum dels «Quaderns Blaus» dedicat a Santiago Rusiñol (1861-1931). La col·lecció, apareguda la tardor de 1925 en el si de la Llibreria Catalònia d’Antoni López Llausàs —i dirigida per Carles Soldevila i Màrius Aguilar—, anava destinada, com es pot llegir als prospectes informatius i com es desprèn també del subtítol de la col·lecció, «La Nostra Gent», a «crear una atmosfera d’intimitat a l’entorn dels nostres homes assenyalats», ja que «cap català de mitjana cultura hauria d’ignorar, no sols l’obra cabdal dels seus contemporanis, sinó aquell manat d’anècdotes que converteixen un nom en una persona viva».
De l’èxit d’aquest primer títol dels «Quaderns Blaus» n’és prova el fet que es va posar a la venda el 10 d’octubre de 1925 i al cap d’un mes escàs l’edició s’havia exhaurit.
Cliqueu damunt la coberta per descarregar-vos el facsímil.
«Refer el triangle autor-obra-públic era l’objectiu primordial dels «Quaderns Blaus»: qui millor que Santiago Rusiñol per representar emblemàticament la viabilitat d’aquest triangle? quin altre esquer, igualment efectiu, es podia llençar al públic lector per tal d’interessar-lo, ni que fos a través de la potenciació de l’anècdota, en la vida i l’obra dels escriptors catalans?», escriu la doctora Margarida Casacuberta, professora al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Girona, en la tesi doctoral que va presentar el 1993 i que va dirigir Jordi Castellanos (hi ha una edició d’aquesta tesi publicada el 1997 a Curial Edicions [Publicacions de l’Abadia de Montserrat]).
«Perquè l’estratègia que havien decidit d’adoptar els inspiradors dels «Quaderns Blaus» era, en realitat, una gosadia: explotar la imatge de l’artista per tal d’apropar-ne l’obra al públic. S’havia acabat aquell nefast i, en darrer terme, provincià costum -d’altra banda, tantes vegades criticat per Rusiñol- d’esperar «fins a la mort d’un home conspicu» per publicar -si es publicava, és clar- un «assaig biogràfic on la gent pugui apaivagar la seva curiositat legítima»512 ; s’havien acabat els prejudicis – propis d’una determinada «escola de tirat aristocràtic»- que portaven a considerar l’obra com «la sola cosa que ha d’interessar-nos i que tot allò que afecta els homes és vana xafarderia»», continua Casacuberta.
Perquè, ras i curt, «el fet és que mentre que nosaltres negligim la popularització de les nostres valors, privant-les d’un ambient de càlida simpatia humana, un davassall de publicacions vingudes de tot vent proposa a les nostres multituds admiracions i familiaritats exòtiques». La Llibreria Catalònia, doncs, volia, «en la mesura de les seves forces, contribuir a la desaparició d’aquesta anomalia. Creu patriòticament interessant que el nostre poble sàpiga que en Josep Carner és un remarcable fumador de cigars havans i que En Pompeu Fabra excel·leix en la natació i en el tennis; ens dol que sigui un fet ignorat el dandisme d’En Francesc Pujols i l’austeritat de l’ Apa…».
Les biografies dels «Quaderns Blaus» calia, a més, —afegeix Casacuberta—, que fossin escrites de «forma viva i llegidora» i que tinguessin una presentació «simple, però digna i agradable per tal de fugir de les aberracions tipogràfiques que inunden els nostres quioscos i que constitueixen un element de degradació del gust popular».
De la gent sàvia que hi ha en aquest nostre país penso que en som poc conscients, segurament perquè no se la fa conèixer prou o, fins i tot, se l’amaga en l’ostracisme, no fos cas que alguna fes ombra als mediocres que s’autoerigeixen en patums oficials. Fóra el cas d’Antoni Lloret i Orriols (Barcelona, 1935), que a la seva faceta de científic —físic nuclear (i pioner activista antinuclear) i investigador en energies renovables, especialment en l’energia solar fotovoltaica— cal sumar-hi la d’escriptor, com a divulgador i com a novel·lista, no endebades ha publicat Micmac (Edicions de la Magrana, 1993, «La negra», 50) —escrita conjuntament amb Jaume Fuster— i El Cafè Metropol (Edicions de la Magrana, 1999), que va rebre el Premi 1999 de Literatura Científica de la Fundació Catalana de la Recerca.
Ara hem pogut veure una nova aportació literària de Lloret: Max i Odile, raó i passió (Pagès Editors, 2015, 232 pp.), prologada pel matemàtic Josep Pla i Carrera, que qualifica l’obra com una reflexió actual, viva, fonamental per les qüestions que suscita, basades en aquesta pregunta: «Fins a quin punt tot allò que pensem no és solamnt un model —una creació— de la nostra capacitat intel·lectiva?».
En aquesta obra, el destacat físic català, conversa sobretot amb dos personatges ficticis, Max (de cognom Carnap, en record d’un filòsfoc remarcable), però es passa l’estona parlant també directament amb nosaltres. «Quan diu que ens proposa esquitxos d’idees —afirma el també savi, i diputat al Parlament Europeu, Josep-Maria Terricabras—, fa molt més que això: ens posa davant el mirall i ens mostra la tensió constant entre la nostra raó i les nostres passions, entre la nostra migrada intel·ligència i la nostra recurrent estupidesa. De fet, hi haurà pàgines que ens ajudaran a emocionar-nos i a descobrir l’estupidesa de la nostra intel·ligència».
El llibre ens convida a replantejar-ho tot, a no parar de fer-nos preguntes sobre qualsevol qüestió. «Joan Fuster deia admirativament que Bertrand Russell no era un filòsof sinó un desinfectant. Aquest llibre tampoc no deixarà indiferent el lector. Quan l’acabi de llegir potser sabrà i creurà menys coses, però estic segur que serà una mica més savi», sentencia Terricabras.
Sobre l’activitat científica d’Antoni Lloret, especialment la seva valuosa opinió en relació amb l’energia nuclear, no us perdeu el vídeo que podeu veure aquí sota mateix, una entrevista que li va fer el periodista Xavier Bosch al programa «Àgora», de TV3, el 30 de març de 2010.
